Anar al contingut

Paulo III

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Alejandro Farnesio.

Paulo III o Pablo III (en latín: Paulus PP. III), de nom secular Alessandro Farnese (


Va ascendir al tro papal poc temps despuix del Saco de Roma de 1527, en una época plagada d'incertituts per a l'Iglésia catòlica davant l'alvanç de la Reforma protestant i l'imperi otomà. Decidit a actuar contra l'amenaça turca, va promoure la pau entre l'emperador Carlos V i el rei Francisco I en un intent d'unir a la cristiandad, conseguint el respal del primer per a una Lliga Santa contra els territoris otomans, pero la campanya va fracassar en circumstàncies confuses en la batalla de Préveza.

El seu pontificat també va donar pas a la Contrarreforma catòlica, per la que va reconéixer noves órdens i societats religioses catòliques com els jesuïtes i els barnabitas. Per impuls de Carlos V, va convocar el Concilie de Trento en 1545 i li va assistir en campanyes militars contra els protestants en Alemània. Els seus esforços es varen vore frustrats en part pel nepotisme en el que va buscar aumentar el poder i la fortuna de la seua família, incloent al seu fill illegítim, Pedro Luis Farnesio.

Paulo III va ser un important mecenes d'artistes, entre ells Miguel Ángel; i Nicolás Copérnico li va dedicar el seu tractat heliocéntrico.

Orígens i formació

[editar | editar còdic]

Naixcut en 1468 en Canino, Lacio (llavors partix dels Estats Pontificis), Alessandro Farnese va ser el segon fill de Pedro Luis I Farnese, senyor vaig donar Montalto (1435-1487) i Giovanna Caetani,[1][2] membre de la família Caetani, de la que varen provindre els papes Gelasio II i Bonifacio VIII. La família Farnesio havia prosperat a lo llarc dels sigles, sent latifundistes en la zona del llac de Bolsena, sent el yayo d'Alessandro, Ranuccio Farnesio, va ser capità general de l'Iglésia en temps del pontificat d'Eugenio IV; pero va anar l'ascens d'Alessandro al papat i la seua dedicació als interessos familiars lo que va propiciar l'aument més significatiu de la riquea i el poder de la família.

Alessandro va rebre una educació humanística en l'Universitat de Pisa i en la cort de Lorenzo de Médici,[3] a on va conéixer i va fer amistat en el seu fill Giovanni, futur León X. Inicialment format com protonotario apostólico, va ingressar en la Cúria romana en 1491 i en 1493 el papa Alejandro VI ho va nomenar moradura diácono de Sants Cosme i Damián. La seua germana Giulia era supostament amant d'Alejandro VI i podria haver segut clau per a conseguir este nomenament per al seu germà. Per esta raó, a voltes es referien a ell burlonamente com el «cunyat dels Borgia», de la mateixa manera que a Giulia li la ridiculisava com «l'esposa de Crist». Molt anys més vesprada, en 1535, el noble veneciano Soriano va registrar que Alessandro era cridat «cardinal Fregnese» («Moradura Cony» o «Moradura Concha») per la relació entre la seua germana i Alejandro VI.[4]

De jove clerc, Alessandro va dur una vida notablement disoluta, tenint una amant, Silvia Ruffini.[5] Entre 1500 i 1510, aproximadament, va tindre a lo manco quatre fills: Constanza, Pedro Luis (qui posteriorment va ser nomenat duc de Parma), Paolo i Ranuccio. En juliol de 1505, el papa Juliol II va llegitimar als dos fills majors per a que heretaren les propietats de la família Farnese.[6] El 23 de juny de 1513, el papa León X va publicar una segona llegitimació de Pier Luigi i també va llegitimar a Ranuccio (el segon fill, Paolo, ya havia fallit).[7]

Erro al crear miniatura:
Retrat de la moradura Alejandro Farnesio pintat per Rafael Sanzio entre 1509 i 1511, época a on el religiós rondava els 40 anys.

