Carlos VI del Sacre Imperi Romà Germànic

Carlos d'Habsburgo (Karl VAIG VORE von Habsburg; Viena, 1 d'octubre de 1685-Viena, 20 d'octubre de 1740) va ser emperador del Sacre Imperi Romà Germànic com Carlos VI entre 1711 i 1740, rei d'Hongria com Carlos III entre 1711 i 1740 i rei de Bohemio com Carlos II entre 1711 i 1740. També va ser conegut com el archiduc Carlos d'Àustria durant la guerra de successió espanyola, que va lliurar com a pretenent al tro espanyol despuix de la mort del rei Carlos II; o com Carlos III d'Espanya pels partidaris del seu regnat, que es varen opondre a l'ascens al tro de Felipe, duc d'Anjou.

Primers anys de vida i pretenent al tro d'Espanya

L'archiduc Carlos era el sèptim fill de l'emperador Leopoldo I i la seua tercera esposa, la princesa Leonor Magdalena de Palatinado-Neoburgo. El seu educador va ser Antonio Florián de Liechtenstein.

El **archiduc Carlos**, pretenent a la corona del Regne d'Espanya.

En morir Carlos II d'Espanya sense hereu biològic en 1700, Carlos d'Àustria es va proclamar a sí mateixa Rei d'Espanya en ser abdós membres de la casa d'Habsburgo.^[1] Açò va originar la guerra de successió espanyola durant la qual es va enfrontar a l'hereu francés Felipe, duc d'Anjou, net de Luis XIV de França, el qual havia segut declarat hereu universal de la Corona Espanyola pel propi Carlos II a través del seu últim testament. Esta guerra es prolongaria per 12 anys. Luis XIV de França va voler evitar el reintegrament de l'antic bloc hispà-austríac, de modo que va favorir un Primer Tractat de Partició pel que assignava el Regne d'Espanya —llevat Guipúscoa—, els Països Baixos espanyols, Cerdenya i les Índies Occidentals a José Fernando de Baviera. el Milanesado passava a l'archiduc Carlos d'Àustria, mentres que el Regne de Nàpols (Nàpols, Sicília i la Toscana) seria per al Delfí de França. En desacort en eixe pacte i en la finalitat d'evitar la disgregació dels dominis de la Corona d'Espanya, el rei Carlos II d'Espanya, sense descendència, va optar per no acceptar-ho i va nomenar hereu universal al príncip José Fernando de Baviera. El pla es va vindre avall quan el príncip de Baviera va morir prematurament de varicela en 1699, lo que varen aprofitar Luis XIV de França i Guillermo III d'Anglaterra per a pactar un Segon Tractat de Partició que varen ratificar el 3 de març de 1700 en Londres, pel que es reconeixia a l'archiduc Carlos com a hereu del Regne d'Espanya, els Països Baixos espanyols, Cerdenya i les Índies americanes, pero deixant Lorena al Delfí de França i el Milanesado al duc de Lorena.

L'acort convenia als interessos de França, Holanda i Anglaterra, que evitaven una nova supremacia d'Espanya, pero Àustria va reclamar la totalitat de l'herència espanyola. Com a solució de compromís, Carlos II, en el respal del papa Inocencio XII, va testar a favor de Felipe d'Anjou, fill del delfí de França, (encara que l'esposa de Carlos II qui era Mariana de Neoburgo era tia del príncip austríac i recolzava les pretensions del seu nebot sobre el tro d'Espanya), qui a la seua volta tenia que renunciar a la successió de França. D'esta manera Felipe d'Anjou es convertia en hereu llegítim, mentres l'archiduc Carlos era el candidat que recolzaven algunes potències europees. Aixina, els regnes peninsulars de la Corona d'Aragó, els països integrants de la Gran Aliança de L'Haya i el papa Clemente XI^[2]^[3] li varen reconéixer com a rei, en el nom de Carlos III.

D'esta forma, els regnes de Portugal, Anglaterra, Escòcia i Irlanda aixina com gran part del Sacre Imperi Romà varen recolzar les pretensions de Carlos III^[4] i va desembarcar en Espanya en 1705 i va permanéixer allí durant sis anys, solament podent eixercir el seu govern en Catalunya, fins que en 1711 la mort del seu germà, José I ho va fer retornar a Viena per a assumir la corona imperial.^[5]

Per a evitar una nova unió personal entre Espanya i Àustria, el recent format regne de Gran Bretanya va retirar el seu respal a la coalició d'Àustria, i la guerra va culminar en els Tractats d'Utrecht i Rastatt tres anys més vesprada. El primer, ratificat en 1713, reconeixia a Felipe com a rei d'Espanya, no obstant, el regne de Nàpols, el ducado de Milà, els Països Baixos d'Àustria i el regne de Cerdenya —tots estos baix sobirania espanyola— varen ser cedides a Àustria.^[6] Carlos despuix de perdre Espanya va quedar descontent i com a resultat, va imitar el sobri ceremonial de la cort espanyola i va adoptar la vestimenta pròpia d'un monarca espanyol, que, segons l'historiador britànic Edward Crankshaw, consistia en "un jubón negre, sabates negres i miges roges".^[6]

Govern en Viena

Va lluitar contra els turcs en la guerra austro-turca (1716-1718), conquistant la major part de Valaquia i Sèrbia, pero després va perdre gran part d'estes conquistes en una guerra posterior (1735-1739). Derrotat en la Guerra de successió polaca, va tindre que cedir els Regne de Nàpols, de Sicília i els Presidis de Toscana a Carlos de Borbón a canvi del Ducado de Parma i Plasencia. En 1713 va promulgar la Pragmàtica Sanció, que establia que el seu regne no podia ser dividit i permetia que els hereus al tro pogueren ser dònes.

