Història dels moriscos
La història dels moriscos comença en 1502 per a la Corona de Castella, en la conversió forçosa dels moriscos que volgueren quedar-se ordenada pels Reis Catòlics, i en 1525 per a la Corona d'Aragó, en la mateixa mida decretada per Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, i termina en 1609 en l'expulsió dels moriscos d'Espanya decidida per Felipe III. En mig l'acontenyiment decisiu va ser la rebelió de les Alpujarras de 1568-1570 baix el regnat de Felipe II, ya que, ademés de la gravetat que va revestir, va convéncer a la corona de que era impossible assimilar a la minoria morisca per la via de la persuasió i la predicació, obrint-se el camí cap a mides més dràstiques.
De mudéjares a moriscos (1492-1526)
[editar | editar còdic]El 2 de giner de 1492 els Reis Catòlics entrabar en Granada posant fi aixina a la guerra que havien mantingut en el Regne nazarí de Granada, últim estat islàmic de la península ibèrica. A partir d'aquella data tots els musulmans peninsulars eren mudéjarés, és dir, estaven somesos a un senyor cristià.[1]
Corona de Castella
[editar | editar còdic]Durant la guerra de Granada , que va posar fi a la Reconquista, els Reis Catòlics varen firmar capitulacions en les que varen garantisar la llibertat personal i la conservació dels bens dels vençuts i el manteniment de la seua organisació social, jurídica, cultural i religiosa particular.[1] Com ha senyalat Henry Kamen, "els térmens de la rendició varen ser generosos en els vençuts".[2] L'última capitulació va ser la de la ciutat de Granada i va ser firmada el 25 de novembre de 1491. Les condicions que s'establien en ella, com les que havien segut fixades a atres ciutats del regne nazarí, eren, segons Juliol Car Baroja, "prou favorables per als vençuts" ya que es "trobaven concebudes dins d'un esperit de transigencia, dictades encara per la vella idea medieval de que calia «conviure», amistosament casi en el moro. [...] Ningú pretendria, segons elles, alterar els usos i costums dels vençuts: els seus juges, doctors i ejecutores de la llei religiosa; els seus alfaquíés i ulemas seguirien sent els caps de les comunitats musulmanes".[3] En la clàusula quarta es dia:[4]
Pero la conquista va supondre un canvi social molt gran com ya havia succeït en el restant dels territoris d'Al-Ándalus. Segons el croniste Lorenzo de Padilla, "tots els grans, i cavallers i hijosdalgo que varen servir en la conquista deste regne varen haver mercés, a cada u segun el seu estat, de cases i heredamientos i vassalls". Aixina que, des del primer moment es va impondre el règim senyorial, pel que els mudéjares granadins varen quedar somesos als seus nous senyors cristians. Segons Car Baroja, "sobre la pobra plebe musulmana caïen uns nous amos en enormes ànsies de riquea... El vassall more era poc menys que un esclau. Con relación a el noble, al senyor, tenia una situació pareguda a la de l'indi sobre els conquistadors que varen gojar de les primeres encomanas". Sobre els nobles musulmans granadins, una part va optar per emigrar al nort d'Àfrica, com el mateix rei Boabdil, i els que es varen quedar es varen vore obligats a abandonar la ciutat de Granada i anar-se a viure a les alquerías que tenien en el camp o als arravals de la capital. Esta situació es va sancionar jurídicament en 1498 quan es va dividir la ciutat de Granada en dos parts, una constituïda per el habitada pels cristians i una atra que era la Morería.[5]
Íñigo López de Mendoza i Quiñones, segon comte de Tendilla i més tarde primer marqués de Mondéjar, que va rebre moltes terres i vassalls mudéjares en el repartimiento que va seguir a la conquista,[6] va ser l'encarregat de reorganisar el territori, i Hernando de Talavera, nomenat arquebisbe de Granada, va ser el que va posar en marcha la conversió al cristianisme dels mudéjares per la via de la persuasió i el respecte a la cultura mudéjar, que incloïa l'us de l'àrap com a llengua llitúrgica.[7]
No obstant, pronte es varen escomençar a aplicar mides que contravenien lo acordat. Segons Juliol Car Baroja, la raó fonamental d'estes va ser la necessitat d'assegurar que Granada no servira de base per a futurs atacs i invasions procedents del nort d'Àfrica.[4] La primera va ser la prohibició de portar armes, a la que va seguir la negació del dret a comprar terres –en la que es pretenia encorajar l'assentament de població cristiana en el regne-. En 1495 i 1499 es varen implantar imposts que solament ells devien pagar.[1] Es tractava del complex sistema de la farda, una part de la qual estava destinada a la construcció del palau de Carlos V en l'Alhambra de Granada.[8]
A tot açò es va unir la política de conversió forçosa al cristianisme iniciada pel moradura Cisneros sobre va aplegar a Granada en octubre de 1499, canviant la que havia aplicat fins a llavors l'arquebisbe fra Hernando de Talavera i que Cisneros considerava que no estava donant resultat. No se sap si en realitat la missió de Cisneros es dirigia solament als elches (els cristians o fills de cristians que s'havien convertit a l'islam i per tant eren renegats) o al conjunt dels musulmans.[9] Lo cert és que es varen produir batisme massius i es va transformar una mesquita en iglésia.[10] Per als mudéjares "no hi havia més que una dura alternativa: o convertir-se al cristianisme o patir grans presons o tortures", afirma Car Baroja.[11]
El 18 de decembre de 1499, solament tres mesos despuix de l'arribada de Cisneros a Granada, els mudéjares del Albaicín es varen sublevar i solament varen depondre les armes tres dies despuix gràcies als bons oficis del comte de Tendilla i de l'arquebisbe Talavera[10] a els qui els sublevats els varen dir "que es tornarien cristians i faria tot lo que l'arquebisbe i el comte manaren en tal que l'arquebisbe de Toledo [Cisneros] ixquera de Granada".[11]
