Guerres revolucionàries franceses

Archiu:Luny Thomas Battle Of The Nile August 1st 1798 At 10pm.jpg

Les guerres revolucionàries franceses o guerres de Coalició varen ser una successió de conflictes bèlics i polítics entre el govern revolucionari francés i Àustria fins a la firma del Tractat de Luneville en 1801. Normalment, es dividixen entre la Primera Coalició (1792-1797) i la Segona Coalició (1798-1801), encara que França va estar constantment en guerra en Gran Bretanya des de 1793 fins al Tractat d'Amiens (1802). Varen estar marcades pel fervor revolucionari francés i per les innovacions en l'àmbit militar.

Estos events varen representar una série de campanyes caracterisades per l'enfrontament entre França i les diverses coalicions que se li varen opondre, expandint en cada cas la primera el seu territori. Les hostilitats varen cessar en el Tractat d'Amiens. Per als events militars posteriors vegen-se les guerres napoleòniques. Abdós conflictes constituïxen la Gran Guerra Francesa.

Context històric

Des del Tractat de Utrecht, Àustria, Anglaterra i França havien quedat com les tres grans potències hegemòniques d'Europa, pero Àustria volia terminar en l'influència francesa en els Països Baixos i Anglaterra temia el poder naval francés. Espanya va ser aliada de França contra Anglaterra mentres governava la monarquia borbònica. A pesar d'això retenia solament partix de la seua superioritat en l'mar. No obstant França contava en atres aliats en les fronteres d'Àustria: Suècia en el nort, Polònia en l'est, Baviera en el sur d'Alemània, Prusia en l'est i el Regne de Nàpols en Itàlia. Estes nacions varen ser els aliats naturals de França contra el seu enemic. El Piemont, enclavado entre les dos aliances, es va aliar segons els seus interessos puntuals en uns o uns atres. Els Països Baixos s'unien a Anglaterra o a França segons fora el partit #gobernant en la república. Suïssa era neutral.

Al final de la segona mitat de el XVIII, dos potències havien sorgit en el nort: Rússia i Prusia. Estos últims havien passat a ser d'un simple electorat a convertir-se en un important regne en Federico Guillermo, que havia aportat el tesor i l'eixèrcit, i en el seu fill, Federico el Gran, que havia fet us d'ells per a expandir el territori. Rússia, com estava largamente desconectada del restant dels països, s'havia introduït en la política europea de la mà de Pedro I i Catalina II. L'ascensió d'estes dos potències va desequilibrar l'anterior balança de poders. D'acort en el Congrés de Viena, Rússia i Prusia havien eixecutat la primera partició de Polònia en 1772, i despuix de la mort de Federico el Gran, l'emperatriu Catalina i l'emperador José es varen unir en 1785 per a fer lo propi en la Turquia europea.

El Regne de França, debilitat despuix de l'imprudent i desafortunada guerra dels Sèt Anys, havia assistit a la partició de Polònia sense opondre's, no va posar obstàculs a la caiguda del Imperi otomà i va permetre que els seus aliats republicans dels Països Baixos anaren agranats per Prusia i Anglaterra sense prestar-los ajuda. Estos últims havien restablit en 1787 el govern hereditari de les Províncies Unides dels Països Baixos. L'únic acte que va honrar a la política francesa va ser el respal donat a l'independència dels Estats Units. La revolució de 1789, encara que va estendre l'influència moral de França, va disminuir encara més la seua influència diplomàtica.

Anglaterra es va alarmar en 1788 pels ambiciosos proyectes de Rússia, i en unió en les Províncies Unides dels Països Baixos i Prusia, va tractar de posar-los fre. A punt d'iniciar les hostilitats, l'emperador José va morir en febrer de 1790, i li va succeir Leopoldo, qui va acceptar en juliol la Convenció de Reichenbach. Esta convenció, en la participació d'Anglaterra, Rússia i els Països Baixos, va assentar les bases de la pau entre Àustria i Turquia, qui la va firmar el 4 d'agost de 1791 en Sistova, lo que al mateix temps va permetre la pacificació dels Països Baixos. Pressionada per Anglaterra i Prusia, Catalina II va firmar també la pau en el sultà otomà en Iași el 29 de decembre de 1791. Estes negociacions i els tractats als que va donar lloc varen acabar en les intrigues polítiques de el XVIII, i varen deixar lliures a les potències per a tornar la seua atenció cap a la Revolució francesa.

