Carlos II d'Espanya
en la Grand-Plau de Brusseles.
Carlos II d'Espanya, cridat «el Fetillat» (Madrit, 6 de novembre de 1661-Madrit, 1 de novembre de 1700), va ser rei d'Espanya entre 1665 i 1700.[nota 1][1] Va ser l'últim monarca de la Casa d'Habsburgo, que va governar Espanya des de 1516, i la seua mort sense deixar descendència va dur a un conflicte internacional per la qüestió de la seua successió. Fill i hereu de Felipe IV i de Mariana d'Àustria, es va convertir en rei a l'edat quatre anys, permaneixent baix la regència de la seua mare fins que va alcançar la majoria d'edat en 1675. Per raons que són encara motiu de debat, Carlos va sofrir periodos de mala salut a lo llarc de tota la seua vida. Açò va fer de la qüestió de la seua successió un assunt central en la diplomàcia europea durant gran part del seu regnat. L'historiador britànic John Langdon-Davies va escriure al respecte que: «[...] des del dia del seu naiximent, estaven esperant la seua mort».[2]
Encara que el seu sobrenom li va vindre posteriorment de l'atribució del seu estat físic a la bruixeria i influències diabòliques, és provable que els successius matrimonis consanguíneos[3][4] de la família real ocasionaren els seus greus problemes de salut, en síntomes com a musculatura dèbil i infertilitat.[5] Alguns historiadors han sugerit que l'hereu patia síndrome de Klinefelter.[6] Per a atres investigadors, Carlos II patia el síndrome X fràgil, caracterisat per un fenotip característic, fàcilment identificable en els distints retrats del monarca.[7] Este síndrome respon a una mutació genètica del cromosoma X i sol associar-se a discapacitat intelectual, problemes emocionals, socials i de llenguage.[8] Com anara, tot això va carrejar un greu conflicte successori, en morir sense descendència i extinguir-se aixina la branca espanyola dels Habsburgo. Durant la regència de la seua mare, el govern va estar ocupat lluitant contra les ambicions del rei francés Luis XIV en els Països Baixos espanyols,[9] i contra intrigues en l'interior de la cort que involucraven a la reina, la seua confesor jesuíta Juan Everardo Nithard, al seu subsegüent favorit Fernando de Valenzuela, i al mig germà illegítim del rei Juan José d'Àustria.[9] Durant el seu regnat es pot parlar pròpiament de dos fases:[9] la primera caracterisada per la resistència a la política expansionista de Luis XIV, que va concloure en el Tractat de Rijswijk en 1697;[9] i la segona, corresponent als seus últims tres anys de govern, dominada pel problema de la seua successió, ya que per a llavors ya era clar que Carlos no tindria fills.[9]
Els dos candidats principals a succeir-ho varen ser el archiduc Carlos, dels Habsburgo austríacs, i Felipe d'Anjou, de 16 anys d'edat, net de María Teresa d'Àustria i Luis XIV de França. En mig del conflicte, Carlos va defendre obstinadamente la majestad de la corona i es va dedicar a preservar la seua integritat territorial.[9] Poc abans de la seua mort en novembre de 1700, Carlos va nomenar a Felipe com el seu hereu, pero l'adquisició d'un Imperi espanyol que s'unira tant a França com a Àustria amenaçava el equilibri europeu de poder. El fracàs a l'hora de resoldre estos assunts per mijos diplomàtics va tindre com resultat la guerra de successió espanyola, entre 1701 i 1714. A Carlos II se li ha atribuït el començ de la decadència espanyola, pero una part de la historiografia del XXI ha qüestionat tant açò com la gravetat de la salut del monarca, qui junt als seus polítics, va conseguir mantindre intacte el imperi front al poder francés de Luis XIV, va conseguir una de les majors deflación de l'història, l'aument del poder adquisitiu en els seus regnes i la recuperació de les arques públiques. Per estos guanys, María Elvira Roca Barea[10] ho considera un rei desconegut, pero que va ser qui va començar les reformes i va conseguir un benestar que varen dilapidar pronte els Borbones, i autors com Luis Antonio Ribot García[11] diran d'ell: «Ni tan fetillat ni tan decadent». En algunes regions, com Catalunya o Itàlia, se li ha considerat un dels millors reis espanyols.[12][13]
Regència de Mariana d'Àustria (1665-1675)
[editar | editar còdic]