Pero en giner de 1500 la rebelió es va estendre a les Alpujarras i va durar tres mesos, aplegant a ocupar algunes fortalees costeres. En octubre de 1501 una nova rebelió es va produir per les terres d'Almeria i no va ser sofocada completament fins a mediats de l'any següent, coincidint en un quart tumult que va tindre el seu epicentre en la serranía de Ronda. En la repressió d'esta última va intervindre el propi rei Fernando el Catòlic. La conseqüència d'estes rebelions fracassades va ser la conversió en massa dels mudéjares, presos del pànic i pensant obtindre millors condicions dels vencedors. Les noves capitulacions firmades per vàries comunitats mudéjares i els representants dels sobirans, com les de Tavernes, Basa i Huéscar, són significatives en este sentit puix en elles s'expressa el compromís de que estos cristians nous siguen somesos al règim comú, abolint-se els imposts exclusius que pagaven fins a llavors i tenint accés als càrrecs locals, mantenint-se ademés l'aprofitament comunal de les pastures. Inclús s'establia un castic per als cristians vells que els injuriaren cridant-los "moros" o "tornadizos". Aixina mateix se'ls reconeixien certs drets culturals pero no de forma completa, com dispondre dels seus propis carniceros, pero devent matar les reses "per l'orde i manera que les maten els cristians", o mantindre les seues formes tradicionals de vestir "fins que esgarren els vestits que agora tenen".[12]
La moradura Cisneros va defendre l'idea de que els mudéjares devien "ser convertits i esclavizados, perque com a esclaus seran millors cristians, i la terra quedaria segura per a sempre". Els reis, pel contrari, eren partidaris d'una política més moderada. Aixina ho va contar Fernando el Catòlic als seus consellers:[10]
Les commoció del regne de Granada varen conduir als Reis Catòlics a promulgar una real cèdula el 12 de febrer de 1502 en la que s'obligava als mudéjares de tota la Corona de Castella a triar entre la conversió al cristianisme o el desterro. L'immensa majoria va optar per la conversió. A partir d'eixa data els mudéjares castellans varen passar a ser moriscos.[9]
Per a fer efectiva la conversió es va crear una ret de parròquies en el regne de Granada i es varen organisar missions evangelizadoras. Ademés, per a evitar que tornaren a la seua antiga fe, el 12 d'octubre de 1501 es va ordenar la crema de tots els llibres relacionats en l'islam.[9] Un erudit mudéjar granadí, convertit a la força en morisco, va escriure: "Si el rei de la conquista no guarda fidelitat, ¿qué aguardem dels seus successors?".[10]
Pronte es va vore que la campanya evangelizadora no donava cap resultat, i que els moriscos seguien sent fidels l'islam, puix molts d'ells "havien cregut que només en batejar-se se'ls deixaria en pau". Aixina a mida que va aumentar la pressió per a que abandonaren definitivament les seues antigues creències que va afectar també a les seues costums, el conflicte es va accentuar. En 1508 es va llimitar l'us dels vestits tradicionals; en 1511 es va regular l'us dels gavinets que podien ser amprats com a armes, es va restringir la difusió dels llibres escrits en àrap, es va regularisar la matança de reses segons els usos cristians i es va determinar la responsabilitat dels padrins i padrines en el batisme; en 1512 es va prohibir que pogueren treballar en les cecas pel temor que pogueren introduir o fabricar moneda falsa. El resultat d'esta pressió va ser que alguns moriscos granadins optaren per marchar al nort d'Àfrica i que uns atres escomençaren a recolzar les incursions dels pirates berberiscos.[13]
La pressió va culminar en 1526. En l'estiu d'eixe any el rei Carlos I va passar una temporada en la ciutat de Granada, a on va rebre a una comissió de tres notables moriscos que li varen presentar un memorial de queixes sobre els abusos comesos per clercs i funcionaris reals. Carlos va ordenar llavors que una comissió visitara el regne per a que informara sobre la veracitat d'eixes acusacions.[14] Segons conte el croniste Prudencio de Sandoval, els visitadores[14]
El rei va nomenar una junta per a que proponguera medides per a acabar en eixa situació i esta va determinar que calia posar fi a qualsevol diferenciació entre el morisco i el cristià vell: es va prohibir l'us de l'àrap escrit o oral; el porte de vestits, d'amulets, alhajas o qualsevol atre símbol de pertinença a l'islam; la circumcisió, la propietat d'esclaus i armes, la manera ritual de matar els animals o el poder abandonar els llocs a on vivien.[15] També es va prohibir que celebraren les seues festes a porta tancada, especialment els divendres, i es va dispondre aixina mateix que[16]
En estes mides, segons Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "es formula una nova definició de la pertinença a l'Islam en sol espanyol: es considerava musulmà no només qui no abraçara la religió cristiana sino també tot aquell que conservara la menor costum ancestral que revelara el seu orige". Fins a llavors "havia segut rebujat l'Infel; en avant ho seria simplement l'Atre", conclouen estos historiadors.[18]
En conéixer-se el document elaborat per la junta, que incloïa el trasllat del tribunal de l'Inquisició de Jaén a Granada, un grup de notables moriscos granadins es va presentar davant el rei Carlos per a demanar la prorrogació de les mides a canvi d'una important suma de diners: 90.000 ducados a pagar en sis anys. Finalment Carlos va decidir que se suspenguera la prohibició de les costums moriscas, justificant-ho davant el papa per mig d'una carta que li va enviar des de Granada el 14 de decembre de 1526, en la que li dia:[19]
Corona d'Aragó
[editar | editar còdic]
La real cèdula de febrer de 1502 de conversió forçosa no va afectar als mudéjares de la Corona d'Aragó, degut fonamentalment a la protecció que els varen donar els seus senyors, que obtenien d'ells quantioses rendes. Pero existia un fort rebuig a nivell popular que es va posar de manifest durant el tumult de les Germanías (1521-1522) del Regne de Valéncia, en la que els agermanats varen assaltar els llogarets i poblacions mudéjares i varen batejar a la força als seus habitants.[8] Segons Henry Kamen, «els dirigents de les Germanías varen vore que el modo més senzill de destruir el poder dels nobles en el camp era lliberant als seus vassalls mudéjares, i aixina ho varen fer per mig del batisme».[15]
