Concejo de la Mesta

Concejo de la Mesta

Pastures de montanya en Villafranca de la Serra (Àvila, Espanya). S'observa el pas de les cañadas, un corral per a la recollida del ganado i un chozo de pedra a on es refugiaven els pastors dels rigors del temps.

El Concejo de la Mesta va ser creat en 1273 per Alfonso X el Sabio, reunint a tots els pastors de León i de Castella en una associació ibèrica i otorgant-los importants prerrogatives i privilegis, tals com eximir-los del servici militar i de testificar en els juïns i drets de pas i pastoreig. En anterioritat, ya els ganaders es reunien en assamblees o concejos cridats «mestas» (de mixta, ‘mesclada’) en diverses localitats dos o tres voltes a l'any; el seu objectiu era tractar dels negocis concernents als seus ganados o govern econòmic, i distinguir i separar els mestencos (animals sense amo conegut) que s'hagueren mesclat.

Durant l'Edat Mija i en el pas del temps, es varen afegir nous privilegis reals a la Mesta i una fiscalisació especial per a protegir-la dels agricultors, lo que va provocar llarcs i incontables pleits fins a l'any 1836, en que es va abolir. La Mesta és considerada una de les agrupacions corporatives o gremis més importants d'Europa en l'Edat Mija i el primer gremi ganader, encara que varen existir corporacions locals de ganaders anteriors en Aragó (Casa de Ganaders de Saragossa).

Els orígens de la Mesta

Les diferents corrents historiográfiques han definit distints discursos sobre l'orige de la Mesta més allà de lo purament institucional, atenent essencialment a cuales varen ser els fets que varen donar lloc a la creació de la pròpia institució. La rellevància d'este estudi es va fer palés davant la divergència dels anàlisis dels diferents historiadors, sobretot, en l'elaboració del discurs historiográfico sobre la "Crisis del sigle XVII". D'eixe modo, per a aquelles corrents que construïxen un discurs sobre la decaiguda de la corona hispànica en el XVII, La Mesta naix com una organisació democràtica de chicotets ganaders i propietaris que varen ser reunits per Alfonso X per volta primera en 1273. D'eixe modo, la Mesta s'entén com una organisació exclusivament o a lo manco dominada per ganaders, fins que Carlos V "en el seu afany recaptatori", va molejar l'institució per a que anara controlada per grans propietaris nobles i eclesiàstics. En eixa llínea s'entenen els estudis de Vicens Vives en el seu Manual de Història Econòmica d'Espanya, entre uns atres.

El 2 de setembre de 1273, el rei Alfonso X va concedir un privilegi a l'associació de ganaders que cada any es reunien baix el «hi haja pomposa», els fills del qual encara existixen, prop de Barbadillo de Ferrers, concedint-los el títul de «Honrat». Va ser la primera institució de dret públic en favor de l'ovella.

No obstant, atres estudis (Sobrequés, Reyna Pastor) plantegen llínees d'investigació més vinculades a la que s'ha cridat "realitat social" de la Mesta. Consideren que en els orígens de la trashumancia en Castella, es troben una série d'aristócrates rics i eclesiàstics, amos de grans raberes, que varen anar en realitat el germen de la nova institució, fonamentalment interessada en els privilegis de la trashumancia. Açò explicaria en part el procés de conflicte entre ganaders i agricultors en una lluita de privilegis (que Sobrequés entén com equilibrada) i que finalisaria en la victòria d'aquells sobre estos.

A estes tesis sobre els orígens de la trashumancia cal afegir l'important pes que alguns historiadors li donen a l'aparició de l'ovella merina, la llana de la qual es convertirà en el principal producte d'exportació de Castella durant varis periodos en la Baixa Edat Mija i l'Edat Moderna. Tal és la seua importància, que alguns historiadors han considerat que sense ovella merina no hi hauria Mesta. Per això, es va mostrar important entendre l'arribada de l'ovella merina a la Península, importada des del Magreb, com va intuir Klein i atres historiadors com RobertLa Serrota (Villafranca de la Sierra, España).jpg López varen buscar demostrar. No hi ha més que elucubracions sobre per qué va ser esta importada a la naixent Mesta i no a Andalusia, molt més prop geogràfica i culturalment en el Nort d'Àfrica; o a Aragó, les rutes comercials del qual ya coneixien la llana d'ovella merina, venuda, a lo manco, en Tunis.

