Basílica de Sant Pedro

Basílica de Sant Pedro

   

La basílica papal de Sant Pedro (en latín: Basilica Sancti Petri; ), coneguda comunament com a basílica de Sant Pedro, és un temple catòlic situat en la Ciutat del Vaticà.

La basílica conta en el major espai interior d'una iglésia cristiana en el món, presenta 193 m de llongitut, 44,5 m d'altura, i comprén una superfície de 2,3 hectàrees.^{cita requerida} L'altura que li conferix la seua cúpula fa que la seua figura domine l'horisó de Roma. És considerada com un dels llocs més sagrats del catolicisme. Li l'ha descrit com a «ocupant d'una posició única en el món cristià», i com «la més gran de totes les iglésies de la cristiandat». És una de les quatre basíliques majors i una de les iglésies que es deuen visitar en el pelegrinage de les sèt iglésies de Roma per a alcançar l'indulgència plenària.

En la tradició catòlica, la basílica es troba situada sobre el lloc de sepeli de sant Pedro, que va ser un dels dotze apòstols de Jesús de Nazaret, primer bisbe de Antioquía, primer bisbe de Roma i, per lo tant, el primer dels pontífexos. La tradició i les evidències històriques i científiques sostenen que la sepultura del Sant està directament baix del altar major de la basílica. També la majoria dels papes han segut enterrats en Sant Pedro des de l'época paleocristiana.

En el lloc de la basílica han existit iglésies des del IV. La construcció de l'actual edifici, sobre l'antiga basílica constantiniana, va escomençar el 18 d'abril de 1506, per orde del papa Juliol II, i va finalisar el 18 de novembre de 1626. En ella varen treballar alguns dels arquitectes més renombrados de l'història, com Donato Bramante, Miguel Ángel o Bernini.

A pesar de la creència popular, Sant Pedro no és una catedral, ya que l'archibasílica de Sant Joan de Letrán és la verdadera catedral de Roma.

Estatus

Vore també: Anex:Tombes papals

La basílica de Sant Pedro és una de les quatre basíliques papals o basíliques majors de Roma; les atres són l'archibasílica de Sant Joan de Letrán, la basílica de Santa María la Major i la basílica de Sant Pablo Extramuros.

La basílica de Sant Pedro no és ni la sèu oficial del papa, ni és la primera basílica de Roma, puix este honor ho ostenta la archibasílica de Sant Joan de Letrán; tampoc és la parròquia de la Ciutat del Vaticà, ya que actualment és la Capella Paulina la que funciona com a tal. No obstant, és la principal iglésia pontifícia en celebrar-se en ella la majoria de les cerimònies papals pel seu tamany, a la seua proximitat a la residència papal i a la seua ubicació dins de la Ciutat del Vaticà.

La Càtedra de Sant Pedro és una cadira antiga que se supon va ser utilisada per sant Pedro, pero que en realitat va ser un regal de Carlos el Calvo, i utilisada per varis papes. Ocupa una posició elevada en l'àbsit, en un relicario de bronze sostingut per figures dels Doctors de l'Iglésia, i allumenada per una vidriera que representa al Esperit Sant.

Història

Tomba de Sant Pedro

Artícul principal → Tomba de Sant Pedro.

Despuix de la crucifixió i resurrecció de Jesús, en el segon quart del I, es registra en el lliure bíblic dels Fets dels Apòstols que un dels seus dotze discípuls, Simón Pedro, un peixcador de Galilea, ocupa una posició de liderage entre els seus seguidors, tenint gran importància en la fundació de l'Iglésia cristiana.

Simón Pedro, despuix d'un ministeri d'uns trenta anys, va viajar a Roma. En l'any 64, durant el regnat del emperador Nerón, els cristians varen ser responsabilisats del gran incendi de Roma, per lo que Pedro va ser martirisat, de la mateixa manera que molts atres cristians. Va ser crucificat cap avall, per petició pròpia, perque es considerava indigne de morir de la mateixa manera en que lo havia fet Crist. La crucifixió va tindre lloc prop del obelisc egipcíac que hi havia en un extrem del Circ de Nerón. Este obelisc va ser dut des de la ciutat d'Heliópolis per Calígula en l'any 37 d. C. Es troba actualment en la Plaça de Sant Pedro, i és venerat com un «testic» de la mort de l'apòstol. És un dels varis antics obeliscs de Roma.

Segons la tradició, els restants de Pedro varen ser enterrats a les afores del Circ, en la Tossal Vaticà, alvançant per la Via Cornelia, que partia del Circ, a menys de 150 m del lloc de la seua mort. La tomba de Pedro estava marcada per una roca de color roig, símbol del seu nom, que els servia als cristians per a identificar-la i, al mateix temps, caria de sentit per als no cristians, lo que evitava possibles represàlies. Anys més tart, en este lloc es va construir un santuari o "cella memoriae", que casi 300 anys despuix es va convertir en l'antiga basílica de Sant Pedro.

En 1939, durant el papat de Pío XII, es va realisar una investigació arqueològica de 10 anys de duració en la cripta de la basílica, que permaneixia inaccessible des del IX. De fet, l'àrea coberta per la Ciutat del Vaticà havia segut un cementeri des d'abans de la construcció del Circ de Nerón. Ademés, allí eren enterrades les víctimes de les eixecucions del circ, aixina com numerosos cristians que varen optar per ser enterrats prop de l'apòstol. Les excavacions varen revelar, en diferents nivells, els restants dels santuaris que varen existir en les époques de Clemente VIII (1594), Calixto II (1123) i Gregorio I (590-604). Totes les construccions es trobaven sobre un edículo que contenia fragments d'ossos en un pany teñir de púrpura en adorns d'or. A pesar de que no es va poder determinar en certea que els ossos anaren els de Pedro, les vestimentes sugerien un sepeli de gran importància. El 23 de decembre de 1950, el papa Pío XII va anunciar el descobriment de la tomba de l'apòstol sant Pedro.

Antiga basílica

Artícul principal → Antiga basílica de Sant Pedro.

l'antiga basílica va ser construïda en el lloc a on es trobava la tomba de Pedro, no llunt del circ de Nerón. Les obres varen ser ordenades per l'emperador Constantino, a costa del papa Selvada I; varen escomençar entre el 326 i el 330, i varen finalisar 30 anys despuix. Davant l'altar major d'esta iglésia varen ser coronats molts emperadors, com Carlemany, a qui el papa #León III va impondre la corona imperial el dia de Nadal de l'any 800.

