Anar al contingut

Francisco I de França

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:François Ier Louvre.jpg
Francisco I de França

Francisco I de França (Cognac, 12 de setembre de 1494-Rambouillet, 31 de març de 1547), conegut com el Pare i Restaurador de les Lletres, el Rei Cavaller i el Rei Guerrer, va ser consagrat com rei de França el 25 de giner de 1515 en la catedral de Reims, i va regnar fins a la seua mort en 1547.

El seu regnat va permetre a la nació francesa eixercir un paper important en els assunts europeus i colocar-se com una potència econòmica de primer orde. Fill de Carlos de Angulema i de Luisa de Saboya, pertanyia a la branca Valois-Angulema de la dinastia dels Capeto.

Francisco I és considerat com el monarca emblemàtic del periodo del Renaixença francés. El seu regnat va permetre un desenroll important de les arts i les lletres en França. L'atracció que sentia per Itàlia es va manifestar en el mecenage que va eixercir sobre alguns artistes italians com Leonardo Dona Vinci.[1]

En el pla militar i polític, el regnat de Francisco I va estar plagat de guerras i d'importants acontenyiments diplomàtics. Va tindre un rival poderós en la figura de l'emperador i rei d'Espanya Carlos I i va deure contar en els interessos diplomàtics del rei Enrique VIII d'Anglaterra, sempre desijós de posicionar-se com a aliat d'un o un atre bando. Francisco I va registrar èxits i fracassos, pero no li va permetre al seu enemic imperial concretar els seus plans, la realisació dels quals comprometria l'integritat del regne. Els seus esforços guerrers varen carrejar pesades conseqüències per a l'Occident cristià en permetre que l'imperi otomà s'apoderara de la casi totalitat del regne d'Hongria i aplegara fins a les portes de Viena.

Biografia

[editar | editar còdic]

Joventut i educació

[editar | editar còdic]

Francisco I va nàixer el 12 de setembre de 1494 en Coñac (en el llavors Ducado d'Aquitània i en el departament actual de Charanta). El seu nom li ve de Francisco de Paula.[2] El seu pare Carlos de Angulema, al com Francisco mai va conéixer, era el cosí del rei Luis XII de França i el fill menor de la duquesa de Milà Valentina Visconti (1368-1408).

Sense hereus, Luis XII va fer aplegar a la cort d'Amboise al chicotet Francisco, acompanyat de la seua mare Luisa de Saboya i de la seua germana major Margarita. Va ser en eixe castell i a la vora del Loira a on va créixer Francisco.

Luisa de Saboya, viuda als 19 anys en 1495 quan Francisco no tenia més que dos anys, crie sola als seus dos fills. Ya de chiquet, es va rodejar de companyies que conservarien la seua influència fins a la seua vida adulta, tals com Anne de Montmorency (1492-1567), Martin de Montchenu, Felipe de Brion i Roberto de la Mark, senyor de Fleuranges.[3] En 1502, Francisco cau del cavall i es troba en estat crític. La seua mare cau malalta i no viu més que per a la curació del seu fill a qui crida «César».

Quan Francisco accedix al tro en 1515, té 20 anys i la reputació de ser un humaniste. Elegix com a emblema la salamandra. La seua entrada en París el 15 de febrer de 1515 marca el to del seu regnat. Vestit en un trage en tela d'argent i incrustat de joyes, encabrita al seu cavall i llança monedes a la multitut. Mentres que els seus dos predecessors, Carlos VIII de França i Luis XII, varen passar molt temps en Itàlia, no varen aprofitar el moviment artístic i cultural que allí es desenrollava. No obstant, ells varen permetre el florecimiento ulterior del Renaixença en França.

El contacte entre la cultura italiana i francesa durant el prolongat periodo de les campanyes d'Itàlia va introduir les noves idees en França en el moment en que Francisco rebia la seua educació. Molts dels seus preceptores, entre els que es varen destacar François Desmoulins, el seu professor de llatí (llengua que Francisco mai assimilarà completament), l'italià Gian Francesco Conti i Christophe Longueuil, varen inculcar en el jove Francisco una ensenyança profundament inspirada pel pensament italià. La mare de Francisco estava interessada també en l'art renaixentiste i va transmetre eixa passió al seu fill, el qual, durant el seu regnat, va dominar la llengua italiana a la perfecció. Encara que no és possible assegurar que Francisco haja rebut una formació humanista, sí pot dir-se que va rebre una educació que ho va sensibilisar (molt més que als seus predecessors) a eixe moviment cultural.

