Anar al contingut

Jerónimo de Estridón

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jerónimo de Estridón

Eusebio Hierónimo[1] (en latín: Eusebius Sophronius Hieronymus; en griego: Εὐσέβιος Σωφρόνιος Ἱερώνυμος; Estridón, Dalmacia, c. 340-Belén, 30 de setembre de 420), conegut comunament com a sant Jerónimo,[1] pero també com Jerónimo d'Estridón o, simplement, Jerónimo, és un sant cristià i pare de l'iglésia, que va traduir la Bíblia del hebreu i del grec al llatí per encàrrec del papa Dámaso I. La traducció allatí de la Bíblia feta per sant Jerónimo va ser cridada la Vulgata (de vulgata editio, «edició per al poble») i publicada en el IV. Esta versió va ser declarada en 1546, durant el Concili de Trento, l'edició autèntica de la Bíblia per a l'Iglésia catòlica llatina. Sant Jerónimo dominava ellatí, la seua llengua materna, i coneixia en profunditat la retòrica clàssica d'eixa llengua, ademés tenia un ampli maneig del grec i sabia una miqueta d'hebreu quan va escomençar el seu proyecte de traducció, si be es va mudar a Belén per a perfeccionar els seus coneiximents d'eixe idioma, convertint-se aixina en un filec trilingüe. En l'any 382, va corregir la versió llatina existent del Nou Testament i en la década de 390 va escomençar a traduir l'Antic Testament directament del hebreu (ya havia traduït fragments de la Septuaginta provinents d'Aleixandria). Va completar la seua obra en l'any 405. Si Agustín d'Hipona mereix ser cridat el pare de la teologia llatina, Jerónimo ho és de l'exégesis bíblica. En les seues obres, resultants del seu notable erudición, va eixercir un influix durador sobre la forma de traducció i interpretació de les Sagrades Escritures i en l'us del llatí eclesiàstic.[2] La seua llista d'escrits és extensa. Ademés de les seues obres bíbliques, va escriure ensajos polèmics i històrics, sempre des d'una perspectiva teològica. Jerónimo va ser conegut per les seues ensenyances sobre la vida moral cristiana, especialment en centres cosmopolites com Roma. A sovint es va centrar en la vida de les dònes i identificava cóm devia viure una dòna devota de Jesús. Este enfocament provenia de la seua estreta relació en vàries ascetas prominents que pertanyien a famílies senatorials adinerades. Ademés, les seues obres són una font crucial d'informació sobre la pronunciació de l'hebreu en la Palestina bizantina.[3]

És considerat un dels Pares de l'Iglésia, junt a Ambrosio, Agustín i Gregorio un dels quatre Pares llatins, i doctor de l'Iglésia. També és considerat com sant per les iglésies catòlica, ortodox, copta, armènia, luterana i l'anglicana.[4][5]

En el seu honor se celebra, cada 30 de setembre, el Dia Internacional de la Traducció.[6]

Biografia

Primers anys

Va nàixer en Estridón (oppidum, més vesprada destruït pels godos en 392) en la frontera de Dalmacia i Panonia, entre els anys 331 i 347, segons distints autors; més be a mitan de sigle, ya que era chiquet quan va morir l'emperador Juliano el Apóstata. Els seus pares eren cristians en alguns mijos de fortuna, i Jerónimo, el nom de la qual significa 'el que té un nom sagrat', encara que no havia segut batejat encara, com era costum en l'época, va ser inscrit com catecúmeno i consagrarà tota la seua vida a l'estudi de les Sagrades Escritures, sent considerat un dels millors, si no el millor, en este ofici.

Bust que representa a Marque Tuli Cicerón, qui eixercira gran influència sobre l'estil de Jerónimo.