Pla de reconstrucció

A finals del XV, despuix del periodo del papat de Aviñón, la basílica paleocristiana es trobava prou deteriorada i amenaçava en derrocar-se. El primer papa que va considerar la reconstrucció o, a lo manco, fer canvis radicals, va ser Nicolás V en 1452. Va encarregar el treball en l'antic edifici a Leon Battista Alberti i Bernardo Rossellino, que va anar l'encarregat de dissenyar els canvis més importants. En el seu proyecte, Rossellino va mantindre el cos llongitudinal de cinc naus cobertes en sostres abovedados i va renovar el transepto en la construcció d'un àbsit més ampli al que va afegir un cor; esta nova intersecció entre el travessia i l'àbsit es cobriria en una volta. Esta configuració ideada per Rossellino va influir en el posterior proyecte de Bramante. Les obres es varen interrompre tres anys despuix, a la mort del papa, quan els murs tan sol alcançaven a alçar-se un metro del sol. No obstant, el papa va ordenar el derrocament del Coliseu de Roma i, en el moment de la seua mort, 2 522 carretadas de pedra havien segut transportades per al seu us en el nou edifici.

Cinquanta anys despuix, en 1505, baix el pontificat de Juliol II, es varen reiniciar les obres, en l'idea de que el nou edifici fora el marc adequat per a acollir la seua sepultura; el papa pretenia en l'obra «engrandir-se a sí mateixa en l'imaginació popular». Per a això es va celebrar un concurs, existint actualment varis dels dissenys en la Galeria dels Uffizi en Florencia. El pla iniciat per Juliol II va continuar a través dels papats de #León X (1513-1521), Adriano VI (1522-1523), Clemente VII (1523-1534), Paulo III (1534-1549), Juliol III (1550-1555), Marcelo II (1555), Paulo IV (1555-1559), Pío IV (1559-1565), sant Pío V (1565-1572), Gregorio XIII (1572-1585), Sixto V (1585-1590), Urbà VII (1590), Gregorio XIV (1590-1591), Inocencio IX (1591), Clemente VIII (1592-1605), #León XI (1605), Paulo V (1605-1621), Gregorio XV (1621-1623), Urbà VIII (1623-1644) i d'Inocencio X (1644-1655).

Construcció

El papa Juliol II es va propondre continuar les obres iniciades per Nicolás V, pero en 1505 va decidir la construcció d'una nova basílica ex-novo, d'acort en la nova estètica renaixentista.

Proyecte de Bramante

La colocació de la primera pedra va tindre lloc el 18 d'abril de 1506. El propi Juliol II va elegir esta data com la més propícia per a escomençar les obres per consell dels seus astròlecs, que prèviament havien realisat els càlculs per mandat seu. El proyecte va ser encarregat a l'arquitecte Donato d'Angelo Bramante, aplegat poc abans des de Milà, i que s'havia guanyat la confiança del papa per damunt de l'anterior arquitecte, Giuliano dona Sangallo. Inclús es va encarregar del disseny del Pati del Belvedere. El proyecte consistia en un edifici en planta de creu grega inscrita en un quadrat i coberta per cinc cúpules, la central de major tamany i recolzada en quatre grans pilars, inspirant-se en la basílica de Sant Marcos, i un clar eixemple de planta centralisada típica del Renaixença. La cúpula central, inspirada en la del Panteó de Agripa, se situava sobre la travessia, i les restants en els ànguls. Esta idea va quedar plasmada en una medalla falcada per Caradosso per a commemorar la colocació de la primera pedra del temple el 18 d'abril de 1506. En la construcció de l'iglésia també va resultar important l'aplicació dels estudis teòrics de Francesco vaig donar Giorgio, Filarete i, sobretot, de Leonardo dona Vinci, per a iglésies de planta centralisada, els resultats de la qual estan clarament inspirats en la planta octogonal de la catedral de Florencia.

Els treballs es varen iniciar en el derrocament de la basílica paleocristiana, lo que va ser molt criticat dins i fòra de l'Iglésia per personalitats com Erasmo de Róterdam o Miguel Ángel, que va criticar la destrucció de les columnes de l'antiga basílica. Bramante va ser malnomenat «mestre ruïnós», i Andrea Garner es va burlar d'ell en la sàtira Scimmia («Mona»), publicada en Milà en 1517, a on presenta a l'arquitecte fallit davant sant Pedro, que li recrimina el derrocament quan li propon la reconstrucció del cel. A estos escàndals va caldre sumar-li el de la venda d'indulgències per a la construcció de la basílica, lo que va tindre un paper important en el naiximent de la Reforma Protestant de Martín Lutero, que va vore els treballs en el seu viage a Roma a finals de 1510, i segons el que escriuria les noventa y cinco tesis. En tot açò, Bramante no va poder vore alvançar massa l'obra, puix va morir en 1514, quan solament s'havien edificat poc més que els quatre grans pilars que devien sostindre la gran cúpula central. El proyecte de Bramante estava constituït per pilastres jagantesques i una gran cúpula semiesfèrica sostinguda per un tambor de columnes. L'espai generat en l'interior era una magnífica manifestació de l'image renaixentista. Sobre l'exterior, no posseïa una autèntica frontera, ya que esta era d'importància secundària.

• 
  Proyecte de Bramante.
• 
  Medalla en el proyecte de Bramante.
• 
  Traces originals de Bramante.

Proyectes de Rafael i Sangallo

Des de 1514 es va fer càrrec de la direcció de l'obra Rafael Sanzio, en fra Giovanni Giocondo i Antonio dona Sangallo el Jove, que va continuar dirigint les obres, junt a Baldassarre Peruzzi, despuix de la mort de Rafael en 1520. Tots ells varen canviar el pla de Bramante, optant per dissenys que s'inspiraven en la tradicional planta basilical de creu llatina en un cos llongitudinal de tres naus. Sangallo va presentar en 1546 un costós model de fusta, en l'actualitat almagasenat en la basílica, en el que sintetisava totes les idees sorgides en anterioritat. Va defendre la planta centralisada ideada per Peruzzi, coberta per una enorme cúpula major que la planejada per Bramante, i arrematada en un jagantesc doble tambor; el conjunt quedava flanquejat per dos alts campanars.

• 
  Proyecte de Rafael.
• 
  Disseny de Sangallo.

Proyecte de Miguel Ángel

Despuix de la mort de Sangallo en 1546, el papa Paulo III va encomanar la direcció de les obres a Miguel Ángel Buonarroti, qui va reprendre l'idea de Bramante de planta en creu grega. El disseny original de Bramante presentava problemes estructurals que va caldre corregir. Baix la direcció de Miguel Ángel es varen alçar els murs de l'àbsit, d'una imponent grandiosidad. No obstant, l'aportació més important del geni va ser la gran cúpula que es troba just sobre l'altar major i el lloc a on la tradició indica que es localisa la tomba de l'apòstol sant Pedro. És una estructura que, encara que molt pesada, sembla surar en l'aire. La construcció de la cúpula es va concloure vintiquatre anys despuix de la mort de Miguel Ángel segons el disseny definitiu de Domenico Fontana i Giacomo della Porta, que a penes varen modificar els plans del mestre. Els mosaics de l'interior de la cúpula són de Giuseppe Cesari, i representen les distintes #jerarquia de sants en la glòria celestial, estant representat Deu Pare en la llanterna central.