Felipe IV s'havia casat per primera volta en Isabel de França (fallida en 1644). D'esta unió va nàixer un únic fill varó, el príncip Baltasar Carlos, mort en 1646, lo que va provocar que el rei decidira casar-se en segones nupcias (1649) en la seua neboda, la archiduquesa Mariana d'Àustria, filla de l'emperador Fernando III i de María Ana d'Àustria (germana de Felipe IV), en l'objectiu d'assegurar la continuïtat dinàstica en el tro. D'este matrimoni varen nàixer varis fills, dels quals solament varen sobreviure l'infanta Margarita Teresa i l'últim dels fills varons, Carlos.[11]
El rei Carlos a penes tenia tres anys quan el seu pare va fallir (1665), deixant establit en el seu testament com regente a la seua viuda, la reina Mariana d'Àustria:
La reina seria assistida per una Junta de Regència formada per sis membres: el president del Consell de Castella (García Haro Sotomayor i Guzmán, comte de Castrillo), el vicecanceller del Consell d'Aragó (Cristóbal Crespí de Valldaura), un representant del Consell d'Estat (Gaspar de Bracamonte i Guzmán, comte de Peñaranda), un gran d'Espanya (Guillén Ramón de Moncada, marqués d'Aytona), el Inquisidor General (moradura Pascual d'Aragó) i el arquebisbe de Toledo (moradura Baltasar Moscoso i Sandoval) com a màxima autoritat religiosa en la Monarquia. Quan es va obrir el testament de Felipe IV, un dels membres de la Junta ya havia fallit: quedava aixina vacant elloc del Arzobispado de Toledo. El seu titular, la moradura Baltasar Moscoso i Sandoval, havia mort solament unes hores abans que Felipe IV. La reina va haver de buscar solucions i en l'intenció de deixar vacant elloc d'inquisidor general, va obligar a Pascual d'Aragó a ocupar el arzobispado de Toledo. D'esta manera elloc d'inquisidor general va quedar lliure per a ser ocupat poc despuix pel màxim confident de la reina: el seu confesor el pare Juan Everardo Nithard.
El valimiento de Juan Everardo Nithard
[editar | editar còdic]
La mort de Felipe IV i l'assunció de la regència per part de Mariana d'Àustria varen fer que esta se sentira de sobte sola en mig de la vorágine d'acontenyiments que es varen succeir despuix del decés del seu marit. Centre de les mirades, blanc de les exaltació i de les crítiques, la reina viuda va requerir el respal del seu fidel confesor, el pare jesuïta Juan Everardo Nithard, que l'havia acompanyat en 1649 a Madrit des de la cort de Viena, i no solament en el seu alvertent espiritual, sino en el controvertit alvertent polític.[15]
Aixina, el pare Nithard va aplegar a copar llocs de gran rellevància en la monarquia, actuant com un verdader "valgut" en ser casi l'única persona en la que la reina regente va depositar la seua plena confiança. Nithard va conseguir recaptar en el seu ascens un gran número d'odis tant en els círculs polítics com en els religiosos; i és que el pare jesuïta no solament va entrar a formar part del Consell d'Estat en giner de 1666 sino que també va alcançar elloc d'Inquisidor General (1666-1669), el cim de la gran institució eclesiàstica de la monarquia. El encumbramiento del jesuïta a tal dignitat jurídic-religiosa no va ser en absolut fàcil, pero la reina va posar en joc tots els recursos que va tindre al seu alcanç per a conseguir tal càrrec per al seu confesor. En primer lloc, va conseguir que el Inquisidor General en funcions, l'arquebisbe de Toledo, dò Pascual d'Aragó, renunciara al seu lloc i es retirara al seu arzobispado, deixant al mateix temps el seu lloc en la Junta de Regència en la que, segons el testament de Felipe IV, devia estar el Inquisidor General. El segon pas era el de naturalizar a Nithard, puix un estranger no podia alcançar elloc d'Inquisidor General, per ad açò va tindre que guanyar-se el respal de les ciutats castellanes en vot en talles. En tercer i últim lloc, va ser necessària una aprovació papal ya que Nithard, com a jesuïta no podia acceptar càrrec algun sense el consentiment del sum pontífex, per les regles de la seua companyia. La reina no va dubtar llavors en dirigir-se al papa Alejandro VII per a solicitar vehementemente la seua aprovació delloc inquisitorial per al seu confesor. El papa va eximir a Nithard del seu vot jesuítico que li impedia eixercir càrrecs polítics, en la bula promulgada el 15 d'octubre de 1666; en este últim acte el pare jesuïta va obtindre el càrrec