Durant el pontificat de Juliol II va ser nomenat bisbe de Parma. En el pontificat de Clemente VII, va ser elevat a moradura bisbe d'Ostia, administrador apostólico de Benevent i Decà del Colege Cardenalicio.[8]

Pontificat

[editar | editar còdic]

En dos ocasions va estar prop d'alcançar el papat. Per fi, als 66 anys, el 13 d'octubre de 1534, el cónclau li va elegir papa, successor de Clemente VII per a alegria del poble romà.

En la cort romana va dur una vida luxosa. Va practicar el nepotisme contribuint al engrandecimiento de la seua família. Un dels seus primers actes com a pontífex va ser nomenar moradures a dos dels seus nets, Guido Ascanio Sforza, de setze anys d'edat, i Alejandro Farnesio, de tan sol catorze. Estos nomenaments varen ser criticats i protestats, pero pronte oblidats quan es varen incorporar al Sagrat Colege Cardenalicio personalitats de la talla de Reginald Pole, Gasparo Contarini, Jacopo Sadoleto i Gian Pietro Caraffa.

En 1536 va nomenar una comissió de «reformadors» catòlics en la finalitat d'analisar els «abusos» comesos per l'Iglésia i remediar les «ferides» causades. La comissió va publicar les seues conclusions en el document Consilium d'emendanda Ecclesia, llegit al papa el 9 de març de 1537.[9] Este papa també va reformar la Cámara apostólica, el Tribunal de la Trencada, la Penitenciaría i la Cancelleria.

Erro al crear miniatura:
Paulo III nomena al seu fill Pedro Luis Farnesio duc de Parma i Piacenza.
Erro al crear miniatura:
Paulo III en els seus nets Alejandro Farnesio i Octavio Farnesio per Tiziano.

Entre les seues prioritats estaven assegurar els dominis papals (Estats Pontificis) i reforçar la posició de la família Farnesio. En 1545 el papa Paulo III va instituir el ducado de Parma i Plasencia que va ser entregat al seu fill Pedro Luis Farnesio, a canvi dels ducados de Nepi i Camerino ademés de la ciutat de Frascati, que varen passar als Estats Pontificis.[10]

Tres anys més tarde Pedro Luis Farnesio va ser víctima d'una conjura dels nobles de Plasencia, descontents en el seu govern, que li varen assessinar en respal del governador del ducado de Milà en nom de Carlos V, Ferrante Gonzaga. El seu fill Octavio Farnesio li va succeir en el govern de Parma, que només va recuperar despuix d'àrdues negociacions despuix de la mort del papa.

Segons bula papal del 15 de giner de 1534, va concedir a Guatemala el títul de ciutat per autoritat apostólica, privilegi concedit solament a eixa ciutat.

Erro al crear miniatura:
Ignacio de Loyola rep l'aprovació de la Companyia de Jesús per mig de la bula papal Regimini militantis Ecclesiae. Quadro de Johann Christoph Handke d'el XVIII.

En motiu de l'evangelización del Nou Món, el 2 de juny de 1537, en la bula Sublimis Deus,[11] el papa Paulo III va prohibir que els indis anaren esclavizados. Va defendre el seu racionalitat en cuanto que són hòmens, va declarar que tenien dret a la seua llibertat, a dispondre de les seues possessions i a abraçar la fe, que devia ser-els predicada de forma pacífica, evitant tot tipo de crueltat.

Paulo III va demanar expressament al jesuïta espanyol Francisco Javier que partira de Roma a les Índies Orientals com llegat seu. Francisco Javier seria el introductor del catolicisme per primera volta en les illes recent descobertes pels europeus del Japó.

Junt als seus companyers Cosme de Torres i Juan Fernández i el traductor Anjirō, varen embarcar, aplegant a terres nipones el 15 d'agost de 1549. Desembarquen en Kagoshima, llavors capital del regne Sur del Japó i comencen la seua llabor misionero.

En 1540 Paulo III va tindre que fer front a una insurrecció en la ciutat de Perugia motivada pels nous tributs imposts pel papa. La protesta, coneguda com la Guerra de la Sal, va terminar en la definitiva sumissió de Perugia al poder papal.

