Anar al contingut

Alejandro VI

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alejandro VI
«Rodrigo de Borja» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Rodrigo de Borja (desambiguació).

Alejandro VI (Xàtiva, Regne de Valéncia, 1 de giner de 1431-Roma, 18 d'agost de 1503) va ser el papa 214.º de la Iglésia catòlica entre 1492 i 1503. El seu nom de naiximent era Rodrigo Lanzol i de Borja (en castellà conegut com Rodrigo de Borja i en italià com Rodrigo Borgia). Fill de Jofré de Borja i Escrivá i d'Isabel de Borja, germana d'Alfonso de Borja, qui va anar bisbe de Valéncia i posteriorment el papa Calixto III.[1][2]

Rodrigo de Borja va alcançar i va mantindre el poder per mig de nepotisme, i va ascendir dins de la jerarquia de l'Iglésia catòlica per la seua relació en el papa Calixto III, que era el seu tio. Esta relació familiar li va facilitar l'accés a moradura diácono i l'eixercite de numerosos càrrecs de gran importància dins i fòra de la Cúria Romana, que li varen permetre fer-se en les influències polítiques i el prestigi que, finalment, li varen dur al solio pontifici en 1492.[3]

Una volta elegit papa com Alejandro VI, va desencadenar i es va involucrar en decenes de situacions polítiques, envolt en intrigues i en les tormentosas i traicioneras relacions entre els poders internacionals. Va buscar a través d'aliances polítiques i conspiracions fer que la seua família es consolidara dins de la noblea italiana i acréixer en tota possible ocasió el seu poder, tasca que va mamprendre en conjunt en els seus fills, Juan, César, Lucrecia i Jofre, els quals varen servir com a instruments de les seues maquinació polítiques. A través de la Guerra italiana de 1494-1498 i la Guerra de Nàpols (1501-1504) li les va ingeniar per a no solament assegurar el seu poder, sino per a acréixer-ho, valent-se de les rivalitats entre les potències de l'época i les tensions polítiques entre les famílies de l'aristocràcia europea, de manera que va conseguir durant els 11 anys que va durar el seu papat impulsar-se fins al cim del poder en la península itálica. Les mateixes intrigues i poders que li varen servir per a dur a la Casa de Borgia al cim varen assegurar la seua destrucció, puix tot el poder que els Borgia havien obtingut, inclusivament l'èxit militar de César Borgia, girava entorn als Estats Pontificis i per això depenia de la permanència d'Alejandro VI en el poder, per lo que la vasta ret de comtats, principats i territoris que els Borgia havien posat als seus peus va sucumbir ipso facto en la seua mort, sagellant el destí de César Borgia, qui moriria quatre anys despuix en 1507, sepultant l'era dels Borgia.[4]

Biografia

Orige familiar

Casa natal d'Alejandro VI en Xàtiva.

Fill de Jofré de Borja i Escrivá, descendent d'una família de la chicoteta i mijana noblea de Xàtiva, originària provablement de la ciutat fortificada de Borja en Aragó, atenent a la costum de l'época de prendre ellinage delloc de naiximent, i d'Isabel de Borja, el seu parent, que procedia d'una de les més antigues famílies de la noblea catalana. Rodrigo va ser el tercer de cinc germans: Beatriz, Juana, Pedro Luis i Tecla.[5][6][7][8]

El seu tio matern Alfonso de Borja, antic catedràtic de cànons en la Universitat de Lleida, era ya, en el moment de nàixer Rodrigo, bisbe de Valéncia. En 1438 el tio es va establir en Nàpols com a conseller d'Alfonso V d'Aragó i en 1444 en Roma com moradura d'Eugenio IV.

Carrera eclesiàstica

Prop de l'any 1449 el tio Alfonso va cridar junt a ell a Itàlia als seus nebots Rodrigo, Pedro Luis, Luis Juan i Galcerán. Rodrigo i Luis Juan varen estudiar primer en Roma baix la tutela de l'humaniste Gaspare dona Verona, i posteriorment varen cursar estudis de dret en la Universitat de Bolonya.[9][10][11]

Calixto III.

En abril de 1455 el tio Alfonso va ser elegit papa i en una mostra del nepotisme acostumat en l'época, els seus parents varen escomençar a rebre els seus favors. Va formar la seua cort pontifícia en preferència per les seues connacionals;[12] en febrer de 1456 Pedro Luis va ser nomenat capità general de l'Iglésia i Galcerán el seu lloctinent, i en el consistori del 17 de setembre Rodrigo i Luis Juan varen ser creats moradures, encara veinteañeros. Rodrigo va rebre el títul de Sant Nicolás in carcere tulliano[13][14] i va ser nomenat protonotario apostólico.[15] Este mateix any va obtindre el doctorat en Dret canònic en Bolonya. L'últim dia de 1456 va ser nomenat vicari i llegat del papa en la Marca d'Ancona,[lower-alpha 1] a on els nobles locals s'havien rebelat contra el domini pontifici.[16][17] La seua missió ací va durar fins que en novembre de 1457 va ser nomenat vicecanceller de l'Iglésia Romana, càrrec que va conservar fins a la seua elevació al pontificat,[18][19] i entre decembre de 1457 i març de 1459 va ser comissari general de les tropes pontifícies, en autoritat sobre tots els capitans i condotieros.[20] A la seua tornada a Roma, en febrer de 1458 va comprar a la Cámara apostólica per 2000 florines l'edifici de l'antiga ceca d'Eugenio IV, que va usar com la seua primera residència en la ciutat.[21]

Paralament, en 1457 va rebre la administració del bisbat de Girona,[22] que va deixar un any més tarde quan, a pesar de no tindre les órdens menors, va obtindre el bisbat de Valéncia en el que va permanéixer fins a 1492,[23][24][25] i en maig de 1458 la abadia de Fossanova.[26]

Recreació de la Capella Sixtina abans de l'intervenció de Miguel Ángel, lloc de celebració dels cónclaus.

Els quatre papats

Si ben havia segut el seu tio Calixto III l'artífex de l'ascens de Rodrigo Borgia, ya per al moment de la seua mort, este últim no solament es mantindria dins de l'institució eclesiàstica, sino que continuaria acumulant més càrrecs i mèrits, mantenint elloc de vicecanceller de l'Iglésia Romana que el seu tio li havia otorgat en 1458 durant els pontificats dels quatre papes que li succeirien ans que el mateix Rodrigo es convertira en sum pontífex. Ademés va acumular numerosos càrrecs i títuls, per lo que es va consolidar com algú de considerable poder i influència dins de la jerarquia eclesiàstica. Habilidós i eficient administrador, Borgia va conduir en encert els assunts de la cancelleria romana durant els trentacinc anys que va eixercir el càrrec de vicecanceller de l'Iglésia. De fet, la seua llarga permanència en elloc es deu precisament a la seua extraordinària i innegable capacitat per a eixercir-ho, cosa que va ser reconeguda fins a per el mateix Giuliano Della Rovere, qui va ser acérrimo rival de Borgia. La seua primerenca carrera, junt en la progressiva acumulació d'influències i llocs, li permetrien dispondre de la posició i les ferramentes per a assegurar-se una sòlida posició dins del clero.

