Felipe II d'Espanya
Felipe II d'Espanya, cridat «el Prudent» (Valladolit, 21 de maig de 1527-Sant Lorenzo de l'Escorial, 13 de setembre de 1598), va ser rei d'Espanya[lower-alpha 1] des del 15 de giner de 1556 fins a la seua mort; de Nàpols i Sicília des de 1554; i de Portugal i els Algarbes —com Felipe I— des de 1580, conseguint una unió dinàstica que va durar xixanta anys. Va ser aixina mateix rei d'Anglaterra i Irlanda iure uxoris, pel seu matrimoni en María I, entre 1554 i 1558. Va ser fill i hereu de Carlos I d'Espanya i Isabel de Portugal, germà de María d'Àustria i Juana d'Àustria, net per via paterna de Juana I de Castella i Felipe I de Castella, i de Manuel I de Portugal i María d'Aragó per via materna. Felipe va heretar el Imperi espanyol del seu pare en 1556 i va ascendir al tro portugués en 1580 despuix d'una crisis dinàstica, formant la Unió Ibèrica. Les conquistes espanyoles del Imperi inca i de Filipines, nomenades en el seu honor per Ruy López de Villobos, es varen completar durant el seu regnat. Va terminar de construir el palau real de L'Escorial en 1584. Baix Felipe II, Espanya va alcançar el cim de la seua influència i poder, alvançant cap al Sigle d'Or espanyol i va governar territoris en tots els continents coneguts llavors pels europeus. Profundament devot, Felipe es vea sí mateixa com el defensor de l'Europa catòlica contra el Imperi otomà i la Reforma protestant, i va invertir l'hegemonia europea d'Espanya en múltiples esforços bèlics simultàneus. Durant el seu regnat, Espanya va participar en grans victòries contra els otomans en Orà, Malta i Lepanto. En 1584, durant la guerra dels Huitanta Anys, Felipe va firmar el Tractat de Joinville, finançant la Lliga Catòlica Francesa durant la década següent contra els hugonotes francesos. En 1588 va enviar la posteriorment coneguda com «Armada Invencible» per a invadir l'Anglaterra protestant, en l'objectiu estratègic de derrocar a Isabel I i restablir el catolicisme allí, pero la seua flota va ser rebujada en una escaramuza i va naufragar per les tormentes en la seua tornada a Espanya. El poder naval de Felipe es va recuperar despuix de la fallanca invasió de la Invencible Anglesa en 1589, d'un tamany similar a l'anterior invencible espanyola. També es va considerar, pero no es va realisar un ambiciós pla per a estendre les seues conquistes a China i a través d'Àsia. Com a conseqüència d'estos conflictes, Felipe va liderar un règim en profunda deute públic, aplegant a declarar bancarrota en 1557, 1560, 1569, 1575 i 1596. Va morir el 13 de setembre de 1598 als setenta y uno anys d'edat, en el monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial, per ad açò es va fer dur des de Madrit en una cadira-tumbona fabricada per a tal ocasió. La seua mort va posar fi a un regnat en el que la Monarquia Hispànica va alcançar el seu apogeu i va aplegar a ser la primera potència d'Europa. Per primera volta en l'història, un imperi integrava territoris de tots els continents habitats i en les costes de tots els oceans. Des de la seua mort va ser presentat pels seus defensors com a arquetip de virtuts, i pels seus enemics com una persona fanàtica i despótica. Esta dicotomia entre la llegenda blanca o rosa i llegenda negra va ser favorida pels seus propis actes, ya que es va negar a que es publicaren biografies seues en vida i va ordenar la destrucció de la seua correspondència, i jamai es va defendre de la propaganda enemiga. Com a resultat, el hispanista Helmut Koenigsberger escriuria d'ell que:
El príncip Felipe
Educació
En 1534, l'emperatriu Isabel tria a Silíceo com a mestre de l'encara chiquet Felipe. En 1535, Carlos V nomena a dò Juan de Zúñiga i Avellaneda ayo o educador del príncip, passant Felipe a ser educat solament per hòmens, i abandonant la companyia i tutela de la seua mare, que tenia una chicoteta casa o tall integrada en la seua majoria per dònes.[3]
En 1541, Juan Calvete d'Estrela substituïx a Silíceo com a mestre de Felipe. El príncip va deprendre llatí i grec, pero no se li va ensenyar formalment ni francés ni italià, llengües que podia entendre, pero que no va aplegar mai a dominar, a pesar de ser idiomes de bona part dels seus futurs súbdits. Carlos, per les seues absències, no va poder implicar-se en l'educació del seu fill, pero en 1543, va nomenar a Felipe governador d'Espanya, assessorat per tres consellers veterans, participant en assunts d'estat, càrrec que eixercirà fins a 1548, i l'experiència del quali va servir per a formar-se com a futur monarca. El 30 de juny de 1546, a l'edat de 19 anys, Felipe rep la carta d'emancipació per manat del seu pare, el qual renuncia a la pàtria potestat; el jove príncip és ya major d'edat a nivelegal.
El felicísimo viage (1548-1551)
A finals de 1548, Felipe partix d'Espanya per a passar a Itàlia, des d'a on viaja als Països Baixos, quedant el seu cosí Maximiliano junt a la seua germana María com a governadors. El jove príncip visitarà en 1549 les dèsset províncies, a on serà jurat hereu i successor del seu pare pels diferents estats, en un ambient festiu, presidit per festes cortesanas i tornejos caballerescos. En 1550 acompanya al seu pare a Alemània, a on es reunixen en el seu tio Fernando d'Àustria. Ací tindrà Carlos una disputa en el seu germà, per a que este reconega a Felipe com a successor en l'Imperi, cosa a la que Fernando es nega. En l'estiu de 1551, Felipe retorna a Espanya, a on permaneixerà fins a 1554, eixercint de nou funcions de governador, a l'hora que el seu cosí i germana marchen a Alemània.
Extensió de la monarquia
Duc de Milà
Despuix de la mort, l'1 de novembre de 1535, de Francisco II, últim Sforza, el Ducado de Milà va quedar sense sobirà. Els reis de França, emparentats en la família Visconti, reclamaven el ducado. Esta va ser una de les causes de les successives guerres italianes. Francisco I va vore en la mort del duc de Milà una nova oportunitat per a fer-se en el territori, originant una tercera guerra contra Carlos I d'Espanya, que va acabar en la Treua de Niza en 1538. En 1540 el ducado seguia sense sobirà, estant a càrrec d'un governador. En un primer moment, el propi Carlos I va pensar nomenar-se a sí mateix duc, ya que Milà era un estat feudatario del Sacre Imperi Romà Germànic i l'emperador tenia potestat per a concedir el títul. Pero açò podria ser considerat un casus belli en França, i ademés, danyaria la seua image de libertador i no conquistador. Llavors va decidir concedir el títul al príncip Felipe. L'11 d'octubre de 1540 va ser investit Felipe com a duc de Milà. La cerimònia va ser secreta i no es va consultar en els príncips electors per a evitar problemes internacionals. En 1542 va esclatar una nova guerra entre França i Espanya. Entre les condicions de la Pau de Crépy, que va posar fi a les hostilitats en 1544, es trobava la boda de Carlos, duc d'Orleans i fill de Francisco I, en la filla de Carlos I, María d'Habsburgo (i els Països Baixos i el Franc-Comtat com dote), o en la filla del rei de Romans Fernando, Ana d'Habsburgo (i Milà com a dot). L'elecció va ser Milà, pero en 1545 la mort del duc d'Orleans va deixar sense validea els acorts. Novament de forma secreta el príncip Felipe va ser investit duc el 5 de juliol de 1546. En 1550 es va fer finalment públic el nomenament de Felipe i, el 10 de febrer del mateix any, Ferrante Gonzaga, governador de Milà, li va prestar jurament de fidelitat en el seu nom i en el de la ciutat.
Rei de Nàpols
A finals de 1553 es va anunciar la boda de Felipe en la seua tia segona, la reina d'Anglaterra, María I. Pero resultava que Felipe era únicament príncip i duc. No podia haver matrimoni entre la reina i algú de ranc inferior. Carlos I va solucionar l'inconvenient renunciant al Regne de Nàpols en favor del seu fill, per a que este anara rei. El 24 de juliol de 1554 Juan de Figueroa, enviat especial de Carlos I i regente de Nàpols, va aplegar a Anglaterra en l'investidura formal de Felipe com a rei de Nàpols i duc de Milà. Al sendemà es varen celebrar els esponsals.