En 1540, va aprovar la fundació de la Companyia de Jesús[12] i en 1544 les Ursulinas.[13] En 1542 va establir l'Inquisició romana per a impedir l'alvanç de l'herejía protestant en la península italiana (va ser assessorat per a això per la moradura Gian Pietro Caraffa, futur papa Paulo IV). Va preparar el primer Índex de llibres prohibits per l'Iglésia, que es publicaria en 1559.

En 1543 Nicolás Copérnico, clerc polac, va publicar la seua obra Sobre les revolucions de les esferes celests. La creència general posterior serà que Copérnico “va descobrir” que la terra girava al voltant del sol, pero eixa idea ya va ser plantejada en la Grècia Antiga. Copérnico, bon catòlic, va publicar el seu llibre a instancia de dos eminents prelats i li'l va dedicar al papa, qui ho va rebre cordialment.[14] De fet Paulo III, de la mateixa manera que moltes persones del Renaixença, era un gran aficionat a l'astrologia. Va cridar a Roma al afamado Luca Gaurico com astrólogo personal seu i inclús li va nomenar bisbe en agraïment per haver supostament predit l'ascens al solio del pontífex.[15] Gaurico s'encarregava d'assessorar al papa a l'hora d'elegir les dates dels consistoris[16] o el moment propici per a realisar diversos proyectes, com en eixe mateix any de 1543 quan es varen fixar d'esta manera el dia i l'hora més apropiats per a reiniciar les obres de construcció de la basílica de Sant Pedro.[17]

Expansió del protestantisme en Europa

[editar | editar còdic]

El fracàs del V Concilie de Letrán de 1517 en reformar les institucions de l'Iglésia catòlica havien donat orige a diversos moviments nacionals en busca de l'esperada reforma.

A l'inici del pontificat de Paulo III, el rei Enrique VIII d'Anglaterra assumix la direcció absoluta de l'Iglésia en Anglaterra per mig del Acta de Supremacia promulgada el 3 de novembre de 1534 pel Parlament d'Anglaterra. Diversos opositors llaics i eclesiàstics a la supremacia real com Tomás More i la moradura (nomenat per Paulo III) Juan Fisher varen ser encarcerats i decapitats.

Erro al crear miniatura:
Carta de la moradura Francisco Quiñones a l'orde franciscana sobre un privilegi concedit per Paulo III.

En 1536 Enrique VIII decidix iniciar la dissolució dels monasteris d'Anglaterra. L'esclat del tumult conegut com la Pelegrinage de Gràcia, sofocada cruelment pel monarca anglés, va motivar a Paulo III una bula papal de deposición contra Enrique VIII que, no obstant, mai va aplegar a expedir per la falta de respal dels monarques de França i Alemània.[18]

El flare agustino Martín Lutero havia predicat en el Sacre Imperi Romà Germànic una nova visió d'iglésia oposta als dogmes catòlics, que prendria el nom de luteranisme durant el pontificat de León X. L'imprenta va ajudar a que les idees de Lutero es divulgaren per tot l'imperi i Europa guanyant adeptes entre les classes populars i dirigents.

En 1542 els príncips luteranos varen expulsar de Brunswick-Luneburgo al duc catòlic Enrique el Jove i varen impondre el luteranisme.

El luteranisme havia conquistat Suècia en els temps de Clemente VII en el regnat de Gustavo I de Suècia. Les regions de Dinamarca, Noruega i Islàndia governades pel rei Cristián III varen ser convertides al luteranisme en 1537. El bisbe Jón Arason d'Hólar es va mantindre lleal a l'Iglésia catòlica i el papa Paulo III va animar la seua lluita contra el rei danés per mig de cartes i inclús regals.[18]

En França els luteranos francesos varen publicar en 1534 libelos contra la Missa catòlica en París i diversos llocs. L'incident cridat l'Assunt dels Pasquines (que havien aplegat fins al dormitori del rei Francisco I de França) va produir que el monarca francés escomençara una persecució contra els luteranos, valdenses i uns atres herejes que existien en el país que va perdurar durant tot el seu regnat. Juan Calvino (futur fundador del calvinisme) va ser un dels emigrats que varen escapar de la persecució en eixir del país.