Va partir a l'edat de dotze anys cap a Roma en el seu amic Bonosus per a proseguir els seus estudis de gramàtica, astronomia i lliteratura baix la direcció del més gran gramàtic en llengua llatina del seu temps, Elio Donato, que era pagà. Allí el sant va aplegar a ser un gran latinista i molt bon coneixedor del grec i d'atres idiomes, pero per llavors havia llegit pocs llibres espirituals i religiosos. Passava hores i dies llegint i deprenent de memòria als grans autors llatins, Cicerón (qui va anar el seu principal model i l'estil del qual va imitar), Virgilio, Horacio, Tácito i Quintiliano, i als autors grecs Homero i Platón, pero casi mai dedicava temps a la llectura espiritual. Va fer amistat allí en Rufino d'Aquilea i Heliodoro d'Altino, i va freqüentar el teatre i el circ romà.

Conversió al cristianisme

«Sant Jerónimo en el desert», de Giovanni Bellini (1505).
Sant Jerónimo en la Crònica de Núremberg (1493).
Escultura de Sant Jerónimo en alabastre, del sigle XVI, en el Museu Arqueològic Nacional (Espanya).

Encara que al principi temia al cristianisme, finalment es va convertir.[7] Cap als setze anys va seguir cursos de retòrica, filosofia i grec en un rétor i va demanar el batisme cap a l'any 366 d. C. Assut del desig de dur una vida de penitència ascética, Jerónimo es va retirar durant un temps al desert de Calcis, al surest d'Antioquía, conegut com la «Tebaida síria» pel número d'eremitas (ermitaños) que ho habitaven. Durant este periodo, sembla que va trobar temps per a estudiar i escriure. Va fer el seu primer intent de deprendre hebreu baix la guia d'un judeu convers, i sembla que va mantindre correspondència en cristians judeus en Antioquía. Per eixa época, va copiar per a sí mateixa un evangeli hebreu, del que es conserven fragments en les seues notes. Hui en dia es coneix com l'Evangeli dels Hebreus, que els nazarenos consideraven el verdader Evangeli de Mateo.[8] Jerónimo va traduir parts d'este Evangeli hebreu al grec.[9]

Va viajar en Bonosus a les Galias cap a 367, i es va instalar en Tréveris, «en la vora bàrbara del Rin». Allí escomença la seua vocació teològica i compila, per al seu amic Rufino, el Comentari sobre els Salms d'Hilario de Poitiers i el tractat De synodis, a on descobrix el naixent monacato. Permaneix despuix un temps, potser numerosos anys, en una comunitat cenobítica en Rufino i Cromacio d'Aquilea i en eixe moment trenca la seua relació en la seua família i afirma la seua voluntat de consagrar-se a Deu. Alguns dels seus amics cristians ho acompanyen quan fa un viage, cap a 373, per mig de Tracia i Àsia Menor per a detindre's en el nort de Síria. En Antioquía, dos dels seus companyers fallixen i ell mateixa cau sériament malt vàries voltes. En el curs d'una d'eixes recaigudes (hivern de 373 o 374), té un somi que li fa abandonar definitivament els seus estudis profans i consagrar-se a Deu. En eixe somi, que narra en una de les seues Cartes o Epístoles, se li reprocha ser «ciceroniano, i no cristià». Despuix d'este somi, renúncia durant una llarga temporada a l'estudi dels clàssics profans i profundisa en el de la Bíblia baix l'impuls que li dona Apolinar de Laodicea. Ensenya ademés en Antioquía a un grup de dònes, sent sense dubte discípul d'Evagrio Póntico. Estudia els escrits de Tertuliano, Cipriano de Cartago i Hilario de Poitiers. Desijant intensament viure en ascetisme i fer penitència pels seus pecats, Jerónimo va marchar al desert siri de Qinnasrin o Chalcis (la Tebaida síria), situat al suroest d'Antioquía. Rebujava especialment la seua forta sensualitat, el seu terrible mal genio i el seu gran orgull. Pero encara que allí resava molt, dejunava i passava nits en vela, no conseguia la pau i va descobrir que no estava fet per a tal vida a causa de la seua mala salut:[10] el seu destí no era viure en soletat:

Yo, que per temor de l'infern m'havia impost una presó en companyia d'escorpiones i venados, a sovint creïa assistir a danses de donzelles. Tenia yo el rostre empalidecido pel dejuni; pero l'esperit cremava de desijos el meu cos gelat, i els fòcs de la voluptuosidad crepitaban en un home casi mort. Ho recorde be: tenia a voltes que cridar sense descans tot el dia i tota la nit. No cessava de ferir-me el pit. La meua cela m'inspirava un gran temor, com si fora còmpliç de les meues obsessions: furiós en mi mateixa, fugia solament al desert... Despuix d'haver orat i plorat molt, aplegava a creure'm en el cor dels àngels.
Carta XXII a Eustoquia.[11]

És en eixa época d'Antioquía quan va escomençar a interessar-se pel Evangeli dels hebreus, que era, segons les gents d'Antioquía, la font del Evangeli segons Sant Mateo. És més, en esta época comença el seu primer comentari d'exégesis bíblica pel més chicotet llibre del Antic Testament, el Llibre d'Abdías, per ad açò va prendre temps per a deprendre be l'hebreu en ajuda d'un judeu:

Em vaig posar baix la disciplina de cert germà judeu, convertit despuix dels alts conceptes de Quintiliano, els amplis periodos de Cicerón, la gravetat de Frontino i els encants de Plinio; vaig deprendre l'alfabet hebreu, eixercitant-me en pronunciar les sibilants i les guturals. ¡Quantes fatigues vaig sofrir! ¡Quantes dificultats vaig experimentar! A sovint desesperava d'alcançar el meu objectiu: tot ho abandonava. Després, decidit a véncer, recomençava el combat. Testics d'això són la meua consciència i les dels meus companyers. No obstant, li done gràcies al Senyor d'haver tret tan dolços fruts de l'amargura de tal iniciació en les lletres.
Carta CXXIV, l2.

Va traduir llavors el Evangeli dels nazarenos, que ell va considerar durant cert temps com l'original del Evangeli segons Mateo. En eixe periodo va escomençar ademés el seu caudaloso Epistolario.

Sant Jerónimo, talla de l'escultor espanyol Juan Martínez Montañés.

Al seu regrés a Antioquía, en 378 o 379, va ser ordenat pel bisbe Paulino d'Antioquía i poc temps despuix va partir a Constantinopla per a continuar els seus estudis de les Sagrades Escritures baix la égida de Gregorio Nacianceno, pero també per a evitar les querelles teològiques entre els partidaris del credo del Concili de Nicea i l'arrianisme. Va permanéixer allí dos anys seguint els cursos de Gregorio, a qui descriu com el seu preceptor. És en este periodo quan descobrix a Orígens i comença a desenrollar una exégesis bíblica trilingüe, comparativa de les interpretacions llatines, gregues i hebraicas del text de la Bíblia. I traduïx allatí i completa les taules cronològiques de la Crònica d'Eusebio de Cesarea, una història universal des d'Abraham fins a Constantino.

