Alfonso X de Castella
Alfonso X de Castella, cridat el Sabio (Toledo, 23 de novembre de 1221[1]- Sevilla, 4 d'abril de 1284),[2] va ser el rei de Castella i dels demés regnes intitulados entre 1252 i 1284. A la mort del seu pare, Fernando III el Sant, va recomençar l'ofensiva contra els musulmans i va ocupar Jerez (1253), Vaig salar, el port de Rabat (1260) i va conquistar Càdis (c. 1262). Va deure fer front a la tumult mudéjar de 1264-1266 en Múrcia i el vall del Guadalquivir. Com a fill de Beatriz de Suabia, aspirava al tro del Sacre Imperi Romà Germànic, per lo que va dedicar més de la mitat del seu regnat a este proyecte sense obtindre cap resultat positiu.[3] En 1273, va fundar el Concejo de la Mesta.[4]
Els últims anys del seu regnat varen ser especialment ombrosos pel conflicte de successió que va suscitar la mort prematura del seu fill primogènit, Fernando de la Cerda. Açò, sumat a la minoria d'edat del restant dels seus fills, va terminar desembocant en la rebelió oberta del seu fill, l'infant Sancho, i de gran part de la noblea i ciutats del regne.[3] Alfonso va fallir en Sevilla durant el transcurs d'estos tumults després d'haver desheretat al seu fill Sancho. Sobre els aspectes administratius, va portar a terme una beneficiosa política econòmica, per ad açò va reformar la moneda, la facenda i també va concedir numeroses fires. Ademés, se li reconeix per la gran obra lliterària, científica, històrica i jurídica que varen realisar les seues escrigues reals.[5]Alfonso X va patrocinar, va supervisar i a sovint va participar en els seus propis escrits i en un conjunt d'intelectuals llatins, hebreus i musulmans al que es va conéixer com l'Escola de Traductors de Toledo, en la composició d'una ingent obra lliterària que va iniciar en bona mida la prosa en castellà. Va elaborar de la seua ploma les Cantigas de Santa María i varis atres versos, i també va realisar un gran aporte a la llengua culta del moment en la cort del regne, el galaicoportugués, que gràcies a la seua contribució, nos ha perdurat. En 1935, es va reconéixer la seua llabor com astrònom, batejant en el seu honor el cràter llunar «Alphonsus».[6]
Biografia
[editar | editar còdic]Etapa com a infant
[editar | editar còdic]Fill primogènit del rei Fernando III el Sant i de Beatriz de Suabia (filla de Felipe de Suabia, antic aspirant al tro imperial alemà, i neta de l'emperador Federico I Barbarroja), Alfonso va nàixer en la ciutat de Toledo el 23 de novembre de 1221, dia de la festivitat de sant Clemente.[7] Va tindre tres germanes i sis germans.[8] Quatre mesos despuix, el 21 de març de 1222, va ser jurat hereu en Burgos.[8] Per a encarregar-se de la seua criança va ser designada ama Urraca Pérez i ayo García Fernández de Villamayor, que havia segut majordom de la reina Berenguela i la segona esposa de la qual era Major Arias de Limia.[9] En abdós es crie en Villdemiro i en Celada del Camí.[9][lower-alpha 1][10] Part de la seua infància la va passar en les propietats que tenien els seus cuidadors en Maceda (Galícia), a on deprendria el galaicoportugués[11] que va utilisar en les Cantigas compostes en la seua scriptorium i, a lo manco dèu d'elles, segurament degudes al mateix rei.[4][9] Ya en la Cort de Toledo, va rebre una esmerada educació en múltiples camps, al mateix temps que va escomençar a relacionar-se en els hereus de les principals famílies nobles dels regnes de Castella i de León.
Campanya en Andalusia i batalla de Jerez (1231)
[editar | editar còdic]En 1231, mentres Fernando III recorria les principals ciutats del regne de León despuix d'haver pres possessió d'ell, alguns historiadors varen senyalar que el sobirà va enviar al seu fill'infant Alfonso, pero per a dit any este contava en a penes nou anys d'edat i es trobava en Salamanca, per lo que el tal infant Alfonso seria el germà de Fernando III, Alfonso de Molina, a qui sí va comissionar per a atacar als regnes musulmans de Còrdova i Sevilla, acompanyat per a això pels magnats Álvaro Pérez de Castro el Castellà i Gil Manrique.[12][lower-alpha 2] Per la minoridad del fill del Rei, l'infant Alfonso, qui sí hauria estat present en la batalla era en realitat el fill del rei Fernando III.
Des de Salamanca i passant per Toledo, a on se'ls varen unir quaranta cavallers toledans, es varen dirigir cap a Andújar, i des d'allí, es varen encaminar a devastar la terra de Còrdova, i posteriorment, al municipi cordovés de Palma del Riu, a on varen exterminar a tots els habitants i varen prendre la localitat, dirigint-se a continuació cap al regne de Sevilla i cap a Jerez de la Frontera, a on varen instalar el campament cristià en les rodalies del riu Guadalete.[14] L'emir Ibn Hud, que havia reunit un numerós eixèrcit dividit en sèt cossos, es va interpondre en ell entre l'eixèrcit cristià i la ciutat de Jerez, obligant a les tropes d'Alfonso a combatre. En la denominada batalla de Jerez (1231) l'eixèrcit d'Alfonso va derrotar a les tropes musulmanes, a pesar de la superioritat numèrica d'estos últims. Alfonso X el Sabio es va referir posteriorment a esta «cavalcada», en la que Álvaro Pérez de Castro el Castellà acaudilló les huestes cristianes, del següent modo:
Despuix de la seua victòria en Jerez, Álvaro Pérez de Castro es va dirigir al regne de Castella i va entregar a l'infant Alfonso al seu pare el rei, que es trobava en la ciutat de Palència. En 1235 va fallir la seua mare, la reina Beatriz, i en 1240 el seu pare li va posar casa pròpia, sostinguda per rendes lleoneses i andaluses.[15] En 1242 va participar en el aplastamiento de la rebelió de Diego López d'Haro.[15]
conquista dels regnes de Múrcia i Sevilla
[editar | editar còdic]Complida la majoria d'edat als dèneu anys, Alfonso utilisa oficialment el títul d'hereu i comença a eixercir activitats de govern en el regne de León. Poc despuix, afronta diverses operacions militars:
- En 1243, per la maltia que sofria el seu pare, l'infant es va fer càrrec de la campanya de conquista del regne de Múrcia (1243-1245), en l'ajuda de certs caudillos musulmans del territori.[16] La taifa temia ser absorbida pel veí regne granadí, i el seu senyor va decidir solicitar la protecció dels castellanoleoneses, que li varen enviar tropes i una embaixada en abril de 1243.[17] La majoria dels caudillos regionals varen pactar en els castellanoleoneses en Alcaraz, pero Mula, Lorca i Cartagena varen refusar fer-ho i varen ser subyugades, les dos primeres en la primavera del 1244 i la tercera al començament de 1245.[16] En el transcurs d'estes operacions va firmar el Tractat d'Almizra (26 de març de 1244) en Jaime I d'Aragó, el seu futur sogre, establint les fronteres entre abdós regnes.[18]
- En 1246, pot ser que participara en les llargues operacions de sege de Jaén, que varen concloure en la seua conquista.[19]
- En 1246-1247 va participar en la guerra civil portuguesa, recolzant a Sancho II de Portugal front al seu rival i germà Alfonso de Bolonya.[20] Despuix de véncer a les forces portugueses prop de Leiría, va abandonar el regne per a participar en la conquista de Sevilla.[21]
- En 1247-1248 va colaborar en primera llínea en la reconquista de Sevilla.[19] A causa de la quebrantada salut del seu pare el rei Fernando III, l'infant Alfonso es va ocupar del repartiment entre els membres de la hueste dels nous territoris adquirits, aixina com de distintes llabors de govern.