Rei d'Anglaterra i Irlanda
El 25 de juliol de 1554 Felipe es va casar en la reina María I d'Anglaterra. Al final de la cerimònia varen ser proclamats:
Les clàusules matrimonials eren molt rígides (equiparables a les dels Reis Catòlics) per a garantisar la total independència del Regne d'Anglaterra. Felipe tenia que respectar les lleis i els drets i privilegis del poble anglés. Espanya no podia demanar a Anglaterra ajuda bèlica o econòmica. Ademés, es demanava expressament que s'intentara mantindre la pau en França. Si el matrimoni tenia un fill, es convertiria en hereu d'Anglaterra, els Països Baixos i Borgoña. Si María morira sent l'hereu menor d'edat, l'educació correria a càrrec dels anglesos. Si Felipe moria, María rebria una pensió de 60 000 lliures a l'any, pero si María anara la primera en morir, Felipe devia abandonar Anglaterra renunciant a tots els seus drets sobre el tro (lo que va ocórrer en 1558). Felipe va actuar conforme a lo estipulat en el contracte matrimonial, trobant-se en forta resistència per part dels cortesanos i els parlamentaris anglesos, lo que es va aplegar a manifestar en un intent d'assessinat abortat en març de 1555 en Westminster.[4] No obstant, va eixercir una notòria influència en el govern del regne, ordenant la lliberació de nobles i cavallers presos en la Torre de Londres per haver participat en rebelions anteriors contra la reina María,[5] i actuant de forma vital per al reintegrament d'Anglaterra en la Iglésia catòlica.[6] Despuix de la seua partida als Països Baixos, un Consell Triat d'anglesos enviava missives a Felipe demandant la seua opinió i recomanacions sobre els distints assunts de govern que debatia, aplegant a seguir fidelment les directrius que el rei els feya aplegar posteriorment.[7] Durant una part important del seu regnat va estar absent, especialment a partir de 1556, quan el seu pare va abdicar en favor d'elles Corones d'Espanya, Sicília i Cerdenya. El 17 de novembre de 1558, trobant-se en els Països Baixos, la reina María I Tudor va fallir sense haver tingut descendència. La seua germana va ascendir al tro com Isabel I d'Anglaterra, reconeguda com a tal pel ya exrey Felipe.[8]
Sobirà dels Països Baixos i duc de Borgoña
En 1555 Carlos I, ya major i cansat, va decidir renunciar a més territoris en favor del seu fill Felipe. El 22 d'octubre del mateix any, Carlos va abdicar en Brusseles com a Sobirà Gran Maestre de la Orde del Toisón d'Or. Tres dies despuix, en una grandiosa i ostentosa cerimònia davant decenes d'invitats, es va produir l'abdicació com a sobirà dels Països Baixos dels Habsburgo.[9] La renúncia al Comtat de Borgoña va tindre lloc el 10 de juny de 1556.[10][11][12]
Carlos va pensar que Espanya defenguera des d'eixos territoris al Sacre Imperi Romà Germànic, més dèbil que França. A diferència de Castella, Aragó, Nàpols i Sicília, els Països Baixos no eren part de l'herència dels Reis Catòlics i veen el monarca com un rei estranger i lluntà.cita requerida Els estats del nort pronte es varen convertir en un gran camp de batalla, ajudats per França i Anglaterra, que varen explotar la situació de rebelió constant de Flandes per a debilitar a la Corona Espanyola.
Rei d'Espanya, Sicília i les Índies
El 16 de giner de 1556 Carlos I, en les seues habitacions privades i sense cap cerimònia, va cedir a Felipe la Corona dels Regnes hispans, Cerdenya, Sicília i les Índies. Felipe ya eixercitava funcions de govern des de 1544, en acabant de que Carlos I escriguera en 1543, a la seua tornada a Espanya, les Instruccions de Palamós, que preparaven a Felipe per a la regència dels regnes peninsulars fins a 1550 quan este encara tenia setze anys.[13] Encara que durant la seua joventut va viure dotze anys fòra d'Espanya en Suïssa, Anglaterra, Flandes, Portugal, etc., una volta convertit en rei d'Espanya va fixar la seua residència en Madrit i va potenciar el paper d'esta ciutat com a capital de tots els seus regnes.
Rei de Portugal
El 4 d'agost de 1578, despuix de la mort sense descendents del rei Sebastián I de Portugal en la batalla d'Alcazarquivir, en Marroc, va heretar el tro el seu tio yayo, la moradura Enrique I de Portugal. Durant el regnat d'est, Felipe II es va convertir, com a fill d'Isabel de Portugal, en candidat al tro portugués junt a Antonio, el Prior de Crato i net del rei portugués Manuel I, Catalina de Portugal i els ducs de Savoya i Parma. Felipe va rebre el respal de la noblea i l'alt clero i el Prior de Crato va ser recolzat per la gran majoria del poble. A la mort d'Enrique I, el Prior de Crato es autoproclamó rei de Portugal el 24 de juliol de 1580. Davant tal fet, Felipe II va reaccionar enviant a un eixèrcit al mando de Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel, el duc d'Alba, per a lluitar contra el Prior de Crato i reclamar els seus drets al tro. La batalla d'Alcántara va culminar una ràpida i exitosa campanya militar que va obligar a Antonio a fugir i refugiar-se en les illes Azores, d'a on va ser desestajat en 1583 despuix de la batalla de l'Illa Terceira. Una volta presa Lisboa, Felipe II va ser proclamat rei de Portugal el 12 de setembre de 1580 en el nom de Felipe I de Portugal i jurat com a tal per les Corts reunides en Prendre el 15 d'abril de 1581. Va regnar Portugal des de Madrit i va designar a Fernando Álvarez de Toledo condestable de Portugal i I virrey de Portugal, màxims càrrecs en aquell país despuix de la persona del propi monarca. Felipe II conseguia la tan ansiada unificació de la península ibèrica baix un únic rei espanyol.
Cultura i art
- Artícul principal → Renaixença espanyola.
El govern de Felipe II va coincidir en l'etapa històrica coneguda com el Renaixença, encara que el canvi ideològic no va ser tan extrem com en atres països: no es va trencar abruptament en la tradició migeval, no va desaparéixer la lliteratura religiosa i va anar durant la Renaixença quan varen sorgir en Espanya autors ascéticos i místics. La lliteratura religiosa va estar encapçalada per escritors com santa Teresa de Jesús, sant Juan de la Creu, fra Luis de Granada, fra Luis de Molina, sant Juan d'Àvila i fra Juan dels Àngels. Miguel de Cervantes va escomençar a escriure les seues primeres obres. La poesia lírica d'este periodo es dividix en dos escoles: la Salmantina (Fra Luis de León) i la Sevillana (Fernando d'Herrera). La poesia èpica culmina en Alonso d'Ercilla, qui dedica La Araucana a Felipe II. En el teatre destaca Lope de Roda, un dels primers actors professionals espanyols, considerat precursor del teatre de Lope de Vega, qui encara acapararà més importància en el regnat de Felipe III, de la mateixa manera que Miguel de Cervantes. Entre els pintors més famosos varen destacar el Greco, Tiziano, Antonio More o Brueghel el Vell. Alonso Sánchez Coello va ser el pintor de cambra de Felipe II. Va ser l'apogeu dels arquitectes espanyols, entre ells Juan d'Herrera, Juanelo Turriano, Francisco de Mora o Juan Batiste de Toledo, lo que va tindre com resultat l'aparició d'un nou estil que es va caracterisar pel predomini dels elements constructius, l'absència decorativa, les llínees rectes i els volums cúbics. Este estil va ser batejat posteriorment com estil herreriano. Estos afamados arquitectes varen construir edificis religiosos i mortuorios com el monasteri de l'Escorial o la catedral de Valladolit; civils o administratius com la Casa del Forn de Madrit o la Casa de la Moneda de Segòvia, i militars com la Ciutadella de Pamplona. Els compositors més notables de música sacra durant el regnat de Felipe II varen ser Tomás Luis de Victoria i Francisco Guerrero. També es va publicar en 1576 u dels últims llibres de vihuela: El Parnaso d'Esteban Daza. Alonso Llop va compondre la seua coneguda obra Versa est in luctum a la mort de Felipe II. De fet, a esta época, en la que varen descollar escritors i dramaturcs de gran talla, i acabaven de nàixer els que es varen destacar baix el govern de Felipe III, se li coneix com el Sigle d'Or o l'apogeu de la cultura espanyola.
Ciència i tecnologia
El «rei prudent» va eixercir de mecenes de numerosos proyectes científics, pero llimitats la majoria d'ells a matèries matemàtiques, geogràfiques, cosmográficas i d'ingenieria naval.[14] En 1552 va crear la càtedra de Cosmografía en la sevillana Casa de Contractació, a on s'explicava ellibre de Pedro de Medina.[15] Va convocar en 1581 el primer debat modern sobre construcció i ingenieria naval entre Diego Flores de Valdés, Cristóbal de Fancs, Pedro Sarmiento de Gamboa i Juan Martínez de Recalde, els qui varen intercanviar parecer en les Juntes de Santander i Sevilla per a definir les traces, proporcions, mides i fortalees dels nous galeones reals. Inclús va promoure la construcció de varis prototips de màquines industrials a vapor, anticipant-se a la seua época, elaborades per Jerónimo d'Ayanz i Beaumont.[16]
Va fundar la primera Acadèmia de Matemàtiques i Delineació d'Europa en 1583 i li va donar un edifici junt al Palau Real, segons pareix en el Convent de Santa Catalina de Siena, nomenant per a dirigir-la a l'arquitecte Juan d'Herrera; va contractar al prestigiós cosmógrafo lusità Juan Bautista Labaña per a ocupar la càtedra. A l'humaniste Pedro Ambrosio d'Ondériz se li va encomanar traduir texts científics dellatí al castellà. Més tart, varen ser professors de l'Acadèmia Juan Arias de Loyola i el milanés Giuliano Ferrofino.[17] Va fer també un Gabinet d'Alquímia i va crear i va dotar la Biblioteca del Monasteri de l'Escorial, l'organisació del qual va encomanar a l'humaniste Benito Arias Montano. Este els va ordenar per llengües i en 74 matèries, 21 de les quals eren científiques. Pompeo Leoni va dur còdexs d'ingenieria de Leonardo dona Vinci des de Milà per petició expressa del rei molt abans de que es reconeguera el valor científic del famós pintor. En 1562 es va crear en Salamanca una càtedra de Matemàtiques a on es va explicar el sistema copernicano, encomanant la seua ensenyança a Andrés García d'Herbes. El seu cosmógrafo real Rodrigo Zamorano va escriure Cronologia i Repertori de la raó dels temps —1585 i 1594—, va traduir Els sis llibres primers d'Euclides —1576— i va elaborar una Carta de marejar —1579— i un Compendio de l'art de navegar. El monarca va manar fer una pionera descripció topogràfica d'Espanya i alçar un mapa geodèsic que va traçar el mestre Pedro Esquivel. Va promoure i va costejar els treballs geogràfics d'Abraham Ortelio i va comissionar a Ambrosio de Morals per a explorar els archius eclesiàstics i al botànic Francisco Hernández per a estudiar la fauna i la flora mexicanes.[18]
Durant el seu regnat, es va crear la «Comissió del calendari» en la Universitat de Salamanca en 1578, de la que sorgiria el calendari gregoriano en 1580, al que el seu regnes s'afegirien els primers i que és en l'actualitat, el calendari pel que es rigen totes les nacions i organismes internacionals oficialment. Sobre la etnografia i Història Natural d'eixe periodo, cal destacar la monumental Història natural i moral de les Índies (1589), de José d'Acosta (1540-1600), a on s'aborden temes cosmográficos, biològics, botànics, geogràfics aixina com assunts religiosos, polítics i històrics. Felipe, amant de la naturalea en la seua esfera personal, va promoure ademés la construcció de grans jardins i la preservació dels boscs castellans davant la deforestació, sent aixina considerat per Henry Kamen un dels primers governants ecologistes en l'història d'Europa.[19]
La cirugia i l'urologia també varen ser objecte d'estudi és esta época, com per eixemple el treball de Francisco Díaz d'Alcalà sobre la maltia dels renyons, sent este un dels treballs pioners en este camp i sent, per això, considerat com a pare de la urologia universal.[20]
En l'época de Felipe II es varen mamprendre moltes activitats per a l'anàlisis de les aigües de l'imperi, i protomédicos com Miguel Martínez de Leiva varen realisar estudis i compendios sobre la pesta i els seus remeis.[21]
Política interior
Durant el seu regnat va fer front a molts problemes interns entre els quals cal destacar: el seu fill Carlos, el seu secretari Antonio Pérez i la guerra de les Alpujarras. També va acabar en els focs protestants en Espanya, localisats principalment en Valladolit i Sevilla.