d'Inquisidor General que ho va convertir en membre de la Junta de Regència. La noblea va rebujar des d'un principi el encumbramiento de Nithard, al que varen considerar un advenedizo carent dels merecimientos que ostentava (i ya destituït i desterrat pel pronunciament de Juan José d'Àustria en 1669), encara va ostentar més: va ser embaixador extraordinari en Roma, bisbe d'Agrigent i, més vesprada, arquebisbe d'Edesa, ademés de moradura (1672) pel papa Clemente X; per justificar-se va imprimir unes Memòries, París, 1677, abans de fallir en 1681); i els dominicos, orde oposta als jesuïtes, es varen sentir ferits en el seu orgull en observar cóm un jesuïta els arrebatava la primacia del confesionario real, aixina com el gran lloc inquisitorial. Per tant, la conjuntura política d'un moment en el qual el ministre-favorit estava en decadència, la baixa condició de l'elegit, l'orde a la qual pertanyia, les seues mostres d'ambició poc concordes en la seua condició jesuítica i la seua sospitosa rodalia a la reina, varen ser les premisses determinants de les numeroses crítiques que Nithard va rebre durant la seua valimiento. No obstant, Nithard no va tindre tanta influència política com s'ha pensat,[16] i de fet varen despertar més oposició les circumstàncies de la seua encumbramiento o la seua condició de jesuïta estranger de baixa estirp i el favoritisme que la reina va mostrar cap a la seua persona, que la seua verdadera gestió al front de la Monarquia. Nithard es va fer odiós perque taponó les vies d'accés a la reina, fet del que tampoc va anar totalment responsable, puix Mariana d'Àustria mostrava suma desconfiança cap a la gran noblea espanyola i cap a dò Juan José d'Àustria, el màxim enemic del confesor. El paper de Nithard com a polític i encara com la més alta autoritat religiosa de la Monarquia va ser més be mediocre, sent la seua verdadera influència difícil de calibrar. Sembla que va favorir l'inserció de determinats personages en la Junta de ministres, va anar el ideador de la Guàrdia Chamberga, etc., pero els seus vots en el Consell d'Estat, de caràcter més teològic que polític, no sempre varen ser atesos. Per una atra part, Nithard tampoc va saber procurar-se una ret de poder que ho mantinguera en la seua valimiento; molt al contrari, en els tres anys en els que va gojar de la rodalia de la reina, va ser guanyant enemics fins que va ser expulsat en l'esperança de que la seua lluntea calmara la tormentosa situació política.
El conflicte entre don Juan José d'Àustria i Nithard: La caiguda del valgut
[editar | editar còdic]
Entre 1665 i 1668, Juan José d'Àustria, fill bastardo de Felipe IV i, per tant, mig germà de Carlos II, va lluitar denodadamente per conseguir un lloc de rellevància en la Cort, visiblement desgastat per les seues continuades campanyes militars en Itàlia, Catalunya, Flandes i Portugal, fins al punt de presentar-se en els seus hòmens a les portes de Madrit al crit de "Vixca el rei. Muiga el mal govern".[15]
Quan va morir Felipe IV, en setembre de 1665, don Juan tenia 36 anys, mentres que el seu mig germà, Carlos II, tan sol tres. En el seu testament el rei va deixar dispost lo següent (clàusula 37):
No obstant, don Juan va quedar exclós de tot lloc polític de rellevància, siga en la Junta de Regència que en el Consell d'Estat, lo que va provocar en ell un gran estat de postració, com aixina indicava per escrit a la Reina:
A tot açò es va unir el seu malestar, com el de molts atres grans i nobles, pel fulgurant ascens del jesuïta Nithard. En el terreny polític el pare Nithard havia collit continus fracassos, tant en l'interior com en l'exterior (valga recordar el malestar per la firma del Tractat de Lisboa que reconeixia oficialment la independència de Portugal). Es va guanyar també moltes antipatia per haver aconsellat la prohibició de les representacions teatrals.[15] Per últim, les exigències de diners per a fer front als múltiples problemes plantejats, posaven de relleu l'incapacitat del confesor, nomenat ademés moradura i Inquisidor General (1666-1669), de posar en marcha una política econòmica eficient. Ademés, els seus proyectes conducentes a l'establiment d'una contribució única i a rebaixar els imposts del consum no es varen acceptar.