Despuix del fi de la rebelió de les Germanías es va plantejar la validea de les conversió forçoses dels mudéjares (moros o sarraïns en els texts de l'época) realisades pels agermanats —el croniste Gaspar Escolano va relatar que es varen utilisar procediments expeditivos com rosar els seus caps en graneres empapades en l'aigua de les séquies—.[20] l'inquisidor general Alonso Manrique va convocar una junta per a abordar el tema, que despuix de varis mesos de delliberació, va determinar en juny de 1525 que els batismes eren vàlits —segons el seu raonament, «triar» el batisme com a alternativa a la mort significava que s'havia eixercit el lliure albir— lo que va alçar les protestes dels mudéjares que varen negar la llegitimitat dels mateixos, i alguns d'ells es varen rebelar fent-se forts en la serra de Bernia i en la Molga de Corts, encara que varen acabar per rendir-se. La culminació d'eixe procés va ser l'orde del rei Carlos I feta pública el 8 de decembre de 1525 per la que s'obligava als mudéjares, no solament del Regne de Valéncia, sino de tots els estats de la Corona d'Aragó, a convertir-se al cristianisme —els de la Corona de Castella ya havia segut forçats a fer-ho pels Reis Catòlics en 1502—.[21][22]
Els mudéjares de la Corona d'Aragó, convertits ara en moriscos (en cristians nous), varen enviar una delegació a la cort a on varen conseguir, despuix d'unes llargues negociacions i el pagament d'un servici de 40 000 ducados, que l'Inquisició no intervinguera en els seus assunts durant quaranta anys, que durant dèu anys pogueren conservar les seues costums, la seua llengua i el dret a tindre cementeris distints, aixina com l'igualtat fiscal en el restant dels cristians i el pagament d'una renda als alfaquíés convertits en càrrec als bens de les mesquitas que havien passat a l'Iglésia.[21][23]
No obstant l'acort va permanéixer en secret fins a maig de 1528, perque proseguien els tumults, la més importants de les quals era la rebelió de Espadán que va estar protagonisada pels moriscos del vall del Palancia, una comarca fortament islamisada, i que no va ser sofocada fins a setembre de 1526. Els moriscos del propenc Regne d'Aragó varen permanéixer tranquils i no se'ls varen unir.[24][25]
Les dificultats de l'integració (1526-1565)
[editar | editar còdic]
El repartiment de la població morisca en Espanya era molt irregular. La major concentració es donava en el regne de Granada, a on cap a mediats de el XVI els moriscos constituïen més de la mitat de la població i en algunes zones, com les Alpujarras, el 100 per 100. Allí es conservaven intactes la cultura i la religió musulmana per lo que els moriscos granadins parlaven normalment l'àrap. El segon gran núcleu morisco era el Regne de Valéncia, a on representaven un terç de la seua població. En la seua majoria vivien en el camp, somesos als senyors, per lo que estaven prou aïllats de la població cristiana, lo que els va permetre conservar les seues costums, la seua religió i també la seua llengua, l'àrap, com en Granada. El tercer era el regne d'Aragó a on els moriscos suponien prop d'un quint de la seua població. Entre ells l'àrap estava en decadència i la majoria parlaven una varietat del castellà coneguda com aljamía. Era freqüent que per a escriure en esta llengua utilisaren l'alfabet àrap, lo que va complicar la llabor de l'Inquisició espanyola perque els inquisidores no entenien lo que dia els texts -normalment els confiscaven i els classificaven baix la categoria de "Corán". Els més aculturados eren els moriscos de Castella que a principis de el XVI no aplegaven als 20.000 i "vivien dispersos en chicotetes morerías urbanes que convivien pacíficament en els seus veïns cristians".[26]
El fracàs del programa de catequizaació
[editar | editar còdic]
Els moriscos i els cristians vells varen conviure durant les tres décades següents segons les bases fixades en 1526, a pesar de que lo acordat llavors no sempre va ser respectat -l'Inquisició va actuar contra els moriscos tant en el regne de Valéncia com en el de Granada-. La política predominant que es va seguir respecte de la minoria morisca va ser la de la persuasió per mig de la predicació, que va ser portada a terme per fra Antonio de Guevara, qui despuix de passar pel regne de Valéncia, va ser nomenat bisbe de Guadix en 1529, càrrec que va ocupar fins a 1537; per Gaspar Ávalos de la Cova, bisbe de Granada entre 1528 i 1542, a qui va succeir Pedro Guerrero entre 1546 i 1576; o per Martín Pérez d'Ayala, bisbe de Guadix en 1548-1560, i despuix arquebisbe de Valéncia entre 1564 i 1566, qui en este últim any va publicar la seua manual Doctrina christiana en llengua aráviga i castellana i va tractar, en poc èxit, de trobar sacerdots que saberen àrap o volgueren deprendre-ho.[27] Com han senyalat Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, estos bisbes trenquen "en la pràctica elitista dels primers temps de la conversió, que consistia en atraure's a les famílies ilustres, en l'esperança que la massa seguiria el seu eixemple" i "ara la tentativa d'assimilació es dirigix a tots els moriscos sense excepció, en primer lloc a les dònes i als chiquets".[28]
En última instància lo que es pretenia era acabar en els elements peculiars que diferenciava als moriscos del restant dels cristians i per tant l'equilibri que es va alcançar despuix de 1526 va ser sempre precari, puix els moriscos no estaven disposts a renunciar a eixos elements distintius ni els cristians vells a tolerar-ho.[29] Segons Henry Kamen, "si només s'haguera tractat de les pràctiques religioses, la tensió social no hauria aplegat tan llunt, pero en el tracte quotidià en els cristians vells hi havia irritament i conflictes a causa de les vestimentes, el llenguage i, sobretot, el menjar. Els moriscos sacrificaven als animals que menjaven en un ritual especial, no menjaven carn de porc (que era la que es consumia més freqüentment en Espanya) ni bevien vi, i ho cuinaven tot en oli d'oliva, mentres que els cristians utilisaven manteca o sagí".[27]
En 1538 un morisco de Toledo va ser detingut per l'Inquisició acusat de "tocar música de nit i ballar la zambra i de menjar cuscús" perque estes activitats podrien ser heréticas. Fins als banys i la forma morisca d'assentar-se –en el sol- estaven considerats reminiscència de la religió islàmica.[30]
Dixo un alim d'este rreyno parlant del nostre encerramiento: «Yo be conec que som en una época de gran espante, mes no per això dexara Allah de donar-nos cautoriçadahistoria de los moriscossi dexamos el pro'o«convivir»del nostre poder en lo que toca al preçeptado manament. I a quanto l'amonestançatodos los grandes, y caballeros e hijosdalgo que sirvieron en la conquista deste reino hubieron mercedes, a cada uno segun su estado, de casas y heredamientos y vasallostots la podem usar per la bía prebilejiada i en els cantares aliens per a on els christianos fan salva, puix tot cap debaxo de bona disimulança, perque la bona doctrina no la pot bedar cap llei per inumana que siga».
