Gresca dels Gats

La gresca dels Gats o gresca de Oropesa va ser un disturbi que va esclatar en Madrit el 28 d'abril de 1699, seguint les clàssiques pautes dels gresques de subsistència del Antic Règim, com a resposta a la carestia d'aliments, sobretot del pa, en l'época de l'any en que justament el blat era més car: abans de la collita i quan s'estaven agotant les reserves de l'any anterior. El seu nom deriva de l'antic renom que tenien els madrilenys, cridats gats.

Història

Despuix de dos anys seguits de males collites, la gresca es va produir ademés quan encara estava recent l'òbit del hereu de la monarquia, el príncip José Fernando de Baviera en Brusseles, el 6 de febrer de 1699, i va provocar la caiguda del segon govern de el VIII.º Comte de Oropesa, que era austracista.

Els disturbis, en els que la multitut exasperada comprometia greument l'orde, només es varen calmar en l'intervenció del propi rei Carlos II que va aplegar a dirigir-se a la flota congregada davant palau, despuix de lo que els ànims es varen calmar:

Sí, vos perdone; perdoneu-me vosatres també a mi, perque no sabia la vostra necessitat, i donaré les órdens necessàries per a remediar-ho.

Henri d’Harcourt, comte de Harcourt i marqués de Maubec, embaixador de Luis XIV en Madrit, és qui oferix més detalls sobre els fets en una carta:

El dimarts vinticinc d'abril va haver una gresca a causa dels alts preus que han alcançat el blat i el pa. Va escassejar molt eixe dia i un corregidor, don Francisco de Vargas, que es trobava en el mercat a on se sol vendre (perque en Madrit es fabrica poc) i a qui es llamentava una pobra dòna queixant-se de no tindre que dur a la seua casa, a on li aguardaven el seu marit i sis fills, li va contestar en sò de burla: "Puix feu castrar al vostre marit per a que no vos faça tants fills". Un sacerdot i atres persones que estaven presents, indignats d'esta contestació, varen insultar al corregidor i ho varen acometre, obligant-li a refugiar-se en un convent per a salvar la seua vida. Es varen reunir llavors unes dèu mil persones dirigint-se a la casa del comte de Oropesa, gran d'Espanya, president del consell donant crits estentóreos: [¡Muiga, muiga el gos que nos ha dut esta misèria!] Varen forçar les portes i varen assaltar l'edifici, intentant cremar-ho i saquejar-ho. Els de dins es varen defendre en armes de fòc, matant a varis assaltants. Davant la gravetat de la gresca, vàries órdens religioses varen acodir a la casa en el Santíssim Sacrament i imàgens del Crucificado, que varen expondre en distints balcons, pero no per això va cessar la ràbia dels amotinats. Dirigint-se estos a Palau donant vives al Rei i muigues al gos de Oropesa i als Corregidores tal i com; demanaven que nomenara regidor a Ronquillo. El Rei, per a calmar-los, va nomenar en seguida regidor a Ronquillo i este, montant a cavall i empunyat un crucifix, es va dirigir a casa de Oropesa, a on, a la veta de quatre hores de forcejada, prometent que tot baixaria, el pa, el vi i la carn, va conseguir que molts s'apartaren d'allí. Pero varen tornar davant Palau i la reina va haver d'aguaitar-se al balcó i prometre, en llàgrimes en els ulls, que es donarien les órdens que desijaven. No la varen escoltar. Només quan va aguaitar el Rei, varen demanar perdó. Ell, llavors, en l'extrema bondat que li caracterisa, va contestar: "Sí, vos perdone; perdoneu-me vosatres també a mi, perque no sabia la vostra necessitat i donaré les órdens necessàries per a remediar-ho." Va dir açò llevant-se el capell per dos voltes. La multitut va tornar llavors a casa de Oropesa, a demanar els cadàvers dels que havien mort dins [...] Varis dels cabecilla de la gresca estan en la presó, pero menudean els pasquines amenazadores en els que es diu que, si no canvia el govern, cauran morts pel poble Oropesa, l'Almirant, el comte d'Aguilar [...] la comtesa de Berlips i una atra persona que no nomenen. Persistix el caliu de l'incendi i és molt de llamentar que la plebe, desmandada, odie a la reina com en atres temps a la mare del rei. La carestia dels artículs de primera necessitat procedix de la codícia dels asentistas del pa, del vi, de la carn i d'atres artículs semblants; que, per a esquilmar al poble i enriquir-se ells, els acaparen i venen al preu que els acomoda; i es creu que alguns ministres van a la part en estos monipodios i per això amparen als asentadores.