Pío II

Pío II.

Per a l'any de 1458 es va convocar a cónclau en fallir el papa Calixto III. Rodrigo Borgia va tindre una important participació en l'elecció de la moradura Eneas Silvio Piccolomini, qui va assumir el papat en el nom de Pío II.[27][28][29] Eixe mateix any va obtindre ademés, despuix de la mort de Domenico Capranica, l'administració de Santa María en Via Clapixca.[30][31] No està clar si durant este pontificat va eixercir com a abat comendatario de Santa María de Ripoll entre abril de 1461 i novembre de 1463[32][33] o li varen confondre en el seu parent Rodrigo de Borja i Escrivá, que despuix va ser bisbe d'Urgel i de Barcelona.[34]

En 1459 va formar part del sèquit papal que va acompanyar a Pío II al Congrés de Mantua. La comitiva es va detindre vàries semanes en Corsignano, ellogaret natal del pontífex, que baix el patrocini d'est va ser renombrada com Pienza, elevada al ranc de ciutat i de diòcesis i reconstruïda sobre un proyecte arquitectònic de Bernardo Rossellino; com atres moradures, Borgia va encarregar ací la construcció d'un palau episcopal.[35][36][lower-alpha 2]

Borgia va acompanyar el papa en el seu viage de tornada a Roma, va contribuir econòmicament a la formació de les tropes pontifícies que devien combatre a Sigismondo Malatesta, va assistir a la cerimònia de translació del cap de Sant Andrés i a la solemne festa del Corpus Christi de 1462,[37] i es va trobar en el papa en els banys de Viterbo.[38] En 1463 va alcançar la posició de moradura protodiácono despuix del decés de Prospere Colonna. El congrés de Mantua no havia donat el resultat esperat: l'idea de Pío II era unir a tots els estats europeus en una nova creuada contra els turcs, pero el desinterés i en certs casos hostilitat dels príncips i d'algunes moradures va frustrar els plans del papa.[39] A pesar del fracàs de l'assamblea, Pío II va decidir continuar en la proyectada creuada i dirigir-la personalment; a mitan de 1464, varis mils de creuats procedents de tot Europa es varen reunir en Ancona, en el port del qual el papa tenia previst embarcar cap a Orient. Borgia, que a tal efecte havia armat a les seues expensas una galera hipotecant per a això el seu palau de Roma, formava part de l'expedició que devia seguir al papa, pero tot el pla es va frustrar quan en agost es va declarar en l'àrea una epidèmia que va acabar en la vida del pontífex.[40]

Paulo II

Paulo II.

En el cónclau de 1464 Borgia es trobava convalescent de la pesta que havia agarrat en Ancona, i encara que com protodiácono era el seu dret coronar al nou papa Paulo II, va tindre que ser substituït en la cerimònia per Niccolò Forteguerri.[41]

Sixto IV

Sixto IV.

Paulo II va fallir en 1471, per lo que es convoca de nou a cónclau. Una volta més Borgia participa en el mateix i resulta elegit Francesco della Rovere, qui va prendre el nom de Sixto IV.[42]

Durant este pontificat, Borgia va ser nomenat moradura-bisbe d'Albano el 30 d'agost de 1471.[43][44] Poc despuix va deure rebre la consagració episcopal.[45]

Eixe mateix any va ser nomenat abat comendatario de la abadia de Subiaco, que estava vacant des de la mort de Juan de Torquemada tres anys arrere i que Borgia va mantindre fins al seu ascens al pontificat. Va unir a l'abadia el castell de Trevi i el monasteri de Sant Angelo, i durant l'estiu de 1476, quan va eixir de Roma fugint de la pesta que va seguir al desbordament del Tíber, va manar restaurar les fortificacions de Subiaco, aprovisionarlas d'artilleria i alçar la torre este (encara cridada "torre Borgia"), per la posició estratègica de l'abadia junt a la frontera en el Regne de Nàpols.[46][47][48][49]

Moradura bisbe de Porte-Santa Rufina des del 24 de juliol de 1476,[50][51] i bisbe de Cartagena des de 1482,[52][53] en giner de 1483 es va convertir en decà del Colege Cardenalicio despuix de la mort de Guillaume d'Estouteville.

Inocencio VIII

Inocencio VIII.

La mort de Sixto IV va dur com a conseqüència un nou cónclau, en el que Borgia va intentar per volta primera en séries possibilitats el seu ascens al tro, pero en el qual va eixir electe Inocencio VIII.[54][55]

Durant este pontificat, Rodrigo Borgia va mantindre el decanat del Colege Cardenalicio, ademés de ser designat bisbe d'Eger en Hongria[56][57] i bisbe de Mallorca[58][59] mentres el seu bisbat de Valéncia, que venia eixercint des del papat de Calixto III, era elevat a la dignitat d'archidiòcesis. Governador de Soriano,[60] va ser nomenat bisbe de Sevilla, pero va renunciar a la sèu abans de prendre possessió.[61]

Vista exterior de la Capella Sixtina

Elecció

Artícul principal → Cónclau de 1492.

La mala salut d'Inocencio VIII havia desnugat les especulacions sobre l'identitat del seu successor a lo manco des de maig de 1492; mort el papa el 25 de juliol, el cónclau va escomençar en terminar els funerals el 6 d'agost. Entre les vintitrés moradures presents en Roma es varen mencionar com papables a Della Porta, Sforza, Della Rovere, Costa, Carafa, Zeno i Borgia;[62] a banda del portugués Costa, Borgia era l'únic no italià, lo que podia ser un factor en contra seua[63] o al seu favor.[64]

Despuix de la firma de la capitulació del cónclau[65] varen escomençar les negociacions en el Colege Cardenalicio, en les que despuix de cinc dies i quatre escrutinis Borgia va conseguir la requerida majoria de dos terços dels electors i va ser elegit papa en el nom d'Alejandro VI.[66][62][67][68][69][70][71][72]

El 26 d'agost de 1492 Borgia va ser coronat pel protodiácono Piccolomini davant la Basílica de Sant Pedro i va recórrer els carrers de Roma, lujosamente engalanades, en una fastuosa cerimònia que va ser l'admiració de tota la ciutat.[73][74][75][76][77]

La costum i la llei ordenaven que quan una moradura era ascendida a papa devia cedir als seus colegues els beneficis eclesiàstics dels que sobre els seus títuls, diòcesis, abadies i dignidades fins a llavors havia gojat, pero en este cas es rumoreó que Borgia havia oferit estes rendes als demés membres del Colege Cardenalicio durant el cónclau per a comprar els vots a favor seu. Açò va motivar que l'elecció fora calificada de simoniaca per varis dels seus contemporàneus[78][79][80][78][81][82][83][84][85] aixina com per varis historiadors posteriors.[86][87][88][89][90][91] Uns atres varen negar que l'elecció fòra ilícita, alegant que la cessió dels beneficis entrava dins de la normalitat, que els rumors de simonia eren habituals en els cónclaus de l'época i que les acusacions eren infundades i provenien de l'entorn dels adversaris dels Borgia.[92][93][94][95][96][97][98][99][lower-alpha 3]

