Anar al contingut

Noblea indígena

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Estàtua d'Atahualpa en el Palau Real de Madrit
Estàtua de Moctezuma II en el Palau Real de Madrit

La noblea indígena són l'elite, dins d'una població avasallada a un Imperi colonial, que funge com a classe social d'orige natiu en una població colonisada, servint com a intermediaris entre la població de la colónia en la metròpoli (encara que també com els seus representants del colonisat per a fer reclams de justícia social, o inclús liderant regirades contra els colonizadores), sobre la base de privilegis que hagueren posseït des d'abans de la conquista com una aristocràcia de linaje (pels servicis, mèrits i guanys plens de virtut que una família hauria fet per a la comunitat) entre poblacions indígenes que reconeixien el seu liderage per tradició, i que el poder colonial va seguir mantenint a través del pacte colonial.

En el cas del Imperi espanyol, va anar un estament entre la república d'indis dels virreinatos de la monarquia espanyola en Amèrica, els títuls de la qual d'esta classe social eren títuls d'Índies (és dir, dels regnes d'Índies), com a germans menors dels títuls de Castella (és dir, del Regne de Castella, al que corresponien els nobles de la república d'espanyols). I que va ser basat en el reconeiximent de drets que ya posseïen els representants dels indígenes d'Amèrica, Filipines, Guinea Equatorial, etc com una noblea llegítima en les Índies concorde al dret natural (avalat en el ius gentium de tals indis en temps prehispànics). La pràctica imperial espanyola va destacar perque la noblea indígena, pese a ser desiguals davant la llei en la noblea castellana (en matèria civil), si eren iguals davant el dret com a persones humanes en igualtat de dignidades en els europeus, a on el rei d'Espanya i l'Iglésia catòlica exigien en les Lleis d'Índies que se'ls tinga el mateix respecte als indis que a qualsevol súbdit de la Corona de Castella, i per tant, als nobles indis donar-los el mateix honor que a qualsevol noble del món per dret propi (mereixent els mateixos privilegis en tot àmbit social).[1] Mentres que usualment atres imperis colonials consideraven que l'Estat els donava una concessió a estos nobles indis per a reconéixer els seus privilegis, per motius utilitaris, i que per tant no eren nobles per dret propi, si no per raó d'Estat (no tenint moltes garanties dels seus privilegis davant el dret).

Eixemples en l'Imperi britànic són les cases reals Miskito en els actuals Hondures i Nicaragua, Kamehameha en Hawái (EE. UU.) o fallanc intent d'establir un regne cheroqui en l'actual est de Tennessee (EE. UU.)

Imperi Espanyol

En Índies varen existir molt distintes categories nobiliarias (a Fur d'Espanya, de Descobridors, de Conquistadors i Pobladors i la Noblea Indígena en sentit estricte), aixina com particulars estructures familiars, de classes i clans superiors de govern i la determinació de l'estament noble en funció principalment d'un estat privilegiat i honorífic, generalment en validea local i normes consuetudinàries i de comú consens i sense que les Audiències Indianas reconegueren hidalguía ni exencions de tributs i sí solament resolent incidències en el reconeiximent de dit estat privilegiat. A la noblea indígena se li varen reconéixer rendes i señoríos de llocs no ocupats pels conquistadors i també se'ls varen concedir blasones i inclús als descendents dels sobirans Incas i Asteques el tractament de germans i la Grandea d'Espanya i als fills llegítims de Huayna Capac el honor de dur el Toisón d'Or. Mostra d'això són les Cèdules de Carlos V donades en Valladolit l'1 d'Octubre de 1543 i de 9 de Maig de 1545.
Manuel Forts De Gilbert Rojo

Les societats prehispánicas havien desenrollat estructures socials complexes, en el que hi havia Jerarquia socials i pel que existia una classe social dirigent anàloga a la noblea. En les civilisacions andinas o Mesoamérica, estos actuaven com a autèntiques elites (en rancs anàlecs a les realea del Vell Món), en contrast en els caps locals d'algunes tribus (com els caribes o mapuches) que no estaven en el mateix estat de desenroll social, encara que al final a tots estos "Senyors Naturals" se'ls reconeixeria els seus drets preexistentes en l'Imperi espanyol despuix de l'àrdua defensa de Bartolomé de las Casas i els discípuls de Francisco de Vitòria en la Junta de Valladolit, puix a la corona espanyola li semblava just respectar la posició que ya tenien els cacics entre les seues comunitats, i que aixina ajuden a consolidar l'administració de l'imperi en matèria de justícia (com ya estaven fent des d'abans de la conquista), i que serviren a la seua volta com a nexes d'unió entre l'autoritat imperial espanyola i les comunitats indígenes (encara que tot baix la condició de convertir-se al catolicisme i acceptar ser supervisats per funcionari espanyols).[2]

“Cacics, curacas i principals són els príncips naturals dels indis”
Juan de Matienzo, 1567 (Govern del Perú)

Varis autors espanyols, com l'obra de Ludovico Bertonio o el Lexicón de Fra Dumenge de Sant Tomás o de Diego González Holguín, varen intentar fer analogia entre els títuls dels nobles indis en el dels nobles espanyols, buscant que els indis assimilen els conceptes espanyols, i la Monarquia Hispànica als títuls dels indis. Els espanyols inclús identificaven com Emperadors als Sapa Incas del Tahuantinsuyo o als Tlatoani del Imperi asteca, per tindre dites realea com els seus vassalls als sobirans (reis curacas o indis principals) de regions menudes, que a la seua volta estos tenien avasallados a senyors de menor importància (indis cacics), fent-los comparacions en la relació que tenia l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic en els seus príncips alemans. Per això, un sapa inca o un tlatoani no era classificat baix el mateix estatus que un cacic ordinari, inclús se'ls considerava als membres de la casa real incaica o a la casa de Moctezuma en el mateix ranc de la noblea alta espanyola (és dir, els príncips i infants de la família real espanyola).[2]

Escut d'armes del noble peruà, Inca Garcilaso de la Vega, que destaca per l'us de simbologia mestiza.

La llegislació de la noblea espanyola va acceptar a les noblea indígenes sense dificultat alguna. Inclús es va desenrollar una heràldica indígena, en el que la simbologia prehispánica protoheráldica, com els tocapus dels nobles incas, es varen adaptar a les lleis del blasón europees; allò va permetre vore mascapaicha, huacas, nopales, serpentes (com Quetzalcóatl o l'Amaru) en l'iconografia dels Escuts de nobles indis en els documents espanyols (inclús convivint en símbols de la Corona de Castella, ejemplificando el mestiçage a nivell cultural). Ademés va haver indigenistes en la Cort que dien que seria illògic que no es reconega els seus drets per haver segut infels pagans, pero si el dels nobles àraps moriscos (com els Bazán Hazén, descendents del Regne nazarí de Granada) que provenien d'orígens musulmans.[3][4][5]

"Alguns naturals de les Índies eren en temps de la seua infidelitat cacics i senyors de pobles, i perque despuix de la seua conversió a la nostra santa fe catòlica, és just que conserven els seus drets, i el haver vingut a la nostra obediència no els faça de pijor condició. Manem á les nostres Audiències, que si estos Cacics, o Principals descendents dels primers, pretengueren succeir en aquell genere de Señorio, o Cacicazgo, i sobre açò demanaren justícia, li la facen, cridades, i oidas les parts á qui tocara, en tota brevetat"
Felipe II, Real Cèdula del 26 de Febrer de "1557" (sobre el reconeiximent llegal dels senyors indígenes i els seus drets)