• Gravats del proyecte de Miguel Ángel, per Étienne Dupérac
• 
  Vista exterior.
• 
  Secció.

Conclusió de l'obra

Vore també: Plaça de Sant Pedro

La configuració actual de la basílica en forma de creu llatina va ser obra de Carlo Maderno, qui durant el pontificat de Paulo V va afegir tres crujir noves i va proyectar la frontera, composta de balconadas i recorreguda per columnes d'orde jaganta. La basílica es va donar per conclosa en 1626 i va ser consagrada solemnement pel papa Urbà VIII, encara que encara quedaven molts detalls per terminar.

Gian Lorenzo Bernini, a instàncies d'Alejandro VII, va proyectar l'immensa plaça de Sant Pedro i la columnata que la rodeja. Damunt d'ella i per tot el perímetro de la plaça s'aprecien numeroses estàtues de sants i santes de totes les époques i llocs. Damunt de la frontera de la basílica es troben les estàtues d'onze dels apòstols (llevat sant Pedro), sant Juan Bautista i, en el centre, Crist. Bernini va anar també el responsable d'acometre els dissenys i plans per a les torres campanar que devien completar la frontera deixada per Maderno; l'única torre completada baix la direcció de Bernini, entre 1638 i 1641, va tindre que ser demolida poc despuix de la seua elevació davant els evidents signes d'inestabilitat de l'estructura. Els rellonges que ocupen els extrems de la frontera es varen incloure a finals del XVIII, i són obra de Giuseppe Valadier, qui, aixina mateix, va situar l'immensa campana fosa prèviament en un dels cossos laterals, que són tot quant pot considerar-se com a campanar una volta que es va determinar no tornar a plantejar la construcció de torres en la frontera.

Bernini es va ocupar també de gran part de la decoració interior del temple. La seua obra més destacada a este respecto és l'espectacular baldaquino, de bronze massiç, sobre l'altar major de la basílica. El bronze utilisat en la construcció del baldaquino va ser extret dels casetones de la cúpula del Panteó de Agripa de Roma, lo que va donar peu a la frase: «Quod senar fecerunt barbari, fecerunt Barberini», expressió llatina que significa: «Lo que no varen fer els bàrbars, ho han fet els Barberini», en referència a Urbà VIII, en que el seu papat es va completar. Format per quatre columnes torsas en volutes, presenta decoració vegetal, àngels i teles simulades; en tots els llocs apareixen les abelles, símbol heràldic dels Barberini, a la família dels quals pertanyia el pontífex.

Bernini va intervindre, ademés, en la decoració de l'interior del àbsit, que va proyectar com una fulgurant glòria entorn a un óculo en la coloma del Esperit Sant, situant davall un relicario en la Càtedra de Sant Pedro sostinguda per les jagantesques escultures broncíneas dels Pares de l'Iglésia. També va idear la decoració dels pilars de la cúpula, que va concebre com a casetes que albergaren les relíquies més nomenades de la basílica; baix la seua direcció es varen colocar quatre monumentals escultures, representant a santa Elena, sant Andrés, santa Verónica i sant Longinos, ocupant-se ell mateixa de la realisació de l'última. El gran arquitecte va ser sense dubte el favorit dels papes durant el XVII i la seua chafada és omnipresent en l'interior del temple. Ademés de les obres citades, va idear també la decoració de la Capella del Santíssim Sacrament, en un templete flanquejat per àngels adoradores; el monument funerari de la comtesa Matilde vaig donar Canossa, protectora del papat en el medievo; aixina com els sepulcros dels papes Urbà VIII i Alejandro VII, abdós peces clau de l'escultura barroca.

Molts atres artistes varen treballar per a la basílica a lo llarc dels sigles. Entre ells són d'obligada cita l'escultor Alessandro Algardi, autor del célebre relleu L'expulsió de Atila, obra mestra del Barroc, i el mestre del neoclassicisme Antonio Canova, que esculpió la sepultura del papa Clemente XIII. Algunes obres anteriors a la pròpia construcció de la basílica servixen hui per al seu ornament. Entre elles, són destacables el mosaic representant La tempestat del llac Tiberíades, més conegut com La Navicella, obra de Giotto (molt retocat posteriorment), situat als peus del temple; o el monument funerari del papa Inocencio VIII, obra d'Antonio Pollaiuolo. En tot, l'obra d'art més coneguda de quantes alberga la basílica en el seu interior és la Pietat, obra jovenil de Miguel Ángel, una de les seues grans realisacions, que es venera en la primera capella de la dreta.

Arquitectes de la basílica

• 1506: Bramante, en colaboració en Giuliano dona Sangallo.
• 1514: Rafael Sanzio, en colaboració en Giuliano dona Sangallo, que va ser reemplaçat pel seu nebot Antonio dona Sangallo el Jove en 1515, i Fra Giocondo fins a la seua mort eixe mateix any.
• 1520: Antonio dona Sangallo el Jove, en el seu colaborador Baldassarre Peruzzi fins a 1527.
• 1546: Miguel Ángel.
• 1564: Pirro Ligorio i Jacopo Barozzi dona Vignola.
• 1573: Giacomo della Porta en Domenico Fontana.
• 1603: Carlo Maderno.
• 1629: Gian Lorenzo Bernini.

Descripció

La basílica de Sant Pedro és un dels edificis més grans del món. Té 218 m de llarc i 136 m d'altura fins a la cúpula; presenta una superfície total de 23 000 m². L'edifici està conectat en el palau Apostólico per un corredor a lo llarc del passadiç al costat de la Scala Regio, junt a la frontera de la plaça de Sant Pedro, i dos corredors que ho conecten en la sacristia adjacent. Estos passos elevats varen ser ideats per Miguel Ángel, de modo que la seua presència no interromp el perímetro de la basílica i permet l'existència de ramificacions en el temple. L'exterior està construït en travertino, i es caracterisa per l'us del orde jaganta a partir del com s'establix l'àtic. Esta configuració és idea de Miguel Ángel i es va mantindre en el cos llongitudinal afegitó per Carlo Maderno.

L'interior de la basílica estaja 45 altars i 11 capelles que guarden obres d'art molt valioses, entre elles algunes de l'antiga basílica, com l'estàtua de bronze de Sant Pedro (núm. 89), atribuïda a Arnolfo vaig donar Canvi.

Exterior

Els murs exteriors de la basílica, exceptuant la frontera principal, es componen per superfícies planes separades per pilastres. El primer cos presenta enormes hornacines en les que es troben escultures de sants de gran tamany, destinades per Juan Pablo II a commemorar a sants i fundadors de l'era cristiana; sobre estes es troben les grans finestres que allumenen l'interior del temple. Sobre el entablamento s'òbrin atres finestres, de menor tamany. Algunes de les escultures que es troben en l'exterior són les de santa Teresa dels Andes, obra de Juan Eduardo Fernández Cox, Santa Teresa de Jesús Jornet, Santa Mariana de Jesús, Sant Josemaría Escrivá, obra de Romà Cosci, Santa Genoveva Torres, obra de Alessandro Romà, Santa Soletat Torres Acosta, Santa Brígida de Suècia, Santa Catalina de Siena, Sant Josep Manyanet i Vives, Sant Gregorio I el Iluminador, Santa María Josefa del Sagrat Cor, San Marcelino Champagnat, Santa Rafaela María del Sagrat Cor, obra de Marc August Ames, i Sant Marón, del mateix autor i que va ocupar en 2011 l'última hornacina que quedava lliure en la basílica.