En Polònia el rei Segismundo I Jagellón el Vell havia escomençat a impedir la difusió de les tesis luteranas en el seu territori. En 1534 el rei polac va prohibir l'assistència a l'Universitat de Wittenberg i en 1541 va prohibir a la noblea polaca baix pena de ser privat del seu ranc el rebre en les seues corts als predicadores herejes. Al fi de guanyar a l'hereu al tro Segismundo II Augusto Jagellón per a la causa catòlica, Paulo III li va regalar una espasa beneïda en 1539.[18]

El 2 de juny de 1536, el papa va convocar un concilie ecuménico en Mantua per al següent més de maig, pero l'oposició dels príncips protestants i el rebuig del duc de Mantua (Federico II Gonzaga) per a assumir la responsabilitat de mantindre l'orde varen frustrar l'event. Va publicar una nova bula convocant un concilie en Vicenza, l'1 de maig de 1538, que tampoc es va portar a terme.

Lliga Santa contra el turc

[editar | editar còdic]

Una de les ambicions del papa era unir als cristians contra l'imperi otomà. Va mantindre una estricta neutralitat entre el rei Francisco I de França i l'emperador Carlos V, a pesar de que Carlos li insistia que sometera a Francisco I a la reprovació de l'Iglésia. En juny de 1538, el pontífex els va espentar a una conferència de pau en Niça que va concloure en un acort per a dèu anys, la cridada Treua de Niza. Com a gest de bona voluntat, una neta del papa va casar en un príncip francés i l'emperador va concedir la mà de la seua filla illegítima, Margarita d'Àustria, a Octavio Farnesio.[19]

Erro al crear miniatura:
El papa Paulo III té la visió del Concilie de Trento, 1687-1688, Piacenza.

Poc despuix va cridar a abdós monarques a una Lliga Santa contra els turcs, encara que de Francisco només va conseguir la promesa de paralisar temporalment la seua escandalosa aliança franc-otomana. El papa va oferir llavors a Carlos entronisar-li com emperador bizantí ademés de romà germànic si conseguien reconquistar Constantinopla.Plantilla:Sfnp

No obstant, noves discòrdia varen sorgir, especialment en la república de Venècia, l'atra gran integrant de la Lliga Santa. Com a conseqüència, la flota de la Lliga va sofrir una derrota lleu pero humillante en la batalla de Préveza. El pontífex va quedar tan decepcionat que va aplegar a considerar personar-se en l'armada per a supervisar futures operacions. En el tractat de Nagyvárad en octubre, que posava pau entre cristians Hongria, el papa urgió a Carlos a aprofitar l'oportunitat i marchar contra els otomans, pero la Lliga es disgregó poc despuix.Plantilla:Sfnp

El concilie de Trento i la reforma catòlica

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El papa Paulo III reconcilia a Francisco I de França i l'emperados Carlos V, 1688, Palazzo Farnese, Piacenza.

Francisco va trencar la treua als quatre anys, en 1542. Les hostilitats entre abdós monarques varen terminar pel Tractat de Crépy, del 18 de setembre de 1544, i el pontífex va recuperar el proyecte del concilie ecuménico. Els príncips protestants de l'Imperi no tenien intenció d'acodir a un concilie presidit pel papa de Roma, fet que desencadenaria la Guerra d'Esmalcalda en 1546. Paulo III va recolzar en tropes i diners a l'emperador, que va resultar victoriós en la guerra i va impondre l'Interim d'Augsburc als rebels protestants.

