Anar al contingut

Paolo Veronese

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Paolo Veronese


Paolo Caliari o Cagliari (Verona, 1528-Venècia, 19 d'abril de 1588),[1] també conegut com Paolo Veronese (en Espanya, com El Veronés), va anar un pintor italià, figura central del manierisme veneciano.

Les seues obres més famoses són elaborats cicles narratius, eixecutats en un estil dramàtic i coloriste, plens de majestuosos escenaris arquitectònics i lluenta pompa. Són especialment famosos els seus grans quadros de festes bíbliques, replets de figures, pintats per als refectorios de monasteris de Venècia i Verona, i també va ser el principal pintor veneciano de sostres. La majoria d'estes obres permaneixen in situ, o a lo manco en Venècia, i la seua representació en la majoria dels museus es compon principalment d'obres més menudes, com a retrats, que no sempre li mostren en el seu millor moment o més típic.

Sempre se li ha apreciat per "la lluentor cromàtica de la seua paleta, l'esplendor i la sensibilitat de la seua pinzellada, l'elegància aristocràtica de les seues figures i la magnificencia del seu espectàcul", pero s'ha considerat que la seua obra "no permet expressar lo profunt, lo humà o lo sublim", i de el "gran trio" ha segut a sovint el menys apreciat per la crítica moderna. [1] No obstant, "molts dels més grans artistes... poden contar-se entre els seus admiradors, incloent a Rubens, Watteau, Tiepolo, Delacroix, i Renoir".[2]

Vida

[editar | editar còdic]

Fill d'un picapedrero, va nàixer en Verona, ciutat de la que va prendre el seu apelatiu i a on es va formar com a pintor.

Joventut

[editar | editar còdic]

Cap a 1541, Veronese era aprenenta d'Antonio Badile, que més vesprada es convertiria en el seu sogre, i en 1544 era aprenent de Giovanni Francesco Caroto; abdós eren pintors destacats en Verona. [3] Un retaule pintat per Badile en 1543 inclou passages sorprenents que molt provablement varen ser obra del seu aprenent de quinze anys; les #dot precoces de Veronese pronte varen superar el nivell del taller, i en 1544 ya no residia en Badile. [4] Encara que es va formar en la cultura del Manierisme llavors popular en Parma, pronte va desenrollar la seua pròpia preferència per una paleta més radiant.[5]

En 1551 va rebre l'encàrrec de la branca veneciano de l'important família Giustiniani de pintar el retaule de la seua capella en l'iglésia de Sant Francesco della Vigna, que estava sent reconstruïda per complet segons el disseny de Jacopo Sansovino. Eixe mateix any va treballar en la decoració de la Vila Soranzo, prop de Treviso, en els seus companyers veroneses Giovanni Battista Zelotti i Anselmo Canneri; només es conserven fragments de les #fresca, pero sembla que varen ser importants per a afiançar la seua reputació. La descripció de Carlo Ridolfi casi un sigle més vesprada menciona que un dels temes mitològics era La família de Darío davant Alejandro, el tema poc freqüent en el tractament més grandiós de l'història secular de Veronese, ara en la National Gallery, Londres.[6]

En 1552 la moradura Ercole Gonzaga, tio yayo del governant Guglielmo Gonzaga, duc de Mantua, va encarregar un retaule, Tentació de Sant Antonio per a la Catedral de Mantua (actualment en el Musée dones Beaux-Arts de Cauen en Cauen, França), que Veronese va pintar in situ.[7] Sense dubte va aprofitar la seua estància en Mantua per a estudiar els sostres de Giulio Romà; va ser com a pintor de #fresca per a sostres com es faria notar inicialment en Venècia, a on es va establir de forma permanent a partir de l'any següent.[8]

Venècia

[editar | editar còdic]

Veronese es va traslladar a Venècia en 1553 despuix d'obtindre el seu primer encàrrec estatal, sostres a la fresca que decoraven la Sala dei Consiglio dei Dieci (la Sala del Consell dels Dèu) i la contigua Sala dei Tre Capi del Consiglio en el Palau de Doge, en les noves sales que substituïen a les perdudes en l'incendi de 1547. El seu panel de Júpiter llançant rajos als vicis per al primer es troba ara en el Louvre.