Frontera principal

La frontera principal de la basílica medix 115 m d'ample i 46 m d'altura. Va ser construïda per l'arquitecte Carlo Maderno entre 1607 i 1614. S'articula per mig de l'utilisació de columnes d'orde jaganta que emmarquen l'entrada i el «Balcó de les bendicions», lloc des d'a on s'anuncia als fidels l'elecció del nou papa, i des d'a on este impartix la bendició Urbi et Orbi. Despuix del balcó es troba un gran saló, usat pel papa per a audiències i atres actes, cridat «Aula de les bendicions». A continuació, es troba un altorrelieve d'Ambrogio Buonvicino realisat en 1614, titulat L'entrega de les claus a Sant Pedro. En l'entablamento, situat baix del frontón central, es troba gravada l'inscripció:

IN HONOREM PRINCIPIS APOST PAVLVS V BVRGHESIVS ROMANVS PONT MAX AN MDCXII PONT VII

En honor del Príncip dels Apòstols, Paulo V Borghese, Romà Pontífex Màxim, any 1612, any sèptim del seu pontificat.

La frontera està precedida per dos estàtues de sant Pedro i sant Pablo, tallades en 1847 per Giuseppe De Fabris i Adamo Tadolini, respectivament, per a substituir a unes anteriors realisades per Paolo Taccone i Mine del Reame en 1461. En la part superior de la frontera se situa l'àtic, en el que s'òbrin huit finestres decorades en pilastres. Coronant l'àtic s'ubica una balaustrada a on se situen 13 estàtues de 5,7 m: en el centre apareix Crist Redentor, Juan el batiste a la seua dreta, i dèu dels dotze apòstols, llevat Sant Pedro. Les escultures són, d'esquerra a dreta: Judas Tadeo, Mateo, Felipe, Tomás, Santiago el Major, Juan el batiste, Crist Redentor, Andrés, Juan l'evangeliste, Santiago el Menor, Bartolomé, Simón i Matías. A cada costat hi ha dos rellonges realisats en 1785 per Giuseppe Valadier. Baix el rellonge de l'esquerra es troben les campanes de la basílica. La frontera va ser restaurada en motiu del jubileu de l'any 2000.

• 
  San Pedro.
• 
  Vista des d'arrere de les estàtues que coronen la frontera.
• 
  San Pablo.

Campanes

La basílica conta en sis campanes:

• La primera és la «Campanone», situada baix el rellonge. La seua nota és fa menor, té un diàmetro de 2,316 m i un pes estimat de 8950 kg.
• La següent és «Campanoncino», realisada en 1725 per Inocencio Casini. Té un diàmetro d'1,772 m, una massa de 3640 kg i la seua nota és el si menor doble bemol disminuïda 6/16 de semitono.
• La tercera campana és la «Trencada», la més antiga de totes. Va ser realisada per Guidotto Pisano en el XIII i la seua funció original era convocar als auditors del Tribunal de la Trencada Romana. El seu pes és de 1815 kg. La seua nota és re menor disminuïda 6/16 de semitono.
• La quarta campana és «Predica», realisada en 1909 per Giovanbattista Lucent, la qual pesa 830 kg. La seua nota és el fa major disminuïda 8/16 de semitono.
• La quinta és «Au María», refosa en 1932 per Daciano Colbachini. Té un diàmetro de 75 cm i 250 kg de pes. La seua nota és si major disminuïda 5/16.
• L'última campana és «Campanella», fosa en 1825 per Louis Lluïx. Pesa 235 kg i la seua nota és do major disminuïda 3/16 de semitono.

Quan sonen les sis campanes al unísono es diu plenum. Açò succeïx en les festes més importants de l'any llitúrgic: Pasqua de Resurrecció, Nadal, Epifanía i Pentecostés. Ademés, sonen en la solemnitat de Sant Pedro i Sant Pablo, el 29 de juny. Des del cónclau de 2005, les campanes de sant Pedro tenen un paper important posat que el seu sò és diferent en funció del resultat de les votacions. Esta mida es va aplicar per a eliminar qualsevol dubte sobre el color del fum que precedix a l'anunci «Habemus Papam».

Pòrtic

El pòrtic es troba situat entre els cinc arcs que s'òbrin en la frontera i les portes del temple. L'entrada està flanquejada per dos estàtues eqüestres: Carlemany (núm. 2), a l'esquerra, obra d'Agostino Cornacchini en 1725, i Constantino (núm. 8), obra de Bernini en 1670, situada davant l'entrada del palau Apostólico per la Scala Regio. La volta està decorada en disseny de Martino Ferrabosco pero realisada per Ambrogio Buonvicino, i inclou les escultures de treinta y dos papes, situades als costats de les lunetas, que contenen relleus en els que es representen episodis de la vida de Sant Pedro.

En la paret per damunt de l'entrada principal de la basílica es troba una part del mosaic anomenat La Navicella, obra de Giotto i que es trobava en l'antiga basílica de Sant Pedro, colocada en 1674 (núm. 1).

Portes

L'accés a la basílica des del pòrtic es realisa per mig de cinc portes, d'esquerra a dreta són: «Porta de la Mort», «Porta del Ben i del Mal», «Porta de Filarete», «Porta dels Sacraments» i «Porta Santa».

Porta de la Mort

La «Porta de la Mort» (núm. 3) va ser encarregada per Juan XXIII i realisada en 1963 per l'escultor Giacomo Manzú i pren el seu nom per ser esta la porta d'eixida dels cortejos fúnebres dels papes. Es presenten quatre panels: en el primer hi ha una representació de la Deposición de Crist i l'Asunción de María. En el segon es representen els símbols de la Eucaristía, el pa i el vi. En el tercer quadro apareix el tema de la mort, representant l'assessinat d'Abel, la mort de José, el martiri de sant Pedro, la mort de Juan XXIII (en un cantó apareix el títul de l'encíclica Pacem in terris), la mort en l'exili de Gregorio VII i sis animals en l'acte de la mort. En la cara interna de la porta es troba la chafada de la mà de l'escultor i un moment del Concili Vaticà II en el que la primera moradura africà, Laurean Rugambwa, rendix homenage al papa.

Porta del Ben i del Mal

La «Porta del Ben i del Mal» (núm. 4) és obra de Luciano Minguzzi, realisada entre 1970 i 1977.