El comte de Oropesa estava en llit en un atac de gota, i quan escomençaven a tirar avall les portes havia escapat baix un hàbit de monge al convent del Rosario; la seua esposa i fills ho varen fer a través de la paret d'una atra casa, i es varen refugiar en la del Inquisidor General Juan Tomás de Rocabertí. L'Almirant, en sentir les primeres senyals de tumult va escapar en un carruage modest de dos mules en les cortines tirades i va prendre un camí no usat fins a Palau. Ho varen reconéixer i li varen cridar "gallina" i "traïdor"; llavors es va tancar en la seua casa en 3.000 hòmens d'armes i solament eixia per a anar a Palau, acompanyat per un retén de 100 soldats; la situació del comte d'Aguilar i el restant de membres del Govern, els grans i la noblea menor era la mateixa.

Les conseqüències posteriors varen ser aprofitades políticament en el context dels debats pel testament canviant del rei (malnomenat El Fetillat per el historiografia francesa), i que es venien donant en anterioritat a la gresca. Els partidaris de la successió francesa en la persona de Felipe d'Anjou, de la casa de Borbón, entre els que destacava el moradura Portocarrero, varen conseguir apartar del poder als partidaris de la successió austríaca en la persona de Carlos de Habsburgo, de la casa de Habsburgo, recolzats per la reina Mariana de Neoburgo, segona esposa del rei. El dia 22, l'embaixador imperial Luis Tomás de Harrach informava a Leopoldo I de la jugada política despuix de la gresca: Portocarrero havia donat un colp d'Estat. Estaven implicats el marqués de Leganés, nebot de la moradura Portocarrero, el comte de Benavente, sumiller de corps del Rei; el comte de Monterrey, l'embaixador francés Harcourt i, per supost, Francisco Ronquillo.

La destitució del VIII comte de Oropesa per part del rei Carlos II despuix de la gresca dels Gats de 1699

La principal víctima va ser la persona que eixercia les funcions del valgut: Manuel Joaquín Álvarez de Toledo Portugal i Pimentel, VIII comte de Oropesa, austracista, que despuix d'un periodo de apartamiento havia tornat al poder l'any anterior en mig d'una campanya de descrèdit en pasquines i libelos i inclús alguna obra de teatre com L'esclau en grills d'or, de Francisco Bances Candamo. No va ser reemplaçat pel moradura Portocarrero, destacat personage del partit opost borbònic, puix, encara que se li va oferir la presidència del Consell de Castella, no la va acceptar i se li va otorgar a dò Manuel Arias, Comendador de Malta, propenc al Primat i amic de Ronquillo i Monterrey.

També va ser depost el corregidor de Madrit, Francisco de Vargas Lezama, sent substituït per Francisco Ronquillo, un atre membre del partit opositor borbònic, que durant els disturbis havia actuat com a intermediari de les reclamacions de la multitut, sent cridat i vitoreado per esta.

Va circular una dècima anònima despuix de la gresca que denuncia el malestar que va originar estos fets:

Millons, sisa, alcabala / i atres mil imposicions / donen de menjar a lladres. / I és, senyor, vergonya mala, / que un regne, en qui no iguala / cap, encara que més li sobre, / es veja menic i pobre.

Les conseqüències per als amotinats varen ser nules, puix a penes va haver castics, pero com senyala Teófanes Egido (1980):

«No calia l'esforç dialèctic del comte [de Oropesa] per a provar l'evident realitat de que la preparació del clima que va disparar la gresca, l'aprofitament d'est, l'explotació posterior del pànic, va estar manipulada per les èlits de poder rivals que lo que intentaven era un canvi de govern a l'ampar del descontent popular».

La gresca madrilenya de 1699, Teófanes Egido

Pero el fet va transcendir i va anar més allà de solament un canvi de govern: també va supondre un canvi de hereu i de dinastia reinante.

Mort Carlos II d'Espanya a l'any següent, Felipe d'Anjou va ser coronat com el rei Felipe V d'Espanya i es va iniciar la guerra de Successió espanyola.

En la cultura i l'art

La gresca dels gats es descriu i desenrolla en un drama romàntic d'Antonio Gil de Zárate, Carlos II, el Fetillat (1837), que va ser fart polèmic en la seua estrena per la visió que donava de l'iglésia a través del confesor del monarca, el dominico fra Froilán Díaz, principal responsable del exorcisme que es va fer al monarca.

Bibliografia

• (1980).«La gresca madrilenya de 1699».Investigacions històriques: Época moderna i contemporànea.(2)

253-294.ISSN 0210-9425.Consultat el 13 de decembre de 2022.

• Roca Barea (2019). Fracasología. Espanya i les seues èlits: dels afrancesados als nostres dies., tercera edició, Barcelona: Espasa. ISBN 978-84-670-5701-0.