Calvinisme

Joan Calví

El calvinisme és una branca cristiana protestant basada en els ensenyaments teològics del reformador Joan Calví (Jean Cauvin). Va ser desenrollada per teòlegs com Martin Bucer, Heinrich Bullinger, Pietro Martire Vermigli, Huldrych Zwingli, Théodore de Bèze i Guillaume Farel i va influir en teòlegs britànics com Thomas Cranmer i John Knox. En tot, degut al paper preponderant del reformador Joan Calví (Jean Cauvin) en els debats confessionals i eclesiàstics, la tradició es va conéixer com a calvinisme. Històricament relacionades en les doctrines de Zwingli o de Joan Calví, hi ha actualment, l'Església Reformada, pero organisativament és independent.

En el protestantisme, el calvinisme és la doctrina més influent. És fonamentalment una doctrina teocèntrica que neix com a reforma anticatòlica i anti-luterana. La seua doctrina admet la Santíssima Trinitat, l'Encarnació de Crist, les dues natures del Crist (la humana i la divina), la teoria de sant Agustí sobre la gràcia, la predestinació i el pecat original. En l'església calvinista, l'autoritat prové directament de Déu i ha de predicar la paraula, administrar els sagraments i vetllar per la disciplina eclesiàstica. Els elegits més ilustrats han d'ensenyar els atres a interpretar rectament les Sagrades Escriptures. Calví va acceptar els sagraments del baptisme i l'eucaristia, pero va suprimir el culte als sants, a les images, a les relíquies, a la creu... perque tot plegat ho va considerar idolatria. No admeté el sagrament de la reconciliació, ni el vot religiós, ni el celibat, ni tampoc les indulgències. A més va negar l'existència del purgatori.

Història i influència del calvinisme

Quadre d'Emanuel de Witte (1660). El calvinisme es caracterisa per les seues esglésies sòbries.

Joan Calví va tindre una influència internacional important en el desenroll de la Reforma Protestant, des de l'edat de 25 anys, quan va escomençar a escriure la seua primera edició dels Instituts de la Religió Cristiana el 1534, i publicat el 1536. Esta obra, la qual va ser revisada en diverses ocasions durant la vida de Calví, a més de la colecció nombrosa de cartes pastorals i comentaris bíblics són la font de la gran influència constant que ha tingut sobre totes les denominacions del Protestantisme allarg de llur història. El creiximent de l'importància de les esglésies reformades, i de Calví, pertanyen a la segona fase de la Reforma Protestant, període en el qual es van conformar les esglésies evangèliques despuix de l'excomunió de Martí Luter de l'Església Catòlica. Calví, d'origen francés, es va exiliar a Suïssa. Havia signat la confessió luterana d'Augsburg el 1540, pero la seua influència va ser major en la Reforma Suïssa, la qual no era luterana sinó que estava basada en els ensenyaments d'Huldrych Zwingli. Els ensenyaments i la doctrina protestant estaven evolucionant de manera independent a Martí Luter, sota la influència de molts escriptors i reformadors, dels quals Calví va ser preeminent. la Pau de Westfàlia de 1648, que va acabar la Guerra dels Trenta Anys donava reconeiximent legal als calvinistes.

Encara que el calvinisme es pot referir principalment a la doctrina de les esglésies calvinistes, ha estat una peça clau en el fonament de la doctrina protestant, i ha influenciat a nombrosos teòlegs no relacionats en l'església calvinista per se, com Franciscus Gomarus, el fundador de l'església presbiteriana, John Bunyan, teòleg baptista, i el teòleg nord-americà Jonathan Edwards.

Extensió del protestantisme

El calvinisme es va estendre ràpidament pels Estats alemanys occidentals, França (hugonots), els Països Baixos, Anglaterra (puritans) i Escòcia, país on va propiciar el naiximent de l'Església presbiteriana perque molts burgesos partidaris del mercantilisme van abraçar el calvinisme que autorisava el préstec a interés (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l'enriquiment personal una benedicció de Déu perque triomfar en l'ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la salvació.

Calvinisme i monarquia hispànica

Erro al crear miniatura:

Pintura de Francisco Goya que representa un acte de penitència pública de l'Inquisició espanyola.

