Segon Tractat de Partició
El Segon Tractat de Partició (també conegut com a Tractat de Londres), va anar un acort firmat en la ciutat de Londres en març de 1700 pel Regne d'Anglaterra, el Regne de França i les Províncies Unides, relatiu a la successió al tro espanyol, donada la falta de descendència del rei Carlos II d'Espanya.
Història
Segons els térmens del Primer Tractat de Partició de 1698, José Fernando de Baviera seria designat hereu del tro espanyol despuix del decés de Carlos II, pero la mort d'aquell en febrer de 1699 va deixar sense efecte el tractat i de nou es va produir el buit en la successió.[1]
El Segon Tractat de Partició establia que la Corona espanyola passaria a mans de l'archiduc Carlos d'Àustria, mentres que la major part de les possessions de la Corona espanyola en Itàlia -el regne de Nàpols, el regne de Sicília i els presidis de Toscana i de Finale- ademés de la "província" de Guipúscoa passarien a la Corona francesa com a compensació per la seua renúncia als seus drets sobre el tro espanyol. Ademés rebria el ducado de Lorena i el Ducado de Bar, sent compensat el duc de Lorena en el Milanesado que pertanyia a la Corona Espanyola.[1]
.svg)
El tractat es va firmar en l'aprovació d'Anglaterra, França i les Províncies Unides, a pesar de l'oposició de l'emperador Leopoldo I de Habsburgo, que reclamava la totalitat dels territoris de la Corona espanyola.[2] Pero com ha senyalat Joaquim Albareda, "de tots modos, les potències europees eren conscients de la dificultat de que el tractat es duguera a la pràctica, tant per la llògica oposició que despertava en la cort hispànica com pel fet de que, davant les expectatives que generava la previsiblement propenca mort de Carlos II, cap d'elles renunciava a objectius encara més ambiciosos que els pactats".[3]
L'acort, que significava la disgregació del Imperi espanyol, també va ser rebujat per Carlos II d'Espanya, qui finalment va nomenar com el seu successor a Felipe d'Anjou, net de Luis XIV de França. La negativa d'Àustria a reconéixer a Felipe com a rei propiciaria l'inici a la Guerra de successió espanyola.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Albareda Salvadó (2010). , pp. 47.
- ↑ Albareda Salvadó (2010). , pp. 47-48. «Va ser tanta la renuencia de l'emperador a acceptar este tractat que va aplegar a l'extrem de propondre la cessió de Mèxic i Perú a França en tal de mantindre les possessions italianes.»
- ↑ Albareda Salvadó (2010). , pp. 48.
Bibliografia
- (2010) La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714), Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-060-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Segundo Tratado de Partición» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.