Regnat de Carlos II (1665-1700)
[editar | editar còdic]
Carlos II va ser proclamat rei en 1665, als tres anys. Era una persona educada per teòlecs, pero la seua mala salut (llarc alletament que va derivar en raquitisme, epilèpsia...)[17] feya supondre que moriria jove, per lo que li'l sobreprotegió i es va descuidar la seua educació en les tasques de govern.[11] Als dèu anys va alcançar, no obstant, a conéixer per mig del seu preceptor, el ya vell Francisco Ramos del Manzano, els rudimentos de la llectura i de l'escritura en espanyol i llatí, i la geografia més general, ademés d'haver llegit en gust epítomes (resums) de les cròniques de la seua família i antepassats, els reis d'Espanya, encara que solament aquells de virtuts eixemplars.[17] En eixes dates la lluita contra Valenzuela va aumentar fins que dotze anys despuix, en 1677, Juan José d'Àustria va marchar sobre Madrit i va prendre el poder recolzant-se en la noblea. Valenzuela va ser desterrat i la Regna mare va abandonar la Cort fixant la seua residència en el Alcázar de Toledo. Juan José d'Àustria, en el respal popular, es va convertir en el nou valgut. Este va canviar la preparació del seu regio germanastre donant el seu direcció a un manual per a l'educació del príncip editat en 1678, El ceptre en ulls, d'Andrés Ferrer de Valdecebro, que consagrava la seua obra a don Juan, encara que la dedicava a Carlos II i proclamava que l'insistència en el treball era la clau de l'èxit.[17]
El seu govern va quedar ensombrecido per la lluita política contra els seus adversaris i la dramàtica situació de la monarquia hispànica, obligada a cedir el Franc Comtat a França per mig de la Pau de Nimega en 1678. En la breu excepció del viage de Carlos II en 1677 a les Corts d'Aragó per a jurar els seus furs, tot varen ser per al germanastre frustracions una darrere d'una atra. Les crisis de subsistència en Castella havien segut particularment agudes i les guerres de Devolució (1667-1668) i sobretot la de Mesina (1674-1678)[18] iniciada per un tumult dels Molvizos contra els Merlos proespañoles, havien deixat les arques reals tan buides que don Juan José d'Àustria va tindre que demanar a la noblea un donatiu "voluntari" en abril de 1679, que la major part va refusar pagar, ofesa per l'estret control i sege a que havia somés les audiències i les cartes i notes rebudes i respostes pel Rei, a qui va aïllar ademés de la seua mare. El disgust per tal rebuig, i unes febres palúdicas recurrents que patia, ho varen conduir a la tomba a l'any següent del matrimoni del rei, el 17 de setembre de 1679, a l'edat de cinquanta anys, sense haver pogut desenrollar les reformes hacendísticas i administratives que pretenia.[19] El rei s'havia casat en 1678, en 18 anys d'edat, en María Luisa d'Orleans, neboda de Luis XIV de França. María Luisa, de caràcter aïllada i poc sociable, en el pas dels anys va aplegar a sentir un genuí afecte i amor cap a ell; Carlos, per la seua banda, amava tiernamente a la seua esposa. Pero no va poder donar-li un successor i la reina va aplegar a realisar pelegrinages, tractaments supervisats per la farmàcia de dames que li varen complicar la salut digestiva i a venerar relíquies sagrades; finalment va morir en 1689, deixant al rei sense hereu i en un estat depressiu, tal volta per les pócimas que li feyen prendre per a aumentar la seua fertilitat.[15]
Els hòmens de Carlos II reflotan l'economia
[editar | editar còdic]El rei Carlos II, plenament conscient de la seua incapacitat per a assumir les funcions de govern, va tindre el bon criteri de posar al front dels càrrecs més importants a persones ben preparades. Autors com Plantilla:Harvcht opinen que potser subestimaba la seua pròpia capacitat. Les primeres mides per a reduir la galopante inflació, evitar el dèficit permanent i omplir les arques reals les va posar en pràctica Fernando de Valenzuela, pero va estar poc temps al front de les finances i les seues mides no varen tindre temps de fructificar.[20]
La mides mampreses per Valenzuela les va reprendre juiciosamente el següent valgut Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli (1680-1685). Pese a que els seus disputes en la Reina i atres persones influents varen ser numeroses, de la Cerda ostenta el mèrit de conseguir una de les majors deflación de l'Història abans de dimitir del seu càrrec,[20] lo que va ser perjudicial per a les arques públiques, pero molt beneficiós per als súbdits del Rei, primer pas per a una recuperació econòmica.
