Llei sálica

Archiu:Lex Salica Wandalgarius 01.jpg

Manuscrit de 794 que fa menció de la llei.

La llei sálica (Lex Salica) designa una llei secular que deu el seu nom als francs salios, els qui la varen recopilar i varen publicar en llatí en el V (començos de l'Alta Edat Mija) per orde del seu rei Clodoveo I per a que fora inteligible a tots els seus vassalls, els quals entenien esta llengua per haver estat baix el domini del Imperi romà fins a principis d'eixe sigle. Va ser la base de la llegislació dels antics reis francs fins a la seua extinció i l'aparició del modern regne de França entre els sigles IX i X. Li la coneix particularment per la regulació de la successió monàrquica a favor dels varons, pero regulava també atres assunts (herència, crims, lesiones, robo, fetilleria o malefici, etc.) i va ser, segons pareix, un important element aglutinador en un regne com el franc, compost per varis grups i ètnia.

Llei sálica i penes per crims i fetilleria

En les normes sálicas que regulen els castics per crims, no hi ha castics corporals i inclús els homicidis o assessinats eren penats en multes monetàries. Per eixemple, el que assessinara a un bisbe devia pagar 900 sòus en or (equivalents a dotze mil reals d'argent de el XIX). No obstant, la pràctica de la fetilleria sí era penada severament, i les persones trobades culpables eren condenades al ahorcamiento o a la foguera.

Llei sálica i successió monàrquica

Una part molt concreta d'este còdic va sobreviure, aparentment, als reis francs i va perviure en el història europea durant varis sigles: es tracta d'aquella que prohibia que una dòna heretara el tro de França i inclús que poguera transmetre els seus drets al tro als seus descendents varons. Actualment, la llei sálica no està en vigor en cap monarquia europea i, per a determinar la successió, opera la prevalença del hereu de més edat en independència del seu sexe, és dir, per primogenitura estricta. No obstant, la Monarquia Espanyola i el Principat de Mónaco constituïxen dos excepcions: en abdós països s'aplica actualment l'anomenada llei «agnaticia» (diferent de la llei sálica), que per a la successió al tro situa a les dònes per darrere dels seus germans varons, encara que estos siguen de menor edat.

La llei sálica original otorgava, en realitat, un paper preponderant a un cap de guerrers en la successió al tro, puix establia que l'accés al mateix corresponia al fill varó de la germana del rei, sent est un mig d'assegurar un caudillo en el poder. En efecte, segons la llògica sálica, mai es podia estar completament segur de si el fill de la dòna del rei duya realment la sanc del rei; encara que tampoc era segur que el fill de la germana del rei duguera sanc real, puix la mare del rei també podria haver-li segut infel al pare en concebre a la seua germana. La raó deu buscar-se que els varons de la noblea rebien entrenament en el maneig de les armes des de primerenca edat i en aquella época el rei, el primer dels nobles, combatia al front de les seues tropes en certa freqüència. Açò feya preferible a un supost varó de la família real front a una suposta filla del rei.

Llei sálica successòria monàrquica en França

Esta llei a favor de que solament els varons heretaren la corona no va ser argumentada en França fins a 1358, buscant justificar retroactivament l'accés al tro dels Valois despuix de la mort del rei neonato Juan I de França; la seua aprovació, amparada en una interessada interpretació de l'antiga llei dels salios de Franconia, va estar motivada per interessos polítics i dinàstics: es tractava d'evitar l'accés al tro, per un costat de Juana II de Navarra, filla de Luis X de França, i per un atre d'Isabel de França, germana de l'anterior i reina consorte d'Anglaterra. En això es justificava que ho haguera fet el seu tio Felipe V. En el cas de Juana, ademés, es va aprofitar l'escàndal de la torre de Nesle com a argument contra Juana qüestionant la seua llegitimitat com a filla de Luis X, aun cuando els successos varen ocórrer varis anys despuix del seu naiximent. En el cas d'Isabel, va ser fàcil que la noblea francesa buscara impedir que la corona recaiguera, com a rei consorte, sobre Eduardo II d'Anglaterra.