Els príncips d'Europa, els qui fins ara no havien tingut un atre enemic sino ells mateixos, es varen trobar en un enemic comú. Les antigues relacions de guerres i aliances, que havien passat per alt durant la guerra dels Sèt Anys, havien ara cessat per complet. Era l'inici de la Primera Coalició.

Guerres de la Primera Coalició

Artícul principal → Primera Coalició.

1791-1792

Ya en 1791, el restant de les monarquies europees varen observar en preocupació el desenroll dels acontenyiments en França, i varen considerar la conveniència d'intervindre, ya fòra en apoyo de Luis XVI o be per a traure profit del caos en el país. El principal protagoniste va ser Leopoldo II, germà de María Antonieta, que inicialment va vore la Revolució en ecuanimidad, pero que es va vore cada volta més pertorbat per la progressiva radicalisació d'esta, encara que a pesar d'això esperava evitar la guerra. El 27 d'agost, el rei Leopoldo i Federico Guillermo II de Prusia, assessorats per nobles francesos exiliats, varen publicar la Declaració de Pillnitz, que expressava l'interés de les monarquies europees pel benestar de Luis i la seua família, i amenaçaven vagament en severes conseqüències si alguna cosa els succeïra. Encara que Leopoldo va vore la Declaració de Pillnitz com una via d'acció que li evitaria prendre accions contra França, a lo manco pel moment, esta va ser presa en França com una séria amenaça pels líders revolucionaris.

Ademés de les diferències ideològiques entre França i les potències monàrquiques d'Europa, hi havia contínues disputes sobre els estats Imperials en Alsàcia, i els francesos es varen ser preocupant per l'agitació produïda pels nobles exiliats, especialment en els Països Baixos austríacs i els menuts estats d'Alemània.

Al final, va ser França qui va declarar la guerra a Àustria, en el vot en l'Assamblea a favor de la guerra el 20 d'abril de 1792, despuix d'una llarga llista d'agravis passats presentada pel ministre d'exteriors Charles François Dumouriez. Dumouriez va preparar una invasió immediata dels Països Baixos austríacs, a on esperava obtindre el respal popular contra el domini austríac.

No obstant, la Revolució havia desorganisat l'eixèrcit, i les forces movilisades eren insuficients per a una invasió. Els soldats flaqueaban al primer signe de batalla, desertant en massa i en alguns casos, assessinant als seus generals.

Mentres el govern revolucionari movilisava tropes de refresc i reorganisava els seus eixèrcits, un eixèrcit aliat prusiano baix el mando del Duc de Brunswick es reunia en Coblenza, en el Rin. En juliol començava l'invasió, en els eixèrcits de Brunswick prenent en facilitat les fortalees de Longwy i Verdún.

Brunswick va decretar la proclamació escrita per l'exiliat Louis Joseph, príncip de Condé, declarant el seu intent de restaurar al rei tots els seus poders i amenaçant a tota persona que gosara opondre's a ser declarada com a rebel i condenada a mort per la llei marcial. Açò va tindre l'efecte immediat de motivar als eixèrcits revolucionaris i el govern a opondre's en tots els mijos al seu alcanç, i va provocar el derrocament del rei en un assalt al Palau de les Tullerías.

L'invasió va continuar, pero en la Batalla de Valmy, el 20 de setembre es va aplegar a una situació d'estancament entre Dumouriez i Kellermann, en la qual es va distinguir l'actuació professional de l'artilleria francesa. Encara que la batalla va supondre un empat tàctic, va elevar la moral francesa. Més encara, els prusianos, que varen vore cóm la campanya es prolongava més de lo planejat, i per l'alt cost de la mateixa, varen decidir retirar-se de França per a conservar el seu eixèrcit.

Mentrestant, els francesos havien tingut èxit en molts atres fronts, ocupant Saboya i Niça, en Itàlia, mentres el general Adam Philippe, Comte de Custine, invadia Alemània, moltes ciutats a lo llarc del Rin, i aplegava fins a Fráncfort. Dumouriez es va llançar a una ofensiva sobre Bèlgica de nou, obtenint una gran victòria sobre els austríacs en la Batalla de Jemappes, el 6 de novembre, i ocupant per complet el país al principi de l'hivern.

1793

El 21 de giner, el govern revolucionari va eixecutar a Luis XVI. Açò va unir a tota Europa, incloent a Espanya, Nàpols i Províncies Unides dels Països Baixos contra la Revolució. Encara que Gran Bretanya simpatizaba inicialment en l'Assamblea, s'havia unit ara a la Primera Coalició contra França, i es preparaven eixèrcits per a lluitar contra França en totes les seues fronteres.