Ministeri en Roma

Va retornar a Roma en l'any 382 i allí permaneixerà tres anys. Els bisbes d'Itàlia junt en el papa varen nomenar secretari d'este últim a Sant Ambrosio, pero est va caure malt i varen elegir despuix a Jerónimo, càrrec que va eixercitar en molta eficiència. Veent els seus dots i coneiximents, el papa Dámaso I ho va nomenar el seu secretari i li va encarregar redactar les cartes que el pontífex enviava. I més tarde li va designar per a fer la recopilació del cànon de la Bíblia i traduir-la. Llavors, Jerónimo va descobrir la seua verdadera vocació, en la que podia servir a Deu: la de filec. La traducció de la Bíblia que circulava en eixe temps en Occident (cridada actualment Vetus Llatina) tenia moltes variants, imperfeccions de llenguage i imprecisions o traduccions no molt exactes. Jerónimo, que escrivia en gran elegància ellatí, va traduir a este idioma tota la Bíblia, en la traducció anomenada Vulgata (lit. «la d'us comú»). Durant la seua estància en Roma, Jerónimo va oficiar de guia espiritual per a un grup de dònes pertanyents a l'aristocràcia o patriciado romà, entre els qui es contaven les viudes Marcela i Paula de Roma (esta última, mare de la jove Eustoquia, a qui Jerónimo va dirigir una de les seues més famoses epístoles sobre el tema de la virginitat). Les va iniciar en l'estudi i meditació de la Sagrada Escritura i en el camí de la perfecció evangèlica, que incloïa l'abandó de les vanitats del món i el desenroll d'obres de caritat. Eixe centre d'espiritualitat es trobava en un palau del mont Aventino, en a on residia Marcela en la seua filla Asella. La direcció espiritual de dònes li va valdre a Jerónimo crítiques per part del clero romà, que varen aplegar inclús a la difamació i a la calúmnia. No obstant, Paladi afirma que el víncul en Paula de Roma li va anar a Jerónimo d'utilitat en els seus treballs bíblics, puix el seu pare li havia ensenyat el grec i havia deprés suficient hebreu en Palestina com per a cantar els Salms en la llengua original. És un fet que bona part del Epistolario de Jerónimo es va dirigir a distints membres d'eixe grup,[12] al com s'uniria més vesprada Fabiola de Roma, una jove divorciada i regrés a casar que es convertiria en una de les grans seguidores de Jerónimo. Varis membres d'este grup, entre ells Paula i Fabiola, també varen acompanyar a Jerónimo en diferents moments durant la seua estància en Belén. En el Concili de Roma de 382, el papa Dámaso I va expedir un decret conegut com Decret de Dámaso que segons alguns autors contenia una llista dels llibres canònics del Antic i del Nou Testament. Li va demanar a sant Jerónimo que escriguera una nova traducció de la Bíblia, a fi d'acabar en les diferències que hi havia en la versió de la Bíblia que circulava en Occident, la cridada Vetus Llatina. Va escomençar llavors esta llabor en la traducció dels Psalmos o Salms. I ademés va traduir, per petició expressa del papa Dámaso, els Comentaris sobre el Cantar dels cantares d'Orígens i el tractat Sobre l'Esperit Sant de Dídimo el Cego.

Sant Jerónimo escrivint, quadro a l'oli de Caravaggio, (1607).

Els seus alts càrrecs en Roma i la durea en la qual corregia certs defectes de l'alta classe sociali varen dur enveges, que es varen recrudecer quan va fallir el seu protector el papa Dámaso. Sentint-se incomprendido i fins a calumniat en Roma, a on no acceptaven el seu modo enèrgic de correcció, va dispondre alluntar-se d'ahí per a sempre i es va anar a Terra Santa, aplegant a Antioquía en agost de l'any 385 acompanyat del seu germà Pauliniano i d'alguns amics.

Tornada a Terra Santa

Jerónimo obedia aixina un cànon del Concili de Nicea que establia que els sacerdots estigueren en els seus diòcesis d'orige. Va ser seguit poc despuix per santa Paula i Eustoquia, resoltes a abandonar el seu entorn patricio per a acabar els seus dies en Terra Santa. Els peregrins, rebuts pel bisbe Paulino d'Antioquía, varen visitar Jerusalem, Belén i els sants llocs de Galea. Es varen trobar en Melania la Vella i Rufino d'Aquilea, amic de la joventut, en Jerusalem, a on duyen una vida de penitència i oració en monasteris que Jerónimo cita en les seues Cartes. En un comentari de Sofonías (profeta) I: 15, va reprendre l'acusació de deicidio contra els judeus formulada en el corpus dels patrístico: «Este dia és un dia de furor, un dia d'oix i de destret, un dia de rebombori i desolació, un dia de núvols i d'ombres...» I menciona l'hàbit dels judeus d'anar a plorar al Mur de les llamentacions: «Fins a este dia, estos inquilins hipòcrites tenen prohibit vindre a Jerusalem, ya que són els assessins dels profetes i sobretot de l'últim entre ells, el Fill de Deu; a menos que vengen a plorar, perque se'ls va donar permís per a llamentar-se sobre les ruïnes de la vila, per mig de pagament».[13]

