Federico II Hohenstaufen

Archiu:Frederick II and eagle.jpg

Federico II Hohenstaufen

Federico II de Hohenstaufen (Iesi, 26 de decembre de 1194-Castel Fiorentino, 13 de decembre de 1250), cridat «stupor mundi» (sorpresa del món) i «puer Apuliae» (fill d'Apulia), va ser rei de Sicília i de Jerusalem i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Va ser també un dels escritors més representatius de l'Escola poètica siciliano, que ell mateixa va crear.

Vida

Era net de Federico I Barbarroja i Rogelio II de Hauteville i una de les figures més interessants de l'història universal per les seues qualitats extraordinàries i el seu caràcter excèntric, distint als hòmens de la seua época i alvançat a ells en més d'un sentit. La seua personalitat, poc convencional, ho duya a trencar de continu en els usos i costums del seu temps, raó per la qual se li va malnomenar ya en vida en l'adjectiu «stupor mundi» (sorpresa o far del món). Les seues contínues desavenències en el papat li varen valdre també el renom de «Anticristo».

Infància

Va nàixer el 26 de decembre de 1194 en Iesi (Ancona, Itàlia). Era fill d'Enrique VI, Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i de Constanza, filla de Rogelio II, primer Rei de Sicília. Segons algunes fonts, el seu naiximent va ser públic, ocorrent en una tenda, en plena plaça principal de Iesi, mentres la seua mare era arropada per alguns notables d'Enrique VI. Segons sembla, l'alvançada edat de Constanza, qui durant els huit anys previs s'havia mostrat estèril, assentava dubtes sobre la llegitimitat de Federico, per lo que el naiximent s'hauria celebrat d'eixe modo a fi d'establir garanties sobre l'orige del chiquet.

Enrique VI, en un primer moment, sembla acceptar l'elecció de la dòna i en el nom de Constantino, en l'estiu de 1196, el chicotet va ser elegit Rei de Romans pels príncips alemans en la Dieta Imperial de Fráncfort. Alguns mesos més tart, aplegat el temps de la cerimònia bautismal, celebrada en Assís, el nom del futur sobirà va ser canviat pel pare que, respectant la prioritat de la casa paterna en aplicació de la llei sálica, decidix assignar-li el nom "in auspicium cumulande probitatis", de Friedric Roger Constantine: "Federico" per a indicar-ho en la futura guia dels príncips alemans com a net de Federico Barbarroja, "Roger" per a subrallar la llegítima pretensió a la corona del Regne de Sicília com a descendent de Rogelio II de Sicília i "Constantino" per a acomunarse en l'Iglésia de Roma, que en el Medioevo indicava la font de la pròpia autoritat terrena. Aquella va ser la segona i última ocasió en que Enrique VI va vore el seu fill.

Federico naixia ya pretenent de moltes corones; si be l'imperial no era hereditària, Federico era un vàlit candidat a Rei de Romans (el títul electiu dels successors elegits del Sacre Emperador) que comprenia també les corones d'Itàlia i de Borgoña. Estos títuls asseguraven drets i prestigi, pero no donaven un poder efectiu, faltant en estos estats una sòlida estructura institucional controlada pel sobirà. Estes corones donaven poder només si s'era forta, de lo contrari seria impossible fer valdre els drets reals sobre els feudatarios i sobre les comunes. A banda, per via materna havia heretat la corona de Sicília, a on si existia un aparat administratiu estructurat per a garantisar que la voluntat del sobirà anara aplicada, segons la tradició de govern centralisat.

En morir el seu pare Enrique VI en 1197, Federico es trobava en Itàlia en l'intenció de creuar cap a Alemània. En aplegar la notícia, el guardià de Federico, Conrado de Spoleto, va abortar l'expedició i va dur al chiquet a Palermo junt a la seua mare, a on permaneixerà fins al terme de la seua educació. La seua mare Constanza era per dret propi hereua del regne de Sicília, i per a assegurar els drets del seu fill ho va nomenar públicament hereu al tro de Sicília res més aplegar. L'educació en Sicília va ser un element fonamental per a formar la seua personalitat, per la civilisació normando-àrap-bizantina #present en Sicília.

