Corregidor

Retrat d'Eustaquio Galavís i Hurtado, corregidor de Santa Fe (obra de Joaquín Gutiérrez).

Un corregidor era un funcionari real del imperi espanyol l'ofici del qual comprenia varis àmbits i emplaçaments, des del provincial fins al municipal, sent el llaç d'unió entre estos poders territorials i el monarca. La seua jurisdicció positiva va ser el corregimiento.

Inicialment es restaura des de les antigues magistratura romanes, com un comissari regio itinerant, similar a un Justícia major del Rei. En l'entorn de la Guerra de Granada les funcions evolucionaran a atres vàries ya permanents: estructurar el govern de la Monarquia Hispànica, gestionar el desenroll econòmic i administratiu dels municipis, presidir els ajuntaments, donant validea a les seues decisions, ser juge en primera o segona instància, etc. La figura ya era nomenada uns dos sigles abans de la seua institució generalisada per Isabel I de Castella entre 1480 i 1500. Els Reis Catòlics varen utilisar esta figura com a delegat real per a terminar en les disputes locals i reforçar la seua autoritat en viles i ciutats.

El corregidor no era un càrrec de temps de guerra sino de pau, encara que devia auxiliar en aquell. Ademés de presidir els ajuntaments i administrar justícia, entre les seues moltes funcions estaven les de promoure i eixecutar tot tipo d'obra pública, mantindre la salubritat i la policia, procurar que els jocs anaren eutrapélicos, garantisar els abasts de les poblacions, establir els preus segons els criteris escolàstics de l'época (preu mínim, màxim i mig també cridat el preu Just), verificar peses i mides, evitar el contrabando, les mercaderies prohibides i en general guardar els bons usos del comerç que incloïen la prohibició taxativa de les usures, tot açò segons els criteris de la nominada Escola de Salamanca i les respectives lleis. Entre uns atres, els seus auxiliars eren varis tipos d'aguasils i els cridats oficials de el “fidel” (varis antics càrrecs espanyols ya existien en Grècia clàssica, com els de el Fidel).

Que entre les coses que més convenen al bon Corregidor és que tinga queta i pacífica la seua província i neta i expurgada de vicis, que són la malaltia d'ella.

Ulpiano.

Si en la fase de colonisació per al descobriment i conquista d'Amèrica es destacarà als alvançats, en l'immediata o de formació de Regnes d'Índies este oficial es trasllada fins als nous corregimientos. De la mateixa manera que en Espanya, els corregidores es denoten fins al títul de “major” que estampaven en els documents i en les cerimònies, indicant les facultats investides en ells. De fet, una fòrmula recurrent era nomenar-se d'esta manera: "Justícia major i lloctinent de capità general", lo que significava que en els territoris a on aquells eixercien el mando tenien plens drets d'administrar justícia i comandar forces militars.

«Quan els mals governen gime el Poble i els bons s'amaguen » .

— Jerónimo Castell de Bobadilla. Autor de Política de Corregidores, 1597. Corregidor lletrat de Felipe II i del Consell real de Felipe III.

Etimologies

Castell de Bobadilla enumera variades etimologies, entre unes atres: es deriva del llatí corrector i de les funcions gubernativas majors inherents als càrrecs de les diòcesis romanes, com en la Diòcesis Hispaniarum farà el Pretor romà. De l'emperador Constantino diu hi ha despaig enviat al corregidor de Lucanos i de Brucios. En els oficis de Teodosio es infiere que va haver corregidor de Venècia, Campània i de Tuscia. També ho relacionarà en les competències de l'els Regidors antics, com el Curión o el Decurión. El glosador Acursio ho equipara a Administrador i a un Præses Provinciæ. Balde flama al Corregidor Visitador i Rodeador general de la seua ciutat i província.

Història

Comissari regio itinerant

Els primers vestigis documentals moderns són de el XIV en les Corts de Castella, per les Partides del rei Alfonso X. María de Portugal designa un per a Salamanca en 1342 i són nominats en l'Ordenament d'Alcalà en 1348:

I açò consta de les dites lleis d'Ordenament que no estan recopilades, en quant diuen: Un atre sí, que el tal Corregidor, que aixina enviarem (en els casos que es deu enviar) siga persona idònea (...). I en una atra llei recopilada es diu aixina: Pero si es trobara, que per culpa d'alguns cavallers o atres persones es mogueren escàndals i sorolls i atres mals, per causa de lo qual Nos embiaremos Corregidor (...)

