L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pío VI

Pío VI (en llatí Pius PP. VI) (Cesena, 25 de decembre de 1717-Valence-sur-Rhône, 29 d'agost de 1799) de nom secular Angelo Onofrio Melchiorre Natale Giovanni Antonio Braschi dei Bandi va ser el papa 250.º de l'Iglésia catòlica entre 1775 i 1799, i l'últim que va viure en temps del Antic Règim francés. El seu pontificat comprén el mateix periodo que el regnat de Luis XVI de França i que l'esclat de la Revolució francesa.

Pío VI

Orígens

Va ser el primogènit dels huit fills de Marco Aurelio Tommaso Braschi (1684-1759), segon comte de Falcino, i de la seua esposa, la comtesa Anna Teresa Bandi (1690-1730). Els seus germans varen ser Felice Silvestro, Giulia Francesca, Cornelio Francesco, Maria Olimpia, Anna Maria Costanza, Giuseppe Luigi i María Lucia Margherita. Va ser batejat el 27 de decembre en Cesena.

Estudis

Va cursar els seus estudis en els jesuïtes en el Colege Romà (actual Pontifícia Universitat Gregoriana), a on va obtindre, en 1735, la llicenciatura en Dret i la llicenciatura en Dret canònic.[1] Llavors va marchar a Ferrara per a continuar els seus estudis en l'Universitat de Ferrara, a on va obtindre el doctorat en Dret i el doctorat en Dret canònic;[2] era, per tant, doctor in utroque iure.[3]

Sacerdoci i servici en la cúria romana

Va ser ordenat sacerdot en 1755, any en que va viajar a Roma baix la protecció de la moradura Ruffo, per l'influència de la qual va obtindre el càrrec de secretari de Benedicto XIV.[4] Despuix va renunciar al seu títul de comte de Falcino. El 6 de juliol de 1758 Carlo Rezzonico va prendre el nom de Clemente XIII com a successor del fallit Benedicto XIV. Este papa va elevar a Braschi alloc d'auditor de la Cámara apostólica, i posteriorment, en 1766, a tesorer de la mateixa, càrrec que va eixercitar fins a 1773,[5] i en que tenia com a responsabilitat administrar les rendes dels Estats Pontificis, baix la supervisió del moradura camarlengo.[6]

Cardenalato

El 19 de maig de 1769 Clemente XIV va ocupar la càtedra de Sant Pedro en successió de Clemente XIII. En 1773, exactament el 26 d'abril, Braschi obté del papa el capelo de moradura, del títul de San Onofrio, pese a les seues diferències en el papa respecte al futur de la Companyia de Jesús, que Braschi defenia.[7] Ademés és nomenat abad comendatario del monasteri camaldulense de Sant Gregorio al Celio i del benedictino de Subiaco. En una carta de 1773, la moradura François-Joachim de Pierre de Bernis, va escriure a la cort de França respecte a la moradura Braschi:

Encara que ningú dubta del seu talent, no falta qui ha atribuït la seua fortuna al favor dels jesuïtes. Sembla que el papa, despuix d'haver-ho elevat al capelo, no ha continuat manifestant-li la mateixa confiança que abans, i a esta mudança se li dona una significació poc favorable a la moradura. Per lo demés, no es pot negar que estiga dotat de molta activitat i de moltíssims coneiximents. Qualssevol que siguen els motius que per algun temps poden reduir el favor que goja a les simples consideracions degudes al seu ranc, no es creu que el seu caràcter siga a propòsit per a sofrir tranquilament la nulitat de la seua posició. Sobra-li talent per a trobar ocasions de fer-se necessari, o per lo manco digne de consideració. És veritat que la reputació que té de ser massa mamprenedor acàs li serà perjudicial. És un home que no cal perdre de vista en un cónclau.

Elecció papal

 
Moradura Enrique Benedicto Estuardo.
Artícul principal → Cónclau de 1774-75.