- el castell d'Alacant es va conquistar en l'any 1248, supostament, segons la tradició local,[22] pero els historiadors ho rebugen per ahistórico.[23] El control d'Alfonso de dita ciutat no està provat fins a l'any 1252, quan promulga un privilegi que instituïx el Concello d'Alacante. Al poc, les viles i fortalees del Vinalopó passen a formar part del infantado del seu germà, l'infant Manuel de Castella, sent creat el Señorío de Villena. El rei Jaime I d'Aragó havia oferit a Castella el dret de posseir dits territoris a modo de dot matrimonial en les seues infantes Violante i Constanza d'Aragó, mentres que Alfonso, a canvi, havia otorgat al sobirà d'Aragó el dret de recuperar Alacant en qualsevol moment com a gest de bo veïnat diplomàtic.[24]
Dos anys abans de la pren de la ciutat de Sevilla s'havien celebrat els esponsals de l'infant Alfonso en l'infanta Violante d'Aragó, filla de Jaime I d'Aragó, encara que fins al 29 de giner de 1249 no es va celebrar la boda en la ciutat de Valladolit.[17] La reina va estar a punt de ser repudiada per estèril, pero va quedar embarassada en 1253 despuix de reposar en la ciutat d'Alacant en un lloc que des de llavors va ser conegut com "el Bon Repòs".[25] Matrimoni d'Estat, no va impedir que Alfonso seguira mantenint relacions en Major Guillén de Guzmán, en la que va tindre una filla.[17]
El 31 de maig de 1252 va fallir Fernando III. Al sendemà, 1 de juny, va ser proclamat rei l'infant Alfonso, que regnaria com Alfonso X de Castella i de León.[26]
Política interior
[editar | editar còdic]El regnat d'Alfonso X va ser un regnat reformador, que iniciaria el procés que desembocaria en l'Estat Modern d'época dels Reis Catòlics. Va fonamentar, aixina mateix, la supremacia de Castella entre els regnes que integraven la corona.[27]
Mides econòmiques
[editar | editar còdic]El principal desenroll econòmic en el sector primari es va donar en la ganaderia ovina transhumant, impulsat per l'anexió castellana de la vall del Guadalquivir.[28] A mitan del sigle es varen definir els traçats de les principals cañades reals (la lleonesa, la segoviana, la soriana i la manchega).[28] La principal mida econòmica del regnat va ser la creació del Honrat Concejo de la Mesta de pastors, que va reunir a tots els pastors de León i de Castella i els va otorgar importants prerrogatives i privilegis tals com eximir-els del servici militar, testificar en els juïns, drets de pas i pastoreig, etc.[29] Es desconeix l'any exacte de la fundació, pero va deure tindre lloc entre 1230 i 1263.[30]
En les ciutats varen créixer les confrarias, antecedents dels gremis, pese a l'oposició del rei.[31]
Els objectius econòmics principals del rei varen ser el foment del comerç i l'homogeneïsació dels territoris que governava.[32] Pel que fa al primer, va tractar d'aplanar les transaccions internes per mig de la reducció dels imposts que les gravaven, a l'hora que establia aranzel per a les importacions i exportacions per a aumentar els ingressos de la Corona.[32] Es varen fixar les poblacions per les que passava el comerç exterior.[32] Es va favorir l'implantació d'un sistema comú de pesos i mides.[32] Durant el regnat es varen crear vinticinc noves firas, que solien durar una semana i coincidien en festes religioses.[33]
Sobre la política fiscal, l'objectiu del monarca va ser el ràpit increment dels ingressos de la Corona, sumida a finals del regnat del seu pare en una fallida pràctica.[34] Per a això va establir nous imposts a les activitats econòmiques puixants, com el comerç o la ganaderia transhumant i va tractar d'obtindre freqüents «servicis» (contribucions extraordinàries), en especial a partir de 1264.[35] Els servicis, a diferència del seu precedent, el demanat, afectava a la noblea i al clero, i varen suscitar el descontent d'estos.[36] L'aument general de la pressió fiscal va originar oposició també en l'oligarquia urbana i va ser un dels motius de la rebelió nobiliaria de 1272.[37]
Reformes llegislatives
[editar | editar còdic]Alfonso X pretenia renovar i unificar els diversos furs que regien els seus dominis.[38] Per a conseguir eixe objectiu, el primer pas va ser la redacció del Fur Real per a les ciutats del país. Esta unificació jurídica formava part de l'intent general d'homogeneïsació dels territoris reals que va mamprendre Alfonso.[39]
_02.jpg)
El Espéculo seria la primera redacció d'un còdic llegal unificat, en la llínea del Fur Real; va ser un compendio llegal de Castella, que es va enviar als núcleus urbans com a obra de referència.[40] Seria promulgat en 1255. No obstant, a l'any següent va aplegar una embaixada de la ciutat italiana de Chafa oferint a Alfonso el seu respal per a optar al tro imperial. El rei castellà va decidir llavors que el seu equip de juristes elaborara un nou còdic llegal ampliat, basat en el Espéculo i en el Dret romà-canònic. Es tracta de les Sèt Partides,[40] redactades entre 1256 i 1265, i de les que s'ha aplegat a dir[41] que són, per la seua calitat i transcendència interna i exterior, equiparables en el món del Dret a lo que va anar l'obra de Sant Tomás d'Aquino per a la teologia. Promulgades com a dret vigent en l'Ordenament d'Alcalà de 1348, les Partides es varen aplicar durant sigles com dret supletorio, primer en la Corona de Castella i despuix en els territoris americans de la Monarquia Hispànica, a on es varen mantindre en vigor fins a la promulgació dels còdics civils d'el XIX; per eixa via es conten entre els antecedents històrics del dret civil de diversos països hispanoamericans, inclosa Costa Rica.[42]
Alfonso no solament va promulgar noves lleis, sino que ademés va crear nous càrrecs, com el d'alvançat o el d'almirant, reflex de la creixent importància de la flota castellana.[43] El càrrec d'Alvançat major d'Andalusia es va crear en 1253 per a l'Andalusia Bètica conquistada.[44] A continuació es va crear el