L'unió dels regnes d'Alemània i de Sicília no era vista en bons ulls ni pels normandos, ni pel papa, que en els territoris que per divers títul componien els Estats Pontificis posseïa una llínea que hauria interromput l'unitat territorial del gran regne, fent-ho sentir-se en conseqüència rodejat.

A la mort de la seua mare, Federico va ser coronat Rei de Sicília el 17 de maig de 1198. Com vullga que els drets imperials del chiquet podien comprometre la seua pròpia vida, la seua mare nomenava en el seu testament com a tutor del chiquet al Papat. Aixina, el papa Inocencio III es va encarregar de la tutela de Federico fins que va ser major d'edat. A fi de protegir al inexperto Rei contra els seus enemics, el papa li va induir a que es casara en 1209 en Constanza d'Aragó i de Castella, viuda del Rei Emerico d'Hongria.

Emperador

Otón de Brunswick va ser coronat emperador com Otón IV pel papa Inocencio III en 1209, en l'esperança d'acabar en l'hegemonia de la casa de Hohenstaufen; l'enemistat del papat en el pare de Federico, Enrique VI, i el seu yayo, Federico Barbarroja, havia segut notòria, en chocar les pretensions imperials dels Hohenstaufen en les papals, que passaven per crear en Europa un govern teocràtic central en el papa al cap. No obstant, Otón IV no es va mostrar com el campeó papal esperat, i en setembre de 1211 la Dieta Imperial de Núremberg va decidir confirmar a Federico com Rei de Romans, açò és, candidat electe per a succeir a Otón IV. Otón s'hi havia enemistado en els tres arquebisbes electors del Sacre Imperi (els de Magúncia, Colónia i Tréveris) i en pretendre reprendre, ara per a la Casa de Welf, el proyecte imperial dels Hohenstaufen, el papat lo havia marcat com a enemic, i Inocencio III lo hi havia excomulgado. No obstant, va poder mantindre la seua posició fins que va ser derrotat en la batalla de Bouvines en el més de juliol de 1214 per les forces del Rei Felipe II de França. Va ser depost en 1215.

Federico va ser de nou elegit en 1212 i coronat Rei de Romans el 9 de decembre de 1212 en Magúncia; una nova cerimònia de coronació va tindre lloc en ser depost Otón IV en 1215. L'autoritat de Federico en Alemània era dèbil, com ho demostren les contínues confirmacions de la seua elecció. Només el sur d'Alemània, a on es trobaven els seus territoris patrimonials (Suabia) ho reconeixia en algun grau de adherencia a la seua causa; en el nort d'Alemània, centre neuràlgic del poder güelfo, Otón seguia ostentant el poder real i imperial pese al seu excomunió. No obstant, la seua derrota en la batalla de Bouvines ho va obligar a retirar-se al núcleu güelfo, a on, pràcticament sense cap respal, va ser assessinat en 1218. Els príncips electors alemans, recolzats per Inocencio III, varen tornar a confirmar una volta més a Federico com a Rei de Romans en 1215, i el propi papa ho va coronar rei en Aquisgrà el 23 de juliol de 1218. La política papal, llavors, havia pretés fer de Federico un vassall fidel a la seua causa; no obstant, Inocencio III no se sentia lo suficientment cómodo defenent la candidatura imperial de Federico, qui al cap i a la fi era membre de la família Hohenstaufen, una «estirp d'escurçons», que era recolzada per moltes faccions gibelinas contràries als interessos papals.

No va ser fins a 1220 quan, despuix d'àrdues negociacions en Inocencio III i el seu successor Honorio III –que va succeir a aquell en 1216, i que havia segut professor del propi Federico–, Federico va ser coronat Sacre Emperador Romà en Roma pel Papa, el 22 de novembre de 1220. Al mateix temps, el seu fill major, Enrique, va ser coronat com a Rei de Romans. Les condicions promeses a canvi de la coronació varen ser dures i incloïen condonar el deute pontifici, renunciar a la condició de llegat apostòlic en el Regne de Sicília, socórrer al Imperi Llatí de Constantinopla i embarcar-se en una creuada cap a Terra Santa per a recuperar els Sants Llocs. Federico, una volta coronat, no es va mostrar molt dispost a complir estes promeses, encara que va parlar de preparar una creuada. Per la seua banda, va casar a una filla seua en l'emperador de Nicea, la qual cosa va demostrar a les clares el seu poc interés en socórrer a l'Imperi Llatí de Constantinopla.

