Anar al contingut

Consell de Castella

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Consell de Castella

El Consell Suprem de la Corona de Castella, Real i Suprem Consell de Castella, Consell Suprem de Castella (en latín: Sacre Suprem Consilio Castiliae Coronae) o, simplement, Consell de Castella va ser la columna vertebral i principal centre de poder de l'estructura de govern de la Monarquia Hispànica durant l'Edat Moderna (sigles XVI a XIX), que es definix com polisinodial, és dir, en multiplicitat de consells.

Història

Com a Consell Real, el Consell de Castella era la segona dignitat del regne, despuix del rei. Va ser considerat com l'arquetip del consell i de la seua estructura i organisació, de manera que tots els demés varen calcar d'est les seues. Alguns autors sugerixen que els antecedents del consell es remonten als temps de Fernando III,[1][2] quan este va nomenar a dotze juristes de prestigi per a que li aconsellaren en l'administració de justícia, pero l'institució oficial del mateix va ser feta en 1385 per Juan I[3] despuix del desastre de la batalla d'Aljubarrota. En un principi contava en 12 membres, quatre de cada u dels següents estaments: representants del clero, de les ciutats i de la noblea. En 1442 la noblea va aumentar la seua influència, conseguint una reforma que aumentava a 60 el número de membres. En les Corts de Toledo de 1480 els Reis Catòlics ho varen dotar de major entitat jurídica i institucional, aixina com varen regular la naturalea de la composició dels seus membres: un president (eclesiàstic), dos o tres nobles i huit o nou lletrats. Despuix d'esta reforma el Consell va quedar molt vinculat a la voluntat real. Es tractava d'una composició en la que es considerava necessària l'existència d'una representació equilibrada dels estaments. El decà del Consell de Castella va ocupar la presidència del Concejo de la Mesta des de 1500.[4]

Dins del Consell, i des d'época de Juana I de Castella, hi havia a la seua volta una institució encara més poderosa, la "Cámara", que actuava com a supervisora. En Felipe II (1598) i en Felipe V, es varen fer substancials reformes. Hereu i sinònim del Consell Real (l'institució migeval que aconsellava les decisions polítiques a prendre pel rei), en l'ampliació territorial dels Reis Catòlics i la multiplicació del número dels Consells territorials i temàtics, el Consell de Castella va passar a especialisar-se en el govern interior dels regnes de la Corona de Castella, la part més important de la Monarquia tant en extensió (la part central i occidental de la península ibèrica, a excepció de Portugal) com en població i riquea. També era el conjunt territorial jurídicament més cohesionado i en el que l'autoritat del rei tenia menys traves i podia extraure més imposts, en l'excepció dels territoris forals situats al nort, especialment el Regne de Navarra i les tres províncies vasques, que per la seua llealtat al Rei de Castella tenien privilegis fiscals. baix el regnat de Carlos I, el Consell d'Estat s'independisaria per l'auge de la política exterior. Des de mediats d'el XVII es donava al Consell el tractament de Alteza, per eixemple, en dirigir escrits a esta institució.[5]

El XVIII, en el canvi de dinastia, la Guerra de Successió Espanyola i els Decrets de Nova Planta, va significar un aument del poder del Consell de Castella. És el periodo en el que Melchor de Macanaz aplega a ser el seu fiscal. La segona mitat d'el XVIII i el començ d'el XIX (fins a la Guerra d'Independència en que la discontinuidad de la Monarquia obliga a reinventar el sistema polític en la Constitució de Bayona en un bando i la Constitució de Càdis en l'atre) poden considerar-se com el seu periodo d'esplendor, lo que atesten personages com Campomanes o Jovellanos, fiscals d'este organisme al servici del Despotisme Ilustrat de Carlos III i Carlos IV. Com a sala de jurisdicció particular sobre elloc residència del Rei (fixat en Madrit des de Felipe II), contava en la Sala d'Alcaldes de la Casa i Cort de La seua Majestad.