equivalent per a Múrcia.[44] Este nou càrrec va substituir ademés als merinos majors en Castella i Lleó.[44] En la década de 1260 es varen unir els alvançaments d'Andalusia i Múrcia (que varen tornar a separar-se en la década següent) i varen desaparéixer els alvançats de Castella i Lleó.[44] Es va crear també la figura de l'alvançat d'Àlaba i Guipúscoa.[44] La seua funció era essencialment jurídica: eren el juge principal i d'apelació del territori que se'ls assignava i representaven al rei en la seua absència en alguns actes com la recepció de castells o la pren de jurament.[45]
Va ser el primer monarca castellà que va utilisar les Talles, reunides per primera volta en León en 1188, com a instrument habitual de govern.[46] A les sessions, molt freqüents en el regnat d'Alfonso, acodien els tres estaments: noblea, clero i tercer estat (procuradors de viles i ciutats), a diferència de lo que ocorria en el seu precedent, la cúria regio, de la que estava exclós este últim.[47] L'objectiu primordial de la convocatòria de Corts va ser l'obtenció de subsidis extraordinaris, ya que la consecució de nous fondos va preocupar constantment al rei.[48]
El rei era, en opinió d'Alfonso, el «cap del regne», «vicari de Deu» encara que independent en el seu poder temporal de l'Iglésia, i per tant va tractar de reforçar tot lo possible el poder de la Corona.[49] El rei era ellegislador del regne i el juge suprem.[50] També el cap de l'Eixèrcit i el cap de l'Administració Pública, aixina com qui decidia la política exterior del regne.[50] Alfonso no es va llimitar, no obstant, a aplicar les antigues lleis i a eixercir les seues tradicionals prerrogatives, sino que va ser un reformador, un innovador llegislatiu.[50]
Les reformes llegislatives del rei varen produir el rebuig d'elements ciutadans i nobiliarios, els privilegis dels quals es veen amenaçats per la creixent intervenció de l'Estat en les llegislacions privatives.[38] Este rebuig va ser una de les causes de la gran rebelió nobiliaria de 1272, que va obligar al rei a cedir i permetre que algunes localitats recuperaren els seus antics furs, rebujant el real.[38]
Activitat repobladora
[editar | editar còdic]Sense dubte, la llabor més important en este àmbit mampresa per este monarca va ser el repoblament de l'antic regne de Sevilla, que va permetre consolidar les conquistes de Fernando III.[51] Els objectius dels repoblaments alfonsinas eren dobles: econòmiques (millorar l'explotació del territori) i militar (protegir punts vulnerables).[51]
Res més rendir-se la ciutat sevillana, es va procedir al repartiment de les cases del seu caixco urbà i de les terres d'entorn entre els soldats de les huestes reals i nobiliarias, aixina com entre gents procedents de tots els racons de la Corona de Castella. Este model de repoblament, que va buidar de musulmans aquelles localitats que havien segut preses per força o que varen capitular despuix d'un lloc (cas de les principals ciutats del vall del Guadalquivir), va conviure en el manteniment de la població autòctona en diferents zones. Moltes localitats serranes de Jaén i Còrdova, i unes atres de les campiñas i planures, es varen rendir als castellans per mig de capitulació, per la qual estos es feyen càrrec de les seues fortalees i del cobro d'imposts, mentres que els mudéjares conservaven certa autonomia política i religiosa. Este sistema no va ser viable despuix de la tumult mudéjar de 1264. L'expulsió que es va produir de musulmans en les terres andaluses i l'agotament demogràfic dels regnes de Castella i de León va tindre com a conseqüència una bajísima densitat de població en el sur, que no va poder ser paliada per la llabor repobladora d'Alfonso X en la comarca del Guadalete i en la baïa de Càdis, ni per les iniciatives senyorials en la frontera en Granada. Finalment, els repobladores es concentrarien en les grans ciutats del vall del Guadalquivir. Els punts de major perill es varen encomanar a les órdens militars: la de Santiago va obtindre Segura de la Serra, Estepa i Medina Sidonia (despuix de la desaparició de l'efímera Orde de Santa María d'Espanya, fundada per Alfonso); la de Calatrava va rebre Martos i Alcaudete; i la d'Alcántara, Morón.[52] El rei va tractar també de potenciar els concejos, el principal dels quals en la zona era el de Sevilla.[53]
En Múrcia la situació va ser similar, si ben no va haver expulsió de mudéjares despuix de la rebelió de 1264.[54] En la regió varen conviure repobladores castellans, aragonesos (un 45 % en algunes comarques), ultramontanos (francesos i italians, principalment), mudéjares i comunitats judeues.[54] Les zones més pobres varen quedar casi despoblades, i part de la població, tant mudéjar com a cristiana, va abandonar la regió.[54]
També va impulsar Alfonso X l'anomenat repoblament interior, en la fundació de viles i polas (pobles) noves en regions del nort i interior peninsular.[55] En això pretenia reforçar la jurisdicció realenga en zones en les que tradicionalment havien predominat els señoríos de distint tipo.[56] Aixina, podem enumerar les següents:
- Aguilar de Campoo en Castella (1255).
- Cangas de Tineo en Astúries (1255).[57]
- Vila Real, actual Ciutat Real, fundada en Pozuelo de don Gil en 1255. Es va establir en la finalitat de contrarrestar el poder que l'Orde de Calatrava eixercia en la comarca.[55]
- Santa Marta d'Ortigueira en Galícia (1255).[57]
- Tolosa, Villafranca d'Ordicia i Segura en Guipúscoa (1256).[57]
- Treviño en Burgos (1254).[57]
El tumult mudéjar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Regirada mudéjar de 1264-1266.