Jerónimo Castell de Bobadilla.

«Si les trovas demandades
per la vostra gran realea
no van en tal polideza
be bruñidas i llimades,
no són càrrecs aliens
de la vostra mercé, Senyor,
puix a minva de hòmens bons
em fizo Corregidor»

— Trova a Fernando II composta per Gómez Manrique. Corregidor lletrat de Toletum nomenat en 1477 pels Reis Catòlics.

Va tornar a nominar-se en documents de les corts de León ca. 1387 per Alfonso XI. En Enrique III entorn a 1393. Per Juan II de Castella en corts de Burgos de 1411, i en Zamora 1432.

Desenroll normatiu

En 1480 en l'Ordenament de les Corts de Toledo, s'inaugura la nova concepció del corregidor, que es convertirà en un oficial permanent de l'administració territorial castellana. A partir d'eixe moment es va establir una ret general de corregimientos en la Corona de Castella que, a partir del primer terç de el XVI, es va estendre a les Índies en idèntiques competències, un àmbit d'acció territorial més ampli, i en un predomini de les competències militars i d'orde públic. La jurisdicció del corregidor s'estendria tant per a la població espanyola com per a l'indígena.

Les Corts de Toledo sugerixen una institució que devia desenrollar-se normativament. El secretari real Alonso del Marbre envie en 1490 uns capítuls a Madrit. A estos capítuls, s'afegiran els de una institució estretament relacionada en la fiscalisació a la que devien sometre's al final del seu mandat els corregidores, les normes reguladores del juí de residència, lo que va produir un canvi de denominació: Capítuls de Corregidores i juges de residència. Alonso del Marbre va enviar una atra instrucció al Consell Real datada en 1491, a on es contenia una nova versió ampliada dels mateixos, un borrador que els monarques varen enviar al Consell, per a que despuix de les correccions oportunes s'enviaren a les ciutats.

Els Reis Catòlics fixen definitivament el text en la Real Pragmàtica de 9 de juliol de 1500 en els: Capítuls per a corregidores i juges de residència. La doctrina no menciona atres Capítuls de corregidores, que els indianos de 1530, i els de 1648.

Consell Suprem de la Corona d'Aragó

En el matrimoni regio dels reis catòlics es reuniran els consells suprems de les corones d'Aragó i Castella.

Artícul principal → Consell Suprem de la Corona d'Aragó.

Institució permanent

Des de 1500 fins a 1516 s'havien proveït aproximadament 82-84 corregimientos permanents en la corona de Castella. Eixercien una inspecció gubernativa sobretot lo polític i econòmic en els pobles del territori o partit que li estava assignat.

Hi havia tres tipos de corregidores, designats en funció de la naturalea del corregimiento, i tots tenien les mateixes facultats en lo judicial i polític:

• Lletrats.

Si ben els corregidores no lletrats devien sentir obligatòriament el dictamen dels alcaldes majors, que eren els seus assessors en els assunts contenciosos:

• Polítics o Corregidor de capa i espasa.
• Polítics i militars.

Funcions gobernativas

Les funcions eren les pròpies d'un governador en competències en justícia, policia, facenda, guerra, comerç i obres públiques. Al corregidor competia exclusivament la convocatòria i presidència dels ajuntaments, a on actuava com a moderador dels debats, reservant el seu vot de calitat en cas d'empat o desacort entre els regidors. Cuidar del compliment de les ordenances, si calguera, podia esmenar-les o realisar unes noves en l'acort del regiment.

Justícia

Les genuïnes competències del corregidor varen ser les referides a l'administració de justícia, este magistrat eixercia jurisdicció civil i criminal a nivell regio, coneixien la primera instància i apelació en totes les causes, eren pròpiament dits veedores del rei, estant obligats a visitar, a lo manco una volta, tots els llocs habitats del seu corregimiento. Dotats del mer i mixt imperi, assumien la jurisdicció del municipi quedant els alcaldes ordinaris subordinats a la seua actuació.

Policia

Mantindre l'orde públic del municipi perseguint els delictes, protecció de la moralitat i impedir els jocs prohibits, ademés de vigilar camps, camins, vendes i cellers tenien al seu càrrec la custòdia dels ports i aduana de la seua corregimiento per a que no es tragueren coses vedadas, com a cavalls o moneda.

