Carlos III d'Espanya

Carlos III d'Espanya

Carlos III d'Espanya (Madrit, 20 de giner de 1716-Madrit, 14 de decembre de 1788), cridat «el Polític» o «el Millor Alcalde de Madrit», va ser rei d'Espanya des de 1759 fins a la seua mort en 1788; duc de Parma i Plasencia —com Carlos I— entre 1731 i 1735; i rei de Nàpols —com Carlos VII— i de Sicília —com Carlos V— entre 1734 i 1759. Carlos va ser el quint fill varó de Felipe V i el tercer en aplegar a l'edat adulta. Ademés, en ser el primogènit del segon matrimoni del rei en Isabel Farnesio, varen anar els seus mijos germans Luis I i Fernando VI els que varen succeir al seu pare en un primer moment. No obstant, la mort prematura de Luis i la falta de descendència d'abdós varen dur finalment a Carlos a ocupar el tro espanyol. Carlos va servir a la política familiar com una peça en la lluita per recuperar l'influència espanyola en Itàlia: va heretar inicialment de la seua mare els ducados de Parma i Plasencia en 1731; pero més vesprada, al reconquistar Felipe V el Regne de Nàpols i Sicília en el curs de la Guerra de Successió polaca (1733-1738), va passar a ser rei d'aquells territoris baix el nom de Carlos V -- per a Sicília -- i Carlos VII -- per a Nàpols --. Va contraure matrimoni el 9 de juny de 1738 en María Amalia de Sajonia, filla de l'elector Federico Augusto II, duc de Sajonia i de Lituània i rei de Polònia --baix el nom d'Augusto III -- i de la archiduquesa María Josefa d'Àustria. Va encarnar el despotisme ilustrat en Espanya en una série de profundes reformes econòmiques, militars, científiques, polítiques i religioses, en fondes tribulaciones pero també notables èxits. baix el seu mando, l'imperi espanyol va obtindre un desenroll sense precedents en la dinastia borbònica. Entre les seues chafades modernes es troben el primer establiment de la bandera d'Espanya i la Marcha Real com a futur himne nacional. Va ser partidari d'un pacifisme defensiu que no li va evitar participar en varis conflictes. Durant el seu regnat es va neutralisar temporalment al sultanato de Marroc i el centenari cors berberisco, es va recuperar Menorca i es va adquirir la Luisiana espanyola. Va recolzar en renuencia pero de forma decisiva la Revolució de les Tretze Colónies contra els britànics, situació que es va considerar previndre en els seus propis territoris per mig de plans per a una independència hispànica controlada, els quals no obstant mai varen aplegar a realisar-se.

El hispanista Stanley G. Payne li va considerar el monarca més exitós de la seua generació, capaç en eliderage i l'elecció dels seus ministres al mateix temps que popular entre el poble, mentres que John Lynch diria d'ell: «els espanyols varen deure esperar mig sigle abans de ser rescatats per Carlos III».

Infància i joventut

Carlos III en uns dèu anys d'edat. Quadro de Jean Ranc.

Va nàixer el 20 de giner de 1716 a les quatre de la matinada en el Real Alcasser de Madrit. La seua cuidadora va ser María Antonia de Salcedo. Després, varen ser responsables d'ell un grup d'hòmens a càrrec de Francisco María Spínola i Spínola, duc de Sant Pedro. El 25 d'agost de 1716, festivitat de Sant Luis, rei de França, va ser batejat solemnement en la iglésia del Monasteri de Sant Jerónimo el Real de Madrit junt en els seus germans majors Felipe i Fernando. Els padrins de Carlos varen ser Mariana de Neoburgo, reina viuda d'Espanya i el seu tio yayo Francisco Farnesio, duc de Parma; representats respectivament per Ángela Foch d'Aragó, comtesa viuda d'Altamira i cambrera major; i Dumenge Acquaviva d'Aragó, XVII duc d'Atri.

El 15 de giner de 1724 el seu mig germà major Luis va heretar el tro per l'abdicació del seu pare a favor seu, pero va fallir en agost i el seu pare va tornar a ser rei. En 1729, es va traslladar a Sevilla junt en el seu pare. Les nacions europees, en el Tractat d'Utrecht d'entre 1713 i 1715 i el Tractat d'Hannover de setembre de 1725, firmat com a resposta al Tractat de Viena d'abril de 1725, varen establir les seues posicions en Europa. Espanya havia perdut molts territoris i influència despuix de la Guerra de Successió. No obstant, esta situació no duraria molt ya que en els plans de Felipe V estava recuperar els seus territoris en Itàlia. Des de Sevilla, el monarca va posar en marcha un pla per a assegurar la successió del seu fill en el Ducado de Parma, firmant el Tractat de Sevilla en Anglaterra i França. No obstant, a la mort del duc de Parma, l'emperador del Sacre Imperi Romà Carlos VI va invadir eixos territoris i Felipe V, al no rebre respal de les dos potències, va amenaçar en declarar la guerra pel seu conte. En 1731, el Sacre Imperi Romà es va adherir al Tractat de Sevilla i Carlos III, en 15 anys, va abandonar Espanya rumbo a Itàlia per a ocupar les seues places.

Carlos III com duc de Parma (1732), retratat per Giovanni Maria delle Piane, conservat en Palau Real de la Granja de Sant Ildefons.