Durant l'hivern de 385 a 386, Jerónimo i Paula partixen a Egipte, puix allí estava el breçol dels grans models de vida ascética. En Aleixandria, Jerónimo va poder tornar a vore al catequista Dídimo el Cego explicar el profeta Oseas i contar els recorts que tenia de l'asceta Antonio el Gran, fallit trenta anys abans. En l'any 386 va retornar a Belén, a on va fundar una comunitat d'ascetas i estudiosos i va passar els seus últims 35 anys en una gruta. Dita cova es troba actualment en el fos de l'Iglésia de Santa Catalina en Belén. Vàries de les riques matrones romanes, que ell havia convertit en les seues predicacions i consells, varen vendre els seus bens i es varen anar també a Belén a seguir baix la seua direcció espiritual. En els diners d'eixes senyores va construir en aquella ciutat un convent per a hòmens i tres per a dònes, i una posada per a atendre als peregrins que aplegaven de todas partes del món a visitar elloc a on va nàixer Jesús de Nazaret. Va construir i va desenrollar el seu monasteri durant tres anys gràcies als mijos de que li va proveir Paula. Ella dirigia el monasteri de dònes i Jerónimo el d'hòmens, encara que ell assumia la direcció espiritual tant dels hòmens com de les dònes per mig de la exégesis de les Escritures, l'exposició de les quals tenia un lloc prominent en la vida comunitària regulada per Jerónimo. Jerónimo assimilava la Bíblia a Crist i va escriure: «Ama les Santes Escritures i el saber t'amarà, cal que la teua llengua no conega més que a Crist, que no puga dir sino lo que és sant».[14] I va mostrar qualitats de pedagogo en escriure un manual d'educació per a la neta de Paula: «Que se li facen lletres de boj o marfil, i que les cride pel seu nom; que es divertixca en això, de manera que la seua diversió li siga també una ensenyança..., que juntar sílabes li mereixca una recompensa, que aixina li l'estimularà en els chicotets regals que poden delectar en eixa edat». I continuen els seus consells: «Que tinga companyers d'estudis que puga envejar, l'elogi dels quals l'incite. Que no se li sunyixca si ella és una miqueta llenta, sino s'estimule la seua ment en els complits; que descobrixca l'alegria en l'èxit i el fracàs en els problemes. Assegure's especialment de que no prenga disgust en els estudis, perque l'amargura que se sent en l'infància podria durar més allà dels anys d'aprenentage».[15]

En la seua correspondència en alguns romans que li demanaven consell, Jerónimo mostra l'importància que otorgava a la vida comunitària: «Preferiria que estigueres en una santa comunitat, que no t'ensenyares a tu mateix i no et comprometeres sense mestre en un vot completament nou per a tu», recomanant moderació en el dejuni corporal: «La impropiedad serà l'índex de la nitidea de la teua ànima... Una nutrició mòdica, pero raonable, és beneficiosa per a cos i ànima», aixina com evitar l'ociosidad: «Reserva una miqueta de treball manual, per a que el diable et trobe sempre ocupat», posant fi al seu consell en la màxima: «Crist està nuet, és lo nuet. És dur, és grandiós i difícil; pero és magnífica la recompensa per això».

Obres acadèmiques

Traducció de la Bíblia (382-405)

«Sant Jerónimo escrivint», de Caravaggio, 1607, en la concatedral de Sant Joan, La Valeta; Malta
Artícul principal → Vulgata.