A la mort de Clemente XIV, va ser convocat en Roma el cónclau celebrat des del 5 d'octubre de 1774 fins al 15 de febrer de 1775, quan Braschi va resultar elegit papa. ya que encara no era bisbe, va anar immediatament consagrat per la moradura Gianfrancesco Albani, decà del Colege Cardenalicio en la co-consagració de la moradura Enrique Benedicto Estuardo, duc de York, i de la moradura Carlo Rezzonico. Va ser coronat papa per la moradura Alessandro Albani, protodiácono de Santa Maria in Via Llanda. L'elecció del seu nom (Pío VI) va ser explicada per ell mateixa de la següent manera:

Pío V és l'últim papa a qui l'Iglésia ha posat en el número dels sants: yo vullc caminar sobre les seues chafades per a aplegar a la felicitat que goja.
Giovanni Braschi (Pío VI)[9]

Pontificat

El pontificat de Pío VI és un dels més llarcs de l'història del papat: va durar 24 anys i 6 mesos. Va viure durant el decliu i posterior colapse del sistema econòmic i polític conegut com Antic Règim, ocasionat per un dels acontenyiments més rellevants de l'història universal: la Revolució francesa. A raïl del desenroll dels acontenyiments revolucionaris, va morir en l'exili.

Inici de la seua gestió

 
Romualdo Braschi-Onesti, nebot de Pío VI, creat moradura en 1780.

Despuix d'assumir el càrrec, Pío VI reprendió en severitat al prelat Potentiani, governador de Roma, per no haver sofocat alguns desórdens comesos pels aguasils papals.[10] Va mamprendre accions per a consolidar el sistema financer de l'Estat eclesiàstic: va nomenar una comissió de moradures encarregades de remediar el desorde de les rendes, regular les contribucions i fomentar l'agricultura en els Estats Pontificis.[11] Va suspendre la pensió a Nicolás Bischi, prefecto de la Anona (consell encarregat del recapte de víveres en Roma), qui havia rebut i gastat una suma de 900 000 escuts per a arreplega de grans, i va ser acusat d'estafa. Pío VI ho va entregar als tribunals, a on va ser condenat a pagar una restitució de 282 000 escuts.[12] El papa va anunciar que destituiria de les seues ocupacions a els qui els hagueren adquirit per mijos illegítims. Va suprimir algunes pensions que va considerar inútils, aplegant a economizar en esta acció prop de 400 000 escuts romans.[13] Pío VI va donar especial realce al 18° jubileu, celebrat en 1775, decretat pel seu antecessor, Clemente XIV. L'afluència de peregrís eixe any va ser considerable.[14]

Bernabé Chiaramonti, un dels lluntans parents del nou pontífex, ocupava el càrrec de llector (catedràtic de teologia) en el convent de Sant Calixto. Va solicitar al papa que protegira a un dels seus germans majors, el comte Gregorio, per a que ingressara a l'acadèmia d'Eclesiàstics Nobles, situada prop de l'iglésia de Santa María sopra Minerva. No obstant, la falta de vocació religiosa va dur a Gregorio a abandonar Roma al poc temps. La pèrdua del jove va ser compensada en l'ingrés de la seua mare, la marquesa Coronata, com a monja carmelita en el monasteri de Fano, i sobre el pare Chiaramonti, algunes injustícies en contra seua fetes en el seu convent varen decidir al papa a concedir-li per un breu la calitat d'abad.[15]

El Cabildo de la Catedral metropolitana de Mèxic va impulsar la composició de la llitúrgia particular per a sant Felipe de Jesús, primer sant mexicà, que finalment es va aprovar per un breu del papa Pío VI del 3 d'agost de 1779. En els informes de l'embaixador del rei catòlic davant la Santa Sèu, el duc de Grimaldi, va ser inclós l'ofici complet, en manuscrit.[16] En 1780 el papa va crear protonotario apostólico a Romualdo Braschi-Onesti, nebot seu, després majordom personal i per últim moradura.[17]

El patrocini de les arts

 
Sostre de la Sala de les Muses en el Museu Pío-Clementino.
 
Basílica de Santa María la Major, ací en una pintura de Giovanni Paolo Pannini de 1744.

