Anar al contingut

Noblea mexicana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Comissió del Partit Conservador oferix la corona mexicana del Segon Imperi Mexicà a l'archiduc Maximiliano de Habsburgo en 1863. Era descendent dels anteriors governants Habsburgo de Nova Espanya (Mèxic).

La noblea mexicana ha segut una noblea hereditària de Mèxic, en privilegis i obligacions específiques, determinades per les particularitats dels diversos sistemes polítics que històricament varen governar el territori mexicà.

El terme s'utilisa en referència a varis grups a lo llarc de tota el història de Mèxic, des de famílies indígenes anteriorment gobernant dels estats precolombins del Mèxic actual, fins a famílies nobles mexicanes d'ascendència espanyola (aixina com mestiza ) i atres europeus, que inclouen conquistadors i els seus descendents (ennoblecidos pel rei Felipe II en 1573), famílies nobles de Mèxic sense títuls i antics posseïdors de títuls de noblea adquirits durant el Virreinato de la Nova Espanya (1521-1821), el Primer Imperi mexicà (1821-1823), i el Segon Imperi mexicà (1862–1867); aixina com els portadors de títuls i unes atres prerrogatives nobiliarias otorgades per potències estrangeres, que s'hagen relacionat en Mèxic (nobles estrangers en Mèxic, o mexicans que varen obtindre títuls de noblea europees per matrimonis o atres servicis).

La Constitució Política de Mèxic prohibix a l'Estat reconéixer títuls nobiliarios des de 1917. Els actuals Estats Units Mexicans no expedix ni reconeix títuls de noblea ni prerrogatives i honors hereditaris. No obstant, de manera informal, l'aristocràcia mexicana seguix sent part de la cultura mexicana i la seua societat jeràrquica.

Noblea indígena mexicana

Noblea prehispánica

Representació de Weyi Tlahtoani, o emperador Moctezuma II dels mexicas

Els mexicas, mayas, olmecas, zapotecos, mixtecos, purépechas, tlaxcaltecas i molts uns atres pobles indígenes del Mèxic actual varen desenrollar fortes societats jeràrquiques basades en privilegis i obligacions hereditaris que es transmetien als individus en relació en els rols històrics eixercitats pels seus antepassats en la política, la guerra i la religió. La societat estava fermament dividida entre les èlits gobernant i les masses governades, fent us a sovint de títuls reals específics com Tlatoani, Tlatoque o Cazonci, en referència a governants i membres de famílies gobernant. L'organisació dels membres de les famílies nobles en órdens militars (com els guerrers àguila i jaguar), aixina com en funcions polítiques (com els calpixques), va derivar en l'establiment d'una aristocràcia hereditària en característiques similars a les que es troben en atres parts del món, utilisant freqüentment títuls com el de Pipiltin o Pilli en referència a individus de linaje noble.

Noblea virreinal

El Llenç de Tlaxcala va ser encarregat pels governants tlaxcaltecas per a exigir el reconeiximent dels seus privilegis per part del nou règim.

Quan els espanyols varen aplegar per primera volta al Mèxic actual (1518), els governants i nobles indígenes varen encapçalar la defensa dels seus territoris contra els invasores, poc despuix de firmar tractats de pau i aliances per a assegurar la supervivència del seu poble. En este procés, molts pobles indígenes varen terminar participant en les conquistes militars del Imperi espanyol (Indis auxiliars), obtenint el reconeiximent dels seus antics privilegis aixina com atres nous pels seus mèrits en la conquista d'Amèrica. D'acort en la tradició espanyola baix la dinastia dels Habsburgo, la Corona de Castella va reconéixer l'organisació social preexistente dels pobles natius i va assimilar a les seues antigues èlits al nou règim, oferint-los a sovint les mateixes condicions que els nobles d'orige espanyol.[1] D'esta manera, els espanyols varen respectar els sistemes natius i els varen ampliar, donant lloc en ocasions a moltes unions entre la noblea asteca i espanyola.