Un obstàcul important a la conversió va ser la doctrina islàmica de la taqiyya que dispensava al musulmà de complir en les seues obligacions religioses quan era objecte de persecució i li autorisava a complir en les normes externes cristianes sense traïcionar la seua fe musulmana. Aixina ho havia determinat una fetua dictada per un muftí d'Orà en 1504 i que va tindre una àmplia difusió entre els moriscos.[31] Aixina per eixemple, despuix del batisme d'un chiquet morisco les famílies en quant aplegaven a casa ho llavaven per a eliminar el crisma i a continuació realisaven una cerimònia musulmana.[27] Per un atre costat, alguns moriscos varen adoptar una posició relativiste sobre quin era la verdadera religió. Un d'ells va ser processat pel tribunal de l'Inquisició de Toledo per dir "que se'ls deixen a cada u en la seua llei" i a un atre per afirmar que "el judeu i el moro se salvaven en la seua llei".[32]
Un atre obstàcul va ser l'oposició al programa de catequizaació i a l'actuació de l'Inquisició per part dels senyors de moriscos valencians i aragonesos. En 1566 l'Inquisició d'Aragó es queixava de que "els dits senyors de vassalls han perseguit i de cada dia perseguixen els comissariss i familiars que el Sant Ofici tenen en les seues terres, tirant-los dellas i diziéndoles que en les seues terres no volen Inquisició".[30] Vint anys abans l'almirant d'Aragó, Sancho de Moncada, va ser jujat per l'Inquisició per haver-los construït a les seues moriscos una mesquita i per dir-los que "en lo exterior fingiren cristiandad i en lo interior anaren moros". En 1582, el senyor d'Ariza, Jaime Palafox, va penetrar violentament junt en els seus hòmens en casa d'un familiar de l'Inquisició colpejant-ho i apunyalant-ho fins a la mort com a represàlia de la detenció de tres dels seus vassalls moriscos per l'Inquisició —va ser condenat al desterro de per vida en la plaça espanyola d'Orà—.[33] Per un atre costat, en les reunions de les corts dels regnes de Valéncia i d'Aragó es va protestar pels confiscs dels bens dels moriscos per l'Inquisició en detriment dels drets dels seus senyors, aplegant-se a un acort en 1571, segons el qual es posaria fi als confiscs dels bens dels moriscos encarcerats per "herejes a canvi del pagament anual de 2500 ducados.[34]
En 1568 el bisbe de Tortosa va informar de la visita que havia fet als moriscos d'Aragó en la que va constatar el fracàs de la catequizaació:[35]
El naiximent de el "problema morisco"
[editar | editar còdic]A mitan de el XVI es va fer evident que la política d'assimilació de la minoria morisca havia fracassat, i que l'irrupció de l'Imperi Otomà en el Mediterràneu Occidental –en 1554 s'apodera del Peñón de Vélez de la Gomera i en 1555 de Bugía- convertia la resolució de el "problema morisco" en un tema prioritari, ya que els turcs i els berberiscos podien recórrer a ells per a atacar a Espanya i posar en perill la supervivència de la Monarquia. De fet se sap que els moriscos granadins i valencians varen mantindre contactes en el sultà d'Estambul i en el sultà de Marroc per a formar una possible aliança contra Felipe II.[29]
A la preocupació de la cort espanyola per l'amenaça morisca-turca, es va sumar l'auge del bandolerisme morisco –en el regne de Granada protagonisat pels monfíés- i de la pirateria berberisca, que contava en les informacions i el respal llogístic dels moriscos per a les seues incursions en les zones costeres, algunes tan espectaculars com les de 1560 i 1565 que varen alcançar les Alpujarras o la de 1566 que va aplegar als pobles almeriense de Tavernes i Lucainena. Alguns moriscos aprofitaven estes incursions per a fugir en els pirates al nort d'Àfrica. Les autoritats varen prendre mides radicals per a fer-los front, com les que va acordar el virrey de Valéncia que en 1560 va prohibir la peixca als moriscos, ya que eren sospitosos de colaborar en els pirates, i en 1563 va decretar el seu desarmament total, expropiant-se de 330 armes de fòc i prop de 30.000 armes blanques –també es va descobrir que els moriscos aragonesos fabricaven armes per als seus correligionaris valencians i que estos varen ocultar moltes armes ans que pogueren ser requisades-.[36]
L'impressió que causaven estes incursions entre els cristians vells es pot comprovar en esta carta que va enviar al rei un cavaller vintiquatre de Granada en 1565:[37]
En este clima de creixent tensió entre les dos comunitats varen aumentar les vexacions i exacció dels cristians cap als moriscos, com el confisc de les terres en el regne de Granada d'aquells que no pogueren presentar un títul de propietat, lo que era molt freqüent, beneficiant-se d'això els membres de la burocràcia de Granada i els convents de la ciutat.[38]
A les exacció de les que eren objecte per les pròpies autoritats, es va sumar la crisis de sericicultura, un dels fonaments de l'economia morisca del regne de Granada, i especialment de les Alpujarras. La seda de Granada gojava de gran prestigi per la seua gran calitat, pero el seu preu era massa alt pels imposts que pesaven sobre ella i per això no podia competir en la seda del regne de Múrcia, decaent per tant la producció i creant greus problemes a les famílies llauradores que vivien d'ella.[39]
La ruptura de la coexistència i la rebelió de les Alpujarras (1565-1571)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Rebelió de les Alpujarras.
