Tractat d'Amiens (1802)

El Tractat d'Amiens o Pau d'Amiens va ser un acort que va posar fi a la guerra entre el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i la Primera República francesa més els seus aliats (Espanya i la República Bátava), firmat en Amiens (França) el 25 de març de 1802.

La diplomàcia primerenca

Pàgina del tractat en els huit sagells i corresponents rúbriques dels firmants.

La Guerra de la Segona Coalició va començar be per a la coalició, en èxits en Egipte, Itàlia i Alemània. Despuix de les victòries de França en les batalles de Marengo i Hohenlinden, Àustria, Rússia i Nàpols varen demandar per la pau, en Àustria eventualment firmant el Tractat de Lunéville. La victòria d'Horatio Nelson en la batalla de Copenhague el 2 d'abril de 1801 va detindre la creació de la Lliga de la Neutralitat Armada i va conduir a un alt al fòc negociat.

El primer cònsul francés, Napoleón Bonaparte, primer va fer les ofertes de la treua al secretari estranger britànic William Grenville ya en 1799. Per la dura postura de Grenville i al primer ministre William Pitt (el Jove), la seua desconfiança de Bonaparte, i defectes evidents en les propostes, varen ser rebujats de bestreta. No obstant, Pitt va renunciar en febrer de 1801 per qüestions domèstiques i va ser reemplaçat pel més complaciente Henry Addington. En este punt, d'acort en Schroeder, Regne Unit va ser motivat pel perill d'una guerra en Rússia.

El secretari de Relacions Exteriors de Addington, Robert Jenkinson, va obrir immediatament les comunicacions en Louis Guillaume Otto, el comissari francés de presoners de guerra en Londres, a través del com Bonaparte havia fet les seues propostes anteriors. Hawkesbury va declarar que volia obrir els debats sobre les condicions per a un acort de pau. Otto, generalment baixe instruccions detallades de Bonaparte, va entaular negociacions en Hawkesbury a mitan de 1801. Descontent en el diàlec en Otto, Hawkesbury va enviar al diplomàtic Anthony Merry a París, qui va obrir una segona llínea de comunicacions en el ministre francés d'Assunts Exteriors Charles Maurice de Talleyrand. A mitan de setembre, les negociacions escrites havien progressat fins al punt en que Hawkesbury i Otto es varen reunir per a redactar un acort preliminar. El 30 de setembre varen firmar l'acort preliminar en Londres; que es va publicar al sendemà.

Els térmens de l'acort preliminar requerien que Gran Bretanya restaurara la major part de les possessions colonials franceses que havia capturat des de 1794, evacuara Malta i es retiraria d'atres ports mediterràneus ocupats. Malta devia ser restaurada a l'Orde de Sant Joan, la sobirania del qual devia ser garantisada per una o més Potències que es determinarien en la pau final. França devia restaurar Egipte a control otomà, retirar-se de la major part de la península italiana i acordar preservar la sobirania portuguesa. Ceilan, anteriorment un territori neerlandés, devia permanéixer en els britànics, i els drets peixquers de Terranova devien ser restaurats a la condició d'abans de la guerra. Regne Unit també devia reconéixer la República de les Sèt Illes establida per França en les illes del Mar Jónico que ara formen part de Grècia. A abdós parts se'ls deuria permetre l'accés als llocs alvançats en el Veta de Bona Esperança. En un colp a Espanya, l'acort preliminar incloïa una clàusula secreta en la que Trinitat (otrora illa de la Capitania general de Veneçola) devia permanéixer en Regne Unit.

Les notícies de la pau preliminar varen ser rebuts en Regne Unit en allumenament i fòcs artificials. La pau, es pensava en Regne Unit conduiria a la retirada de l'impost sobre la renda impost per Pitt, a una reducció dels preus dels cereals i a una reactivació dels mercats.

Negociacions finals

Caricatura de James Gillray titulada The first Kiss this Tingues Years! —or—the meeting of Britannia & Citizen François.

En novembre de 1801, el marqués Charles Cornwallis va ser enviat a França en poders plenipotenciarios per a negociar un acort final. L'expectativa entre la població britànica de que la pau estava a la mà va eixercir una enorme pressió sobre Cornwallis, alguna cosa que Bonaparte va comprendre i va aprofitar. Els negociadors francesos, el germà de Napoleón, José i Talleyrand, varen canviar constantment les seues posicions, deixant a Cornwallis per a escriure: "Ho sent com la circumstància més desagradable d'este desagradable negoci que, despuix de haver obtingut el seu aquiescencia en qualsevol punt, Que finalment s'ha resolt i que no s'apartarà d'ell en la nostra pròxima conversació. La República holandesa de Batavia, l'economia de la qual depenia del comerç que havia segut arruïnada per la guerra, va designar a Rutger Jan Schimmelpenninck, el seu embaixador en França, per a representar-los en les negociacions de pau; Va aplegar a Amiens el 9 de decembre. El paper holandés en les negociacions va estar marcat per la falta de respecte per part dels francesos, que els consideraven un client "vencedor i conquistat" el govern actual del qual "els devia tot". Schimmelpenninck i Cornwallis varen negociar acorts sobre l'estatus de Ceilan (per a permanéixer britànic), la Veta de Bona Esperança (per a ser tornat als holandesos, pero obert a tots), i l'indemnisació de la Casa d'Orange-Nassau deposta per les seues pèrdues. No obstant, José Bonaparte no va estar d'acort immediatament en els seus térmens, presumiblement necessitant consultar en el primer cònsul sobre l'assunt.

En giner de 1802, Napoleón Bonaparte va viajar a Lió per a acceptar la presidència de la República Italiana, una república client francesa nominalment independent que va cobrir el nort d'Itàlia i s'havia establit en 1797. Esta llei va violar el Tractat de Lunéville, en el que Bonaparte va acordar garantisar l'independència de la República Italiana i atres repúbliques clients. També va continuar recolzant el colp d'Estat reaccionari del general francés Pierre Augereau, del 18 de setembre de 1801, en la República de Batavia, i la seua nova constitució, ratificada per una elecció simulada, que la va acostar al seu soci dominant.