Ducat de Milà
El Ducado de Milà (en latín: Ducatus Medionali; ; Plantilla:LangWithName), també cridat Milanesado o Estat de Milà, va anar durant l'Edat Mija la principal potència del nort de la península itálica. El ducado va ser creat en 1395 per Gian Galeazzo Visconti, senyor de Milà. Quan la dinastia Visconti es va extinguir, en 1447, Milà va ser declarat una república (coneguda com República Ambrosiana), a pesar de les pretensions del duc d'Orleans, llegítim hereu. Orleans va ser incapaç de prendre possessió de la seua herència, pero la república va ser curta. L'aventurer Francesco Sforza, casat en la filla bastarda de l'últim Visconti,[1] va prendre Milà en 1450 i es va proclamar duc.
Història
Els Visconti: fundadors del ducado
- Artícul principal → Visconti.
El destí de Milà va estar entrellaçat des d'el XIII en el de la Casa dels Visconti, que va reprendre la política d'expansió territorial heretada de la comuna ambrosiana. Un dels primers governants visconteos al front de la ciutat lombarda va ser Otón Visconti (r. 1277-1278, 1282-1285), elegit arquebisbe de Milà en 1262 i que va derrotar a la família Della Torre en la batalla de Desio en 1277. En la primera mitat del sigle següent, els seus nets i bisnietos varen aplegar al govern de Milà —Mateo (r. 1287-1298), Galeazzo I (r. 1322-1327), Azzone (r. 1329-1339), l'arquebisbe Giovanni (r. 1339-1354— i varen ampliar l'àrea d'influència dels Visconti en les regions circumdants. Eixa mateixa política d'ampliació i consolidació va ser seguida en la segona mitat del sigle pels seus successors, els germans Mateo II (r. 1354-1355), Galeazzo II (r. 1354-1378) i Bernabò (r. 1354-1385). Despuix d'un periodo marcat per les tensions entre els distints membres de la poderosa família, Gian Galeazzo (r. 1378-1402), nebot de Bernabò, aplega al poder en 1385 en un colp d'Estat i, poc a poc, unifica els vasts dominis familiars repartits en l'Itàlia septentrional. Es diu que els territoris subjectes al seu domini li varen donar a Gian Galeazzo en un any, ademés dels ingressos ordinaris de 1 200 000 de florines d'or, atres 800 000 en subsidis extraordinaris.
El ducado visconteo (1395-1447)
El ducado es va constituir oficialment l'11 de maig de 1395, quan Gian Galeazzo Visconti, ya Vicari Imperiale i Dominus Generalis, va obtindre el títul de duc de Milà per mig d'un diplomar firmat en Praga per Wenceslao de Luxemburc, rei de romans i de Bohèmia (1378-1400). El nomenament va ser ratificat i celebrat en Milà el 5 de setembre de 1395. Gian Galeazzo Visconti va obtindre la palesa per a insertar la biscione (escurçó) viscontea en l'àguila imperial en la nova bandera ducal. A el diplomar imperial de 1395, que establia que el nou ducado s'estenia únicament a la ciutat de Milà i al seu contat, va seguir un segon document datat el 13 d'octubre de 1396 en el que s'estenien els poders ducals a tots els dominis dels Visconti, i a on es mencionen els centres més significatius del ducado: Alessandria, Asti, Avenza (Carrara), Bassano del Grappa, Belluno, Bergamo, Bobbio, Borgo San Donnino (Fidenza), Bormio, Brescia, Crema, Cremona, Com, Feltre, Lodi, Novara, Novi Ligure, Parma, Piacenza, Pontremoli, Reggio nell'Emilia, Riva del Garda, Rocca d'Arazzo, Sarzana, Soncino, Tortona, Vercelli, Verona, Vicenza. Ademés, es va adoptar la primogenitura masculina llegítima per a la successió dinàstica i es va crear el Comtat de Pavía, apanaje de l'hereu al tro.[2] En 1397, un atre diplomar imperial va establir el comtat d'Angera entre els feus de Visconti (25 de giner de 1397). Fals, en canvi, seria un atre diplomar imperial, firmat pel propi Wenceslao de Luxemburc en Praga el 30 de març de 1397, en el que el rei de romans hauria proclamat a Gian Galeazzo també Dux Lombardiae.[3]