Primava llavors la conversió al catolicisme, no la raça, desenrollant-se una noblea readaptada. Front a això, es desenrollaria en les Lleis d'Índies un apartat dedicat exclusivament als drets posseïts pels nobles indis en els regnes d'Índies (Dret indiano), sent el Títul VII, del Llibre VI de les Recopilacions. Entre els privilegis reconeguts als indis principals (cacics sent amos de mayorazgos similars al feu europeu), destacava lo següent.[2][6]

  • Que els indis siguen ben tractats concorde al seu dignitat humana. Açò implicava que, sobre els indis nobles, els espanyols els tracten d'igual manera que en els protocols cap a qualsevol un atre noble europeu. S'incloïa que, per ser nobles, tingueren més deures que complir, tenint tasques de govern, sobretot com a nexe d'unió entre l'indi ordinari de la república d'indis en les autoritats espanyoles. Con este fin, podien obtindre llicències, en permís del rei, per a viajar a l'Espanya peninsular, o per lo manco enviar a atres indis com apoderat llegal per a entregar algun mensage cap a la Corona (els indis d'alta noblea inclús podien tindre una cort personal).
  • Establir lleis de successió dels nobles indis. Açò implicava que el títul de cacic siga transmés de pares a indis (tenint que practicar la Llei sálica). Encara que això no excloïa a les dònes de ser nobles índies a través de vínculs familiars, puix de fet podrien rebre títuls de noblea que no inclogueren un cacicato, solament sent excloses de participació en el sistema senyorial (llevat les poques excepcions de cacicazgos en tradició matriarcal, per eixemple, en l'any 1621 es va registrar 47 cacicazgos i governacions d'indis presidides per dònes en el nort del virreinato del Perú).[7] Ademés, tenien protecció de nobles per la corona espanyola, per això, no podien ser jujats pels corregidores ni ajuntaments ordinaris, ademés de no poder ser reclosos en Presons Ordinàries (de fet, els cacics ni tan sols podien ser privats del seu cacicazgo baix ni un motiu, sent reclosos en presó domiciliària, o en la casa d'un cabildo colonial en dret a comunicar-se en el seu cacicato). No obstant, la monarquíaespañola, a través de visitadores i oídores en una real audiència (que si podia jujar als nobles), es reservava el dret d'anular títuls de noblea als nobles indis que hagen donat un motiu just per a ser desgraciats dels seus privilegis (com no complir en les seues obligacions o haver comés un crim molt greu), a on un juge ordinari podia solicitar una excepció per a capturar a un indi noble, previ informe a la real audiència i que este dictaminara si tenia la capacitat per a això o traslladar al noble indi a la seua jurisdicció (o fins a lliberar-ho); en dau case que un cacic incomplira les lleis d'Índies, seria desterrat del cacicazgo a perpetuitat.
“Les Audiències han de conéixer privativamente del dret dels Cacicazgos, i si els Cacics, o els seus descendents pretengueren succeir en ells, i en la jurisdicion, que abans tenian, i demanaren justícia, procediran conforme á lo ordenat: i aixina mateix s'informaran d'ofici, sobre lo que en açò passa, i constandoles, que alguns estan despullats injustament dels seus Cacicazgos, i jurisdiciones, drets, i rendes, que en ells els eren devidos, els faran restituir, citades les parts á qui tocara, i faran els mateix si alguns Pobles estiguessin despullats del dret, que huvieren tingut d'elegir Cacics.”
Llibre VI, Títul VII, Llei II
"Per a que els fills dels Cacics, que han de govemar a ios Indis, siguen des de chiquets instruïts en la nostra Santa Fe Catdica, es varen fundar per la nostra Orde alguns Colege..."
Llei XI del Títul XXIII del Llibre I de la Recopilació
  • Els cacics tenien tant señorío territorial com señorío jurisdiccional. Açò últim implicava que tenien poder de realisar lleis particulars en els seus dominis, segons el dret de fur. Per la qual cosa, també podien administrar presons autónomament en els seus dominis per a arrestar als indis baix la seua jurisdicció (encara que tenien prohibit castigar en pena de mort o castic corporal). Encara que la Monarquia, segons el principi de subsidiariedad, es reservava el dret a tindre una jurisdicció suprema en matèria civil, podent intervindre l'estat espanyol, per mig de la real audiència, en a on els cacics presentaren deficiències.
  • Els cacics (i hereus al cacicato) estaven lliures de l'obligació de pagar el tribut indígena (que si devien pagar els indis ordinaris del comú, baix pena de presó), estant lliures del pagaments d'Imposts en general, de la mateixa manera que el restant de caps nobles en l'Imperi espanyol. No obstant, el restant de la família del cacic si devia contribuir a la Mita (un impost per mig de força de treball), ademés que tenia l'obligació de presentar la contabilitat dels seus contes i demostrar que invertien part dels diners del tribut en el manteniment dels seus cacicatos.
  • Els cacics tenien la protecció del rei, garant dels seus drets senyorials, per lo que devien rebre encomanes (participant en el repartimiento d'indis, a on varen triar al patró espanyol en el que anaven a ser enviats els indis, tractant de protegir-los d'abusos), grans propietats privades (aplegant a ser terratinents i hacendados de latifundis), recaptar els tributs dels indis al seu servici, i també podien solicitar que els indis plebeus (que s'hagueren escapat de la seua jurisdicció territorial sense permís) siguen reintegrats als seus dominis, rebent vàries garanties per a mantindre a les seues siervo. Dits indis vassalls eren els indis que varen ser súbdits dels seus antepassats en temps prehispànics, i la corona els donava garanties per a mantindre el seu domini sobre estos. No obstant, a canvi, tenien una obligació de protegir-los i suplir als indis ordinaris en les seues necessitats més bàsiques (inclós pagar-los pels seus jornals de treball en les seues terres), o no estarien complint el pacte senyorial que justificava els seus privilegis sobre la base de servicis (la qual cosa podria donar-los problemes llegals si eren denunciats pels seus propis súbdits). Ademés, la corona espanyola es reservava el dret a moderar a cacics que hagueren heretat drets d'explotació molt excessius (és dir, tallar alguns privilegis, inclús si foren llegítimament heretats de temps prehispànics, com podia ser la vella pràctica d'entregar filles com a tribut, o els sacrificis humans) en tal d'evitar el despotisme i els mals usos senyorials, aixina com es donava autoritat als virreyes i reals audiències a abolir cacicazgos illegítims (aquells nobles indis que havien obtingut privilegis illegals i illegítims, inclosa la pràctica de l'esclavitut, l'usurpació del cacicazgo a un atre noble, etc). Tot això per a evitar que oprimiren als indis ordinaris o es convertixquen en tirans.


El Real i Suprem Consell d'Índies, encarregat de velar per la calitat de vida i benestar dels indis en general (ya que eren cristians i súbdits del rei), també s'encarregava com a orgue de consulta per a estos nobles indis (que tenien la protesteu d'entrevistar-se en el rei d'Espanya per a exigir reclams), açò es devia a que esta institució en certes circumstàncies no tenia un control efectiu per a en les províncies americanes, per lo que els indis de noblea baixa (junt als del comú, que depenien molt dels seus cacics i senyors naturals) podien estar a merced de les èlits locals i de possibles injustícies, lo que obligava a varis cacics a pressionar per les seues comunitats indígenes davant la màxima institució de justícia, que era la monarquia espanyola directament.[8]

Aixina mateix, durant els casi 3 sigles de domini espanyol, molts nobles indis varen participar o inclús varen organisar múltiples alçament, gresques, rebelions i tot tipo de conflictes socials, buscant que s'obtinga un millor tracte i calitat de vida. Usualment baix la consigna de vixca el rei, muiga el mal govern.