Pastors i llauros

En l'Espanya migeval, durant la Reconquista, els regnes cristians i musulmans estaven separats per una franja de territori que podia aplegar a tindre fins a 100 km d'esgambi, casi despoblats, puix era terra de ningú somesa a contínues incursions bèliques dels dos bandos. En estes terres no valia la pena llaurar, perque les campanyes bèliques s'organisaven durant el bon temps, en l'época de les collites, de modo que lo més provable és que, per uns o per uns atres, acabaren donades al fòc o al saqueig.

Este territori ho aprofitaven els pastors, que el seu guanyat podia moure's d'un lloc a un atre, practicant la trashumancia, de modo que ho recorrien durant l'autumne i el hivern (temporades fredes) i, en la temporada de campanyes (primavera i estiu), es refugiaven en les montanyes del nort, més humides i que conservaven les seues pastures durant el temps càlit, conseguint formar una ganaderia molt important. La base principal de l'importància econòmica d'estes raberes era l'ovella merina, que la seua llana, de gran calitat, era apreciada (i encara ho és) en tota Europa, aixina com l'ovella churra, per a carn i llet. La llana tenia com a mercats més importants Medina del Camp i Burgos. Conforme alvança la Reconquista, estes terres es van repoblant i llaurant, mentres s'establix una atra franja de terra de ningú més cap al sur.

Alfonso X el Sabio.

Quan el rei Fernando PARES va donar un gran impuls a la Reconquista (XVII), incorporant als seus regnes gran cantitat de territori i fent tributaris als regnes moros que quedaven, la terra de ningú es convertix en segura i els llauros roturan les pastures, prohibint el pas dels ganados que es menjaven les plantes verdes. Tenint en conte que una atra gran riquea de Castella és el blat, els reis (escomençant pel successor de Fernando XVII, Alfonso X el Sabio) es veuen en la necessitat de promulgar lleis per a defendre a uns i a uns atres, protegint les collites en general, en establir camins delimitats per al ganado entre les terres cultivades (cañadas, cuerdo, cordeles, etc.) per a facilitar la trashumancia i el pas entre unes zones de pastures i unes atres, generalment situades en zones de difícil roturaació.

Senyal de la Cañada Real Soriana Occidental al seu pas per Cabanillas del Mont, Trescasas i Torrecaballeros (Segòvia)

Història de la Mesta

Cañada Real Lleonesa Occidental en el Valle de Amblés, Àvila, Espanya.

Les agrupacions de pastors i ganaders es varen fusionar en la "Real societat de ganaders de la Mesta", segons el privilegi d'Alfonso X el Sabio, en 1273 en Gualda, encara que la seua denominació i reglamentació és de 1347, regnant Alfonso LIBRO. Com s'ha dit, en la seua creació s'intentava evitar possibles conflictes entre agricultors i ganaders, ya que estos últims devien travessar les terres dels agricultors en les seues raberes dos voltes a l'any, produint danys en els cultius. Açò es va subsanar construint uns itineraris concrets: els de major esgambi es dien cañadas, i les més importants d'entre elles es dien cañadas reals, donant testimoni de la seua creació pel rei.

En les corts de Toledo de 1480, es decreta deixar lliure el pas de raberes entre Aragó i Castella, manifestant-se el paper preponderant que els Reis Catòlics donarien a la Mesta. El mateix any atre decret otorgava llibertat absoluta per al trànsit de ganados en abdós regnes. En açò no solament pretenien protegir esta activitat, sino també incrementar els ingressos de la corona per mig de l'arrendament i la venda de drets de pastures. A partir de llavors, el president de la Mesta seria el membre més antic del Consell Real.

La Mesta va alcançar el seu màxim esplendor en 1492, any en que els llauradors varen considerar excessius els privilegis concedits a la Mesta. Es va originar llavors el refrà "Tres Santes i un Honrat tenen al poble agobiat". Les santes eren la Santa Inquisició, la Santa Creuada i la Santa Germandat; el trio es completava en el Honrat Concejo de la Mesta.