Ya al principi del regnat, en 1253, Alfonso va tindre que afrontar rebelions en els territoris recent incorporats a Castella.[58] Es varen alçar contra el rei Tejada, prop de Sevilla, aixina com Lebrija, Arcs, Medina-Sidonia i Jerez; esta última va resistir als castellans fins a 1261.[59]
Als pocs anys d'haver renovat la sumissió a Castella, que ya havien oferit a Fernando III, els chicotets territoris tributaris de Boira i Jerez de la Frontera varen vore cóm Alfonso X els arrebatava per la força de les armes la poca autonomia que els restava.[60] Jerez va ser conquistat despuix d'un més de sege, a finals de 1260 o començos de l'any següent.[60] Boira va ser conquistada a continuació, en febrer de 1262, en facilitat; el seu senyor va marchar a Sevilla, a on va viure fins a la seua mort.[61] La població musulmana del regne va ser expulsada i es va portar a terme en ell un atre procés repoblador, similar al de Sevilla.[60] Eixe mateix any va començar també el repoblament del Port de Santa María i de Càdis.[62]
Estes conquistes, aixina com atres incompliments de les capitulacions acordades en el seu dia en els musulmans andalusos i murcians que s'havien rendit sense resistència durant les campanyes de Fernando III, va provocar una sublevació concertada entre la població mudéjar del sur peninsular, recolzada pel rei de Granada (1264).[62] L'alçament va començar en maig de 1264 en Jerez, de l'alcasser del qual es varen apoderar els rebels, i es va estendre pronte a atres localitats com Arcs, Lebrija o Medina-Sidonia.[63] En Múrcia l'alçament va començar en Lorca.[63] La rebelió va ser esclafada en casi tota Andalusia en sis mesos, mentres que en Múrcia, abandonada a la seua sòrt, va ser necessària l'intervenció combinada de tropes castellanes i aragoneses, al mando del propi Jaime I d'Aragó.[64] El rei aragonés va rendir Múrcia en giner de 1266, acontenyiment que va marcar el principi del fi de la rebelió en la regió.[63] Alfonso es va centrar llavors en Jerez, el principal foc de la rebelió, que va recuperar en octubre d'eixe mateix any, despuix de reconquistar atres places menors.[64] Este tumult va tindre com a conseqüència l'expulsió o fugida de molts mudéjares andalusos, i el despoblació de vastes àrees en la Campiña del Guadalquivir.[65]
Relació en l'Iglésia
[editar | editar còdic]Alfonso va utilisar a l'Iglésia com a instrument de govern.[66] Algunes figures de l'alt clero varen rebre importants càrrecs governamentals i varen actuar com a embaixadors regio, tant davant el papa com en atres corts.[67] U dels principals eclesiàstics del regnat va ser Raimundo de Losana, arquebisbe de Sevilla, estret colaborador del rei.[67]
Per un atre costat, Alfonso va tractar d'apropiar-se de part de les rendes eclesiàstiques, lo que va suscitar el disgust dels prelats i els va acostar a la noblea descontenta en la fiscalitat regio.[67] Va conseguir, empero, conservar les terces reals que havia obtingut del papa Inocencio IV el seu pare Fernando per a contribuir a sufragar les guerres contra els musulmans.[68] Esta va ser una de les principals fonts d'ingressos per a la facenda real.[68] Quan va renunciar definitivament a la corona imperial alemana, el papa del moment, Gregorio X, li va compensar en la dècima part de les rendes eclesiàstiques del regne durant sis anys.[69] No va conseguir, no obstant, que cap dels papes de l'época ho respalara decididament en les seues pretensions al tro alemà.[68]
Relació en la noblea
[editar | editar còdic]La relació del rei en la noblea va passar per diverses etapes, encara que en general, esta va reforçar el seu poder durant el regnat d'Alfonso.[70] En els repartiments de terres en l'Andalusia conquistada i en Múrcia, l'alta noblea, els «ricoshombres», varen obtindre grans extensions.[70] Es va estendre també el règim senyorial: els grans propietaris varen acaparar cada volta més competències jurisdiccionals.[71]
Els dos principals linajes del regnat d'Alfonso eren els de Lara i Haro, rivals.[71] Atres importants famílies de l'alta noblea eren les dels Castro, Guzmán —una dels membres de la qual, Major, era amant del rei—, Manzanedo, Meneses, Fróilaz, Saldaña, Cameros, Girón, Trastámara i Limia.[72] Totes elles gojaven d'amplis dominis que els aportaven abundants rendes, gojaven dels principals càrrecs en la cort i estaven a sovint emparentades.[73] Part de l'alta noblea es va opondre a les mides econòmiques i polítiques del sobirà, que buscaven reforçar el poder de la Corona.[73]
Les primeres desavenències entre el rei i els nobles varen ocórrer en 1255, en la sublevació de Diego López III d'Haro, sostingut per Jaime I d'Aragó i pel germà d'Alfonso, l'infant Enrique.[74] La rebelió, centrada en el Señorío de Viscaya i en Andalusia, va ser esclafada.[75] La següent rebelió nobiliaria rellevant va ser la de 1270, despuix d'un periodo de conciliació entre els nobles i el monarca.[75]
Relacions en la família real
[editar | editar còdic]L'actuació dels germans del rei va ser, en general, perjudicial per a ell.[76] Enrique i Fadrique es varen rebelar contra ell; al segon ho va fer eixecutar.[76] També ho va fer Felipe en 1272.[76] Sancho va aplegar a arquebisbe de Toledo, pero va morir al poc.[76] El rebuig varó de la família, Manuel, va anar un fidel companyer d'Alfonso fins que, al final del regnat, es va rebelar contra ell en apoyo d'el seu nebot Sancho.[77] Dels seus germans de pare (fills de la segona esposa de Fernando III), solament Leonor va eixercitar un paper important en el regne, en casar-se en l'hereu anglés, Eduardo Plantagenet.[77]
Política exterior
[editar | editar còdic]La qüestió de l'Algarve
[editar | editar còdic]Durant tot el seu regnat, Alfonso X es va titular «rei del Algarve». L'orige d'esta atribució és obscur. Segons alguns autors, com el marqués de Mondéjar, l'Algarve li hauria segut donado per Sancho II de Portugal en pagament pel respal que el castellà li havia proporcionat en 1246 contra aquell que terminaria apartant-ho del govern, el seu germà Alfonso III de Portugal. Per a uns atres, com José Mattoso,[78] la reivindicació del rei castellà sobre les terres al sur de Lisboa reflectien el desig de vore reconeguda la seua superioritat feudal sobre el monarca portugués; també es rastregen els drets d'Alfonso X en l'Algarve obtinguts pel rei de Boira. Siga com anara, despuix de la pujada al tro d'Alfonso X de Castella, es va iniciar una guerra entre abdós reis pel control de l'Algarve. El conflicte va finalisar en 1253 en acordar el matrimoni del rei portugués en una filla,[21] illegítima, del rei Alfonso X, Beatriz, i l'entrega d'un usufructe sobre l'Algarve en benefici del rei castellà fins que el fill d'eixe matrimoni alcançara els sèt anys d'edat.[79][80] Alfonso rebia ademés el servici vitalici de cinquanta cavallers de la regió i la possibilitat de concedir terres en ella.[21]
En 1260, Alfonso X va afegir als seus títuls el de rei d'Algarve. Pero en abril de 1263, va firmar un tractat, ratificat en 1264,[81] pel que va cedir l'usufructe de l'Algarve al seu net Dionisio, hereu del rei portugués, a canvi d'un vassallage militar.[82][83][84] En el Tractat de Badajoz de 1267 es va liquidar este tribut militar i es varen fixar les fronteres en el riu Guadiana.[84] El rei castellà va seguir amprant el títul de rei d'Algarve, pero solament per la referència al territori de l'antiga taifa de Boira.[80] Per la seua banda, el rei Alfonso III va escomençar a amprar el títul de rei de Portugal i d'Algarve des de març de 1268.[85] El motiu de la cessió d'Alfonso va ser el seu desig de millorar les relacions en el regne veí.[86]