Federico no donava signes de voler abdicar al Regne de Sicília, pero mantenia la ferma intenció de tindre separades les dos corones. Alemània la deixava al seu fill, pero, en quant emperador, conservava la suprema autoritat. Havent creixcut en Sicília, és provable que se sentira més italo-normando que alemà, pero sobretot coneixia be el potencial del regne sicilià, en una floreciente agricultura, ciutats grans i en bons ports, ademés de l'extraordinària posició estratègica en el centre del Mediterràneu.

A diferència de la majoria dels Emperadors del Sacre Imperi, Federico va passar poc temps en Alemània. En 1218 va ajudar a Felipe II de França i al duc de Borgoña, Eudes III, a acabar en la guerra de successió en la Champaña, en invadir la Lorena, capturant i cremant Nancy, a on va prendre presoner a Teobaldo I de Lorena i li va obligar a que retirara el seu respal al pretenent champañés Erard de Brienne. Despuix de la seua coronació en 1220, Federico a penes si va tornar a eixir d'Itàlia fins a 1236, salve per a la Sexta Creuada. En 1236 va fer un viage d'un any a Alemània, i a la seua tornada en 1237, va passar el restant de la seua vida, 13 anys, en el sur d'Itàlia o en Sicília.

En el Regne de Sicília (usualment cridat en aquell temps el Regnum), que llavors comprenia també el sur d'Itàlia fins a la Campània, va realisar una intensa i a voltes impopular llabor de reformes. Va modificar les lleis del seu yayo Rogelio II de Sicília, promulgant les Constitucions de Melfi en 1231; en elles es reorganisava el regne de Sicília com una monarquia autoritària, en un govern centralisat, renegant del feudalisme. Estes lleis varen continuar sent, en unes mínimes reformes, les lleis bàsiques de Sicília fins a 1819. Per cert que certes noves lleis contradien la seua promesa al papa de renunciar a la legatura apostólica sobre el regne, la qual li donava dret a controlar els assunts eclesiàstics i a depondre i nomenar clercs i bisbes. De fet, les seues contínues refregues en el papat en la forma de les lluites entre güelfos (pro-papals) i gibelinos (pro-emperador), sobretot en el nort i sur d'Itàlia, ho varen dur a promulgar nous imposts i a elevar els antics en el Regnum, lo que varen aumentar la seua impopularitat.

En general, els seus assunts ho alluntaven de la seua capital, Palermo, i preferia passar els moments de asueto caçant en Campània o en Apulia. Durant este periodo es va fer construir, com a pabelló de caça, Castel del Mont i, com a patró de les lletres va fundar en 1224 l'Universitat de Nàpols, ara cridada Università Federico II en el seu honor.

Confederació en els Príncips Eclesiàstics

El Tractat de l'Iglésia en el Príncip, o Confoederatio cum principibus ecclesiasticis, del 26 d'abril de 1220 va ser emanat de Federico II com a concessió als bisbes alemans per a tindre la seua colaboració en l'elecció del seu fill Enrique com a Rei d'Alemània. El document representa una de les més importants fonts llegislatives del Sacre Imperi Romà Germànic en el territori alemà.

En este acte Federico II renúncia a un cert número de privilegis reals en favor dels príncips-bisbes. Va ser un verdader canvi en l'equilibri del poder, un nou disseny que devia dur a majors ventages en el control d'un territori vast i lluntà.

Entre els molts drets adquirits, els bisbes varen assumir el de falcar moneda, decretar imposts i construir fortificacions. Ademés, estos varen obtindre també la facultat d'instituir tribunals en els seus señoríos i de rebre l'assistència del rei o del emperador per a fer respectar els juïns emanats en els territoris en qüestió. La condena d'una cort eclesiàstica significava automàticament una condena i una punició de part del Tribunal Real o Imperial. És més, una excomunió es traduïa automàticament en una sentència com a criminal de part del tribunal del Rei o de l'Emperador. El ligamen entre el tribunal de l'Estat i el local del Príncip Bisbe es soldó indisolublement.