L'1 de febrer de 1733 va morir Augusto II, rei de Polònia, la monarquia del qual no era hereditària, sino elegida pel Parlament polac, el Sejm. Felipe V va enviar des de Sevilla un emissari a Varsòvia per a negociar la candidatura de l'infant don Felipe i la de l'infant Carlos. No obstant, els seus candidats tenien poques possibilitats front a uns atres en respals d'Àustria i França. Felipe V es va traslladar a Madrit i va firmar el Tractat de l'Escorial, Primer Pacte de Família, en el que Espanya va abandonar la seua pretensió polaca i va decidir aliar-se en França per a lluitar contra el Sacre Imperi Romà a canvi de l'ajuda de França en la seua campanya contra Nàpols i Sicília, baix el control austríac, i per a recuperar Gibraltar. La guerra en Itàlia es va guanyar, i el 10 de maig de 1734 l'infant don Carlos va ordenar proclamar rei al seu pare. No obstant, Felipe V va cedir Nàpols i Sicília al seu fill.

Rei de Nàpols i Sicília

Vore també: Anex:Reis de Nàpols i de Sicília

Carlos com a Rei de Nàpols i Sicília, Rei de les Dos Sicilias per Giuseppe Bonico, Madrit, Museu del Prat.

Durant el seu regnat en Nàpols i Sicília (Carlos VII, Carlo VII en italià, o simplement Carlo vaig donar Borbone, que és com se li sol cridar allí), va intentar reformar i modernisar el regne, unificant-ho, conquistant l'afecte dels ciutadans junt en la seua esposa María Amalia de Sajonia.

Retrate de Carlos III com a rei de les Dos Sicilias (1737), retratat per Giovanni Maria delle Piane, conservat en el Museu de Pontevedra (en depòsit del Museu del Prat).

Carlos va contraure matrimoni en 1738 en María Amalia de Sajonia, de 13 anys. Ella era una princesa alemana de família rica i fecunda (sent el seu pare de la Casa Electora de Wettin i la seua mare de la poderosa Casa d'Habsburgo), i el seu matrimoni, com molts uns atres en la realea europea, va tindre un interés polític, no obstant va anar també ben avenido. Es varen casar per poders en el Palau de Dresde, en Sajonia, el 9 de maig de 1738 i la boda es va celebrar en Nàpols el 9 de juny d'eixe any.

Va intentar dotar a la capital, Nàpols, de l'aspecte que devia tindre una Cort. Va fer recalcament en millorar les edificacions públiques, com el Hospici, i va tractar d'adaptar el palau virreinal d'acort en la moda que imperava des de la construcció de Versalles. També va fer construir complexos palatins en atres llocs del regne, com el Palau Real de Caserta, un dels majors palaus reals del món, obra de l'arquitecte i urbaniste Luigi Vanvitelli. Una atra de les seues aportacions va ser el Teatre de Sant Carlos, per a les representacions d'òpera.

Frontera nort del Palau Real de Caserta i passeggio monumental del parc, abdós dissenyats per Luigi Vanvitelli.

Els seus anys com a rei de les Dos Sicilias li varen donar una experiència molt valiosa com a rei d'Espanya. Els barons i l'Iglésia acaparaven més del 50 % de les terres, i en el cas dels primers tenien ademés jurisdicció sobre les mateixes, per lo que impedien l'accés dels seus vassalls als tribunals. El rei va llimitar la seua influència política, deixant clara la supremacia de la Corona, pero el seu poder econòmic va seguir intacte. El 3 de juliol de 1738, en ocasió del seu matrimoni, va fundar la Insigne i Real Orde de Sant Jenaro, de la qual va anar el seu primer gran maestre.

Escude de Carlos de Borbón com a rei de Nàpols i Sicília.

En 1740, un dels seus consellers, el duc de Sals, va permetre als judeus retornar al regne, d'a on havien segut expulsats per Carlos I, en la finalitat d'impulsar l'activitat econòmica. El poble i l'Iglésia es varen opondre i Sals va ser destituït, derogant-se el permís. Poc despuix, l'arquebisbe Giuseppe Spinelli va intentar introduir la Inquisició, pero el poble es va opondre també a esta mida i va haver de desistir. També durant estos anys va trobar el monarca a alguns dels hòmens que més influirien en la seua vida, com Bernardo Tanucci, jurista al que va nomenar Ministre de Justícia primer i d'Assunts Exteriors despuix, i que va quedar com a membre del Consell de Regència quan Carlos III va heretar el tro espanyol. Destaca el fet d'haver segut qui va ordenar començar l'excavació sistemàtica de les poblacions sepultades per l'erupció del Vesubio de l'any 79: Pompeya, Herculano, Oplontis i les Viles Stabianas. No solament això, sino que en 1752, en ordenar construir una carretera cap al sur (precursora de l'actual Statale 18), varen eixir a la llum els restants de la ciutat de Paestum, que duyen anys coberts per la maleza (part de l'amfiteatre yacer precisament baix dita carretera). Va ser una troballa especialment important, perque allí es trobaven tres temples grecs en molt bon estat de conservació. Es varen encarregar del seu estudi Felice Gazzola (un cult aristócrata i militar de confiança de Carlos, al que servia des de la seua época de duc de Parma) i Francesco Sabatini. La mort sense descendència del seu mig germà Fernando VI, va fer recaure en Carlos la Corona d'Espanya, que va passar a ocupar en 1759, deixant en gran tristor, tant dels reis com del poble, la corona del Regne de Nàpols i Sicília al seu tercer fill, Fernando.

Rei d'Espanya

Artícul principal → Regnat de Carlos III.

Retrate eqüestre de Carlos III, per Francesco Liani, al voltant de 1760.

Despuix dels decesos de Luis I i de Fernando VI sense descendència, el tro d'Espanya va passar a Carlos III, tercer fill varó de Felipe V i primer del seu matrimoni en Isabel Farnesio, en gran experiència de govern com a rei de Nàpols. Va retornar a Madrit el 9 de decembre de 1759 i va introduir, per primera volta en Espanya, el Dret diví com font i justificació de la seua sobirania regio. Fra Sebastián de Jesús de chiquet li va pronosticar que anava a ser rei. Carlos III al seu decés va promoure el procés de beatificació per mig d'una carta dirigida en maig de 1771 a la moradura arquebisbe de Sevilla, Francisco de Solís.