A la seua volta, es varen suscitar controvèrsia en este estament, degut a que molts indis plebeus del comú es feyen passar per nobles, quan en realitat eren simples indis ordinaris i tributaris, pero en certa influència econòmica o política (siga per ser membres de la burguesia mestiza, o estar casats en figures de poder criollas i peninsulars, etc), buscant privilegis en apany de documents o inclús falsificació. Per eixemple, tan sol en la noblea peruana es va registrar en el XVIII un número de blasones i escuts nobiliarios que era d'aproximadament 300-400, a on la majoria d'estos serien d'orige ilícit.[5][9] Fenomen similar també pas en la noblea criolla.

"“les armes expressaven una condició nobiliaria inequívoca. De moltes maneres, tal ambició provava que l'escut era massa, perque existia la necessitat social de posseir-ho. Reportava una utilitat per al posseïdor. Elevava el seu estatus dins de la societat (...) les falsificacions testimonien l'aprecie pels escuts, despuix dels quals subyacer fervientement la pretensió de simular noblea. També s'ha conclós com la reelaboraació de reals cedulas, transmissions orals i documents pictogràfics, es va realisar en el propòsit d'engrandir una figura […] al que se li feya posseïdor d'un gran imperi que segurament mai va tindre. L'objectiu va deure ser l'obtenció de certes prerrogatives reals"
Jaramillo, 2021

Classificació

L'arribada dels espanyols als seus dominis d'ultramar generaria una divisió en la noblea indígena entre dos alvertents contraposts en reacció a un nou paradigma social que es va presentar en la seua vida quotidiana (la cristiandat), que va ser representada pels conquistadors espanyols i l'estament dels clercs evangelizadores, i la qüestió d'aliar-se o no als representants una nova religió (catolicisme) que es proclamava l'única fe verdadera.[5]

Noblea pagana

En este grup es va classificar a aquella elite indígena que es va negar a colaborar en els funcionaris espanyols (puix, per ser pagans, varen ser impedits de participar del sistema virreinal), i que varen terminar destinant tots els seus esforços en sò de mantindre la seua independència com les seues tradicions ancestrals de manera radical (despreciant l'intercanvi cultural en Occident). Estos varen terminar anant a la guerra contra els colon espanyols (i els seus aliats els Indis_auxiliars), i en atres casos varen ser a exiliar-se a zones escarpadas i inaccessibles per als europeus. Per eixemple, els indis de Pasco, Yauyos, Huancavelica, etc d'entre la Cordillera_de_els_Andes. No obstant, a tals indis pagans, encara sent d'estirp noble, se'ls va reduir a una condició de títulos de Castilla o ius gentium per considerar-li'ls no sol enemics d'Espanya, si no que de Deu mateixa, i mereixent un just castic per això.[10] Al final, després de ser derrotades, estes elites índies paganes varen fugir de les reduccions, per a aixina poder viure com ermitaños per voluntat pròpia, i varen fallir molt provablement privats de tot privilegi del que havien gojat anys abans. Es té constància de que alguns varen terminar els seus dies en eixa classe de humiliació, mentres que uns atres es varen retractar i varen decidir sometre's als requeriments del nou sistema, en l'esperança de que el seu estatus tornara a ser reconegut.

“els indis principals varen renunciar al cristianisme i es fuguen a les seues montanyes per a no pagar tribut al seu Magestad”
Navamuel, 1573
En el virreinato del Perú

En el nobleza indígena, va anar el cas de certes elites de Conchucos, Apurímac, Puno i del mateix Cuzco (resaltant la rebelió del Estat neoincaico dels incas de Vilcabamba), com en les campanyes de Quisquis, Rumiñahui, Manco Inca (líder de la rebelió antiespañola més important de la conquista del Perú), etc. Esta noblea pagana va sobreviure en la seua majoria fins als temps del virrey Francisco Álvarez de Toledo, puix va ser per la década de 1570 en la que ell mamprendria una visita general per casi tot el territori del virreinato peruà, donant pas a l'organisació dels indis en reduccions que conseguien tindre un millor control de la població en urbanisar-los, junt al cobro dels tributs. Álvarez de Toledo com a representant màxim del rei d'Espanya, s'encarregaria de desplaçar de les seues funcions de poder a totes eixes elites que no s'ajustaren als requeriments governamentals, donant-los castics molt severs. Un eixemple d'este castic va ser el que varen tindre les elites indígenes que residia en el Regne Neo-Inca de Vilcabamba (baix el govern dels hereus de la panaca de Manco Inca). Després de la Guerra Perú-Vilcabamba de 1572 [una campanya de la segona guerra hispà-Inca] que varen perdre els nobles pagans, alguns d'ells varen ser eixecutats (com el sobirà Túpac Amaru I), mentres que uns atres varen ser encarcerats fins a la seua mort, mentres que varis terminarien els seus dies treballant perpètuament i reduïts a servitut en les mines i obrajes de distints llocs del Perú com qualsevol indi ordinari, sense deixar descendència. És dir que un gran sector de l'elite indígena vinculada a la resistència incaica va quedar extinta.[11][12][13][14][15][10][16][17]


“És necessari que estos cacics siguen bons, per a que en el seu eixemple se li pegue el be, puix pugues més una paraula destos per a que deixen els seus ídols i atres maldats”
Álvarez de Toledo, 1570
“Ansi els varen ficar tots presos en collera i als ingas morts embalsamados i ídols i despuix de haver fet catequizar i ensenyar als Ingas i els seus capitans i que varen ser batejats i perdonats alguns les vides, es va eixecutar en uns atres la justícia”.
Virrey Álvarez de Toledo, 1572
"No varen ser molts els que es varen salvar d'esta dispersió, i fins al cap d'escrita la primera part dels Comentaris, quan passava els xixanta anys, Garcilaso creïa que els seus parents materns s'havia extinguit per complet"
Durand, 1976

No obstant, els virreyes del Perú també varen favorir als nobles pagans que estaven disposts a negociar diplomàticament i convertir-se al catolicisme (para aixina convertir al restant dels seus súbdits que els obedien), que era l'objectiu primordial de la conquista per a poder-se llegitimar en el dret natural tomista, del que es basava el dret indiano i la doctrina imperial espanyola. Sent un cas emblemàtic la pau que es va obtindre en el Tractat de Acobamba en Titu Cusi Yupanqui, qui es va convertir a la fe cristiana a canvi de rebre una compensació per la pèrdua de la seua imperi (que va entregar la casa real incaica a Carlos I per Translatio imperii), que va anar el marquesado de Santiago de Oropesa, aixina com garanties de compliment de les Lleis d'Índies entre els seus súbdits.[18]

En el virreinato de Nova Espanya

En el regne de Mèxic va destacar l'auto de fe que va rebre en 1539 el cacic de Texcoco, Carlos Ometochtzin, per part del primer arquebisbe de Mèxic, Juan de Zumárraga, lo que va anar un dur colp de realitat davant els partidaris d'integrar a la noblea índia a l'hispanitat, aixina com al proyecte d'assimilar a les elites novohispanas al sacerdoci catòlic (puix molts indis converso volien mantindre una vida secular en matrimoni).[19] No obstant, va generar gran controvèrsia per lo que es va considerar un abús per part de les autoritats espanyoles, i va provocar que l'Inquisició espanyola en Amèrica no considerara vàlit jujar als indis, puix el ser cristians neófitos els donava presunció d'inocència del delicte de herejía, per no tindre la fe tan arraïlada.