Algunes qüestions històriques semblen destinades a una controvèrsia interminable.[100]

Pontificat

Alexander VAIG VORE Pont Max, retrat pòstum per Cristofano dell'Altissimo (XVI, Corredor vasariano, Florencia)

La «llegenda negra dels Borgia» assegura que l'ascens al tro papal de Rodrigo Borgia va desencadenar disgust general en la població, alguna cosa que ha segut avalat per varis autors.[101] No obstant, tal afirmació és infundada, prenent en conte que Roma era una ciutat oberta a ser conquistada mentres no hi haguera un papa designat, i ademés, aun cuando Rodrigo Borgia fora ambiciós, també era treballador i sus labores com vicecanceller, li havien granjear el respal i una vasta popularitat entre els romans. Per un atre costat, per a varis membres i famílies dels círculs de poder en Itàlia, l'ascens d'un papa espanyol va generar cert despit i va posar a la família Borgia en la mira de molts enemics poderosos. Ara que estaven en el centre dels interessos en la península, Alejandro VI va tindre que actuar de pressa. Devia assegurar la seua estabilitat política, i va iniciar tals llabors immediatament, escomençant per la ciutat de Roma. El nou papa, conscient de la greu criminalitat en que Roma s'havia vingut sumint, va procedir a actuar: en qüestió de mesos, va ordenar investigacions, manant castigar severament als delinqüents, per a que servira el seu castic com a eixemple, sent cada criminal enjuïciat públicament i les seues propietats destruïdes. En la finalitat de reorganisar administrativamente la ciutat de Roma, la va dividir en quatre districtes, cada u regit per un plenipotenciario encarregat de l'orde públic. Ademés, va reservar els dimarts per a donar audiència a qualsevol súbdit que volguera expressar-li les seues queixes. La vigorosa administració de justícia, la reorganisació administrativa i la millora de les condicions de vida dels romans, aixina com les contínues festivitats que el nou papa es va encarregar de materialisar, varen fer que el seu pontificat anara ben rebut en els seus inicis per la urbs.[102] Alejandro VAIG VORE també va prendre cartes en l'assunt de l'expulsió dels judeus d'Espanya, per mig del Edicte de Granada, emés el 31 de març de 1492, en el qual entre 50.000 i 200.000 judeus varen ser expulsats de tots els territoris dominats pel Imperi Espanyol. Açò va ocasionar que molts dels bens que els judeus varen deixar arrere en la seua eixida anaren transferits a dos receptors: un la Corona espanyola i una atra la Santa Sèu, la qual, ademés, en Alejandro VAIG VORE com a impulsor, va permetre l'assentament de múltiples famílies judeues en Roma a canvi de que estes pagaren anualment un impost especial per la seua permanència. D'esta manera, la Santa Sèu va passar a percebre una gran cantitat de guanys adicionals.

Cem.

El papa Alejandro VAIG VORE també va atendre l'assunt del príncip turc Cem: quan el sultà del Imperi otomà Mehmed II va morir en 1481, els seus fills Bayezid II i Cem varen iniciar una lluita per l'accés al tro en la que el segon va ser derrotat per la via militar. En 1482 Cem va demanar asil al gran maestre dels cavallers de Malta Pierre d'Aubusson, qui va aplegar a un acort en Bayezid pel que este es comprometia a pagar 40.000 ducados anuals i a no atacar Itàlia a canvi de que Cem anara retingut en Europa. Despuix de varis anys en França, Cem va aplegar a Roma en 1489, pero segons els acorts de giner de 1495, Alejandro VI ho va entregar a Carlos VIII de França. Cem va morir un més despuix en Nàpols.[103][104]

Igualment, en l'objectiu d'enfortir la posició de la família, Alejandro VI va decidir ràpidament prendre disposicions. Va nomenar al seu fill Juan, duc de Gandia, Confaloniero de l'Iglésia i capità general de l'Iglésia, en la finalitat d'assegurar el domini militar de Roma. Ademés va prendre accions per a prometre a la seua filla Lucrezia Borgia en matrimoni, en un convenient enllaç en Juan Sforza, senyor de Pésaro, en el qual conseguia aliar-se en una de les famílies més poderoses d'Itàlia, els Sforza, assegurant una aliança territorial que permetria l'absolut control sobre l'Itàlia central. Una atra de les seues accions per a donar més solidea al seu papat va ser l'aument de tamany del colege cardenalicio, al que se sumarien un total de tretze noves moradures, tots aliats i familiars de Borgia i entre els quals es trobava el seu propi fill, César Borgia, qui fins a llavors havia eixercit com a arquebisbe de Valéncia. En això, el total de moradures s'elevava a 36 persones, dels quals, més de la mitat li eren fidels a ell.

Itàlia en 1494.

Primera guerra de Nàpols

Artícul principal → Guerra italiana de 1494-1498.

El Regne de Nàpols, freqüent camp de confrontació entre aragonesos i francesos, era font de conflictes per al papat i per a tota Itàlia. Els Anjou lo havien señoreado en un atre temps, pero conquistat en 1442 per Alfonso V el Magnánimo, en el beneplàcit del papa Eugenio IV havia passat a formar part de les possessions de la Corona d'Aragó. Cedit en 1458 a Fernando I de Nàpols, fill illegítim d'Alfonso V d'Aragó, va ser regit per aquell fins a la seua mort en giner de 1494. La corona hauria de passar per llínea directa al seu fill Alfonso II; no obstant, el rei de França Carlos VIII de França, aprofitant el moment successori, va aduir uns lejanísimos drets al tro napolitano per la fenecida via angevina per a reivindicar la seua ocupació. A tal efecte, va despachar un embaixador a Roma en solicitut de l'investidura del regne de Nàpols, trobant-se en la negativa d'Alejandro VI, qui va comissionar al seu nebot, la moradura Juan de Borja Llançol de Romaní, el major, per a que coronara a Alfonso II el 8 de maig de 1494 en Nàpols. El monarca gal no va dubtar llavors en movilisar els seus eixèrcits a la conquista d'Itàlia, com a pas previ a la lliberació de Constantinopla dels turcs i posterior entrada triunfante en Jerusalem.

Miniatura d'Alejandro VI procedent dels archius de la Biblioteca Apostólica Vaticana.