Política exterior

La Guerra dels Sèt Anys (1756-1763)

Artícul principal → Guerra anglo-espanyola (1761-1763).

El primer assunt que el rei va tractar va ser la Guerra dels Sèt Anys. El monarca espanyol es va vore obligat a prendre part en la guerra despuix de la ocupació britànica d'Hondures i la pèrdua de la colónia francesa de Quebec, lo que va requerir l'intervenció espanyola en el conflicte per a frenar el expansionisme britànic per Amèrica. En 1761 es va firmar el Tercer Pacte de Família i Espanya va entrar en el conflicte bèlic. El monarca es va equivocar sobre l'ajuda real que podia prestar França i l'estat de les seues tropes. Una esquadra anglesa de 53 bucs en un eixèrcit de 14 000 hòmens va conseguir prendre La Habana per la falta d'entrenament de les milícies, en número molt inferior als anglesos, i l'incompetència del governador de la plaça, Juan de Prat. Poc despuix una esquadra procedent de l'Índia va bombardejar i va prendre Manila. Els anglesos no varen poder estendre el seu domini per les Filipines gràcies a la resistència de les guerrilles organisades per Simón de Vés. La guerra va terminar en la Pau de París de 1763. Espanya va cedir a Gran Bretanya la Florida i territoris del golf de Mèxic, a canvi de la devolució de La Habana i Manila. La Luisiana francesa va passar a mans d'Espanya, més preparada per a defendre-la. Portugal, aliat dels britànics, va recuperar la colónia del Sacrament.

Guerra d'Independència dels Estats Units (1776-1783)

Grans armes de Carlos III en mant real, cimera real de Castella i elema A solis ortu usque ad occasum (Des de l'eixida del sol fins a l'ocàs), orige de la frase atribuïda a Felipe II: En els meus dominis no es posa el sol, fent referència a que el sol mai es posava en els territoris espanyols, puix comprenien els dos hemisferis. També s'inclou la paraula Santiago, en referència al Sant Patró d'Espanya, Santiago el Major, i més concretament alema tradicional Santiago i tanca Espanya. Varen ser utilisades pels seus successors fins a 1931, encara que en el sigle xix va caure en desús.

Artícul principal → Espanya en la guerra d'Independència dels Estats Units.

Fronteres nortamericanes propostes per la diplomàcia espanyola cap al final de la Guerra d'Independència dels EE. UU., 3 d'agost de 1782

Retrat del monarca per Goya.

La revolució de les Tretze Colónies contra Jorge III va donar a Espanya i França l'ocasió per al resquit. Carlos III inicialment va tractar de ser un mediador en el conflicte, aplegant inclús a considerar recolzar secretament tant als britànics com als rebels, pero l'empijorament de la situació i la pressió de França li varen espentar a participar. Aixina, en la guerra d'Independència dels Estats Units, Espanya va intervindre junt a França i Holanda contra Gran Bretanya.

Des de la Declaració d'Independència dels Estats Units (4 de juliol de 1776) els sublevats varen rebre ajuda espanyola de forma solapada. En 1779 es varen trencar les relacions. Es va sitiar Gibraltar sense èxit, pero es va poder recuperar Menorca. Bernardo de Gálvez, governador de la Luisiana, va ocupar Florida. Anglaterra, aïllada i sense poder sometre als rebels, va tindre que firmar la pau. El Tractat de París va posar fi a la guerra. Espanya va recuperar Menorca, Florida i la costa d'Hondures, encara que no va poder conseguir lo mateix en Gibraltar, que els anglesos es varen negar en redó a cedir. Espanya, d'esta forma, va contribuir a l'independència dels Estats Units, fet que va crear un precedent per a l'emancipació de les colónies espanyoles en el sigle xix. Ministres com José Ábalos i el comte d'Aranda varen propondre distints plans per a previndre-ho, buscant convertir l'imperi espanyol en una série de regnes aliats que previndria futures sedició violentes, pero mai es varen posar en pràctica. En 1785, el comte d'Aranda, per a poblar la Louisiana i evitar l'instalació dels anglosaxons, va sugerir que el rei Luis XVI poguera assentar allí als últims acadianos que no s'havien assimilat en França. Les negociacions en Vergennes varen finalisar en abril de 1784. Espanya es comprometia a pagar el cost del transport i França es comprometia a pagar les pensions degudes als acadianos. En 1785 sèt barcos varen ser armats i varen partir de Nantes cap a Nova Orleans. 1.596 acadianos varen ser transportats en els barcos el Bon Papa i el Saint-Rémy, armats per Jean Peltier Dudoyer; la Bergère, armada per Joseph Monesron Dupin; la Caroline, capitaneada per Nicolas Baudin; el Beaumont, l'Amitié i la Ciutat d'Arcangel.

Rússia i Prusia

Dos noves potències, Rússia i Prusia, varen entrar en el mapa polític europeu del sigle xviii baix els regnats de dos déspotas ilustrats: Catalina II i Federico II respectivament. Abdós monarques varen suscitar interés i admiració en Espanya, encara que l'expansió russa havia alcançat el Pacífic i es va aplegar a témer una aliança anglorrusa en el Mediterràneu. Tal event no solament no va aplegar a materialisar-se, sino que Rússia es va opondre a la pretensió anglesa de controlar tots els moviments marítims en temps de guerra.