Açò es va deure a que l'Inquisició en Nova Espanya des de 1536 va mostrar interés en perseguir als nobles indis pagans per ser practicants de fetilleria, poligàmia i abusos sexuals. Prèviament s'havia fet una campanya de busca als nobles pagans per a trobar l'ubicació dels ídols del Tempo Major de Mèxic-Tenochtítlán, que havien desaparegut ans que la conquista espanyola de la capital asteca. Entre eixes figures va destacar la busca de Miguel Puxtecatl Tlailotla, sacerdot mexica molt reconegut (qui va ser jujat en tortura, no per l'Inquisició, si no pel braç secular, per no estar batejat). També es varen reportar cacics que varen escomençar com a falsos converso i varen rebre castics (com els nobles Marcos Hernández Atlaucatl o Carlos Chichimecatecatl), els quals consistien de rebre 100 assots, rapat de cap, desterro per 2 anys (en algun monasteri) i ser inhabilitats per a la participació en institucions polítiques, per causa de defendre creències com la poligàmia, incesto, idolatría o anticlericalisme.[19]


Inclús sorgiria un moviment nativista entre nobles pagans durant un alçament de 1541-1542 (en característiques diferents a la guerra Chichimeca, puix no era organisat per indis barbaros o nómades), el qual intente absorbir tots els coneiximents duts pels espanyols, pero usant-los en contra seua i negant-se a sometre's a l'Iglésia catòlica. Rebrien una repressió duríssima i faria que es busque un estil de colonisació més romà-centralisat que borgoñón-federal (com anhelava Carlos V).[19]

Noblea catòlica

En este grup se situava tota la noblea indígena que desige colaborar en els espanyols, acceptant aixina tots els requeriments exigits per a constituir-se com a vassalls del rei d'Espanya i aixina rebre la seua protecció en la societat política indiana. Molts cacics en gran mida ho varen fer en l'esperança de que la monarquia espanyola els concedixca llibertats i autonomies que els havien privat els incas i azteca que els varen explotar en el passat, mentres que uns atres simplement desijaven conservar el seu estatus i privilegis en el nou sistema virreinal (o inclús fascinar-se per les costums europees) o varen tindre una devoció sincera a la nova religió a la que es varen convertir per voluntat pròpia despuix d'una allumenament espiritual. Aixina mateix, va existir un grup de caudillos i sabio indígenes plebeus del comú (Indis auxiliars), els quals varen buscar ascendir socialment, sobretot que se'ls reconega un estatus del que no havien gojat en el passat, pero que ells s'atribuïen mereixedors pels seus servicis davant els conquistadors espanyols i al Imperi espanyol.[5]

En general, la noblea indígena cristiana mantindria intacte els seus privilegis, i el seu estatus quedaria reconegut per un govern superior fins a principis de el XIX. Pese a que passarien alguns periodos de crisis pel centralisme modernista del Reformisme borbònic, i el seu desig absolutista de homogeneizar les institucions dels regnes d'Índies en únicament els de la Corona de Castella (ya que els Borbones despotistas ilustrats volien castellanizar a les institucions diferenciades dels nobles indígenes, en lloc de tindre el mateix respecte que els Habsburgos tenien cap a les seues particularitats), aixina com pel lliberalisme espanyol en la Constitució de Càdis en voler considerar-los solament com a nobles espanyols sense Fur propi com a indis, al final va ser en les guerres d'independència hispanoamericanes que varen perdre les seues dignidades i honors, ya que varen ser exclosos (junt a tot l'estament dels indis) dels proyectes nacionalistes dirigits per oligarquies criollas inspirats en les teories lliberals de l'Igualtat davant la llei.

En el virreinato del Perú
Artícul principal → Noblea incaica.

Ademés de membres de la baixa noblea, va haver vàries panacas incaicas de noblea alta, sobretot ex-huascaristas derrotats en la guerra civil incaica, varen buscar ser colaboracionistes al nou règim espanyol, resaltant entre estos Túpac_Hualpa, Manco Inca (qui es rebelaria després de malentesos durant les guerres civils entre els conquistadors del Perú) i Paullu_Inca.[20]

“han aplegat a sí als yanaconas i molts mitimaes. Estos traïdors abans no vestien roba fina ni es posaven llauto ric; com es varen juntar en estos, trátanse com Incas; ni falta més de llevar-me la borla. No m'honren quan em veuen, parlen sueltamente perque deprenen dels lladres en els qui van”


El virrey Francisco Álvarez de Toledo es va encarregar durant el seu govern de neutralisar a tota l'elite indígena que suponguera un perill ya siga present o futur per al govern espanyol i per a la corona, per lo que moltes voltes va tindre que recórrer a métodos arbitraris que li varen fer guanyar-se l'enemistat o antipatia d'este sector de poder. L'objectiu del virrey era tindre a autoritats indígenes sumisas a les disposicions del govern, i aixina ho va conseguir. En l'arribada de el "nobleza indígena", s'escomençaria un procés de reorganisació social i política que afectaria també a la noblea indígena cristianizada en general, entre eixos es va incloure la caiguda dels "títulos de Indias" instaurats per varis conquistadors i encomendero en pactes de dubtosa llegalitat (mostrant un sincer compromís dels reis d'Espanya, Carlos I i Felipe II, per governar en justícia en els seus nous dominis), en això es va incloure als incas títaros coronats per soldats espanyols, mentres es va reconéixer que els incas de Vilcabamba eren la llínea de successió llegítima en pugna en el títulos de Castilla (els reis d'Espanya, que es varen declarar successors d'Atahualpa). Esta elite indígena de "ius gentium" havia alcançat el poder en certes regions per haver ajudat com a caps militars i colaboradors polítics als primers espanyols en les seues empreses de conquista, i havien conseguit prolongar el seu mandat fins a la década de 1560, sent indios caciques denunciats moltes voltes pels mateixos indis ordinaris a causa dels seus mals.[21][22][23][10][16][24][25]

"es hizieron de yndiosuajos i de mandoncillos cacics, no ho sent"
Un Alferes Real dels Incas, "Desfilada de la Parròquia de Sant Sebastià" (Série del Corpus Christi, Cuzco). Eren nobles indis que servien com Cabildo d'Indis en el Cuzco colonial, despuix de ser elegits pel Consell dels 24 nobles electors Incas del Cusco.