En 1556 es va establir definitivament en Venècia, a on va desenrollar el seu art, sent una de les figures més destacades de l'escola veneciano. En 1555 o 1556 rep en Venècia el seu primer encàrrec representatiu: la decoració de la sacristia i els sostres de l'iglésia de Sant Sebastià. Allí crea un cicle de pintures en perspectiva "sotto in sù" (d'avall dalt). Despuix va pintar una Història de Ester en el sostre de l'iglésia de Sant Sebastiano (1556-57). Varen ser estes pintures del sostre i les de 1557 en la Biblioteca Marcianana (per les que va rebre un premi jujat per Tiziano i Sansovino) les que li varen consagrar com a mestre entre els seus contemporàneus venecians.[9] Ya estes obres indiquen el mestrage de Veronese en reflectir tant el sotil escorzo de les figures de Correggio com el heroísmo de les de Miguel Ángel.[10]

Vila Barbaro i pintures del refectorio

[editar | editar còdic]

En 1556 Veronese va rebre l'encàrrec de pintar la primera de les seues monumentals escenes de convits, el Convit en casa de Simón, que no conclouria fins a 1570. No obstant, per la seua composició dispersa i a la seua falta d'enfocament, no va ser el seu mural de refectorio més exitós.[11] A finals de la década de 1550, durant una pausa en el seu treball per a Sant Sebastiano, Veronese va decorar la Vila Barbaro en Maser, un edifici recent terminat per l'arquitecte Andrea Palladio. Les #fresca pretenien unir la cultura humanística en l'espiritualitat cristiana; les pintures murals incloïen retrats de la família Barbaro,[12] i els sostres s'obrien a cels blaus i figures mitològiques. Les #decoració de Veronese varen amprar una perspectiva complexa i trompe-l'œil', i varen donar com resultat una poesia visual luminescent i inspirada.[13] La trobada entre arquitecte i artiste va ser un triumfo.[14]

Les Bodes de Caná, 1562-1563, Louvre.

Les Bodes de Caná, pintat en 1562-1563, també va ser una colaboració en Palladio. Va ser encarregada pels monges benedictinos per al Monasteri Sant Giorgio Maggiore, en la menuda illa homònima front a Sant Marcos, en Venècia. El contracte insistia en l'enorme tamany (devia cobrir 66 metros quadrats) i que el pigment i els colors devien ser de primera calitat. Per eixemple, el contracte especificava que els blaus devien contindre el preciós mineral lapislázuli.[15] El contracte també especificava que el quadro devia incloure tantes figures com fora possible. Hi ha una série de retrats (inclosos els de Tiziano i Tintoretto, aixina com un autorretrato de Veronese) escenificats sobre una superfície de llenç de casi dèu metros d'ample. L'escena, presa del Llibre de Juan, II, 1-11, del Nou Testament representa el primer milacre realisat per Jesús, l'obtenció de vi a partir de l'aigua, en una boda en Caná, Galilea. La celebració en primer pla, un friso de figures pintades en les més lluentes gales, està flanquejada per dos conjunts d'escales que conduïxen a un terrat, columnates romanes i un cel lluent.[13]


En les pintures del refectorio, com en La família de Darío davant Alejandro (1565-1570),[16] Veronese va dispondre l'arquitectura de manera que discorreguera en la seua major part paralela al pla pictòric, accentuant el caràcter procesional de la composició. El geni decoratiu de l'artiste va consistir en reconéixer que els dramàtics efectes perspectivos haurien resultat tediosos en un saló o una capella, i que la narrativa del quadro podia absorbir-se millor com una colorida diversió.[17] Estes pintures oferixen poc en la representació de l'emoció; més be, ilustren el moviment cuidadosadament compost dels seus subjectes a lo llarc d'un eix principalment horisontal. Sobretot tracten de l'incandescència de la llum i el color.[18] L'exaltació de tals efectes visuals pugues haver segut un reflex del benestar personal de l'artiste, ya que en 1565 Veronese es va casar en Elena Badile, la filla del seu primer mestre, i en la que acabaria tenint una filla i quatre fills.[18]