Mediterràneu

Carlos III havia firmat un tractat de comerç en el imperi otomà sent rei de Nàpols i Sicília, puix considerava a este imperi un fre als interessos anglesos, austríacs i russos. Com a rei d'Espanya, despuix de derrotar a Mohammed III de Marroc en 1774-1775, i buscant lliberar la mar de pirates berberiscos, el monarca va començar la guerra hispà-algerina contra la Regència d'Alger, vassalla otomana. En el seu transcurs, interromput per les guerres en els britànics, va obtindre també un tractat en l'imperi otomà en 1782 per mig de l'embaixador Juan Bouligny, que atres potències europees havien intentat entorpir sense èxit, encara que Alger no va obedir i va deure ser obligada a firmar la pau i a la cessació de la pirateria en 1786. Tunis i Trípoli també es vorien dissuadits a firmar els seus propis tractats en Espanya, conseguint aixina un respir generacional de l'omnipresent cors berberisco.

Pacífic

En diverses àrees del oceà Pacífic el Virreinato del Perú i el Virreinato de la Nova Espanya varen tindre l'autorisació del rei Carlos III d'expandir el poder espanyol i afiançar-ho en el Gran Oceà. Aixina que, va haver varis intents d'incorporar la costa d'Oregó i Alaska al Virreinato de la Nova Espanya en grans expedicions a Canadà i Alaska com la de Bruno d'Heceta, Celler i Quadra, López d'Haro i unes atres. Mentrestant, en l'oceà Pacífic Sur (cridat en eixe moment la Mar del Sur) el Virreinato del Perú de Manuel d'Amat i Junyent va ordenar dos expedicions: la primera, en la que es va descobrir la illa de Pasqua per Felipe González d'Haedo prenent possessió d'ella en nom de Carlos III en 1770, i la segona en 1772, capitaneada per Dumenge de Bonechea que va aplegar al archipèlec Tuamotu i a les illes de la Societat a on va establir la sobirania espanyola i la del rei sobre les illes. Els caps dels principals llogarets de Tahití varen acceptar la sobirania d'Espanya i ser súbdits de la Corona espanyola. No obstant, el procés d'ocupació de la Polinèsia va ser abandonat pel poc respal que li donaven a eixa iniciativa en Madrit i pels problemes religiosos del regne, per lo que varen deixar la presència espanyola en eixa àrea i varen abandonar a finals de 1775.

Política interior: despotisme ilustrat

Carlos III en l'hàbit de la seua Orde, cap a 1783-1784. Oli de Mariano Salvador Maella (Palau Real).

En política interior, va intentar modernisar la societat utilisant el poder absolut del monarca baix un programa ilustrat. En la llínea de la Ilustració pròpia de la seua época, Carlos III va realisar importants canvis —sense quebrar l'orde social, polític i econòmic bàsic, despotisme ilustrat— en ajuda d'un equip de ministres i colaboradors ilustrats, com el Marqués d'Esquilache, Aranda, Campomanes, Floridablanca, Wall i Grimaldi.

Les reformes del marqués d'Esquilache

Despuix d'accedir al tro espanyol en 1759, Carlos III va nomenar al marqués d'Esquilache com a secretari de Facenda i de Guerra. El ministre sicilià va iniciar una política orientada a la centralisació administrativa i al sanejament de les finances estatals baix els principis del despotisme ilustrat. Entre les seues primeres mides fiscals va destacar la reincorporació d'antics señoríos a la Corona, l'impuls d'una política regalista encaminada a fiscalizar els bens eclesiàstics i la reorganisació de les Forces Armades per a priorisar la defensa de l'imperi colonial. No obstant, el desenroll d'est programa reformiste va coincidir en la costosa intervenció d'Espanya en la Guerra dels Sèt Anys despuix de la firma del Tercer Pacte de Família (1761). Per a fer front al dèficit, Esquilache va incrementar la pressió fiscal per mig de la gestió directa de les aduana i l'establiment de nous monopolis, introduint ademés fòrmules de recaptació noves en la península com la creació de la Loteria Real en 1763. El punt d'inflexió de la seua gestió econòmica va ocórrer en 1765 en l'aprovació de la Pragmàtica de lliure comerç de grans, una mida d'inspiració fisiócrata orientada a lliberalisar el mercat de cereals que va contar en el respal del juriste Pedro Rodríguez de Campomanes. L'objectiu del decret era dinamisar la producció agrícola i eliminar les taxes locals, pero la seua aplicació va coincidir en un periodo prolongat de mals collites en l'interior peninsular. L'escassea de blat va facilitar l'especulació per part d'acaparadores i grans terratinents, lo que va provocar un increment accelerat en els preus del pa i atres productes de primera necessitat. A pesar del sustente teòric de la reforma, el descontent popular per la carestia dels aliments es va canalisar cap a la figura d'Esquilache, la condició de la qual d'estranger ya generava rebuig en la cort. Este malestar generalisat, sumat a les seues polèmiques normatives d'orde públic sobre l'indumentària tradicional, va servir com a detonant per a l'esclat de la Gresca d'Esquilache en la primavera de 1766, el qual va forçar al monarca a destituir al ministre i a paralisar temporalment el ritme de les reformes ilustrades.

Retrate de Carlos III, per José del Castell (entre 1775 i 1785).

En Madrit el punt àlgit del tumult es va produir quan la flota que s'havia congregat front al Palau Real es va topar en la Guàrdia Valona, que en 1764 havia carregat contra el gentío durant la boda d'una de les filles del rei, l'infanta María Luisa, en el futur emperador d'Àustria. Es va produir una refrega i va haver baixes per abdós parts, sense que la Guàrdia Espanyola intervinguera. Carlos III va recaptar el semblar dels seus consellers, i encara que va rebre opinions contrapostes, va acabar seguint el consell del comte de Revilla Gigedo, que va declarar que dimitiria del seu càrrec abans que ordenar disparar a la multitut. De Madrit, l'alçament es va traslladar a ciutats com Conca, Saragossa, La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Càdis i Cartagena entre moltes atres. Pero mentres que en Madrit les queixes es referien al govern de la nació, en les províncies les queixes es dirigien contra les autoritats locals, lo que revela un problema subjacent de corrupció i incompetència administrativa.