La llei sálica original s'havia deixat d'aplicar entre els francs occidentals a partir de l'ascensió al tro d'Hugo Capeto en 987; i mai es va plantejar problema successori algun, ya que tots els reis de la Dinastia dels Capetos varen deixar sempre un fill varó hereu. Pero en 1316 es va suscitar per primera volta este problema: el rei Luis X moria en eixe any, deixant una única filla de la paternitat de la qual es dubtava (la seua mare Margarita de Borgoña, primera esposa del rei, havia segut encarcerada per adulteri), i a la seua segona esposa, Clemència de Hongria, embarassada: el fill que anara a nàixer d'ella, de ser chiquet, seria rei; pero de ser chiqueta, no se sabia ben qué fer. Va ser llavors quan el regente, Felipe de Poitiers (germà menor de Luis X), va tindre l'iniciativa de promoure i promulgar esta llei, segons la qual les dònes no podrien ser reines de França per dret propi. Quan la reina viuda va donar finalment a llum un varó, este es va convertir immediatament en rei en el nom de Juan I de França. Pero quan este rei neonato va morir inesperadament als cinc dies de nàixer, el seu tio el regente, en virtut de la llei recent aprovada, va ser proclamat rei com Felipe V. La crisis successòria va ser aixina resolta d'un modo molt poc ètic, pero eficaç. En esta primera época, la llei aprovada per Felipe de Poitiers era coneguda com a «Llei dels Varons», i va ser la mateixa que va motivar que en 1322 s'apartara de la successió a les quatre filles de Felipe V, d'en favor del germà d'est, Carlos IV.

Quan Carlos IV va morir en 1328, França es va trobar en la mateixa situació de 1316, ya que el monarca fallit deixava dos filles i una reina viuda embarassada. Solament que en esta ocasió els parents varons més propencs al rei eren: per un costat el regente Felipe de Valois, que era el seu cosí patern com a fill de Carlos, comte de Valois, germà a la seua volta de Felipe IV); i per un atre costat el recent proclamat rei Eduardo III d'Anglaterra, que era el seu nebot matern per ser fill d'Isabel de França, germana de Carlos IV, Felipe V i Luis X.

Per a resoldre la situació i evitar, ademés, el perill de l'absorció de la Corona francesa per l'anglesa, els Estats Generals varen fer l'última modificació que va conéixer la nova llei successòria: segons esta, les dònes estarien privades per a governar el regne, pero també per a transmetre els drets successoris als seus descendents. D'esta manera, quan la reina viuda Juana de Evreux va donar a llum finalment a una atra chiqueta, Felipe de Valois es va convertir immediatament en rei Felipe VI de França. Esta modificació, no obstant, provocaria a llarc determini l'esclat de la guerra dels Cent Anys, quan Eduardo III (que al principi no es va interessar per este assunt) va declarar que la nova llei de successió francesa era fraudulenta (en lo que no li faltava raó) i va reclamar tindre majors drets al tro francés per ser ell l'únic net varó viu de Felipe IV de França.

La llei sálica successòria va estar vigent en França fins a la Revolució francesa, i despuix d'ella durant la restauració borbònica, de 1815 a 1830. Els reis que ciñeron la corona de la Flor de Lis gràcies a ella varen ser:

• Felipe V el Llarc, a la mort de Juan I el Pòstum, el seu nebot, i en detriment de la germana d'est, la futura Juana II de Navarra, filla de Luis X.
• Carlos IV el Bell, a la mort de Felipe V, el seu germà, que deixava quatre filles.
• Felipe VI de Valois, a la mort de Carlos IV, el seu cosí, que deixava dos filles.
• Luis XII de Orleáns, a la mort de Carlos VIII l'Afable, el seu cosí en tercer grau.
• Francisco I de Angulema, a la mort de Luis XII, el seu cosí en segon grau, i en detriment de la seua pròpia esposa Claudia, filla de Luis XII.
• Enrique III, rei de Polònia, a la mort del seu germà Carlos IX, que deixava una filla.
• Enrique IV de Borbón (descendent per llínea paterna directa del rei Sant Luis), a la mort d'Enrique III, el seu cunyat.
• Luis XVIII, per la mort en presó del seu nebot el Delfí (conegut com Luis XVII encara que mai va regnar) i en detriment de la germana d'est, María Teresa, filla de Luis XVI.