Els membres

L'Imperi de Felipe II en 1598, distinguint l'àmbit de cada consell territorial en el sistema polisinodial. de la Monarquia Hispànica
  •  Territoris adscrits al Consell de Castella
  •  Territoris adscrits al Consell d'Aragó
  •  Territoris adscrits al Consell de Portugal
  •  Territoris adscrits al Consell d'Itàlia des de 1556, abans partix del Consell d'Aragó
  •  Territoris adscrits al Consell d'Índies
  •  Territoris adscrits al Consell de Flandes, comprenent els territoris disputats en les Províncies Unides

    • El Consell de Castella té el seu precedent en el Consell real, creat en temps de Juan I (segona mitat d'el XIV). En el seu moment, este consell es componia de dotze membres: quatre prelats, quatre cavallers i quatre ciutadans del poble pla. Estos membres estaven obligats a jurar fidelitat al rei. En temps d'Enrique III el número de membres va aumentar: vinticinc nobles i vintidós ciutadans del poble pla. En 1402 es coneix el primer president. En decembre de 1406 els consellers passarien a ser setze, i els ciutadans del poble ya no tindrien cabuda en favor de doctors en «lleis». Els nobles castellans, durant la joventut de Juan II, varen escomençar a formar part del consell, aplegant els seus membres a una sifra desorbitada en el seu punt més alt en sesenta y cinco. En 1442 va eixir una llei per la qual s'establia que els membres del consell serien dotze: sis nobles, quatre doctors en lleis i dos prelats. El problema és que ni esta llei ni unes atres varen servir de res, perque el número de membres del consell no va a ser un aspecte regular dins de Castella. En el seu fill Enrique IV el consell passaria a estar format per huit juristes, dos prelats i dos nobles. Pero pronte aplegarien les convulsions al regne i açò no serviria de molt. Apleguem al regnat d'Isabela Catòlica, i junt en el seu espós Fernando, en les corts de Toledo de 1480 varen fixar que el consell estaria format per huit o nou lletrats, tres nobles i un prelat; i que els arquebisbes, els grans i els maestres podrien assistir a les sessions i inclús participar, pero no tenien dret al vot. Durant el regnat de Felipe II, més concretament en 1588, s'afegirien quatre membres més. Carlos II en 1691 va ampliar el seu número a 22. En 1713 es varen donar profunts canvis, sent un d'ells l'ampliació a 24 consellers. Pero en 1715 es va eliminar tal reforma. En 1717 es varen ampliar els consellers a 25 i en 1766 a 30. Per lo demés, fins a la desaparició d'este organisme en 1812, el consell no va variar en el seu número de membres.[6]

    Els membres del consell són:

    •  El president, l'orige del qual es troba en les ordenances de 1390. Encara que  en elles no es mencione directament al president, sí que se li atribuïxen al bisbe de Segòvia les funcions d'un president. Normalment, el president era un bisbe, un prelat o un membre de l'alta noblea. Els presidents eixercien el càrrec sense una duració concreta, pero en qualsevol moment podien ser relegats i substituïts. El president era l'encarregat de moderar les reunions del Consell, obrint-les i tancant-les, donant pas a les distintes intervencions dels consellers, cridava a l'orde... Pero això sí, el vot del president valia lo mateix que els d'el restant de consellers. Ademés, participava en el nomenament de corregidores.[7] Alguns dels hòmens que varen ocupar la presidència del Consell de Castella varen ser: Juan Rodríguez Daza, Juan de Silva, Fernando de Valdés,  Fernando Chiquet de Guevara...[8]