Moneda de 4 maravedíés en la efigie de Carlos III.

Els amotinats varen exigir la reducció del preu dels aliments i la supressió de la Junta d'Abasts, la derogació de l'orde sobre la vestimenta, la cessació de ministres estrangers de Carlos III, la seua substitució per espanyols i un perdó general. El monarca va desterrar a Esquilache i va nomenar en el seu lloc al comte d'Aranda. Es varen prendre mides per a accelerar l'importació de cereals des de Sicília i es varen reformar els governs concejiles, afegint a estos diputats de l'estat pla elegits per sufragi.

La política religiosa

Desapareguts els ministres estrangers, el rei es va recolzar en els reformistes espanyols, com Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte d'Aranda o el comte de Floridablanca. Campomanes, nomenat fiscal del Consell de Castella, va tractar de demostrar que els verdaders inductores del gresca d'Esquilache havien segut els jesuïtes. Es va nomenar una comissió d'investigació i les seues principals acusacions varen ser:

• Les seues grans riquees.
• El control dels nomenaments i de la política eclesiàstica.
• El seu respal al papa.
• La seua llealtat al marqués de la Ensenar.
• La seua participació en la Guerra Guaranítica.
• La seua intervenció en dit gresca. Sectors de la noblea i diverses órdens religioses varen estar clarament en contra. Per tot això, per mig del decret real del 27 de febrer de 1767, es va expulsar a la Companyia de Jesús d'Espanya i els seus dominis i totes les possessions de la Companyia varen ser confiscades.

Reformes

L'expulsió dels jesuïtes es va voler aprofitar per a realisar una reforma de l'ensenyança que devia fonamentar-se en les disciplines científiques i en l'investigació, pero de fet va produir en primer terme una debacle en el sistema acadèmic com a conseqüència de la clausura de diversos centres excelents (per eixemple, l'Universitat de Cervera), i el desapiadat enviament a l'exili de centenars de professors molt ben formats tant en les tradicionals matèries humanístiques com en les més noves físic-matemàtiques. Aixina es va tirar del país a la primera plana de la que s'ha vingut en cridar Escola Universalista Espanyola del sigle XVIII, és dir professors i científics extraordinaris com Mateo Aymerich, Juan Andrés, Lorenzo Hervás o Antonio Eximeno.

Les universitats varen ser someses al patronazgo real i es va crear en Madrit els Reals Estudis de Sant Isidro (1770), com a centre modern d'ensenyança mija destinat a servir de model, i també la Escola d'Arts i Oficis de Madrit, que han perdurat fins al sigle xx. Les propietats dels jesuïtes varen servir, encara que en notables errors, per a crear nous centres d'ensenyança i residències universitàries. Les seues riquees, per a beneficiar als sectors més necessitats, es varen destinar a la creació d'hospitals i hospicis. Va promoure un nou pla d'Estudis Universitaris, que va anar durament contestat per la Universitat de Salamanca, proponent un pla propi, que a la postre va ser implantat anys despuix. L'impuls cap a la reforma de l'agricultura durant el regnat de Carlos III vi de mà de les societats econòmiques d'amics del país creades pel seu ministre José de Gálvez. Campomanes, influït per la fisiocràcia va centrar la seua atenció en els problemes de l'agricultura. En el seu Tractat de la Regalía de l'Amortisació, va defendre l'importància d'esta per a conseguir el benestar de l'Estat i dels ciutadans i la necessitat d'una distribució més equitativa de la terra. En 1776 en forma provisional i després, de manera definitiva en 1777 va crear en el sur d'Hispanoamèrica el Virreinato del Riu de l'Argent com una escissió del Virreinato del Perú per la seua enorme superfície, per l'ambició de Portugal sobre tota la frontera hispà-portuguesa en Amèrica del Sur i les successives expedicions de Gran Bretanya i de França sobre les costes de la Patagonia.

En 1787, Campomanes va elaborar un proyecte de repoblament de les zones deshabitades de les terres de realengo de Serra Morena i de la vall mija del Guadalquivir, creant les Noves Poblacions d'Andalusia i Serra Morena. Per a això, i supervisat per Pablo d'Olavide, intendent real d'Andalusia, es varen dur immigrants centreeuropeus. Es tractava principalment d'alemans i flamencs catòlics, per a fomentar l'agricultura i l'indústria en una zona despoblada i amenaçada pel bandolerisme. El proyecte va ser finançat per l'Estat. Es varen fundar aixina nous assentaments, com La Carolina, La Carlota, Arquillos o La Luisiana, en les actuals províncies de Jaén, Còrdova i Sevilla.

Victorino López Herranz: Carlos III fundant la colónia de La Carolina (Jaén), una de les Noves Poblacions establides en les regions despoblades de Serra Morena.

Es va reorganisar l'eixèrcit, al que va dotar d'unes Ordenances en 1768 destinades a perdurar fins a el XX, es va impulsar el comerç colonial formant companyies, com la de Filipines, i per mig del Reglament de lliure comerç de 1778 que va lliberalisar el comerç en Amèrica. També destaca el Decret de lliure comerç de grans de 1765. Atres medides reformistes del regnat varen ser la creació del Banc de Sant Carlos, en 1782, i la construcció d'obres públiques, com el Canal Imperial d'Aragó i un pla de camins reals de caràcter radial, en orige en Madrit i destí a Valéncia, Andalusia, Catalunya i Galícia.

Distribució de la població d'Espanya per províncies actuals segons el cens de Floridablanca (1787). Durant el regnat de Carlos III va ser una preocupació constant la necessitat d'incrementar la població de la nació.