A la mort de Gian Galeazzo Visconti (1402), el jovencisimo fill Giovanni Maria no va poder mantindre les conquistes del seu pare i el ducado va sofrir una ràpida desintegració a partir de Poschiavo que, despuix de dos anys de tumult, en 1408 va passar a la Lliga de Caddea,[4] mentres que el papa ya s'havia apoderat d'Assisi, Perugia i Bolonya en la Pau de Caledio del 25 d'agost de 1403,[5] i les repúbliques toscanas havien tornat a ser independents, aixina com les ciutats veneciano havien segut cedides i el Langhe i Reggio Emilia havien passat als Este.[6]
En 1412 Giovanni Maria va morir assessinat en Milà per conspiradores aterrorizados per les seues freqüents manies assessines.[7] Li va succeir en el tro el seu germà menor Filippo Maria, qui, despuix de recuperar el control de gran part del ducado, va reprendre la política expansionista seguida per Gian Galeazzo i va entrar en conflicte en la República de Venècia. La guerra, declarada en 1426, va durar varis anys i va terminar en la Pau de Ferrara (1428), en la que Filippo Maria Visconti va cedir les ciutats i territoris de Brescia i Bérgamo a la Serenissima, anulant el regal de Vercelli que havia fet als Saboyas per a protegir-se d'un conflicte en dos fronts. La frustració del duc per eixe clamoroso error estratègic es va estendre a la desafortunada esposa María de Saboya.[8]
A la mort sense hereus de Juana II d'Anjou (1435), la corona del regne de Nàpols es va disputar entre angevinos i aragonesos. Filippo Maria Visconti va formar una lliga en Venècia i Florencia i es va posar del costat dels angevinos; més vesprada, en un dels seus freqüents canvis d'allineament va passar en els aragonesos pero va ser derrotat pels antics aliats, encapçalats pel condottiero mercenari Francisco Sforza. En 1441 Filippo Maria va firmar la Pau de Cremona, en la que va cedir atres terres a la República de Venècia i va entregar en matrimoni a la seua filla natural Bianca Maria a Francesco Sforza, qui en dot al seu marit va dur Cremona i el seu contat, llevat Castelleone i Pizzighettone, plaça forta que es va permutar en Pontremoli en Lunigiana.
La Aurea Repubblica Ambrosiana (1447-1450)
- Artícul principal → República Ambrosiana.
A la mort de Filippo Maria, l'últim dels Visconti (agost de 1447), es va instaurar la cridada Aurea Repubblica Ambrosiana, una forma de govern republicà instaurat per un grup de nobles milanesos. La República va encomanar la defensa contra Venècia a Francesco Sforza (r. 1450-1466) qui, dotat de considerables dotes estratègiques, va aprofitar la crisis de la república per a ser nomenat duc de Milà (25 de març de 1450).
El primer ducado sforzesco (1450-1499)
- Artícul principal → Sforza.
.JPG)
Venècia no havia abandonat el seu desig d'expandir-se en Lombardía i per això es va aliar en Alfonso V d'Aragó, rei de Nàpols, i en l'emperador Federico III d'Habsburgo (1440-1493) contra Francesco Sforza i els seus aliats. la caiguda de Constantinopla, conquistada pels turcs, no obstant, va posar en perill'estructura de les possessions veneciano en la mar Egeo i despuix de 4 anys de guerra es va firmar la Pau de Lodi (abril de 1454). En eixe document Francesco Sforza i Alfonso V d'Aragó varen ser reconeguts respectivament com a duc de Milà i rei de Nàpols, la República de Venècia ampliava els seus dominis fins al riu Adda i es concloïa la Santissima Llega Italica contra els turcs. L'equilibri polític alcançat en la Pau de Lodi es va prolongar fins a la mort de Lorenzo el Magnífic (8 d'abril de 1492) i el descens de Carlos VIII en Itàlia (1494), llevat algunes incursions suïsses que varen desembocar en la Pau de Lucerna.