Des de l'any 1500, la Mesta s'organisava celebrant dos assamblees a l'any, una en el sur de la península entre giner i febrer, i l'atra en el nort, entre els mesos de setembre i octubre. La llabor d'estes assamblees era resoldre principalment assunts de caràcter intern com l'organisació de les trashumancias pròximes, orde de pas i l'elecció dels càrrecs que devien dirigir la Mesta. El càrrec principal era el de President, els quatre alcaldes de colla, que li ajudaven en les seues tasques i els alcaldes majors. També tenien rellevant importància els juges de comissió, encarregats de jujar i multar als que no compliren l'extensa normativa de la Mesta. Existix un gran desconeiximent sobre el funcionament a nivell institucional de la Mesta, lo que ha provocat tot tipo d'especulacions al respecte i ha creat “la llegenda negra”, que dia que des dels Reis Catòlics, la Mesta era una màquina perfecta per la seua organisació, atribucions i actuacions.

Va ser una organisació molt poderosa pels privilegis que els reis li concedien, ya que la llana era un important producte entre els que exportava Castella a Europa, per lo que es devia fomentar la producció de llana, a voltes en detriment de l'agricultura, en el cas paradigmàtic d'Extremadura, i la casi desaparició de l'agricultura, prèviament dominant. Per això s'acusa a la Mesta de ser una les causants de la deforestació sofrida en la península a lo llarc de l'història, ya que la gran cantitat de ganado necessitava molta pastura per a alimentar-se.

La seua decadència i posterior desaparició en l'any 1836 va tindre varis motius:

• La pèrdua del monopoli mundial de producció de llana merina (llana d'alta calitat), a causa del robo de ganado durant l'invasió de Napoleón, produint la caiguda de preus i la pèrdua de mercats. Es considerava que la salut de la població en el nort d'Europa i Estats Units depenia de la cantitat de llana disponible per la població.
• Elevats preus locals que fan que les exportacions de la llana escomencen a ser menys competitives.
• Continus conflictes entre ganaders i l'indústria, que poc a poc van prenent poder i els van llimant certs privilegis.
• Les guerres en Portugal, que fan que moltes cañadas no puguen ser utilisades.
• La creixent necessitat de diners de la Corona, que fa que la Mesta perga privilegis de tipo econòmic.

Organisació de la Mesta

Erro al crear miniatura:

Monument a la Mesta, en Valladolit

Ya en l'Alta Edat Mija castellana existien les denominades mestas locals o chicotets camps comuns a on acodia el ganado a pastar i existia un acort de colaboració. La carta original de la Mesta de 1273 va ser complementada en 1276 i renovada en 1347 i 1371. La seua organisació interna es regia originalment per les regulacions de 1379, que s'han perdut. No obstant, les ordenances de 1492, complementades per un còdic de 1511, varen regular les seues operacions durant la major part de la seua existència. Va ser organisada en quatre unitats geogràfiques, les colles, basades en les principals ciutats pastoriles del replanell nort, Soria, Segòvia, Conca i León, a on la majoria de les raberes d'ovelles merinas tenien les seues pastures. El seu consell de govern estava format per un president que, despuix de 1500, sempre era elegit entre els membres del Consell Real i els caps de cada una de les quatre colles. El càrrec de president era tan poderós que, quan el reformador Pedro Rodríguez, Comte de Campomanes va ser designat per a este càrrec en 1779 per a eliminar els abusos de l'organisació, va aplegar tan llunt en el desmantellament de l'organisació de la Mesta, impulsant l'agricultura en Serra Morena, un de les seues principals pastures hivernals, a pesar de l'oposició dels membres de la Mesta.

Els oficials administratius més importants de la Mesta eren els alcaldes de colla, també cridats alcaldes de mesta, dos elegits per cada colla, a els qui se'ls confiava l'administració general de les lleis relatives als seus membres. També hi havia oficials financers i llegals que representaven als membres en la celebració de contractes d'arrendament i en conflictes en tercers.