Finalment, el 13 de decembre de 1545, el concilie de Trento va celebrar la seua primera sessió.[20] En sèt sessions, l'última el 3 de març de 1547, es varen tractar les qüestions més importants de fe i disciplina. Fent cas omís de les amenaces i argumentacions del bando protestant, es va formular la doctrina catòlica sobre les Escritures, el Pecat Original, la justificació, i els Sacraments. Molt alvançat el concilie, el temor a una epidèmia en Trento va motivar la continuació de les sessions en la ciutat de Bolonya. Carlos va demanar la tornada del consell a territori alemà, pero les delliberació del concilie varen continuar en Bolonya fins que el papa, per a evitar un cisma, ho va prorrogar indefinidament el 21 d'abril de 1547.[21]

Mecenage

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El Palau Farnesio, en un gravat de Giuseppe Vasi, XVIII.

Abans de ser elegit sum pontífex, la moradura Alejandro Farnesio hauria encarregat a Antonio de Sangallo el Jove, la construcció del seu famós palau en Roma.[22] En la seua elecció al papat, el tamany i la magnificencia d'este programa de construcció es va incrementar per a reflectir el seu canvi d'estat.

Roma havia sofrit el saquege de les tropes imperials en 1527. Des de l'inici del seu pontificat en 1534, Paulo III desijava crear una Nova Roma. Per a això va dedicar molts diners en la construcció i reparació de carrers, conseguint aixina millorar el trànsit en la ciutat.[22] En este pontificat es va construir la Capella Paulina en el Palau del Vaticà i s'inicia la construcció de la Sala Regio.

El personage més destacat d'aquell renàixer romà va ser l'artiste i arquitecte Miguel Ángel, establit en Roma en 1534, a on va treballar el restant de la seua vida. Per encàrrec del papa Clemente VII i més vesprada confirmat per Paulo III, Miguel Ángel va acceptar pintar en la paret de l'altar de la Capella Sixtina, la fresca del Juí Final i atres dos fresca per a la Capella Paulina: La conversió de sant Pablo i El Martiri de Sant Pedro. També se li va encarregar l'urbanisació de la plaça del Capitolio i la construcció de la nova basílica de Sant Pedro.

Decés

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Moneda d'argent en l'escut papal i la llegenda: ·PAVLVS•III• •PONT•MAX•. I per l'atre costat la figura de Sant Pablo: S•PAVLVS•• •ÀNIMA•ROMA i la marca de la ceca.

El 3 de novembre de 1549, Paulo III va celebrar l'aniversari de la seua coronació papal. No obstant, el papa es trobava profundament deprimit pels enganys de la seua pròpia família i la mort de tots els seus fills per a aquella data, especialment per l'assessinat de Pedro Luis i la caiguda de Parma en mans de l'emperador. En una forta discussió que va tindre en el seu nebot, la moradura Alejandro Farnesio, el papa li va arrebatar furiós el seu solideo, ho va fer péntols i ho va tirar al sol, alterant-se tant que possiblement va sofrir un infart. Tres dies despuix, el papa va contraure sobtadament febra i es va retirar al Palau del Quirinal, a on esperava que l'aire fresc li aliviara la malaltia. El 7 de novembre, l'agent del rei Fernando I de Bohemio i Hongria, Diego Lasso, va escriure que la febra del papa havia aumentat eixe matí, mentres que l'embaixador francés en Roma va informar al rei Enrique II de França que Pablo III tenia un fort refredat a les 19:00, opinant que li quedava molt poc temps de vida.

Pablo III va fallir el 10 de novembre de 1549. Es diu que es va arrepenedir del seu nepotisme en el seu llit de mort.

La tomba de bronze de Pablo III, obra de Guglielmo della Porta, es troba en la Basílica de Sant Pedro.[23]

[editar | editar còdic]

La novela de Stendhal, La cartuja de Parma, es va inspirar en un relat italià fals sobre la joventut disoluta d'Alessandro.

El personage de Paulo III, interpretat per Peter O'Toole en la série Els Tudor està vagament inspirat en ell. El jove Alessandro Farnese és interpretat per Diarmuid Noyes en la série de televisió alemana Borgia i per Cyron Melville en la série The Borgias.

La seua image es retrata en una paròdia de la portada de l'àlbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, inclosa en l'àlbum We're Only in It for the Money de The Mothers of Invention.

