Millons

Els «'«Millones»'» i després «'«Millones y Cientos»'» eren durant els sigles XVI i XVII un impost indirecte sobre l'alimentació instaurat per Felipe II i aprovat per les Corts de Castella el 4 d'abril de 1590. S'aplicava sobre el consum de les sis espècies: vi, vinagre, oli, carn, sabó i vés-les de séu, es renovava de sis en sis anys.

Història

Territoris representats per les ciutats en vot en Corts en el XVI (es colorea també el territori de les "províncies vascongadas" o "exentes", de règim foral propi, que no enviaven procuradors a Corts, tampoc el regne de Navarra, que ya estava incorporat, pero conservava les seues pròpies Corts.)

L'orige d'este impost extraordinari es troba en la tradició medieval dels "demanats". El "demanat", "petitio" en llatí, era una contribució extraordinària que es pagava a la Corona en els regnes de León i Castella durant l'Edat Mija. La primera volta que la Corona va solicitar una contribució d'este tipo sembla ser que va tindre lloc baix el regnat d'Alfonso VI, qui despuix de l'invasió dels almorávides i per tant la desaparició de les parias que pagaven els regnes de taifas, va impondre en 1091 un tribut extraordinari per a costejar la guerra. A partir d'aquell moment es va generalisar la costum de que la Corona solicitara certes cantitats als seus súbdits que normalment solien ser de varis millons de maravedís. Pel fet de tractar-se de peticions del monarca es varen conéixer com "petitio" i com "demanat forero". A mitan de el XIII varen desaparéixer este tipo de demanats per a transformar-se en un servici que concedien les Corts al rei, encara que va continuar mantenint la seua naturalea extraordinària.

En el XVI, les Corts de Madrit de l'any 1528 varen otorgar un servici de 200 millons de maravedís al emperador Carlos V. Felipe II, com a resposta temporal al desastre de la Gran i Felicísima Armada per a construir una nova Armada i costejar l'esforç militar que portava a terme en eixe temps Espanya fora de les seues fronteres, va recórrer a un demanat d'estes característiques. L'impost consistia en proveir a la corona per a tals efectes de huit millons de ducados a pagar en sis anys (de 1590 a 1596), és dir 500 millons de maravedís en cada any, extrets als contribuents castellans a través del vi, la carn, l'oli i el vinagre. L'impost va ser renovat per les corts en 1596.

Este impost també va ser usat pels successors de Felipe II: Felipe III, Felipe IV i Carlos II. Aixina en Felipe III corresponia a 3 millons de ducados a l'any, al final del seu regne es va reduir a 2 millons. Governant Felipe IV, en 1624 es va renovar en les corts 2 millons de ducados a l'any, que va ser aumentat en 1626 a 4 millons de ducados a l'any en noves càrregues al paper, sal i embarque en ports; en 1632 es va renovar per 2 millons i mig de ducados a l'any; en 1649 varen pujar novament a 4 millons anuals. A partir de 1655 la renovació de l'impost era pràcticament automàtica i a partir de 1668 la renovava la Junta d'assistents a Corts.

La complexitat del sistema fiscal va fer que per al cobro d'estos «'«servicios de millones»'» s'establiren els cridats centenars com a elevació del tipo teòric de les alcabalas.

Este nou impost va supondre un major empobriment de la població castellana a lo llarc de el XVII en pujar el preu de les matèries bàsiques. Si ben era un dels pocs imposts dels que la noblea no estava exenta, en orige va ser l'alternativa proposta per l'oposició de la noblea a imposts directes sobre les classes privilegiades.