Vila Barbaro
La Vila Barbaro, també coneguda com la Vila vaig donar Maser, és una vila palladiana en Maser, Treviso en la regió del Véneto, Itàlia septentrional. Va ser dissenyada per l'arquitecte italià Andrea Palladio per a dos dels seus més importants mecenes, els germans Barbaro (Daniele, patriarca de Aquilea i embaixador davant la Reina Isabel I d'Anglaterra, i Marcantonio un embaixador davant el rei Carlos IX de França). La família Barbaro és una antiga família noble veneciana que ya ostentava càrrecs en la República de Venècia en el IX.[1]
Història
[editar | editar còdic]Les autoritats diferixen respecte a les dates de construcció de la vila. L'historiador Adalbert dal Llac afirma que va ser construïda entre 1560 i 1570,[2] mentres uns atres afirmen que la vila estava casi acabada en 1558.[3] Hobson[4] coincidix en dal Llac en que la data d'inici va ser provablement 1560. Hobson atribuïx a Daniele la decisió no solament de construir la vila, sino també l'elecció de l'arquitecte i de l'escultor Alessandro Vittoria. Mentres que Daniele era l'expert en matèria artística - la vila en veritat estava destinada per a us de la família de Marcantonio i els seus descendents.[5]
Palladio va planejar la vila de llínees baixes estenent-se cap a un gran parc. El pla de la planta baixa és complex - rectangular en habitacions perpendiculars a lo llarc d'un gran eix, el bloc central proyecta i conté la principal habitació de recepció. El bloc central, que està designat de manera que se semblara al pòrtic d'un temple romà, està decorat en quatre columnes jòniques, un motiu que s'inspira en el Temple de la Fortuna Viril en Roma. El bloc central està coronat per un gran frontón en símbols heràldics de la família Barbaro en relleu. Baixe el frontón hi ha una inscripció en llatí sobre l'entablamento: «Daniel Barbaro, el Patriarca de Aquilea, i Marcantonio Barbaro, embaixador francés, els fills de Francesco Barbaro»".[6]
El bloc central està flanquejat per dos ales simètriques. Les ales tenen dos plantes pero el front és una arcada oberta. La Vila Barbaro és infreqüent posat que és l'única de les obres de Palladio d'esta época que coloca les habitacions de residència privada en el pis superior de les barchesse (açò és, les habitacions darrere de les arcades de les dos ales): en la majoria dels dissenys de Palladio estes ales eren simplement columnates obertes o albergaven estàncies secundàries de servici.
Les ales acaben en pabellons que representen grans rellonges de sol colocats dins dels seus frontones. Els pabellons es pretenia que tingueren colomers en el pis més alt, mentres que les habitacions d'avall eren per a realisar vi, els estables i us domèstic. En moltes de les viles de Palladio pabellons similars eren poc més que edificis de granja mundans darrere d'una frontera que els ocultava. És una traça típica de les viles palladianas molt imitat i canviat en l'arquitectura palladiana que es va desenrollar a imitació de Palladio en els sigles següents.
L'interior del bloc central està pintat en frescas del Veronés en l'estil més contemporàneu de l'artiste en eixe periodo. Estes pintures constituïxen el més important cicle de fresca d'este artiste i varen inspirar molts de les fresca pintades per atres artistes de viles de l'época. Les fresca s'han datat de començos dels anys xixanta, o llaugerament abans. En la Sala de l'Olimp, Veronés va pintar a Giustiniana, senyora de la casa i esposa de Marcantonio Barbaro, en el seu fill menor, la nodriça i les mascotes de la família, un loro i un gos spaniel. El gos de la família apareix també en una atra habitació, La Sala del perrito. L'habitació Crociera representa paisages imaginaris i al personal de la vila aguaitant-se darrere de portes en trampantojo. La Sala de la Llàntia d'oli té imàgens simolizando el comportament i la força virtuosos. La Sala de Baco mostra escenes de verema i un fumeral tallat en la figura d'Abundància, reflectint els ideals bucólicos i l'esplendor de la vila.[7] Dins del sostre abovedado central, hi ha una fresca dels planetes representats per les antigues deidades. La deesa de la Terra, Gaia, està curiosament representada en un dragó.[8]
La llínea masculina de la branca Sant Vidal de Barbaro, que era propietària de Vila Barbaro, es va extinguir en el XVIII[9] i la vila va passar a través de la llínea femenina Sant Vidal a la propietat de les famílies aristocràtiques Trevisan i després Basadonna. Finalment, va passar a la família Manin, que va produir al últim dogo de Venècia. Es va deixar arruïnar en 1850, la vila va ser adquirida pel ric empresari industrial Sante Giacomelli qui va escomençar a renovar-la. En 1934 el comte Giuseppe Volpi vaig donar Misurata, fundador del Festival de Cine de Venècia i pare de Giovanni Volpi, va adquirir la vila i va escomençar una gran restauració per a tornar-la a la seua glòria precedent. Actualment, viu allí la seua neta.