El francés va irrompre aclamat en el Ducado de Milà; ho varen saludar com a salvador en una Florencia abandonada per Pedro II de Médici i enardida pel flare Savonarola; va esclafar en facilitat l'escassa resistència que li va opondre la ciutat de Lucca i, sense a penes detindre's en la seua carrera cap al sur, va alcançar Roma l'últim dia de l'any 1494. Va haver gran expectació sobre lo que allí ocorreria; Carlos VIII havia manifestat la seua intenció de depondre a aquell papa que havia accedit al solio Pontifici per simoníacos procediments i que tan indignamente es comportava. Alejandro VI, cautelosament, es va refugiar en el castell Sant'Angelo encara que mai va perdre la calma. Conscient de que no podia opondre's al francés per la força va adoptar davant ell un talant de cordialitat i fins a d'acceptació. El conquistador es va deixar a la seua volta conquistar per les corteses maneres del pontífex i va acabar reconeixent-li com a papa llegítim i expressant-li la seua filial obediència.[105] Tranquilisats els ànims, l'eixèrcit francés va proseguir la seua marcha cap a Nàpols a on va entrar en febrer de 1495. Alfonso II havia abdicat en el seu fill Fernando i havia fugit acollint-se a la protecció de la Corona aragonesa. L'ocupació de Nàpols pels francesos es va realisar sense enfrontament bèlic. Entretant, Alejandro VI havia anat urdiendo el seu joc. Va fugir de Roma davant l'imminent tornada des de Campània de Carlos VIII, retirant-se al nort en la regió d'Umbría. En la seua capital Perusa va proyectar assessinar als membres de la família Baglioni, que en eixe moment controlaven la ciutat, pero al no presentar-se una oportunitat propícia va renunciar al seu pla.[106] A penes Carlos VIII va traspassar els murs de Roma el pontífex, aprofitant els recels que el fulgurant alvanç gal provocava dins i fòra d'Itàlia, coaligó en contra seua a Ferrara, Venècia, Mantua, la mateixa Milà, més l'imperi de Maximiliano I i la doble corona hispànica (Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó); tot això, unit als seus propis eixèrcits pontificis. Acorralat per tots, Carlos VIII no va poder consolidar les seues conquistes i a dures penes va conseguir retornar a França, maltrecho el seu eixèrcit. Per al papa es va tractar d'una victòria política sense paliatius.

Alejandro VI i Girolamo Savonarola

Pintura de l'eixecució de Girolamo Savonarola en la plaça de la Senyoria de Florencia.

Mentres que casi tota la península italiana s'unia contra els francesos, la República de Florencia permaneixia apartada de la lliga. Fanatizados els florentinos per les soflamas visionàries del flare Girolamo Savonarola, havien tirat als Médici dels seus dominis en 1494 i havien creat una república partidària de Carlos VIII, «salvador d'Itàlia» dirigida de facto pel propi Girolamo Savonarola. Savonarola va atacar als Borgia acusant-els de pecadores. El seu feroç atac es va centrar en el papa Alejandro VI. Alejandro VI va demanar a Savonarola que canviara la seua actitut intentant primer sobornar-ho oferint-li elloc de moradura. El flare no va acceptar i es va mantindre en la seua conducta hostil al papa. Irritat davant tantes crítiques, el papa Alejandro VI va amenaçar a tots els habitants de Florencia en la pena d'entredit, que significava prohibir els sacraments per a tots els ciutadans i impedir que els morts s'enterraren en cementeris beneïts, com era costum en eixos anys. Estes amenaces varen provocar el terror entre el poble de Florencia. El 13 de maig de 1497 Savonarola va ser excomulgado de l'Iglésia catòlica. L'11 de febrer de 1498, Savonarola va tornar a pujar al púlpit de Santa María del Fiore (catedral de Florencia) per a demostrar abans que res l'invalidea d'aquell excomunió, i va arremetre en major violència contra la cort de Roma i el papa. Mentrestant Savonarola havia proyectat un concilie ecuménico antipapal que en algun moment depondria a Alejandro VI i per a açò va enviar cartes als més alts príncips de la Cristiandad, els reis de França, Espanya, Anglaterra, Hongria i Alemània declarant que Alejandro VI no és verdader papa i no deu ser reconegut com a tal, i acusant-ho d'herejía, simonia, immoralitat, no ser cristià i no creure en l'existència de Deu.[107][108][109]

Placa commemorativa delloc en el que estava situada la foguera en la Piazza della Signoria, Florencia.

Els seus enemics varen assaltar el convent de Sant Marcos i Savonarola va intentar resistir en les armes, pero quan es varen presentar els funcionaris de la ciutat, els va seguir. Ell i Fra Domenico de Pescia varen ser arrestats. El procés va terminar en la sentència de mort pronunciada el 22 de maig de 1498 contra Savonarola, Fra Domenico i Fra Silvestro. Els sentenciats varen rebre els sacraments de la confessió i la comunió. Li'ls va despullar dels seus dignidades eclesiàstiques, com herejes, cismáticos i despreciadores de la Santa Sèu, i després varen ser relaixats al braç secular, aforcats i els seus cossos incinerats en la foguera; i per a no deixar als partidaris de Savonarola cap relíquia, es varen derramar en el Arno les seues cendres.[108][109]

Placa commemorativa dedicada a Alejandro VI en Xàtiva.

Segona guerra de Nàpols

Artícul principal → Guerra de Nàpols (1501-1504).

En França, a la mort de Carlos VIII (1498), li va succeir el seu cosí, el duc d'Orleans, Luis XII de França, qui va subscriure en Fernando el Catòlic el tractat reservat de Granada (1500) pel que abdós es repartien el regne de Nàpols, encara baix el domini de Federico I. El papa va estar d'acort, veent el benefici que extrauria d'esta partició. En juny de 1501 va depondre al monarca napolitano baix l'acusació d'haver urdido un contubernio en els turcs en contra de la cristiandad i va permetre que francesos i castellà-aragonesos mamprengueren la conquista.[110] Sorgides les primeres desavenències entre els coaligados, Alejandro va evitar decantar-se per un o un atre bando; el dubte va quedar rebujada quan en 1503 Fernando d'Andrade i Gonzalo Fernández de Còrdova, el Gran Capità, derrotaven als francesos en Seminara, Cerignola i Garellano, inclinant la guerra del costat aragonés; el papa va prometre la seua ajuda una volta fora presa Gaeta,[111] pero va morir ans que aplegara a ocórrer.