Sobre la noblea incaica, se'ls va reconéixer privilegis als descendents d'Huascar, Paullu Inca, Huayna Cápac, Túpac Yupanqui, etc, els qui varen contribuir en la conquista i pacificació de territori en favor de la Corona. Els nobles incas del Cuzco varen ser reduïts en parròquies i inicialment varen ser obligats pel virrey Álvarez de Toledo a pagar tribut juntament en els yanaconas o hatunrunas, encara que varen conseguir ser eximits de tributar després de protestar. Per un atre costat s'instituïx en 1595 el Consell dels 24 Electors Incas d'Alferes Real dels Naturals del Cuzco a on es reunix als Incas catòlics que pertanyien a la Casa Real Hurin Qosqo i Hanan Qosqo per a l'elecció de l'alferes real, alcalde major i aguasil major. Per un atre costat, també s'incloïa als descendents dels Incas de Vilcabamba (linaje de Sayri Túpac) que varen aplegar a negociar la seua rendició en la Corona espanyola a canvi de privilegis, en ells el virrey Álvarez de Toledo va aplegar a solicitar que la descendència principal dels Incas (panaca d'Ana María de Loyola Coya Inca), devia ser enviada a Espanya, impedint-se'ls retornar al Perú per a poder tindre'ls baix el seu control (puix tenien el reclam reconegut de ser els llegítims hereus dels Emperadors Incas, ademés d'un feu autònom en el marquesado de Santiago de Oropesa), no obstant, l'unió de Beatriz Clara Coya en Martín García Óñez de Loyola (nebot-net d'Ignacio de Loyola, fundador de l'Orde jesuïta) va generar que, a través de la casa de Borja-Loyola Inca, es guanyen el favor de l'Iglésia catòlica (a través de la Companyia de Jesús) els integrants de la casa real incaica.[18][26][27]

“En esta unió, els jesuïtes s'apoderen simbòlicament de la llegitimitat incaica, fet que suscita la desconfiança de les autoritats espanyoles”
Vaca Lorenzo, 2000

Al final els nobles indígenes varen tindre una llarga trayectòria en la societat colonial com a figures socials de gran importància i sent autoritats molt lleals al Eixèrcit Real del Perú, aixina com molt volgudes entre els Ayllus indígenes i de llauradors mestizos per velar pels seus drets (encara que també es varen presentar casos de mals nobles coludidos en funcionaris criollos i peninsulars corruptes que perjudicaven l'interés de les comunitats baix la seua protecció). No obstant, varen tindre alguns periodos de crisis que els duria a debilitar-se com a estament, com en les postrimeries de la Gran Rebelió dels Andes de 1780-1783 (a on varen rebre la persecució de Mata Linares des de 1783 per culpa dels que varen recolzar al noble indi rebel, Túpac Amaru II), en les reformes de les Talles de Càdis (1810-1812), i finalment en les guerres d'independència.[20][27]


L'arribada de les corrents libertadoras encapçalades per San Martin i Simón Bolívar varen comportar una nova ruptura entre la noblea indígena, els qui pese a estar debilitats per a la década de 1820, va haver els qui varen participar en la guerra, en la seua gran majoria recolzant als realistes (com Dionisio Inca Yupanqui), en atres casos ajudant als independentistes (com Ignacio Ninavilca) o inclús coqueteando en abdós bandos (com Mateo Pumacahua). Al final sofririen de molta marginació política per part dels Eixèrcits Patriotes, ya que el proyecte monarquista de José de Sant Martín no contemple la participació dels nobles indígenes, solament dels Nobles peruans de l'estament criollo en la direcció d'un Perú independent (que ademés desijaven la vinguda d'un Rei blanc i europeu estranger, desconeixent propostes d'un rei inca per al protectorat del Perú), i el proyecte republicà de Simón Bolívar directament desconeixia el valor dels cacics i nobles incas per a la societat civil (els quals aplegarien a ser perseguits per la Dictadura de Bolívar, qui desijava desarticular-los com a classe social i expropiar les seues propietats de les comunitats índies de les zones rurals). Finalment, en l'ordenança de juliol de 1825, es varen donar per abolits els títuls i càrrecs dels nobles indis del Perú (lo que va extinguir a la noblea indígena de manera definitiva), ordenança que va ser ratificada per la Constitució Política del Perú de 1826 i mantenint-se aixina des de llavors.[27]

“Decret: Que cap individu de l'Estat exigixca directa o indirectament el servici personal dels peruans indígenes, sense que precedixca un contracte lliure del preu del seu treball. Que l'igualtat entre tots els ciutadans és la base de la Constitució de la República; que esta igualtat és incompatible en el servici personal que s'ha exigit per força als naturals indígenes, i en les exacció i mals tractaments que pel seu estat miserable han sofrit estos en tots temps per part dels caps civils, cures, cacics i encara hacendados”.
Bolívar, 1825

A pesar de l'instauració de la República del Perú, va haver un sector de la noblea indígena que es va resistir a perdre el seu modo de vida, per lo que alguns es varen adaptar al nou statu quo i varen assimilar nous mecanismes que els permeteren seguir mantenint el seu estatus, com participar del sistema del gamonalisme aliant-se en els criollos. La seua vida pública es podia rastrejar fins a 1839, a on varen rebre al president Agustín Gamarra despuix de la caiguda de la Confederació Perú-Boliviana. En els anys següents, a pesar de haver perdut la seua identitat de "nobles indígenes" (donada el hegemonia de la cultura republicana i lliberal, junt al supremacisme blanc en les elites criollas influenciats pel racisme científic de l'Ilustració francesa i el positivisme ideològic de l'Era Victoriana), aixina com els nous paradigmes socials i polítics contemporàneus en les seues noves ideologies (com el socialisme) i atres aspectes influents en la societat peruana moderna, al final molts descendents d'esta "noblea indígena" varen conseguir ocupar diversos càrrecs públics tant en els governs locals com en el govern central, eixercitant-se com a regidors, alcaldes, prefectos, congressistes i fins a com a ministres d'estat (pero tots d'una manera marginal, i sometent-se al proyecte d'estat-nació dels criollos).[28][29]

En el virreinato de Nova Espanya
Artícul principal → Noblea mexicana.


Estàtua del Príncip Xicoténcatl dels tlaxcaltecas (grans aliats dels espanyols) en la ciutat de Tlaxcala.

Despuix de haver-se realisat la conquista de Mèxic, en ajuda dels Indis auxiliars al servici d'Espanya, es va decidir que era just premiar en honors als nobles indis que varen colaborar en la conquista (resaltant la noblea de Tlaxcala, que va rebre més privilegis que qualsevol atre aliat indi dels conquistadors espanyols). Pese a que va haver algunes veus volent abolir tots els cacicazgos (o a lo manco el dels indis derrotats) per a que les terres índies siguen apropiats pels encomendero espanyols, al final açò no es va fer, tant per la seua illegitimitat moral (puix flares com Antonio de Montesinos o Toribio de Benavente defenien la llegalitat dels cacicazgos en el dret natural) com per la seua impossibilitat pràctica per a realisar-ho, ya que el triumfo dels espanyols depenia de pactar en els cacics o hagueren segut fàcilment expulsats, aixina que li'ls va mantindre les seues institucions i va buscar assimilar a l'Hispanidad. Això va quedar clar en la carta del 10 de decembre de 1537, de dò Antonio de Mendoza (primer virrey de Nova Espanya) cap a l'emperador Carlos I d'Espanya, en el que reportava que havien acceptat i assumit als vells senyors indígena (Teuctli) com partix integrant de la nova societat virreinal, i inclús el virreinato havia decidit en el mateix any que es reinstaurase velles tradicions dels señoríos indígenes, prèvia cristianisació i hispanisació. Per eixemple, reemplaçant ritos religiosos pagans en simbolisme catòlics (puix el 12 de juliol de 1530 s'havia ordenat als governadors que nobleza indígena), o posar el nom del rei d'Espanya en les cerimònies de honor al màxim governant. Prèviament, el 6 de giner de 1536 havien fundat el Colege de la Santa Creu de Tlatelolco que estava destinat a la vella noblea indígena en la finalitat d'educar-los per a governar el Regne de Mèxic en nom de la república d'indis en la Nova Espanya.[19]

"Davant tot cal tindre molt clar que tant la conquista com la posterior ocupació, control i explotació per part espanyola d'uns territoris —en lo humà— densament poblats i —en lo polític— altament organisats només va ser possible per la colaboració dels propis indígenes i especialment de les seues èlits dirigents: els senyors de la terra, aquells tiatoqueh, pipiltin, tecles, curacas o cacics, com varen ser cridats indistintament segons els llocs i les époques. És comprensible, per tant, que en cap moment es pensara en la seua marginació política total i, molt manco, en la seua eliminació. Be al contrari, des d'un principi lo que es va plantejar com a problema va ser la forma concreta que devia assumir el seu reconeiximent llegal, no només perque ells tenien i donaven llegitimitat al domini polític, en quant «senyors naturals», sino sobretot perque en ells recaïa el paper d'inexcusables mediadors a el hora d'eixercir eixe domini sobre la major part de la població americana i sobre la principal força de treball."

