Concili de Trento

Concilie de Trento

El Concilie en una calcografia d'Elia Naurizio publicada en el XIX

El Concilie en una obra de Pasquale Cati.

El Concilie de Trento va ser un concilie ecuménico de l'Iglésia catòlica desenrollat en periodos discontinus durant vinticinc sessions entre els anys 1545 i 1563. Va tindre lloc en Trento, Sacre Imperi Romà Germànic, una ciutat del nort de l'Itàlia actual, regida pel príncip-bisbe Cristoforo Madruzzo. Es va convocar en part com a resposta a la Reforma protestant, pero també en la finalitat d'aclarir diversos punts doctrinals. Els seus objectius varen ser definir la doctrina catòlica i disciplinar als seus membres condenant la Reforma Protestant, considerada per la Santa Sèu com una herejía. Va ser el concilie més influent i la seua importància històrica es deu a haver definit la doctrina de l'Iglésia sobre la Sagrada Escritura, la Tradició, els Sacraments i el celibat, prohibint el casament dels sacerdots, l'afirmació de la supremacia de l'autoritat papal, el decret de la fundació dels seminaris i la delimitació dels camps d'aplicació dels teòlecs. El concilie va definir les noves normes dogmàtiques, llitúrgiques i ètica de l'Iglésia, en especials pràctiques rebujades pels protestants: presència real de Crist en la Eucaristía, justificació per la fe i per les obres, conservació dels sèt sacraments, les indulgències i la veneració de la Verge Maria i els sants. Des del Concilie de Trento (1545-1563), els retors deuen dur registres de certes ordenances o sacraments en fonts nomenades registres parroquials. Estos inclouen registres de batisme, confirmacions, matrimonis, defunció i sepelis, l'iglésia catòlica en França va ser de les primeres en dur registres vitals. No obstant, existixen alguns registres anteriors, com els registres parroquials de Givry (Saona i Loira), que comprenen des de 1334 fins a 1357, i els registres de Roz Landrieux (Ille i Villaine), des de 1451 fins a 1528. Els registres es duyen en francés o llatí.

Context històric

Des de 1518, els protestants alemans reclamaven la convocatòria d'un concilie alemà, i l'emperador Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic va intentar tancar les diferències entre catòlics i reformistes per a fer front a l'amenaça turca. En la Dieta de Worms (1521) es varen intentar resoldre les disputes, pero sense èxit. Martín Lutero (a qui Carlos V va permetre que fora convocat a dita Dieta) va acusar a Roma d'eixercir la tirania, i l'emperador es va comprometre per escrit a defendre la fe catòlica, inclús en les armes. En les Dietes posteriors, els príncips alemans, tant protestants com a catòlics, varen continuar insistint en un concilie. En vista de la situació, va haver grans pressions de l'emperador sobre el papa Clemente VII per a que ho convocara, a lo que este es resistia. Al cap d'un temps, en 1529, el Papa es va comprometre a això, pero l'oposició dellegat papal en la Dieta d'Augsburc de 1530 va retardar de nou el proyecte. No obstant, el principal responsable de que no s'aplegara a convocar va ser la férrea oposició del rei Francisco I de França, ya que per a que el concilie tinguera èxit era necessària l'aprovació de la majoria dels monarques. Des d'abans d'esta crisis extrema, l'Iglésia catòlica havia intentat millorar. Es poden mencionar a les moradures Francisco Jiménez de Cisneros i Pedro González de Mendoza o a l'arquebisbe de Granada Hernando de Talavera, que en el XV, durant el regnat dels Reis Catòlics en Espanya es varen dedicar a millorar la moral de l'institució, nomenant bisbes de grans qualitats i fundant centres educatius. En Itàlia, s'havia creat una associació de seglares piadosos i clercs, cridada el Oratorio de l'Amor Diví, que va iniciar les seues activitats secretes en 1517, sobre la base de l'amor al pròxim. Estos intents, no obstant, no bastaven. En Alemània es va destacar la llabor del bisbe Nicolás de Cusa. Va ser Paulo III, que havia vixcut les lluites en Itàlia, qui va assumir el compromís d'unificar als catòlics, conseguint la reunió d'un Concilie, en acabant de que varis Papes ho hagueren intentat sense èxit. Al principi va ser admirador de l'humaniste i teòlec cristià Erasmo de Róterdam i va vore factible una possible reconciliació en els protestants, pero despuix va acabar rebujant eixa possibilitat.