Mort i sepultura

Agost de 1503 va ser especialment calorós, i en Roma es va estendre una epidèmia de malaria més greu de lo habitual. El dia 11 es va celebrar el 11º aniversari de l'arribada al papat d'Alejandro VI, que contra la seua costum es va mostrar alicaído per la mort pocs dies abans dels seus nepotes Juan i Guillem Ramón i per la rodalia de les tropes franceses. El dia següent es va alçar en febra, de la mateixa manera que el seu fill César. El dia 13 el papa va millorar despuix de practicar-li una sagnia, pero el 14 va tornar a recaure, el divendres 18 de matí el mege Bernardino Bongiovanni li donava poques possibilitats i a l'hora de vespres va rebre la extremaunción i va morir.[112][113][114][115][116][117]

El mestre de cerimònies i l'embaixador de Ferrara varen parlar de tercianas,[118][119] l'embaixador de Mantua de febres[120] i el mege Scipione Lancelloti va diagnosticar apoplejía,[121] pero l'aspecte desfigurado del cos[122][123] ("el més lleig, monstruoso i horrendo cadàver que mai es vera, sense forma ni figura d'home"[124]) va fer córrer el rumor de que el decés havia segut produït per l'ingestió d'un verí,[125][126] tal volta preparat per César Borgia per a assessinar a Adriano Castellesi durant un convit celebrat dos semanes abans i que per l'error d'un dels sirvientes els hauria segut suministrat a ells mateixos.[127][128][129][130][131]

D'entre els historiadors posteriors, va haver els qui varen acceptar l'episodi de l'enverinament com a autèntic[132][133][134][135][136] i els qui ho varen rebujar com un rumor inverosímil, calificant-ho com una llegenda o un conte pintoresc. [137][138][139][140][141][142][143][144]

Sepulcro de Calixto III i Alejandro VI en Santa María de Monserrat de Roma.

Alejandro VAIG VORE va ser sepultat junt al seu tio Calixto III en l'iglésia de Santa Maria della Febbre anexa a la antiga basílica de Sant Pedro. En 1586 la tomba va resultar destruïda durant les obres del trasllat del obelisc de Nerón a la plaça de Sant Pedro, per lo que el protonotario Juan Bautista Vives va gestionar el trasllat dels restants, que varen ser colocats darrere de l'orgue. En 1605, coincidint en el derrocament definitiu de l'antiga basílica, varen passar a la capella de Sixto IV. Cinc anys despuix varen ser traslladats a la iglésia de Santa María de Monserrat dels Espanyols, en que la seua sacristia varen quedar abandonats "en lloc indigne i inconvenient", en una chicoteta caixa de fusta. En 1889 varen ser sepultats privadament, sense pompa i a porta tancada, en la primera capella de la dreta de l'iglésia, a on encara pot vore's el sepulcro de marbre obra de l'escultor Felipe Moratilla.[145][146][147][148][lower-alpha 4]

Les arts

Apartament Borgia, Resurrecció de Crist en el Papa Alejandro VAIG VORE agenollat (1492-1494)

Alejandro VAIG VORE era conegut pel seu patrocini i afició a les arts. Durant el seu viage a Espanya en 1472 va encarregar a Francesco Pagà i Paolo de Sant Leocadio la decoració de la catedral de Valéncia,[149] i despuix del seu ascens al papat va demanar a Pinturicchio pintar lujosamente un conjunt d'habitacions en el Palau Apostólico en el Vaticà, que hui es coneixen com els Apartaments Borgia.[150]

Ademés de les arts, també va encorajar el desenroll de l'educació. En 1495, va emetre una bula papal a petició de William Elphinstone, bisbe d'Aberdeen, i el rei Jaime IV d'Escòcia aprovant la creació de la Universitat d'Aberdeen. A petició de l'arquebisbe de Valéncia Pedro Luis de Borja Llançol de Romaní, expedix la bula de creació de la Universitat de Valéncia en 1501 i el rei Fernando II d'Aragó autorisa la fundació en 1502. També va promoure la restauració del Castel Sant'Angelo i ho aprovisionó d'artilleria, munició i aliments, va ampliar el recint sobre un proyecte d'Antonio Sangallo expropiant les vivendes que es trobaven entre el castell i el Tíber i vàries vinyes de les afores, va manar reparar el corredor que ho unia en el Vaticà i va encarregar la decoració interior a Pinturicchio.[151][152][153]

Política

Alejandro VI i Jacopo Pesaro davant sant Pedro, Tiziano, 1506. L'escena naval del fondo, l'estandart i el yelmo ambienten be el moment històric.

Una de les primeres qüestions que va abordar el papa Alejandro VAIG VORE va ser el repartiment de les terres del Nou Món entre les dos potències que optaven al seu descobriment, colonisació i domini: Castella i Portugal. En les Bulas Alejandrinas de 1493 (les dos Inter cœtera, Eximiœ devotionis i Dudum siquidem), prèvies al Tractat de Tordesillas (1494), es fixa el meridiano divisori de les zones d'influència castellana i portuguesa a cent llegües de les Azores i Cap Vert. L'ascens d'Alejandro VI al solio papal va marcar un punt clau en la política italiana i internacional, sent ell mateixa el començ de tota una nova etapa sobre el balanç del poder en Europa. És clar que la més gran ambició d'Alejandro VAIG VORE era conseguir que la seua família dominara tota península italiana, lo que aspirava a conseguir per mig de les aliances i convenients enllaços de la seua família en les més poderoses dinasties italianes, usant tals vínculs, en conjunt en el poder del papat, per a conseguir la sumissió de tota la península. Alejandro VI, ademés, en part pels seus orígens valencians, va prendre a la monarquia hispànica com la seua més poderós aliat, en beneficiar-la en el procés de distribució de terres del Nou Món, ademés d'otorgar als reis espanyols el títul de Reis Catòlics i també recolzar en l'àmbit internacional a tal imperi. Esta acció, li va beneficiar àmpliament, puix en lo sucesivo, la Corona Espanyola, va ser molt aplegada al seu papat, ademés de donar-li l'aval internacional que volia. No obstant, va permanéixer aparentment neutral sobre el Regne de Nàpols, ya que dit territori era reclamat tant per la Corona Espanyola com per la Corona Francesa, aixina que, va jugar en l'àmbit internacional en les aspiracions d'abdós potències, d'acort a les circumstàncies. El seu acostament inicial a Espanya, no li va impedir aproximar-se a l'òrbita de la segona gran potència de l'época, França, en qui va tindre alguns contactes inicials durant la primera guerra italiana de 1494, pero gràcies a les seues dot diplomàtiques va ser capaç de dominar la situació i en lo sucesivo el seu acostament en el país gal, seria de gran ajuda en els seus plans. Alejandro VAIG VORE justificant l'incompliment del tribut que els vassalls que tenia la Santa Sèu en la Romagna havien deixat d'efectuar, va decretar per mig d'una bula papal la seua deposición en 1499 i va encarregar l'eixecució de la sentència al seu fill César Borgia que va escomençar una campanya militar (finançada i recolzada pel rei Luis XII de França) per a fer-se en el control efectiu d'eixos feus i entregar-li'ls al mateix César Borgia.[154]

Percepció històrica

Anàlisis general

Neutralitat en disputa

La neutralitat del punt de vista d'este artícul o secció està en disputa.
Per favor, discutix este tema en la pàgina de discussió abans de fer canvis substancials.