En 1537 es fundaria la «Orde dels Cavallers Tecles», que buscava ser una refundació cristiana del sistema ritual prehispánico per a conseguir al ranc de Teuctli, que eren cavallers o senyors. Aixina, estos nobles indis ajudarien en eficàcia a la campanya antipagana de l'extirpació de idolatría.[19]

A diferència del Perú, a on els curacas varen mantindre molta autoritat sobre els seus pobles d'indis (i varen aplegar a ser percebuts com una amenaça potencial per certes autoritats espanyoles, sobretot en temps de crisis), en el virreinato de Nova Espanya, molts indis nobles havien perdut part de la seua autoritat entre els seus súbdits (els indis del comú), en contrast en els cabildos colonials. Aquella major debilitat de l'estament caciquil va aplegar a provocar que irònicament s'implementaren més ràpidament els decrets a favor dels indis per part dels funcionaris colonials (com la Real Cèdula d'equiparació de 1697 de Carlos II d'Espanya), lo que a la seua volta va generar que els indis ordinaris s'integraren de millor manera en l'economia de l'estament espanyol, desenrollant-se més Classes miges entre la societat urbana i rural, i donant-se en més intensitat l'identitat mestiza (en contrast en la conservació molt marcada de les costums andinas en el Perú, que era més desigual social i econòmicament).[30]

En la Capitania General de Filipines
Artícul principal → Principalía.
“No és just, que els Indis Principals de Filipines siguen de pijor condicion, despues de haverse convertit, abans se'ls deve hazer tractament, que els aficione, i mantinga en fidelitat, per a que en els bens espirituals, que Deu els ha comunicat, llamandolos á el seu verdader coneiximent, es junten els temporals, i vixquen en gust, i conveniència. Per lo qual manem á els Governadores d'aquelles Illes, que els facen bon tractament, i encomanen en el nostre nom el govierno dels Indis, de que eren Senyors, i en tot lo demés procuren, que justament s'aprofiten, haziendoles els Indis algun reconeiximent en la forma que corria al temps del seu Gentilidad, en que açò siga sense perjuizio dels tributs, que á Nos han de pagar, ni de lo que tocara á els seus Encomendero.”
Recopilació de les lleis dels reynos de les Índies, Llibre VI, Títul VII, Llei XVI

Els nobles filipins varen conseguir tindre llocs de poder en el gobernadorcillo,[31] les responsabilitats del qual eren anàlogues a les d'un alcalde. Els seus privilegis emanaven com a hereus dels Datu dels regnes en les illes anteriors a la conquista espanyola, ademés dels señoríos entre les unitats socials més menudes, com serien els barangays en les illes Visayas, Luzón i Mindanao.[32]

Indis nobles (Principals) de Leganés, Iloilo (1880), en trage formal complet en els seus bastons i vares, i desfilant en formació, per a una ocasió especial.

Encara que eren una noblea purament hereditària, a partir del real decret del 20 de decembre de 1863 (del ministre d'Ultramar, José de la Closca en nom de la reina Isabel II), es va possibilitar el desenroll de nous principals baix certs condicions, entre els que destacava el domini de la llengua castellana en Filipines.[33]

Els integrants d'està classe podien votar, ser elegits a càrrecs públics, ostentar els títuls de dò o donya, etc,[34] pero rebent a canvi majors responsabilitats socials, com era assistir a l'Iglésia catòlica en la construcció de parròquies, o al governador de Filipines en el manteniment de les institucions.[35]

Governaven en extrema autonomia, ya que el clero espanyol solien ser els únics representant d'Espanya en moltes parts de l'archipèlec (puix havien molt pocs colon espanyols en Filipines), sent els flares els embaixadors de facto del rei d'Espanya.[36]

Imperi Britànic

Abans del nou imperialisme

El rei de Mosquitia durant un Consell. The Illustrated London News (1847)

En Centroamérica

En 1655 Carlos II d'Anglaterra va crear el títul de rei Misquito per a Oldman, un cacic Misquito. La casa misquita estava encapçalada per un rei i atres líders dels misquito en títuls de general, almirant i governador. L'aliança entre Anglaterra i els reis Misquito va ser establida formalment en 1687 donant lloc al protectorat britànic o suzeranía denominat Costa de Mosquits (Mosquit Coast o Mosquit Nation o en anglés), supeditat a la colónia de Jamaica, que correspon a part de les costes caribes d'Hondures i Nicaragua.[37]

Durant el sigle XIX l'imperi britànic va negociar per a mantindre l'influència sobre la regió en la fòrmula de la reconversió del protectorat a reserva tant en Nicaragua com en Hondures.

En Norteamérica

La Corona britànica va intentar en vàries ocasions que els indis en Amèrica del Nort adoptaren el sistema de govern europeu. Açò implicava el desenroll d'una monarquia o nobleza indígena, en el que existira un cap únic com a rei, desenrollant una noblea i sobretot un parlament, tal i com ho plantege el comte de Nottingham en 1711 a la reina Ana d'Anglaterra, en contra de les confederacions tribals que els anglesos menyspreaven per ser molt primitives. Esta intenció de modernisar als pobles natius de EEUU i Canadà s'evidencie més que tot durant la primera mitat de el XVIII, pel qual varis caps indis serien rebuts en la Talle d'Anglaterra en calitat de Señores Naturales, “Caciques, curacas y principales son los príncipes naturales de los indios” i fins a indios principales.[38]

Pintura dels quatre reis Mohawk, realisada durant la seua visita a la reina Ana en 1710.

L'objectiu d'està política era estretir i millorar les relacions comercials entre l'Imperi Inglés i les Nacions índies, és dir que no era un proyecte civilizatorio impulsat per principis filosòfics o teològics (com en les monarquies catòliques), sino que va ser de base mercantil, a on primaven els interessos econòmics i sense desenrollar majors compromisos en les nacions índies i els seus drets (sent vists més com a socis comercials que com a ciutadans). Es va destacar el proyecte mamprés per Alexander Cumming en la década de 1730 per a crear un Imperi cheroqui, a on Amo Adawehi seria el seu emperador (Uku) per gràcia de Jorge III del Regne Unit (qui ho va reconéixer com a tal), pero la majoria de clans apaches (aproximadament 30) no varen reconéixer la sobirania del rei Moytoy I, ni tenien la voluntat d'anar a Londres, ya que Amo Adawehi tenia responsabilitats similars a les de tesorer i embaixador, i únicament havia segut elegit pels cheroquis per a negociar el comerç en els anglesos, no sent algun representant militar o cap polític (per tant, els afins a Cumming li varen crear un estatus que no posseïa entre la noblea cheroqui).[39][40][41] A pesar de lo inviable que era conseguir este proyecte, per la pròpia organisació tribal dels indis del nort, la Corona Britànica entre el regnat d'Ana de Estuardo fins a Jorge III seria persistent en els seus intents per a acostar als indis a la societat anglesa, desijant que estos aplegaren a assimilar la cultura europea. Açò a la seua volta va generar gran malestar entre els colon de l'Amèrica britànica, els qui (en gran mida per la seua fe protestant) percebien a

els indis com una amenaça pagana, sers inferiors i fins a salvages desgraciats, buscant mantindre un nobleza indígena en el que no conseguiren ser nacions integrades a l'estat (a diferència dels regnes d'Índies de la monarquia hispànica, o la Nova França del Regne de França, que sí els va integrar políticament en lloc de tractar-los com a estrangers fòra de la llei).[42][43][41]