Convocatòria

Paulo III va intentar reunir el concilie primer en Mantua, en 1537, i despuix en Vicenza, en 1538, al mateix temps que negociava en Niça una pau entre Carlos V i Francisco I. Despuix de diversos retarts, va convocar en Trento (Itàlia) un Concilie General de l'Iglésia el 13 de decembre de 1545, que va traçar els allineaments de les reformes catòliques (despuix conegudes com Contrarreforma). En la primera sessió es va contar en la presència de vinticinc bisbes i cinc superiors generals d'órdens religioses. Les reunions, que varen sumar en total 25, en suspensions esporàdiques, es varen prolongar fins al 4 de decembre de 1563. L'esperit i idea del concilie va ser plasmada per la gestió dels jesuïtes Diego Laínez, Alfonso Salmerón i Francisco Torres. La filosofia li va ser inspirada per Cardillo de Villpando i les normes pràctiques, sobre sancions de conductes, varen tindre com a exponent principal al bisbe de Granada, Pedro Guerrero. En est concilie, que va culminar baix el mandat del papa Pío IV, es va decidir que els bisbes devien presentar capacitat i condicions ètiques intachables, s'ordenaven crear seminaris especialisats per a la formació dels sacerdots i es confirmava l'exigència del celibat clerical. Els bisbes no podrien acumular beneficis i devien residir en la seua diòcesis. Es va impondre, en contra de l'opinió protestant, la necessitat de l'existència mediadora de l'Iglésia, com a Cos de Crist, per a conseguir la salvació de l'home, reafirmant la jerarquia eclesiàstica, sent el papa la màxima autoritat de l'Iglésia. Es va ordenar, com a obligació dels retors, predicar els dumenges i dies de festes religioses, i impartir catequesis als chiquets. Ademés, devien registrar els naiximent, matrimonis i decesos. Varen reafirmar la validea dels sèt sacraments i la necessitat de la conjunció de la fe i les obres, sumades a l'influència de la gràcia divina, per a conseguir la salvació, restant crèdit a Lutero que sostenia que l'home se salva per la sola fe sense conjunció en les obres que realisara. També es va opondre a la tesis de la predestinació de Calvino, qui va assegurar que l'home està predestinado a la seua salvació o condena. En refutació a eixa idea, l'iglésia va sostindre que l'home pot realisar obres bones, ya que el pecat original no destruïx la naturalea humana, sino que solament la danya. Els sants varen ser reivindicats de la mateixa manera que la missa, i es va afirmar l'existència del purgatori. Per a complir els seus mandats, es va crear la Congregació del Concilie, donant-se a conéixer les seues disposicions a través d'el “Catecisme del Concilie de Trento”. Es reinstauró la pràctica de l'Inquisició, que havia sorgit en el XII, per a depurar a França dels herejes albigenses. Establida en Espanya en l'any 1478, es va propagar per varis països europeus baix la denominació de Sant Ofici, en la finalitat de promoure i tutelar la doctrina de la fe i la moral en el món catòlic, i perseguir qualsevol possible herejía o desviació doctrinal. El protestantisme va ser perseguit per l'Inquisició en varis països, pero va anar principalment efectiva per a en ells en Espanya, Itàlia i Portugal. També va crear l'Índex, en 1557, pel qual es va establir una censura contra la publicació de pensaments que pogueren ser contraris a la fe catòlica, cremant-se molts llibres considerats heréticos. Posteriorment al Concilie, en 1592, es va publicar una edició definitiva de la Bíblia, sostenint-la com a font de la revelació de la veritat divina, pero otorgant també dit caràcter a la Tradició, negant-se la seua lliure interpretació, en considerar esta una tasca del Papa i els bisbes, hereus de San Pedro i els apòstols, a els qui Crist els va assignar eixa missió. ^{cita requerida}

Desenroll

Finalment es va convocar un concilie difícil i en contínues interrupcions, en el que es poden distinguir fins a tres periodos en tres papes diferents: Paulo III, Juliol III i Pío IV. Paulo III sempre havia segut molt favorable, com a moradura, a la celebració d'un concilie general, que finalment va convocar per a maig de 1537 en la ciutat de Mantua. Pero va sofrir successives prorrogacions i canvis de lloc per variats motius:

• La majoria dels prelats es mostraven contraris a celebrar un concilie en aquell moment.
• Els príncips alemans protestants, reunits en la ciutat d'Esmalcalda en 1535 (la Lliga d'Esmalcalda), varen canviar d'estratègia i també es varen opondre.
• Els impediments posats per Enrique VIII d'Anglaterra i, sobretot, per Francisco I de França.