La pragmàtica de 1567
[editar | editar còdic]En 1565 es va reunir un sínodo provincial dels bisbes del regne de Granada en el que varen acordar canviar la política de persuasió aplicada fins a llavors. Es varen abandonar els térmens evangelización, predicació, catequización per a parlar exclusivament de repressió i es va reclamar l'aplicació de les mides que havien quedat en suspens en 1526, lo que significava la prohibició de tots els elements distintius dels moriscos com la llengua, els vestits, els banys, les cerimònies de cult, els ritos que les acompanyaven, les zambras, etc. Ademés els bisbes varen demanar al rei que s'extremaren les mides de control, proponent que en els llocs de moriscos s'assentaren a lo manco una dotzena de famílies de cristians vells, que les seues cases anaren visitades regularment els divendres, dissabtes i dies festius, per a assegurar-se de que no seguien els preceptes corànics, i que es vigilara estretament als moriscos notables per a que donaren eixemple, els fills del qual "Vostra Majestad els manara dur i criar en Castella la Vella a costa dels seus pares per a que cobraren les costums i Christiandad d'allà i oblidaren les d'ací fins que foren hòmens".[40]
Estes propostes varen ser discutides per una junta reunida en Madrit que va acordar recomanar al rei que les aplicara, afegint la prohibició de tots els llibres àraps en un espai de tres anys. Felipe II va donar la seua aprovació i el resultat va ser la pragmàtica d'1 de giner de 1567. Els moriscos varen intentar negociar la suspensió, com ya ho varen fer en 1526, pero el rei es va mostrar inflexible i aixina li'l va comunicar la moradura Diego d'Espinosa, president del Consell de Castella, a una delegació enviada a Madrit i integrada pel cristià vell Juan Enríquez, acompanyat de dos notables moriscos, Hernando el Habaqui i Juan Hernández Modafal. També varen fracassar les gestions portades a terme per Francisco Núñez Muley davant Pedro de Deza, nou president de la Chancillería de Granada, i inclús les del Capità General de Granada, el marqués de Mondéjar, davant la moradura Espinosa-.[41]
Francisco Núñez Muley en el memorial que va presentar protestant contra les injustícies que es cometien contra els moriscos va escriure:[42]
En quant es va conéixer el fracàs d'estes gestions els moriscos de Granada, com va relatar un croniste, "varen començar a convocar rebelió". Va haver reunions secretes en l'Albaicín per a preparar-la i les autoritats varen escomençar a detindre moriscos que creïen implicats. I inclús es varen fer plans per a expulsar als moriscos del regne i reemplaçar-los per cristians vells. Com han senyalat Antonio Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "estem ya molt llunt de l'época en que es discutia sobre les modalitats de l'assimilació; ara es tractava d'aplegar a una assimilació immediata i total (que implicava la mort d'una civilisació) o de l'expulsió".[41]
La rebelió
[editar | editar còdic]La rebelió es va iniciar la vespra de Nadal de 1568 en el llogaret de Béznar, (Valle de Lecrín), a on els moriscos insurgents varen nomenar com el seu rei a Hernando de Còrdova i Válor, que va reprendre el seu nom musulmà d'Aben Humeya, i a la que varen sumar els demés moriscos de les Alpujarras. El primer moviment dels rebels va ser encapçalat per l'adjunt de Aben Humeya, Farax Aben Farax, que va penetrar de nit en el barri granadí del Albaicín per a sublevar als moriscos que vivien allí pero al no conseguir-ho ho va abandonar —uns centenars d'adictes varen marchar en ell—. El fracàs de la sublevació en la capital es mostrarà decisiu en el desenllaç de la lluita que va afectar a tot el Regne de Granada, i el desenroll del qual se sol dividir en quatre fases.[43]
La primera fase va durar fins a març de 1569 i va estar marcada per les campanyes conduïdes pel Marqués de Mondéjar i el marqués dels Vélez per a acabar en la rebelió. Pero la campanya va fracassar i l'insurrecció va cobrar nova força a causa dels excessos comesos pels soldats que es indisciplinaron en repetides ocasions.[44] Com han destacat Antonio Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "la guerra, durant les primeres semanes, va revestir un caràcter fanàtic, que es va traduir en la mort, acompanyada de tortures, dels retors i sacristanes, la destrucció d'iglésies, les profanació, en les que també varen participar els bandolers monfíes, que varen constituir les tropes de choc dels rebels i que estaven molt acostumats a l'us de métodos expeditivos".[45]
La segona fase de la guerra comprén de març de 1569 a giner de 1570 i durant la mateixa l'iniciativa va correspondre als moriscos insurgents que varen contar en nous respals perque els llogarets del pla i d'atres llocs es varen sumar a la rebelió. En maig varen atacar Berja a on tenia en eixe moment el seu campament el marqués dels Vélez; l'11 de juliol varen prendre Serón despuix d'un lloc d'un més; en setembre varen sitiar Vora i en novembre Órgiva, encara que no varen conseguir prendre-les. El 20 d'octubre va ser assessinat Aben Humeya pels seus i Aben Aboo va quedar al mando de la rebelió, que estava sent recolzada des d'Argèlia.[44]
La tercera fase de la guerra s'inicia en giner de 1570 quan, davant el greu caire que prenia el tumult, el rei Felipe II va destituir al marqués de Mondéjar com capità general de Granada i va nomenar al seu germanastre don Juan d'Àustria per a manar a un eixèrcit regular dut d'Itàlia i del Alce, que va substituir a la milícia local. Don Juan d'Àustria conquista Galera el 10 de febrer; en març va conquistar Serón dirigint-se a continuació a l'Alpujarra a finals d'abril, instalant el seu quarter general en el camp d'Els Padules, a on se li va unir un segon eixèrcit al mando del duc de Sessa, que havia eixit de Granada en febrer i havia travessat l'Alpujarra d'oest a est. Al mateix temps, un tercer eixèrcit al mando de dò Antonio de Lluna havia eixit d'Antequera per a alcançar la serra de Bentomiz, un atre dels focs de la rebelió morisca, a principis de març.[46]
La quarta fase de la guerra s'estén d'abril a novembre de 1570. L'alvanç de les tropes de la Corona va obrir una brecha en el bando morisco entre els partidaris de continuar la lluita i els que defenien la necessitat de negociar la rendició. En maig es va produir una entrevista en el Fondón d'Andarax resultat de la qual molts moriscos varen depondre les armes o varen fugir al nort d'Àfrica. Poc despuix el líder dels partidaris de la negociació, El Habaqui, va ser detingut i eixecutat per orde de Aben Aboo. Els combats es varen desplaçar llavors a la Serranía de Ronda a on el 7 de juliol els moriscos rebels varen saquejar Alozaina i varen concentrar les seues forces en la serra d'Arboto. D'allí varen ser desestajats el 20 de setembre pel duc d'Arcs acompanyat del corregidor de Màlaga, Arévalo de Zuazo. A partir d'eixe moment va començar l'expulsió dels moriscos de tot el Regne de Granada.[47]