“els anglesos buscaven aliats poderosos entre les nacions predominants de la regió. El seu objectiu era crear vínculs diplomàtics en els caps amerindios, que els pogueren generar beneficis en la colonisació i el comerç. Val la pena senyalar que quan no varen trobar a dits intermediaris d'estatus social molt elevat varen optar per buscar el respal de amerindios afins de baix estatus. És possible notar que molts guies, embaixadors i intérprets amerindios varen ser presentats en la cort anglesa com a reis, príncips o dotats d'atres títuls igualment imaginaris i aliens a la seua cultura, pero que els varen donar accés als organismes governamentals, a on es varen poder firmar tractats que otorgaven beneficis comercials no solament als amerindios, sino també als anglesos que possibilitaven dits trobades”

Este proyecte en la busca per a desenrollar una aristocràcia indígena que fora afí al Regne d'Anglaterra (i aixina concretar un regne indi vassall al Regne Unit) va fracassar estrepitosamente. Açò va ser degut a que, a diferència dels pobles indígenes més al sur (a on va haver un Imperi asteca, Imperi inca o Imperi wari-tiahuanaco que varen conseguir desenrollar un sistema imperial entre els seus pobles, i els que varen conquistar, abans de l'arribada d'Espanya), les tribus del nort carien enormement d'esta forma d'organisació més centralisada, estamental i jeràrquica, ya que eren semi-nómades i canviaven de líders concordes a les temporades o contexts. Va ser aixina que en la noblea indígena dels amerindis nortamericans no es presentava una aristocràcia, un cap únic, o príncip hereu que poguera garantisar la continuïtat de les polítiques i les relacions que buscava Anglaterra. Ademés, els líders dels indis nortamericans solien ser líders de diplomàcia i comerç, no caps de política, per tant, el seu interés era solament conseguir tractats comercials per a intercanviar rom i armes dels anglesos a canvi de pells, diamants i metals preciosos que posseïen els indis, no buscant avasallarse al rei d'Anglaterra, o donant promeses vacuas a canvis de que anglesos siguen els seus aliats contra indis enemics.[44][45] Expedicionaris com Ryan Ridge i Thomas Dudley senyalaven que l'organisació de les tribus del nort s'assemblava al de les títulos de Castilla, és dir una protodemocracia que els anglesos no varen conseguir comprendre.[38][41]

En Oceania

Kamehameha II de la casa Kamehameha del regne de Hawái (actual estat d'Hawái, EE. UU.) rebut en la cort de Londres (1824)

Les expedicions navals de George Vancouver de 1792 a 1794 varen propiciar el respal de l'Imperi britànic al cacic Kamehameha per al control de l'archipèlec front als seus adversaris. La casa Kamehameha va ser establida en 1795, en Kamehameha I, una monarquia absoluta al servici dels interessos de l'Imperi britànic.[46]Durant el primer terç de el XIX, davant l'inestabilitat política causada per la fragmentació d'imperi espanyol en Amèrica i Oceania, els Kamehameha es varen obrir també a atres acorts en detriment de l'imperi britànic. Varen entaular relacions en l'imperi Rus, varen recolzar al corsario francés Hipólito Bouchard al servici de les Províncies Unides i varen permetre l'assentament dels misionero protestants enviats pels EE. UU. Per al respal dels interessos britànics, en 1843 es va produir una intervenció militar, oficialment fora del respal de la metròpoli. A mitan de sigle, l'auge del comerç en els EE. UU. va donar lloc a una èlit econòmica proestadounidense per lo que el decés de Kamehameha V en 1872 va certificar el final de l'influència britànica .[47][48]

Vore també

Bibliografia

Plantilla:Format ref

  • Poder local, poder global en Amèrica Llatina, Gabriela Dalla Talle (2008)
  • Nobiliario hispà-americà de el XVI, Santiago Montoto (1927)
  • Beheadings and massacres: Andean and Mesoamerican representations of the Spanish conquest. Federico Navarrete (2008)
  • The Indigenous Struggle for Justice in Sixteenth-Century Spain, Nancy E. van Deusen (2015)
  • Cuzco: Incas, Spaniards, and the Making of a Colonial City, Michael J. Schreffler (2020)
  • La noblea indígena del centre de Mèxic despuix de la conquista, Rafael Tena (2000)
  • Els incas, reis del Perú, Tom Cummins (2005)
  • Història inèdita del Colege del Cusco, Antonio De Vega (1600)
  • Virreinato peruà: vida quotidiana, institucions i cultura, Waldemar Espinoza (1997)
  • Colonial Society: American Indian-British Relations, Alden Vaughan (2008)
  • Encyclopedia of Native American Music of North America, Timothy Archambault (2013)
  • El passat en la narrativa cultural contemporànea, Paweł Plichta (2011)