Galeazzo Maria (r. 1466-1476), fill de Francisco Sforza, va ser assessinat en una conspiració pel seu govern considerat per molts com a tirànic. El seu fill, Gian Galeazzo Sforza (r. 1476-1494), d'a penes sèt anys, va governar baix la regència de la seua mare Bona de Saboya, fins que el seu tio, Ludovico el Moro va usurpar el tro del ducado. Ludovico el Moro (r. 1494-1499), fill de Francesco Sforza, va conseguir obtindre la tutela del seu nebot Gian Galeazzo i confinar-li en el castell visconteo de Pavía, a on en 1494 va morir en circumstàncies tan misterioses que no poques sospites varen recaure en el propi El Moro. Per això, les relacions entre Ludovico i Fernando d'Aragó es varen deteriorar: de fet, Gian Galeazzo s'havia casat en una neboda del rei de Nàpols, que va prendre el paper d'hereu llegítim. Ludovico el Moro va respondre animant al rei Carlos VIII de França a reclamar el regne de Nàpols, ya que fins a 1442 el tro napolitano havia pertanygut a la casa francesa dels angevinos. En 1494 Carlos VIII va descendir en Itàlia i va travessar tota la península al front d'un eixèrcit que el 22 de febrer de 1495 va conquistar Nàpols, trastornant l'equilibri entre els distints estats italians en la que va anar la primera de les guerres d'Itàlia (1494-1559). Eixe mateix any 1495 Carlos VIII va mamprendre una compromesa retirada acossat per l'eixèrcit d'una Lliga, la de Venècia, integrada per la República de Venècia, els Estats Pontificis, el Sacre Imperi Romà Germànic, l'Imperi espanyol, el regne de Nàpols i el ducado de Milà, que en l'entretant havia decidit canviar les seues aliances.
- Artícul principal → Guerra italiana de 1494-1498.
La conquista francesa (1499-1512)
En 1498 el fill del duc d'Orleans es va convertir en rei de França com Luis XII i va pretendre fer efectives les mateixes reclamacions del seu pare sobre Milà: un dels seus antepassats, Luigi vaig donar Turenna, s'havia casat de fet en Valentina Visconti, filla del duc Gian Galeazzo, en 1389, el contracte del qual de matrimoni establia que, en cas d'extinció de la dinastia Visconti, el títul de duc de Milà passaria als descendents de Valentina. Luis XII, que ya hi havia compañado al seu primer Carlos VIII en la campanya de 1494-1495, pretenent-se hereu llegítim dels Visconti, va invadir l'estat milanés en 1499, expulsant a Ludovico el Moro. L'antic governant Sforza va intentar en va opondre's a les tropes transalpines, i també va demanar ajuda a l'Emperador, pero solament va conseguir recuperar la capital i algunes atres terres durant un curt temps. Derrotat i fet presoner en Novara en 1500, va ser deportat a França, al castell de Loches, a on va morir el 27 de maig de 1508. Este domini francés va durar fins a 1512, quan forces suïsses comandades per Mateo Schinner varen repondre al fill de Ludovico, Massimiliano, en el tro. En 1515 els francesos, baix Francisco I de França, varen véncer en la batalla de Marignano, capturant a Massimiliano i reprenent el ducado. De nou varen ser expulsats en 1521, i eixa volta les forces imperials varen coronar al germà de Massimiliano, Francisco II Sforza.
El segon ducado sforzesco (1512-1515)
Luis XII va seguir sent duc de Milà fins a 1512, quan forces suïsses comandades per Mateo Schinner varen repondre en el tro al fill de Ludovico, Massimiliano (r.1512-1515). Entre 1512 i 1515 els cantones suïssos varen controlar de facto el ducado.
El segon ducado francés (1515-1521)
baix el regnat de Francisco I de Valois, la Corona francesa va conseguir restablir la seua sobirania sobre el ducado milanés. En 1515, despuix de la sanguinosa batalla de Marignano, que va vore la derrota de l'eixèrcit suís, el sobirà francés va depondre a Maximiliano i es va instalar en el tro ducal. No obstant la derrota, els suïssos varen conseguir conservar els territoris a lo llarc de la carretera que des del Pas de Sant Gotardo conducá a les portes de Com (actual Cantón de Ticino). el tractat de Noyon de 1516 va confirmar la possessió del ducado de Milà als francesos. Francisco de Valois va governar el ducado fins a 1521, quan Carlos V, rei d'Espanya i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, va elevar al tro del ducado al jove germà de Maximiliano, Francisco II Sforza.