• El progressiu distanciament de Carlos I i el papa Paulo III. Els dos monarques cristians més importants d'aquell moment, Carlos I d'Espanya i Francisco I de França, estaven contínuament enredrats entre ells en disputes i conflictes militars. El monarca francés tenia una actitut canviant i ambigua front al papa, l'amenaça turca i els protestants, mentres que Carlos I es va mostrar clar i decidit en estos temes. A pesar d'això, el papa sempre apareixia neutral en els seus disputes, lo que irritava profundament a l'emperador. Finalment, el 13 de decembre de 1545 es va poder declarar obert el concilie en la ciutat de Trento. En març de 1547 es va traslladar a Bolonya per una plaga, encara que partix dels bisbes es varen negar a desplaçar-se. Despuix de vàries disputes es va acabar prorrogant de manera indefinida en setembre de 1549. Paulo III va morir en novembre de 1549. Juliol III, nomenat papa en 1550, va entaular immediatament negociacions en Carlos I per a reobrir el concilie, lo que va tindre lloc en Trento l'1 de maig de 1551, pero a penes es varen celebrar unes poques sessions. L'elector Maurici de Sajonia, aliat de Carlos I, va llançar un atac furtiu sobre est. Despuix de derrotar a les tropes imperials, va alvançar sobre el Tirol, en lo que va posar en perill a la pròpia ciutat de Trento. Esta amenaça va provocar una nova interrupció en abril de 1552. Juliol III va morir en 1555. Despuix del curt papat de Marcelo II (23 dies), va ser elegit Paulo IV en 1555. Va portar a terme reformes en l'Iglésia, pero no va convocar la continuació del concilie. Carlos I d'Espanya va abdicar en 1556 i va dividir els seus estats entre el seu fill Felipe (Felipe II d'Espanya) i el seu germà Fernando d'Àustria. Pío IV va ser elegit papa en 1559 i es va mostrar en seguida dispost a proseguir el concilie. No obstant, Fernando I preferia un concilie nou en una ciutat diferent a Trento i, ademés, els protestants s'oponien frontalment a un concilie. Despuix de nous retarts es va reobrir el 18 de giner de 1562 i ya va continuar fins a la seua clausura el 4 de decembre de 1563. Constituïx el periodo conciliar més important dels tres. L'emperador va intentar, de la mateixa manera que va fer en el seu moment en la Dieta de Worms, que estigueren representades totes les parts, incloent als protestants, per a que el concilie fora verdaderament ecuménico. Va reiterar les invitacions als protestants en els tres periodos i els va oferir salvoconductes. No obstant, solament tenien dret de paraula; en haver segut excomulgados, no tenien dret a vot. Açò, unit a les freqüents escaramuzas militars i al complicat mapa polític alemà, va fer que finalment no acodiren delegats protestants. El número d'assistents va variar considerablement entre els tres periodos. Els noms que mereixen destacar-se per les seues contribucions són Dumenge de Soto O. P., Diego Laínez S. J., Alfonso Salmerón S. J., Reginaldo Pole, Jerónimo Seripando O. S. A., Melchor Cano O. P. i Johannes Azra. Els teòlecs i prelats espanyols i italians varen ser els més importants, tant pel seu número com per l'influència que varen eixercir.

Metodologia del Concilie

Trento va tindre una actitut d'obertura a escoltar les distintes escoles teològiques; és dir, no és cert que el concilie es tancara al pluralisme teològic. El Concilie de Trento va abordar dos temes fonamentals:

Una sessió del Concilie de Trento en Santa María Maggiore.

1. Els fonaments de la fe a on es conté la revelació. Els protestants diran que l'únic principi de la fe és la Sola Scriptura, pero açò no ho poden admetre els catòlics per anar contra el Magisteri de l'Iglésia. Per tant, Trento promulga un Decret sobre els llibres sagrats i les Tradicions. ¿On es conté la revelació? El concilie afirma que es conté in libris scriptis et sine scripto traditionibus (en els llibres escrits i les tradicions no escrites). ¿Quin és la relació entre Escritura i Tradició?, és dir, ¿es conté la revelació com a part en la Sagrada Escritura i part en la Tradició? El concilie no es pronuncia. La primera redacció del decret dia partim... partim, pero açò es va substituir per un et en la redacció definitiva.

