Anar al contingut

Inocencio IV

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Inocencio IV

Inocencio IV (Manarola,[1][2] c. 1185-Nàpols, 7 de decembre de 1254) va ser el papa 180.º de l'Iglésia catòlica, des de 1243 fins a 1254.[3]

Biografia

[editar | editar còdic]

De nom Sinibaldo dei Fieschi, es va formar en Parma i Bolonya, sent professor de dret canònic en esta última ciutat. El 23 de setembre de 1227 va ser nomenat moradura presbítero de Sant Lorenzo en Lucina; el 28 de juliol de 1228, vicecanceller de Roma, en 1235 Bisbe d'Albenga[nota 1] i llegat en el nort d'Itàlia i, finalment, elegit Papa el 25 de juny de 1243 despuix de casi dos anys en la sèu vacant per la mort de Celestino IV. En ocasió de la celebració del cónclau que havia d'elegir-li papa, Federico II Hohenstaufen controlava totes les afores de Roma, sent de facto qui dominava els Estats Pontificis. En esta situació va pretendre controlar l'elecció papal, a lo que la majoria de les moradures es va opondre. Elegit Inocencio IV, Federico II va enviar emissaris per a acordar la pau. Federico II havia segut excomulgado per Gregorio IX i buscava a tota costa un acort en l'Iglésia, pero sense renunciar a la seua poder i influència en les decisions eclesiàstiques. Per la seua banda, Inocencio era un home en mentalitat hierocrática: estava convençut de que el poder de l'Iglésia, i en concret de la figura papal, devia estar per damunt dels governants i els reis. En esta situació, Inocencio va exigir de Federico el reconeiximent del dany que havia causat a l'Iglésia. Finalment, varen aplegar abdós parts a un acort el 31 de març de 1244. En el mateix es restituïa a l'iglésia en les seues possessions, especialment els Estats pontificis, i es lliberava als prelats favorables al Papa que mantenia presos l'emperador. Encara que havia firmat la pau en ell gràcies a la mediació del rei de França, es va sentir incómodo en Itàlia per la presència de la milícia imperial i va decidir refugiar-se en Lió en el respal dels genoveses. Va convocar el 3 de giner de 1245, res més aplegar a la ciutat, el Concilie de Lió I pese a l'oposició de l'emperador. Sentint-se fort, Inocencio va procedir a realisar noves acusacions durant la celebració del concilie ecuménico contra l'emperador i va terminar per depondre-ho dels seus títuls de rei i emperador el 17 de juliol[4] i va dictar la bula Agni sponsa nobilis per a declarar el poder suprem de l'Iglésia front als governants. Federico va organisar tropes per a enfrontar-se al papat; Inocencio, per la seua banda, va pretendre organisar una creuada contra el propi emperador movilisant als príncips alemans. En eixe camí va pretendre l'elecció d'Enrique Raspe i, encara que va ser proclamat emperador el 22 de maig de 1246, mai va ser reconegut com a tal. Al mateix temps va provocar l'alçament contra l'emperador de moltes ciutats del nort d'Itàlia, obtenint la victòria les tropes papals el 26 de maig de 1249.

El papa Inocencio IV envia dominicans i franciscanos als tàrtars.

Mort Federico II en 1250, va continuar la seua lluita contra Conrado IV, fill i successor d'aquell, proponent per als alemans a Guillermo d'Holanda. Va recuperar el Regne de Sicília per al papat, oferint-ho successivament a Ricardo de Cornualles, germà d'Enrique III d'Anglaterra, al seu fill Edmundo el Jorobado i a Carlos d'Anjou. Tots ho varen rebujar mentres Conrado IV i Manfredo (bastardo de Federico II) controlaven per la força de les armes Nàpols i Sicília. A la mort de Conrado, la posició del seu fill Conradino era tan precària que va negociar en el papa. Per un tractat signado en setembre de 1254, Apulia va passar a ser propietat papal. El governant d'Apulia, Manfredo, va sospitar de la conducta del pontífex quan va visitar la seua nova terra, per lo que va fugir en els sarracenos, que li varen ajudar a derrotar a les tropes papals en Foggia el 2 de decembre de 1254. Inocencio, malt, va fallir en Nàpols el 7 de decembre, com a conseqüència de l'efecte que la notícia de la derrota va tindre en la seua desastrada salut. Ademés dels seus enfrontaments en la dinastia Hohenstaufen, va intervindre en la política d'Anglaterra protegint a Enrique III d'Anglaterra; en la d'Àustria, Hongria i Portugal. El 15 de maig de 1252 va promulgar la bula Ad extirpanda per la que es llegitima la tortura com a mig de confessió dels heréticos. Va ser el primer papa en decretar la mort dels herejes relapsos, és dir, d'aquells que es resistien a abjurar de les seues posicions teològiques contràries a les professades per la sèu romana. Un capítul a banda mereix l'activitat diplomàtica que va impulsar Inocencio IV, interessat en establir contactes en Àsia Central. Varis emissaris varen ser enviats per ell: Giovanni dona Pian del Carpine (acompanyat per Benedicto de Polònia), Ascelino de Lombardía, André de Longjumeau, Lorenzo de Portugal.[5]

[editar | editar còdic]

Les profecies de San Malaquías es referixen a este papa com Menges laurentius (El comte de Lorenzo), cita que fa referència al títul nobiliario que ostentava en ser elegit pontífex, Comte de Lavagne de Sant Lorenzo.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ http://www.casacapellini-5terre.it/Manarola_Il_%20paese.htm
  2. ↑ http://www.settemuse.it/viaggi_italia_liguria/la_spezia_manarola.htm
  3. ↑ Butler, Alban and Paul Burns, Butler's lives of the Saints, (Liturgical Press, 2000), 131.
  4. ↑ Edició i traducció de la sentència condanatoria in Patrick Gilli i Julien Théry, Li gouvernement pontifical et l'Italie dones villes au temps de la théocratie (fi-XIIe-el meu-XIVe s.), Montpeller, Presses universitaires de la Méditerranée, 2010, p.73-90
  5. ↑ Alain Demurger, Jacques de Molay - Li crépuscule dones templiers, Paris, Payot & Rivages, coll. « Biographie Payot», 2002, 390 p. (ISBN 2-228-89628-4), p. 36

Notes

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Inocencio_IV&oldid=1306491»