El tercer ducado sforzesco (1521-1535)
Despuix de la decisiva victòria espanyola sobre França en la batalla de Pavía el 24 de febrer de 1525, les forces imperials de Carlos V varen dominar Itàlia, Francesco II Sforza es va unir a la Lliga de Cognac contra l'Emperador: junt en ell, la República de Venècia, la República Florentina, el papa Clemente VII i el Regne de França. Açò va dur a la ràpida expulsió de Francisco de Milà per forces imperials, encara que va mantindre algun control sobre algunes ciutats i places forta del ducado. Va acabar recuperant Milà pel tractat de Barcelona de 1529 en el que l'emperador va reconéixer el poder dels Sforza en Milà i va tornar els Estats Pontificis al papa. Es va comprometre a procurar el restabliment al pontífex de Rávena i Cervia per Venècia, lo que va conseguir. El papa reconeixia la possessió de Mòdena i Reggio a Alfonso I d'Este Duc de Ferrara, aliat de Carlos. Finalment la promesa clau de l'emperador va ser el compromís per a restablir als Médici en Florencia per la força de les armes, en la persona d'Alejandro de Médicis (Lloc de Florencia i batalla de Gavinana). Gràcies a la República de Venècia que va cedir a canvi de la retirada de les pretensions imperials de Milà sobre tota la costa d'Apulia (Brindisi, Monopoli, Gallipoli, Polignano, Lecce, Bari i Trani), i també pel fet de que Carlos V no volia enfrontar-se en els venecians, «perque si no haguera cedit, no haguera pogut tindre pau en els venecians i haguera segut una "guerra immortal en Itàlia"», i sabia que no tenia els mijos per a guanyar-la, perque els venecians estaven massa ansiosos de que Milà no aplegara a posar mà en ultramar, ya que ho consideraven «apte per a ocupar-ho ni després proporcionat per a poder mantindre-ho». Francisco II Sforza va morir sense hereus en 1535, obrint una nova qüestió per a la successió al tro. En eixe periodo, per a ser precisos en 1532, Francesco II va solicitar i va obtindre del papa Clemente VII l'erecció de Vigevano, ciutat a la que la seua família sempre va estar profundament unida, com a capital de Vigevanasco, despuix d'haver obtingut el títul de ciutat i bisbat en 1530 de la mateixa manera.
El periodo espanyol (1559-1707)
- Artícul principal → Estat de Milà.
Quan Francesco va morir sense hereus en 1535, es va obrir una pugna entre Francisco I de França i el rei Carlos I d'Espanya (emperador Carlos V del Sacre Imperi) per la seua successió. Despuix de vàries guerres l'Emperador es anexionó el ducado, investint en ell al seu fill Felipe per mig d'un diplomar imperial firmat en Brusseles l'11 d'octubre de 1540 i fet públic en 1554. La possessió del ducado per part de Felipe va anar finalment reconeguda pel rei Enrique II de França en 1559, en la pau de Cateau-Cambrésis. El ducado, que va perdre tota forma d'independència, es va reduir a un estat regional que va estar somés a la dominació estrangera durant el restant de la seua història. El ducado de Milà va seguir baix control de la monarquia espanyola Habsburgo durant casi 150 anys més, fins a la guerra de successió espanyola al començament d'el XVIII. Despuix de la mort del rei Carlos II, que no va deixar descendència, en 1700 es va obrir un conflicte successori entre Felipe d'Anjou i l'archiduc Carlos d'Àustria. Totes les possessions de la Corona espanyola estaven en conflicte, i això incloïa al ducado de Milà.