Pío VI va mamprendre obres per a profundisar els ports d'Anzio i Terracina; va enriquir el Museu Clementino en peces d'art trobades en excavacions que va promocionar per a trobar tesors de l'Antiga Roma, i va ordenar treballs de restauració en la Via Appia.[18] Una de les excavacions la va mamprendre en les afores d'Otricoli, nomenant per cap d'excavació a un religiós de llinage Carrara, qui va trobar trípodes, columnas, busts i mosaics de l'Antiguetat clàssica.[17] En 1782 el papa va fer reparar l'entrada del Palau del Quirinal, en el que residia durant la primavera. Allí va fer alçar un obelisc que estava derribat prop de l'Escala Santa, i li va posar entre dos estàtues eqüestres per les que el poble va cridar Monte Cavall al tossal sobre la que s'alça el palau.[19] Va ordenar la reparació del arc del triumfo alçat en honor de Clemente XII. Va mamprendre un proyecte per a eixamplar, fortificar i decorar el port d'Ancona, i va alçar allí un fanal que va ser sostingut durant el seu pontificat. El port va ser obert a totes les nacions, i totes les confessions religioses varen ser tolerades en ell, disposició que Pío VI va fer gravar sobre una de les portes de la ciutat de la següent manera:

Ànima fides, proceres, vestram quae condidit urbem gaudet in hoc sòcia vivere pastura loco. La fe que va edificar la vostra ciutat, ¡oh, ciutadans!, s'alegra de viure en pau en tot lo món.
Giovanni Braschi (Pío VI)[19]

Va fer construir una nova sacristia per a la Basílica de Sant Pedro.[20] En 1776, el papa va encarregar a Carlo Marchionni l'eixecució de l'actual edifici, la construcció del qual es va completar en 1785. En l'entrada principal d'esta sacristia va ser posada la següent inscripció:

Quod ad templi Vaticani ornamentum publica vota flagitabant, Pius VAIG VORE Pontifex Maximus fecit, perfecitque anno 1785 Lo que el vot públic demanava per a l'adorn de l'iglésia del Vaticà, Pío VI ho va mamprendre, i va acabar en l'any de 1785.
Giovanni Braschi (Pío VI)[20]

Va mamprendre la restauració del monasteri de sant Benito en Subiaco, que en un principi va ser una simple gruta, breçol de les órdens monásticas d'Occident.[21] Pío VI havia segut nomenat abat d'este monasteri quan era tesorer de la Cámara apostólica. Va fer construir un desaiguador per a les Estanys Pontinas, que constantment inundaven la campiña coneguda baix el nom de Agro romà. El 5 d'abril de 1780 va eixir de Roma en una comitiva numerosa, en la finalitat de verificar l'estat del terreny per a començar les obres. Va estar durant dotze dies ocupat en esta llabor. De tornada en Roma, va nomenar als arquitectes; va rebre per als treballs donacions voluntàries de 240.000 escuts romans. En els primers dies es va descobrir un antic aqüeducte romà que en seguida va ser reparat, i un tram de la Via Apia que yacer baix el pantà va ser rebujat. En concloure les obres del desaiguador, el terreny va ser habilitat per al cultiu.[22]

El cas dels jesuïtes

Encara que Pío VI tenia en bona consideració als jesuïtes, no va revocar la Bula de supressió de l'Orde. No obstant, va ordenar que fora lliberat el P. General Lorenzo Ricci, presoner en el Castell de Sant'Angelo, encara que este va fallir abans que li anara anunciada la seua lliberació.

Federico II de Prusia va demanar al papa que la Companyia de Jesús conservara els seus centres educatius en Prusia, i en Rússia la continuació de l'Orde va ser ininterrompuda gràcies a l'oferta de refugi de la sarina Catalina la Gran.[18]

Relacions exteriors

Nàpols:

 
Fernando IV de Nàpols retratat per Angelica Kauffman.

Carlos III d'Espanya, pare del que seria Fernando IV de Nàpols, sent rei de les dos Sicilias va nomenar a Bernardo Tanucci per a que mamprenguera en Nàpols la reforma d'alguns abusos eclesiàstics. Durant la minoria d'edat de Fernando, Tanucci va ser nomenat president de la regència. En dit càrrec, el seu primer acte va ser seqüestrar el ducado de Benevent a causa de que Clemente XIII refusava firmar la supressió de la Companyia de Jesús. A l'any següent va disminuir els drets de la Cancelaria Romana (tribunal romà, per a on es despachaven les gràcies apostólicas) i va suprimir la contribució voluntària que Nàpols enviava a Roma per a la Biblioteca Vaticana.[23]