1. ¿Quines tradicions són estes? Per als protestants són creacions humanes/costums eclesiàstiques. El concilie diu que es tracta de les Traditiones tum ad fidem tum ad mores pertinents (tradicions relatives a la fe o les costums). El problema són les tradicions pertanyents ad mores /costums o als fonaments de l'actuar cristià. ¿Contenen les costums eclesiàstiques la Revelació? ¿Pertanyen a la Tradició constitutiva de la Revelació? El concilie no detalla més. El problema està en distinguir qué elements pertanyen a les tradicions eclesiàstiques i quins elements a la Tradició constitutiva. Hi ha, puix, que interpretar.

Acorts adoptats en les sessions

Acta Concilij Tridentini, 1546.

Sessions I i II: Celebrades el 13 de decembre de 1545 i el 7 de giner de 1546, respectivament. Qüestions preliminars i orde del concilie.

III: Celebrada el 4 de febrer de 1546. Es va reafirmar el Credo Niceno-constantinopolitano.

IV: Celebrada el 8 d'abril de 1546. Acceptació dels Llibres Sagrats i la Tradició Apóstolica. Es varen declarar la Tradició apostólica i les Sagrades Escritures com les dos fonts de la revelació. la Vulgata es va considerar la traducció acceptada de la Bíblia.

V: Celebrada el 17 de juny de 1546. Decret sobre el Pecat original.

VI: Celebrada el 13 de giner de 1547. Decret de la Justificació en 16 capítuls (es va reafirmar el valor de la fe junt al de les bones obres). Cànons sobre la justificació. Esta va ser la sessió més important del primer periodo.

VII: Celebrada el 3 de març de 1547. Cànons sobre els sacraments en general. Cànons sobre el sacrament del batisme. Cànons sobre el sacrament de la confirmació. Reforma de pluralitat, exencions i assunts llegals del clero.

VIII: Celebrada l'11 de març de 1547. S'accepta el trasllat a Bolonya per a fugir de la pesta.

IX: Celebrada el 21 d'abril de 1547 en Bolonya. Pròrroga de la sessió.

X: Celebrada el 2 de juny de 1547 en Bolonya. Pròrroga de la sessió.

Suspensió del concilie pel papa.

XI: Celebrada l'1 de maig de 1551. Continuació del concilie.

XII: Celebrada l'1 de setembre de 1551. Pròrroga.

XIII: Celebrada l'11 d'octubre de 1551. Decret i cànons sobre el sacrament de l'Eucaristía. Reforma de la jurisdicció episcopal i de la supervisió dels bisbes.

XIV: Celebrada el 25 de novembre de 1551. Doctrina i cànons sobre el sacrament de la penitència i l'extremaunción.

XV: Celebrada el 25 de giner de 1552. No es prenen decisions.

XVI: Celebrada el 28 d'abril de 1552.

Acort de suspensió del concilie.

XVII: Celebrada el 18 de giner de 1562. Reobertura del concilie.

XVIII: Celebrada el 26 de febrer de 1562. Necessitat d'una llesta de llibres prohibits.

XIX: Celebrada el 14 de maig de 1562. Pròrroga.

XX: Celebrada el 4 de juny de 1562. Pròrroga.

XXI: Celebrada el 16 de juliol de 1562. Doctrina i cànons sobre la comunió baix les dos espècies i la comunió dels párvulos. Reforma de l'ordenació, el sacerdoci i la fundació de noves parròquies.

XXII: Celebrada el 17 de setembre de 1562. Doctrina sobre el santíssim sacrifici de la Missa. l'Eucaristía es va definir dogmáticamente com un autèntic sacrifici expiatori en el que el pa i el vi es transformaven en la carn i sanc autèntiques de Crist. Reforma de la moral del clero, l'administració de fundacions religioses i els requisits per a assumir càrrecs eclesiàstics.

XXIII: Celebrada el 15 de juliol de 1563. Doctrina i cànons sobre el sacrament de l'orde (l'ordenació). Jerarquia eclesiàstica. Obligació de residència. Regulació dels Seminaris.

XXIV: Celebrada l'11 de novembre de 1563. Doctrina sobre el sacrament del matrimoni. Es va reafirmar l'excelència del celibat. Reforma de bisbes i moradures.

XXV: Celebrada els dies 3 i 4 de decembre de 1563. Decret sobre el purgatori. Es reafirmen l'existència del purgatori i la veneració dels sants i relíquies. Reforma de les órdens monásticas. Supressió del concubinato en eclesiàstics. Es va deixar al Papa la tasca d'elaborar una llesta de llibres prohibits, l'elaboració d'un catecisme i la revisió del Breviario i del Missal. De la Trinitat i Encarnación (contra els unitaris). Professió tridentina de fe. Clausura del concilie.

