Vicenza (Archivo de audio "It-Vicenza.ogg" no encontrado també escrit com Vicenzsa o Vicensa en véneto)[1] és una ciutat italiana de 113 946 habitants[2] (o fins a 227 226, considerant la franja suburbana), capital de la província homònima de la regió del Véneto. És sèu episcopal catòlica i una de les capitals mundials de la joyeria d'or. Ocupa el tercer lloc entre les ciutats industrials del país.
És coneguda també com la Ciutat de Palladio (Città del Palladio, en italià), puix el famós arquitecte va eixecutar numeroses obres en ella. En efecte, Vicenza és també un centre arquitectònic de primer orde en el Véneto i en Itàlia, aixina com centre turístic i cultural. En 1994 va ser inscrita com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, declaració a la que es varen sumar en 1996 les viles palladianas.[3]
Es troba al nort del país, a 60 km a l'oest de Venècia i 200 km a l'est de Milà. Situada a penes a 39 metros sobre el nivell de la mar (altitut mínima 26 m, màxima 183 m), la ciutat està vorejada al sur per les Tossals Berici i a l'oest pels Prealpes. El centre històric de la ciutat s'ubica en la confluència del riu Bacchiglione en el seu afluent, el Retrone. Com siga, la muralla medieval es va estendre més allà de la ribera d'abdós rius. El Astichello és un atre de les rieres que creuen a la ciutat.
El territori municipal (comunale, en italià) comprén no solament el núcleu urbà (molt estés durant el XIX), sino que s'estén cap a zona suburbana i rural veïna al Mont Bérico, que domina a la ciutat des de lo alt.
El centre bérico ha segut classificat com una zona de sismicidad de grau 3 o més precisament en sismicidad baixa, d'acort a la «Ordinanza PCM» 3274 del 20 de març de 2003.[4]
Vicenza té un clima continental en hiverns frets i humits, mentres que els estius són càlits i bochornosos. En el clima incidixen els tossals i montanyes circumdants, que atenuen o impedixen els destorbament.
Vicenza va tindre governs ciutadans liderats per Democràcia Cristiana des de 1948 fins a 1995. Des de 1985 fins a 1990, la Segona Junta de l'alcalde Corazzin tenia també socialistes i republicans. Al començament de la década de 1990, el nou alcalde, Achille Variati, va governar dos juntes obertes a el PDS, el partit dels ex comunistes.
En la Segona República, Vicenza va tindre com a alcalde del Partito Popolare Italià a Marí Quaresimin, que va guanyar les eleccions del 1995 en una coalició que comprenia populars, postcomunistas i verdes; o siga, els partits principals de la coalició que va guanyar les eleccions generals italianes l'any següent. En 1998 varen tindre noves eleccions comunals com a conseqüència de la crisis de la Junta d'centroizquierda. Açò va permetre a la coalició conservadora de guanyar les eleccions. Enrico Hullwech va ser elegit alcalde dos voltes i va permanéixer en la seua càrrega fins a 2008.
En 2008, la coalició d'centroizquierda, constituïda pel Partit Demòcrata, Itàlia dels Valors i dos llistes ciutadanes, baix el liderage del exalcalde democristiano Achille Variati, va guanyar les eleccions.
La composició és la següent: 12 regidors democràtics, 12 "cívics" de centre-esquerra, 8 del Poble de les Llibertats, 4 de la Lliga Nort, 1 de l'Unió Democràtica de Centre, 2 d'una llista cívica de dreta i 1 d'una llista cívica d'extrema esquerra relacionada en la lluita contra la nova base americana.
Vicenza és una ciutat industrial el desenroll de la qual escomença durant els anys xixanta i que presenta hui un teixit productiu i comercial dinàmic i ben estructurat. Destaca la presència d'indústries metalúrgiques, textils, químiques, farmacèutiques i sobretot en l'àmbit de joyeria i roba. L'Exposició de l'Or és internacionalment famosa i té lloc en Vicenza tres voltes a l'any (giner, juny i setembre). Açò conjunt d'empreses, casi exclusivament chicotetes i mijanes, és lo que permet a la ciutat ser tercera en exportacions a nivell italià (any 2005).
Es conserven vintitrés edificis dissenyats per Palladio (tots del periodo 1580-1590). Entre ells, cal incloure:
Vila Capra (també coneguda com «La Rotonda»), ubicada just a les afores de la zona centre, edificada per Palladio i per Scamozzi entre 1550 i 1606..
La pública Basílica Palladiana o «Palazzo della Ragione», ubicada centralmente en la Piazza dei Signori de Vicenza, de la que el propi Palladio va dir que soportaria la comparació en qualsevol obra similar de l'antiguetat. Junt a ella es troba la torre Bissara, de 82 metros d'altura i que va començar a construir-se a finals de el XII.
Archiu:Monument to Andrea Palladio (Vicenza).jpgAndrea Palladio, famós arquitecte vicentino.Obra mestra de Palladio i monument principal de la ciutat, va ser construït en la segona mitat de el XVI, al voltant del Palau de la Raó (XV) que amenaçava derrocar-se i necessitava ser restaurat. L'artiste va presentar el seu proyecte en 1549 i va treballar en l'obra fins a la seua mort (1580).
El Teatre Olímpic, erigit per Palladio en 1580-1585 per a la Accademia degli Olimpici. Les escenes són de Vincenzo Scamozzi.
Va ser proyectat per Palladio poc temps abans de la seua mort i terminat per Scamozzi entre 1550 i 1606. L'edifici va servir per als espectàculs de l'Acadèmia Olímpica i inclús actualment se celebren en ell espectàculs teatrals.
La catedral, que data de principis de el XI, i va ser restaurada en el XIIII, el XVI i el XIX, posseïx numerosos quadros i escultures, la major part d'ells d'artistes vicentinos (Cittadello, Celestia, Liberi, Ruschi).
La Iglésia del Llaura Coeli (1244), anteriorment pertanyent a les Clarisa, conté estàtues de Marinali i Cassetti, i quadros de Tiepolo.
Les iglésies del Carmine (1372) i Santa Catalina (1292), anteriorment pertanyents als Humiliati, posseïx quadros destacats.
Santa Corona (1260) iglésia gòtica erigida pels dominicos despuix de la mort de Ezzelino, i té quadros com el Batisme de Crist, de Giovanni Bellini i la Adoració dels Macs de Paolo Veronés.
La torre del rellonge (1224-1446).
La biblioteca municipal, fundada pel comte Giovanni M. Bertolo.
Casa Pigafetta.
El museu municipal (Pinacoteca Cívica) alberga sobretot pintures vicentinas en el palladiano Palazzo Chiericati.
En 1932, l'ingenier José Zanier va proyectar i va supervisar la construcció de l'edifici de Correus i Telecomunicacions, que destaca pel seu estil neoclàssic i el seu funcionament interior, alvançat per a l'época de la seua realisació. El Monumental Escolàstic de Noranta Vicentina és una atra obra cim del citat ingenier ítalo-argentí.
El club de fútbol local, LR Vicenza, competirà a partir de la temporada 2026-27, en la Serie B, la segona divisió del fútbol italià. El seu estadi és el Romeo Menti l'aforament del qual supera els 20.000 espectadors.
↑En el dialecte vicentino s'usa comunament la grafia Vicensa, la qual respecta la pronunciació local, mentres Vicenzsa és la grafia unificada que s'utilisa en la Wikipedia en llengua véneta.
_-_facade_on_Piazza_dei_signori.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Vicenza.