En 1772, Tanucci va persuadir al jove Fernando per a que, com a hereu de la casa Farnesio, aspirara als ducados de Castro i Ronciglione, i estava a punt de posesionarse d'ells quan es va vore obligat a suspendre el curs de les seues aspiracions per la reconciliació de la casa de Borbón en la Santa Sèu. En eixe moment Pío VI va pujar al tro pontifical. Com era costum, el papa va concedir quatre anys d'indulgència a els qui visitaren durant el jubileu les quatre iglésies principals de Roma. Bernardo Tanucci va fer publicar en seguida un edicte real declarant que per a això bastaria en visitar les quatre iglésies principals de Nàpols.[24]

En 1776 Tanucci va suprimir 78 monasteris en Sicília, va reunir varis bisbats en un solament, va fer nomenar als abat per la voluntat del rei, i va manar als bisbes que nomenaren per la seua pròpia autoritat els curatos vacants en els seus diòcesis.[25] Pío VI va rebujar les reformes, com a resultat, per a 1784 hi havia 30 sèus vacants en el Regne de Nàpols, número que en 1798 va ascendir a 60. El rei ademés refusava reconéixer la sobirania papal, que havia existit per 800 anys. El papa va fer propostes de negociació, pero el rei persistia en nomenar a totes les sèus vacants. En abril de 1791 es va conseguir un compromís temporal que va permetre omplir 62 vacants.[18]

Àustria:

 
Pío VI en José II d'Habsburgo.

José II d'Habsburgo va prohibir als bisbes austríacs solicitar de Roma facultats de cap espècie i va suprimir innumerables monasteris. Pío VI va resoldre trobar-se en l'emperador; va partir de Roma el 27 de febrer de 1782 i va aplegar a Viena el 22 de març. Abans de partir, se li va advertir al papa dels perills del viage, a lo que va respondre: «Tenim el deure arriscar, i, si cal, sacrificar la nostra vida si la fe està en perill».[14] Encara que l'emperador ho va rebre en respecte, el seu ministre Kaunitz va rebujar concedir-li les regles de protocol. El papa va ser hostajat en l'apartament que havia segut de la reina María Teresa, en el Palau de Schönbrunn.[26] Va celebrar la Pasqua en la Catedral de Viena,[14] i va continuar en la ciutat el 22 d'abril d'eixe mateix any. Tot lo que va conseguir de l'emperador va ser la promesa de que les seues reformes eclesiàstiques no violentarían cap dogma catòlic. L'emperador va acompanyar al papa en la seua tornada fins al Monasteri de Mariabrunn; poques hores en acabant de que el papa partira, l'emperador va suprimir este monasteri. Després de retornar a Roma, el papa va tindre que protestar contra el confisc de la propietat eclesiàstica. José II va omplir la vacant en la Sèu de Milà en la seua pròpia autoritat; va ser est el moment en el que provablement Pío VI va amenaçar a l'emperador en l'excomunió. El 23 de decembre de 1783, l'emperador va aplegar inesperadament a Roma, determinat a continuar les seues reformes eclesiàstiques i fer saber el seu proyecte de separar l'Iglésia Germana de Roma. No obstant, el diplomàtic espanyol José Nicolás d'Azara li va dissuadir de prendre esta resolució. El papa li va otorgar llavors a José II el dret a nomenar bisbes en els Ducados de Milà i Mantua en un concordato datat a 20 de giner de 1784.[18]

Toscana:

En Toscana, el germà de José II, el Gran Duc Leopoldo II, Bisbe Scipio Ricci de Pistoya, va mamprendre reformes paregudes a les de l'emperador. Les reformes antipapals varen culminar en el Sínodo de Pistoya en 1786; les doctrines jansenistas i de Quesnel varen ser sancionades i la supremacia papal va ser completament eliminada. En el seu Bula Auctorem Fidei del 28 d'agost de 1794, Pío VI va condenar les reformes i en particular 85 proposicions del sínodo. En Alemània, els tres Electors Eclesials de Magúncia, Tréveris i Colónia, i l'Arquebisbe de Salzburc, varen intentar cercenar l'autoritat papal en convocar el Congrés en Ems.[18]

Suècia:

 
Pío VI en el rei Gustavo III de Suècia. Gustavo III va quedar tan complagut en la visita al Museu Clementino en companyia de Pío VI, que va encarregar al pintor francés Bénigne Gagneraux que pintara una escena d'aquella visita, quadro pel que va pagar cent cinquanta luises.

