Cañada Real Segoviana
Nº 5: Cañada Real Segoviana
Cañada Real Segoviana és una Cañada Real, una via pecuària, del centre de la península ibèrica d'al voltant de 500 km de llongitut. Arranca en la comarca històrica de les Cinc Viles (hui Les 7 Viles), en el suroest de La Rioja, prop de Neila, i finalisa en Granja de Torrehermosa, província de Badajoz.
La cañada rep diferents denominacions al pas per les diferents comarques de les províncies de Burgos, Segòvia, Madrit, Toledo, Ciutat Real i Badajoz: Cañada de Rabanera de la Pinada a merinas de Moncalvillo, Cañada Real de Merinas, Cañada de Merinas, Cañada Real de Merinas, Cañada de Ganados, Cañada Real de Ganado, Cañada Real Segoviana, Cañada Segoviana, Cañada Real de Ganados, Cañada del Marchés, Camí de Pobla de Alcocer a Garbayuela i Cordel de ganados.[1]
Esta via pecuària ha sofrit, com totes, danys. Sobre la seua situació actual pot vore's La Cañada Real Segoviana.[2] Existix una descripció d'ella feta en el XIX.[3]
Itinerari
[editar | editar còdic]Valdeande, Aranda de Duero, Carabias (Pradales), Sant Vaig prendre del Port, port de Somosierra, Buitrago del Lozoya, Miraflores de la Serra, Valmojado, Torrijos, La Pobla de Montalbán, Sant Martín de Montalbán, Horcajo dels Montes, Villarta dels Montes, Helechal, Peraleda del Zaucejo.
Tram en Burgos
[editar | editar còdic]L'extrem és difuso, comprén les Serres de la Demanda i Neila. Les poblacions de major tradició transhumant són Horta de Dalt, Neila i Valle de Valdelaguna, arropades per cims de fins a 2000 m, en estanys d'orige glaciar. Els dominis del pi selvat alternen en orientacions nort en els hayedo, acebos, melojos i en els bajíos fresnos servales, aixina com els prats de montanya que ha permés el manteniment de la cabanya transhumant.
Poblacions com Barbadillo de Ferrers, Pineda de la Serra, Vallejimeno, Tolbaños de Dalt, Horta de Dalt, Horta d'Avall i Neila, que han constituït històricament l'àrea de capçalera de la cañada sense demarcació ni rutes definides, queden hui incloses en la Reserva de la Serra de la Demanda. Seguix cap al sur en Moncalvillo, en ponts secs i calçades empedradas, entre sabinas disperses rouredes i pinades de repoblament. El riu Saelices nos avisa per a preparar el bot sobre les vies del ferrocarril Santander-Mediterràneu, llínea hui dia abandonada. Despuix de La Gallega, un atre caixer en gran personalitat: el ric Llops, que, aigües avall dona nom al parc natural, refugi de l'Ermita Templaria de Sant Bartolomé, vigilada des de sempre per les legions del buitre leonado que allí anidan i la visita estacional del alimoche.
S'arrima la Cañada, despuix d'un chicotet recorregut per terres sorianas al riera Hocino, tocada de pinades, quejigos i ginebreras sobre un tapís de gayuba. En Horta de Rei el paisage se suavisa, transformant-se en carrascar i plans de cereal. En Coruña del Comte, les ruïnes de Clunia Sulpicia convoquen al fòrum del seu teatre, escalonat en estrats calizos, a la cañada. Perduts per terres pardas s'aplega a Hontoria de Valdearados. En la zona alta del poble les cellers foraden el cerro formant un bosquete de torrecillas entre el carboneo dels sarmientos i l'olor a corder i vi del Duero. Des d'ací, en Sant Roque, un feltre de figures adornen la cañada: entre enrunes, un Via Crucis de vèrtiços geodèsics marca un curiós aprofitament alternatiu de la via pecuària. Les sabinas, tupidas en la seua base, descobrixen l'absència de pastoreig tradicional i de trashumancia que antany perfilava el seu porte.
Encinares i pinades amaguen el camí fins a Aranda de Duero. Les veïnes Peñaranda i Peñafiel formaven part de la barrera defensiva que velava pel Valle del Duero en l'Edat Mija. La població avasalla la cañada que no reapareix fins a Fuentespina, a on entre colomers vells i enrunes, trepa el cerro fins als cellers. Des de lo alt es deté per a elegir els seus següents passos: cap al sur vadeanado el riera de la Nava, pel Mojón del Roure i el cerro Valdobón, entra per les lomas margosas de Milacres fins al riu Riaza. Eixint de Milacres per la riera del Val per a pujar a les lomas entre vinyaés i guarets.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ BELLOSILLO, Manuel. Castella merinera: les cañadas reals a través de la seua toponímia. Madrit: Turner, 1988
- ↑ La Cañada Real Segoviana. Madrit: Colectiu Cicen-Chrysaetos, 1996
- ↑ Descripció de la Cañada Segoviana des de Carabias al Valle de Alcudia
- ↑ Terés Landeta Javier (1991). «La Cañada Real Segoviana», Cañadas, Cordeles i Vereda, Valladolit: Junta de Castella i Lleó. Conselleria d'Agricultura i Ganaderia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cañada Real Segoviana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.