Facenda

Fiscalisació de la facenda municipal front a les apetencias de l'oligarquia ciutadana. Devia prendre les quotes de propis i els repartimientos, vigilar que els nobles no arrendaren les rendes dels propis i que els repartimientos i derrames no sobrepassaren lo permés per les lleis del regne, a això s'afegia el control de les rendes municipals. Una atra important funció era efectuar censos detallats de població:

Al Doctor Diego González de Yepes, Corregidor i justícia major en la ciutat de León i la seua terra i jurisdicció (...) lo atre que en cada un lloc i Concejo nomeneu com teniu de costum un o dos empadronadores i sengles cogedores, i els empadronadores facen padró a carrer hita de tots els vezinos de cada lloc i colació, declarant-los tots és esta manera, el Hidalgo per fidalc, el pechero per pechero, i els clercs, viudes, òrfens i mossos de soldada, declarant l'estat de cada u, perque en dita moneda forera han de contribuir tots, llevat els hijosdalgo, clercs i persones que tingueren cartes executorias i privilegis del seu hidalguía que estiguen assentats en els llibres del seu majestad de lo salvat. I els dits empadronadores han de tindre fechos i acabats els dits padrons per al primer dia del més de febrer de 1596, i signado de escribano públic el dit padró ho entregar als dits cogedores que ansi oviederes nomenat, que han de ser persones planes i abonades, els quales han de tindre cobrat lo que montara el dit padró per a 15 de juliol de l'any venidor 1596, per a que acodiu en això a la persona que per la seua majestad lo oviere de vore. I vos mane i apercibo aixina ho feu i compliu baix penes contingudes en la dita real recapte, i de l'interés i dany que per la vostra negligència i descuit i no ho fer com es vos mana se seguira i succeïra , i ademés cinquanta mil maravedis per a la cambra de la seua majestad (...).

Dau en León a 1595, signado per un escribano de Felipe II.

Guerra

Per a previndre les lluites de bandería no devia consentir dins de la seua jurisdicció la construcció de cases fortes sense permís real, com succeïa en les guerres de bandos. Un títul militar comunament associat al corregidor i característic seu era el de Capità a Guerra.

Comerç i abastiment

Devien procurar l'abastiment de la ciutat i la vigilància sobre els preus.

Obres públiques

Efectuar tot tipo d'obres públiques de nova construcció, conservació i manteniment de lo existent, llicències d'urbanisme. Aixina mateix, controlar que les mateixes es feren en els presuposts de costs raonats i votats en el sí del concejo.

Oficials del corregidor

Estaven auxiliats per Tinents de corregidor, Alcaldes, aguasils i d'atres oficials, com els escribanos i els oficis cridats del Fidel: Fidel major, Fidel cogedor, Fidel de fechos, Fidel de lides, Fidel de romana, Fidel ejecutor, Fidel medidor, Fidel almotacen.

Costs de funcionament

Els costs del funcionament de les institucions implicades, eren pagats pels concejos i a la seua volta, tot era supervisat i controlat per atres célebres càrrecs, els veedores del rei (Inspectatur), també denominats visitadores i popularment "visites", estos evaluaven la gestió del corregidor durant el seu mandat i la seua observança de lo dispost per les lleis.

El corregidor en Amèrica

Des de que es va instituir el càrrec de corregidor americà (XVI), varen començar a complir diverses funcions: eren representants del rei en les províncies, tenien intervenció en assunts judicials i devien proporcionar ajuda militar als espanyols quan fora necessari. El corregidor devia posar orde i fer respectar l'autoritat del cabildo (corregimientos de ciutats), al com presidia i en cas de paritat definia la votació fent valdre més eficaçment la justícia real, encara que no va desplaçar de la judicatura municipal als alcaldes. No es feya càrrec de les causes que eren de la seua competència, encara que eixercia control de l'administració de justícia per part d'estos juges llecs que procedien d'un círcul personal determinat i podien ser parcials en els seus fallos. També varen ser coneguts com a Alcaldes Majors o Justícia Majors. Després va ser posat al front de territoris indígenes (corregimientos indígenes) devent oferir-los protecció, i atendre les demandes dels natius, evitant que aplegaren a les audièncias indianes.