França va respondre declarant una nova leva de centenars de mils d'hòmens, començant la política francesa de #reclutament en massa per a dispondre de més forces que els estats aristocràtics, i de prendre l'iniciativa en l'ofensiva per a que estos eixèrcits massius pogueren requisar el material de guerra capturat als enemics.

França va sofrir severs revessos al principi, sent expulsada de Bèlgica, sofrint derrotes en el Rosselló davant les tropes espanyoles (Guerra del Rosselló), i en tumults en l'oest i sur. Al final de l'any, els nous grans eixèrcits i la feroç política de repressió interna, incloent les eixecucions en massa, havien repelit les invasions i esclafat els tumults. L'any va terminar en les forces franceses en clar ascens, pero encara molt prop de les fronteres prèvies a la guerra. Esta revolució canvia molts pensadors.

1794

Encara que l'invasió del Piemont va ser un fracàs, l'invasió d'Espanya a través dels Pirineus va prendre Sant Sebastià i atres territoris catalans, guipuscoans i navarresos, i els francesos varen conseguir la victòria en la batalla de Tourcoing i sobretot en la batalla de Fleurus, ocupant tota Bèlgica i la ribera del Rin.

1795

Despuix de prendre els Països Baixos en un atac sorpresa durant l'hivern, França va establir la República Bátava com estat satèlit. Prusia i Espanya es varen decidir a firmar la pau separadament, cedint la primera la ribera esquerra del Rin a França, i lliurant-se la segona dels eixèrcits francesos que havien penetrat en Espanya (Pau de Basilea). Açò va terminar en la major crisis de la Revolució, i França es va vore lliure d'invasions durant molts anys.

Anglaterra va intentar reforçar als rebels en la Vandea, pero va fracassar, i el seu intent de derrocar al govern de París per la força va ser frustrat per les guarnicions franceses liderades per Napoleón Bonaparte, duent a l'establiment del Directori.

En la frontera del Rin, el general Pichegru, negociant en els exiliats monàrquics, va traïcionar al seu eixèrcit i va forçar l'evacuació de Manheim i el fracàs del sege de Magúncia per Jourdan.

1796

França va preparar una gran ofensiva en tres fronts, en Jourdan i Moreau sobre el Rin i Bonaparte en Itàlia. Els tres eixèrcits anirien a unir-se en el Tirol i marchar sobre Viena.

Jourdan i Moreau varen alvançar ràpidament en Alemània, i Moreau havia alcançat Baviera i la vora del Tirol en setembre, pero Jourdan va ser derrotat pel Archiduc Carlos, i abdós eixèrcits es varen vore forçats a retirar-se a lo llarc del Rin.

Napoleón, per una atra part, va tindre un èxit complet en la seua atrevida invasió d'Itàlia. Va separar els eixèrcits de Cerdenya i Àustria, derrotant-los per separat i forçant la pau a Cerdenya mentres conquistava Milà i posava lloc a Mantua. Va derrotar successivament als eixèrcits austríacs, enviats contra ell, al mando de Wurmser i Alvintzy, mentres continuava el sege.

La rebelió en la Vandea també va ser esclafada en 1796 per Hoche, pero l'intent d'est de desembarcar una força invasora en Irlanda va ser infructuosa.

1797

Finalment, Napoleón va capturar Mantua, rendint a 18000 austríacs. l'Archiduc Carlos no va poder detindre l'invasió del Tirol, i el govern austríac va demanar la pau en abril, de forma simultànea a l'invasió francesa d'Alemània per Moreau i Hoche.

Àustria va firmar el Tractat de Camp Formio en octubre, cedint Bèlgica a França i reconeixent el control francés sobre la vall del Rin i gran part d'Itàlia. L'antiga República de Venècia va ser dividida entre Àustria i França. Açò va terminar en la guerra de la Primera Coalició, encara que Gran Bretanya va seguir en guerra en els Francesos.

Napoleón en Egipte

Artícul principal → Campanya napoleònica en Egipte i Síria.

1798

En solament els anglesos encara en guerra en França, i no disponent estos d'una flota suficient per a una guerra directa, Napoleón va concebre l'invasió d'Egipte en 1798, la qual satisfaria el seu desig personal de glòria i el desig del Directori de tindre-ho llunt de París. L'objectiu militar de l'expedició no estava clar, pero est podria amenaçar la dominació anglesa de l'Índia.

Napoleón va navegar des de Tolón, prenent Malta, a Aleixandria, desembarcant en juny. Va marchar cap a El Caire, i va obtindre una gran victòria en la batalla de les Piràmides. No obstant, la seua flota va ser destruïda per Nelson en la batalla de l'Nilo, deixant-li atrapat en Egipte. Napoleón va necessitar el restant de l'any per a consolidar la seua posició en Egipte.