L'emanació d'esta llei es relacionava directament en la posterior Statutum in favorem principum que sancionava similars drets per als príncips llaics. El poder dels senyors aumentava, pero creixia també la capacitat de control sobre el territori de l'imperi i sobre les ciutats. D'esta manera, Federico II va sacrificar la centralisació del poder per a assegurar-se una major tranquilitat en la part continental de l'Imperi mateix, de modo de poder tornar la seua atenció sobre el front meridional i mediterràneu.

Federico va poder llavors dedicar-se a consolidar les institucions del Regne de Sicília, establint dos grans assentaments en Capua i en Mesina (1220-1221). En aquelles ocasions va reivindicar que cada dret regio confiscat en el passat a divers títul als feudatarios devenia immediatament reintegrat al sobirà.

La Sexta Creuada

Artícul principal → Sexta Creuada.

Ya el papa Honorio III havia ordenat a Federico que fòra a les Creuades com a penitència. L'emperador havia asentir, pero havia anat demorant la partida, lo que li va valdre l'excomunió en 1227. El nou papa, Gregorio IX, molt manco condescendiente que el dèbil Honorio III, va aplegar a calificar a Federico d'Anticristo, i va predicar un infructuosa creuada contra ell, que va ser rebujada de ple pel restant de monarques europeus, en considerar que, encara que excomulgado, Federico seguia sent cristià. La ruptura en el papat era evident, i les accions de Federico en Sicília ho confirmaven. En 1225 Federico havia contret de nou matrimoni, esta volta en Yolanda de Jerusalem, hereua al tro del Regne de Jerusalem. A fi de fer valdre els drets de la seua esposa, va conseguir depondre al llavors rei titular Juan de Brienne i ser reconegut ell mateixa com a Rei de Jerusalem a partir de 1225.

Pese a això, Federico, que mai va dispondre d'un gran número de tropes, no es decidia a marchar a Terra Santa. Quan Gregorio IX lo excomulgó en 1227, hi havia amagado en partir cap a Palestina, pero havia cancelat la seua expedició en últim moment aduint haver caigut malalt, alguna cosa que no va convéncer al Papa. Finalment, aprofitant un moment de carpiment del poder musulmà en Orient Pròxim, Federico va partir cap a Palestina en 1228 sense la bendició papal. Este acte va ser vist pel papat com una provocació, puix es realisava sense el seu consentiment i per part d'un excomulgado; per tot això, ho va tornar a excomulgar.

En Terra Santa, el sultanato egipcíac ayubí (fundat per Saladino) es trobava en una posició política compromesa: els seus parents i rivals de Síria i Mesopotamia amenaçaven en una guerra, per lo que considerava perillós començar una nova lluita en les potències occidentals. Per això, Federico, en un reduït eixèrcit, va conseguir reconquistar Chipre, que es trobava en un estat d'anarquia despuix del colapse del poder creuat. En Terra Santa, i gràcies a l'ajuda del seu conseller, el maestre de l'Orde Teutónica, Hermann von Salza, va firmar una treua de dèu anys en el sultà ayubí Al-Kamil a canvi de la possessió, en realitat, de modo nominal, dels Sants Llocs Cristians, entre ells Nazaret, #Belén i Jerusalem, exceptuant els llocs sants per al Islam. Despuix de firmar un armistici de dèu anys en el sultà, va ser coronat rei de Jerusalem el 18 de març de 1229.

Açò, de nou, va ser una provocació per al papat, ya que, en el ínterin, la seua esposa i llegítima reina, Yolanda, havia mort, deixant el regne al seu únic fill, Conrado. Aixina, Gregorio IX no va respondre a estos èxits en l'absolució de Federico, sino que va declarar que les accions de l'emperador en Terra Santa no podien calificar-se com guerra santa en continuar estant excomulgado, i va procedir a lliberar als creuats del vot d'obediència a l'Emperador. Els guanys de Federico II en Terra Santa varen ser prou precaris, i depenien més de la conjuntura política àrap que del poder cristià; no va poder evitar els enfrontaments entre les Órdens Militars i els barons locals, ni entre venecians i genoveses, que assolaven la costa d'orient pròxim.

Per la seua banda, en 1229 va tindre notícia de que el papa, junt a la Lliga Lombarda de majoria güelfa, planejaven invadir el regne de Sicília; el seu propi fill Enrique, regente seu en Alemània, s'havia proclamat rei en el consentiment papal, i reclamava els dominis del seu pare. Va abandonar la creuada i va retornar apresuradamente a Itàlia.