Un juí imparcial de la carrera d'este personage deu, per principi de contes, distinguir entre l'home i el seu lloc.[102] Entenga's, puix, que d'acort als estàndarts de la seua época, la carrera eclesiàstica de Rodrigo Borgia va ser peculiar. Fet moradura a les seues 20 anys d'edat, eixercint com a Bisbe de Valéncia, i posteriorment Vicecanceller de Roma als seus escassos 22 anys permaneixent en dit càrrec, fins a la seua elecció com a papa. Des de després, en dita carrera, molt va tindre que vore l'influència del seu tio, el papa Calixto III, aixina com també va dependre molt de la seua influència sobre l'entorn cardenalicio. No obstant el seu ascens al papat no deixa de ser controvertit, pel simple fet de que algú que incorreguera en tals accions, no pot ser catalogat com a digne de ser el Representant de Deu en la Terra, pero, devem entendre que si dit juí s'emet en contra de Borgia, també deurien ser catalogats exactament de la mateixa manera tots els papes de la renaixença, tals com Sixto IV, Juliol II, León X o les moradures Guillaume d'Estouteville, Pedro González de Mendoza els qui varen incórrer en les mateixes pràctiques d'Alejandro VI. En paraules de Pastor, cal separar entre els actes personals d'Alejandro VI i lo referit a la pròpia Iglésia Catòlica:

No afecta el valor intrínsec d'una joya, ni la moneda d'or pert el seu valor quan pansa per unes mans brutes. Del sacerdot, com a funcionari d'una Iglésia santa, s'espera una vida inmaculada, tant perque per ofici ell deu ser un model de virtut al que els llaics deuen vore com a eixemple, com perque en la seua vida virtuosa pot inspirar a uns atres a respectar la societat de la qual ell és un adorn. Pero els tesors de l'Iglésia, el seu caràcter diví, la seua santitat, la revelació divina, la gràcia de Deu, l'autoritat espiritual, com ben se sap, no depenen del caràcter moral dels funcionaris de l'Iglésia. Encara el més elevat dels sacerdots no pot disminuir ni en res el valor intrínsec dels tesors espirituals que se li han confiat.[155]

Crítiques i defensa

Erro al crear miniatura:
Monument a Alejandro VI en Xàtiva (Valéncia)

Les denúncies més severes contra Alejandro VI, per procedir de l'àmbit oficial, són les dels seus contemporàneus catòlics: el moradura Giuliano Della Rovere, futur papa Juliol II,[156] el moradura agustino i reformador, Egidio de Viterbo, en la seua manuscrit Història XX Saeculorum conservat en la Biblioteca Angelica de Roma i el oratoriano Odorico Rinaldi en els semioficials Anals de Baronius. Varen ser estos els tres principals crítics d'Alejandro VI, en Roma, acusant-ho d'haver comés simonia per a conseguir l'ascens al «Solio Pontifici»[157] i aplegant Della Rovere a acusar-ho també de transgredir el còdic eclesiàstic, trencant el celibat en sostindre una relació en Julia Farnesio. Un atre contemporàneu, Nicolás Maquiavelo, va deixar esta visió del pontífex en el seu tractat El príncip:

El papa Alejandro VAIG VORE no va fer jamai una atra cosa que enganyar els seus pròxim, pensant incesantemente en els mijos d'induir-els a error i va trobar sempre ocasions de poder-ho fer. No va haver mai ningú que coneguera millor l'art de les protestes persuasivas ni que afirmara una cosa en jurament més respectables, ni que al mateix temps complira menys lo que havia promés. A pesar de que tots li consideraven com un trapacero, els seus enganys li eixien sempre al tenor dels seus designis, perque, en els seus estratagemas, sabia dirigir als hòmens.[158]

En lo que concernix al seu defensa, molts historiadors catòlics en lo sucesivo no varen dedicar major esforç a contrarrestar les afirmacions i acusacions que es varen ser fent a Rodrigo Borgia, a tal punt es denota açò que per a mediats del sigle XIX, Cessara Cantù va escriure que Alejandro VAIG VORE era l'únic Papa que mai va tindre un apologista.[159] En conseqüència, no resulta difícil entendre la raó per la qual, la «Llegenda Negra dels Borgia», va conseguir formar-se i adherir-se al pensament general en tanta facilitat, en carir Alejandro VI de defensors que pogueren contrarrestar totes les acusacions que se li varen fer, lo que va acabar traent al personage del seu context. No obstant, hi ha hagut alguns escritors catòlics, tant en llibres com a periòdics, que han intentat defendre-ho de les acusacions més dures dels seus contemporàneus. Poden mencionar-se, per eixemple, el dominico Ollivier, en la seua obra Li Pape Alexandre VI et els Borgia (París, 1870),[160] de l'obra del qual únicament va aparéixer un volum, que tracta sobre el cardenalato del papa i Papa Alessandro VAIG VORE secondo documenti i carteggi del tempo, de Leonetti (3 vols., Bolonya, 1880).[161] En Espanya en 1878 el tradicionaliste José de Palau i d'Huguet ho va defendre de les seues imputacions en la seua obra La falsa Història.[162]

Estos i atres documents es varen escriure, en part, per a reduir l'escarni contra la reputació de la Iglésia catòlica, i en part, per les crítiques de numerosos escritors, com el cas de Víctor Hugo entre molts uns atres. No obstant, els intents d'eliminar la mala image d'Alejandro VAIG VORE varen ser fracassos rotunts i els posteriors escrits d'Henri de l'Épinois de 1881,[163] que dos anys despuix varen ser proposts com "una guia indispensable per a tot historiador dels Borgia" per Louis Thouasne en la seua edició del «Diari de Johannes Burchard»[164] i avalats per historiadors i intelectuals tals com el bolandista Henri Matagne[165] i Von Reumont, l'historiador catòlic de la Roma migeval, varen ocasionar que, en paraules de Ludwig von Pastor:

Resultara impossible per a sempre qualsevol intent de salvar la reputació d'Alejandro VI.[166]

Descendència

Alejandro VAIG VORE va ser un home amant dels plaers sensuals, traça que va mantindre inalterado durant tota la seua vida. De mare desconeguda, va tindre tres fills:[167]