Va fer un ambiciós pla industrial en el que destaquen com a punteres les indústries de bens de lux: Porcelana del Bon Retir, Cristals de la Granja i trasllada la Platería Martínez a un edifici en la passejada del Prat, pero varen faltar moltes unes atres per a la producció de bens de consum, en tota la geografia espanyola. Entre els plantejaments teòrics per al desenroll de l'indústria va destacar el Discurs sobre el foment de l'indústria popular de Campomanes, per a millorar en ella l'economia de les zones rurals i fer possible la seua autoabastecimiento. Les Societats Econòmiques d'Amics del País es varen encarregar de l'indústria i la seua teoria en esta época. Va fer hospitals públics, servicis d'allumenat i recollida de fem, us d'adoquinar, una bona ret d'aigüeral. En Madrit, un ambiciós pla d'eixample, en grans avingudes, monuments com la Font de Cibeles, la de Neptú, la Porta d'Alcalà, la font de la Carchofa, la construcció del jardí botànic (traslladant al passejada del Prat l'antic de Molles Calentes), l'hospital de Sant Carlos (hui Museu Regna Sofia), l'edifici del Museu del Prat (destinat originalment a Museu d'Història Natural).

La societat

La noblea

Carlos III menjant davant la seua cort, de Luis Paret i Alcázar (1775). Museu del Prat.

Va descendir en número, per la desaparició dels fidalcs en els censos per les mides restrictives cap a este grup pel rei. Representava el 4 % del total de la població. El seu poder econòmic es va acréixer gràcies als matrimonis entre famílies de l'alta noblea, que varen propiciar una progressiva acumulació de bens patrimonials. Per mig d'un decret en 1783, el rei va aprovar el treball manual i ho va reconéixer, favorint als nobles. A partir d'eixe moment, els nobles podien treballar, cosa que abans no podien fer, únicament podien viure de les seues riquees. Els títuls nobiliaris varen aumentar en les concessions fetes per Felipe V i Carlos III. Es varen crear la Orde Militar de Carlos III, les Reals Maestranzas en estatuts nobiliaris i el Real Cos de la Noblea de Madrit. En contrapartida es varen posar numeroses restriccions als mayorazgos i als señoríos, encara que mai varen aplegar a desaparéixer durant el regnat.^{cita requerida}

El clero

Vore també: Regalisme en Espanya

La Iglésia posseïa quantioses riquees. Sent el clero un 2 % de la població, segons el Catastre d'Ensenar era propietària de la sèptima part de les terres de llabor de Castella i de la dècima part del ganado lanar. Als bens immobles s'afegien el cobro dels diezmos, als que es descontaven les terces reals, i atres ingressos com a rendes hipotecàries o lloguers. La diòcesis més rica era la de Toledo, en una renda anual de 3.500.000 reals. Carlos III va ajudar a repartir les riquees entre els més necessitats en el país i va abolir algunes lleis dictades per l'iglésia que suprimien drets del poble.^{cita requerida}

L'estat pla

Era el grup més numerós. En ell es trobaven els llauradors que gojaven de certa estabilitat econòmica. Els jornaleros sofrien situacions de misèria. D'acort en el Catastre d'Ensenar, els artesans representaven el 15 % del total dels asalariado i tenien millors retribucions que els llauradors. La burguesia va començar a despuntar tímidament en Espanya. Localisada en la perifèria peninsular, es va identificar en els propòsits reformistes i els ideals ilustrats del sigle. Va ser especialment important en Càdis, per la seua vinculació al comerç americà, Barcelona i Madrit.^{cita requerida}

L'art

El rei Carlos III va fomentar l'art i l'artesania en la creació de numeroses manufactura reals: com a rei de Nàpols va fundar el Realaboratori de Pedres Dures de Nàpols (1737), la Real Fàbrica de Tapissos de Nàpols (1737), la Real Fàbrica de Porcelanes de Capodimonte (1743) i la Real Fàbrica de Mayólicas de Caserta (1753). Posteriorment, com Carlos III d'Espanya, va fundar el Realaboratori de Mosaics i Pedres Dures del Bon Retir (1759), la Real Fàbrica de Porcelana del Bon Retir (1759), la Real Fàbrica de Platería Martínez (1778) i la Real Fàbrica de Rellonges (1788).^{cita requerida}

Durant el seu regnat espanyol, va fer ambiciosos encàrrecs a la Real Fàbrica de Tapissos, els quals varen ser dissenyats per artistes com Francisco Bayeu i un jove Goya. Va inaugurar en 1764 el Palau Real, la construcció del qual havia iniciat Felipe V, i per al seu ornato mural va contractar als dos pintors més famosos d'Europa, Giambattista Tiepolo i Mengs, generant-se una rivalitat entre estos de la qual, en cert modo, va eixir Mengs victoriós en impondre el nou estil neoclàssic. Pero junt a esta espenta artística, també s'atribuïx a Carlos III un rigor excessiu en la representació del nuet humà; este pudor se li exacerbó despuix d'enviudar, i va dur al monarca a ordenar la crema de quadros de la colecció real com Adán i Eva de Durero i escenes mitològiques de Tiziano i Rubens. Esta mida no va aplegar a aplicar-se gràcies a l'intervenció de Mengs, qui va propondre conservar dits quadros en el pretext de que servirien de models didàctics per als jóvens artistes.