El príncip Carlos (1545 a 1568) i el problema dinàstic
El príncip Carlos va nàixer en 1545, fill de la primera esposa de Felipe, María de Portugal en la que este s'havia casat dos anys abans i que va morir en el part. Caracterisat pel seu desequilibri mental, de molt possible orige genètic, puix tenia quatre besyayos (en lloc dels huit naturals) i sis tatarabuelos (en lloc de setze), Carlos va tindre una complexió dèbil i maltiça. Va ser educat en la Universitat d'Alcalà junt al mig germà del rei, dò Juan d'Àustria. Va conspirar en poc dissimule en els rebels flamencs contra el seu pare. Despuix de sorprenents escàndals relacionats en açò, com l'intent de gavinetejar en públic al duc d'Alba, va ser detingut pel seu propi pare, processat i tancat en els seus aposentos. Posteriorment va ser traslladat al Castell d'Arévalo a on va morir d'inanició (es negava a menjar) i en total deliri en 1568. Este terrible fet va marcar profundament, i de per vida, la personalitat del monarca.
.svg)
Del seu segon matrimoni, en María I d'Anglaterra no va haver fills, pero del seu tercer matrimoni en Isabel de Valois va tindre dos filles, en lo que, en morir en 1568 Isabel de Valois, Felipe II es va trobar en cuarenta y uno anys, viudo i sense descendència masculina. Est va ser un dels pijors anys per a Felipe II: a la tragèdia personal s'unien la rebelió en els Països Baixos i les Alpujarras, l'alvanç imparable de la herejía protestant i calvinista en França i Europa Central, la pirateria berberisca i el resorgir de l'amenaça otomana despuix del fracàs del lloc de Malta i la mort de Solimán el Magnífic. En 1570, Felipe II es va casar per quarta volta en Ana d'Àustria, filla del seu cosí l'emperador Maximiliano II i de la seua germana María, en qui va tindre quatre fills, dels quals només un, Felipe (14 d'abril de 1578-31 de març de 1621), futur Felipe III, va aplegar a l'edat adulta. Quedant finalment resolt el problema de la descendència, Ana d'Àustria va morir en 1580. Felipe II no va tornar a casar-se.
La rebelió en les Alpujarras (1568 a 1571)
- Artícul principal → Rebelió de les Alpujarras.
En 1567 Pedro de Deza, president de la Real Chancillería de Granada, va proclamar la Pragmàtica baix orde de Felipe II. L'edicte llimitava les llibertats religioses, llingüístiques i culturals de la població morisca. Açò va provocar una rebelió dels moriscos de les Alpujarras que Juan d'Àustria va reduir militarment.
La crisis d'Aragó (1590 a 1591) i Antonio Pérez
- Artícul principal → Alteracions d'Aragó.
Antonio Pérez, aragonés, va ser secretari del rei fins a 1579. Va ser arrestat per l'assessinat de Juan d'Escobedo, home de confiança de don Juan d'Àustria, i per abusar de la confiança real en conspirar contra el rei. La relació entre Aragó i la corona estava alguna cosa deteriorada des de 1588 pel pleit del virrey estranger i els problemes en el comtat estratègic de Ribagorza. Quan Antonio Pérez va escapar a Saragossa i es va amparar en la protecció dels furs aragonesos, Felipe II va intentar enjuïciar a Antonio Pérez per mig del tribunal de la Inquisició per a evitar la justícia aragonesa (el justícia major d'Aragó era teòricament independent del poder real). Este fet va provocar un tumult en Saragossa que Felipe II va reduir usant la força, decapitant a Juan de Lanuza i Urrea i eliminant els furs i privilegis d'Aragó per a aixina poder ajusticiarlo.
Reformes administratives
El pare del Rei, Carlos I, havia governat com un emperador, i com a tal, Espanya i principalment Castella havien segut font de recursos militars i econòmics per a unes guerres lluntanes, de naturalea estratègica, difícils de justificar localment lloc que responien a la seua ambició personal (i encara més, a les ambicions de la casa d'Àustria) i que s'havien convertit en car en les innovacions tecnològiques bèliques. Tot mantingut en els fondos castellans i en les riquees americanes, que aplegaven a anar directament des d'Amèrica als banquers holandesos, alemans i genoveses sense passar per Espanya. Felipe II, com el seu antecessor, va anar un rei autoritari, i va continuar en les institucions heretades de Carlos I i en la mateixa estructura del seu imperi i autonomia dels seus components, pero va governar com un rei nacional. Espanya, i especialment Castella, eren el centre de l'imperi, en la seua administració localisada en Madrit. Felipe II no va visitar a penes els seus territoris de fòra de la península i els va administrar a través d'oficials i virreyes, potser perque temia caure en l'error del seu pare, Carlos I, absent d'Espanya durant els anys de les rebelions comuneras; potser perque, a diferència del seu pare, que va deprendre molt major l'espanyol, Felipe II se sentia profundament espanyol. Va convertir Espanya en el primer regne modern, va realisar reformes hidràuliques (assut del Monnegre) i una reforma de la ret de camins, en posades, en una administració (i una burocràcia) desconeguda fins a llavors. Els administratius de Felipe II solien tindre estudis universitaris, principalment de les universitats d'Alcalà i Salamanca, la noblea també ocupava llocs administratius, encara que en menor cantitat. Eixemples reseñables del seu meticulosa administració són:
- En 1561, Felipe II va decidir traslladar la sèu de la cort i va convertir a Madrit en la primera capital permanent de la monarquia espanyola. En anterioritat, provablement des d'abans del seu naiximent en Valladolit en 1527, baix el regnat del seu pare Carlos I, la Cort es trobava en Valladolit, sent aixina fins a 1561. Des de llavors, llevat un breu interval de temps entre 1601 i 1606, baix el govern de Felipe III, en el que va tornar temporalment la capitalitat a Valladolit, Madrit ha segut la capital d'Espanya i sèu del Govern de la Nació.[lower-alpha 2]
- La Gran i Felicísima Armada, mal cridada «Armada Invencible», de la que es coneixia fins al nom de l'ínfim grumete, mentres que els anglesos no varen tindre notícia certa ni tan sols de tots els barcos que varen participar.
- Els terços eren les millors unitats militars de la seua época. Creats pel seu antecessor, Carlos I d'Espanya, varen ser decisius per a Felipe II en les victòries que va obtindre front als francesos, anglesos i holandesos en el seu regnat (vore apartats corresponents). Eren experts en tàctiques com el sege (en Amberes de 1584 a 1585).
- Aparte de tindre els millors soldats també disponia dels millors generals de la seua época, tant en terra com en el mar. D'estos varen destacar Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel —III duc d'Alba de Tormes—, Alejandro Farnesio, duc de Parma, Álvaro de Bazán i Juan d'Àustria, entre uns atres.
- Innovacions militars en tots els sentits. Aparició dels arcabuceros i mosqueteros, que combatien junt en els piqueros i la Cavalleria. Aixina mateix es disponia d'artilleria: des de canons de bronze o ferro colat, medioscañones, culebrinas fins a falconetes. En l'aspecte tàctic, destaca l'utilisació d'atacs per sorpresa nocturns (Encamisada). Si es tractava d'un sege, els Terços realisaven obres d'atrincheramiento per a rodejar la plaça i aproximar els canons i mines als murs. Un dels esquadrons es mantenia en reserva per a rebujar qualsevol tentativa de contraatac dels sitiats.
- En la mar, destacava l'utilisació massiva de galeones, ya que la seua combinació de tamany, velam i la possibilitat de transportar armament i tropes ho feyen idòneu per a les llargues travessies oceàniques, combinant aixina la capacitat de transport de les naus de càrrega en la potència de fòc que requerien les noves tècniques de guerra en la mar, permetent dispondre de barcos de transport fortament armats.
- Carlos I va crear el 27 de febrer de 1537 l'Infanteria de Marina d'Espanya, convertint-la en la més antiga del món en assignar de forma permanent a les esquadres de galeras del Mediterràneu les companyies velles de la mar de Nàpols. No obstant, va anar Felipe II qui va crear el concepte actual de força de desembarc, concepte que encara perdura en els nostres dies.
- Va destinar gran cantitat de diners per a crear la millor ret d'espionage de l'época. És molt conegut l'us de la tinta invisible i de l'escritura microscòpica per part dels servicis secrets de Felipe II. Bernardino de Mendoza va ser militar, embaixador i cap dels servicis secrets en diverses regions de l'Imperi espanyol baix Felipe II i durant este temps va estar destinat com a embaixador espanyol en París. Una de les accions més importants atribuïdes a este antepassat dels actuals servicis secrets, va anar l'assessinat de Guillermo d'Orange a mans de Balthasar Gérard.