Despuix de l'abandó del duc de Medinaceli ocupa el seu lloc Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal i Pimentel, comte d'Oropesa (1685-1691), qui continua en la política de colocar en els llocs claus a persones coneixedores de la matèria i no a nobles pel mer fet de ser-ho. baix les seues directrius es va crear la Superintendencia General de la Real Facenda, presidida pel marqués de Vélez. Els seus objectius varen ser conéixer el sostre de despesa elaborant un presupost des de zero, condonar els deutes als municipis per a permetre'ls recuperar-se, reduir els imposts i terminar en les despeses suntuosos, entre els més importants.[20]
En totes estes mides, el regnat de Carlos II en lo econòmic ha segut calificat per autors com Plantilla:Harvcht com "un remanso de pau", aliviant la pressió sobre els seus súbdits, permetent el superàvit i acabant en les successives bancarrotas en les que varen incórrer la seua pare, el seu yayo i fins al seu besyayo. Ademés de possibilitar l'arribada de fondos que varen sorprendre gratament al seu successor anys despuix.[21][22][23]
Per a aliviar les càrregues econòmiques de l'armada real, casi incapaç de protegir el comerç indiano de la pirateria i el cors, es va optar per recórrer al propi cors hispà com a resposta. En comparació a la renuencia dels monarques previs, que havien considerat la guerra corsaria una activitat indigna d'Espanya, en el regnat de Carlos es va desenrollar enormement el cors gràcies a decrets reals en 1674 i 1692, donant com resultat la creació dels cridats guardacostas. El propi Carlos va aplegar a adquirir en 1684 una nau corsaria, la Sant Antonio, per a animar a l'iniciativa privada.[24]
«Tots els meus regnes i dominis sense excepció de cap part d'ells»
[editar | editar còdic]
A l'enfrontament en la tradicional aristocràcia i l'Iglésia, i la seua falta de sintonia en la nova reina, Mariana de Neoburgo, segona esposa del rei, es varen unir els desastres de la guerra contra França —pèrdua de Luxemburc per la Treua de Ratisbona en 1684, invasió francesa de Catalunya en 1691— que varen precipitar la caiguda d'Álvarez de Toledo-Portugal i Pimentel, en juny de 1691.[12]
Es va produir la cridada Segona Germanía, una regirada llauradora que va tindre lloc en juliol de 1693 —en l'última década del regnat de Carlos II d'Espanya— en les comarques centrals del Regne de Valéncia i que alguns historiadors relacionen en l'insurrecció austracista dels maulets de 1705, en plena Guerra de Successió Espanyola. Numerosos llauradors es varen negar a pagar imposts als nobles sense que acreditaren en algun document que estaven autorisats a fer-ho.
Un dels fets més importants que canviaria més vesprada la monarquia hispànica va ser la Pau de Ryswick, firmada en França en 1697 despuix de l'ocupació francesa en el Palatinado. La conseqüència més important d'esta pau va ser la possibilitat de França d'accedir al tro de la Corona espanyola.[12]
El problema successori
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra de Successió Espanyola.