Comentaris finals

Encara que no va conseguir reunificar la cristiandad, el Concilie de Trento va supondre per a l'Iglésia catòlica una profunda catarsis. Es va convocar com a resposta a la Reforma Protestant per a aclarir diversos punts doctrinals. També va abolir els ritos eucarísticos locals, respectant solament aquells que atestaban de més de dos sigles d'antiguetat (rito mossàrap, rito lionés, rito ambrosiano) i va establir el rito de la ciutat de Roma conegut com Missa Tridentina, com a rito de tota l'iglésia llatina. Des d'un punt de vista doctrinal, és un dels concilios més importants i influents de l'història de l'Iglésia catòlica. Per un atre costat es va abordar la reforma de l'administració i disciplina eclesiàstiques. El concilie va eliminar algunes accions, com la mal cridada "venda d'indulgèncias" o l'educació dels clercs, i va obligar als bisbes a residir en els seus bisbat, en lo que es va evitar l'acumulació de càrrecs. Les seues decisions varen girar sobre quatre punts principals:

1. Contra els protestants, que admetien com a única autoritat infalible la de les Escritures, va afirmar que la tradició (les ensenyances rebudes pels Apòstols per mig oral, i conservades a través dels sigles en els texts dels Pares Apostólicos, dels Pares del desert i dels Pares de l'Iglésia, la successió petrina ininterrompuda del Primat de Roma i els Concilios) constituïx, en les Escritures, un dels fonaments de la fe, i va recomanar per a l'estudi bíblic, la Bíblia Vulgata, traducció llatina feta per Sant Jerónimo, sobre texts grecs dels primers sigles.
2. Va confirmar i va definir els dogmas i pràctiques rebujades pels protestants (presència real de Crist en la Eucaristía, justificació per la fe i per les obres, conservació dels sèt sacraments, les indulgències, la veneració de la Verge Maria i els sants, etc.), fixant en nitidea la frontera entre l'ortodòxia i les noves herejías, consumant la diferenciació clara entre l'Iglésia Apostólica i els moviments reformadors sorgits deluteranisme.

1. Va adoptar mides per a assegurar a l'Iglésia un clero més moral i més instruït (prohibició del casament dels sacerdots, prohibició d'acumular beneficis, obligació de residència per a bisbes i cures, creació de seminaris per a la formació de sacerdots, etc.).
2. Fortificó la jerarquia i, en això, l'unitat catòlica, en afirmar enèrgicament la supremacia del papa, «Pastor Universal de tota l'Iglésia» i, implícitament, la seua superioritat sobre els concilios. Ademés va ensenyar que:

La doctrina catòlica, tal com la va expondre el concilie de Trento, és que els que ixen de vida en gràcia i caritat, pero no obstant deutors de les penes que la divina justícia es va reservar, les patixen en l'atra vida. Açò és lo que se nos propon creure sobre les ànimes detingudes en el purgatori.

Art. "Purgatori," en el Diccionari Enciclopèdic Hisp.-Amer.

El Concilie (trentino) ensenya: a. Que despuix de la remissió de la culpa i de la pena eterna, queda un reato de pena temporal. b. Que si no s'ha satisfet en esta vida deu satisfer-se en el purgatori. c. Que les oracions i bones obres dels vius són útils als difunts per a aliviar i abreviar les seues penes. d. Que el sacrifici de la missa és propiciatorio i aprofita als vius lo mateix que als difunts en el purgatori.

Art. "Purgatori," en el Diccionari de ciències eclesiàstiques, per Perujo i àngul (Barcelona, 1883-1890).

Bibliografia

• Rodríguez García, Pedro / Lanzetti, Raúl: 1982: El Catecisme Romà. Fonts i història del text i de la redacció. Bases crítiques per a l'estudi teològic del Catecisme del Concilie de Trento (1566), Pamplona 1982. ISBN 84-313-0778-1.
• Jedin, Hubert 1981: Història del Concilie de Trento. 5 vol. Pamplona: Universitat de Navarra 1981. ISBN 84-313-0723-4.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Concili de Trento.
• Versió espanyola de les resolucions del Concilie de Trento
• Trento
• Concilie de Trento
• [1] [2] archivat en Wayback Machine. El Sacrosant i Ecuménico Concilie de Trento (1545-1563); López d'Ayala, Ignacio, m. 1789, trad.; Latre, Mariano contribuidor;

Barcelona Imprenta de Ramón Martín Indar; 1847. Eixemplar de l'Universitat de Sevilla, Fondo Antic.