El govern francés també va obtindre ventaja de la relaixació interna en Suïssa per a invadir-la, establint la República Helvètica i anexionándose Ginebra. Les tropes franceses també varen depondre al papa, establint una república en Roma.

Una expedició en Irlanda, liderada pel general Hoche, es va fer a la mar en 1796. Acompanyada pels Irlandesos Units de Wolfe Tone, va intentar desembarcar en la Baïa de Bantry, Comtat de Cork, pero la forta resistència galesa va impedir un desembarc exitós. Es va enviar una atra força expedicionaria al Comtat de Maig per a ajudar la rebelió contra Anglaterra en l'estiu de 1798. Va tindre cert èxit contra les tropes britàniques, de forma més notable en Castlebar, pero varen anar finalment rebujats mentres tractaven d'alcançar Dublín. Els bucs francesos enviats per a ajudar-los varen ser capturats per l'Armada Real Anglesa prop del Comtat de Donegal.

Guerres de la Segona Coalició

Artícul principal → Segona Coalició.

Anglaterra i Àustria varen organisar una nova coalició contra França en 1798, que incloïa per primera volta a Rússia, encara que no varen entrar en acció fins a 1799 llevat en Nàpols.

1799

Els aliats varen posar en marcha numeroses invasions en Europa, incloent campanyes en Itàlia i Suïssa, i una invasió anglo-russa dels Països Baixos. El general rus Aleksandr Suvórov infligió una série de desastres als francesos en Itàlia, duent-los en reculada fins als Alps. No obstant, els aliats varen tindre menys sòrt en els Països Baixos, a on els anglesos es varen retirar despuix d'estancar-se (a pesar de que varen conseguir capturar a la flota Alemana), i en Suïssa, a on despuix d'una série de victòries inicials, l'eixèrcit rus va ser completament derrotat en la Segona Batalla de Zuric.

El mateix Napoleón va invadir Síria des d'Egipte, pero despuix del fracassat sege d'Acre va tornar a retirar-se a Egipte, repelint una invasió anglo-turca. Despuix de tindre notícies de la crisis política i militar en França, va tornar deixant despuix d'ell al seu eixèrcit, i va usar la seua popularitat i el respal de l'eixèrcit per a donar un colp d'Estat (18 de Brumario) que li va convertir en primer cònsul, i cap del govern francés.

1800

Napoleón va enviar a Moreau a la campanya d'Alemània, i va ser ell mateixa a crear un nou eixèrcit en Dijon, marchant a través de Suïssa per a atacar als eixèrcits austríacs en Itàlia des d'arrere. Evitant la seua derrota per escàs marge, va derrotar als austríacs en Marengo i va tornar a ocupar el nort d'Itàlia.

Moreau mentrestant invadia Baviera i guanyava una gran batalla contra Àustria en Hohenlinden. Després va continuar cap a Viena i va fer que Àustria demanara la pau.

1801

Àustria negocia el Tractat de Lunéville, acceptant bàsicament els térmens de l'anterior Tractat de Camp Formio. En Egipte, otomans i anglesos varen invadir i finalment varen obligar a rendir-se als francesos despuix de la pren d'El Caire i Aleixandria.

Anglaterra va continuar la seua guerra en l'mar. Una coalició de països no combatents, que incloïa a Prusia, Rússia, Dinamarca i Suècia, es varen unir per a protegir a la marina mercant neutral del bloqueig anglés, per a prendre els barcos de Copenhague lo que va donar peu a Nelson per a atacar per sorpresa a la flota danesa en la batalla de Copenhague.

1802

En 1802 Anglaterra firma el Tractat d'Amiens, finalisant la guerra i reconeixent les conquistes franceses. Açò va iniciar el major paréntesis de pau en el periodo 1792-1814, i l'entronisació de Napoleón com a Emperador és un punt apropiat que senyala la transició entre les Guerres Revolucionàries Franceses i les Guerres Napoleòniques.

La Primera República Francesa, que havia començat en una posició molt precària i propenca al colapse, havia derrotat a tots els seus enemics en el continent i produït un eixèrcit revolucionari que duria al restant de potències varis anys emular. En la conquista de la marge esquerra del Rin i la dominació dels Països Baixos, Suïssa i Itàlia, havien conseguit pràcticament tots els objectius territorials que els monarques de les cases de Valois i Borbón havien intentat conquistar durant sigles.