- Creació del Camí Espanyol, una ruta terrestre per a transportar diners i tropes des de les possessions espanyoles en Itàlia, cap als Països Baixos espanyols.
- El comerç en les Índies estava fortament controlat. Per llei, eixes possessions espanyoles només podien comerciar en un port en Espanya (primer Sevilla, després Càdis). Els anglesos, holandesos i francesos varen tractar de trencar el monopoli, pero est va durar durant més de dos sigles. Gràcies al monopoli, Espanya es va convertir en el país més ric d'Europa. Esta riquea va permetre sufragar sobretot les guerres contra els protestants del centre i nort d'Europa. També va causar una enorme inflació en el XVI, lo que pràcticament va destruir l'economia espanyola.
- Felipe II es comunicava casi diàriament en els seus embaixadors, virreyes i oficials repartits per l'imperi per mig d'un sistema de mensagers que tardava menys de tres dies en aplegar a qualsevol part de la península o uns huit dies en aplegar als Països Baixos.
- En 1566 va realisar una reforma monetària en la finalitat d'aumentar el valor del escut d'or i es varen posar en circulació diferents espècies de vellón ric.
- En 1567 Felipe II va encarregar a Jerónimo Zurita i Castro reunir els documents d'Estat d'Aragó i Itàlia i juntar-els en els de Castella en el castell de Simancas, creant un dels majors archius nacionals del seu temps.
El govern per mig de Consells instaurat pel seu pare, seguia sent la columna vertebral de la seua manera de dirigir l'estat. El més important era el Consell d'Estat del com el rei era el president. El rei es comunicava en els seus Consells principalment per mig de la consulta, un document en l'opinió del Consell sobre un tema solicitat pel rei. Aixina mateix existien sis Consells regionals: el de Castella, d'Aragó, de Portugal, d'Índies, d'Itàlia i de Països Baixos i eixercien llabors llegislatives, judicials i eixecutives. Felipe II també agradava de contar en l'opinió d'un grup selecte de consellers, format pel català Luis de Requesens, el castellà gran duc d'Alba, el vasc Juan d'Idiáquez, la moradura borgoñés Antonio Perrenot de Granvela i els portuguesos Ruy Gómez de Silva i Cristóbal de Moura repartits per diferents oficines o sent membres del Consell d'Estat. Felipe II i el seu secretari s'encarregaven directament dels assunts més importants, un atre grup de secretaris es dedicava a assunts quotidians. En Felipe II la figura de secretari del rei va alcançar una gran importància, entre els seus secretaris destaquen Gonzalo Pérez, el seu fill Antonio Pérez, el moradura Granvela i Mateo Vázquez de Leca. En 1586 va crear la Junta Gran, formada per oficials i controlada per secretaris. Atres juntes depenents d'esta, eren la de Milícia, de Població, de Corts, d'Arbitrios i de Presidents.
Finances
Durant el seu regnat, la Facenda Real es va declarar en bancarrota tres voltes (1557, 1575 i 1596).[25]
Felipe II va heretar un deute del seu pare d'uns vint millons de ducados i va deixar al seu successor una que quintuplicava este deute. En 1557, en acabant d'entrar al poder el rei, la Corona va haver de suspendre els pagaments dels seus deutes declarant la primera bancarrota. Pero els ingressos de la Corona es varen doblar en acabant d'aplegar Felipe II al poder, i al final del seu regnat eren quatre voltes major que quan va escomençar a regnar, puix la càrrega fiscal sobre Castella es cuadruplicó i la riquea procedent d'Amèrica va alcançar valors històrics. De la mateixa manera que en el seu predecessor, la riquea de l'Imperi recaïa principalment en Castella i depenia dels alvanços a gran interés de banquers neerlandesos i genoveses. Per una atra part, també eren importants els ingressos procedents d'Amèrica, els quals suponien entre un 10 % i un 20 % anual de la riquea de la Corona. Els majors consumidors d'ingressos varen ser els problemes en els Països Baixos i la política en el Mediterràneu, junts, uns sis millons de ducados a l'any.
L'estat de les finances depenia totalment de la situació econòmica castellana. Els Països Baixos eren els principals receptors de la llana castellana i, pel ya obert conflicte dels Països Baixos, la ruta lanera («Mesta») es va interrompre, lo que va produir una recessió en l'economia castellana en 1575. Com a conseqüència, en eixe mateix any es va produir una segona suspensió de pagaments en declarar-se la segona bancarrota. En 1577 es va aplegar a un acort en banquers genoveses per a seguir alvançant diners a la Corona, pero a un preu molt alt per a Castella, que va agravar la seua recessió. Açò es coneix com «el Remei General» de 1577, que va consistir en una consolidació del deute a llarc determini, podent aplegar a setanta o huitanta anys. Es varen entregar aixina juros (abonaments) als acreedors com a compromís de la Corona de la devolució dels diners en un interés del 7 %. Dit diners s'aniria tornant a mida que es tornara a tindre de nou liquidea i en l'aval dels metals americans. Paralament, entre 1576 i 1588, Felipe va usar l'intermediació financera de Simón Ruiz, que li facilitava pagaments, cobros i préstams a través de lletres de canvi. Anteriorment a Felipe II ya existien diversos imposts: La alcabala, impost d'aduana; la creuada impost eclesiàstic; el subsidi, impost sobre rendes i terres i les terces reals, imposts a órdens militars. Felipe II ademés de pujar estos durant el seu regnat, va implantar uns atres, entre ells el excusat en 1567, imposts sobre parròquies. De l'Iglésia, Felipe II va conseguir recaptar fins al 20 % de la riquea de la Corona, lo que va supondre la crítica d'alguns eclesiàstics. En 1590 s'aproven en les Corts els millons, consistents en huit millons de ducados a l'any per als sis següents anys, els quals es varen dedicar en la construcció d'una nova Armada i per a la sagnant política militar. Açò va terminar per arruïnar a les ciutats castellanes i fulminar en els ya dèbils intents d'industrialisació que quedaven. En 1597 es va produir una nova suspensió de pagaments en declarar-se la tercera bancarrota, recorrent-se a un nou «Remei General». Açò va provocar un jagantesc i desproporcionado endeutament de la Corona, pero va permetre la continuació de la política exterior. Despuix de la ya malparada situació econòmica en Castella que va rebre de Carlos I, Felipe II va deixar Espanya a la vora de la crisis. La vida dels espanyols del temps era dura; la població soportava una inflació brutal, per eixemple, el preu del gra va pujar un 50 % en els últims quatre anys del sigle; la càrrega fiscal, tant en productors com en consumidors, era excessiva. Per l'inflació i la càrrega fiscal, cada volta existien menys negocis, mercaders i empresaris deixaven els seus negocis en quant podien adquirir un títul nobiliario, en la seua baixa càrrega fiscal. En les últimes Corts, els diputats varen protestar efusivamente davant una atra demanda de més diners per part del rei, urgiendo per una retirada dels eixèrcits de Flandes, buscar la pau en França i Anglaterra i concentrar el seu formidable poder militar i marítim en la defensa d'Espanya i el seu imperi. En 1598, Felipe II va firmar la pau en França; en Flandes no va conseguir un acort i Anglaterra no posava les coses fàcils en la seua constant pirateria i hostilitat cap a Espanya. La situació s'agravaria en Felipe III per la reducció d'ingressos procedents d'Amèrica i es escomençarien a sentir encara més veus sobre que Castella no podia seguir soportant la càrrega de tantes guerres i de que el restant de membres devien també contribuir al ben comú. La pressió fiscal en Aragó, sense ser tan brutal com la de Castella, no era molt menor. Pero en este cas, la major part de lo recaptat no anava a formar part de la Corona espanyola sino que, gràcies a la protecció dels furs, passaven a formar part de la riquea de l'oligarquia i de la noblea d'eixos regnes. El comerç en el Mediterràneu per a Aragó, especialment Catalunya, seguia molt danyat pel domini turc i la competència de genoveses i venecians. Els ingressos procedents d'atres parts de l'imperi —Països Baixos, Nàpols, Milà, Sicília— es gastaven en les seues pròpies necessitats. La anexió de Portugal va ser econòmicament un gran esforç per a Castella, puix va passar a costejar la defensa marítima del seu extens imperi sense aportar Portugal res al conjunt. La majoria d'historiadors coincidix en subrallar que la situació de pobrea que va sumir al país al final del seu regnat està directament relacionada per la càrrega de l'Imperi i el seu paper de defensor de la cristiandad. Durant el regnat de Felipe II a penes va haver un respir en l'esforç militar (llevat de febrer a setembre de 1577, durant el seu regnat sempre va estar en guerra en algun confín dels seus dominis). Va haver de compaginar dos durant la major part del seu regne: el Mediterràneu contra el poder turc i els Països Baixos contra els rebels. Al final del seu regnat contava en tres fronts simultàneus: els Països Baixos, Anglaterra i França. L'única potència capaç de soportar esta càrrega en el XVI era Espanya, pero en uns beneficis discutibles i a un preu molt alt per als seus habitants.
Política exterior
Caracterisada per les seues guerres contra: França, els Països Baixos, l'Imperi turc i Anglaterra.
Guerres en França
- Artícul principal → Guerres italianes.