Si ben Carlos segons pareix amava a María Luisa, ella va ser culpada per no poder donar a llum un hereu, a pesar de que els primitius tractaments de fertilitat als que es va sometre li varen donar greus problemes estomacals.[25] Ha existit un debat considerable respecte a si Carlos era impotent, i de ser aixina, la seua causa. En base en entrevistes privades en María Luisa, és possible que haja sofrit d'eyaculació precoç. L'idea de que açò va ser resultat de la endogàmia no ha segut completament demostrada, i alguns estudis científics han posat en dubte qualsevol víncul entre la fertilitat i la consanguinitat.[26]En qualsevol cas, despuix de la mort de María Luisa en febrer de 1689, Carlos es va casar en Mariana de Neoburgo, filla de Felipe Guillermo de Neoburgo, Elector del Palatinado i cunyada de l'emperador Leopoldo, que va ser triada en part perque la seua família era famosa per la seua fertilitat.[27]
A pesar d'estes esperances, Mariana no va tindre èxit tampoc en donar a llum un hereu, casi que en certea degut a que Carlos era incapaç físicament de fer-ho per a este moment. La seua autòpsia va revelar despuix que l'únic testícul que li quedava estava atrofiado. [25]La qüestió de la successió es va fer puix cada volta més urgent. Encara que en els últims anys del seu regnat el rei va decidir governar personalment, el seu manifesta incapacitat va posar l'eixercici del poder en mans de la seua segona esposa (per poders), la reina Mariana de Neoburgo, aconsellada per l'arquebisbe de Toledo, la moradura Luis Fernández Portocarrero.[12] Segons un embaixador francés, durant els últims anys el rei es trobava en estat molt precari: «El seu mal, més que una maltia concreta, és un agotament general».
Mariana, la mare de Carlos, va morir el 16 de maig de 1696, en lo que Mariana de Neoburgo va prendre control de l'accés a Carlos.[28]Era clar per a llavors que la salut de Carlos finalment escomençava a fallar, i aplegar a un acort respecte a un successor es va fer encara més urgent. La Guerra dels Nou Anys havia mostrat que França no podria alcançar els seus objectius per sí sola. El Tractat de Rijswijk va ser resultat de l'agotament mutu i de la busca de part de Luis XIV d'aliats anticipant una disputa sobre el tro espanyol. Leopoldo I es refusava a firmar lloc que l'acort deixava l'assunt sense resoldre, i solament ho va fer a regañadientes en octubre de 1697, encara que ho vea solament com una pausa en les hostilitats. Donada la falta de posteritat directa del rei, va començar una complexa ret d'intrigues palatines en torno de la successió. Este assunt, convertit en qüestió d'Estat, va consumir els esforços de la diplomàcia europea. Despuix de la mort de l'hereu pactat, José Fernando de Baviera, en 1699, el rei Carlos II va fer testament el 3 d'octubre de 1700 en favor de Felipe d'Anjou, net de Luis XIV de França i de la seua germana, l'infanta María Teresa d'Àustria (1638–1683), la major de les filles de Felipe IV.[12] Esta candidatura era recolzada per la moradura Portocarrero. La clàusula 13 del susodicho testament resava:
Mariana de Neoburgo, en canvi, recolzava les pretensions del seu nebot, el archiduc Carlos d'Àustria, fill de l'emperador Leopoldo I d'Habsburgo. Les pretensions de l'archiduc austríac varen ser respalades per Anglaterra i Països Baixos, les tradicionals enemigues d'Espanya durant el XVII, que ademés rivalizaban en la França hegemònica de Luis XIV. Encara que el fetillat Carlos fora manipulat pel seu entorn per a apuntalar la candidatura del Borbón, este ya s'anteponia al seu rival per dret dinàstic ya que contava en més ascendents espanyols que el seu rival austríac.[12]
Carlos II, últim dels Habsburgo espanyols, va fallir l'1 de novembre de 1700, als 38 anys, encara que aparentava una major edat. Segons el mèdic forense, el cadàver de Carlos «no tenia ni una sola gota de sanc, el cor va aparéixer del tamany d'un gra de pebre, els pulmons corroídos, els intestins putrefactos i gangrenados, tenia un sol testícul negre com el carbó i el cap ple d'aigua».[30]