Un príncip de la Renaixença

[editar | editar còdic]

El mecenes i els artistes

[editar | editar còdic]

Per a l'época en que Francisco I accedix al tro, les idees del Renaixença s'havien difòs en tota França, sent Francisco un dels promotors d'eixa difusió. Encarrega numerosos treballs als artistes als que fa viajar a França. Varis treballen per a ell, entre ells Andrea del Sarto i Leonardo dona Vinci. Francisco I manifesta un verdader afecte pel vell home, al que crida «pare meu» i a qui instala en Clos Lucé, a l'alcanç del château royal d’Amboise. Leonardo aporta els seus més célebres obres, tals com La Gioconda, La Verge, el Chiquet Jesús i Santa Ana i Sant Joan Batista. El rei li confia diverses missions, com l'organisació de les festes de la Cort en Amboise, la creació de trages i l'estudi de diversos proyectes. Vinci permaneix en França fins a la seua mort, en els braços del rei segons una llegenda posada en dubte per certs documents històrics.

Durant una exposició de pintura al començament de el XIX, va poder apreciar-se un quadro de Gigoux representant a Leonardo dona Vinci agonisant en braços de Francisco I, tema ya abordat en 1781 per François-Guillaume Ménageot. La tradició per la que la pintura va tindre el seu propòsit descansa únicament sobre un epitafi llatí. Leonardo dona Vinci va morir en el castell de Cloux (actual Clos Lucé), en Amboise, el Plantilla:Dona't. Ara be, en eixa época, la Cort estava en Saint-Germain-en-Laye, a on la reina va donar a llum al rei Enrique II de França el 31 de març, i les ordenances reals fetes l'1 de maig estan registrades en eixe lloc. Més encara, el diari de Francisco no senyala cap viage del rei fins al més de juliol. Ademés, l'alumne de Leonardo, Francesco Melzi, a qui este va llegar els seus llibres i pinzells i va fer depositario del seu testament, va escriure a un germà del gran pintor una carta en la que li relata la mort del seu mestre.

Descendència

[editar | editar còdic]

Francisco I va pujar al tro a la mort de Luis XII, en la filla de la qual Claudia s'havia casat. Tindria en este matrimoni sèt fills:

  • Luisa (19 d'agost de 1515-21 de setembre de 1517). Compromesa breument a Carlos I d'Espanya.
  • Carlota (23 d'octubre de 1516-8 de setembre de 1524). Morta de rubéola. Va inspirar a la seua tia, Margarita de Angulema, reina de Navarra el poema Diàlecs en forma de visió nocturna, de tendència reformista.
  • Francisco, Delfí i duc de Bretanya (28 de febrer de 1518-10 d'agost de 1536).
  • Enrique, duc d'Orleans, Delfí i rei de França com Enrique II, (31 de març de 1519-10 de juliol de 1559). Casat en Catalina de Médicis, tindria dèu fills, entre ells els últims tres reis de la dinastia Valois (Francisco II, Carlos IX i Enrique III) i Isabel, reina consorte d'Espanya; Claudia, duquesa de Lorena, i Margarita, reina de Navarra i França.
  • Magdalena, (10 d'agost de 1520-9 de setembre de 1537). Reina d'Escòcia com a esposa de Jacobo V. Morta de #tuberculosis.
  • Carlos, (22 de giner de 1522-9 de setembre de 1545). Duc de Angulema.

Política exterior

[editar | editar còdic]

Al front d'un eixèrcit de 40 000 hòmens, va marchar a Itàlia per a obtindre la victòria en la batalla de Marignano, triumfo que, acompanyat dels tractats de pau subsegüents, varen otorgar a la monarquia francesa una estabilitat en la seua frontera en els cantones suïssos que es va prolongar fins a 1792. Encara que la victòria dels francesos va conseguir la cessió del Milanesado, va provocar la desestabilisació de l'equilibri de forces en Europa i l'intervenció posterior de l'emperador Carlos V en Itàlia.