Retrat de Juan Ixtolinque, senyor de Coyoacán baix el domini espanyol

Durant el domini espanyol, els nobles indígenes eren denominats cacics (terme importat de les Antilles), mantenint rellevància política com a governants de les «repúbliques d'indis» (estats indígenes autònoms), ademés de rebre accés a institucions educatives (com els Coleges Jesuïtes, Coleges de cacics i la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic), aixina com accedir a institucions espanyoles de noblea organisada (com les órdens militars espanyoles). En l'época, els convents religiosos estaven destinats a grups socials i ètnics específics, sent els convents de índies cacicas alguns dels més privilegiats (com el convent del Corpus Christi en la Ciutat de Mèxic). No obstant, les lleis de successió de la tradició espanyola permearon llentament les tradicions amerindies, alterant l'accés a esta classe d'èlit als descendents patrillinials dels antics governants, en oposició a la descendència llineal mixta de les seues antigues tradicions.

El "Llenç de Quauhquechollan" representa la conquista de Guatemala per l'aliança entre els governants quauhquechollan i les forces de Jorge de Alvarado .

Si ben numeroses famílies i individus indígenes varen ser reconeguts com a nobles per la Corona de Castella, certes poblacions que varen anar especialment actives en la conquista i colonisació de lo que després es va conéixer com la Nova Espanya també es varen distinguir en noblea colectiva, açò incloïa als pobles tlaxcaltecas i Quauhquecholanes, els qui colectivament varen obtindre la condició de fidalcs, privilegi que només havien rebut els vascs de la Península ibèrica. Molts d'estos nobles es reasentaron en l'oest i el nort de Mèxic per a ajudar a pacificar a les tribus allí.

Alguns nobles amerindis, com la família mixteca Villagómez, es trobaven entre els terratinents més rics de la Nova Espanya, conservant la seua identitat mixteca, parlant la llengua mixteca i inclús conservant una colecció de valiosos documents mixtecos. No obstant, la majoria dels nobles indígenes varen perdre els seus privilegis en la caiguda del Imperi espanyol, [2] perdent tot reconeiximent, com ocorre en tots els nobles mexicans, en el naiximent de la moderna República Mexicana.

La Casa Imperial de Moctezuma

L'escut d'armes dels ducs de Moctezuma de Tultengo (grans d'Espanya), vescomtes de Iluacán i marquesos de Tenebrón. Està format per les armes combinades autorisades pels reis d'Espanya a determinades llínees de descendència de Moctzeuma II en distintes dates.
Estàtua de l'Emperador Moctezuma II, tallada en el Palau Real de Madrit en Espanya.

Entre els descendents dels governants precolombins del Mèxic actual que varen rebre distincions especials baix el domini espanyol, cap va ser més privilegiat que els descendents de l'emperador Moctezuma II dels mexicas, que varen ser part de l'alta noblea.

El fill de l'emperador, Pedro de Moctezuma Tlacahuepan, va formar un mayorazgo i es va establir en Sevilla, a on el seu net major va rebre els títuls de Comte de Moctezuma (posteriorment elevat a duc de Moctezuma, gran d'Espanya, passant a formar part de la noblea espanyola), vescomte de Ilucán, senyor de Monterrojano, aixina com l'investidura com cavaller de l'Orde de Santiago. En 1696, l'espós de la III comtesa de Moctezuma (José Sarmiento Valladares) va ser nomenat virrey de la Nova Espanya, sent creat duc de Atrisco (o Atlixco) en 1704.

Atres membres històrics de la família inclouen a Isabel de Moctezuma, Manuel Folgat-Moctezuma, I marqués de Moctezuma, María Isabel de Moctezuma, I marquesa de la Liseda, Vicente de Moctezuma, IX marqués de Cerralbo, Pedro Tesifón de Moctezuma (cavaller de l'Orde de Santiago), Joaquín Gines de Oca Moctezuma i Mendoza (que va rebre la grandea d'Espanya per Carlos III d'Espanya). És de notar que la Casa de Moctezuma va aplegar a codearse en les grans cases nobiliarias d'Espanya, entaulant relacions familiars en eixes; com a eixemple, de María Isabel Francisca de Zaldívar i Castella, descendent del Tlatoani com de Pedro I de Castella. Solament ells i la Casa real incaica (en els Borja-Loyola Inca) aplegarien a tindre estos forts nivells de prestigi en l'alta noblea del Imperi espanyol.[3]