Porta de Filarete

La «Porta de Filarete» o «porta central» (núm. 5) va ser manada construir pel papa Eugenio IV a Antonio Averulino Filarete, que la va realisar entre 1439 i 1445. Està feta de bronze i dividida en dos fulls, cada una de les quals presenta tres quadros superposts. En els quadros en la part superior es representen a l'esquerra a Crist entronisat i a la dreta a la Verge entronisada; en els panels centrals estan representats sant Pedro entregant les claus al papa Eugenio IV i sant Pablo en una espasa i un gerro de flors. Els quadros inferiors presenten el martiri dels dos sants: a l'esquerra la decapitació de Sant Pablo, i a la dreta la crucifixió de Sant Pedro. Els panels estan emmarcats per medallones en els perfils dels emperadors, i entre ells frisos en episodis del pontificat d'Eugenio IV. En la part interna es troba l'inusual firma de l'autor.

• 
  Firma de Filarete en l'interior de la porta.

Porta dels Sacraments

La «Porta dels Sacraments» (núm. 6) va ser construïda per Venanzo Crocetti i inaugurada per Pablo VI el 12 de setembre de 1965. En ella apareix un àngel anunciant els sèt sacraments.

Porta Santa

La porta de la dreta és la «Porta Santa» (núm. 7), realisada en bronze per Vico Consorti en 1950 i donada al papa Pío XII pels catòlics suïssos per al jubileu d'eixe any. En dos plaques existents a abdós costats de la porta es troben l'escut de Pío XII i la bula de Bonifacio VIII que va convocar el primer jubileu en 1300. En el entablamento de l'arc sobre la porta apareix l'inscripció: PAVLVS V PONT MAX ANY XIII. Just damunt de la porta es troba l'inscripció: GREGORIVS XIII PONT MAX. Entre estes dos inscripcions es troben les plaques que recorden la seua recent obertura:

IOANNES PAVLVS II P.M. PORTAM SANCTAM ANNO IVBILAEI MCMLXXVI A PAVLO PP VI RESERVATAM ET CLAVSAM APERVIT ET CLAVSIT ANNO IVB HVMANE REDEMP MCMLXXXIII – MCMLXXXIV	IOANNES PAVLVS II P.M. ITERVM PORTAM SANCTAM APERVIT ET CLAVSIT ANNO MAGNI IVBILAEI AB INCARNATIONE DOMINI MM-MMI	PAVLVS VAIG VORE PONT MAX HVIVS PATRIARCALIS VATICANAE BASILICAE PORTAM SANCTAM APERVIT ET CLAVSIT ANNO IVBILAEI MCMLXXV
En l'any jubilar de 1983-1984 per la redenció humana, Juan Pablo II, Pontífex Màxim, va obrir i va tancar la Porta Santa, tancada i sagellada pel papa Pablo VI en 1976.	Juan Pablo II, Pontífex Màxim, novament va obrir i va tancar la Porta Santa l'any del Magne Jubileu de l'Encarnació del Senyor. 2000-2001.	Pablo VI, Pontífex Màxim, va obrir i va tancar la Porta Santa d'esta basílica patriarcal vaticana l'any jubilar de 1975.

Esta porta permaneix tancada i tapada en ciment per la seua banda interior. Solament el papa pot obrir-la i tancar-la en els Anys Sants, permaneixent tot eixe any oberta per a l'accés dels fidels que poden guanyar indulgències. En novembre de 2015, el mur que la mantenia sagellada va ser derribat cuidadosadament, extraent del seu interior un cofre en les claus de la porta i atres documents, com a preparatiu per a l'inici del Jubileu de la Misericòrdia.

Nau central

L'espai interior està dividit en tres naus separades per grans pilars. La nau central medix 187 metros de llarc i 45 metros d'altura; està coberta per una gran volta de canó. Entre els anys 1962 i 1965 esta nau va acollir les sessions del Concili Vaticà II.

cal destacar el particular disseny del sol de marbre, que presenta elements de l'antiga basílica, com el disc de pórfido roig egipcíac sobre el que es va agenollar Carlemany el dia de la seua coronació. La nau presenta una superfície de dèu mil metros quadrats de mosaics, frut del treball de molts artistes, principalment dels sigles XVII i XVIII, tals com Pietro dona Cortona, Giovanni De Vecchi, Cavaller de Arpino i Francesco Trevisani.

En els arcs es troben estàtues de les virtuts. En els pilars de l'esquerra, començant per la porta, l'autoritat eclesiàstica, la justícia divina, la virginitat, l'obediència, l'humiltat, la paciència, la justícia i la fortalea. En els de la dreta, començant per l'altar, la caritat, la fe, l'inocència, la pau, la clemència, la constància, la misericòrdia i la força.

En els pilars s'òbrin hornacinas en les que es troben les escultures de 39 sants fundadors. En els pilars de la dreta, estan les estàtues de Santa Teresa de Jesús (núm. 93, 1754), Santa Magdalena Sofia Barat (núm. 93, 1934), Sant Vicente de Paúl (de Pietro Bracci, núm. 92, 1754), Sant Joan Eudes (núm. 92, 1932), Sant Felipe Neri (núm. 91, 1737), Sant Joan Batiste de La Salle (núm. 91, 1904), l'antiga estàtua de bronze de Sant Pedro (d'Arnolfo vaig donar Canvi, núm. 89, 1300) i Sant Joan Bosco (núm. 90, 1936). En els pilars de l'esquerra: San Pedro d'Alcántara (núm. 72, 1713), Santa Lucía Filippini (núm. 72, 1949), Sant Camilo de Lelis (núm. 73, 1753), Sant Luis María Grignion de Montfort (núm. 73, 1948), Sant Ignacio de Loyola (de Camillo Rusconi, núm. 74, 1733), San Antonio María Zaccaria (núm. 74, 1909), Sant Francisco de Paula (núm. 75, 1732) i San Pedro Fourier (núm. 75, 1899).

En el perímetro de la nau apareix, situat en l'entablamento baix la volta, en lletres de dos metros d'altura, l'inscripció:

• 
  Santa Teresa de Jesús
• 
  Sant Vicente de Paúl
• 
  Sant Felipe Neri
• 
  Sant Camilo de Lelis
• 
  San Pedro d'Alcántara
• 
  San Ignacio de Loyola
• 
  San Antonio María Zaccaria
• 
  Sant Francisco de Paula

Nau de l'epístola

És la nau situada a la dreta. La primera capella estaja la Pietat, de Miguel Ángel (núm. 9). Alvançant per la nau es troben els monuments funeraris de #León XII (núm. 10), obra de Giuseppe De Fabris, i la reina Cristina de Suècia (núm. 11), de Carlo Fontana. A continuació es troba la capella de sant Sebastián (núm. 13), presidida per un gran mosaic del martiri del sant, obra de Pier Paolo Cristofari, basat en un quadro de Domenichino; el sostre està decorat en mosaics de Pietro dona Cortona. Baix l'altar es conserven, des de la seua #beatificació en 2011, els restants de sant Juan Pablo II, despuix d'una llosa de marbre en l'inscripció «SANCTVS IOANNES PAVLVS PP. II».