La deportació
[editar | editar còdic]
Els moriscos de Granada que varen sobreviure (s'estima en uns 80.000) varen ser deportats a atres llocs de la Corona de Castella, especialment Andalusia Occidental i les dos Castillas. Les primeres deportacions varen tindre lloc durant la guerra i es varen realisar per a facilitar les operacions militars en determinades zones. Es calcula que varen poder afectar a unes 20.000 persones, casi la mitat d'elles de la ciutat de Granada, a pesar de que els moriscos del Albaicín no s'havien sumat a la sublevació.[48]
La deportació general es va iniciar l'1 de novembre de 1570 i els afectats varen ser no solament els moriscos que s'havien rebelat sino també els "moriscos de pau". Varen ser reunits en els seus pobles respectius i després conduïts als centres de agrupamiento de les sèt zones en que va ser dividit el regne per a realisar l'operació, sent reclosos en l'interior de hospitals o iglésies. En total varen ser 50.000 els moriscos expulsats.[49]
La marcha cap als seus llocs de destí es va fer en condicions penoses i es calcula que un de cada cinc moriscos va morir en el camí, superant-se esta proporció en alguns casos. Ademés els supervivents varen aplegar extenuados i en un estat llamentable, per lo que es varen estendre les malalties com el tifus, lo que no va facilitar en absolut que anaren ben acollits.[50]
Va haver una tercera i última onada d'expulsions, en la que, com han senyalat Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "és molt difícil saber en seguritat si les seues víctimes pertanyien al grup dels que varen permanéixer fins a llavors en els seus pobles d'orige [especialment en els llocs de señorío en els que els senyors varen intentar conservar als seus vassalls] o al dels irreductibles fets presoners en data tardana o be al dels moriscos que, despuix d'expulsats, varen tornar clandestinament a les seues terres". Estos mateixos historiadors estimen que el número de deportats en esta tercera onada estaria propenc als 10.000.[51]
Els moriscos despuix de la rebelió de les Alpujarras (1571-1598)
[editar | editar còdic]La convivència impossible
[editar | editar còdic]La rebelió de les Alpujarras va afondar la separació entre les dos comunitats. A partir de llavors, "tot morisco resultava sospitós i, recíprocament, tot cristià era mirat pels moriscos com un possible delator". Un eixemple del pànic que es va apoderar dels cristians davant una possible invasió del Imperi Otomà que contaria en el respal dels moriscos i dels protestants francesos –els hugonotes-, és la carta que va dirigir al rei l'arquebisbe de Toledo en la que li dia lo següent:[52]
Aixina es va ser formant el mit del complot morisco per a acabar en la cristiana Monarquia Hispànica, que també va ser alimentat per la difusió de profecies en un i un atre costat. Entre els moriscos hi havia una que dia que naixeria "un chicon molt desproporcionado dels atres i de cinc o sis mesos quedaria sense pares, i aplegaria a edat de vint i huit o trenta anys, i seria capità de moriscos d'aquell reyno [d'Aragó], i molt victoriós en la guerra". Entre els cristians vells va haver vàries que parlaven de que els moriscos serien expulsats i que el poder de el "Turc" es derrocaria.[53]
Este clima també va ser propici per a la difusió de rumors, com el que va córrer en 1577 entre els moriscos deportats del Regne de Granada de que el rei estava a punt d'ordenar el regrés a les seues llars. En alguns llocs es varen aplegar a recaptar fondos per a fer-los aplegar als supòsits negociadors i es va informar al rei de l'agitació en que vivien els moriscos que "van molt alborotados i no assistixen al tracte i ocupació de les seues haziendas". Inclús algunes autoritats varen escriure al rei desaconsellant tal mida a causa de el "dany que es presumix que farien de nou en la costa" "perque no hi ha cosa que el Turc més desige que poder desembarcar en ella, a causa d'estar tan moros hui com el primer dia". Pedro de Deza va comunicar al rei l'oix que havia suscitat el rumor entre els repobladores cristians vells del Regne de Granada puix temien "se'ls llevaren les seues poblacions, i aixina dexan de llaurar i beneficiar-les com solien fins a vore que resulta de les noves". Fins que no es va confirmar que el rei no tenia cap intenció d'aprovar tal mida no va retornar la calma.[54] Pero el mit del complot morisco no era del tot infundat, puix els moriscos valencians varen mantindre contactes en Alger –per a que la flota otomana acodira a socórrer-los- i els moriscos aragonesos en el hugonote senyor de Bearne, qui va aplegar a declarar: "Després yremos a Espanya i donarem en eixa terra i cobrarem a Navarra".[55] També va haver alguns conats de rebelió descoberts ans que s'iniciaren. Va ser el cas d'una conspiració que tenia el seu epicentre en Sevilla i que incloïa un desembarc de respal des de Berbería, els dirigents del qual varen ser detinguts en juny de 1580. Dos anys despuix era detingut en la localitat valenciana de Caudiel, en l'Alt Palancia, un morisco aragonés que portava unes cartes en àrap i en llengua aljamiada, la llectura de la qual va permetre desmantellar una àmplia ret conspirativa que s'estenia per Aragó i Castella, i estava conectada en Bearne i en el nort d'Àfrica. En 1583 el tribunal de l'Inquisició espanyola en Valéncia desmantellava una suposta conspiració entre moriscos i bearnés.[56]
Un atre element que donava visos de realitat al complot va ser el notable increment del bandolerisme morisco despuix del fi de la rebelió de les Alpujarras. Numeroses bandes integrades per moriscos que havien escapat a la deportació varen sembrar el terror en el regne de Granada i a les autoritats els va costar molt acabar en elles. Aixina mateix grups de monfíes varen actuar en abdós Castillas i en l'Andalusia occidental. Sobre la Corona d'Aragó l'endèmic bandolerisme morisco valencià es va accentuar sobretot en la década de 1580 –el virrey de Valéncia va prometre en 1586 a la banda més important que respectaria les seues vides si s'entregaven; quan estos ho varen fer el virrey va incomplir la seua paraula i despuix de torturar-los els va condenar a trenta anys de treballs forçats en les mines de Almadén, lo que suponia una mort segura-. En el regne d'Aragó va haver una llarga lluita entre els cristians vells montañeses i els moriscos habitants de la planura aigües avall del ric Ebre.[57]