L'actual Regne d'Espanya encara reconeix llegalment tots estos títuls, a pesar de que la República Mexicana s'opon a tot reconeiximent. Ademés dels títuls i atres privilegis el rei Carlos I d'Espanya, també emperador Carlos V del Sacre Imperi Romà Germànic) va oferir als descendents de l'emperador Moctezuma II una compensació de cinccents ducados a pagar cada any a perpetuitat per l'us de la capital de fonts d'aigua i fusta en la seua finca privada en la Ciutat de Mèxic. Este pagament recent va ser interromput en 1938 durant la presidència d'Abelardo L. Rodríguez, sent impugnat fins al dia de hui per la comtesa de Miravalle i uns atres descendents notables.[4] D'esta família és descendent l'actual embaixador de Mèxic en els Estats Units d'Amèrica, Esteban Moctezuma.[5][6]

Noblea Criolla Novohispana

Antonio de Saavedra Guzmán, el primer poeta naixcut en Amèrica que ha segut publicat, va anar un noble mexicà sense títul.
Retrat de "Don Juan Javier Joaquín Gutiérrez-Altamirano de Velasco i Castella, Albornoz, López de Legazpi, Ortiz de Oraa i Navarresa Lluna de Arellano, Comte de Santiago de Calimaya, marqués de Salines del Riu Pisuerga, alvançat perpetu i hereditari de les Filipines, etc. de Miguel Cabrera (Colecció del Museu de Brooklyn)

Noblea d'Índies

La conquista espanyola de l'actual Mèxic va dur en si l'implementació del seu sistema polític, religiós, econòmic i social, que incloïa la divisió llegal de la societat entre nobles i plebeus («societat estamental», vore Estats del regne), un sistema que va subsistir durant tot el domini espanyol (en l'Espanya actual la distinció no va ser abolida fins a la segona mitat de el XIX). Ademés de les famílies preexistentes pertanyents a l'antiga noblea indígena, es varen agregar atres noves, incloses famílies europees la noblea de les quals era preexistente abans de la seua arribada a les Américas, i unes atres la noblea de les quals es va guanyar gràcies als mijos disponibles de l'época, incloent la participació en la conquista, fundació i poblament de «Índies» (segons lo determinat en les Ordenances de Felipe II|Ordenances de Segòvia]], promulgades pel rei Felipe II en 1573). [7]


En este procés, els conquistadors, fundadors, primers pobladors i els seus descendents per llínees paternes i maternes, varen rebre el reconeiximent de la mateixa condició noble que els seus homòlecs europeus i indígenes («hijosdalgo i persones nobles de linaje i solar conoçido» ),[7] formant un grup divers i èlit multicultural que ha segut coneguda pels historiadors com a «Noblea d'Índies». Els nobles d'abdós extracció ètniques compartien el poder territorial, polític i militar, i participaven junts en cerimònies religioses i públiques; no obstant, els matrimonis entre abdós grups eren rars despuix de el XVI, i abdós unitats responien a diferents interessos i un conjunt únic de tradicions. En la majoria dels casos, la «classe noble» estava formada per fidalcs provincials d'orige espanyol que ostentaven el poder polític i militar local i les fortunes del qual variaven molt d'un territori a un atre, depenent dels recursos locals i les oportunitats de producció i comerç.

La Facenda de Proaño en Zacatecas aplicant el processe d'extracció d'argent del Pati inventat per Bartolomé de Medina, que va convertir als amos de mines de la Nova Espanya en alguns dels pobles més rics dels sigles XVII i XVIII.

La facenda era el símbol arquetípico del poder de la «Noblea d'Índies», encara que alguns nobles encara més privilegiats posseïen també palaus urbans aixina com extenses facendes ganaderes i mines (en el XVIII, mines d'argent en la Nova Espanya havia superat als peruans com els més productius del món). Les complexitat d'esta societat varen ser descrites pel científic i explorador prusiano Alexander von Humboldt en el seu Ensaig polític del Regne de la Nova Espanya.[8]

Títuls nobiliaris i títuls de cavaller

La majoria dels nobles tenien l'estatus de fidalcs (nobles sense títul), mentres que a un número no major de cent vint persones se'ls varen concedir títuls de noblea de major ranc durant els trescents anys de domini espanyol coneguts llavors com a Pipiltin, incloses les de vescomte, comte, marqués i duc. El títul de senyor (equivalent al lord britànic) va ser utilisat a sovint de manera informal pels posseïdors d'encomanes, especialment durant el XVI, encara que no hi ha proves de que tal títul alguna volta haja segut otorgat explícitament per la Corona. Les cavalleries de les órdens militars espanyoles (Orde de Santiago, Alcántara, Calatrava i Montesa) també es concedien a membres de la noblea, i eren menys rares a finals de el XVIII, encara que no podien considerar-se del tot comuns.[9] També existien cavallers d'órdens de noblea estrangeres (com l'Orde de Sant Joan o l'Orde de Crist), pero encara més rars que els seus equivalents espanyols.