En esta capella també es conserven els monuments funeraris de Pío XI (núm. 12) i Pío XII (núm. 14), realisats durant el XX.

A continuació es troben els monuments a Inocencio XII (núm. 15), realisat per Filippo della Valle en 1746, i a Matilde de Canossa (núm. 16), fet per Gian Lorenzo Bernini en 1633. La següent és la Capella del Santíssim Sacrament (núm. 17), protegida per una porta dissenyada per Francesco Borromini. En esta capella es conserva el Santíssim Sacrament. Junt al ciborio de bronze i lapislázuli que presidix l'altar, hi ha dos àngels adoradores, i unes grans llànties d'oli ardint permanentment. La capella va ser dissenyada per Carlo Maderno per a conectar l'actual basílica en el cos de l'antiga. Es caracterisa per tindre un sostre més baix que el cos de la basílica, per lo que es tanca en un àtic que oculta la diferent elevació de la coberta. Conté dos monuments: el de Gregorio XIII (núm. 18), obra de Camillo Rusconi de 1723, i el de Gregorio XIV (núm. 19). A partir d'ací comença la girola que rodeja l'espai al voltant de la cúpula.

• 
  Pietat, de Miguel Ángel.
• 
  Monument a la Reina Cristina de Suècia.
• 
  Monument a Inocencio XII.
• 
  Monument a Matilde de Canossa.
• 
  Monument a Gregorio XIII.

Nau de l'evangeli

És la nau situada a l'esquerra. La primera capella és la «Capella del Batisme» (núm. 71), dissenyada per Carlo Fontana i decorada en mosaics de Baciccio realisats posteriorment per Francesco Trevisani; el mosaic que es troba darrere de l'altar imita una pintura de Carlo Maratta existent en la basílica de Santa María dels Àngels i els Màrtirs.

Despuix d'esta capella es troben els monuments funeraris que contenen les tombes de Clementina Sobieski (núm. 70), obra de Pietro Bracci de 1742, i la dels Estuardo (núm. 69), obra d'Antonio Canova de 1829, en els #enterrament del rei Jacobo III i els seus fills Carlos Eduardo Estuardo i el moradura Enrique Benedicto Estuardo. A continuació es troba la «Capella de la Presentació» (núm. 67), en l'altar del qual es troba el cos de sant Pío X. En les seues parets es troben els monuments a Juan XXIII (núm. 66) i a Benedicto XV (núm. 68), realisats en el XX. Seguidament, es troba el monument a Pío X (núm. 65), de 1923, i la tomba d'Inocencio VIII (núm. 64), realisada per Antonio Pollaiuolo en el XV.

Per últim, es troba la Capella del Cor (núm. 63), presidida per l'Altar de l'Inmaculada Concepció (núm. 62). L'Inmaculada de l'altar va ser coronada per Pío IX i de nou per Pío X. En l'altar s'ubiquen els restants de Sant Juan Crisóstomo, que Juan Pablo II va compartir en l'Iglésia Ortodoxa, i les relíquies de Sant Francisco i Sant Antonio. La capella és bessona a la Capella del Santíssim Sacrament, situada en el costat de l'epístola, per lo que presenta la mateixa configuració. En l'últim pilar abans de passar a la girola s'ubiquen els monuments a #León XI (núm. 61), obra d'Alessandro Algardi en 1644, i a Inocencio XI (núm. 60).

• 
  Monument a Clementina Sobieski
• 
  Monument als Estuardo
• 
  Monument a Benedicto XV
• 
  Tomba d'Inocencio VIII
• 
  Tomba de #León XI
• 
  Monument a Inocencio XI

Girola

La girola o deambulatorio és l'espai que rodeja els quatre pilars que sostenen la cúpula i és el cor de l'iglésia tal i com l'havia dissenyat Miguel Ángel.

En el pilar que correspon en la nau de l'epístola es troba l'Altar de sant Jerónimo (núm. 20), en la tomba del papa Juan XXIII, sobre la qual es troba un gran mosaic d'un quadro de Domenichino. L'espai que queda entre la Capella del Sacrament i la travessia acull la Capella Gregoriana (núm. 21), tancada per una volta que en l'exterior conforma una de les dos cúpules menors. Ací es troba el monument a Gregorio XVI (núm. 22), obra de Luigi Amici entre 1848-1857. Junt a esta, en el mur nort, es troba el «Altar de la Verge del Perpetu Recobre» (núm. 23), a on es troben les relíquies de sant Gregorio Nacianceno. Al costat està l'Altar de sant Basilio (núm. 24), adornat en un mosaic del XVIII, a on es troben els restants de sant Josafat Kuncewicz i, front a est, el monument funerari de Benedicto XIV (núm. 25).

Una volta creuat el transepto apareix l'Altar de la Navicella (núm. 32), i, enfronte, el monument a Clemente XIII (núm. 31), d'Antonio Canova de 1787-1792. Seguidament es troben els altars del Arcàngel Sant Miguel (núm. 33), de Santa Petronila (núm. 34) i de «Sant Pedro i la resurrecció de Tabitha» (núm. 36). En el mur oest es troba el monument a Clemente X (núm. 35), obra de Mattia de Rossi de finals del XVII.

En el costat sur de la girola es troba, en la columna de la cúpula, un altar presidit per un mosaic que reproduïx el célebre quadro de La Transfiguración, de Rafael (núm. 59), en l'altar del qual es troba el cos del beato Inocencio XI. La capella adjacent, similar a la Gregoriana, és la «Capella Clementina» (núm. 58); en ella es troben els monuments funeraris de Gregorio Magne (núm. 56) i de Pío VII (núm. 57), de Bertel Thorvaldsen de 1831, únic artiste no catòlic que va treballar en la basílica. A continuació s'ubica l'Altar de la Mentira (núm. 55), adornat en un mosaic del XVIII; front a este es troba el monument a Pío VIII (núm. 54), obra de Pietro Tenerani en 1866, en una porta que conduïx a la Sacristia Major de la basílica.

A l'atre costat del transepto es troba el monument funerari al papa Alejandro VII (núm. 47), una notable obra de Gian Lorenzo Bernini que mostra al papa absorto en oració, en la mort, representada per un esquelet sostenint un rellonge d'arena, per damunt d'una porta que simbolisa l'entrada a l'atra vida. Enfront, se situa el «Altar del Sagrat Cor de Jesús» (núm. 48), en mosaics de 1930. A continuació està la «Capella de La nostra Senyora del Pilar» (núm. 44), a on es troben els altars dedicats a la Verge del Pilar (núm. 46) i a #León I el Magne (núm. 45), en un magnífic retaule de marbre d'Alessandro Algardi sobre l'expulsió d'Atila realisat entre 1645-1653. Per últim, abans del presbiteri, es troba el «Altar de Sant Pedro curant a un paralítico» (núm. 43), del XVIII, i la tomba del papa Alejandro VIII (núm. 42).