Relació en Navarra
[editar | editar còdic]Les relacions en Navarra varen ser tirants al començ del regnat d'Alfonso.[87] Teobaldo I de Navarra, d'orige francés, havia orientat al regne cap a França.[87] Tement un atac del rei castellà, el regne va firmar una aliança en Aragó.[87] Alfonso, per la seua banda, es va concertar en Anglaterra en la primavera de 1254: a canvi de cedir els seus possibles drets a la Gasconya, objectiu dels anglesos, estos es varen comprometre a colaborar en el rei castellà en els assunts navarresos.[87] Per a reforçar la lliga, el príncip Eduardo d'Anglaterra, hereu del tro, desposó a una de les germanes d'Alfonso, Leonor en Burgos eixe mateix any.[87] Les relacions castellà-navarreses varen millorar després, durant el regnat de Teobaldo II, que va fer del seu regne casi un protectorat castellà.[88] També ho varen fer les de Castella en Aragó, i en 1256 Alfonso va firmar un tractat d'amistat en el monarca aragonés, Jaime I el Conquistador.[88]
Acostament a França
[editar | editar còdic]En 1266, Alfonso va decidir estretir els vínculs en França desposando al seu fill i hereu, Fernando, en una filla del monarca francés, Luis IX.[86] La boda entre Fernando i Blanca de França es va celebrar a finals de novembre de 1269 en Burgos.[86]
Rivalitat en Granada i guerres en els benimerines
[editar | editar còdic]El primer acte d'Alfonso contra les potències musulmanes del sur de la península i el Magreb va ser la creació d'una base naval en Alcanate en l'estiu de 1260-[89] Seguidament, els castellans varen ocupar i varen saquejar durant varis dies el port de Vaig salar en setembre d'eixe mateix any.[90]
Les relacions de Castella en Granada varen ser en general tirants, en inestables pactes que donaven pas a conflictes casi continus.[91] Si Alfonso tractava de minar el poder dels nazaríés per mig del respal a alguns arraeces, l'emir granadí feya lo propi atizando a la noblea levantisca castellana.[91] En 1264 el sobirà granadí va sostindre als rebels muladíes contra Alfonso.[63] En 1265 les dos parts varen alcançar un acort passager que no va posar fi a les tensions.[91] En morir Muhammad ibn Nasr, el seu fill Muhammad II va subscriure un nou concert en Alfonso per mig del qual es va comprometre a pagar-li trescents mil maravedíés anuals; este pacte tampoc va posar fi a l'enemistat entre els dos regnes.[91]
Esta va tornar a ser evident en 1275, quan els benimerines varen invadir la península encorajats pel sobirà nazarí.[91] Els magrebí varen conquistar Tarifa i Algecires i varen batre als castellans en la batalla d'Écija.[92] Després varen córrer les comarques de Jaén i Sevilla, abans de retirar-se de nou al sur de l'estret.[92] Alfonso va firmar una treua en ells, que va concloure en 1277, quan els benimerines varen talar l'Aljarafe i varen cercar Còrdova.[92] Els concejos andalusos varen solicitar la pau, que el sultà benimerí va concedir.[93] En 1278 Alfonso va tractar de conquistar Algecires per a torbar el pas de l'enemic a la península, pero la seua flota va ser derrotada per la dels benimerines i el sege va acabar en fracàs.[93]
Alfonso i el seu fill Sancho varen seguir hostigando al regne nazarí i varen conseguir que el seu sobirà es aviniese a reprendre el pagament de parias, pero açò no va resoldre el problema, que va resorgir en els últims anys del regnat.[94]
El date de l'Imperi
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Date de l'Imperi.
En 1256 Alfonso X rebia una embaixada de la república de Chafa en Soria.[95] Venia per a oferir-li el seu respal per a ser candidat a «emperador» i «rei de romans», càrrec vacant des de la mort de Guillermo d'Holanda.[96] I és que Alfonso pertanyia, per ser fill de Beatriz de Suabia, a la família alemana dels Hohenstaufen, que alegava ser la depositario dels drets al Imperi.[97] Alfonso X va acceptar l'oferta pisana i va procedir, per mig de l'enviament de diplomàtics, diners i inclús tropes a les ciutats gibelinas d'Itàlia, a recaptar respal per a la seua aspiració imperial.[98]
Alfonso va trobar moltes dificultats en este encabotament. En la pròpia Castella, molts nobles varen expressar el seu desacort per les exigències extraordinàries de diners i soldats. En Soria, els nobles locals varen aplegar a la gresca (la cridada conjuración de Soria). En l'exterior, el papa Gregorio X es va opondre a les pretensions d'Alfonso, interessat en debilitar l'Imperi. Per una atra part estava el complex sistema d'elecció de l'emperador, que corresponia a sèt príncips electors.[99] Estos varen fer dos votacions: en la de giner de 1257 varen triar al candidat anglés, en la d'abril d'eixe any, al castellà.[99] Tres d'ells varen votar per Ricardo (germà d'Enrique III d'Anglaterra), mentres que quatre ho varen fer per Alfonso (1257).[99] No obstant, l'anglés va viajar ràpidament a Aquisgrà, a on va ser coronat junt a la tomba del primer emperador medieval d'Europa Occidental, Carlomagno, en maig, encara que no va conseguir la sanció papal.[99] El castellà, en canvi, va permanéixer en els seus regnes, en lo que va perdre la seua oportunitat de fer valdre la seua elecció com a rei de Romans. Mai chafaria terra germana. En els anys posteriors Alfonso va desembossar enormes cantitats de diners per a sufragar les seues gestions per a ser coronat emperador pel papa, aixina com per a recolzar militar i financerament als seus partidaris en Itàlia i Alemània. En 1271 Alfonso es aprestaba a acodir a Itàlia a acaudillar als seus partidaris i obtindre per fi la corona imperial i a l'any següent va fallir el seu rival, Ricardo.[100] No obstant, l'elecció de Gregorio X en 1271 va frustrar definitivament les seues aspiracions imperials.[100] Desgraciadament per al monarca castellà, l'Iglésia romana va ser allargant el pleit fins que Alfonso es va vore obligat a renunciar en 1275, despuix d'una entrevista en Beaucaire en el papa Gregorio X.[101] Esta ya havia negat en 1272 la validea de l'elecció d'Alfonso i havia reconegut com a emperador a Rodolfo I d'Habsburgo en 1274.[102]
Darrere d'este contenciós va poder estar l'intenció del Rei Sapient de vore's reconegut com a superior pels atres reis peninsulars, recuperant la vella supremacia teòrica que havia tingut el seu antepassat Alfonso VII l'Emperador.[103] Segons atres autors, l'aspiració imperial d'Alfonso es devia al seu desig de crear un imperi mediterràneu que li permetera després mamprendre una creuada i conquistar Terra Santa.[104]
El date de Dellà
[editar | editar còdic].jpg)
En els començos del seu govern, Alfonso X va reprendre un vell proyecte del seu pare, el de continuar la reconquista dellà l'estret de Gibraltar. Va finalisar les grans atarazanas de Sevilla per a construir la flota necessària per a l'invasió d'Àfrica, va nomenar un almirant major de la mar, i va conseguir de Roma l'autorisació per a predicar la Creuada en Castella, lo que significava poder recaptar diners a canvi de beneficis espirituals. Es varen nomenar inclús càrrecs episcopals per a les futures diòcesis magrebins, i es varen iniciar contactes diplomàtics en distints reis del Nort d'Àfrica. No obstant tots estos preparatius, no es va mamprendre l'invasió a gran escala del Magreb. Tot es va reduir a unes quantes expedicions de rapa i a la captura d'alguna plaça costera aïllada. L'incursió més coneguda va ser la de Vaig salar, port del nort d'Àfrica saquejat en l'estiu de 1260 per la flota de l'almirant Juan García de Villamayor (fill del ayo d'Alfonso X). Pero l'objectiu principal d'esta Creuada, Ceuta, va permanéixer en mans islàmiques.