  • Pedro Luis, naixcut cap a 1468 en Roma, primer duc de Gandia.
  • Jerónima, naixcuda cap a 1470, reconeguda com a filla i generosament dotada en contraure matrimoni en Gian Andrea Cesarini, noble romà.
  • Isabella Borgia, casada en Pietro Matuzzi, oficial de la cúria. En Vannozza Cattanei:
  • Juan, duc de Gandia (1474–1497), casat en María Enríquez de Lluna, en qui procreó a Juan II, segon duc de Gandia, a la seua volta, pare de Francisco de Borja, tercer general dels jesuïtes, la filla dels quals Isabel és besyaya materna de la reina Luisa de Guzmán, esposa de Juan IV de Portugal, i ascendent de tota la dinastia portuguesa de Bragança.
  • César (1475–1507), casat en Carlota d'Albret, en qui va tindre una filla llegítima cridada Luisa, que va casar en Felipe de Borbón, baró de Busset, sent abdós ancestros de la casa de Borbón-Busset.
  • Lucrecia (1480–1519), casada, per este orde, en Giovanni Sforza (senyor de Pésaro), Alfonso d'Aragó, príncip de Salerno i duc de Bisceglie, i Alfonso d'Este (príncip de Ferrara). Dels últims dos matrimonis va tindre Lucrecia descendència llegítima; en el primer matrimoni va ser mare de Rodrigo, duc de Bisceglie, i en el segon, d'Hércules II i Hipólito II. A través del seu segon matrimoni, Lucrecia Borgia té també descendència en moltes de les actuals famílies reals europees.
  • Godofredo Borgia (o Jofré Borja) (1481–1516), casat en Sancha d'Aragó i Gazela, germana d'Alfonso d'Aragó, espós de Lucrecia, abdós fills del rei Alfonso II de Nàpols. Sent moradura va tindre relacions sexuals en Julia Farnesio, casada en Orsino Orsini, pero no està acreditat que anara pare de la seua filla, Laura Orsini, a la que, al contrari de lo que va fer en els seus restants fills, no va donar tracte especial. Sent ya papa va tindre atres dos fills de mare desconeguda: Juan de Borja, duc de Nepi, llegitimat en 1501 primer com a fill de César Borja, i Rodrigo de Borja, naixcut cap a 1503, abat de Ciciano vaig donar Nola despuix de ser dispensat d'illegitimitat per León X que ho dia «de romà pontifique genitus et soluta» (naixcut de romà pontífex i de dòna no casada).[168]

Ascendència

  • Série de televisió,
  • 1981 Els Borgia. Série de la BBC, a on és encarnat per Adolfo Celi.
  • 2011 The Borgias. Série de Showtime a on el personage d'Alejandro VI és interpretat per Jeremy Irons.
  • 2011 Borgia, una família consagrada al vici. Cosmopolitan. El personage d'Alejandro VI és interpretat per John Domen.
  • 2012 Horrible Histories TV Series (Quarta Temporada). Programa infantil de la BBC, Alejandro VI corre a càrrec de l'actor britànic Jim Howick.
  • 2012, 2014 Isabel. Série de TVE (Primera i Tercera Temporada), interpretat per Jorge Bosch.
  • Historietes:
  • 2021 Els Borgia (edició integral). Alejandro Jodorowsky i Milo Manara.

Càrrecs i dignidades

Vore també

Plantilla:Fi columnes

Notes

  1. ↑ La Marca Anconitana era una de les cinc províncies dels Estats Pontificis. Les atres quatre eren Patrimoni de Sant Pedro, Campània i Maritima, Spoleto i Romagna.
  2. ↑ Actual Museu Diocesà de Pienza.
  3. ↑ El diari de Johannes Burchard, que alguns historiadors varen usar per a les notícies sobre el cónclau de 1492, no cobrix este episodi: els seus editors Johann Georg von Eckhart en 1723 i Louis Thuasne en 1884 varen suplir esta falta en el text del republicà i antipapista Stefano Infessura.
  4. ↑ La tomba del sigle XVI que du Chacón, p. 165, passa per ser una fantasia. En la de la fotografia reproduïda en 1924 per De Rosegue, V, p. 96, el nom de cada papa Borgia apareix baix el retrat de l'atre; posteriorment es varen corregir.