    • Els consellers. Els consellers eren els qui decidien. Hi ha distints tipos:
      • Consellers honorífics: arquebisbes, bisbes, ducs, marquesos, membres d'órdens militars, dirigents públics... Rebien este títul per a major dignitat. Són nomenats pel rei, normalment com a agraïment pels servicis prestats a la corona. Este tipo de conseller no rep sòu.
      • Consellers no residents: estos sí són retribuïts pero no viuen en el Consell. Són majordoms i contadors majors. I ademés, són nomenats pel rei.
      • Consellers residents: aquells consellers que són retribuïts i ademés residixen en el Consell. Estos són els consellers en el sentit ple de la paraula. El número d'ells va ser canviant, entre dotze i vintiquatre. També són nomenats pel rei. Estos consellers residents eren bisbes, cavallers i lletrats.[9] Alguns dels noms que varen ocupar elloc de conseller són: Luis de Zapata, Rodrigo Manrique, Hugo de Moncada, Fra García Jofré de Loaysa...[10]
    •  Els escribanos. Posaven per escrit lo que es decidia en el Consell. Va ser en el regnat dels Reis Catòlics quan s'establix un número d'escribanos, sis en concret, encara que no sempre es respectarà dit número. El càrrec d'escribano s'obtenia quan el escribano anterior renunciava. En eixe moment, este últim entrega un document al rei en la seua renúncia i en la persona que vol que li succeïxca, normalment el seu fill.[11] Alguns d'estos escribanos varen ser: Juan de Salmerón, Francisco dels Cobos, Agustín de Zárate...[12]
    •  Els relators. Realisaven informes a partir dels expedients. Accedien alloc per mig d'oposició d'entre aquells que es graduaven en Dret. Estos tenien prohibit tindre el més mínim contacte en les persones implicades en el cas.[13] Un d'ells va ser Juan de Parets, entre uns atres.[14]
    •  Els receptors. Quan no era suficient en l'informe, se'ls manava a investigar més elements i detalls. El seu elevat número respon a les carències econòmiques de la monarquia, perque estos oficis es venien per a aportar diners a la corona.[13]
    •  Els fiscals. Hi ha els qui no els inclouen dins del Consell, puix ademés d'actuar dins d'est, actuen també fòra, en la cort, normalment en lo relacionat en el patrimoni real.[15] La seua funció en el consell és la de representar els interessos de la corona, i la de que es complixca en la llei. No prenen decisions, pero sí donen la seua semblar. Alguns varen ser: Gregorio López, Hernando Díaz, Jerónimo de Contreras...[16]
    •  Els alcaldes. També actuen fòra del Consell. Pero en el Consell estan encarregats d'expondre i solucionar casos relacionats en l'orde públic, aixina com de visitar junt als consellers la presó de la cort.[17] Varen ser alcaldes, per eixemple: Pedro de Mercat, Juanes d'Àvila, Rodrigo Ronquillo...[18]
    • Els aguasils. Formen part també de la casa i cort, pero en el Consell tenen funcions de justícia i orde.[17]
    •  Procurador de pobres. Com el seu propi nom indica, la seua llabor era velar pels interessos dels desfavorits. Era nomenat pel rei cada any.[19] Entre ells, està, per eixemple, Juan de Valdés.[20]
    •  Lletrat de pobres. Igual que el procurador de pobres, est era nomenat anualment, i solia prorrogar-se en elloc. Lo va ser, per eixemple, Pedro de León.[21] El primer nom que tenim és el d'Hernando Pérez de Monreal en 1494.[22]
    • Oficials subalternos: porters i ballesteros de maza (encarregats de l'orde i la seguritat),[23] tasador de drets...[24]