En 1560 viaja a Roma per a estudiar els sostres de la Capella Sixtina de Miguel Ángel, l'influència de la qual es deixa notar en les obres posteriors, com les #fresca de la Vila Barbaro, en Màser (principis de la década de 1560), que havia segut dissenyada per Andrea Palladio. Esta colaboració entre Veronés i Palladio va influir en les #arquitectura que es representen en els seus quadros posteriors.

També va pintar entre 1565 i 1570 la seua Verge en el Chiquet i Santa Isabel, el Chiquet Sant Joan Batiste i Santa Justina (actualment en el Timken Museum of Art, Sant Diego). En esta obra, Santa Justina, patrona de Pàdua i Venècia, apareix a la dreta en la Verge i el Chiquet en el centre. A diferència de les obres italianes d'un sigle abans, el chiquet està representat convincentemente com un chiquet. Lo que fa que un es detinga i es fixe en esta pintura és que el chiquet tendix la mà a Santa Justina, ya que un bebé d'esta edat normalment llimitaria la seua mirada a la seua mare. Completa l'obra Santa Isabel, prima de María i mare de Sant Joan Batista, situada a l'esquerra. L'artiste equilibra en delicadea les formes de la Sagrada Família ampliada i les representa utilisant un magnífic equilibri de colors càlits i #fredor.

El convit en la casa de Leví

[editar | editar còdic]

En 1573 Veronese va completar l'encàrrec de El convit en la casa de Leví (ara en la Galeria de l'Acadèmia de Venècia), una última pintura per a la paret atrassera del refectorio de la Basilica vaig donar Santi Giovanni i Paolo, Castello, Venècia. Titulat originalment L'Últim Sopar, el quadro anava a substituir a un atre de Tiziano que es va cremar en un incendi; el substitut de Veronese, de gran tamany (5,55 m x 12,80 m), representava una escena del convit de l'Últim Sopar que incloïa soldats alemans, nanos i animals, el exotismo humà i animal habitual en les narracions representatives de Veronese.[19] Artísticamente, El festí en la casa de Leví indica el desenroll tècnic de Veronese en l'us de colors intensos i lluminosos per a la textura, l'atenció a la coherència narrativa, l'aguda representació de l'emoció humana i l'interacció psicològicament sotil que es produïx entre els personages que abarroten l'escena.[20]

El convit en la casa de Levi (1573) presentava a persones i animals que l'Inquisició percebia com heréticos. L'investigació dels Inquisidores no va trobar cap herejía, pero va ordenar a Paolo Veronese que canviara el títul del quadro per un atre que no fora L'Últim Sopar, el títul original.


Donat el tema del quadro, la Últim Sopar bíblica, les representacions humanistes renaixentistes dels personages carien de la pietat habitual en el art catòlic romà que representa al personage de Crist i els acontenyiments de la seua vida; i la Inquisició es va donar conte en seguida de la irreligiosidad de Veronese. En la década de 1570, la teologia de la Contrarreforma havia donat autoritat llegal a la doctrina catòlica romana en Venècia, lo que suponia una novetat política per a un artiste com Veronese. En la República veneciano de la Renaixença tardana, per a un artiste, pintar escenes de multituts havia adquirit ramificacions polítiques sobre quí i qué apareixia en un quadro religiós que se li encarregava, independentment del mecenes o mecenes.