• 
  Tomba de Juan XXIII.
• 
  Tomba de Benedicto XIV.
• 
  Tomba de Clemente X.
• 
  Tomba de Pío VII.
• 
  Monument a Pío VIII.
• 
  Monument a Alejandro VII.
• 
  Tomba d'Alejandro VIII.

Orgue

L'orgue de la basílica es troba entre la girola i el presbiteri i va ser construït per Tamburini en 1962. Presenta dos cossos que s'ubiquen en els braços de la girola que partixen del presbiteri, respectivament malnomenats «Cornu Epistulae» i «Cornu Evangelii». Estos dos cossos es corresponen en dos òrguens construïts a principis del XX per Vegezzi-Carlo Bossi i Walker. L'orgue del primer cos comprén els registres del segon i tercer teclat, mentres que al segon cos correspon el primer i quart teclat. Els registres de pedal són repartits en dos parts com l'organiste necessite. S'utilisen dos consoles de transmissió elèctrica; una se situa entre les butaques del cor cantor durant les celebracions en l'interior, mentres que una atra s'ubica en la plaça per a les celebracions de l'exterior. Varen ser construïdes pel fabricant Mascioni en 1999.

En 1875, Aristide Cavaillé-Coll li va oferir al papa Pío IX el disseny d'un gran orgue que mai va aplegar a realisar-se, aixina com atres proyectes, sempre provinents de França. En l'actualitat, els organistes són James Edward Goettsche i Gianluca Libertucci.

• 
  «Cornu Evangelii».
• 
  Teclat de l'orgue.
• 
  «Cornu Epistulae».
• 
  Orgue del cor.

Transepto

El transepto nort s'estén cap al palau Apostólico Vaticà i va ser dissenyat i construït per Miguel Ángel, que va ampliar el deambulatorio que havien dissenyat els seus antecessors, de modo que va guanyar algunes casetes per a altars coronats per grans finestres. En el transepto nort, existixen tres altars dedicats a sant Wenceslao (núm. 27), sant Erasmo (núm. 29), i, en el centre, el dels sants màrtirs Procés i Martiniano (núm. 28). El transepto sur és similar a l'anterior, trobant-se els altars dedicats a sant José (núm. 51), en el centre, i els de la Crucifixió de Sant Pedro (núm. 52) i el de sant Tomás (núm. 50).

A lo llarc del transepto, en les casetes dels pilars, se situen escultures de sants i santes fundadors de #congregació i órdens religioses. En el transepto dret: sant Bonfiglio Monaldi (núm. 30, 1906), sant José de Calasanz (núm. 30, 1755), Sant Pablo de la Creu (núm. 85, 1876), sant Bruno (núm. 85, 1744), santa Luisa de Marillac (núm. 26, 1954), sant Pedro Nolasco (núm. 26, 1742), santa María Eufrasia Pelletier (núm. 86, 1942) i sant Juan de Deu (núm. 86, 1745). En la travessia esquerra: sant Guillermo de Vercelli (núm. 49, 1878), sant Norberto de Xanten (núm. 49, 1767), santa Ángela de Mérici (núm. 79, 1866), santa Juliana Falconieri (núm. 79, 1740), santa Juana Antida Thouret (núm. 53, 1949), sant Jerónimo Emiliani (núm. 53, 1757), santa Francisca Cabrini (núm. 77, 1947) i sant Cayetano de Thiene (núm. 77, 1738).

En el perímetro del transepto esquerre apareix, en l'entablamento baix la volta en lletres de dos metros d'altura, l'inscripció:

Per la seua banda en el transepto dret es troba l'inscripció:

• 
  Santa Juliana Falconieri.
• 
   Sant Guillermo de Vercelli.
• 
  Sant Pablo de la Creu.
• 
  Sant Bruno.
• 
  Sant Joan de Deu.

Presbiteri

El presbiteri presenta una estructura similar a la dels extrems del transepto. Està dominat per la Càtedra de Sant Pedro (núm. 39), situada en el centre. És un monumental relicario obra de Gian Lorenzo Bernini, contenint una cadira d'época paleocristiana que segons la tradició era l'utilisada per Sant Pedro; la cadira es recolza en les escultures dels quatre Pares de l'Iglésia. El conjunt apareix allumenat per una vidriera en una coloma, simbolisant l'Esperit Sant.

A l'esquerra de la càtedra es troba el monument a Paulo III (núm. 40), dissenyat per Giacomo della Porta. Per la seua banda, a la dreta es troba la tomba d'Urbà VIII (núm. 38), realisada per Bernini en 1627; el monument està dominat per una estàtua del Papa en l'acte de beneir; flanquegen el sarcòfec figures alegóriques de la Caritat i la Justícia, i en el centre un esquelet escriu l'epitafi. En les columnes se situen les escultures de sant Dumenge de Guzmán (núm. 37, 1706), San Francisco Caracciolo (núm. 37, 1834), Sant Francisco d'Assís (núm. 41, 1727) i Sant Alfonso María de Ligorio (núm. 41, 1839). Per la seua banda, en els pilars de la cúpula se situen les escultures de Sant Benito de Nursia (núm. 81, 1735),Santa Francisca romana (núm. 81, 1850), Sant Francisco de Sals (núm. 83, 1845) i Sant Elías (núm. 83, 1727).

En el perímetro del presbiteri apareix l'inscripció en llatí i grec:

Altar Papal

Artícul principal → Baldaquino de Sant Pedro.

L'Altar Papal es troba en el travessia, situat baix la cúpula, i està emmarcat pel monumental baldaquino de Sant Pedro (núm. 82), obra de Gian Lorenzo Bernini, construït entre 1624 i 1633. Realisat en bronze extret del Panteó, presenta una altura de 30 m. Està sostingut per quatre columnes salomónicas, a imitació de les dotze columnes que s'alineaven front a l'altar de la basílica antiga i que una llegenda migeval remontava al propi Temple de Salomón, devent a ell el seu nom. D'eixes primigènies columnes, huit es varen reutilisar en la decoració dels pilars de la cúpula de Miguel Ángel (dos en cada pilar, sobre les estàtues que miren al baldaquino) i dos en la Capella del Santíssim Sacrament. De les dos restants una es va perdre i l'última es troba en el Tesor (junt a la Sacristia), i és coneguda com colonna degli ossessi («dels posseïts»), puix, sempre segons la tradició, és aquella en que Jesús es va recolzar en predicar als dotze anys, i es creïa en l'Edat Mija que tenia poder per a expulsar als dimonis durant els #exorcisme.

En el centre, a l'ombra del baldaquino, rodejat per l'immens espai baix la cúpula, es troba l'altar papal, un bloc de marbre blanc en forma de paralelepípede, i sobre ell un crucifix de bronze i un joc de sèt candeleros, en el qual solament el papa pot celebrar l'Eucaristía en ocasions solemnes. Va ser colocat verticalment sobre la tomba de sant Pedro i consagrat el 5 de juny de 1594 pel papa Clemente VIII. Este altar és conegut com a «Altar de la Confessió», en estar situat sobre el lloc conegut com «Confessio», la tomba de l'Apòstol que en el seu martiri va confessar la seua fe.