Per a fer front al bandidaje morisco els virreyes de Valéncia i d'Aragó varen procedir al desarmament dels moriscos. Els de el regne de Valéncia ya havien perdut el dret a tindre armes en 1563 pero el virrey va reiterar en repetides cridas (crides) l'entrega de les armes que tenien amagades –ademés de prohibir-los acostara al llitoral i canviar de domicili-. En el regne d'Aragó el virrey va decretar l'entrega de les armes en 1575, a pesar de l'oposició dels senyors -varen ser confiscats més de tres mil arcabuces, prop de mil ballestes i mil quatrecentes llances-, encara que com es va reconéixer en la resolució final de la reunió mantinguda en El Pardo en 1588 a propòsit dels moriscos aragonesos, estos seguien "molt armats" per lo que es va propondre que tornaren les requises d'armes, que va tindre lloc en 1593, en relació en les alteracions d'Aragó.[58] També es varen prendre mides per a assegurar-se que els moriscos residiren llunt de les costes i per a evitar tot desplaçament que no fora indispensable.[59]
Com ha senyalat, Henry Kamen, la guerra de Granada, "una guerra salvage en la que es varen cometre atrocitats per abdós bandos, i la repressió militar va ser brutal", "va originar un canvi decisiu d'actitut". "A partir de llavors, varen decréixer els intents de conversió i es va intensificar la repressió". A partir de la década de 1570 el gros dels processats per l'Inquisició varen ser els moriscos, especialment en els regnes d'Aragó i de Valéncia a on constituïxen el 90 per cent dels acusats –en el tribunal de Saragossa es va passar de 266 moriscos jujats entre 1540 i 1559 a 2.371 en els cinquanta anys següents; en el de Valéncia de 82 es va passar a 2.465-. Alguns varen ser eixecutats o condenats a galeras, encara que el rigor en el que li'ls va tractar no es pot comparar en el duríssim tracte que varen rebre judeoconversos i protestants. La raó, segons Henry Kamen, va anar que "els moriscos no eren tractats usualment com herejes, sino més be com a infels que mereixien ser tractats en paciència. De tots modos la paciència feya temps que s'havia acabat… L'Inquisició d'Aragó afirmava en 1565: Tots ells viuen com a moros, que no hi ha qui dubte dello".[60]
Les campanyes evangelizadoras no es varen abandonar pero el to dels predicadores va canviar radicalment: de la pacient exhortaació es va passar a la provocació i a l'amenaça. Aixina en abril de 1578 u d'estos predicadores els dia:[61]
El resultat de l'intensificació de la repressió va ser el contrari de lo que es pretenia, puix es va enfortir el separatisme dels moriscos respecte de la comunitat de cristians vells. Aixina ho va constatar un informe enviat des de Toledo a Felipe II en 1589:[62]
Pel contrari, per als moriscos els inquisidores eren "llops robadores, el seu ofici és soberba i grandía, i sodomía i luxuria, i tirania i robamiento i sense justícia"; i l'Inquisició era un tribunal "a on presidix el dimoni i té per consellers l'engany i la ceguetat".[63]
No obstant, segons Henry Kamen, existia entre certs sectors de moriscos el desig d'assimilar-se, puix aixina interpreta este historiador britànic el cas de les ploms del Sacromonte. Segons ell, el frau va ser perpetrat "per dos prominents moriscos, Miguel de Lluna i Alonso del Castell, que tractaven en això de sincretizar la cultura islàmica en la fe cristiana. Va ser un intent de reclamar un lloc per al cristianisme àrap dins del marc del catolicisme ibèric".[63]
Les propostes per a la "solució" de el "problema morisco"
[editar | editar còdic]L'idea de que la minoria morisca era impossible integrar-l'en la comunitat de "cristians vells" es va impondre i varen començar a apareixen propostes radicals que posaren fi a el "problema morisco". Es va parlar de l'expulsió pero també de la formació de guetos i de la seua "extinció" gradual.[64]
Un dels principals impulsors de l'idea de recloure en guetos als moriscos que seguiren sent fidels a l'islam va ser fra Francisco de Ribas, de l'orde dels Mínims qui va escriure en 1582:[65]
Una idea pareguda va propondre des de Sevilla en 1588 Alonso Gutiérrez qui ademés va defendre que portaren un signe distintiu, que seria "una lletra o senyal en el rostre, a on no es puga encobrir per a que siguen coneguts com moriscos".[66]
Encara més racistes es varen mostrar els defensors de la "extinció" dels moriscos. Pedro Ponce de León va propondre en 1581 que s'enviaren a galeras als moriscos varons de 18 a 40 anys, en lo que ademés de solucionar l'endèmic problema del reclutament de galeots, es privaria als moriscos dels seus elements més vigorosos i terminarien per desaparéixer perque "els de quaranta en avant podrien multiplicar poc" i "es vindrien en breu temps a hechar d'Espanya esta malaïda generació d'enemics certs i casers de Vostra Magestad…".[66] Uns anys abans, el llicenciat Torrijos, havia propost acabar en els moriscos per mig de la prohibició dels matrimonis entre ells perque d'esta forma "els verná a faltar la jeneración i disminuir-se i acabar-se…".[67]
Dos autors varen ser encara més llunt perque varen propondre la castració dels moriscos. Un va ser el bisbe de Segorbe Martín de Salvatierra que va escriure al rei en 1587 que els moriscos "s'acabaran de todo punto, specialment capant els másculos grans i menuts i les mugeres" –com a alternativa també va propondre enviar-los a una illa deserta, com Terranova-. L'atre va ser Alonso Guitérrez.[68]
No obstant, la proposta més estesa en la cort era la de l'expulsió i aixina ho va decidir en 1581 una junta reunida en Lisboa, a on Felipe II acabava de ser proclamat rei de Portugal. En les delliberació d'esta junta, i les d'atres posteriors que varen aplegar a la mateixa conclusió, es varen valorar els inconvenients econòmics –pèrdua de rendes per als senyors i per a la Corona- i religiosos –renunciar a les ànimes dels moriscos per a la Cristiandad-, pero es varen considerar de menor pese que els beneficis que s'obtindrien: la pau i l'unitat de la Monarquia.[68]
En 1582 el Consell d'Estat es va pronunciar a favor de l'expulsió general dels moriscos, decisió que va ser aprovada per l'Iglésia i per l'Inquisició, encara que el tribunal de Valéncia es va opondre "perque al fi són espanyols com nosatres".[69]