Lluita contra el papat

Despuix de desembarcar en Brindisi, Federico va conseguir derrotar a les forces pontifícies i lombardas, expulsant-les dels territoris imperials. Va firmar en 1230 el Tractat de Sant Germà, per la que l'Emperador assegurava a l'Iglésia les seues possessions territorials a canvi de que el papa revocara el seu excomunió. Despuix d'esta lluita, Federico, en el respal de les ciutats gibelinas de la Toscana (Pisa i Siena) i la Lombardía (Verona i Piacenza) va conseguir un cert domini d'Itàlia.

Esta pau va ser, no obstant, molt efímera. Per la diferent forma de concebre el papat i el pontificat entre Gregorio IX i Federico II, un nou enfrontament era ineludible. Aixina, quan en 1237 les tropes imperials varen derrotar a la Lliga Lombarda en la batalla de Cortenuova, el papa va trobar l'excusa per a tornar a excomulgar a Federico en 1239. Immediatament va ordenar una creuada contra l'emperador, i va intentar infructuosament que els príncips alemans elegiren un nou rei i va convocar un concilie en Roma per a 1241.

Federico va anunciar, per la seua banda, la seua oposició total a la celebració d'un concilie que no tenia una atra motivació que la de la seua deposición i substitució, per lo que va ordenar a les seues tropes que capturaren a tots els que viajaren a Roma en l'intenció de participar en el mateix. La detenció i encarcerament de més de cent clercs va impedir la celebració del sínodo. Poc despuix fallia Gregorio IX.

Elegit Inocencio IV com a nou papa, Federico va enviar emissaris per a acordar la pau, pero sense renunciar a la seua poder i influència en les decisions eclesiàstiques. Inocencio IV va exigir de Federico el reconeiximent del dany que havia causat a l'Iglésia. Finalment varen aplegar abdós parts a un acort el 31 de març de 1244. En el mateix es restituïa a l'iglésia en les seues possessions, especialment els Estats Pontificis, i es lliberava als prelats favorables al Papa que mantenia presos. Encara que havia firmat la pau en ell gràcies a la mediació del rei de França, es va sentir incómodo en Itàlia per la presència de la milícia imperial i va decidir refugiar-se en Lió en el respal dels genoveses.

Inocencio IV va convocar, res més aplegar a la ciutat, el 3 de giner de 1245 el Concilie de Lió pese a l'oposició de l'emperador. Sentint-se fort, Inocencio va procedir a acusar a Federico d'usurpar i oprimir els bens de l'iglésia, i va terminar per excomulgarlo el 17 de juliol del mateix any, per no organisar una nova Creuada.

La batalla de Parma

Federico va organisar tropes per a enfrontar-se al papat. Inocencio IV, per la seua banda, va pretendre organisar una creuada contra el propi emperador movilisant als príncips alemans. En eixe camí va pretendre l'elecció d'Enrique Raspe i, encara que este va ser proclamat Emperador el 22 de maig de 1246, mai va ser reconegut com a tal. Al mateix temps va provocar l'alçament contra l'emperador de moltes ciutats del nort d'Itàlia. Va obtindre una important victòria el 18 de febrer de 1248 en la batalla de Parma, en capturar per sorpresa les tropes papals el campament imperial.

No va prendre part en esta última campanya. Federico hi havia estat malalt i provablement se sentia cansat. Va morir pacíficament, vestint l'hàbit d'un monge cisterciense, el 13 de decembre de 1250 en Castel Fiorentino prop de Lucera, en Apulia, despuix d'un atac de disenteria ^{cita requerida}.

Stupor mundi

Va ser conegut en el seu temps com «stupor mundi» ("sorpresa del món") pel seu caràcter excèntric i heterodoxo i pels seus extensos coneiximents. D'ell es diu que parlava nou llengües (entre elles llatí, siciliano, alemà, francés, grec i àrap) i escrivia en sèt, a diferència d'atres monarca i nobles de la seua época, moltes voltes analfabets. La seua curiositat intelectual ho va dur a fundar l'escola poètica siciliano, i a profundisar en la filosofia, l'astronomia, les matemàtiques, la medicina i les ciències naturals. En 1224 va fundar l'Universitat de Nàpols. Va introduir l'estudi del Dret Romà, en les glosses de Justiniano reelaboradas per estudiosos de l'Universitat de Bolonya. Va favorir també l'antiga Escola Mèdica Salernitana.