En els pilars que sustenten la cúpula es presenten quatre escultures mirant a l'altar, encarregades per Urbà VIII, són: San Longinos (núm. 88), de Gian Lorenzo Bernini (1639), Santa Elena (núm. 84), d'Andrea Bolgi (1646), Santa Verónica (núm. 80), de Francesco Mochi (1632), i Sant Andrés (núm. 76), de François Duquesnoy (1640). Sobre cada una de les estàtues existix un balcó tancat per sengles reixes despuix de les que es troben diversos relicarios: en el de Sant Longinos es troba la relíquia de la Llança Sagrada; en el de Santa Elena es troba part de la Vora Cruz; en el de Santa Verónica es conserva la tela en el rostre de Crist imprés; i en el de Sant Andrés, germà de Sant Pedro, es conservava el cràneu d'este apòstol, encara que despuix Pablo VI ho va regalar als ortodoxos com a gest de bona voluntat. En la part alta de cada pilar hi ha quatre mosaics que representen als evangelistes en la seua respectiva representació iconográfica.

• Estàtues dels pilars de la cúpula
• 
  Santa Verónica.
• 
  Santa Elena.
• 
  San Longinos.
• 
  Sant Andrés.

En la part superior dels pilars que sustenten la cúpula, en l'entablamento, respectivament sobre santa Verónica, santa Elena, sant Longinos i sant Andrés, es troba l'inscripció:

Cúpula

La cúpula de la basílica de Sant Pedro s'eleva a una altura total de 136,57 m des del sol fins a la part superior de la creu externa. És la cúpula més alta del món. El seu diàmetro intern és de 41,47 m, llaugerament menor que dos de les tres enormes cúpules que la varen precedir: la del Panteó de Agripa, de 43,3 m; i la de la catedral de Florencia, de 44 m. Els arquitectes de Sant Pedro es varen basar en estes dos cúpules per a buscar la manera de construir la que es va concebre com la major cúpula de la cristiandat. Entre 1547 i 1590 la seua construcció va estar a càrrec de Miguel Ángel Buonarroti, qui despuix va fallir i va ocupar el seu lloc el seu discípul Giacomo Della Porta.

El perímetro interior de la cúpula presenta l'inscripció en llatí en lletres de 2 m d'altura:

TV ÉS PETRVS ET SVPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAUS REGNI CAELORVM
Tu eres Pedro, i sobre esta roca edificaré la meua iglésia. A tu et donaré les claus del regne dels cels. Vulgata Mateo 16:18-19.

Baix la llanterna es troba l'inscripció:

• 
  Vistes des de la cúpula de Sant Pedro.

Sacristia

La Sacristia major és un edifici extern a la basílica, situat en el costat sur, que es conecta en el temple per mig de dos corredors sobre arcs que accedixen a la basílica travessant la tomba de Pío VIII i la Capella del Cor.

En 1715 es va realisar un concurs per a construir una sacristia. El guanyador va ser un proyecte de Filippo Juvara, la maqueta del qual en fusta es conserva en els depòsits de la basílica, pero l'elevat cost de la qual va impedir la seua eixecució. En 1776, el papa Pío VI va encarregar a Carlo Marchionni l'eixecució de l'actual edifici, la construcció del qual es va completar en 1784. L'obra conclosa va ser durament criticada, sobretot per l'erudit Francesco Milizia, lo que va obligar a Marchionni a abandonar la ciutat.

La sacristia presenta planta octogonal i està coberta per una cúpula. Es troba flanquejada per varis edificis, entre els que es troben la Sacristia dels canonges i beneficiaris, la Sala Capitular i el Tesor.

Grutas vaticanes

Artícul principal → Grutas vaticanes.

Les Grutas vaticanes es varen formar per la diferència de cota entre la nova i l'antiga basílica. Tenen forma d'iglésia subterrànea de tres naus. S'han utilisat com a lloc d'enterrament de molts papes. L'accés es realisa per una escala doble rodejada per una elegant balaustrada sobre la que es cremen 99 llànties votivas; esta escala partix des de la part frontal de l'Altar Papal. L'escala finalisa davant la confessio de Sant Pedro (núm. 65), obra de Carlo Maderno. Davant el mosaic de Crist Pantocrátor es troba el cofre que guarda els palis. Despuix d'este cofre es troben els restants de marbre de la tomba de Sant Pedro construïda per l'emperador Constantino. En la part inferior es troba la bola de bronze, cridada «cataracta» o «billicus confessionis», que servia d'accés, des de la construcció de la primera basílica, a la tomba de Pedro.

El papa Pío XII, recent elegit en 1939, va patrocinar l'investigació arqueològica que en dèu anys va traure a la llum, primer el sol de la basílica constantiniana, i més tart, els restants d'una #necròpolis romana que ocupava l'ala de la Tossal Vaticà, i que va ser enterrada pels constructors de la primera basílica. La presència d'esta zona d'enterrament confirma la creència de que el lloc de sepultura de sant Pedro es troba en el lloc a on es va erigir primer un monument i despuix la basílica.

Despuix de l'excavació, en 1953 es va trobar una caseta en el que es podia reconéixer una incompleta escritura en grec en el nom de Pedro i en que el seu interior hi havia alguns ossos envolts en un pany de púrpura i fil d'or. Este descobriment ho va anunciar Pío XII convençut de que, en tota provabilitat, els restants eren del cos de sant Pedro. Estos restants varen ser colocats en el subsol, en la posició original que es correspon exactament en la vertical de l'Altar Papal, el baldaquino i la cúpula.

• Algunes tombes de papes en les Grutas vaticanes
• 
  Tomba de Paulo II.
• 
  Tomba de Benedicto XV.
• 
  Tomba d'Urbà VI.
• 
  Tomba de Juan Pablo I.
• 
  Tomba de Benedicto XVI.

Arciprestes de la basílica des de 1053

Artícul principal → Anexe:Arciprestes de la basílica de Sant Pedro.

l'arcipreste de la basílica de Sant Pedro és el cap eixecutiu del cult i el conte pastoral de la basílica, i sempre és un moradura. Alguns dels arciprestes més destacats de la basílica varen ser les moradures Giovanni Gaetano Orsini (1276-1277) i Pietro Barp (1445-1464), que més tart aplegarien a ser els papes Nicolás III i Paulo II, respectivament.

En l'actualitat ocupa el càrrec la moradura Mauro Gambetti, des del 22 de febrer de 2021.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Basílica de Sant Pedro.

• Sitie web oficial de la basílica de Sant Pedro
• Visita virtual de la basílica de Sant Pedro (en anglés i italià)
• donar-s-pietro-.html Webcam en directe des de la basílica i Plaça de Sant Pedro del Vaticà en el lloc web oficial de l'Estat de la Ciutat del Vaticà