    Poders dels ministres del Consell de Castella

    1. Otorgar veinticuatrías, regiments, curadurías, escribanías, procuraciones, alferazgos, tesorerias i tots els demés oficis de que s'haja de despachar nou títul, aixina per renúncia com per nomenament i per vacación, i el valor dels tals oficis s'han de reputar conforme passaren entre els demés que els tenen ya alguna cosa, menys suplimientos de no haver vixcut els renunciantes els vint dies de la llei i dels demés defectes i uns atres; i, en cas d'estos, s'haurà d'atendre a quina cosa se subjecte i quin ofici és, suplimientos d'edat per a subalternos i procuradors i perdó de les penes en que haver incorregut, al que per a examinar-se de secretari, o d'un atre ofici, ha fet informació incerta, encara que estiga en possessió, juntament en llicència per a usar-li queta i pacíficament i atres suplimientos d'alguns anys d'estudi per als dèu que han de tindre per a ser advocats i juges. I també dels cinc de pasantes per a ser alcaldes majors.
    1. Perdons de morts, remissió de galeras i desterros per qualsevol delictes, i de suspensions i privacions d'oficis i perdó de les penes en que haver incorregut per haver-els usat durant la suspensió.
    2. Facultats per a fer mayorazgos de bens lliures i unes atres per a vendre bens vinculats, subrogant uns atres en el seu lloc, i unes atres per a prendre a cens cantitats de maravedís sobre mayorazgos i bens vinculats.
    3. Llicències per a anar en coches i cadires de mans, i és forçós l'hagen de tindre. Llicència a clercs per a deixar aliments als seus fills, senyalant la cantitat, i per a que puguen gojar de les honra i preeminència que els llegítims, i tindre oficis reals, concejiles i públics.
    4. Llicències per a dur descoberts els hàbits de San Jorge, San Maurici, Sant Esteban i els demés prohibits.
    5. Llicència per a emancipar fills i traure'ls del poder paternal del seu pare: és àrbit.
    6. Llicències a clercs lletrats per a que puguen advocar.
    1. Llicència a lletrats i procuradors per a nomenar persones que servixquen els seus oficis, havent causes, o per absència o maltia, i les viudes que per mort dels seus marits els pertanyen o als seus fills.
    2. Llicències per a ser aguasils majors de qualsevollocs, no embargantes que siga natural d'ell o estiga casat en dòna que ho siga.
    3. Llegitimació a fills bastardos i naturals per a heretar i gojar d'honra i oficis, i les demés preeminència que els llegítims.
    4. Naturalea a estrangers per a gojar de tot lo que gogen els naturals, exceptuant rendes eclesiàstiques, tractar i contractar en Índies i en llana, i veu i vot en els ajuntaments.
    5. Mercé dels bens que deixen els clercs als seus fills, per tácito i fideicomiso, per a que despuix dels seus dies li'ls donen els que volgueren donar.
    6. Mercé dels bens que deixen els que moren ab intestato, sense deixar hereus forçosos.
    7. Mercé de les restitucions que alguns deixen a La seua Majestad per testament o per una atra manera.
    8. Restitucions d'honra als que estiguessin exclosos d'elles, per qualsevol causes, i llicències per a usar dels oficis que tingueren.
    1. Comfirmaciones de privilegis antics i moderns i suplimientos de no haver-els confirmat dels Senyors Reis antecessors.
    2. Privilegis d'hidalguías.
    3. Exencions de jurisdiccions, i fer viles a alguns llocés.
    4. Perpetuar oficis de qualsevol calitat que siguen.
    5. Facultats per a rompimientos, acotar baldíos o dehesas i vendre-les, per a l'eixercite d'alguna ciutat, vila o lloc.
    6. Concessió de mercats i firas.
    7. Preeminència de servir per tinent oficis, en absència o maltia, i que goge de les mateixes exencions, preeminència, salaris o aprofitament, i també ho puga nomenar, estant en elloc, en tant que el propietari, usant el seu tinent, no ha d'usar ell ni entrar en l'ajuntament ni dur aprofitament algun.
    8. Concedix també la Cambra, per calitat d'alguns oficis, que si succeïra ser electes per alcaldes ordinaris de germandat, o uns atres, algun regidor, sense tindre obligació de renunciar el seu ofici de tal regidor, pot usar el d'alcalde, etc. en que no tinga veu ni vot per raó d'ofici de regidor.
    1. Indultar als escribanos d'un partit, per a que no siguen residenciados, ni se'ls visiten els papers, ni vaja juge per temps llimitat.
    2. Rellevar als cavallers hijosdalgo que no ixquen en les seues armes i cavalls a les fronteres en La seua Majestad que se'ls manara eixir preste, pena de perdre les preeminència i que a costa de la seua facenda anirà un atre en el seu lloc.
    3. Llicència per a viure junts dos, que un és alcalde i un atre regidor, que tinguen oficis de govern, com si diguérem pare i fill.
    4. Llicències per a millorar filles en terç i quint, per a efecte de casar-les.
    5. Mercé del dret que El seu Majestad té a qualsevol ofici o una atra cosa.
    6. Conmutaciones d'unes vides en unes atres, per a oficis i atres coses.
    7. Pròrroga dels 60 dies per a prendre possessió.
    8. Llicències per a prendre possessió per procurador, i jurar qualsevol ofici.
    9. Cèdula de La seua Majestad per a que, en els llocs que són de 500 veïns avall, no s'estagen soldats dels de la guarda del regne.
    10. Recaptes per a que el corregidor pose en llibertat a un novicio o novicia, per huit dies; i, si no vol ser religiós o religiosa, es deixe anar lliurement, a pedimento de qualsevol parent.
    1. Consumir oficis de qualsevol gènero i calitat que siguen i donar mijos i facultats i arbitrios per a la seua paga, o que prenguen censos sobre els propis, o es beneficie algun efecte.
    2. Rellevar, per temps llimitat, als boticarios de la visita general.
    3. Pot rellevar a algunes viles de que vagen juges pesquisidores als contes de propis i pósitos, oferint donar-les en la Cort quan hi haja querellant, i que els puguen sentir per procurador.
    4. Pot aixina mateix prorrogar la visita de curtes i tals, rellevant-els de juge, per temps llimitat.
    5. Pot, en els llocs del seu señorío, vendre les vares d'alcaldes i els oficis de regidors, i uns atres que han tingut per permisión o tolerància, i donar-li a la vila la jurisdicció que sempre ha usat i les escribanías, com no tinguen venda d'elles el senyor, encara que tinga costum de nomenar.
    6. Embene's açò als mateixos llocs o senyors els que primer apleguen a comprar, i aixina mateix en general té la seua comissió i instrucció que faça unes atres qualsevol dispensaciones i gràcies.