No obstant, esta institució va aplegar a ser molt odiada entre els americans per la forta corrupció que posseïen. Açò va ser en gran part per un problema accidental del sistema de l'institució, el qual era que l'ofici de corregidor era venut a un preu que era major als sòus percebuts. Allò va impulsar a varis corregidores a que extragueren la major cantitat possible d'excedents econòmics de les economies locals, per a aixina compensar les perdudes que generava el seu ofici. Lo que es va fer majorment a través del Repartimiento de mercaderies. Aixina, aplegaven a les colónies disposts a fer fortuna a qualsevol preu en el més curt determini, no trobant millor camí per a conseguir-ho que explotar sense pietat als indígenes. La seua tasca més important era la de recaptar tributs i organisar l'enviament de mitayos als llocs de treball, sent secundats en eixa tasca pels cacics. En ser un funcionari real, el corregidor rebia un sòu que estava vinculat a la capacitat impositiva de la província en que residia, no estar permés practicar activitats comercials ni posseir cap atre tipo d'activitat privada. Com pronte es va evidenciar que els sòus eren molt baixos per a dispondre de personal eficient en eixe càrrec, els governs colonials es varen vore obligats a permetre'ls el repartimiento o repartiment d'efectes, que els otorgava el monopoli exclusiu del comerç en els indígenes.

Tal exacció va ser establida llegalment en 1754. Des de llavors, els corregidores varen impondre als indígenes de la seua jurisdicció una cantitat determinada de mercaderies (sense importar quanta utilitat pogueren brindar-los), que estos estaven obligats a pagar forçosament. Si ben l'aranzel establia que devia impondre's només als llauradors indígenes, en la ràpida expansió del volum repartit en els anys següents tots els sectors populars pauperizados de les províncies varen ser afectats pel repartiment d'efectes. Per això, cholos, zambos, mestizos, negres, mulatos i criollos pobres ademés dels indis, varen deure soportar creixents quotes de repartiment sobre les seues esquenes. Tal institució pronte va derivar en abusos moltes voltes intolerables, al no tindre fre la codícia dels corregidores, ya que distribuïen la mercaderia, disponien de la força pública necessària per a cobrar els deutes, i eren els juges que tractaven les queixes dels indígenes. De fet, entre 1754 i 1780 es va aplegar a triplicar el volum del repartiment inicial fixat llegalment en l'aranzel.

De manera que, despuix d'abastir-se en Llima gràcies a la burguesia comercial, la que primer els proporcionava fondos per a comprar el seu càrrec i després bestreta de diners o les mercaderies que serien repartides a preus elevats, els corregidores assignaven a cada indígena els objectes que els semblaven convenients, no important-los ni que els objectes repartits estigueren cotisats a preus exorbitantes i els anaren completament inútils, ni que la cantitat repartida fora major que la que podien pagar. Entre els artículs inclosos en el repartiment d'efectes estaven les mules, la roba de la terra, els panys de Quito, el vellut, tafetán, miges de seda, espills, candats, navaixes d'afaitar, plomes, paper, baralles o naïps, llibres, encaixos, cintes, productes de Castella, mules, coca, ferro i ferramentes.

En molts districtes de les colónies espanyoles, es varen produir notoris enfrontaments en els corregidores, funcionaris generalment venales, insolents i atropelladores, freqüentment endeutats en la corona en els principals imposts que recaptaven i fent gala del seu poder gràcies a les tropes milicianes baix el seu mando.

A la seua volta, se sap que en varis corregimientos es varen desenrollar rets de Nepotisme per a favorir a moltes famílies (usualment de la Noblea indígena i espanyols rics) en vàries disputes llegals, en perjuí del Poble pla, i en el pijor dels casos, posant en conflicte a les classes altes, sobretot a cacics i burguesos criollos (usurpant les facendes d'un grup per a entregar-les a uns atres, a canvi de soborns).

No obstant, també es va reportar múltiples casos de corregidores bons en el seu ofici que aplegaven a atendre els problemes socials dels indis (a través de nobles i cabildos, siguen criollos o indis, preocupats pels seus súbdits, aixina com del clero catòlic, majorment jesuïta), sent mencionats en la retòrica popular de l'época en les proclames de Vixca el rei, muiga el mal govern, exigint major supervisió del rei per a que hi haja més d'estos corregidores que corresponien a la seua missió de velar per la justícia. Finalment, durant les Reformes borbòniques, se'ls reemplaçaria pel Intendent, molt més controlat per la Corona.