Domini austríac (1707-1796)
El 26 de setembre de 1706 les tropes austríaques varen prendre la ciutat de Milà i el 10 d'abril de 1707 Cremona, passant el ducado a mans de l'archiduc d'Àustria. La Corona espanyola, que va quedar en mans de Felipe V, va perdre definitivament el control sobre el ducado de Milà. La dominació dels Habsburgo austríacs es va confirmar llegalment en el Tractat d'Utrecht i va anar novament ratificada pel Tractat de Baden de 1714 i de Viena de 1725. En el tractat de Baden, que va posar fi a la guerra de successió espanyola, el ducado de Milà va ser cedit a la Casa dels Habsburgo d'Àustria. En el trascurso d'el XVIII la superfície del ducado —a pesar de la fusió en 1745 en el ducado de Mantua, que no obstant tenia una forta autonomia sobre Milà— es va reduir encara més, alcançant una extensió menor inclús que l'actual regió de Lombardía: de fet, no pertanyien al ducado milanés Bérgamo, Brescia i Crema (República de Venècia), la Valtelina (Tres Lligues), Pontremoli i Zeri (venudes al Gran Ducado de Toscana en 1650), la Lomellina (Ducado de Saboya des de 1706) i l'Oltrepò Pavese (Regne de Cerdenya des de 1748).[9]
El govern dels Habsburgo d'Àustria es va caracterisar per importants reformes administratives, que els governants de la família austríaca —inspirats en els principis del cridat absolutisme ilustrat— també varen introduir en els seus territoris lombardos: per eixemple, la reorganisació del catastre, l'abolició de la censura eclesiàstica, el desenroll de l'indústria de la seda.
El fi del ducado
Despuix de la victoriosa campanya de Napoleón Bonaparte en el nort d'Itàlia en 1796 durant les guerres revolucionàries franceses , el ducado, confiat a un consell de govern interí, va ser cedit a la República Francesa pels Habsburgo en el Tractat de Campoformio en 1797. Pero ya en 1796 els francesos havien instituït sobre els territoris del ducado de Milà l'estat vassall de la República Transpadana, que en 1797 es va fusionar en la República Cispadana per a formar la República Cisalpina, de la que Milà es va convertir en la capital, i després partix de la República Italiana i del Regne d'Itàlia. Despuix de la derrota de Napoleón, en base en les decisions preses pel Congrés de Viena el 9 de juny de 1815, el ducado de Milà no va ser restaurat sino que va passar a formar part del Regne Lombardo-Véneto, dependent del Imperi austríac. Va ser pronte de nou objectiu del nacionalisme italià, sent conquistat pel regne de Cerdenya durant les guerres que varen dur a l'unificació d'Itàlia.
Escuts d'armes històrics
-
Armes dels Visconti (1277-1395)
-
Escut durant els Sforza (1395-1535)
-
Escut de Luis XII (1499–1512 i de Francisco I de França (1515-1521)
-
Escut baix el domini de la Casa d'Àustria (1580-1700)
-
Armes de Felipe d'Anjou com a duc de Milà (1700-1714)
-
Escut de Milà baix el domini dels Habsburgo-Lorena (1714-1796)
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
Llista de governants del ducado de Milà
La següent és una llista dels governants de Milà des d'el XIII fins a 1859 quan Milà i el restant de la Lombardía varen ser incorporades al regne de Piemont-Cerdenya.