Va escriure alguns llibres: un dels més coneguts és D'art venandi cum avibus, un tractat de cetreria considerat com el primer llibre modern d'ornitologia, i també un llibre simbòlic i filosòfic i alguns poemes.

Com el seu pare Enrique VI, Federico va establir una cort cosmopolita, oberta a gents de totes les nacions, inclós el seu tesorer d'orige africà, Johannes Morus.

El seu caràcter va ser tildat d'extravagant, ya que despreciava les convencions socials de l'época, tals com les relacions de vassallage o el concepte d'honor caballeresco. Açò va motivar la desconfiança d'alguns dels seus aliats, els qui desconfiaven de les seues intencions polítiques. Els historiadors han considerat a Federico II com un monarca europeu que anticipa la Renaixença, un príncip el brot del qual era la més important de l'Edat Mija, qui pretenia modernisar els seus estats. Esta idea d'un sobirà renovador va començar ya en els seus propis temps. Alguns autors varen reivindicar esta concepció, pero uns atres, seguint la tradició de l'Iglésia, ho varen calificar com anticristiano.

Els medievalistas moderns ya no accepten estes idees. Argumenten que Federico s'entenia a sí mateixa com un monarca cristià en el sentit d'un emperador bizantí, per lo tant, com el "regente" de Deu sobre el món. Esta ideologia, que afirmava que l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic era el successor llegítim dels emperadors romans, chocava en la pretensió papal de sumissió de l'Imperi davant l'Iglésia.

D'esta manera, l'enfocament modern del regnat de Federico II tendix a centrar-se en la continuïtat entre Federico i els seus predecessors normandos, els reis de Sicília, i els anteriors emperadors. David Abulafia, en la seua biografia de Federico II subtitulada "Un emperador medieval", sosté que la reputació de Federico com una figura ilustrada alvançada al seu temps és inmerecida, i que Federico era principalment un monarca convencionalment cristià que buscava governar d'una manera medieval.

Pràctiques experimentals

Seguidor dels usos, maneres i protocols refinats de les corts orientals en les que mantenia relacions tant diplomàtiques com a científiques, seguia unes pràctiques experimentals poc ortodoxes.

El croniste franciscano Salimbene vaig donar Adam (1221 – c. 1290) va relatar en la seua Crònica que, en el seu interés per dilucidar quin era la llengua originària de la humanitat, Federico II va ordenar aïllar a dos bebés de tot contacte verbal, esperant-se que els chiquets, en créixer sense haver sentit mai a ningú parlar en cap idioma, deprengueren espontàneament a parlar en la llengua original de la Humanitat, que Federico sostenia que era el hebreu. L'experiment va fracassar perque les ayas dels chiquets els varen ensenyar a parlar a amagades.

També va tancar a un pres en una barrica per a quan aplegara la seua mort es poguera observar l'eixida del ànima. En una atra ocasió va obrir a dos persones vives per a aixina poder comparar els efectes del somi en un i els efectes que tenia l'eixercici físic en el processe digestiu.

Per a les seues investigacions sobre biologia va crear un gran zoològic en el que hi havia lleoparts, lleons, camellos, elefants i atres animals entre els que destacava la primera girafa que es va conéixer en Europa.

Llegat

Despuix de la seua mort el seu brot va seguir sent un gran centre d'investigació i de traducció de la ciència àrap en les époques de Manfredo de Sicília i de Carlos d'Anjou en el que va destacar Hermann l'Alemà.

Tal va ser l'afany de la seua cort per la traducció i l'acumulació de llibres d'orige musulmà que Ibn Abdun va amonestar als reis de les taifas per a que no entregaren llibres a qualsevol (cristians) sobre la seua ciència i filosofia llevat els que tractaren de la seua llei.

Nupcias i descendència

• Primera esposa: Constanza d'Aragó i de Castella (1179-1222), filla del Rei Alfonso II d'Aragó. Matrimoni: 15 d'agost de 1209, en Mesina, Sicília.