El primer títul otorgat a un poblador en el regne de la Nova Espanya va ser el de marqués del Valle d'Oaxaca, rebut pel conquistador Hernán Cortés, qui també va ser nomenat cavaller de l'Orde de Santiago. Posteriorment uns atres varen rebre distincions similars, entre ells Rodrigo de Viver, capità general, que va ser nomenat comte del Valle de Orizaba; Pedro Tesifón de Moctezuma, fet comte de Moctezuma de Tultengo); i Agustín de Echeverz, governador del Regne de Nou León, se li va concedir el títul de marqués de Sant Miguel de Aguayo ), entre molts uns atres.

El major número de títuls nobiliaris novohispanos es varen crear en el XVIII baix els monarques Borbones espanyols i es varen sumar a ells en l'afluència de nobles estrangers a Mèxic.

Els títuls nobiliaris de la Nova Espanya varen ser:

Artícul principal → Títuls nobiliarios del virreinato de la Nova Espanya.
Retrat de la família Fagoaga el fill major de la qual va aplegar a ser l'I marqués de l'Apartat.
  • Marqués del Valle d'Oaxaca (1529); Hernán Cortés i descendents
  • Marqués de Salines de Riu Pisuerga (1609); Altamirano de Velasco, Cervantes
  • Comte de Santiago de Calimaya (1616); Altamirano de Velasco, Cervantes
  • Marqués de Villamayor de les Ibernías (1617); Pacheco
  • Comte del Valle de Orizaba (1627); Racó Gallardo
  • Comte de Moctezuma (1627) GE; Moctezuma de la Cova
  • Marqués de Sant Miguel de Aguayo (1683); Echevers
  • Comte de Miraflores (1689); Garrastegui
  • Marqués de la Vila de Villar de l'Àguila (1689); Urrutia
  • Comte de Miravalle (1690); Dávalos Bracamonte
  • Marqués de Santa Fe de Guardiola (1691); Padilla, López de Peralta, Cervantes
  • Marqués de Altamira (1704); Sánchez de Tagle
  • Marqués de les Torres de Rada (1704); Lorenzo de Rada [10]
  • Marqués de Serra Nevada (1708); Ruiz de Tagle
  • Marqués de Salvatierra (1708); Cervantes
  • Duc de Atrisco (1708); GE; Sarmiento, Romay-Sotomayor
  • Comte de Ledesma de la Font (1710)
  • Marqués de Vila Bella d'Alfaro (1711); Racó Gallardo
  • Comte de Sant Mateo de Valparaíso (1727); Landa i Escandón
  • Marqués de Acapulco (1728); de la Cerda
  • Marqués de Sant Clemente (1730); Bust
  • Marqués de les Salines (1733); Pérez de Tagle
  • Comte de Revillagigedo (1749); Revillagigedo
  • Marqués de Rivascacho (1764); Cervantes
  • Comte de Regla (1768); Romero de Terreros, Racó Gallardo
  • Marqués de l'Apartat (1772); Fagoaga, Campero
  • Comte de l'Assut de Jalpa (1775); Cervantes
  • Marqués de Sant Cristóbal (1777); Romero de Terreros, Racó Gallardo
  • Marqués de Sant Francisco (1777); Romero de Terreros
  • Marqués de Guanajuato (1798); Siles
  • Comte de Pérez Gálvez (1805); Pérez-Gálvez
  • Marqués de Guadalupe Gallardo (1810); Racó Gallardo
  • Marqués de Yermo (1810); Gabriel de Yermo i descendents (en dret a elegir denominació)
  • Comte de Heras-Soto (1811); Heras Soto, García Pimentel.