Vàries guerres els varen enfrontar per la possessió d'Itàlia, en la primera de les quals Francisco I va ser vençut i fet presoner en la Batalla de Pavía (1525) quan, derrotada la seua cavalleria per part de l'hispà-imperial i el crucial respal dels arcabuceros espanyols enviats pel Marqués de Peixcara, tres hòmens d'armes espanyols li varen alcançar per a capcionar-li. Li varen matar el cavall i ho varen derribar a terra. Varen ser el vasc Juan de Urbieta, el gallec Alonso Chiula dona Veiga i el granadí Diego Dávila. Caigut el rei en terra, es apearon Urbieta i Chiula dona Veiga, li varen alçar la vista, i ell va dir que era el rei que no ho mataren. Traslladat a Madrit es va vore obligat a firmar el Tractat de Madrit (1526), pel qual deuria renunciar els seus drets sobre importants zones de la península itálica (Milanesado, Gènova, Nàpols) i atres territoris veïns del regne de França (Borgoña, Artois, Tournai i Flandes). Va tornar a França per a tramitar els acorts del tractat i va deixar als seus dos fills majors com a rehens per a garantisar el seu compromís. Francisco era l'hereu, tenia el títul de delfí, i Enrique era duc d'Orleans. Tenien nou i huit anys. El rei francés no va complir el Tractat de Madrit i els príncips varen permanéixer en Castella més de quatre anys. Varen estar custodiats per Íñigo Fernández de Velasco i Mendoza, Condestable de Castella i a la mort d'est pel seu fill i successor Pedro Fernández de Velasco i Tovar. Els chiquets varen aplegar acompanyats d'un gran sèquit de servidors, pero l'emperador que es va sentir enganyat per Francisco I va ordenar encarcerar a la majoria del sèquit i tancar als chiquets en les fortalees del Condestable. Varen estar al principi en Villalba dels Alcores, en tres fortalees més i finalment en Pedraza.

l'espasa de Francisco I, capturada en dita batalla, va permanéixer en Espanya durant 283 anys fins al 31 de març de 1808, data en que va ser entregada en Madrit a l'eixèrcit invasor francés per a fer-li-la aplegar a Napoleón Bonaparte, qui havia manifestat el seu interés al Secretari de Despaig, Pedro Ceballos Guerra, a través de Joaquín Murat, duc de Berg i cunyat de Napoleón. Fernando VII, desijós en aquells moments d'obtindre el favor de l'emperador, va autorisar dita devolució. Inclús Napoleón reprendió a Murat per aquell acte innecessari de provocació al poble espanyol consentit pel jove Borbón sense tindre en conte la humiliació que representava.[4]

Despuix d'un nou conflicte, en 1529 es firma una nova pau: la de Cambrai o de les Dames, aixina cridada perque va ser negociada i firmada per Luisa de Saboya i Margarita d'Àustria, mare i tia, respectivament, dels reis en discòrdia. Una de les clàusules de dit tractat establia que Francisco I, ya viudo, es casaria en l'archiduquesa Leonor d'Àustria, reina viuda de Portugal. Este matrimoni estrictament polític es va celebrar el 5 d'agost de 1530 i no va tindre descendència. La reina Leonor va aplegar a França acompanyada dels dos fills majors del rei. La pau de Cambrai estipulava que s'havien de pagar a l'emperador dos millons d'escuts d'or en lloc dels territoris de Borgoña, que era el principal desig de l'emperador. Renunciava a la Borgoña i tornava als príncips. Els dos chiquets havien permaneixcut captius en Castella més de quatre anys com a conseqüència de que el rei francés no complira lo promés en el Tractat de Madrit.

Posteriorment, en 1538 es va firmar la treua de Niza, a la que va seguir, en 1544, la Pau de Crépy, que va posar fi a les lluites entre Carlos I i Francisco I. Este rei va implantar en França les bases de l'absolutisme monàrquic i va ser protector de les ciències i les arts; va fundar el Colege de França i l'Imprenta Real, va ordenar iniciar la construcció del palau del Louvre. Va governar casi com a rei absolut, sense convocar els Estats Generals. Va viure en gran ostentació durant el seu regnat.

En el seu regnat, ademés de les guerres contra Carlos I d'Espanya, varen començar les manifestacions d'intolerància cap als protestants en França (coneguts com hugonotes), lo que seria l'orige de les cruentes guerres de religió que varen devastar el país en les décades posteriors. Ho va succeir el seu fill Enrique II. El delfí Francisco havia mort el 10 d'agost de 1536 en el castell francés de Tournon

[editar | editar còdic]

La vida disoluta de Francisco I va inspirar a Victor Hugo a escriure una obra teatral «El rei es divertix» estrenada en 1832 i durament atacada per la censura. Giuseppe Verdi, inspirat a la seua volta en l'obra de Victor Hugo, va compondre la seua òpera Rigoletto (1851), a on Francisco I és cridat el duc de Mantua i el seu bufó Triboulet, Rigoletto. En esta obra, Verdi ha llegat a la música la peça «La donna è mobile».

Any Série Actor Director
2007 Els Tudors Emmanuel Leconte Michael Hirst
2015 Carlos, rei emperador Alfonso Bassave Salvador García Ruiz

Ancestros

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Francisco_I_de_França&oldid=789618»