Gustavo III de Suècia viajava d'incògnit per Europa en el nom de duc de Faça. En 1783 va aplegar a Roma en la finalitat d'admirar els monuments i tesors artístics, i per a conéixer al papa. Pero com Gustavo III no era catòlic sino luterano, la seua visita no podia ser admesa com de caràcter oficial per no haver relació directa de cult, i va caldre prendre mides per a proporcionar a abdós el mig de trobar-se sense atendre al ceremonial. Es va fixar el dia i l'hora per a que el rei Gustavo es trobara en el papa per casualitat en el Museu Clementino. Gustavo III va aplegar acompanyat d'una gran comitiva; Pío VI va aplegar també acompanyat de vàries moradures i clercs. Es varen saludar amablement i varen escomençar a recórrer el Museu, explicant el papa al rei tot lo que contenia cada sala. Gustavo III va quedar tan complagut que va encarregar al pintor francés Bénigne Gagneraux que pintara una escena d'aquella visita, quadro pel que va pagar cent cinquanta luises.[27]

Estats Units d'Amèrica:

En 1784, per intermediació de Benjamin Franklin, el sacerdot jesuïta John Carroll és nomenat prefecto apostólico de les missions catòliques dels Estats Units d'Amèrica. Açò va significar el primer reconeiximent oficial que va otorgar la Santa Sèu a un territori eclesiàstic en els Estats Units.[28][29] Per a l'aplicació de la recent clericatura, la Bula d'abril de 1788 va erigir la Sèu de Baltimore com a primera diòcesis dels Estats Units.[18]

Atres nacions:

Les relacions del Pío VI en el Regne de Portugal es varen tornar amistoses després de la coronació de María I en 1777 i va ser pactat un concordato en 1778. En Espanya, Cerdenya i Venècia, els governs varen seguir els passos de José II.[18]

La Revolució francesa

El 14 de juliol de 1789 es va produir en París la pren de la Bastilla, acció que va representar el fi simbòlic del Antic Règim i l'inici de la Revolució francesa. El papa va escomençar a denunciar les actuacions del règim revolucionari i va condenar la persecució religiosa a que varen ser somesos els membres eclesiàstics. Va intentar proveir d'ajuda al clero que va ser confinat. El 4 de maig de 1791, per mig d'un breu apostólico, va rebujar la Constitució Civil del Clero; els sacerdots que la varen acceptar varen ser suspesos ipso facto. Alguns bisbes refractarios, que ya per a llavors eren diputats de l'Assamblea Nacional, varen respondre el 10 de juliol al Breu papal en una carta en la que varen manifestar la seua llealtat a la Nova França.[30] En quant varen escomençar a ser difosos els breus papals, una efigie de Pío VI de casi dos metros d'altura va ser cremada en París, prop del Palau Real, i es varen imprimir caricatures que ho ridiculisaven junt als sobirans europeus.[30] El 21 de giner de 1793 el rei Luis XVI de França va ser eixecutat en la guillotina; el papa va repudiar l'acte[18] i va celebrar exequias per al rei, lo que va desagradar al nou govern de republicà de França, que com a represàlia va eixecutar a dos bisbes i a 216 eclesiàstics.[31]

Els territoris francesos de jurisdicció pontifícia ―el Comtat Venaissin i Aviñón― que havien segut tornats a Clemente XIV per Luis XV anaven a durar molt poc en poder dels seus titulars: els papes. Les possessions de l'Iglésia en França varen ser confiscades. Pío VI es va sumar a la coalició de les potències conservadores europees contra la França revolucionària, per lo que es va constituir en objectiu militar del Directori. En maig de 1796 Napoleón Bonaparte va alvançar sobre Lombardía per a lluitar contra els austríacs, a els qui va derrotar, i el 15 d'eixe més va entrar en Milà, creant una República i anunciant les seues intencions d'entrar en Roma. No obstant, no es va decidir encara, pero es anexionó les llegació de Rávena i Bolonya, que eren la part més pròxima dels Estats Pontificis.[32] Per a evitar la total conquista dels Estats Pontificis, el 23 de juny de 1796 es va firmar la Treua de Bolonya baix les condicions de Napoleón: el papa va tindre que pagar 21 millons d'escuts, lliberar a tots els presos polítics, permetre elliure accés de naus franceses a tots els ports papals, permetre a les tropes napoleòniques l'ocupació de la Romaña i permetre a Napoleón l'elecció de 100 obres d'art i 500 manuscrits dels Museus Vaticans.[33] En setembre de 1797 Napoleón va acorralar les ciutats d'Ímola, Forlí i Faenza. Sèt dies més vesprada, va entrar triunfante en Ancona, instalant-se en el palau del marqués de Triorfi, a on va convocar al vicari general, als retors, prelats regulars i al inquisidor, a els qui va manar predicar el Evangeli sense entrometerse en assunts polítics. Entre tant, la ciutat de Lugo (Itàlia), que havia tancat les seues portes als francesos, va ser somesa a la força i saquejada fins que el seu bisbe va suplicar personalment al general Aurgereau que cessara la violència.[33] A l'any següent, les tropes franceses que manava el general Louis Alexandre Berthier es varen apoderar de Romaña i el port d'Ancona. El 17 de febrer, una delegació de moradures enviades pel papa es va reunir en Napoleón en Tolentino per a aplegar a un acort. Aixina, el 19 de febrer es va firmar el Tractat de Tolentino (1797), acort que obligava al papa a pagar 30 millons d'escuts per a evitar l'ocupació militar de Roma. Pío VI va acceptar l'acort cinc dies més vesprada.[34]

