Enrique II de França

Enrique II de França (Saint-Germain-en-Laye, 31 de març de 1519-París, 10 de juliol de 1559), quart fill de Francisco I i de Claudia de França, va ser reconegut duc de Bretanya en 1536 (sense coronació) i coronat rei de França en Reims en 1547.

Biografia

Primers anys

Enrique va nàixer en el castell de Saint-Germain-en-Laye, prop de París, com segundogénito de Francisco I de França i Claudia, duquesa de Bretanya, filla a la seua volta de Luis XII de França i Ana de Bretanya. El seu pare va ser capturat en la batalla de Pavía per l'enemic d'este, Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic, obligant-li a firmar el Tractat de Madrit, per lo que Enrique i el seu germà major Francisco, delfí i duc de Bretanya, varen permanéixer en Espanya com a rehens des de 1526 fins a 1530 com a garantia del compliment de lo acordat. No està del tot clar on varen permanéixer, ya que els va acompanyar un nutrit sèquit que també va deure ser estajat i retingut, encara que sembla que varen estar sempre en fortalees que pertanyien a la família Fernández de Velasco, ducs de Fredes i condestables de Castella. Varen ser els castells de Villba dels Alcores (1528), d'Ampudia (1528), dels Velasco (el palau dels Condestables en Villpando), de Berlanga, de Castilnovo i Pedraza (1528-1530). Despuix de la mort del seu germà en 1536, Enrique li va succeir com a delfí i duc de Bretanya, sense aplegar a governar en Bretanya, ya que el seu pare era el usufructuario. Despuix de la mort del seu pare, va heretar el tro de França. Va ser errático en la política d'aliances i, en un principi, un fervent defensor de la fe catòlica front a la Reforma protestant. Va combatre en encono als hugonotes, pero després els va tolerar i es va aliar en els calvinistas. Va condenar els llibres no catòlics en 1551, prohibint la seua circulació i venda, i va mantindre l'enfrontament contra Carlos V en una singular aliança en l'Imperi otomà. Va prendre Metz a pesar del sege del rei espanyol i va defendre París front a l'emperador, pero tots els esforços bèlics varen dur a la fallida a la Corona.

Matrimoni

Catalina de Médici, la seua esposa.

Enrique II de França.

Es va casar en 1533 en Catalina de Médici, en la que va tindre dèu fills, al mateix temps que mantenia una relació amorosa en Diana de Poitiers, que es va fer oficial en 1536. Diana de Poitiers va eixercir una influència notable sobre el rei i, encara que en un atre orde, també es va deixar influir pel condestable Anne de Montmorency, aixina com els seus nebots (Gaspar de Coligny, François d’Andelot, i la moradura Odet de Coligny) que varen gojar de tota la confiança d'Enrique II. Va negociar el rescat de Boulogne en els anglesos en 1550. Per mig del Tractat de Chambord en 1552, va conseguir l'aliança de França en els príncips protestants del Sacre Imperi Romà Germànic contra Carlos V i va ser autorisat a prendre les tres ciutats episcopals i imperials de Metz, Toul i Verdún, en Lorena. En 1552 va ocupar els Tres Bisbat, que pertanyien al Sacre Imperi Romà Germànic, l'anexió definitiva del qual a França no va ser reconeguda fins a 1648 quan es va firmar la Pau de Westfalia. En 1558 el duc de Guisa i l'armada francesa conseguixen recuperar Calais, última possessió dels anglesos en territori francés.

Últims anys i mort

Insígnies d'Enrique II de França (a l'esquerra una H d'Enrique en francés) i de Catalina de Médici en un fumeral del seu castell de Chenonceau.

Va sofrir varis revessos al final del seu curt regnat. Va ser derrotat en Itàlia i en els Països Baixos per Espanya. Es va vore obligat a acceptar, en 1559, la Pau de Cateau-Cambrésis i a renunciar, definitivament, les possessions italianes. Va morir en 1559. Durant un torneig contra Gabriel, comte de Montgomery, celebrat en motiu de la boda de la seua filla Isabel en Felipe II d'Espanya, va anar greument ferit per la llança d'este en un ull. Va ser atés pels millors meges i cirugians. Ambroise Vaig parar va ser autorisat a reproduir la ferida en alguns condenats per a investigar cóm i de qué forma curar-la, sense obtindre resultat algun. Felipe II va enviar des de Brusseles a Andrés Vesalio, que no va aplegar a temps per a tractar de salvar la vida del rei, puix este ya havia mort a la seua arribada.

Li va succeir el seu fill major, Francisco II de França. El seu regnat, considerat en ocasions desvaído com la seua personalitat, va ser testic, no obstant, de la derrota de Carlos V contra el que el seu pare, Francisco I, havia combatut sense èxit. I, sense propondre-li-ho, va anar el generador de les Guerres de religió de França a causa del seu defensa increbantable de la fe catòlica contra la Reforma protestant.

Descendència

Del seu matrimoni en Catalina de Médici va tindre dèu fills:

• Francisco (1544-1560), rei de França de 1559 a 1560.
• Isabel (1546-1568), casada en Felipe II d'Espanya (1559).
• Claudia (1547-1575), casada en Carlos III de Lorena.
• Luis (1549-1550), duc d'Orleans.
• Carlos (1550-1574), duc d'Orleans (1550-1560) i rei de França de 1560 a 1574.
• Enrique (Alejandro Eduardo) (1551-1589), duc d'Anjou (1551-1576), d'Orleans (1560-1576), rei de Polònia (1573-1574) i rei de França (1574-1589).
• Margarita (1553-1615), casada en Enrique IV de França en 1572.
• Hércules (Francisco) (1555-1584), duc d'Alençon i d'Anjou.
• Victoria i Juana (1556). De la seua relació en la piamontesa Filippa Duci, quan encara era delfí, va tindre una filla llegitimada:

• Diana de França (1538-1619), duquesa de Châtellerault, Angulema i Étampes. De la seua relació en l'escocesa Jane Fleming, va tindre un filegitimat:
• Enrique de Valois, duc d'Angulema (1551-1586), conegut com "El Bastardo de Valois", qui va ser Gran Prior de l'Orde de Malta i Governador de Provença. De la seua relació en la baronesa de Fonttete, Nicole de Savigny, va tindre un fill que no va ser llegitimat pero sí reconegut pel seu pare:
• Enrique de Valois-Sant-Rémi, naixcut en 1557 en París.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Enrique II de França.