Els difícils últims anys
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sitie d'Algecires (1278).
En l'última etapa de la seua vida, Alfonso X va tindre que afrontar diversos fracassos i desgràcies, incloent la mort de la seua hereu (1275), rebelions de nobles i en el sí de la seua pròpia família, fracàs de l'intent de conquista d'Algecires (1278), invasions benimerines.
La rebelió nobiliaria de 1272
[editar | editar còdic]El gran tumult nobiliaria de 1272 es urdió en una gran reunió dels magnats del regne que es va celebrar en Lerma a principis de 1271.[105] En ella va participar aixina mateix l'infant Felipe, germà del rei, ademés de representants d'algunes ciutats.[106]
En 1272 la gran majoria dels nobles, encapçalats pel infant Felipe (germà d'Alfonso X) i Nuño González de Lara, varen plantejar una série de reivindicacions al monarca.[107] Fonamentalment, els rebels desijaven eliminar les mides fiscals del rei i el regrés als furs tradicionals, més laxos pel que fa a les obligacions de les poblacions i els vassalls per a en el sobirà.[108] Consideraven que els agents del rei cometien abusos i desijaven que Alfonso deixara de crear noves poblacions en les terres de realengo i solicitara menys contribucions extraordinàries.[106] A la rebelió es va unir part del clero i de l'oligarquia urbana, també descontents per la política fiscal regio.[109] La reconciliació entre el rei i els alçats es va deure a la mediació de la reina Violante i a les concessions del sobirà.[110]
En fer Alfonso sentits sorts a estes protestes, els aristócrates es «desnaturalizaron» i es varen exiliar en Granada junt als seus eixèrcits feudals, provocant greus danys al seu pas. Entre 1272 i 1273 l'infant hereu, Fernando de la Cerda, va negociar la reconciliació en els rebels en un difícil context de guerra contra nazaríés i benimerines. Finalment, el príncip va conseguir la pau en ells i en Granada.
Conjura de 1277
[editar | editar còdic]A penes resolta la rebelió de 1272, Alfonso va haver d'afrontar una nova amenaça: la conjura del seu germà l'infant Fadrique i d'un destacat noble, Simón Ruiz dels Cameros, en 1277.[110] Encara que els motius de la conspiració no estan clars, esta va poder deure's a la maltia que per llavors sofria el rei i a la curta edat de l'hereu, que va poder animar a l'infant a tractar de fer-se en el tro.[111] En repondre's el rei de la maltia, va manar ajusticiar als principals confabulados.[111]
La problemàtica successió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conflicte successori entre Alfonso X i Sancho IV de Castella.
El primogènit i hereu al tro, Fernando de la Cerda, va morir en 1275 en Vila Real, quan es dirigia a fer front a una nova invasió norteafricano en Andalusia.[112]
D'acort en el dret consuetudinari castellà, en cas de mort del primogènit en la successió a la Corona, els drets devien recaure en el segundogénito, Sancho; no obstant, el dret romà privat introduït en Les Sèt Partides establia que la successió corresponia als fills de Fernando de la Cerda.[113]
El rei es va inclinar en principi per satisfer les aspiracions de Sancho,[114] que s'havia distinguit en la guerra contra els invasores islàmics en substitució del seu difunt germà. Pero després el rei, pressionat per la seua esposa Violante i per Felipe III de França, tio dels cridats «infants de la Cerda» (fills de Fernando), es va vore obligat a compensar estos.[115] Sancho, conegut per l'historiografia com el Bravo pel seu fort caràcter, es va enfrontar al seu pare quan este va pretendre crear un regne en Jaén per al major dels fills de l'antic hereu, Alfonso de la Cerda, i aixina acontentar al rei de França en una solució alternativa.[116]
Finalment, l'infant Sancho i bona part de la noblea del regne es varen rebelar en 1282.[109] Sancho va convocar unes Corts en Valladolit que varen depondre al seu pare i ho varen reconéixer per rei.[117] La majoria dels notables del regne, des de la reina Violante o l'infant Manuel fins a gran part de la noblea, el clero i els concejos, varen prendre partit per Sancho.[117] Alfonso, malt, es va refugiar en Sevilla.[117] Novament, les innovacions fiscals i llegislatives varen ser els motius que arguyeron els rebels, que desijaven un regrés als antics usos.[118] La rebelió va supondre el desbaratamiento de la política fiscal i monetària d'Alfonso.[119] Alfonso, no obstant, va conservar el favor del papa, a l'adop Martín IV, i del rei de França.[117] En repondre's de la maltia a finals de 1282, va maldir al seu fill, a qui desheredó en el seu testament, i ajudat pels seus antics enemics els benimerines va escomençar a recuperar la seua posició.[120] Quan cada volta més nobles i ciutats rebels anaven abandonant la facció de Sancho, va morir el Rei Sapient en Sevilla, el 4 d'abril de 1284.[121] Sancho, a pesar d'haver segut desheretat, va ser coronat en Toledo el 30 d'abril de 1284.
Matrimoni i descendència
[editar | editar còdic]Abans de casar-se en Violante d'Aragó, havia segut tractat el seu matrimoni en dos ocasions, sent un adolescent. La primera va ser en 1234, en l'infanta Blanca de Champaña, filla del rei Teobaldo I de Navarra.[122] Posteriorment, en Felipa de Ponthieu, germana de la seua madrastra la reina Juana, per a que el seu enllace el papa Gregorio IX va emetre dispensa el 31 d'agost de 1237. Abdós compromisos varen quedar sense efecte i en 1240 ya havia segut acordat el seu matrimoni en Violante, segons consta en el testament de l'1 de giner de 1241 de Jaime I el Conquistador, rei d'Aragó, a on cita a la seua filla Ioles, coniugi Alfonsi, primogeniti illustris regis Castellae. Va tindre varis fills naturals abans de contraure matrimoni, sent estos i les seues respectives mares, els següents:[123]
En María Alfonso de León, la seua tia, filla illegítima del rei Alfonso IX de León i Teresa Gil de Soverosa, va tindre a:[124]
- Berenguela Alfonso (c. 1241-¿?). Va contraure matrimoni, despuix de 1264, en Pedro Núñez de Guzmán, va fallir jove i sense descendència.[124]
En Elvira Rodríguez de Villada, filla de Rodrigo Fernández de Villada, va tindre a:[125]
- Alfonso Fernández el Chiquet (1242-1281), senyor de Molina i Taula pel seu matrimoni en Blanca Alfonso de Molina, neta d'Alfonso IX de León.[126]
En Major Guillén de Guzmán, I senyora d'Alcocer, Cifuentes, Viana de Mondéjar, Palazuelos, Salmerón i Valdeolivas, filla de Guillén Pérez de Guzmán i de María González Girón,[127] va ser pare de:
- Beatriz (c.1242/1244-1303), qui va heretar els señoríos de la seua mare i va ser reina de Portugal pel seu matrimoni en Alfonso III de Portugal.[128]
Del seu matrimoni el 29 de giner de 1249 en la Colegiata de Valladolit en la reina Violante d'Aragó, filla de Jaime I el Conquistador, varen nàixer onze fills:[129]
- Berenguela (Sevilla, 1253-1300). La primogènita,[130] va ser proclamada hereua del regne en 1254, pero el naiximent del seu germà Fernando la va postergar. Va estar promesa a Luis de França, fill i hereu de Luis IX, pero no es varen aplegar a casar per la mort prematura del nóvio en 1260. Va ser l'única dels fills llegítims del rei que va permanéixer junt a ell durant la rebelió de l'infant Sancho.