  • Bonaparte va explicar en una carta al Directori la raó per la qual havia decidit no marchar sobre Roma:
Trenta millons valen per a nosatres dèu voltes més que Roma, d'a on no haguérem tret ni cinc millons... Eixa vella màquina es descompondrà ella sola.
Napoleón Bonaparte[35]

Finalment, en 1798 es va declarar la República Romana, es varen llegalisar el matrimoni civil i el divorç, es varen tancar els monasteris i es varen confiscar les propietats de l'Iglésia;[35] en París va ser arrestat el representant pontifici. Les tropes franceses varen entrar en Roma el 15 de febrer de 1798, precisament el dia en que es complia el XXIII aniversari del pontificat;[36] el papa va ser capturat la nit del 20 de febrer, reclós en un convent de Siena i després traslladat a un monasteri cartujo a les afores de Florencia. Els francesos varen témer que la seua presència en Itàlia servira de foc per als contrarrevolucionarios, per lo que varen decidir traslladar-ho a Cerdenya. No obstant, l'estat de salut del papa no li va permetre viajar a l'illa.[36] En març, Pío VI, en 81 anys, estava casi completament paralisat; va ser pujat a la força en un carruage que va travessar els Alps en rumbo a França. La comitiva va passar per Bolonya, Parma, Torí, Grenoble i Briançon.[37] El papa va aplegar exhaust a Valence-sur-Rhône (França), deportat en calitat de presoner d'Estat.[18]

Mort

 
La mort de Pío VI. Gravat de 1805.

Va fallir en Valence-sur-Rhône, França, el 29 d'agost de 1799. En les seues últimes paraules va pregar a Deu el perdó per als seus carcelers.[38] El clero constitucional va negar al cadàver un sepeli cristià; el prefecto de la localitat va inscriure en el registre de defunció: «Va fallir el ciutadà Braschi, que eixercia professió de pontífex». Molts periòdics i gassetes d'Europa varen sentenciar al papat titulant: «Pío VI i últim».[39] En giner de 1800 Napoleón va autorisar el permís necessari per a dur el cos a Roma,[38] i en 1801 els restants varen ser traslladats a les grutas vaticanes.

La profecia de sant Malaquías

la profecia de sant Malaquías es referix a este papa com Peregrinus apostolicus (el peregrí apostólico). Encara que ya hi havia hagut un atre papa, Paulo III, que va viajar a Niça en 1538, i podria ser cridat un peregrí apostólico,[40] per a complir en la profecia, Pío VI va realisar un viage apostólico a Àustria en l'explícita divisa «Peregrinus apostolicus, Viennae, 1782», que demostra que Pío VI estava pendent de la profecia que parlava d'ell.[40]