Nova planta

Álvarez de Toledo va crear en 1691 superintendentes de Facenda en les 21 províncies de Castella. Al comisariado dels Missi Carolingios i els Bailío itinerants va succeir la similar figura del corregidor francés «enquêteurs-reformateurs» o «reformateur» que va ser reemplaçada en França durant el XVI per la del intendent. En el adveniment dels Borbones en Espanya es va traslladar junt a l'administració per Intendencias, en l'àmbit més local varen entrar en funcions els subdelegats, similar al tinent de corregidor. Despuix de la guerra de successió i en Felipe V es varen crear entre 1716-1718 dotze corregimientos sobre les vegueríes del Principat de Catalunya que haurien de governar-se per un corregidor i els seus tinents o per un alcalde major, entrant en plenes funcions en 1720.

A mitan de el XVIII es va unir el càrrec de intendencia als corregimientos de les capitals de província, també en competències en justícia, policia, facenda i guerra, i en dependència immediata dels respectius tribunals superiors. Açò va produir un conflicte jurisdiccional al solaparse o confondre's les competències de l'intendent en les del corregidor.

Campomanes va advertir al rei d'estos inconvenients i sentits els consells Carlos III va resoldre separar els corregimientos de les intendencias en 1766, encarregant-se als corregidores de justícia i policia i als intendents de facenda i guerra; (lleis 24 i 26, tít. 11, lib. 7 Nov. Recop) En l'instrucció taxativa de que no s'interferiren els àmbits. A on ya estaven nomenats varen subsistir abdós destins, com en les ciutats de Múrcia, Burgos, Valladolit, Guadalajara i Saragossa, encara que tots devien observar l'instrucció regio.

(...) I havent-se publicat en l'el meu Consell esta Real Resolució en sèt d'este més, va acordar el seu compliment, i per a això expedir esta la meua Cèdula: Per la qual mando als de l'el meu Consell, President, i Oídores de les les meues Audiències, Alcaldes i Aguasils de la la meua Casa, Cort i Chancillerías, Assistent, Governadors, Corregidores, Intendents, Alcaldes Majors i Ordinaris, i a atres qualesquier els meus Juges i Justícia, vegen la meua Real Resolució, que queda citada, i cada u en la part que li toque la guarden i complixquen en tot i per tot, com en ella es conté, sense contravindre-la, permetre, ni donar lloc a que es contravinga en manera alguna (...)

Real cèdula de 13 novembre 1766. Nicolás Manzano i Marañón. Juan de Peñuelas.

Edat Contemporànea

En instaurar-se el constitucionalisme del s XIX, els corregidores a l'estil del Antic Règim desapareixen i les seues atribucions en la nova monarquia constitucional passen a eixercitar-les les figures de l'alcalde, el governador provincial i el juge de primera instància. En el triumfo del alçament de Rec, Fernando VII es veu obligat a acatar la Constitució de 1812.

Durant la minoria d'edat d'Isabel II s'establirà la regència de María Cristina de Borbón (1833-1840). Francisco Cea Bermúdez aprova la divisió provincial de 1833 de Javier de Burgos. En 1834 se suprimix definitivament el Consell de Castella, del que depenia tota l'estructura administrativa de l'estat. Durant la regència, 1833-1840, es remodelen els oficis públics d'ajuntaments, que afectaran al càrrec de corregidor i demés oficials, per mig del Real decret per a l'apany provisional dels ajuntaments del regne publicat per Juan Álvarez Guerra s'anuncia:

En Madrit i demés capitals o ciutats en que el Govern ho estime convenient hi haurà un corregidor nomenat per S.M. que serà president de l'ajuntament.

Artícul I, 23 de juliol 1835.

Açò donarà lloc al sincretisme alcalde-corregidor, com lo varen ser Joaquín Viscaí i uns atres en les principals ciutats. Finalment solament es denominaran Alcaldes, en les funcions pròpies que hui se'ls coneixen i que antany ho varen anar del corregidor i del alcalde major.

Vore també

• Consell d'Índies
• Real Audiència
• Pedro de la Gasca
• Justícia major del Rei
• Inspecció de Policia