- Beatriz (Burgos, 1254-despuix de 1280), es va casar en el marqués Guillermo VII de Montferrato,[130] vicari d'Alfonso X en l'Imperi en 1271, en Múrcia.
- Fernando de la Cerda (1255-1275). Hereu al tro castellà,[130] es va casar en 1269 en Blanca de França, filla de Luis IX de França, en qui va tindre dos fills.[130] La seua mort prematura va permetre que el seu germà Sancho es convertira en rei. Va ser enterrat en el monasteri de Santa María la Real de les Folgues de Burgos.
- Leonor (1256-1275).
- Sancho IV de Castella (Valladolit, 12 de maig de 1258-1295), rei de Castella,[131] a la mort d'Alfonso X. Sepultat en el presbiteri de la Catedral de Toledo.
- Constanza (febrer/octubre de 1259-23 de juliol de 1280), monja en el monasteri de Santa María la Real de les Folgues[131] i sepultada allí.
- Pedro (Sevilla, entre el 15 de maig i el 27 de juliol de 1260-20 d'octubre de 1283).[131] Pare de Sancho de Castella «el de la Pau»,[131] va ser sepultat en el desaparegut convent de Sant Francisco de Valladolit.
- Juan (entre el 22 de març i el 20 d'abril de 1262[131]-25 de juny de 1319).
- Isabel de Castella i Aragó (c. 1263-1264). Va morir en l'infància.[123]
- Violante de Castella (1265-1287/1308), va contraure matrimoni en juny de 1282 en Diego López V d'Haro, senyor de Viscaya.[123]
- Jaime de Castella (1266-1284), senyor dels Cameros.[123]
Estant ya casat va tindre els següents fills de mare desconeguda, abdós menors d'edat quan el seu pare va otorgar testament en giner de 1284:
- Martín Alfonso,[132] abat en Valladolit, mencionat com a germà d'Urraca Alfonso en el codicil del testament del rei.
- Urraca Alfonso,[132] citada també en el codicil del testament d'Alfonso X, que li va encomanar a la seua filla natural Beatriz la missió de casar a la seua mija germana honradament. Va poder ser la Urraca Alfonso que va ser abat des de 1296 fins a 1320 en el monasteri de les Folgues en Burgos al mateix temps que la seua neboda, Blanca, filla de la seua mija germana, Beatriz, era senyora de dit monasteri entre 1295 i 1321.[133] No es deu confondre en la seua homònima, filla illegítima del rei Alfonso IX de León i de Teresa Gil de Soverosa, casada en Pedro Núñez de Guzmán, alvançat major de Castella.[134]
Ancestros
[editar | editar còdic]| Ancestros d'Alfonso X de León i II de Castella |
|---|
Activitat cultural[editar | editar còdic]
 L'educació d'Alfonso va ser esmerada; el monarca tenia una gran sigau de saber i un gran respecte a la cultura perque la seua mare, Beatriz de Suabia, va quedar òrfena d'abdós pares i es va instruir en la culta cort siciliana de Federico II Hohenstaufen, futur emperador del Sacre Imperi Romà Germànic que parlava nou llengües, va protegir i va fomentar la ciència i la cultura i va fundar en 1224 l'Universitat de Nàpols. Un retrat d'Alfonso el Sabio que subralla la passió real pels coneiximents heretada de la seua mare ho oferix el Llibre dels judizios (3.ª, 1-22): En este nostre temps Deu nos denó donar senyor en terra coneixedor de derechuría i de tot be, amador de verdat, escodriñador de sciencias, requiridor de doctrines i d'enseñamientos, qui ama i aplega a sí els sabio i els que s’ entremeten de sabers i els faze alguna cosa i mercet, perque cada u d’ells es treballa espaladinar els sabers en que és introducto, i tornar-els en llengua castellana a laudor i a glòria del nom de Deu i a ondra i en prez del antedicho senyor, ell qui és el noble Rei do Alfonso […] qui sempre desque va ser en este món va amar i va aplegar a sí les sciencias i els sabidores en elles i va allumenar i va complir la grant minva que era en els ladinos per defallimiento dels llibres dels bons filosofos i provados.
Des de la seua joventut, abans de 1252, data en que va ser coronat rei, el príncip Alfonso, ademés d'escriure cantigas d'escarni i maldezir en galaico-portugués i atres profanes, de les que s'han conservat 44,[135] i, molt provablement, alguns himnes de loor a la Verge María, va favorir la traducció d'un llibre de contes eixemplars (o exempla) en castellà: el Cala i Dimna. Ya major, va manar cridar a la seua Cort a trobadors com el genovés que escrivia en occità i gallec-portugués Bonifaci Calvo, els catalans Arnaut Català i Cerverí de Girona, els francesos Guiraut Riquer i Peire Moradura i els gallecs Airas Nunes, Pero dona Posa't i Alfonso Eanes do Coton; també va haver poetes hispanohebreos renombrados que li varen dedicar elogis en vers, com el toledà Todros Abulafia, autor d'un vast cançoner compost durant el seu regnat, encara no traduït a l'espanyol. Fins a Giovanni Boccaccio ho usa com a personage central en el primer conte de l'última jornada de la seua Decamerón, a on s'alaba la seua generositat.[136] De l'extensa obra alfonsí destaquen: el Fur Real de Castella, el Espéculo i les Sèt Partides, entre les jurídiques; les Taules alfonsíes, entre les astronòmiques; i entre les de caràcter històric, la Estoria d'Espanya i la Gran i general estoria o General estoria, obra d'història universal. Les Cantigas de Santa María és un conjunt de cançons líriques, escrites en galaico-portugués i acompanyades de notació musical i unes vistosíssimes ilustracions que es troben entre lo millor de la pintura del seu temps. El Lapidario versa sobre les propietats minerals, i el Llibre dels jocs sobre temes lúdics (escacs, daus i taules), deports de la noblea en aquell temps. L'intervenció del rei va ser a voltes directa i a voltes indirecta, pero indubtablement va ser l'arquitecte d'estes obres: El rei faze un llibre senar per quel ell escriva en les seues mans mes perque compon les raones d'ell i les emienda et egua i endereça i mostra la manera de cóm es deven fazer, i desí escrívelas qui ell mana. Peró dezimos per esta raó que el rei faze ellibre.