Felipe II va mantindre les guerres en França, pel respal francés als rebels flamencs, obtenint una gran victòria en la batalla de Sant Quintín, lliurada el 10 d'agost de 1557, festivitat de sant Lorenzo, en recort de la qual va fer edificar el monasteri de l'Escorial, edifici en planta en forma de barbacoa que simbolisa el martiri del sant (1563-1584). En este monumental i sobri palau, el més gran del seu temps —ya cridat llavors la octava maravella del món—, concretament en la Cripta Real estan enterrats des de llavors casi tots els reis espanyols i els seus membres familiars més propencs. A esta victòria contra els francesos es va sumar un decisiu triumfo posterior en la batalla de Gravelinas, en 1558. Com a conseqüència d'estos fulminants èxits espanyols es va firmar la Pau de Cateau-Cambrésis de 1559, tractat en el que terminaven les guerres italianes i França reconeixia la supremacia Espanyola, els interessos espanyols en Itàlia es varen vore favorits i es va pactar el matrimoni en Isabel de Valois. La casa d'Àustria havia conseguit assentar-se com la primera potència mundial en detriment de França. Els estats d'Itàlia, que durant la Edat Mija i el Renaixença havien acumulat un poder desproporcionado al seu chicotet tamany, varen vore reduït el seu pes polític i militar al de potències secundàries, desapareixent alguns d'ells. No obstant, els problemes varen continuar a partir de 1568 pel respal als rebels flamencs dels hugonotes francesos. En 1582, Álvaro de Bazán va derrotar a una esquadra de corsarios francesos en la batalla de l'illa Terceira, en la que es varen amprar per primera volta en l'història forces d'infanteria de terra per a l'ocupació de plaja, barcos i terreny, lo que es considera com «el naiximent de la infanteria de marina». Felipe va intervindre en les guerres de religió de França en favor del partit catòlic. El principal catòlic francés, el duc de Guisa, va aplegar a propondre-li en 1588 nomenar-li Emperador de França en el respal del moradura de Borbón, posició que Felipe va rebujar per l'excessiva implicació que exigiria en la campanya francesa.[26] Dos anys despuix, aprofitant la mort de Borbón, candidat catòlic al tro, Felipe II va intervindre contra Enrique IV en intenció de colocar a Isabel Clara Eugenia, filla de Felipe, com a reina de França. No obstant, en els Estats Generals de 1593 convocats pel duc de Mayene, com a lloctinent general rival a Enrique IV, varen denegar reconéixer a Isabel, lo que va aprofitar Enrique IV per a convertir-se al catolicisme.[27] La posició i esperances de Felipe II es varen desvanir fins a aplegar a la Pau de Vervins (1598), en la que es restablia la pau de Cateau-Cambrésis.
Conflictes en els Països Baixos
- Artícul principal → Guerra dels Huitanta Anys.
Felipe II havia rebut com a herència del seu pare, Carlos I, els Països Baixos en unió del Franc Comtat, per a que Espanya, en aquelavors la nació més poderosa del món, defenguera a l'Imperi front a França. Per esta raó, era un punt al mateix temps estratègic i de debilitat per a Felipe II. Estratègic, puix a mitan del XVI Amberes era el port més important d'Europa del Nort, que servia com a base d'operacions a l'Armada espanyola, i un centre a on es comerciava en bens de tota Europa i es venia la llana castellana. Llana, d'ovella merina, processada en els Països Baixos que, venuda a preus raonables, aplegaria manufacturada a Espanya, en el corresponent valor afegit, pero menor que si haguera segut manufacturada en la Península, ya que allí la mà d'obra era més barata. Espanya era un foc d'inflació per als Països Baixos per l'or aplegat d'Amèrica, favorint els alts salaris. Una debilitat, puix per als Països Baixos no solament va supondre un canvi de rei, sino també un canvi de «amo», varen passar de formar part d'un imperi a formar part del regne més poderós de l'época. A diferència de Castella, Aragó i Nàpols, els Països Baixos no eren part de l'herència dels Reis Catòlics, i veen a Espanya com un país estranger. Aixina ho sentien els propis ciutadans dels Països Baixos, puix veen, diferència de Carlos I a un rei estranger (naixcut en Valladolit, en la Cort en Madrit, mai vivia en aquells territoris i delegava el seu govern). A açò cal afegir el choc religiós que s'estava gestant dins de Flandes, i que seria azuzado per la posició de Felipe II en el pla religiós, les guerres de religió tornaven al cor d'Europa despuix de la guerra d'Esmalcalda. Governats per la seua germana Margarita de Parma des de 1559, es va encarar als nobles rebels que demanaven una major autonomia i als protestants que exigien el respecte a la seua religió donant inici a la guerra dels Huitanta Anys. No obstant, Felipe II era d'una atra opinió. El rei volia aplicar els acorts tridentinos, com havia exigit a Catalina de Médicis en França contra la noblea hugonota francesa. En conéixer en els Països Baixos la decisió d'aplicar els acorts tridentinos, les mateixes autoritats civils es varen mostrar contràries a aplicar les penes dictades pels inquisidores i, frut d'un gran malestar, va escomençar un ambient de revolució. La baixa noblea es va concentrar en Brusseles el 5 d'abril de 1566 en el palau de la governadora, sent despreciada com a «menics», adjectiu que prendrien els següents nobles en les seues reivindicacions, vestint-se com a tals. Els membres del compromís de Breda varen manar a Madrit a Floris de Montmorency, baró de Montigny, i després al marqués de Berghes, que ya no tornarien. Despuix d'aumentar la tensió i els conflictes en Amberes, la governadora va demanar al Guillermo d'Orange que posara orde, acceptant este de mala gana pero pacificando la ciutat. El príncip d'Orange, el comte d'Egmont i el comte d'Horn varen tornar a demanar a Margarita de Parma més llibertat. Ella li'l va fer saber al seu germà, pero Felipe II no canviava d'opinió i avisava de les seues intencions al papa:
_presiding_at_an_auto-da-f%C3%A9_A.jpg)
Ans que aplegaren estes notícies, el 14 d'agost un grup d'incontrolats calvinistas va assaltar la principal iglésia de Saint-Omer. Li va seguir una rebelió generalisada en Ypres, Courtrai, Valenciennes, Tournai i Amberes. Felipe II va rebre a Montigny i li va prometre convocar al Consell d'Estat d'Espanya. El 29 d'octubre de 1566, el rei va convocar als consellers més aplegats: Éboli, Alba, Fira, la moradura Espinosa, don Juan Manrique i el comte de Chinchón, junt en els secretaris d'Estat Antonio Pérez i Gabriel Zayas. L'acort va ser procedir de manera urgent, i, pese a les diferències en la forma, el monarca va optar per la força. Aixina es va acordar manar a l'III duc d'Alba a sofocar les rebelions. Este fet va propiciar un enfrontament entre el príncip don Carlos i el duc d'Alba, ya que l'hereu es vea desplaçat dels seus assunts. El 28 d'agost el duc d'Alba va aplegar a Brusseles. El duc d'Alba —al front de l'eixèrcit— va efectuar ràpidament una duríssima repressió ajusticiando als nobles rebels, lo que va propiciar la dimissió de Margarita de Parma com a governadora dels Països Baixos, dimissió al punt acceptada pel seu germà el rei. Ademés, el 9 de setembre, Egmont i Horn varen ser capcionats, i degollats el 5 de juny de 1568. Felipe II va buscar solucions en els nomenaments de Luis de Requesens, Juan d'Àustria (fallit en 1578) i Alejandro Farnesio, que va conseguir la sumissió de les províncies catòliques del sur en la Unió d'Arras. Davant açò, els protestants varen formar la Unió d'Utrecht. El 26 de juliol de 1581, les províncies de Brabante, Güeldres, Zutphen, Holanda, Zelanda, Frisia, Malinas i Utrecht[28] varen anular en els Estats Generals, la seua vinculació en el rei d'Espanya, pel acta d'abjuració, i varen elegir com a sobirà a Francisco d'Anjou. Pero Felipe II no va renunciar a eixos territoris, i el governador dels Països Baixos Alejandro Farnesio va iniciar la contraofensiva i va recuperar a l'obediència del rei d'Espanya de gran part del territori, especialment despuix del sege d'Amberes, pero part d'ells es varen tornar a perdre despuix de la campanya de Maurici de Nassau. Abans de la mort del rei d'Espanya, el territori dels Països Baixos, en teoria les dèsset províncies, va passar conjuntament a la seua filla Isabel Clara Eugenia i el seu gendre l'archiduc Alberto d'Àustria per l'Acta de Cessió de 6 de maig de 1598.[29][30]
Conflictes en Anglaterra
- Artícul principal → Guerra anglo-espanyola (1585-1604).
Felipe II va lluitar contra la Corona anglesa per motius religiosos, pel respal que oferien als rebels flamencs i pels problemes que suponien els corsarios anglesos que furtaven la mercaderia americana als galeones espanyols en la zona del Carib a partir de 1560.[31] Aixina que, els principals escenaris dels combats serien el oceà Atlàntic i la mar Carib. S'ha mostrat en vàries obres lliteràries i especialment en películes l'agobi causat per la contínua pirateria anglesa i francesa contra els seus barcos en l'Atlàntic i la conseqüent disminució dels ingressos de l'or de les Índies. No obstant, investigacions més profundes[32] indiquen que esta pirateria realment consistia en vàries decenes de barcos i varis centenars de pirates, sent els primers d'escàs tonellage, per lo que no podien enfrontar-se en els galeones espanyols, tenint-se que conformar en chicotets barcos o els que pogueren apartar-se de la flota. En segon lloc està la senya segons el qual, durant el XVI, cap pirata ni corsario va conseguir afonar galeón algun; ademés d'unes 600 flotes noliejades per Espanya (dos per any durant uns tres sigles) solament dos varen caure en mans enemigues i abdós per marines de guerra, no per pirates ni corsarios.[33]
L'eixecució de la reina catòlica d'Escòcia, María Estuardo, li va decidir a enviar en 1588 la cridada Gran i Felicísima Armada (en la llegenda negra, «Armada Invencible»), la qual va fracassar. El fracàs va possibilitar una major llibertat al comerç anglés i neerlandés, un major número d'atacs als ports espanyols —com el de Càdis que va ser incendiat per una flota anglesa en 1596— i, aixina mateix, la colonisació anglesa de Norteamérica. Els atacs anglesos (i de pirates o corsarios a sòu seu) solien acabar en fracassos en pèrdues res desdeñables, entre els que va destacar el fracàs de la Invencible Anglesa (també coneguda com «Contraarmada») en 1589 o la expedició de Drake i Hawkins entre 1595 i 1596. A partir d'estos fets i fins al final de la guerra, Espanya i Anglaterra varen conseguir victòries a la parell en els combats navals lliurats per abdós regnes, tant en la mar com en terra. En lo que la guerra es va mantindre en un empat de pèrdues de recursos per als països fins al final. Mentres els anglesos saquejaven les possessions espanyoles i no varen conseguir mai l'objectiu de capturar una flota d'Índies, l'Armada espanyola es va preparar sense molt èxit per a invadir Anglaterra, va repelir algun atac anglés i els corsarios espanyols capturaven tonellades de mercaderies de barcos anglesos. La situació es va equilibrar, fins que Felipe III va firmar el Tractat de Londres en 1604, en Jacobo I, successor d'Isabel I. En algunes de les expedicions baix el seu mando, es va aplegar a desembarcar en el sur d'Anglaterra o en Irlanda (batalla de Cornualles: Carlos d'Amésquita va desembarcar en 1595 en el sur d'Anglaterra).