    Algunes dates notables

    • 6 de març de 1701: Felipe V establix que el Consell quede format pel president o Governador, 20 oidores i el fiscal, per a les seues quatre sals, confirmant el decret de Carlos II de 17 de juliol de 1691.
    • 10 de novembre de 1713, confirmat i ampliat per declaracions d'1 de maig i 16 de decembre de 1714: es dona nova planta als consells. El de Castella passa a tindre cinc sals.
    • 9 de juny de 1715: vist que la nova planta ha ocasionat desórdens i confusió, es volen a establir els consells segons el model tradicional. El de Castella queda de la següent forma: el president recupera totes les seues preeminència, prerrogatives i honors anteriors, es fixa en 22 el número de consellers, 8 en la sala de govern, quatre en la de justícia, atres quatre en la de província, cinc en la de mil i cinccentes, i un en la presidència de la de alcaldes de casa i cort.
    • 1785: S'deslindar de les normatives específiques per a prensa, a partir de llavors, regulades pel Jujat d'Imprentes. Açò va supondre un consol a la llibertat de comunicació, ya que el Jujat era més procliu al Monarca (Carlos III) i menys conservador que el Consell.
    • 25 de juny de 1809: la Junta Suprema Central ho fusiona en els consells de Facenda, Índies i Órdens, formant el Consell i Tribunal Suprem d'Espanya i Índies; el 16 de setembre de 1810 es restablixen els consells a la seua antiga planta.
    • Abril de 1812: la Constitució de 1812 suprimix els consells en Espanya; en maig de 1814 Fernando VII els restablix.
    • 24 de març de 1834: per real decret s'elimina el règim polisinodial; les atribucions judicials del Consell de Castella passen al Tribunal Suprem d'Espanya i Índies, i les consultives al Consell Real d'Espanya i Índies.

    Vore també

    Referències

    1. ↑ Juan de Mariana: Història general d'Espanya, llibre XIII, cap. VIII.
    2. ↑ Andrés Marcos Burriel: Memòries per a la vida del sant rei don Fernando III, cap. LI.
    3. ↑ Salustiano de Deu recopila les ordenances del primer sigle d'existència del Consell en Ordenances del Consell Real de Castella (1385-1490).
    4. ↑ Vicente Palau Atard (1970). Manual d'Història Universal, Madrit: Espasa Calp, pp. 19.
    5. ↑ Barris Pintat, Feliciano (2015). [1], p. 323. ISBN 978-84-340-2266-9.
    6. ↑ FAYARD, JANINE., Els membres del Consell de Castella (1621-1746), Madrit, 1982, pp. 5–9.
    7. ↑ DE DEU, SALUSTIANO., El Consell Real de Castella (1385-1522), Madrit, 1982, pp. 245–252.
    8. ↑ GAN GIMÉNEZ, PEDRO., El Consell Real de Castella, Granada, 1970, pp. 29–135.
    9. ↑ DE DEU, S., El Consell... , pp. 254–270.
    10. ↑ GAN GIMÉNEZ, P. El Consell... , pp. 29–87.
    11. ↑ DE DEU S., El consell... , pp. 313–319.
    12. ↑ GAN GIMÉNEZ, P. El Sonsejo... pp. 47–105.
    13. ↑ 13,0 13,1 FAYARD, J., Els membres... , p. 27.
    14. ↑ GAN GIMÉNEZ, P., El Consell... , pp. 131–139.
    15. ↑ DE DEU, S., El Consell... , p. 332-333.
    16. ↑ GAN GIMÉNEZ., El Consell... pp. 123–145.
    17. ↑ 17,0 17,1 DE DEU, S., El Consell... , p. 333.
    18. ↑ GAN GIMÉNEZ, P., El Consell... , pp. 29–109.
    19. ↑ FAYARD, J., Els membres... , pp. 28–29.
    20. ↑ GAN GIMÉNEZ, P., El Consell... p. 91.
    21. ↑ GAN GIMÉNEZ, P., El Consell... p. 31.
    22. ↑ DE DEU, S., El Consell... , p. 334.
    23. ↑ DE DEU, S., El Consell... , p. 331.
    24. ↑ FAYARD, J., Els membres... , p. 28.

    Bibliografia

    Enllaços externs


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Consell_de_Castella&oldid=1489476»