Una década abans, els monges benedictinos que varen encarregar Les bodes de Caná (1563) havien ordenat a Veronese que incloguera lliurement tantes figures humanes com caberen en l'escena del convit. En canvi, una década més vesprada, Veronese es va trobar en restriccions llegals i religioses que determinaven l'idoneïtat (teològica, política, sociològica) de quí i qué representava en un quadro; aixina, el 18 de juliol de 1573, Veronese va ser citat davant la Santa Inquisició veneciano per a explicar la presència de lo que la doctrina de l'Iglésia considerava personages, animals i indecorum aliens a una image de la Últim Sopar de Crist.[21]

L'interrogatori del tribunal a Veronese va ser cautelar, més que punitivo; polític, més que judicial; no obstant, Veronese va explicar als inquisidores que "els pintors nos prenem les mateixes llibertats que els poetes i els locos" a l'hora de contar una història. Encara que el tribunal de l'Inquisició va ordenar a Veronese que tornara a pintar l'escena de l'últim sopar, este es va opondre al seu remei a les seues ofenses teològiques, pero es va vore obligat a canviar el títul del quadro de la sacramental L'últim sopar a El convit en la casa de Leví.[22] Que un artiste, com Veronese, haguera resistit en èxit l'acusació implícita d'herejía per part de la Inquisició, indicava que contava en el discret respal polític d'un patricio mecenes de les arts.[23]

En part per este conflicte en l'Inquisició i d'acort a una religiositat més emotiva, el pintor va evolucionar en la seua vellea cap a una pintura de tipo més reflexiu, menys decoratiu.

A principis dels anys 1570, la família Cuccina li va encarregar una série de quadros de gran format sobre temes bíblics: La Verge i la família Cuccina, la Adoració dels Reis, Les bodes de Caná i el Camí del Calvari, en els que Veronés representa un estil renovat, profundisant en el color i incrementant-se el claroscuro. Els quatre es troben en la Galeria de Dresde i no ha de confondre's estes Les bodes de Caná en la versió anterior que del mateix tema es guarda en el Museu del Louvre.

Estil

[editar | editar còdic]

Va deprendre dels grans venecianos, Tintoretto i Tiziano, aixina com els pintors d'Emilia, com Parmigianino. Li'l considera creador, junt en Tiziano, d'un gust suntuoso i coloriste, que en Venècia es va prolongar fins a el XVIII.

Preferix els grans formats. El seu estil es caracterisa pel lux, l'arquitectura clàssica que emmarca les seues escenes i el ric encara que suau colorit. Amic de Palladio i uns atres grans arquitectes de l'época, emmarca les seues escenes en amplis escenaris arquitectònics, traça que ho fa precursor de la pintura decorativa barroca. El seu tractament del color s'anticipa a la pintura francesa del sigle XIX, destacant en la reproducció i sugerència de la lluentor i textura de les teles. Preferix els tons frets i clars: gris, argent, blaus i grocs.


La seua temàtica és predominantment religiosa, pero representa les escenes bíbliques al modo de les grans festes veneciano, reflectint l'alegria de viure i l'esplendor de la República dels dogos. Els trages són fastuosos i l'ambient, suntuoso, poblat de multitut de personages en grandilocuentes #ambientació. Estes #vanaglòria creatives chocaven frontalment en la fidelitat històrica dels fets bíblics, lo que va motivar les friccions entre l'artiste i l'Iglésia.

També va dedicar una part de la seua producció al retrat, a on mostra la seua faceta més intimista i sòbria, encara que sempre de gran calitat i perfecta captació de la personalitat del model. Els encàrrecs per a la decoració d'edificis de caràcter civil, li va permetre també cultivar la mitologia i l'alegoria; en este terreny s'aprecia la seua tendència al decorativismo i la llibertat de la composició en major grau.

Sobre la seua tècnica, usa un empast llauger, lo que permet innumerables transparències. Li interessa la perfecció del dibuix.

Li'l considera un dels artistes més destacats de l'escola veneciano. La seua transcendència en l'estil posterior permeten classificar la seua obra de prebarroca, en particular per l'elegància de la forma, el seu gust per les #atmòsfera diàfanes i el sentit decoratiu de la composició.