Des de 1996 la vila s'ha conservat com a part del conjunt Patrimoni de la Humanitat: «Ciutat de Vicenza i les viles palladianas del Véneto» que inclou més de vint viles. Està oberta al públic.[10]
Ninfeo
[editar | editar còdic]En els terrenys posteriors de la vila hi ha un ninfeo, una estructura arquitectònica en arcs que emmarca un manantial natural que ha sorgit des de l'antiguetat. Està dedicat als esperits dels boscs, en honor de l'ambientació llauradora de la vila. Té 7 estàtues figuratives en casetes i 4 figures que pràcticament es tenen en peu per sí soles que poden haver segut tallades pel propi Marcantonio Barbaro. El manantial forma un estany, que pot usar-se per a peixcar. L'aigua també manava cap a la cuina aixina com regava els jardins.[11]
Templete Barbaro
[editar | editar còdic]
Cap al final de la seua vida, Palladio va rebre l'oportunitat de construir una iglésia, el Templete Barbaro (Tempietto Barbaro), per a servir a la vila i el poble de la finca. El templete es va construir per orde de Marcantonio Barbaro, i el nom del patricio apareix en l'entablamento. El seu acabament va ser un arremate apropiat a la carrera de Palladio.[12]
En atres encàrrecs eclesiàstics, Palladio es va vore obligat a construir una nau llarga, pero en Maser va poder dissenyar un edifici centralisat, seguint de manera molt estreta els models clàssics. L'enllaç del front d'un temple en un edifici en volta recorda al Panteón. Un pòrtic que s'allarga molt, i té unes proporcions inusualment inclinades, du a lo llarc de les parts diagonals del gablete a dos menuts campanars, que per la seua banda transmeten la tendència cap a dalt a la cúpula. Els cinc espais entre les columnes estan emmarcats per pilars, que són com les quatre semicolumnas en la seua entasis i estretament. La frontera provablement donava originalment a una chicoteta plaça.
L'interior té decoració d'estuc atribuïdes a Alessandro Vittoria. Un entablamento està acabat en rica decoració de querubines i rulls i crea una transició cap a la volta, junt en una balaustrada. Palladio alterna fondes casetes sobre un pla rectangular i zones de mur tancades en tabernáculos de figures entre huit semi-columnes regulars. La part inferior de l'edifici està acabat en una rebanc contínua ininterrompuda, en un perfil format per tres bandes planes que estan en contrast entre sí per una moldura ovalada. L'arquitecte contrasta dos formes de cilindre i semiesfera per mig d'un émfasis repetit en els horisontals, i, per damunt d'això, les dividixca en una zona tangible terrestre i una zona llaugera celestial que no pot jujar-se fàcilment en la vista.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hobson en "Great Houses of Europe", Sitwell, S. p.91 (vore avall)
- ↑ dal Llac, p.50
- ↑ VILLA BARBARO: ARCHITECTURE, KNOWLEDGE AND ARCADIA accés: 9-7-2007
- ↑ Hobson, ibid.
- ↑ Hobson, ibid
- ↑ Wundram, Manfred, "Andrea Palladio 1508-1580, Architect between the Renaissance and the Baroque" Taschen, Colónia, ISBN 3-8228-0271-9 p.123
- ↑ Boulton, Susie & Catling, Christopher, "Viles of Palladio: Vila Barbaro" en Venice & the Veneto, (Dorling Kindersley, Londres 2001) p.25 ISBN 1-56458-861-0
- ↑ Palladio
- ↑ Hobson, p.93
- ↑ Pàgina web oficial
- ↑ Wundram, Manfred, op. cit. pp. 123/128
- ↑ Wundram, Manfred, op. cit.
- Dal Llac, Adalbert. Viles and Palaces of Europe. 1969. Paul Hamlyn
- Hobson, Anthony va escriure el material sobre Vila Barbaro (pp 89–97) en "Great Houses of Europe", ed. per Sitwell, Sacheverell, Weidenfeld & Nicolson, Londres 1964. ISBN 0-600-33843-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Villa Barbaro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.