• Enrique II de Suabia (1211-1242), Rei de Romans.

• Segona esposa: Yolanda de Jerusalem, Reina de Jerusalem (1211-1228). Matrimoni: 9 de novembre de 1225, en Brindisi, Apulia.

• Margarita (novembre de 1226 - agost de 1227).
• Conrado IV, Rei de Romans.

• Tercera esposa: Isabela d'Anglaterra (1214-1241), filla del Rei Juan I d'Anglaterra. Matrimoni: 15 de juliol de 1235, en Worms, Alemània.

• Jordan (naixcut en la primavera de 1236, no va conseguir sobreviure a l'any). A este chiquet se li va donar el nom de pila Jordan perque va ser batejat en aigua duta per a tal efecte des del riu Jordán.
• Inés (n i m. 1237).
• Enrique Otto (18 de febrer de 1238 - maig de 1253), en honor d'Enrique III d'Anglaterra tio seu, va ser nomenat governador de Sicília i es va comprometre a convertir-se en Rei de Jerusalem despuix de la mort del seu pare, pero ell també va morir tres anys despuix i mai va ser coronat. Va ser promés en nebodes del Papa Inocencio IV, pero mai es va casar en cap.
• Federico (1239-1240)
• Margarita de Sicília (1 de decembre de 1241 - 8 d'agost de 1270), casada en Alberto II de Meissen.

Federico tenia una relació en Bianca Lancia, possiblement a partir de 1225. Una font afirma que va durar 20 anys. Ella li va donar tres fills:

• Constanza II de Hohenstaufen (1230 - abril de 1307), casada en Juan III Ducas Vatatzés.
• Manfredo de Sicília (1232 - mort en batalla, Benevent, 26 de febrer de 1266), primer regente, més tarde rei de Sicília.
• Violante (1233-1264), es va casar en Ricardo Sanseverino, Comte de Caserta.

Mateo de París relata l'història d'un matrimoni in articule mortis (en el seu llit de mort) entre Federico i Bianca, quan esta última agonisava; pero este matrimoni mai va ser reconegut per l'Iglésia. No obstant, els chiquets de Bianca varen ser considerats segons pareix per Federico com a llegítims, alguna cosa que s'evidencia pel matrimoni de la seua filla Constanza en l'emperador de Nicea; per la seua pròpia voluntat va nomenar a Manfredo príncip de Tarento i regente de Sicília.

Amants i descendència illegítima

• Comtesa Siciliana de nom desconegut. Va ser la primera amant coneguda de Federico II, rei en este temps de Sicília. La seua filiació exacta es desconeix, pero el Thomas Tusci Gesta Imperatorum et Pontificum, va declarar que era una noble comtesa hereua, del regne de Sicília. Li va donar un fill:

• Federico de Pettorana, que va fugir a Espanya en la seua esposa i els seus fills en 1240, pero els seus dos fills varen morir allí a l'edat de dos i un.

• #Adelaida de Urslingen (C. 1184 - c 1222). La seua relació en Federico II es va portar a terme durant el temps que va estar en Alemània (entre 1215 i 1220). D'acort en algunes fonts, que estava relacionat en la família Hohenburg baix el nom de Alayta de Vohburg (en italià: Alayta vaig donar Marano), pero la teoria més acceptada indica que ella era la filla de Conrado de Urslingen, el comte d'Assís i duc de Spoleto.

• Enzio de Cerdenya (1215-1272).

• Dama de nom desconegut, de la família dels ducs de Spoleto. Esta relació només s'expon en Medlands. Atres fonts (inclós Medlands) també declaren que Catalina era una germana de Enzio i, en conseqüència, també filla de #Adelaida de Urslingen.

• Catalina de Marano (1216/18 - 1272), que es va casar en primer lloc en un desconegut i en segon lloc en Giacomo del Carretto, marqués de Noli i Finale.

• Matilda o María de Antioquía.

• Federico de Antioquía (1221-1256).

• Manna, germana de l'arquebisbe de Mesina.

• Ricardo de Chieti (1225 - 26 de maig de 1249).

• Richina (Ruthina) de Beilstein-Wolfsöden (c. 1205-1236). Segons Medlands, ella era l'esposa del comte Godofredo de Löwenstein i filla del comte Bertoldo de Beilstein i la seua esposa #Adelaida de Bonfeld.