Llei successòria monàrquica en Espanya

Vore també: Reglament de successió de 1713

El rei Felipe V no va instituir la llei sálica successòria monàrquica en Espanya, com es creu o es diu per lo comuna i equivocadament, puix en instituir la «llei de l'Agnación Rigorosa», solament priva a les dònes de la successió quan hi haja llegítims descendents varons, mentres que la llei sálica les exclou absolutament i en tots els casos («Lex Salica»).

El rei Felipe V, en pujar al tro despuix de la guerra de successió espanyola, va idear establir en Espanya la llei sálica, que governava en França, i va presentar este proyecte a les Corts de Castella en 1713; estes discordaron en el rei, qui no va poder assegurar el seu designi. Trobant-se congregades les Corts en Madrit des del 5 de novembre de 1712, va promulgar en elles el 10 de maig de 1713 el Reglament de successió, que a la postre es va conéixer com a «Llei de Successió Fonamental» en ser esta la seua funció i la seua importància. Segons les condicions de la nova norma, les dònes podrien heretar el tro encara que únicament de no haver hereus varons en la llínea principal (fills) o lateral (germans i nebots).

Ulteriormente, el recent coronat rei Carlos IV va fer aprovar a les Corts en 1789 una disposició per a derogar la llei i tornar a les normes de successió establides pel còdic de les Partides. No obstant, la Pragmàtica Sanció real no va aplegar a ser publicada i per tant no va regir fins que el seu fill Fernando VII la va promulgar en 1830, desencadenant el conflicte dinàstic del carlisme.

Esta distinció significante entre la llei sálica i la Llei de Successió és fonamental per a comprendre la pretensió jurídica del germà de Fernando VII, l'infant D. Carlos, al tro d'Espanya, al com tindria llegítimament dret en funció de la Llei de Successió Fonamental promulgada per Felipe V, mentres que en la restauració del compendio de Fernando VII, ho tindria la seua filla Isabel.

El contingut de la nova Llei de Successió Fonamental, promulgada per Felipe V en concòrdia en els Suprems Consells d'Estat i de Castella en 1713, és:

Llei sálica successòria monàrquica en Hongria

En Hongria, des de la fundació del regne en l'any 1000, va ser innecessària l'aplicació d'esta llei. Tota la dinastia de Árpad sempre contava en membres varons vius per a l'época en que la successió era necessària. A diferència del regne francés, a on existia la tradició de la primogenitura (la corona passava de pare a fill obviant als demés membres de la Casa Real), el tro hongarés passava freqüentment al membre de major edat en la família que estiguera viu per al moment del decés del previ rei, complint-se en la tradició del senioratus (germans i cosins heretaven el tro si el fill del rei era menor que ells). No obstant, l'extinció de membres varons d'esta Casa reinante en 1301 va conduir a un gran caos, quan el rei Andrés III de Hongria (1250-1301) mor sense fills.

Obviant-se totalment la llei sálica, de colp i repent sorgixen varis aspirants al tro hongarés, tots reclamant-ho com a descendents enáticos (per via materna) de la casa real hongaresa. El primer va ser Wenceslao III de Bohemio (1289-1306), la yaya paterna de la qual era la reina Cunegunda, neta del fallit rei Béla IV de Hongria. El seu breu regnat, des de 1301 fins a 1305, va ser interromput pel pròxim pretenent: Otón III duc de Baviera (11 de febrer de 1261-9 de setembre de 1312), la mare del qual era Isabel de Hongria, Duquesa consorte de Baviera, filla del fallit rei Béla IV de Hongria. Igualment va tindre un curt regnat (1305-1307) i finalment va ser reemplaçat per Carlos I Roberto de Hongria (1288-1342), qui era bisnieto de la reina María, filla d'Esteban V de Hongria. En estos tres casos es va aplicar la llei sálica a on els fills de les princeses heretaven el tro hongarés per via materna.