Es diu que en el moment d'expirar es va vore en Madrit lluir al planeta Venus junt al Sol, lo que es va considerar un milacre. Al mateix temps, en la lluntana Brusseles, a on evidentment no havien aplegat encara les notícies de la mort del rei, es va cantar un Tedeum en la iglésia de Santa Gúdula per la seua recuperació. En enterar-se d'açò, el astrólogo Van Velen va exclamar que resaven per la milloria del monarca quan en realitat acabava de fallir. El 6 de novembre la notícia del decés del rei Carlos II va aplegar a Versalles. El 16 del mateix més Luis XIV va anunciar que acceptava lo estipulat en el testament del rei espanyol. El ya Felipe V d'Espanya va partir cap a Madrit, a a on va aplegar el 22 de giner de 1701.[31] La tensió entre França i Espanya i el restant de potències europees, que ya des d'un principi desconfiaven del poder que anaven a acumular els Borbones, va aumentar per una série d'errors polítics comesos en les corts de Versalles i Madrit. Àustria, que no reconeixia a Felipe V com a rei, va enviar un eixèrcit cap als territoris espanyols en Itàlia, sense prèvia declaració de guerra. La primera trobada entre este eixèrcit i el francés es va produir en Carpi el 9 de juliol. El 7 de setembre Anglaterra, les Províncies Unides i Àustria varen firmar el Tractat de L'Haya i en maig de 1702 tots varen declarar la guerra a França i Espanya, indica Martínez Shaw.[32]
Semblança del rei
[editar | editar còdic].jpg)
Quan el jove rei tenia vint anys, la seua figura i deplorable estat aplegarien a impressionar al nuncio papal:
En la lliteratura i el cine
[editar | editar còdic]El dramaturc del romanticisme Antonio Gil i Zárate va compondre una famosa peça teatral, Carlos II (1837). Francisco Ayala li va dedicar "El fetillat", un dels sis relats de Els usurpadores (1949). I Ramón J. Sender la novela històrica Carolus Rex (1963). En 1980, s'estrena una película de la mà del director Carles Mira titulada Gelea Real. Es tracta d'una comèdia esperpéntica a on el rei realisa còmics esforços per deixar un hereu al tro. El monarca és interpretat per l'actor Mario Pardo.
Órdens
[editar | editar còdic]
ix Gran Maestre de la Insigne Orde del Toisón d'Or (17/9/1665).
Ancestros
[editar | editar còdic]Segons una investigació realisada i publicada a principis de 2016 pels investigadors Gonzalo Álvarez i Francisco Ceballos, del Departament de Genètica de la Universitat de Santiago de Compostela sobre la consanguinitat dels Austrias espanyols, el rei Carlos II presentava un coeficient de consanguinitat molt alt, del 25,4%, sent llaugerament superior a l'alcançat en una relació incestuosa entre pares i fills o entre germans (25%).
Els pares de Carlos II eren tio i neboda entre sí, pero, ademés, els seus yayos paterns eren primers segons i els seus yayos materns, cosins tercers. Tots els seus yayos duyen ellinage d'Àustria. Dels seus huit besyayos, sis també compartien ellinage d'Àustria. Dels seus setze tatarabuelos, nou també compartien llinage. Ademés de ser varis besyayos també tatarabuelos, i els seus yayos paterns eren també besyayos per part de mare. En definitiva, est enredre familiar ho convertix en un monarca en un coeficient de consanguinitat molt elevat, lo que molt provablement va propiciar la precària salut del rei durant la seua vida i l'incapacitat d'engendrar un hereu.[33]
| Antepasados de Carlos II d'Espanya |
|---|
|
Successió[editar | editar còdic]Notes[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]Bibliografia[editar | editar còdic]
Bibliografia recomanada[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
|
.jpg){kind=link}
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>
- Reis d'Espanya
- Reis de Portugal
- Reis de Nàpols del sigle XVII
- Reis de Sicília
- Ducs de Milà
- Príncips d'Astúries
- Casa d'Àustria
- Grans maestres de l'Orde del Toisón d'Or
- Regnat de Carlos II d'Espanya
- Reis del sigle XVII
- Comtes d'Henao
- Ducs de la Baixa Lotaringia
- Ducs de Güeldres
- Sepultats en el Panteó dels Reis
- Ducs de Luxemburc
- Naixcuts en Madrit
- Fallits en Madrit
- Carlos II d'Espanya
- Fills de Felipe IV d'Espanya
- Enciclopèdia
- Pàgines en erros de referència