Ademés, un sistema sofisticat d'escolta i d'inteligència varen frustrar la majoria dels atacs corsarios a la Flota d'Índies a partir de la década de 1590: les expedicions bucaneras de Francis Drake, Martin Frobisher i John Hawkins en el començ de dita década varen ser derrotades.
Guerres en l'Imperi otomà en el Mediterràneu
El Imperi otomà, que ya havia segut contrincant de Carlos I d'Espanya, es va tornar a enfrontar a l'Imperi espanyol. En 1560, la flota turca —que era una potència de primer orde— havia derrotat als cristians en la batalla dels Gelves. La guerra es va estabilisar llavors en la victòria hispànica en el sege d'Orà i la recuperació de la seua espente naval en la conquista de Vélez de la Gomera. Els turcs varen ser rebujats de nou en el lloc de Malta de 1565, considerat com un dels seges més importants de l'història militar. En 1570, despuix d'uns anys de tranquilitat, els turcs varen iniciar una expansió atacant varis ports venecianos del Mediterràneu oriental i varen conquistar Chipre a Venècia[34] en 300 naus i posen lloc a Nicòsia. Venècia va demanar ajuda a les potències cristianes, pero solament el papa Pío V li va respondre. Est va conseguir convéncer al rei d'Espanya per a que també ajudara, i es va formar una armada per a enfrontar-se als turcs. Esta armada es va reunir en el port de Sua, en l'illa de Candia, en Creta. Esta coalició, coneguda com Lliga Santa, es va enfrontar a la flota turca en el golf de Lepanto, el 7 d'octubre de 1571, lliurant-se la batalla de Lepanto («la més alta ocasió que varen vore els sigles»,[lower-alpha 3]) que va acabar en una gran victòria dels aliats catòlics. Aixina la descriu el marqués de Lozoya:
_Allegoria_della_battaglia_di_Lepanto_-_Gallerie_Accademia.jpg)
Despuix d'este combat, els turcs varen refer la seua flota, pero inclús aliats en els pirates berberiscos havien perdut el seu lloc dominant en Mediterràneu.[lower-alpha 4] Durant casi dos anys la flota otomana va evitar el combat i no va ser fins despuix de la pren de Tunis per don Juan d'Àustria, en 1573, quan Selim II, successor de Solimán el Magnífic, va enviar una força de 250 naus de guerra i un contingent d'uns 100 000 hòmens per a reconquistar abdós places, llabor en la que varen perir prop de 30 000 hòmens, encara que en resultat satisfactori. Va ser l'última gran batalla en el Mediterràneu. No obstant, lo que no havien resolt les batalles i els combats, ho varen resoldre la diplomàcia i les negociacions internacionals, per a benefici d'abdós imperis. Felipe II vea com s'agravava la guerra en Flandes, i Selim II tenia que fer front la guerra en Pèrsia. Abdós es trobaven lliurant campanyes militars en atres fronteres, i cap se sentia en la força suficient per a continuar el conflicte. Convençuts de la distinta situació que abdós imperis vivien, varen decidir firmar una série de treues que varen terminar per alluntar definitivament la guerra en el Mediterràneu durant uns quants anys.[lower-alpha 5]
Expansió per l'Atlàntic i el Pacífic
Felipe II va continuar en l'expansió en terres americanes i inclús es varen agregar a la Corona les illes Filipines, conquistades per Miguelópez de Legazpi (1565-1569), encara que va ser Ruy López de Villobos qui les va denominar aixina en el seu honor. La colonisació espanyola de les illes codiciades també per anglesos, holandesos i portuguesos no es va assegurar fins a 1565 quan Miguelópez de Legazpi, enviat pel virrey de Nova Espanya va construir el primer assentament espanyol en Cebú. La ciutat de Manila, capital de l'archipèlec, es va fundar pel propi Legazpi en 1571. Una volta descobert el circuit de corrents oceàniques i vents favorables per a la navegació entre Amèrica i Filipines, es va establir la ruta regular de flotes entre Manila i Acapulco, Mèxic, coneguda com el Galeón de Manila. Florida va ser colonisada en 1565 per Pedro Menéndez d'Avilés en fundar Sant Agustín i en derrotar ràpidament un intent illegal del capità francés Jean Ribault i 150 hòmens d'establir un lloc d'aprovisionament en el territori espanyol. Sant Agustín es va convertir ràpidament en una base estratègica de defensa per als barcos espanyols plens d'or i argent que retornaven des dels dominis de les Índies. En el Pacífic sur, front a les costes de l'actual Chile, Juan Fernández va descobrir una série d'illes entre els anys 1563 i 1574.[lower-alpha 6] Li va posar el seu propi nom a eixe archipèlec, quedant finalment conegudes com archipèlec Juan Fernández. Els primers europeus en aplegar a les illes que hui són Nova Zelanda ho varen fer en el provable viage de Juan Jufré i del marí Juan Fernández a Oceania, ocasió en la qual haurien descobert Nova Zelanda per a Espanya, a finals de 1576; este succés es va basar en un document que es va presentar a Felipe II i en vestigis arqueològics (caixcos estil espanyol) trobats en coves en l'extrem superior de l'illa nort.[35]
Com s'expressa anteriorment, es va meditar la conquista de China per a l'Imperi espanyol durant el seu regnat. Com demostra una carta del governador i l'arquebisbe de Filipines, en la que abdós li comentaven que si els enviava 5000 hòmens i 30 bucs podrien fer en China lo que Hernán Cortés havia fet en Mèxic. No obstant, Felipe II mai va aplegar a respondre a eixa carta.[36]
Es varen ampliar els dominis en Àfrica. Mazagán, incorporada a l'Imperi perque era una colónia portuguesa, de la mateixa manera que Casablanca, Tànger, Ceuta i la illa de Jolivert. Es reconquistó als otomans el peñón de Vélez de la Gomera, en una operació a càrrec de García Álvarez de Toledo i Osorio, marqués de Villafranca del Bierzo i virrey de Catalunya. Ademés, per l'anexió de Portugal, també es varen afegir les colónies que este territori posseïa en Àsia: Macau, Nagasaki i Malaca.
Primers contactes en China
- Artícul principal → Empresa de China.
Felipe II sempre va tindre en gran estima a la China Ming en la seua visió geopolítica durant la Primera globalisació, buscant urgentment establir contactes comercials (sobretot per l'obsessió dels chinencs per la compra d'Argent, la qual hi havia Depreciat el seu valor per la Sobreproducció americana), sent esta la raó de ser de la conquista de les Filipines espanyola per a poder ocupar bones posicions per a futures comunicacions en Catay, ademés de Cipango.[37]
Sobre els primers contactes diplomàtics formals entre la Monarquia Hispànica i el Imperi chinenc, estos es varen produir degut a que el pirata chinenc Limahon (un Senyor de la guerra pel Estret de Taiwan que atacava els ports de Cantón, Fujian i el sur de China), buscant aforar-se de les autoritats chinenques, terminaria refugiant-se en Pangasinán (Luzón) i inclús amenaçaria el domini espanyol durant la Batalla de Manila (1574). Davant això, l'emperador Wanli delegue a Wang Wanggao per a que envie 2 expedicions de la Armada Imperial China a Filipines per a capturar-li, en lo que Juan de Salcedo aprofite per a recolzar-els en la persecució de l'enemic comú i enviar una embaixada.[38][39] Per a tal embaixada, es varen enviar a la ciutat de Fuzhou (capital de Fujian) en 1575 a Jerónimo Martín i Martín de Rada (clerc i intelectual dotat en Cosmografía, Història i Llingüística),[40] acompanyat pel mercader chinenc Sinsay i els militars Miguel de Loarca i Pedro Sarmiento, en l'objectiu de definir relacions comercials (de ser posible obtindre un equivalent espanyol del Macau portugués, que resultaria en El Piñal més alvance en 1598)[41] i ademés el permís per a enviar missions catòliques en China (sobretot per a Franciscanos i Jesuïtes).[42]
En el procés es desenrollaria el primer lèxic chinenc-espanyol, aixina com traduccions d'obres intelectuals chinenques de gran reputació, com les coleccions de proverbis filosòfics de Mingxin Baojian, i obres de Sinología com la de Juan González de Mendoza en el seu llibre Història de les coses més notables, ritos i costums del gran regne de China. Ademés, es va voler propondre la cridada Empresa de China, la conquista espanyola de China, pero Felipe II, caracterisat per la seua prudència, va decidir no aprovar tals sugerències.[37]
Proyectes en Àsia
- Artícul principal → Imperi espanyol en Àsia i Oceania.