Referències

  1. ↑ Artaud de Montor, 1911, p. 190.
  2. ↑ Batllori, 1999, pp. 37 i 47.
  3. ↑ Hibbert, 2008.
  4. ↑ Maquiavelo, 2004, p. Capítul VII.
  5. ↑ Batllori, 1999, pp. 14-15, 26, 37.
  6. ↑ Gómez Bayarri, pp. 2-4.
  7. ↑ De Rosegue, I, pp. 20-26.
  8. ↑ Oliver, pp. 407-419.
  9. ↑ Giorgi, pp. 159-195.
  10. ↑ Nadal Cañellas, pp. 173-205.
  11. ↑ Parets, p. 308.
  12. ↑ Rius Serra, pp. 220-305.
  13. ↑ De Rosegue, II, pp. 31-35, 415-417.
  14. ↑ Eubel, II, pp. 12, 67.
  15. ↑ De Rosegue, II, pp. 413-414.
  16. ↑ Leonetti, I, pp. 99-103.
  17. ↑ De Rosegue, II, pp. 59-68, 419-420.
  18. ↑ Leonetti, I, pp. 103-106.
  19. ↑ De Rosegue, II, pp. 68-80, 420-421.
  20. ↑ De Rosegue, II, pp. 80-81, 425-427.
  21. ↑ De Rosegue, II, pp. 81-82.
  22. ↑ Eubel, II, p. 159.
  23. ↑ Batllori, 1999, p. 91.
  24. ↑ Eubel, II, p. 261.
  25. ↑ De Rosegue, pp. 427-430.
  26. ↑ De Rosegue, II, p. 83.
  27. ↑ Leonetti, I, pp. 113-114.
  28. ↑ De Rosegue, II, pp. 105-107.
  29. ↑ Pastor, III, pp. 1-44.
  30. ↑ Eubel, II, p. 67.
  31. ↑ De Rosegue, II, pp. 108-109.
  32. ↑ Somaini, pp. 110-112, nota 13.
  33. ↑ De Rosegue, II, p. 129.
  34. ↑ Llagostera, p. 39.
  35. ↑ De Rosegue, II, pp. 110-113.
  36. ↑ Pastor, III, pp. 305-306.
  37. ↑ De Rosegue, II, pp. 127-132.
  38. ↑ Tuccia, p. 84.
  39. ↑ Pastor, III, pp. 60-73.
  40. ↑ De Rosegue, II, pp. 136-142.
  41. ↑ De Rosegue, II, pp. 147-150.
  42. ↑ Petruccelli, I, pp. 291-297.
  43. ↑ De Rosegue, II, pp. 164-165, 438-440.
  44. ↑ Eubel, II, p. 59.
  45. ↑ De Rosegue, II, pp. 165-166.
  46. ↑ Jannuccelli, pp. 229-231, 489-490.
  47. ↑ Gori, pp. 126-141.
  48. ↑ De Rosegue, II, pp. 155-164, 435-438.
  49. ↑ Egidi, pp. 166-167, 173, 218.
  50. ↑ De Rosegue, II, pp. 217-218, 449-450.
  51. ↑ Eubel, II, p. 60.
  52. ↑ Eubel, II, p. 119.
  53. ↑ Díaz Cassou, pp. 63-66.
  54. ↑ Somaini, pp. 99-175.
  55. ↑ Petruccelli, I, pp. 298-320.
  56. ↑ Eubel, II, p. 83.
  57. ↑ De Rosegue, II, pp. 253-255..
  58. ↑ De Rosegue, II, p. 252..
  59. ↑ Eubel, II, p. 184.
  60. ↑ De Rosegue, II, pp. 243-244.
  61. ↑ De Rosegue, II, pp. 245-246.
  62. ↑ 62,0 62,1 Pastor, V, pp. 375-389.
  63. ↑ Corio, III, p. 463.
  64. ↑ Gregorovius, VII, I, pp. 321-322.
  65. ↑ En Prodi, pp. 327-338.
  66. ↑ Conti, II, pp. 51-54.
  67. ↑ Loughlin, 1900, pp. 252-264.
  68. ↑ Leonetti, I, pp. 33-69.
  69. ↑ Petruccelli, I, pp. 341-376.
  70. ↑ Gregorovius, VII, I, pp. 320-324.
  71. ↑ Picotti, pp. 404-443.
  72. ↑ Adams.
  73. ↑ Corio, III, pp. 463-469.
  74. ↑ Pastor, V, pp. 389-393.
  75. ↑ Gregorovius, VII, I, pp. 330-332.
  76. ↑ Müntz, pp. 251-262.
  77. ↑ Quattrocchi, pp. 593-640.
  78. ↑ 78,0 78,1 Infessura, p. 281.
  79. ↑ Acta notarial de Llatí de Masiis, en Bertolotti, p. 245.
  80. ↑ Carta de l'embaixador Giacomo Trotti, en Pastor, V, p. 538.
  81. ↑ Notar Giacomo, p. 176.
  82. ↑ Egidio de Viterbo.
  83. ↑ Vascho, p. 546.
  84. ↑ Carta de Manfredo Manfredi, en De Rosegue, II, p. 467.
  85. ↑ Comminnes, en De Rosegue, II, pp. 466-467.
  86. ↑ Rinaldi, an. 1492, nº 26.
  87. ↑ Pastor, V, 385.
  88. ↑ Petruccelli, pp. 351-352.
  89. ↑ Loughlin, 1900, p. 242.
  90. ↑ Picotti, pp. 426-430.
  91. ↑ Jedin, p. 550.
  92. ↑ Ollivier, pp. 220.
  93. ↑ Clément de Vebron, pp. 154-160.
  94. ↑ Favé, pp. 38-43.
  95. ↑ Chantrel, pp. 134-139.
  96. ↑ Cerri, I, pp. 100-102.
  97. ↑ Leonetti, I, pp. 55-57.
  98. ↑ De Rosegue, II, pp. 349-361.
  99. ↑ Ferrara, pp. 112-120.
  100. ↑ Setton, p. 432.
  101. ↑ Guicciardini, 1818.
  102. ↑ 102,0 102,1 Loughlin, 1907.
  103. ↑ Leonetti, I, pp. 49-74.
  104. ↑ Thuasne, pp. 31-390.
  105. ↑ El tractat entre abdós, en
  106. ↑ Burckhardt, Jacob (1985). , Edicions Orbis, p. 24. ISBN 84-7634-045-1.
  107. ↑ Leonetti, II, pp. 241-316.
  108. ↑ 108,0 108,1 Pastor, VI, pp. 3-54.
  109. ↑ 109,0 109,1 Enciclopèdia Catòlica, «Girolamo Savonarola.»
  110. ↑ Zurita, 2005, p. Lliure IV, Cap. XLIII.
  111. ↑ Zurita, 2005, p. Lliure V, Cap. XXXVIII.
  112. ↑ Giustinian, II, p. 107-120.
  113. ↑ Burchard, III, pp. 238-240.
  114. ↑ Gregorovius, VII, II, pp. 516-518.
  115. ↑ Pastor, VI, pp. 131-134.
  116. ↑ Leonetti, III, pp. 367-384.
  117. ↑ De Rosegue, V, pp. 84-90.
  118. ↑ Burchard, III, p. 238.
  119. ↑ Pastor, VI, p. 617.
  120. ↑ Pastor, VI, pp. 618-619.
  121. ↑ Giustinian, II, p. 119.
  122. ↑ Giustinian, II, p. 458.
  123. ↑ Burchard, II, p. 243.
  124. ↑ Giustinian, p. 124.
  125. ↑ Sanuto, V, pp. 65-66.
  126. ↑ Priuli, II, pp. 283-284.
  127. ↑ Conti, II, pp. 267-268.
  128. ↑ Silvestro, p. 221.
  129. ↑ Gregorovius, VII, II, pp. 519-520.
  130. ↑ De Rosegue, V, pp. 69-73.
  131. ↑ Ferrara, pp. 389-390.
  132. ↑ Guicciardini, 1818, p. 23, Llibre VI..
  133. ↑ Paolo Giovio Vita vaig donar Consalvo Fernando vaig donar Cordova, detto Il Gran Capitano, inclosa en les Cròniques del Gran Capità, págs. 524-525.
  134. ↑ Juan de Mariana: Història general d'Espanya (1592), p. 114.
  135. ↑ Zurita, 2005, p. Lliure V, Cap. XLII.
  136. ↑ William Hickling Prescott: History of the Reign of Ferdinand and Isabella, the Catholic, of Spain (1838), vol. III, p. 177.
  137. ↑ Rinaldi, an. 1503, nº 11.
  138. ↑ Voltaire, p. 190.
  139. ↑ L'Èpinois, p. 420.
  140. ↑ Gregorovius, VII, II, pp. 520-521.
  141. ↑ Pastor, VI, pp. 135-136.
  142. ↑ Garnett, pp. 335-339.
  143. ↑ De Rosegue, V, pp. 73-84.
  144. ↑ Ferrara, pp. 391-396.
  145. ↑ Müntz, pp. 262-266.
  146. ↑ Fita, pp. 159-166.
  147. ↑ Leonetti, III, pp. 385-391.
  148. ↑ De Rosegue, V, pp. 90-97.
  149. ↑ Condorelli, pp. 360-365.
  150. ↑ Müntz, pp. 192-194.
  151. ↑ Pastor, VI, pp. 168-169.
  152. ↑ Müntz, pp. 208-210.
  153. ↑ Rodocanachi, pp. 423-428.
  154. ↑ Maquiavelo, Nicolás. El Príncip, «Capítul VII».
  155. ↑ Pastor, VI, pp. 140-141.
  156. ↑ Gregorovius, VII, 494.
  157. ↑ Rinaldi, an. 1492, nº. 26.
  158. ↑ Maquiavelo, 2004, p. Cap. XVIII.
  159. ↑ Cantù, pp. 431-472.
  160. ↑ Ollivier.
  161. ↑ Leonetti.
  162. ↑ Palau i d'Huguet, pp. 27-49.
  163. ↑ L'Épinois, pp. 357-427.
  164. ↑ Burchard, III, p. XLVIII.
  165. ↑ Matagne.
  166. ↑ Pastor, II, p. 452.
  167. ↑ Gómez Bayarri, pp. 4-6.
  168. ↑ Batllori, 1999, pp. 48-54.

Bibliografia

Fonts primàries

Fonts secundàries

  • Batllori, Miguel (1999). , Madrit: Real Acadèmia de l'Història. ISBN 84-89512-34-5.

Enllaços externs

Commons

Referències
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alejandro_VI&oldid=1488896»