Veronés va influir en pintors posteriors, com Rubens, Tiépolo i atres pintors del barroc. Este pintor i Rubens són els grans mestres del passat que admirava el pintor romàntic Eugène Delacroix.

Obra

[editar | editar còdic]

Són centenars les obres que es conserven de Veronés, fecunditat creadora que s'explica en funció del treball en equip. De totes eixes obres, cal destacar:

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Rosand, 107
  2. ↑ Penny, 333
  3. ↑ Penny, 331
  4. ↑ Rearick, pàgina 20, 1988.
  5. ↑ Bussagli, Marque: "El sigle XVI", Art italià, pàgina 206. Giunti Gruppo Editoriale, 2000.
  6. ↑ Penny, 331, 379
  7. ↑ https://www.wga.hu/html_m/v/veronese/02_1550s/2tempta2. html
  8. ↑ Penny, 331; Freedberg, 551 i passim en les pàgines següents sobre l'influència de Romà.
  9. ↑ Penny, 331; Dunkerton, Jill, et al.: Durer to Veronese: Sixteenth-Century Painting in the National Gallery, pàgina 125. National Gallery Publications, 1999.
  10. ↑ Rearick, pàgina 50, 1998.
  11. ↑ Rearick, pàgina 75, 1988.
  12. ↑ El Retrat de Daniele Barbaro, pintat en 1566-67, va entrar en la colecció del Rijksmuseum de Ámsterdam en 1952. Veronés: Deus, héroes i #alegoria, De Vecchi, Pierluigi, pàgines 104-5. Rizzoli, 2004.
  13. ↑ 13,0 13,1 Rearick, pàgina 10, 1998.
  14. ↑ Bussagli, pàgina 207, 2000.
  15. ↑ Louvre 1993
  16. ↑ Regne Unit. «jpg Archive:La família de Darío davant Alejandro de Paolo Veronese 1570.jpg - Wikimedia Commons». Commons.wikimedia.org.
  17. ↑ Dunkerton, et al., pàgina 111, 1999.
  18. ↑ 18,0 18,1 Rearick, page 13, 1988.
  19. ↑ Dunkerton, et al., p. 30, 1999.
  20. ↑ Rearick, p. 14, 1988.
  21. ↑ Rearick, p. 104, 1988.
  22. ↑ Rearick, p. 104 1988. Transcripció de la vista
  23. ↑ Penny, p. 333

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Walther, I.F. (dir), Els mestres de la pintura occidental, Taschen, 2005. ISBN 3-8228-4744-5
  • Pérez Sánchez, A.I., "La Pintura del «Cinquecento». El Manierisme en Itàlia", en Història de l'art, Anaya, Madrit, 1986. ISBN 84-207-1408-9
  • Monreal, L., Grans Museus, Vol. 1, 2, 3, 5 i 6, Planeta, 1975. ISBN 84-320-0460-X
  • Freedberg, Sydney J. (1993). Pelican History of Art (ed.). Painting in Italy, 1500–1600, Penguin Books Ltd, pp. 550–60.
  • Ilchman, Frederick, et al., Titian, Veronese, Tintoretto: Rivals in Renaissance Venice, MFA Publications, Museum of Fine Arts, Boston, 2009, ISBN 978-0878467396
  • Penny, Nicholas, National Gallery Catalogues (new séries): The Sixteenth Century Italian Paintings, Volume II, Venice 1540–1600, 2008, National Gallery Publications Ltd, ISBN 1857099133
  • Rearick, W. R., The Art of Paolo Veronese 1528–1588, National Gallery of Art, 1988
  • Rosand, David, Painting in Sixteenth-Century Venice: Titian, Veronese, Tintoretto, 2nd ed. 1997, Cambridge University Press, ISBN 0521565685
  • Salomon, Xavier F., Veronese, National Gallery London, 2014, ISBN 978-1857095531
  • Watson, Peter, Wisdom and Strength: The Biography of a Renaissance Masterpiece, Hutchinson, 1990, ISBN 009174637X

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Paolo_Veronese&oldid=681902»