Durant el seu regnat, la Capitania General de Filipines va ser colonisada en èxit i es va convertir en la porta d'entrada d'Espanya a Àsia, conseguint aixina els objectius de les expedicions de Cristóbal Colón: establir presència en les Índies per a evangelizar i millorar el comerç en el Lluntà Oriente. Despuix de l'establiment de la Unió Ibèrica, inclosa la teòrica aliança entre les Índies Orientals espanyoles i portugueses, la confiança de les autoritats colonials castellanes i portugueses es va transformar en un esperit de creuada militant, convençuts de que qualsevol regne asiàtic seria fàcil de subyugar. Els principals objectius de Felipe II en Àsia varen ser, inicialment, dissipar l'amenaça de la embaixada otomana en Aceh contra les Filipines espanyoles (a l'hora que recolzava al Imperi portugués en el enfrontament otomà-portugués pel Oceà Índic) i recolzar logísticamente les missions catòliques en Orient, especialment les jesuïtes i mendicantes, per a difondre el catolicisme per tot lo món (incloent possibles noves conquistes per a expandir les Índies Orientals Espanyoles, o a lo manco conseguir nous aliats en la regió). No obstant, despuix d'establir-se els primers rastres de forces navals del Imperi neerlandés i el Imperi anglés, els seus objectius es varen centrar en expulsar-els per mig de consolidar la cooperació de l'Unió Ibèrica en elluntà Oriente i ser menys agressiu en les grans potències locals (especialment la China Ming, la Índia mogol, el Iran safávida i la Turquia otomana). La primera proposta per a recolzar este proyecte de colaboració ibèrica va ser la de João Ribeiro Gaio (bisbe de Malaca de reconeguda Hispanofilia), qui, aprofitant la crisis despuix de la mort del sultà Ali Ri'ayat Shah, va solicitar l'ajuda del rei Felipe (solament com a rei de Portugal) en 1584 per a que recolzara una expedició des de la Goa portuguesa per a conquistar el sultanato d'Aceh per mig d'un desembarc en el nort de Sumatra, acompanyat d'un bloqueig econòmic per a impedir l'eixida de barcos d'Aceh (i interceptar qualsevol galera otomana que els duguera ajuda). Despuix de la seua rendició d'Aceh, prepararia una atra expedició per a conquistar el sultanato de Johor i la península malaya, per a després prendre el control total del estret de Malaca. Uns atres, més realistes, com Francisco Rodrigues dona Silveira, varen propondre simplement la conquista de Sri Lanka i centrar-se en consolidar la posició de la Ceilan portuguesa (lo que tindria l'efecte colateral d'assegurar el Oceà Índic), en lloc d'intentar imitar les fantàstiques conquistes del passat, arguyendo que les poblacions musulmanes en Indonèsia eren fervents creents indispuestos a la conversió al catolicisme (i que havien desenrollat resentiment als portuguesos pel govern tirànic del Malacca portugués), en contrast en els hindús i budistes de Sri Lanka (apelant a l'eixemple dels cristians de Sant Tomás). L'historiador contemporàneu Diogo do Couto defenia la conquista simultànea de Sri Lanka i després Sumatra-Malaya despuix d'una conquista preliminar de Monomotapa (un Regne Bantú) en el Moçambic portugués (per a apoderar-se dels seus recursos i posicions militars), i iniciar una gran campanya per tot l'Oceà Índic que escomençaria en el Àfrica Oriental i culminaria en el Surest Asiàtic en la conquista de les Molucas contra el Sultanato de Ternate. També existien plans més ambiciosos per part d'oficials portuguesos i espanyols sobre proyectes per a conquistar Siam, Camboya, Cochinchina/Vietnam, Japó i China en cas de conseguir el control total de l'Oceà Índic (o inclús sense ell, confiant en el seu entusiasme cruzadista i en que Deu estava del seu costat), creent que el rei Felipe tenia els mijos per a tornar-se el Senyor de tots els països entre la Índia i Japó, considerats «les regions més belles del món. Puix alberguen totes les riquees, pedres precioses, mercaderies mundanes, espècies i numerosos i grans regnes i imperis». Inclús oficials com Jorge de Lemos creïen en 1585 que tals proyectes per a controlar el Surest Asiàtic i l'Oceà Índic proporcionarien a la Dual Corona Ibèrica els recursos econòmics per a una guerra que els permetria destruir no solament als heresiarcas i els seus seguidors (l'Imperi holandés i l'Imperi anglés), sino també recuperar tot el territori cristià perdut davant els musulmans en la Edat Mija (com el Nort d'Àfrica i Àsia occidental), restaurar el Regne de Jerusalem i derrocar al Califato Otomà. També el oidor de la Real Audiència de Manila, Melchor Dávalos, va propondre a Felipe II una expedició militar per a conquistar el Sultanato de Sulú, el Imperi de Brunei, Ternate i atres potències islàmiques locals com a antesala a una nova política sobre la repressió de musulmans en Filipines (especialment els natius, com el poble moro, pero també els procedents de la Índia islàmica, Indonèsia, Malàsia, la Pèrsia safávida i l'Imperi otomà, inclús s'havien avistar moriscos) i va argumentar que alguns sultanatos regionals recolzaven a eixos moriscos renegats de la Espanya peninsular. Al final, Felipe II va voler mantindre la prudència i rara volta va recolzar estes grans propostes de conquistar el Surest Asiàtic, en la salvetat de la Guerra hispà-camboyana i les expedicions de Gómez Pérez dones Mariñas i Luis Pérez dones Mariñas en les Molucas i Mindanao contra Ternate i els Moro.[43]
Família
Matrimonis i fills
- Va casar en primeres nupcias en la seua primera germana, la infanta María Manuela de Portugal (1527-1545) el 15 de novembre de 1543. Varen tindre un únic fill:[44]
- Carlos d'Àustria (1545-1568), príncip d'Astúries.
- Va casar en segones nupcias en la primera germana dels seus pares Carlos i Isabel, la reina María I d'Anglaterra (1516-1558), en Winchester el 25 de juliol de 1554. No varen tindre fills.[44]
- El seu tercer matrimoni en Isabel de Valois (1545-1568) va tindre lloc el 22 de juny de 1559. Varen tindre cinc filles:[44]
- Dos chiquetes bessones (agost de 1564), abort espontàneu.
- Isabel Clara Eugenia (1566-1633), casada en el seu primer germà, l'archiduc Alberto d'Àustria.
- Catalina Micaela (1567-1597), casada en Carlos Manuel I, duc de Saboya.
- Juana (3 d'octubre de 1568), va morir a les poques hores de nàixer.
- Va casar en quartes nupcias en la seua neboda la archiduquesa Ana d'Àustria (1549-1580), el 14 de novembre de 1570. Ana era filla de Maximiliano II d'Habsburgo (primer de Felipe) i de María d'Àustria i Portugal (germana de Felipe). La parella va tindre quatre fills i una filla:[44]
- Fernando (4 de decembre de 1571-18 d'octubre de 1578), príncip d'Astúries.
- Carlos Lorenzo (12 d'agost de 1573-30 de juny de 1575).
- Diego Félix (15 d'agost de 1575-21 de novembre de 1582), príncip d'Astúries.
- Felipe (14 d'abril de 1578-31 de març de 1621), príncip d'Astúries, futur rei d'Espanya com Felipe III.
- María (14 de febrer de 1580-5 d'agost de 1583).
Amants
- Isabel Osorio (1522-1589) dama de companyia de la germana de Felipe II. Va tindre dos fills, Bernardino i Pedro, dels que mai va donar el nom del pare.
- Eufrasia de Guzmán (c. 1540- c. 1599) va ser possiblement amant de Felipe II entre 1559 i 1564, mentres est esperava que la seua esposa Isabel de Valois complira l'edat per a consumar el matrimoni. Va tindre un fill i una filla, sent un d'ells atribuible a Felipe II sense haver-se confirmat mai tal punt.
Semblança
En 1554, segons l'observador escocés John Elder, Felipe II era d'estatura mija, més be chicoteta, i continua:
Des del annus horribilis de 1568, el monarca renaixentiste va accentuar la seua severitat, i en el temps es va ser assimilant a l'estereotip de la llegenda negra, tan greu de gest com de paraula. Era de caràcter taciturno, prudent, assossegat, constant i considerat, i molt religiós, encara que sense caure en el fanatisme del que li acusaven els seus enemics. En 1577 li'l descriu aixina:
El seu caràcter sicològic era reservat i va ocultar la seua timidea i inseguritat baix una serietat que li va valdre una image de fredor i insensibilidad. No va tindre molts amics, i cap va gojar completament de la seua confiança, pero no va ser el personage obscur i amargat que s'ha transmés en l'història a través de la llegenda negra. Va ser un home considerat inteligent, molt cult i format, aficionat als llibres, a l'arquitectura i al coleccionisme d'obres d'art: pintura, rellonges, armes, curiositats, rarea. Parlava el castellà, ellatí i el portugués, i comprenia el francés i l'italià.[45] Molt rigorós en la defensa del Catolicisme, va descartar a El Greco en L'Escorial per considerar que el seu estil no s'ajustava a l'ortodòxia religiosa, pero va atesorar numeroses obres extravagants d'El Bosco i mitologia de Tiziano d'evident erotisme. Felipe II era ademés un gran aficionat a la caça i la peixca.
Decés
Felipe II va tindre, durant la major part de la vida, una salut delicada. Va patir numeroses malties i durant les seues dèu últims anys de vida la gota li va tindre postrat. Va aplegar a perdre la movilitat de la mà dreta, sense poder firmar els documents. A fins de la primavera de 1598 es va fer traslladar en llitera des de Madrit fins al monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial. Va combregar per última volta el 8 de setembre, ya que els meges li'l varen prohibir a partir d'eixe moment, per por a ofegar-se en engolir l'hòstia. Es va instalar en una reduïda habitació des dellit de la qual i a través d'una chicoteta obertura podia vore l'altar major de la basílica i el tabernáculo que reposava en ell. A pesar del seu immens sofriment disponia minuciosament dels menors detalls dels seus exequias. Va manar a cridar a la seua filla preferida i al seu fill, a els qui es va mostrar encenegado en les seues dejecció i els va murmurar «He volgut, fills meus, que vos trobàreu presents per a que vejau en qué vénen a parar els regnes i señoríos d'este món». A les 5 del matí del dumenge 13 de setembre de 1598, en un crucifix en una mà i un ciri encés en l'atra i els ulls fixos en el tabernáculo, va fallir. Va ser sepultat en el mateix monasteri als setenta y uno anys. La seua agonia havia durat cincuenta y tres dies, en els que va sofrir vàries malties: gota, artrosis, febres tercianas, abscesos i hidropesia entre unes atres.