Anys més vesprada, la bisnieta de Carlos Roberto, i filla de Luis el Gran (1326-1382), María I de Hongria (1371-1395) va ser coronada Reina hongaresa despuix de la mort del seu pare en 1382. En açò, es va obviar per complet la successió agnática continguda en la llei sálica, a on s'estipulava que les dònes no podien ser coronades com a reines. No obstant, María no va tindre fills i finalment el tro ho va terminar prenent el seu espós Segismundo de Luxemburc en 1387. Per una atra part, la mateixa successió agnática tampoc es va consumar en Polònia (Luis I de Hongria va obtindre el tro polac en els últims anys del seu regnat), ya que l'atra filla de Luis el Gran va ser coronada com Eduviges I de Polònia. Despuix de la mort de Santa Eduviges de Polònia, el seu espós Vladislao II de Polònia va conservar la corona i va prendre una nova esposa, fundant una nova dinastia en dit regne.

Llei sálica sucesorial monàrquica en Suècia

En Suècia, el rei Carlos XIII, en carir de descendència, va fer aprovar la llei sálica en 1810 per a poder controlar el herència del seu tro; d'esta manera, va fer nomenar hereu en primer lloc al príncip Cristián de Augustenborg i, despuix de la mort d'est, al mariscal Jean Baptiste Jules Bernadotte. La llei es va mantindre en vigor fins que el parlament suec la va derogar en 1979 per a proclamar hereua a la princesa Victoria.

Llei sálica sucesorial monàrquica en atres països

En Dinamarca, Àustria i Hannover es va aplicar aixina mateix la llei sálica, sent detonant o pretext per a molts conflictes successoris i armats. El principal es va donar en el Sacre Imperi Romà Germànic en el XVIII. Prèviament a la seua mort, l'emperador germànic Carlos VI de Habsburgo, en vista de que no tenia fills varons que ho succeïren en el tro, va decidir promulgar la Pragmàtica Sanció de 1713, la qual estipulava que la seua filla María Teresa I d'Àustria heretava el tro del Sacre Imperi i la llei sálica no era aplicada. Inclusivament el llinage «Habsburgo» era heretat junt en el tro i d'esta forma va nàixer la dinastia Habsburgo-Lorena, no abans de causar la guerra de successió d'Àustria, sent pretext d'ella l'abolició de la llei sálica para Federico II el Gran de Prusia, qui volia destronar a María Teresa.

En Anglaterra, per una atra part, l'abolició de la llei sálica en el XII també va causar la guerra civil durant el periodo denominat «Anarquia anglesa», per la disputa del tro entre Esteban i la seua prima l'emperatriu Matilde. En el XIX s'atribuïx a l'inaplicaació de la llei sálica la separació d'Hannover de la Corona britànica, quan Eduardo VII, fill de Victoria, puja al tro com el primer rei de la Casa de Sajonia-Coburgo-Gotha en el Regne Unit que va reemplaçar a la casa de Hannover.

En Japó, actualment la llei sálica seguix en vigor. El nomenament de Fumihito com a successor del seu germà, l'actual emperador Naruhito, qui no posseïx hereus varons, va tancar les portes a l'abolició d'esta llei.

Conflictes i processos célebres relacionats en l'aplicació de lleis sálicas

• Guerra dels Cent Anys en França
• Processe i condena de Juana d'Arc
• Guerres carlistas en Espanya

Lleis sálicas en la lliteratura

• Victor Hugo en la seua novela Nostra Senyora de París, descriu en el llibre octau, capítul III, el juí a Esmeralda, la protagonista, per fetilleria, prostitució i assessinat, en el qual l'advocat acusador cita les lleis sálicas.
• En l'obra La vida d'Enrique V de William Shakespeare, es menciona la llei sálica en el primer acte, escena II.
• En 1848 La llei sálica, comèdia en dos actes de E. Scribe, va ser publicada per l'Establiment Tipogràfic de A. Vicente, de Madrit.
• Maurice Druon, en el quart llibre de la saga Els reis malaïts, titulat La llei dels varons, descriu el procés d'implantació de la llei per Felipe V, llavors comte de Poitiers i regente del regne, per a poder accedir al tro de França en lloc de la seua neboda Juana II de Navarra.

Enllaços externs

• Lex Salica herausgegeben von J. Fr. Behrend nebst donen Capitularien zur Lex Salica [1] archivat en Wayback Machine. — Biblioteca de la Facultat de Dret de l'Universitat de Sevilla (en alemà i llatí)
• Informacions sobre la llei sálica en la Bibliotheca legum. A database on Carolingian secular law texts (alemà i anglés)