Escrits

 
Retrat de Pío VI.
  • Bula Inscrutabile Divinae (25 de decembre de 1775).
  • Summa Dei (25 de decembre de 1775).
  • Inscrutabile (25 de decembre de 1775).
  • Suprema Dispositione (9 de decembre de 1777).
  • Nuper Pro (6 de març de 1779).
  • Super Soliditate (28 de novembre de 1786).
  • Quod Aliquantum (10 de març de 1791).
  • Cum Populi (13 d'abril de 1791).
  • Encíclica Charitas quae (13 d'abril de 1791).
  • Adeo Nota (23 d'abril de 1791).
  • Quo Luctu (4 de maig de 1791).
  • Ancorche Antichissimo (5 de novembre de 1791).
  • In Gravissimis (19 de març de 1792).
  • Novae Hae Litterae (19 de març de 1792).
  • Ubi Communis (4 d'abril de 1792).
  • Dum Nos (19 d'abril de 1792).
  • Quo Fluctu (30 de maig de 1792).
  • Ubi Lutetiam (13 de juny de 1792).
  • Ignotae Nemini (21 de novembre de 1792).
  • Quae Causa (24 de novembre de 1792).
  • Perpensis Circumstantiis (10 de decembre de 1792).
  • Quare Lacrymae (17 de juny de 1793).
  • Ad Nostras Manus (31 de juliol de 1793).
  • Auctorem Fidei (28 d'agost de 1794).
  • Christi Ecclesiae (30 de decembre de 1797).
  • Constantiam Vestram (10 de novembre de 1798).
  • Cum Nos Superiori (13 de novembre de 1798).
  • Quoties Anime (13 d'agost de 1799)[41]

Beatificació

 
Inscripció que commemora l'obertura i tancament de la Porta Santa pel papa Pío VI en ocasió del Jubileu de 1775. Claustre de la Basílica de Sant Joan de Letrán (Roma).

Referències

  1. ↑ Parets (1998). Diccionari dels Papes i Concilios, Barcelona: Editorial Ariel, p. 398.
  2. ↑ VV. AA. (1958). Història de l'Iglésia Catòlica IV, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, p. 65.
  3. ↑ com-Pío_VI
  4. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 20.
  5. ↑ Història general de l'Iglésia BERAULT-BERCASTEL - Ancos, 1854. Tom VII. Pàgina 272.
  6. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 22.
  7. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 26-27.
  8. ↑ Història general de l'Iglésia BERAULT-BERCASTEL - Ancos, 1854. Tom VII. Pàgina 273.
  9. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 35.
  10. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 41.
  11. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 76.
  12. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 79.
  13. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 42.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Cuadernillos de l'història de l'Iglésia. [1] archivat en Wayback Machine. Cuadernillo 58. Pàgina 239.
  15. ↑ Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 19.
  16. ↑ Ahir i hui de l'Iglésia catòlica en Mèxic Himne a Sant Felipe de Jesús. DUMENGE 5 DE FEBRER DE 2012.
  17. ↑ 17,0 17,1 Història general de l'Iglésia. BERAULT-BERCASTEL - Ancos, 1854. Tom VII. Pàgina 281.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 [2]
  19. ↑ 19,0 19,1 Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 54.
  20. ↑ 20,0 20,1 Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 55.
  21. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgina 57.
  22. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 63,64,65,66.
  23. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 106 i 107.
  24. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 107, 108 i 109.
  25. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 109, 110.
  26. ↑ Històries dels papes Apeles (Pare) - 1999 Pàgina 146.
  27. ↑ Història civil, política i religiosa de Pio VI. Bermejo, Antonio García - 1814. Tom I. Pàgines 49,50 i 52.
  28. ↑ «Història del papat i els Estats Units.». Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2012. Consultat el 7 de giner de 2012.
  29. ↑ «Archbishop John Carroll» (en anglés). Catholic hierarchy. Consultat el 31 de juliol de 2016.
  30. ↑ 30,0 30,1 Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 28.
  31. ↑ Cuadernillos de l'història de l'Iglésia. [3] archivat en Wayback Machine. Cuadernillo 59. Pàgina 241.
  32. ↑ Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 50.
  33. ↑ 33,0 33,1 Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 51.
  34. ↑ Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgines 51-52.
  35. ↑ 35,0 35,1 Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 52.
  36. ↑ 36,0 36,1 Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 57.
  37. ↑ Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 58.
  38. ↑ 38,0 38,1 Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Mort de Pío VI. Pàgina 58
  39. ↑ Pío VII: un papa front a Napoleón Moral Roncal, Antonio Manuel - 2007. Pàgina 12.
  40. ↑ 40,0 40,1 Històries dels papes Apeles (Pare) - 1999 Pàgina 144.
  41. ↑ [4].
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 42,6 [5].
  43. ↑ [6] Santoral Franciscano.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pío_VI&oldid=1397737»