• Margarita de Suabia (1230-1298), es va casar en Tomás d'Aquino, comte de Acerra.

• Dames de nom desconegut:

• Selvaggia (1223-1244), casada en Ezzelino III de Roma
• Blanca Flor (1226-1279), monja dominicana en Montargis, França.
• Gerardo (mort despuix de 1255).

Federico II, emperador dels últims dies

Segons una versió Federico II va declarar a Crist, Moisés i Mahoma un trio de impostores (s'atribuïx a Averroes un escrit del tema) i va desconéixer obertament l'autoritat papal, sent esta la verdadera causa per la que va ser excomulgado per Gregorio IX i Inocencio IV, i pel primer concilie ecuménico de Lió (1245), que ho va depondre com a emperador per perjuro, hereje i perturbador de la pau. La seua resposta hauria segut crear una nova religió, de la que es va proclamar Mesías, reservant al seu ministre Pietro della Vigna el ranc de Sant Pedro.

Federico II va ser objecte de sorprenents esperances escatológicas. De fet, tot lo que els francesos havien esperat dels capetos i Carlomagno, els alemans ho esperaven d'ell. En morir Federico Barbarroja en 1190, varen començar a aparéixer profecies en Alemània que parlaven d'un futur Federico, emperador dels últims dies, que lliberaria el Sant Sepulcro i prepararia el camí per a la segona vinguda de Jesucristo i el mileni. La seua lluenta personalitat va favorir el naiximent d'un mit mesiánico. Va marchar a la creuada en 1229 i reconquistó Jerusalem, coronant-se rei de la mateixa. Va tindre conflictes encarniçats en el papat, va ser vàries voltes excomulgado com hereje, perjuro i blasfemo, de lo que es venjava tractant de despullar a l'iglésia de la riquea que supostament era l'orige de la seua corrupció.

Joaquín de Fiore en la "Concòrdia dell'antico i nuovo Testament", havent comparat a Jesucristo en Salomón, fill predilecte del rei David, equipara a Federico II en Absalón, fill rebel d'aquell. Per a tots els joaquinistas, Federico II era tingut com l'Anticristo, o a lo manco un dels seus precursors. Joaquín de Fiore hi hauria profetizado el seu naiximent de Constanza, esposa d'Enrique VI, qui seria el futur i més perillós enemic de l'Iglésia. Posteriorment, quan els espirituals franciscanos varen reprendre els seus escrits els varen tergiversar fins a l'infinit. En el pseudo joaquinista “Comentari sobre els últims dies”, escrit en 1241, es pronosticava que Federico II perseguiria tant a l'Iglésia que en l'any 1260 quedaria totalment destruïda. Per als espirituals italians, l'emperador era l'Anticristo en persona, i el seu regne, la nova Babilonia. En Alemània, en canvi, seguia sent vist com el salvador o Mesías, la missió del qual comprenia el castic de l'iglésia.

Per a sorpresa de tots, Federico II va morir en l'any 1250, dèu anys abans del pronosticat fi del món, sense poder aplegar a complir la seua missió escatológica. Pronte va començar a rumorearse que seguia viu. Més encara, hauria resucitat, puix havia segut vist entrar en els cràters del Etna, mentres un eixèrcit de cavallers descendia cap al embravecido mar siciliana. D'esta forma va nàixer la llegenda del rei baix la montanya, que va ser popularisada pels germans Grimm i posteriorment es va aplicar de manera retrospectiva a Carlomagno i Federico Barbarroja.

Tal llegenda va donar pábulo per a que molts anys despuix apareguera un pretés Federico II resucitat, causant gran revol en Itàlia i Alemània, sent a la postre eixecutat quan la farsa va ser descoberta.

Cultura popular

Federico II Hohenstaufen és un dels protagonistes —i el que dona nom al llibre— de la novela Imperator (2010) d'Isabel Sant Sebastià.

Vore també

• Hohenstaufen
• Güelfos i gibelinos

Bibliografia

• Lomba Fonts, Joaquín (1997). La raïl semítica d'Europa, Madrit: Akal. ISBN 8446007878.

Enllaços externs

• Salteri de Federico II, 1235-1236
• L'inici de l'ornitologia moderna - ¡Quanta Ciència!