Referències

  1. ↑ BASES SOCIALES DE LA EMBLEMÁTICA: ARISTOCRACIA I NOBLEZA, PASADO I PRESENTE. MANUEL FUERTES DE GILBERT ROJO. Emblemata, 16 (2010), pp. 185-202. ISSN 1137-1056
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «"Tan príncips i infants com els de Castella": anàlisis històric-jurídic de la noblea indiana d'orige prehispánico».Anals del Museu d'Amèrica.(12)
    9–34.ISSN 1133-8741.Consultat el 2023-12-20.
  3. ↑ https://www.boe.es/biblioteca_juridica/abrir_pdf.php?aneu=PUB-DH-2015-14
  4. ↑ «La lliteratura jurídica indiana (sigles XVI-XVIII)».Universitat Complutense de Madrit.Consultat el 2023-12-28.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Jaramillo, Mario (2021-08-17). Noblea Precolombina: Visió hispànica i expressió emblemàtica (en és), Editorial Sanz I Torres S.l.. ISBN 978-84-18316-44-9.
  6. ↑ Spain (1841). Recopilacion de lleis dels regnes de les Índies, manades imprimir i publicar per la Magestad catòlica del rei don Carlos II. neustro senyor (en és), Boix.
  7. ↑ Javier, Gómez de Olea i Bustinza (2005). La Noblea Titulada en l'America Espanyola (en és), RAMHG.
  8. ↑ INDIOS NOBLES I CACIQUES EN LA CORTE REAL ESPAÑOLA, SIGLO XVI. Esteban Mira Cavalls
  9. ↑ Guzmán, Rafael J. López; Exterior (Spain), {{{nom2}}} (2004). Perú indígena i virreinal (en és), SEACEX. ISBN 978-84-96008-64-9.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Rivas, León Gómez (1994). el_Per%C3%BA_dò_Francisco_de_Tol.html?aneu=rrVHAAAAMAAJ&redir_esc=i El virrey del Perú don Francisco de Toledo (en és), Institut Provincial d'Investigacions i Estudis Toledans, Diputació Provincial. ISBN 978-84-87103-46-9.
  11. ↑ Pardo, Luis A. (1972). L'Imperi de Vilcabamba: el regnat dels quatre últims incas (en és), Editorial Garcilaso.
  12. ↑ «títulos de Indias per Roberto Levillier (dir.) (Madrit, 1921-1926, 14 vols.)» (en és). Fonts Històriques del Perú. Consultat el 2023-12-26.
  13. ↑ «Fundacion Branca |» (en en-us). Consultat el 2026-01-28.
  14. ↑ Levillier, Roberto (1935). Don Francisco de Toledo, suprem organisador del Perú: Anys d'aventures i de guerres (1515-1572) (en és), Espasa-Calp, s.a..
  15. ↑ Mujica, Sonia Alconini; Covey, R. Alan (2018). The Oxford Handbook of the Incas (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-021935-2.
  16. ↑ 16,0 16,1 Felipe II, el Consell d'Índies i el virrey Don Francisco de Toledo, Erns Shäfer (1931).
  17. ↑ Guzmán, Rafael J. López; Exterior (Spain), {{{nom2}}} (2004). Perú indígena i virreinal (en és), SEACEX. ISBN 978-84-96008-64-9.
  18. ↑ 18,0 18,1 «el_peru_low LOS INCAS REYES DEL PERU by fondoeditorialbcp - Issuu» (en en). issuu.com. Consultat el 2023-12-26.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 «Nova Roma: el señorío indígena novohispano i la seua assimilació política: (L'Orde de Cavallers Tecles, el Colege Imperial de Santa Creu i les noves elites de poder local)».Carlos V i la fallida del humanisme polític en Europa (1530-1558): [congrés internacional, Madrit 3-6 de juliol de 2000], Vol. 4 / coord. per Jesús Bravo Lozano, Carlos Javier Carlos Morales, 2001, ISBN 84-95146-87-8, págs. 15-28.Societat Estatal per a la Commemoració dels Centenaris de Felipe II i Carlos V.
    15–28.Consultat el 2026-01-28.
  20. ↑ 20,0 20,1 Guzmán, Rafael J. López; Exterior (Spain), {{{nom2}}} (2004). Perú indígena i virreinal (en és), SEACEX. ISBN 978-84-96008-64-9.
  21. ↑ Pardo, Luis A. (1972). L'Imperi de Vilcabamba: el regnat dels quatre últims incas (en és), Editorial Garcilaso.
  22. ↑ «indios principales per Roberto Levillier (dir.) (Madrit, 1921-1926, 14 vols.)» (en és). Fonts Històriques del Perú. Consultat el 2026-01-28.
  23. ↑ MacQuarrie, Kim (2016-06-13). Els últims dies dels incas (en és), L'Esfera dels Llibres. ISBN 978-84-9060-029-0.
  24. ↑ Levillier, Roberto (1935). Don Francisco de Toledo, suprem organisador del Perú: Anys d'aventures i de guerres (1515-1572) (en és), Espasa-Calp, s.a..
  25. ↑ Mujica, Sonia Alconini; Covey, R. Alan (2018). The Oxford Handbook of the Incas (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-021935-2.
  26. ↑ Vega, Antonio de; Vargas Ugarte, {{{nom2}}} (1948). Història del Colege i Universitat de Sant Ignacio de Loyola de la ciutat del Cuzco, Institut d'Investigacions Històriques.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Cahill, David Patrick; Tovías, Blanca (2003). Elites indígenes en els Andes: nobles, cacics i cabildantes baix el jou colonial (en és), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-22-293-5.
  28. ↑ «Mujica Pinilla, Ramón (coord.). Visió i símbols: del virreinato criollo a la República peruana. Lima: Banc de Crèdit del Perú, 2006, xvii + 367 pp., ilustr.».Històrica.30(1)
    213–216.ISSN 2223-375X.Consultat el 2023-12-26.
  29. ↑ Estem aclarint la nostra història a través de la genètica, José R. Sandoval (2018).
  30. ↑ Lockhart, James (1992). The Nahuas After the Conquest: A Social and Cultural History of the Indians of Central Mexico, Sixteenth Through Eighteenth Centuries (en en), Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-2317-6.
  31. ↑ Feced i Temprado, José, ed. (1867). 'Manual del Gobernadorcillo en l'Eixercici de les seues Atribucions Judicials i Escriturárias (Guia del Home de Negocis en Filipines) (in Spanish). Manila: Imp. de Ramirez i Giraudier.
  32. ↑ Boston Public Library (1889). Les illes Visayas en l'epoca de la conquista, Manila: Tipo-litografia de Chofre i ca..
  33. ↑ https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1863/358/A00001-00002.pdf
  34. ↑ Büschges, Christian; Schröter, Bernd (1999). Beneméritos, aristócrates i empresaris : identitats i estructures socials de les capes altes urbanes en Amèrica hispànica, Iberoamericana Vervuert. ISBN 978-84-95107-60-2.
  35. ↑ Vicent, Vicente de Cadenes i (1993). on%20es%20Poden%20Trobar%20Antecedents%20de%20Elles%20in%20Heraldica,%20Genealogia%20i%20Noblea%20en%20els%20Editorials%20de%20%C2%ABHidalguia%C2%BB,&pg=PA28 Heràldica, genealogia i noblea en els editorials de "Hidalguía," 1953-1993: 40 anys d'un pensament (en és), Edicions Hidalguia. ISBN 978-84-87204-54-8.
  36. ↑ https://mdc.ulpgc.es/cdm/ref/collection/coloquis/aneu/820
  37. ↑ «Reis Miskitos entre 1687 i 1739: Jeremías I, Jeremías II, Pedro.». pueblosoriginarios.com. Consultat el 2025-04-15.
  38. ↑ 38,0 38,1 White, Phillip M. (2006-08-30). American Indian Chronology: Chronologies of the American Mosaic (en en), Bloomsbury Academic. ISBN 978-0-313-33820-5.
  39. ↑ Conley, Robert J. (2008). Cherokee Thoughts, Honest and Uncensored (en en), University of Oklahoma Press. ISBN 978-0-8061-3943-2.
  40. ↑ Conley, Robert J. (2007-12-16). A Cherokee Encyclopedia (en en), UNM Press. ISBN 978-0-8263-3951-5.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 Vaughan, Alden T. (2006-12-11). Transatlantic Encounters: American Indians in Britain, 1500-1776 (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-86594-4.
  42. ↑ Shannon, Timothy J. (2002). Indians and Colonists at the Crossroads of Empire: The Albany Congress of 1754 (en en), Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-8818-4.
  43. ↑ Russell, Francis (2015-06-22). French and Indian Wars (en en), New Word City. ISBN 978-1-61230-885-2.
  44. ↑ Deloria, Vaig vindre; DeMallie, Raymond J. (1999). Documents of American Indian Diplomacy: Treaties, Agreements, and Conventions, 1775-1979 (en en), University of Oklahoma Press. ISBN 978-0-8061-3118-4.
  45. ↑ «Encyclopedia of Native American music of North America - Discover» (en en). discover.library.unt.edu. Consultat el 2023-12-25.
  46. ↑ «Hawaii* - Countries - Office of the Historian». history.state.gov. Consultat el 2025-08-14.
  47. ↑ «Hawaii Protectorate». www.britishempire.co.uk. Consultat el 2025-08-14.
  48. ↑ «Hawaii» (en en-us). US History Scene. Consultat el 2025-08-14.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Noblea_indígena&oldid=1539566»