Alfonso X el Sabio, General estoria I, f. 216r. És dir, concebia el pla de l'obra, posava els mijos per a realisar-la i donava les instruccions precises sobre la seua estructura i contingut, i inclús descendia a detalls com precisar els dibuixos i ilustracions que devien ornar el text. Esta preocupació per l'obra ben feta es manifesta també en el pròlec del tractat inaugural dels Llibres del saber d'astrologia, que és el Llibre de les figures de les estreles fixas que són en el ochavo cel, versió revisada envestiment en 1276 d'una primera traducció realisada en 1256. Allí es diu que el rei va ordenar la traducció del text a Yehudá ben Mošé i a Guillén Arremón d'Aspa en 1256. I despuix ho endereçó i ho va manar compondre este rei sobredicho, i tolló les raons que va entendre que eren sobejanas i doblades i que senar eren en castellà dret, i va posar les atres que va entendre que complien, i quanto allenguage endereçolo ell per sí. I en els atres sabers ovo per ayuntadores a maestre Joan de Mesina i a maestre Joan de Cremona i a Yhudá el sobredicho i a Samuel. I açò va ser en l'any XXV del seu regnat.
Alfonso va convocar per a esta llabor a un conjunt de sabio en llengües hebrea, àrap i llatina, en els qui va formar el seu scriptorium real, també conegut com Escola de Traductors de Toledo. Va contar en la colaboració de cristians, judeus i musulmans, que varen desenrollar una important llabor científica en rescatar texts de l'Antiguetat i en traduir texts àraps i hebreus allatí i al castellà. Estos treballs habilitaran definitivament el castellà com a llengua culta, tant en l'àmbit científic com en elliterari. Des del seu regnat, ademés, s'utilisarà com a llengua de la cancelleria real front al llatí, que era la llengua d'us regular en la diplomàcia regio de Castella i de León. També va crear en Sevilla uns Studii o Escoles generals de llatí i d'aràbic. Igualment va fundar en 1269 l'Escola de Múrcia, dirigida pel matemàtic Al-Ricotí. Va elevar al ranc d'Universitat els Estudis Generals de Salamanca (1254) i Palència (1263), sent la de Salamanca la primera en ostentar eixe títul en Europa.  Llegendes[editar | editar còdic]S'atribuïx al Rei l'orde de que se servira en la beguda en totes les posades de Castella una chicoteta porció de menjar, habitualment cecina o formage, els que Cervantes denominava cridaners de la set i Quevedo avisillos, en el XX cridats tapas, a fi de retardar l'embriaguea i impedir les baralles i disgusts provocades per esta en eixir de les tavernes, ventorrillos i fondes. Esta costum va forjar vàries llegendas etiològiques, si be la més antiga i sòlida és esta, perque la recolza el fet de que el rei Alfonso es ufanara de gastrónomo i de ser el rei de millor taula d'Europa, com declara en la seua cantiga profana XLIV: Va haver ací reis de major poder / en conquistar i en guanyar terres, / pero no qui tinguera major plaure / en menjar quan li donen bon yantar... / puix gran gust vaig tindre de molt bon menjar.[137]
S'intenta relacionar esta llegenda en un viage del Rei a Jerez de la Frontera. Una atra llegenda, que se situa esta volta en l'alcasser de Segòvia, li imputava haver comés per soberba una blasfèmia contra Deu en afirmar que, d'haver estat ell quan Deu va crear el món, ho hauria fet d'una atra manera, a causa de lo que s'hauria produït el castic diví d'un gran incendi d'este alcasser (1258), a on varen perir importants personages de la seua Cort, i, en atres versions, la seua marginació al final dels seus dies en Sevilla del seu propi regne, disputat i en la seua major part dominat pel seu fill el futur Sancho IV.[138] La primera versió, perduda, d'esta llegenda data de fins d'el XIII, azuzada tal volta per la rebelió nobiliaria coneguda com Conjuración de Lerma (1272), la rebelió del futur Sancho IV i la mort del príncip hereu Fernando de la Cerda, punt inicial d'una profunda controvèrsia jurídica sobre la llegitimitat de l'orde de successió real. Per una atra part, era prou habitual en la lliteratura de l'época (com en el Llibre d'Alexandre) condenar com a soberba en tot monarca la pretensió de conéixer i dominar la naturalea i iniciar empreses desgavellades i onerosas per als nobles, com en el cas d'Alfonso X havia segut la busca de la corona imperial o el avasallamiento dels “bons furs” d'antany front a l'exigent i nou Fur Real alfonsí i les Sèt partides; la levantisca noblea medieval gojava sempre coartant el poder monàrquic i contemplant a un juge jujat i discutit per intentar consolidar una institució forta, com a més vesprada conseguiran els reis del absolutisme des dels Reis Catòlics en avant.[139] D'àmplia circulació oral, i a voltes contada com una profecia feta al recent naixcut i contada a la seua mare Beatriz, els testimonis escrits de la llegenda apareixen en el XIV. Va ser aprofitada per la Crònica de 1344, per una atra Crònica que es troba en el monasteri de Sant Dumenge de Siges i es troba també en un còdex de texts jurídics (BNE 431); hi ha testimonis escrits de la mateixa també en Portugal, Aragó, Navarra i Catalunya, a voltes atribuïda per confusió al rei Fernando IV "l'Emplaçat",[140] i va tindre una de les seues últimes aparicions en El baladro d'el sabio Merlín (Sevilla, 1535).[141][142][143] Vore també[editar | editar còdic]
Notes[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
Bibliografia[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
|
_Fuero_Real_de_Espa%C3%B1a.png){kind=link}
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>
- Reis de Castella del sigle XIII
- Reis d'Espanya del sigle XIII de la Casa de Borgoña (Castella)
- Reis d'Alemània
- Escritors en espanyol del sigle XIII
- Escritors en gallec
- Poetes d'Espanya del sigle XIII
- Trobadors d'Espanya en galaicoportugués
- Bibliófilos d'Espanya
- Músics d'Espanya del sigle XIII
- Juristes de Castella-la Mancha
- Juristes d'Espanya del sigle XIII
- Juristes de l'Edat Mija
- Història de l'astronomia
- Castellanos
- Dia de les Lletres Gallegues
- Alfonso X de Castella
- Naixcuts en Toledo
- Fallits en Sevilla
- Compositors d'Espanya
- Compositors del sigle XIII
- Persones que donen nom a un asteroide
- Fills de Fernando III de Castella
- Pàgines en erros de referència