En canvi, la Reforma protestant, entesa com la voluntat de reinterpretar el paper de l'Església i reformar espiritualment l'Església cristiana occidental, no va arrelar als països catalans sota domini de la monarquia espanyola. L'historiador i teòleg reformat holandès Bernat Coster en dona les motius: “armada en el suport polític i cultural de totes les forces conservadores dels sigles XVI i XVII, la Contrareforma es va servir de tot tipos de pressió social i religiosa, fins i tot de persecució i guerres, per contenir el protestantisme”.

Els primers evangelisadors protestants van vindre del regne de França, bàsicament d'Occitània, on havien triomfat les tesis de Joan Calví. Els protestants catalans bàsicament formaven part de la tradició reformada (el calvinisme), de l'Església evangèlica (el luteranisme) o la doctrina menonita. Pero no es va difondre. El professor Carod-Rovira en dona els motius. El protestantisme es va desplegar a Europa sempre associat a un poder polític. És a dir, que els prínceps electors alemanys o els stadhouder (comtes-governadors) flamencs van vore en el reformisme la possibilitat de vestir ideològicament els conflictes sobiranistes que mantenien en la monarquia hispànica. En canvi, a la península ibèrica, els estaments mercantils i aristocràtics havien quedat en una posició afeblida despuix de la revolta de les Germanies (1519-1523) i la crisi de la Biga i la Busca barcelonina. Per contra la voluntat de la monarquia d'erradicar eluteranisme es va convertir en una qüestió d'estat. Només en l'àmbit dels Països Catalans, la monarquia va dur a la foguera més de vuit-centes persones i va condemnar a presó (com el conegut cas de l'humanista Pere Galès i Reiner) o va forçar a l'exili a milers de persones. La difusió de les Diferències de Martí Luter sobre el poder de les indulgències, més conegut com Les noranta-cinc tesis es van enganxat a la porta de l'església de Wittenberg el 31 d'octubre del 1517. Només tres anys despuix, el bisbe de Tortosa Adrià d'Utrecht (el futur papa Adrià VI) ya va prohibir la difusió de llibres de caràcter reformista en el territori de la seua diòcesi i el 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Palma ya va eixecutar a la foguera el pintor Gondisalvi, acusat de pràctica i difusió de les tesis luteranes. A més de judicis, la Inquisició realisava tasques de localisació, persecució i erradicació de persones sospitoses de no professar la fe catòlica. I despuix del Concili de Trento (1545-1563) els rectors parroquials van escomençar a portar un control documental rigorós dels seus feligresos. Finalment, segons el professor Carod-Rovira, una de les principals causes que el protestantisme no es consolidés es troba en un fet cultural: la religiositat catòlica anava acompanyada d'elements teatrals o per a-teatrals (com la Processó del Sant Enterrament de Tarragona l, les festes i diables de Sant Antoni a Mallorca o el Misteri d'Elig) que es van contraposar a l'austeritat del protestantisme.

Doctrina calvinista

Encara que el calvinisme és una base de la Reforma Protestant, hi ha un tema fonamental de la doctrina del calvinisme que el representa, i és la seua doctrina de la salvació, la qual emfatisa que l'home és incapaç d'afegir res per a obtenir la salvació, i que només Déu és l'iniciador de tota la salvació, en tots els seus períodes; és a dir, Déu és l'iniciador de la salvació des de la formació de la fe cap a la decisió de l'home que vol seguir a Crist. La doctrina calvinista és, puix, una doctrina del monergisme (del grec mono que vol dir ‘un’ i ergon que vol dir ‘faena’); és a dir, que la salvació no és un esforç cooperatiu entre Déu i l'home, sinó que depèn completament de Déu. Per açò, Déu ha destinat als homes que han de rebre la salvació; esta doctrina és coneguda com a «predestinació».

Els cinc punts del calvinisme

El calvinisme és una doctrina centrada en la consciència de la «sobirania de Déu»: Déu té preeminència no només en la teologia, sinó en totes les activitats de la vida humana. La bondat i el poder de Déu són ilimitats, ya que Déu obra en totes les àrees de l'existència, sigui espiritual, física, intelectual, secular, sagrada, pública, privada, a la terra o al cel. Açò produeix una dependència absoluta de Déu, la qual no està identificada en els actes temporals de pietat (com la pregària), sinó que envolta totes les activitats de la vida, fins i tot les mundanes. Hi ha cinc punts fonamentals que distingeixen doctrinalment el calvinisme que mostren la diferència entre la doctrina de la salvació evangèlica i la doctrina de l'Església Catòlica. L'essència del calvinisme respecte als cinc punts, és la dependència de Déu, qui va crear l'univers, i el sosté perque compleixi els seus propòsits. Cada cosa bona, d'acort en el calvinisme, existix per causa de la gràcia immerescuda de Déu, i la salvació depèn enterament de la gràcia. Com a preparació per al pla final de la perfecció de la creació, destruint les obres del mal, Déu va decidir rescatar a la humanitat enviant al seu Fill. En Borja Villonga en detalla els cinc punts fonamentals:

• Depravació total. L'home es troba completa i radicalment incapacitat per al bé, per a la vida i per a Déu. La doctrina cristiana afirma que l'home ha estat condemnat a la mort per i en el pecat a causa de la seua caiguda del Paradís pel pecat original. La rebelió de l'home ha implicat el càstig més terrible. De l'home amic de Déu apareix l'home natural que viu alienat de Déu, la seua veritat i de tota salvació. Per esta raó, l'home no coneix els camins de Déu i és lliurat al pecat i vici. Les bones obres, no naixent de l'amor de Déu i de la seua llum i salvació, són manifestacions bones d'un origen pecaminós. Conformar-se a un bé extern, si no neix de Déu que és perfecte, no és bé en si.

• Predestinació. Déu, en la seua infinita misericòrdia, ha triat els escollits per a la salvació i ho va fer abans de la fundació del món. L'home no té capacitat de lliure albir, sinó que tot és conegut per Déu omnipotent i ordenat segons els seus designis. L'home s'ha de lliurar, per tant, a conéixer esta voluntat divina que ha definit la seua vida i acomodar-s'hi. Qui és elegit rebrà la gràcia. Només per mijà de Crist es pot rebre la salvació i, per consegüent, l'elecció implica conéixer Jesús i seguir-lo.

• Expiació limitada. Crist va expiar tots els pecats a la Creu i va cancelar el deute del pecat contret per Adam, va apaivagar l'ira de Déu cap als homes, i va guanyar la salvació per a molts, els que han estat elegits incondicionalment. El sacrifici de Jesús a la creu edifica una nova aliança de Déu en els homes, suficient per a tots i només eficient per als escollits.

• Gràcia irresistible. Els qui han estat elegits incondicionalment per Déu reben la gràcia efectiva i qui n'ha estat elegit no la pot resistir.

• Perseverança dels sants. El sant en la doctrina calvinista és l'elegit per Déu a la salvació. Este perseverarà en la fe i qui no perseveri voldrà dir que no era realment elegit i salvat per Déu.

Moviments cristians relacionats en el calvinisme

Estos moviments o grups estan relacionats en doctrina o història en el calvinisme:

• Església Presbiteriana
• Els puritans
• Els hugonots
• L'Església Reformada
• Les Esglésies Congregacionals
• L'Església Baptista Reformada

El calvinisme, força espiritual de l'esperit capitalista

El filosof, sociòleg i economista Max Weber, a L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, va analisar com l'ascetisme protestant, especialment el calvinisme, va ser una font de sentit rere totes les accions que, encadenades, van desembocar sense voler-ho en el capitalisme modern de producció i d'acumulació caracterisat per una racionalisació de tots els seus processos. El calvinisme, que tot i menystenir els plaers terrenals, no va rebujar el món i va animar els seus seguidors a participar activament de la vida present perque pugessin assolir la salvació o, si més no, vore signes de la salvació futura. Weber va qualificar esta actitut de misticisme intramundà pel fet que condueix a un esforç de vore-hi els designis divins i descobrir-hi els senyals de la voluntat de Déu. La salvació és pura gràcia divina; hom no es guanya la salvació en les obres o en els sagraments com ara la confessió. El dogma de la predestinació va implicar un profund sentiment de soledat interior, d'una incertesa respecte a la salvació personal que esdevenia difícilment suportable. Per tant, la doctrina de Calví, centrada en la gràcia divina i en la glòria de Déu, va conduir al creient a comprometre’s ascèticament en l'activitat mundana i econòmica. Ascèticament va implicar rebujar tota debilitat humana; la seua actitut havia de ser plena de dignitat, d'autocontrol i de severitat. Així, tots els moments de la vida estan impregnats d'exigència ètica. Pels calvinistes i atres protestants, el treball professional va ser el mijà ascètic per excelència; així el treball entès com a vocació no va ser un mal necessari, una càrrega o un càstig; ben contràriament el treball ben fet, continuat, útil i productiu va constituir la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Per tant, des del sigle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.

Referències

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Calvinisme.