Jerónimo era un erudit en una época en la que ser erudit implicava dominar el grec. Sabia una miqueta d'hebreu quan va escomençar el seu proyecte de traducció, pero es va traslladar a Jerusalem per a reforçar els seus coneiximents sobre els comentaris de les escritures judeues. Paula, una rica aristócrata romana, va finançar l'estància de Jerónimo en un monasteri de la propenca ciutat de Belén, a on es va instalar junt a la Basílica de la Natividad, construïda mig sigle abans per orde del emperador Constantino sobre lo que es considerava elloc de la Natividad de Jesús, i allí va completar la seua traducció. Va escomençar en 382 corregint la versió existent en llatí del Nou Testament, comunament coneguda com la «Vetus Llatina». En 390 es va dedicar a traduir la Bíblia hebrea de l'hebreu original, despuix d'haver traduït prèviament parts de la Septuaginta procedent d'Aleixandria. Creïa que el judaisme rabínico dominant havia rebujat la Septuaginta com a texts bíblics judeus inválidos per lo que es consideraven errors de traducció, junt en els seus elements helenísticos heréticos. Va completar esta obra en 405. Abans de la Vulgata de Jerónimo, totes les traduccions llatines del Antic Testament es basaven en la Septuaginta, no en l'hebreu. La decisió de Jerónimo d'utilisar un text hebreu en lloc de la Septuaginta prèviament traduïda anava en contra del consell de la majoria dels demés cristians, inclós Agustín, que considerava que la Septuaginta estava inspirada. Alguns estudiosos moderns creuen que l'Hexapla grega és la font principal de la traducció de l'Antic Testament de Jerónimo «iuxta Hebraeos» (és dir, «prop dels hebreus», «immediatament despuix dels hebreus»). [16] Alguns estudiosos han posat en dubte la calitat real dels coneiximents d'hebreu de Jerónimo, no obstant, estudis detallats han demostrat que, en gran mida, Jerónimo era un hebraísta competent.[17]

En Belén va profundisar els seus coneiximents d'hebreu seguint els cursos del rabino Bar Anima i estudiant en la biblioteca de Cesarea de Palestina els diferents escrits d'Orígens, aixina com l'Antic Testament en grec i hebreu. Jerónimo va desenrollar comentaris sobre el Eclesiastés; per a açò es va recolzar en diferents interpretacions a fi de poder descobrir el sentit lliteral i despuix fer comentaris. A petició de Paula i d'Eustoquia, va traduir la Epístola als Gálatas i despuix va fer el mateix treball en la Epístola als Efesios i la Epístola a Tito. En 389 va interrompre el seu treball sobre les Epístoles paulinas a fi d'escomençar la traducció del Salteri. Comença la traducció del Llibre de Nahúm. Va desenrollar llavors el seu método d'exégesis, pres en gran part d'Orígens: traduir ellibre en les seues diferents versions per a donar despuix una explicació històrica, alegórica despuix i per fi espiritual. Va usar els seus comentaris sobre la Bíblia per a respondre a la teologia de Marción, qui havia qüestionat l'unitat del Deu del Antic Testament i del Nou Testament. Escriu els comentaris al Llibre de Miqueas, al Llibre de Sofonías, al Llibre d'Ageo i al Llibre d'Habacuc.

la basílica de Santa María la Major en Roma, a on varen ser enterrats els restants de Sant Jerónimo.