Els gitanos

Des del fracàs de la Gran Bol de 1749 els gitanos estaven subjectes a una situació molt problemàtica, que es va pretendre resoldre en una série d'iniciatives llegislatives des de 1763, finalment sustanciades en la Real Pragmàtica de 19 de setembre de 1783, en propòsits clarament asimiladores i de caràcter utilitarista, despuix de dita pragmàtica, es deixa de considerar el seu orige o naturalea diferenciada o inferior (raïl infecta); es prohibix l'us de les denominacions gitano o castellà nou (tingudes per injuriosas); es concedix llibertat de residència (llevat en la Cort i Reals Llocs per ara) i es permeten nous modos per a guanyar-se la vida, incloent l'admissió en gremis, pero es prohibixen oficis com posseir tavernes o esquilar cavalls, de vital importància per al poble gitano; també es prohibixen les seues vestidures tradicionals i la seua gerigonza (el seu idioma diferenciador, el va calar) i una volta més s'establix l'obligació d'assentar-se, abandonant el nomadisme; tot això baix greus penes als desobedientes, que serien considerats vagos i subjectes a les penes corresponents sense distinció dels demés vassalls (se'ls aplica el còdic penal general).^{cita requerida}

Aquells casos en els que un individu es negara a acatar les lleis sobre residència, llengua, oficis, vestimenta i demés, la primera volta que anara detingut seria marcat en un ferro candente en l'esquena (en substitució de les penes anteriorment previstes: la mort o tallar les orelles), en cas de ser detingut una segona volta serien condenats a la pena capital, dita llei no s'aplicava als menors de diecieséis anys, que serien separats de les seues famílies i educats per les Juntes o Diputacions de caritat.

Proyecció posterior

Detalle de l'estàtua eqüestre de Carlos III en la Porta del Sol de Madrit.

Monument a la fundació de La Carlota (Còrdova), una de les Noves Poblacions establides en les regions despoblades d'Andalusia pel programa de colonisació de Carlos III.

Quan el rei va morir en 1788, va terminar l'història del reformisme ilustrat en Espanya, puix l'esclat casi immediat de la Revolució francesa a l'any següent va provocar una reacció de terror que va convertir el regnat del seu fill i successor, Carlos IV, en un periodo molt més conservador. En seguida, l'invasió francesa arrastraria al país a un cicle de revolució i reacció que marcaria el sigle següent, sense deixar espai per a continuar un reformisme seré com el que havia desenrollat Carlos III.

Reproducció de les banderes espanyoles elegides per Carlos III en 1785 com a pabellons de guerra i civil, i gallardete

Entre els aspectes més duradors de la seua herència potser calga destacar l'alvanç cap a la configuració d'Espanya com a nació, a la que va dotar d'alguns símbols d'identitat (com els que en el futur es convertirien en el seu himne i el seu bandera nacionals) i inclús d'una capital digna de tal nom, puix es va esforçar per modernisar Madrit (en la construcció de passejades i treballs de sanejament i allumenament públic) i engrandir-la en monuments (de la seua época daten la Porta d'Alcalà, el Museu del Prat —concebut com a Gabinet d'Història Natural—, el hospital de Sant Carlos o la construcció del nou Jardí Botànic, en substitució de l'antic de Molles Calentes) i en edificis representatius destinats a albergar els servicis de la creixent administració pública. L'impuls als transports i comunicacions interiors (en l'organisació del Correu com a servici públic i la construcció d'una ret radial de carreteres que cobrien tot el territori espanyol, convergint sobre la capital) ha segut, sense dubte, un atre factor polític que ha actuat en el mateix sentit, acreixent la cohesió de les diverses regions espanyoles. Estes són solament algunes de les raons per les quals Carlos III va ser conegut com el «millor Alcalde de Madrit».

Placa commemorant la monumentalización de la Porta d'Alcalà de Madrit durant el regnat de Carlos III.

Estàtua de Carlos III en el Real Jardí Botànic de Madrit, que va establir en la seua localisació actual en 1781.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Carlos III d'Espanya.

Relació en la maçoneria

La maçoneria va aplegar a Espanya en 1726, per a l'any 1748, ya hi havia 800 membres en Càdis, que era la porta cap a l'Amèrica Espanyola. Durant el regnat de Carlos III, la maçoneria va gojar d'àmplies llibertats, a on els líders polítics i figures socials més influents eren membres distinguits de les logias (dels que es rumorea als germans Rodríguez Campomanes, Esquilache, Wall, Azara, Miguel de la Nava, Pedro del Riu, Jovellanos, Valle, Salazar, Olavide, Roda, el duc d'Alba, el comte de Floridablanca i el Comte d'Aranda), conseguint convéncer al rei de llimitar l'autoritat de la inquisició espanyola (inclús estar darrere de la expulsió dels jesuïtes), degut a que la presència de la maçoneria va ser molt influent en les Talles de Carlos III i Carlos IV per a encorajar el despotisme ilustrat, sent casi omnipresents en les aristocràcia nobiliaria, lliterària i militar que li rodejaven. No és de sorprendre que en l'any 1751, quan la inquisició peruana va tindre un cas d'acusació cap a un Francés, est va revelar que en la ciutat de Lima ya hi havia a lo manco uns 40 iniciats en la maçoneria. També es menciona que a través de Francisco Saavedra i els germans Gálvez (Matías de Gálvez i Gallardo junt a José de Gálvez i Gallardo), la maçoneria va presentar vínculs en la governació dels territoris colonials en l'Amèrica hispana.