Provablement com a conseqüència dels seus anys en Espanya, va introduir el protocol cortesano espanyol (Spanisches Hofzeremoniell) en Viena i va manar construir l'Escola Espanyola d'Equitació (Spanische Hofreitschule), aixina com la Cancelleria de l'Estat (Reichskanzlei). Durant el seu regnat es varen construir la Biblioteca Nacional i les obres més importants del barroc en Viena. També va tindre ambicions musicals: va fer composicions, tocava el clau i dirigia l'orquesta de la cort. Es manté la teoria de que va morir a causa d'una intoxicació alimentària per bolets, provablement per Amanita phalloides.^[7]

Matrimoni i fills

L'1 d'agost de 1708 va contraure matrimoni en la Basílica de Santa María de la Mar, en Barcelona, Espanya, en la princesa alemana Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, filla major del Duc Luis Rodolfo de Brunswick. D'esta unió varen nàixer:

Leopoldo Juan (13 d'abril de 1716- 4 de novembre de 1716),^[8] archiduc d'Àustria. Va morir als sis mesos.
María Teresa I (1717-1780), hereua de la dinastia dels Habsburgo, Emperatriu consorte del Sacre Imperi Romà Germànic, Regna d'Hongria i Bohemio, Archiduquesa d'Àustria. Casada en l'emperador Francisco I del Sacre Imperi Romà Germànic.
María Ana (1718-1744), archiduquesa d'Àustria, esposa del príncip Carlos Alejandro de Lorena (1712-1780).
María Amalia (1724-1730), archiduquesa d'Àustria. Va morir als sis anys.

Órdens

x Gran Maestre de l'Insigne Orde del Toisón d'Or (1/11/1700).

Heràldica

Heràldica de Carlos VI d'Habsburgo


Escut d'armes com a Sacre Emperador Romà (1711-1740)	Escut d'armes com a pretenent al tro d'Espanya	Escut d'armes com a pretenent al tro d'Espanya (en Aragó)	Escut d'Armes com rei de Nàpols i Sicília

Ancestros

Ancestros de Carlos VI d'Habsburgo

Notes

↑ (2006) [1], Londres: Orion, p. [2]. ISBN 978-0-7538-2293-7.
↑ Thomas Henry Dyer, The history of modern Europe from the fall of Constantinople, volum 3, ed.. J. Murray (1864)
↑ Peter N. Stearns, The Encyclopedia of world history: ancient, medieval, and modern, ed. Houghton Mifflin Harcourt (2001)
↑ «Charres VI, Holy Roman emperor» (en anglés). Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 9 de juny de 2020. Consultat el 25 d'agost de 2015.
↑ (2006) [3], Londres: Orion, p. [4]. ISBN 978-0-7538-2293-7.
↑ ^6,0 ^6,1 (1969) Maria Theresa, Londres, p. [5].
↑ «The death of Claudius, or mushrooms for murderers».Botanical Museum Leaflets, Harvard University.23(3)
101-128.
↑ Soboul, A. et al., (1993), El sigle de les Llums. Tom I. Els inicis (1715-1750) llibre II, Madrit, Espanya: Akal. p. 804.

Referències

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carlos VI del Sacre Imperi Romà Germànic.

Este artícul conté una traducció derivada de «Carlos VI del Sacro Imperio Romano Germánico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] (2006) [1], Londres: Orion, p. [2]. ISBN 978-0-7538-2293-7.

[2] Thomas Henry Dyer, The history of modern Europe from the fall of Constantinople, volum 3, ed.. J. Murray (1864)

[3] Peter N. Stearns, The Encyclopedia of world history: ancient, medieval, and modern, ed. Houghton Mifflin Harcourt (2001)

[4] «Charres VI, Holy Roman emperor» (en anglés). Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 9 de juny de 2020. Consultat el 25 d'agost de 2015.

[5] (2006) [3], Londres: Orion, p. [4]. ISBN 978-0-7538-2293-7.

[Crankshaw9-6] 6,0 ^6,1 (1969) Maria Theresa, Londres, p. [5].

[7] «The death of Claudius, or mushrooms for murderers».Botanical Museum Leaflets, Harvard University.23(3)
101-128.

[8] Soboul, A. et al., (1993), El sigle de les Llums. Tom I. Els inicis (1715-1750) llibre II, Madrit, Espanya: Akal. p. 804.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]