Successió

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Gamrath, 2007, p. 25.
  2. ↑ «newadvent. org/cathen/11579a. htm CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Pope Paul III».
  3. ↑ Verellen Till R. Pope Paul III (Alessandro Farnese) Oxford Online
  4. ↑ Ferdinand Gregorovius, org/details/p1historyofcityo07greguoft/page/350/mode/2up History of the City of Rome in the Middle Ages (London: George Bell & Sons, 1900): VII, 1, 351.
  5. ↑ forumfree. it/? t=65781800 Silvia Ruffini
  6. ↑ Roberto Zapperi, La leggenda del papa Paolo III: art i censura nella Roma pontifícia (Torí: Bollati Boringhieri, 1998): 20.
  7. ↑ Zapperi, 21.
  8. ↑ Pompeo Sarnelli: google. es/books? id=-dtCAQAAMAAJ&&pg=PA143#v=onepage&q&f=false Memorie cronologiche de' vescovi ed arcivescovi della s. Chiesa vaig donar Benevent. p. 143.
  9. ↑ Hughes, Kevin L. (2011). «El Concilie de Trento», Història de l'Iglésia. El llegat de la fe (en espanyol), Chicago: Loyola Press, pp. 77-81. ISBN 978--0-8294-2374-7.
  10. ↑ Antonio de Capmany: google. es/books? id=_AQMAAAAYAAJ&printsec=titlepage&source=gbs_summary_r&cad=0#PRA1-PA262,M1 Compendio cronològic-històric dels sobirans d'Europa, 262-266.
  11. ↑ «archive. org/web/20170407025625/http://webs. advance. com. ar/pfernando/DocsIglLA/Paulo3_sublimis. html La bula Sublimis Deus de Pablo III». Archivat des d'el advance. com. ar/pfernando/DocsIglLA/Paulo3_sublimis. html original, el 7 d'abril de 2017. Consultat el 1 de febrer de 2017.
  12. ↑ google. es/books? id=x-SNptT73-EC&pg=PA30&lpg=PA30&dq=pablo+iii+y+la+compa%C3%B1%C3%ADa+de+jesus&source=bl&ots=L5MX10NdZ7&sig=8H4kNjo39vWkTVVLVp06OcVTc3Y&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiXu7nY1O7RAhVDVRoKHfN1ATE4FBDoAQggMAA#v=onepage&q=pablo%20iii%20y%20la%20compa%C3%B1%C3%ADa%20de%20jesus&f=false Ad maiorem dei gloriam Escrit per Universitat Iberoamericana
  13. ↑ biografiasyvidas. com/biografia/p/pablo_iii. htm Pablo III
  14. ↑ catholiceducation. org/es/controversia/galileo/el-caso-galileo. html El Cas Galileo George Sim Johnston
  15. ↑ Sobel, Dava (2012). Un cel plusquamperfecte. Copérnico i la revolució del cosmos, Turner, p. 232. ISBN 978-84-7506-668-4.
  16. ↑ Burckhardt, Jacob (1985). La cultura de la Renaixença en Itàlia, Edicions Orbis, p. 382. ISBN 84-7634-045-1.
  17. ↑ Martínez Fredes, José María (2017). El cel de Salamanca, Edicions Universitat de Salamanca, p. 98. ISBN 978-84-9012-772-8.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Ludwig von Pastor: Història dels papes, tom XII.
  19. ↑ puzzledelahistoria. com/? cat=3845 TREUA DE NIZA (1538)
  20. ↑ com/believe/tssm/trent. htm Concilie de Trento
  21. ↑ ua. es/guerraenelsigloxvi/2012/02/10/carlos-v-contra-els-principes-protestantes/ Carlos V contra els príncips protestants
  22. ↑ 22,0 22,1 Enciclopèdia Catòlica, «Papa Pablo III.»
  23. ↑ wahooart. com/@@/8Y3FP4-Guglielmo-Della-Porta-tumba-de-Papa-Pablo-III-Vol "tomba de Papa Pablo III Vol"
  • Setton, Kenneth M. (1984). The Papacy and the Levant, 1204-1571, American Philosophical Society.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Paulo_III&oldid=1117671»