Les assamblees de la Mesta estaven obertes a qualsevol persona que pagara les seues quotes de membre, basades en el número d'ovelles que posseïa cada u, sense requerir-se una propietat mínima. No obstant, s'ha estimat que solament al voltant d'una dècima part dels seus membres assistien a estes assamblees. Encara que cada membre present tenia un sol vot, els nobles i els propietaris més importants tenien la major influència i, a sovint, podien dirigir els procediments. Inicialment, la Mesta realisava tres assamblees a l'any, pero a partir de 1500 es varen reduir a dos, una en els pasturages del sur en giner o febrer, i l'atra en un dels quatre centres de la colla nort en setembre o octubre. Estes assamblees s'ocupaven de l'organisació de la pròxima trashumancia i de l'elecció dels oficials de la Mesta. Les propostes es votaven primer per cada colla, després en una assamblea general, a on cada colla tenia un vot únic. En el S., les reunions es varen reduir, a sovint, a una a l'any, sempre en Madrit.

Encara que els nobles més importants i els grans monasteris es registraven en freqüència com a membres de Mesta, estos grans propietaris no eren característics d'esta indústria. La llimitada evidència disponible del ICAC sugerix que hi havia entre 3.000 i 4.000 propietaris, que dos terços de les ovelles que migraban anualment es mantenien en raberes de menys de 100 ovelles i que molt poques raberes superaven les 1.000. Encara que en el PARES hi havia menys propietaris chicotets i varis propietaris tenien raberes de més de 20.000 ovelles, la Mesta va seguir sent en gran partix una organisació de propietaris de raberes de tamany chicotet a mig, i mai una combinació de grans propietaris. No obstant, en l'últim sigle d'existència de la Mesta, molts dels propietaris de chicotetes raberes varen tindre que abandonar la migració anual, a menos que foren amprats per grans propietaris com a pastors, perque ya no es permetia que les seues chicotetes raberes s'agruparen en unitats més grans, com havia segut el cas en sigles anteriors.

Cañadas reals

Principals Cañadas Reals de Castella i els seus equivalents en els atres regnes espanyols.

Les principals cañadas reals per les que circulava el ganado de la mesta varen ser:

• Cañada Real de l'Argent: partia de León, travessava Zamora, Salamanca, Béjar i des d'allí es dirigia a Plasencia, Càceres, Mèrida i Badajoz, en ramificacions fins a Portugal i Andalusia.
• Cañada Real Lleonesa Occidental
• Cañada Real Lleonesa Oriental
• Cañada Real Soriana Oriental
• Cañada Real Soriana Occidental
• Cañada Real Segoviana: partia de La Rioja en dos ramals, el primer es dirigia al suroest per Burgos, Palència, Segòvia i Àvila, per a unir-se en Béjar en la lleonesa, i el segon partia de Cameros, passava per Soria, Sigüenza, L'Escorial fins a Talavera de la Reina, continuant per un ramal cap a Guadalupe, Almadén i aplegava al vall del Guadalquivir.
• Cañada Real Manchega: naixia en Conca en les planures murcianes, travessant La Mancha i part alta de la conca del Guadalquivir.
• Cañada Real Conquense
• Cañada Real de Fuengirola

Quan aplegaven prop dels seus destins, hi havia toda una serie de camins menors, en diversos noms segons la seua importància: cordes, cordeles, etc., per a repartir el ganado per les zones de pastures.

Bibliografia

• Anes, Gonzalo i García Sanz, Ángel (coords.). (1994) Mesta, trashumancia i vida pastoril. Madrit, Investigació i Progrés XVII 84-8189-005-7.
• LIBRO. DERECHO-AGRARIO-MESTA Butzer, (1988) Cattle and Sheep from Old to New Spain: Historical Antecedents. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 78, No. 1, pp. 29–56.
• Díez Navarro, Andrés (1731) Quadernos de lleis i privilegis del Honrat Concejo de la Mesta (edició facsímil) LIBRO 84-7557-636-2
• Klein, Julius. (1979) La Mesta: estudi de l'història econòmica espanyola, 1273-1836. Madrit: Aliança Editorial DE 84-206-2237-0
• Klein, Julius. (1920) The Mesta: A Study in Spanish Economic History 1273–1836. Harvard University Press.
• PDF Marín Barriguete, (2015). La Llegislació de la Trashumancia en Castella (Sigle S.). Facultat de Dret Universitat Complutense de Madrit. Plantilla:ICAC.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Concejo de la Mesta.
• José Luis San Martín: La Lluita per les pastures
• Màxim Diago Hernando L'aplicació en la Serra soriana del dret de possessió mesteño als agostaderos durant el sigle PARES