La noblea en el procés d'Independència

La Declaració d'Independència de l'Imperi Mexicà

El procés d'independència mexicà, aixina com uns atres en l'antiga Amèrica espanyola, va ser liderat per membres de la noblea local, en la seua majoria la noblea criolla. Inicialment, membres de la noblea provincial com Miguel Hidalgo, Ignacio Dellà i uns atres, varen estar entre els primers en formar una insurrecció contra el control napoleònic sobre Espanya i el seu Imperi (iniciant en la Caraça de Fernando VII). No obstant, atres membres de la noblea, com el futur emperador Agustín de Iturbide, Ignacio de Elizondo, el comte de Casa Rul, entre uns atres, varen encapçalar la resistència realista novohispana contra els antics insurrectos. Quan la resistència espanyola a Napoleón es va reunir en la ciutat de Càdis en l'any 1812 per a formar lo que més vesprada es cridaria les Corts de Càdis, es va convocar a representants de tots els punts de l'Imperi per a organisar i finançar la resistència (aixina com per a definir la Primera Constitució del Regne d'Espanya firmada en 1812). Este procés va contar també en destacats membres de la noblea novohispana, com José María Gutiérrez de Terán (qui va eixercir com a president de les Corts), Octaviano Obregón (net de l'I comte de La Valenciana), Miguel Ramos de Arreola Arizpe (ell mateixa descendent de Bartolomé de Medina), José Simeón d'Uría i Berrueco (vicepresident de les Corts i defensor de l'igualtat racial), José Miguel Gordoa (president de les Corts, més tarde bisbe de Guadalajara), etc.

Representació de Carl Nebel del propietari d'una facenda i la seua majordom. Membres d'està classe social varen ser els qui varen recolzar l'Independència de Mèxic

Casi dèu anys despuix de la caiguda de la primera insurrecció, Agustín de Iturbide, llavors comandant de les forces espanyoles en el centre de Mèxic, va encapçalar la rebelió definitiva contra el domini espanyol, en l'ajuda de molts uns atres nobles en i sense títul. Entre els firmants de la Declaració d'Independència de Mèxic es troben Juan José Espinosa dels Monteros, el marqués de Salvatierra de Peralta, José María Fagoaga (nebot del marqués de l'Apartat), el comte de Heras Soto, Francisco Manuel Sánchez de Tagle (de la família del marqués de Altamira i del comte de Sant Mateo de Valparaíso), el marqués de Sant Joan de Ralles, el comte de Santiago de Calimaya-Marqués de Salines del Riu Pisuerga, Juan Cervantes i Padilla (de l'última família),José Manuel Velázquez de la Cadena (d'una de les famílies prominents de Mèxic), Nicolás Campero i Bustamante (parent dels comtes d'Alcaraz i Casa Flórez), el comte de Regla, el marqués de Sant Miguel de Aguayo, Anastasio Ruiz de Bustamante (més tarde president de Mèxic), etc.

Vore també

Referències

  1. ↑ González-Hermosillo Adams. «La noblea indígena novohispana i la seua retracció davant els cabildos de naturals. Alguns apunts sobre la vall de Pobla-Tlaxcala i la conca de Mèxic.».
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Luque Talaván, Miguel(2004).«"Tan príncips i infants com els de Castella": anàlisis històric-jurídic de la noblea indiana d'orige prehispánico».Anals del Museu d'Amèrica.(12): 9–34.ISSN 1133-8741.Consultat el 2023-12-20.
  4. ↑ Hui (2010-02-27). «La "tataratatara… neta" granadina de Moctezuma II» (en es-es). Granada Hui. Consultat el 2022-05-22.
  5. ↑ «Esteban Moctezuma» (en en). AS/COA. Consultat el 2022-05-22.
  6. ↑ «En la "pensió Moctezuma" es rastreja als hereus del tlatoani» (en es). L'Universal (2021-08-13). Consultat el 2022-05-22.
  7. ↑ 7,0 7,1 «el%20Bosc%20de%20Segòvia,%2013%20de%20juliol%20de%201573.pdf Ordenances de descobriment, nova població i pacificació de les Índies donades per Felipe II, el 13 de juliol de 1573, en el bosc de Segòvia.».
  8. ↑ «Memòria Política de Mèxic». www.memoriapoliticademexico.org. Consultat el 2022-05-23.
  9. ↑ Villena, Guillermo Lohmann; Solano, Francisco de (1993). Els Americans en les órdens nobiliarias (en es), Editorial CSIC – CSIC Press. ISBN 978-84-00-07351-0.
  10. ↑ «MINISTERIO DE EDUCACIÓN, CULTURA I DEPORTE - Portal d'Archius Espanyols» (en espanyol). parells.mcu.és. Consultat el 2017-02-20.


Referències