| Nom | Mandat | Notes |
|---|---|---|
| Comuna de Milà | ||
| Milà es rig com una comuna lliure. | ||
| Senyors de Milà | ||
| Martín della Torre (¿-1263) |
1257-1259 | Della Torre |
| Felippo della Torre (¿-?) |
1263-1265 | Della Torre |
| Napoleón della Torre (¿-1278) |
1265-1277 | Della Torre |
| Otón Visconti (1207-1259) Arquebisbe de Milà |
1277-1294 | Visconti |
| Mateo I Visconti (1250-1322) |
1294-1302 | Visconti |
| Guido della Torre (1259-1312) |
1302-1311 | Visconti |
| Mateo I (1250-1322) |
1311-1322 | Visconti |
| Galeazzo I (1277-1328) |
1322-1327 | Visconti |
| Azzone Visconti (1302-1339) |
1329-1339 | Visconti |
| Luchino Visconti (¿-1349) |
1339-1349 | Visconti |
| Giovanni Visconti (1290-1354) Arquebisbe de Milà |
1349-1354 | Visconti |
| Mateo II (1319-1355) |
1349-1355 | Visconti |
| Galeazzo II (1320-1378) |
1349-1378 | Visconti |
| Bernabé Visconti (1323-1385) |
1349-1385 | Visconti |
| Gian Galeazzo I (1351-1402) |
1378-1395 | Visconti |
| Ducs de Milà | ||
| Gian Galeazzo I (1351-1402) |
1395-1402 | Visconti |
| Giovanni Maria Visconti (1388-1412) |
1402-1412 | Visconti |
| Filippo Maria Visconti (1392-1447) |
1412-1447 | Visconti |
| República Ambrosiana | ||
| Estableciada despuix de la mort de Filippo Maria sense descendència llegítima. | ||
| Ducs de Milà | ||
| Francisco I (1401-1466) |
1450-1466 | Sforza |
| Galeazo María Sforza (1444-1476) |
1466-1476 | Sforza |
| Gian Galeazzo II (1469-1494) |
1476-1494 | Sforza |
| Ludovico Sforza (1452-1508) |
1494-1499 | Sforza |
| Luis XII de França (1462-1515) |
1499-1500 | Valois-Orleáns |
| Ludovico Sforza (1452-1508) |
1500 | Sforza |
| Luis XII de França (1462-1515) |
1500-1512 | Valois-Orleáns |
| Maximiliano Sforza (1493-1530) |
1512-1515 | Sforza |
| Francisco I de França (1494-1547) |
1515-1521 | Valois-Angulema |
| Francisco II (1495-1535) |
1521-1535 | Sforza |
| Governadors de Milà domini de la casa d'Habsburgo. | ||
| Antonio de Leyva (1480-1536) |
1535-1536 | en nom de Carlos I d'Espanya |
| Marí Caracciolo (1468-1538) |
1536-1538 | |
| Alfonso de Ávalos (1502-1546) |
1538-1546 | |
| Ducs de Milà domini de la casa d'Habsburgo (branca espanyola). | ||
| Felipe II (1527-1598) |
1540-1598 | Governadors del Milanesado de la casa d'Habsburgo |
| Felipe III (1578-1621) |
1598-1621 | |
| Felipe IV (1605-1665) |
1621-1665 | |
| Carlos II (1661-1700) |
1665-1700 | |
| Ducs de Milà domini de la casa de Borbón (branca espanyola). | ||
| Felipe V (1683-1746) |
1700-1714 | Milà va caure en poder d'Àustria en 1706, ratificat en el Tractat de Rastatt |
| Ducs de Milà domini de la casa d'Habsburgo (branca austríaca). | ||
| Carlos II (1685-1740) |
1714-1740 | Governadors del Milanesado de la casa d'Habsburgo |
| María Teresa (1717-1780) |
1740-1780 | |
| José I (1741-1790) |
1780-1790 | |
| Leopoldo I (1747-1792) |
1790-1792 | |
| Francisco III (1768-1835) |
1792-1796 | |
| Territori baix influència francesa | ||
| República Transpadana (1796-1797) i República Cisalpina (1797-1799) | ||
| Ducs de Milà domini de la casa d'Habsburgo (branca austríaca). | ||
| Francisco III (1768-1835) |
1799-1800 | Governadors del Milanesado de la casa d'Habsburgo |
| Final del ducado de Milà | ||
Vore també
Referències
- ↑ Hollingsworth, Mary (12 d'abril de 2002). El patronazgo artístic en l'Itàlia de la Renaixença (en és), Edicions AKAL. ISBN 9788446010678.
- ↑ «GIAN GALEAZZO Visconti, duca vaig donar Milano».
- ↑ Plantilla:DBI
- ↑ [1]
- ↑ [2]
- ↑ G. Giulini, op. cit., vol. VI, pp. 77-79.
- ↑ Plantilla:Cita news
- ↑ [3]
- ↑ Missler, Eva; Schliebitz, Anja (2013-10-18). Oberitalienische Seen, Lombardei, Mailand (en de), Baedeker. ISBN 978-3-8297-1434-1.
Bibliografia
- Cappelli, Adriano. Cronologia Cronografía i Calendari Perpetu (Milano, Hoepli, 1998 ISBN 88-203-2502-0)
- VV. AA. (1844), Milano i il suo territori, Volum 1, Ed. Picola, [4]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ducado de Milán» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.