Llegat
Baix Felipe II, Espanya va alcançar el cim del seu poder. No obstant, a pesar de les grans i creixents cantitats d'or i argent que fluïen a les seues arques procedents de les mines americanes, les riquees del comerç d'espècies portugués i l'entusiasta respal dels dominis dels Habsburgo a la Contrarreforma, mai va conseguir reprimir el protestantisme ni derrotar la rebelió holandesa. A principis del seu regnat, els holandesos podrien haver depost les armes si ell haguera desistit d'intentar reprimir el protestantisme, pero la seua devoció al catolicisme no li'l va permetre. Era un catòlic devot i va exhibir la típica antipatia del XVI per la heterodoxia religiosa; va afirmar: «Abans de sofrir el més mínim dany a la religió al servici de Deu, perdria totes les meues propietats i cent vides, si les tinguera, perque no pretenc ni desig ser gobernant d'herejes».[46]
En el seu afany per impondre l'ortodòxia catòlica per mig de l'intensificació de la Inquisició, es va prohibir als estudiants estudiar en atres llocs i es varen prohibir els llibres impresos per espanyols fora del regne. Ademés de la prohibició de llibres, Felipe II va autorisar la crema d'a lo manco 70.000 volums.[47] Inclús un clerc molt respectat com l'arquebisbe de Toledo Bartolomé de Carranza va ser encarcerat per l'Inquisició durant 17 anys per publicar idees que semblaven simpatizar en cert grau en el protestantisme. Esta estricta imposició de la creència ortodoxa va tindre èxit, i Espanya va evitar els conflictes d'inspiració religiosa que varen esgarrar atres dominis europeus (com França, Països Baixos o Alemània, entre uns atres). Encara que es va dedicar profundament a erradicar els títuls heréticos, va recopilar llibres prohibits per a la seua pròpia biblioteca real en L'Escorial. La seua biblioteca contenia 40.000 volums (1.800 dels quals eren títuls àraps) i varis mils de manuscrits.[47] Els llibres prohibits es resguardaven en una sala en la planta superior de la biblioteca. Li apassionaven els llibres rars que coleccionava personalment de todas partes i investigava i registrava informació sobre els seus antics propietaris.[47]
La Escola de Salamanca va florir baix el seu regnat. Martín d'Azpilcueta, molt venerat en Roma per varis papes i considerat un oràcul del saber, va publicar el seu Manuale sive Enchiridion Confessariorum et Poenitentium (Roma, 1568), un text clàssic durant molt temps en les escoles i la pràctica eclesiàstica. Francisco Suárez, considerat generalment el major escolàstic despuix de Tomás d'Aquino i considerat durant la seua vida com el major filòsof i teòlec viu, va escriure i va donar conferències, no solament en Espanya, sino també en Roma (1580-1585), a on el papa Gregorio XIII va assistir a la primera conferència que va impartir. Luis de Molina va publicar el seu De liberi arbitrii cum gratiae donis, divina praescientia, praedestinatione et reprobatione concòrdia (1588), en a on va expondre la doctrina que intentava reconciliar la omnisciencia de Deu en el lliure albir humà i que va aplegar a conéixer-se com molinisme, contribuint aixina a lo que va anar un dels debats intelectuals més importants de l'época; el molinisme es va convertir en la doctrina jesuïta de facto sobre estos assunts, i encara és defesa hui per William Lane Craig i Alvin Plantinga, entre uns atres. Felipe era un apassionat de l'arquitectura i la construcció, i buscava millorar les construccions d'Espanya despuix de les d'Itàlia i els Països Baixos. Al mateix temps, apreciava els camps i els boscs, dedicant-se en freqüència a la caça i la peixca, i era un ávido constructor de jardins. En 1582, va ordenar la conservació dels boscs espanyols, preocupat pel seu possible agotament. Segons l'historiador Henry Kamen, «el seu amor per la naturalea ho va convertir en un dels primers governants ecologistes de l'història europea».[48]
Degut a que Felipe II va ser el monarca europeu més poderós en una era de guerra i conflicte religiós,[49] evaluar tant el seu regnat com a l'home mateixa s'ha convertit en un tema històric controvertit.[50] Inclús abans de la seua mort en 1598, els seus partidaris havien començat a presentar-ho com un cavaller arquetípico, ple de pietat i virtuts cristianes, mentres que els seus enemics ho varen descriure com un mònstruo fanàtic i despótico, responsable de crueltat inhumanes i barbàrie.[51] Esta dicotomia, desenrollada posteriorment en la cridada Llegenda negra espanyola i Llegenda Rosa, va ser impulsada pel propi rei Felipe. Felipe va prohibir que es publicara qualsevol relat biogràfic de la seua vida mentres estiguera viu i va ordenar que tota la seua correspondència privada fora cremada poc abans de morir.[52]
Ademés, Felipe no va fer res per a defendre's despuix de ser traïcionat pel seu ambiciós secretari Antonio Pérez, qui va publicar increibles calúmnia contra el seu antic amo; açò va permetre que les històries de Pérez s'estengueren per tota Europa sense oposició.[53] D'esta manera, l'image popular del rei que sobreviu fins als nostres dies es va crear en vespres de la seua mort, en un moment en que molts príncips i líders religiosos europeus s'oponien a Espanya, considerada un pilar de la Contrarreforma. Açò significa que moltes històries representen a Felipe des de punts de vista profundament prejuiciosos, generalment negatius.[54]
Alguns historiadors classifiquen este anàlisis antiespañol com a part de la Llegenda Negra. En un eixemple més recent de la cultura popular, la representació de Felipe II en Fòc sobre Anglaterra (1937) no resulta del tot insensible; se li mostra com un governant molt treballador, inteligent, religiós i alguna cosa paranoico, la principal preocupació del qual és el seu país, pero que desconeixia als anglesos, a pesar de la seua antiga co-monarquia allí. Inclús en països que varen permanéixer catòlics, principalment França i els estats italians, la por i l'enveja per l'èxit i la dominació espanyola varen generar una àmplia receptivitat a les pijors descripcions possibles de Felipe II. Si be s'han fet alguns esforços per separar la llegenda de la realitat,[55] dita tasca ha resultat extremadament difícil, ya que molts prejuïns estan arraïlats en el patrimoni cultural dels països europeus. Els historiadors hispanohablante tendixen a evaluar els seus guanys polítics i militars, a voltes evitant deliberadament qüestions com el catolicisme inflexible del rei.[56] Els historiadors de parla anglesa tendixen a mostrar a Felipe II com un governant fanàtic, despótico, criminal i imperialista,[57] minimisant les seues victòries militars (Batalla de Lepanto, batalla de Sant Quintín, Pren d'Amberes, Invencible Anglesa, etc.) a meres anècdotes, i magnificant les seues derrotes (Batalla dels Gelves, conquista turca de Tunis, guerra de Flandes, Armada Invencible,[58] etc.) encara que en el seu moment eixes derrotes no varen resultar en grans canvis polítics o militars en l'equilibri de poder en Europa. Va posar fi a les ambicions dels Valois francesos en Itàlia i va propiciar l'ascens dels Habsburgo en Europa. Va frenar l'alvanç del protestantisme cap al sur d'Europa i el perill d'una nova invasió musulmana de la península ibèrica. Va consolidar el regne i l'imperi portuguesos. Tenia un servici postal i d'inteligència molt ràpit i eficaç, lo que li va convertir en l'home millor informat d'Europa en eixa época. Va conseguir aumentar l'importació d'argent front als corsarios anglesos, holandesos i francesos, superant múltiples crisis financeres i consolidant l'Imperi espanyol d'ultramar. Encara que els enfrontaments continuarien, va posar fi a la gran amenaça que representava la Armada Otomana per a Europa. Tradicionalment l'historiografia espanyola ha considerat a Felipe II com l'últim dels Austrias majors, en contraposició als Austrias menors (Felipe III, Felipe IV i Carlos II), que representarien la «decadència espanyola».[59][60]
L'historiador Geoffrey Parker oferix una explicació sicològica de la gestió del rei Felipe, tal com la resumixen Tonio Andrade i William Reger:
Ancestros
| Antepasados de Felipe II d'Espanya | |||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
|
Successió
En la cultura popularEn el cineEn la lliteratura
Vore també
Notes
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Referències
|
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
- Pàgines en erros de referència
- Artículs en passages que requerixen referències
- Reis d'Espanya del sigle XVI
- Cavallers de l'Orde del Toisón d'Or
- Reis de Portugal
- Reis de Nàpols del sigle XVI
- Reis de Sicília
- Consortes reals d'Anglaterra
- Príncips d'Astúries
- Ducs de Milà del sigle XVI
- Ducs de Borgoña del sigle XVI
- Ducs de Güeldres
- Ducs de la Baixa Lotaringia
- Comtes d'Holanda
- Regnat de Felipe II
- Casa d'Àustria
- Grans maestres de l'Orde del Toisón d'Or
- Membres de l'Orde de la Jarretera
- Sepultats en el Panteó dels Reis
- Distinguits en el Estoque i Capelo beneïts
- Fills de Carlos V (emperador)
- Felipe II d'Espanya
- María I d'Anglaterra
- Naixcuts en Valladolit
- Consortes de membres de la casa de Tudor
- Enciclopèdia