Pero l'expulsió no es va portar a terme llavors, segons Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "davant tot, per les oposicions que va suscitar, sobretot per part dels senyors que resultarien afectats, com el marqués de Denia futur valgut de Felipe III. També per la dificultat de movilisar els mijos considerables que reclamava. I per la gravetat de la situació internacional, que llavors acaparava l'atenció del monarca. […] En 1598 es va firmar en França la pau de Vervins, primera etapa cap a una pau general. Paralelament, l'aristocràcia propietària d'Aragó i Valéncia va començar a pensar en els beneficis que podria traure de la tongada dels moriscos per nous colon. La sòrt dels moriscos estava tirada des de 1598".[70]
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 18.
- ↑ Kamen, 2011, p. 207.
- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 40-41.
- ↑ 4,0 4,1 Car Baroja, 2000, p. 41.
- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 42-47.
- ↑ Car Baroja, 2000, p. 42.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 208-209.
- ↑ 8,0 8,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 23.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 19.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Kamen, 2011, p. 208.
- ↑ 11,0 11,1 Car Baroja, 2000, p. 48.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 19-20.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 21.
- ↑ 14,0 14,1 Car Baroja, 2000, p. 52.
- ↑ 15,0 15,1 Kamen, 2011, p. 209.
- ↑ Car Baroja, 2000, p. 53.
- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 91-92.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 22.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 25-26.
- ↑ Ardit, 1988, p. 434. «Els mudéjares valencians eren en el seu major partix vassalls dels senyors feudals i el moviment agermanado, de caràcter antiaristocrático, va atacar les bases del señorío dirigint-se contra els mudéjares, els quals, per una atra part, varen tindre una destacada actuació antiagermanada... Estos batisme forçosos i massius sembla que no varen ser generals. Sabem que es varen perpetrar actes d'este tipo durant l'estiu de 1521, en les campanyes d'Estellés en Alcalà de Chivert i pobles de l'Horta i la serra Calderona, aixina com pels eixèrcits de Vicent Peris en el horta de Xàtiva; la Safor i la Marina. Els hòmens del todos los grandes, y caballeros e hijosdalgo que sirvieron en la conquista deste reino hubieron mercedes, a cada uno segun su estado, de casas y heredamientos y vasallos també varen realisar batisme forçosos en la Ribera Alta en març de 1522. No es coneixen testimonis d'atres zones de densa població morisca, com les valls del Palancia i Mijares o la Serra de Espadán».
- ↑ 21,0 21,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 24.
- ↑ Ardit, 1988, p. 434-435.
- ↑ Ardit, 1988, p. 436. «Provablement cap de les parts va buscar una atra cosa que una moratòria. Com els fets s'encarregarien de demostrar, el problema morisco era insoluble per mijos pacífics...».
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 24-25.
- ↑ Ardit, 1988, p. 435.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 210-211.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 Kamen, 2011, p. 214.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 26-28.
- ↑ 29,0 29,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 28.
- ↑ 30,0 30,1 Kamen, 2011, p. 215.
- ↑ Kamen, 2011, p. 212.
- ↑ Kamen, 2011, p. 213.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 214-215.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 211-212.
- ↑ Kamen, 2011, p. 217.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 29-31.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 30.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 31.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 31-32.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 32.
- ↑ 41,0 41,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 33.
- ↑ Kamen, 2011, p. 216.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 34-35.
- ↑ 44,0 44,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 36.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 46.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 36-37.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 37.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 54-55.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 50-51.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 52.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 55-56.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 57-58.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 59.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 60-61.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 61-62.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 62-63.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 63-64.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 65-66.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 66.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 216-217.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 65.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 217-218.
- ↑ 63,0 63,1 Kamen, 2011, p. 218.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 69.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 69-70.
- ↑ 66,0 66,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 70.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 71.
- ↑ 68,0 68,1 Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, pp. 71-72.
- ↑ Kamen, 2011, pp. 219; 221.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 72.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArdit1988">Ardit (1988). «Els moriscos», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 433-452. ISBN 84-404-3763-3.
- (2000) Els moriscos del Regne de Granada. Ensaig de història social, 5.ª edició, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-076-5.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez Ortiz1993">Domínguez Ortiz (1993). Història dels moriscos. Vida i tragèdia d'una minoria, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2415-2.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKamen2011">Kamen (2011). L'Inquisició Espanyola. Una revisió històrica, 3.ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-198-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de los moriscos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.