No obstant, pese a esta llegenda rosa de la seua relativa tolerància, Carlos III seguia sent un devot catòlic que va perseguir a la maçoneria, primer en el Regne de Nàpols (a on en 1751 havia publicat un edicte prohibint la maçoneria com perturbadora de la pública tranquilitat i de violar els drets de la sobirania Real) i despuix en Espanya, guanyant-se la fama de ser el monarca europeu més distinguit en reprimir a la Francmaçoneria (concorde al registre de les seues cartes) i ser creguda a les indicacions antimasónicas de la bula Providas Romanorum Pontificum de Benedicto XIV, lo que va impossibilitar el desenroll d'una maçoneria organisada en Espanya fins a la Era napoleònica. Autors com José Antonio Ferrer Benimeli apleguen a negar l'influència masónica durant la Ilustració en Espanya. No obstant, autors com Miguel Morayta (avalant la tesis de que Carlos III va ser francmaçó) que les seues actituts antimasónicas es varen deure en realitat a la seua preocupació “per la seua dependència estrangera” (als interessos de Regne Unit i en menor mida dels seus rivals en els ilustrats francesos), o que inclús les seues polítiques antimasónicas varen ser aparents, concorde al jurament d'obediència masónica i el seu vot de secretisme sobre les seues activitats dins de la maçoneria (sent llavors, persecucions aparents i acordades). Pero també va acceptar que, front a la possibilitat de que no haja segut francmaçó, llavors el seu juí es va inclinar a la benevolència sobre l'orde per l'influència de funcionaris que si ho varen anar, i que conscient o inconscientment, "va fer moltes obres masónicas" (afirmant ademés que ya hi hauria fins a 210 logias masónicas despuix de 6 anys de regnat). Pese a això, hi ha consens en que es va desenrollar indubtablement la maçoneria en l'Espanya ilustrada de Carlos III, de la mateixa manera a com s'estava desenrollant en els demés països europeus (concretament en les cases reals i nobiliarias d'Alemània, França i Anglaterra).

Segons el francmaçó Carlos José Gutiérrez dels Rius, deixa l'opinió de que l'aument d'ingrés de persones a la maçoneria, durant el regnat de Carlos III, va ser producte de l'ingenuïtat de molts espanyols:

“els demés iniciats ho ignoren i entren de bona fe per l'atractiu de la diversió i encara els lisonjean als reclutes en el recobre mutu gogen de totes les ocasions de gran facilitat per a introduir-se i trobar amics en tots els llocs…”

Matrimoni i fills

Retrats de Carlos III, Carlos IV i la reina María Luisa de Parma, gravat a buril de Manuel Salvador Carmona.

María Amalia de Sajonia, reina consorte de Nàpols i Sicília; reina consorte d'Espanya. Retrat de Mengs, 1761.

Va contraure matrimoni en 1737 en María Amalia de Sajonia (1724-1760), filla de Federico Augusto II. Varen tindre tretze fills, pero solament sèt varen aplegar a adults:

• María Isabel Antonia, princesa de Nàpols, princesa de Sicília (6 de setembre de 1740-31 d'octubre de 1742).
• María Josefa Antonia, princesa de Nàpols, princesa de Sicília (20 de giner de 1742-3 d'abril de 1742).
• Maria Isabel Ana, princesa de Nàpols, princesa de Sicília (30 d'abril de 1743-5 de març de 1749).
• María Josefa Carmela, infanta d'Espanya (6 de juliol de 1744-8 de decembre de 1801). Figura important en el quadro de Goya, La família de Carlos IV. Va morir sense descendència.
• María Luisa, infanta d'Espanya (24 de novembre de 1745-15 de maig de 1792). Casada en Leopoldo II d'Àustria, Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic; en descendència.
• Felipe Antonio, infant d'Espanya i duc de Calàbria (13 de juny de 1747-19 de setembre de 1777). Va ser exclós de la successió al tro d'Espanya i al de Nàpols per la seua condició de deficient mental.
• Carlos IV, rei d'Espanya (11 de novembre de 1748-19 de giner de 1819). Casat en la seua primera germana María Luisa de Borbón-Parma, princesa de Parma; en descendència.
• María Teresa Antonia, princesa de Nàpols, princesa de Sicília (2 de decembre de 1749-2 de març de 1750).
• Fernando I, rei de les Dos Sicilias, infant d'Espanya (12 de giner de 1751-4 de giner de 1825). Casat en María Carolina d'Habsburgo, archiduquesa d'Àustria; en descendència.
• Gabriel, infant d'Espanya (12 de maig de 1752-23 de novembre de 1788). Casat en Mariana Victoria de Bragança, infanta de Portugal; encara que va morir jove (abans que el seu pare, lo que va ser devastador per a Carlos III que va fallir poc despuix) de pigota com la seua dòna; li va sobreviure solament un fill.
• María Ana, princesa de Nàpols, princesa de Sicília (3 de juliol de 1754-11 de maig de 1755).
• Antonio Pascual, infant d'Espanya (31 de decembre de 1755-20 d'abril de 1817). Casat en María Amalia de Borbón, infanta d'Espanya; varen tindre un fill mortinato.
• Francisco Javier, infant d'Espanya (15 de febrer de 1757-10 d'abril de 1771). Va morir sense descendència.

Títuls i tractaments

Órdens

• xii Gran Maestre de la Sagrada i Militar Orde Constantiniana de Sant Jorge (20/1/1731).
• i Gran Maestre de la Insigne i Real Orde de Sant Jenaro (3/7/1738).
• i Gran Maestre de la Real Orde Militar de Sant Carlos (22/10/1738).
• xiii Gran Maestre de la Insigne Orde del Toisón d'Or (branca espanyola, 10/8/1759).
• i Gran Maestre de la Real i Molt Distinguida Orde de Carlos III (19/9/1771).
• Gran Maestre de la Orde de Santiago.
• Gran Maestre de la Orde de Calatrava.
• Gran Maestre de la Orde d'Alcántara.
• Gran Maestre de la Orde de Montesa.

Ancestros

Ancestros de Carlos III d'Espanya

Notes Referències Bibliografia Tugdual de Langlais, L'armateur préféré de Beaumarchais Jean Peltier Dudoyer, de Nantes à l'Isle de France, Éd. Coiffard, Nantes, 2015, 340 p. (ISBN 9782919339280). Enllaços externs Carlos III d'Espanya en Viquidites. Wikisource contiene obras originales de o sobre Carlos III d'Espanya. Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carlos III d'Espanya. Diccionari Biogràfic. Real Acadèmia de l'Història Carlos III shtml Biografia de Carlos III oferida per la Biblioteca M. Cervantes Memòria d'Espanya. Carlos III, llums i ombres del Reformisme ilustrat (2004). Documental produït per TVE. Referències