De 389 a 392, Jerónimo treballa en la traducció allatí de la Bíblia Septuaginta, utilisant la tècnica de la Hexapla d'Orígens i, a petició de nou de Paula i d'Eustoquia, traduïx les 39 homilias d'Orígens i critica els escrits d'Ambrosio de Milà, qui utilisa els escrits d'Orígens en mals i enganyoses traduccions. La seua investigació bíblica ho va conduir a elaborar un Índex onomàstic o Onomasticon de noms hebreus de persona i un Índex toponímic hebreu de nomenes de lloc, continuant l'iniciativa del rabino Filó d'Aleixandria i complementant aixina la ya elaborada per Eusebio. Este estudi va supondre l'important novetat en l'exégesis bíblica del cristianisme d'usar l'hebreu i les tradicions rabínicas a fi de comprendre millor el sentit d'alguns passages de la Bíblia, novetat que no seguien els qui usaven solament la versió grega de la Bíblia, la Septuaginta, en la exégesis. En tremenda energia escrivia contra les diferents herejías. Pero una disputa sobre la doctrina d'Orígens[18] (i més en concret per la traducció del Tractat dels principis d'Orígens, considerat herético) va enfrontar a Jerónimo contra el seu compatriota i amic més volgut, Rufino d'Aquilea, i despuix en el patriarca Juan II de Jerusalem, tras d'el com Rufino es protegia prudentemente; en colocar-se llavors al costat d'Epifanio de Salamina, que va aplegar expressament per a combatre l'origenisme, Jerónimo es va vore de certa manera excomulgado: a ell i als seus monges se'ls va prohibir l'entrada a l'Iglésia de Belén i a la gruta de la Natividad. A fi d'assegurar el cult per a la comunitat, va fer ordenar sacerdot al seu germà Pauliniano, pero per les mans d'Epifanio, lo que va ser considerat com una invasió de la jurisdicció del bisbe delloc i va agravar encara més el conflicte. Açò no li va impedir proseguir els seus treballs, pero les seues cartes d'esta época deixen traslucir en freqüència l'amargura i la pena, encara que la reconciliació en Rufino es va efectuar, no obstant, ans que este ixquera de Palestina (any 397), i en Juan II de Jerusalem una miqueta més vesprada. Pero despuix Rufino, ya de tornada en Roma, havent cregut poder respalar-se en Jerónimo en el prefacio d'una traducció d'una obra d'Orígens, va protestar de nou Jerónimo:

Yo he alabat a Orígens en quant exégeta, no en quant dogmatista; en quant filòsof, no en quant apòstol; pel seu geni i el seu erudición, no per la seua fe... Els qui diuen conéixer el meu juí sobre Orígens, que lligguen el meu comentari al Eclesiastés i els tres volums sobre la Epístola als Efesios, i clarament voran que sempre he segut hostiles seues doctrines... Si no es vol reconéixer que jamai he segut origenista, que a lo manco s'admeta que he deixat de ser-ho.
Carta LXXXIV.

Finalment, havent publicat Rufino els seus Invectives, Jerónimo, ferit en lo més viu, va respondre en una Apologia contra Rufino en el to més acre i, a remolc de Teófilo d'Aleixandria en la seua polèmica antiorigenista, caurà en expressions violentes i injustes no solament contra certs monges recalcitrantes, sino contra el propi Sant Joan Crisóstomo. Quan Rufino fallix en 410, encara durarà el encono de Jerónimo, que va escriure lo següent:

Va morir el escorpión en terres de Sicília i la hidra de numerosos caps va deixar de chiular contra nosatres... A pas de tortuga caminava entre gruñidos... Nerón en el seu fur intern i Catón per les apariències, era en tot una figura ambigua, fins al punt de que podia dir-se que era un mònstruo compost de moltes i contrapostes naturalea, una béstia insòlita en dir del poeta: per davant un lleó, per darrere un dragó i per en mig una quimera.
Pròlec al seu comentari sobre Ezequiel.

Onomàstica bíblica

Jerónimo també va elaborar dos onomàstiques que es varen trobar comunament en les Bíblies posteriors fins a la Reforma:

  • Liber de Nominibus Hebraicis, una llista de noms de persones de la Bíblia i etimologies, basada en una obra atribuïda a Filó i ampliada per Orígens;
  • Una traducció i ampliació del Onomasticon d'Eusebio, que enumera i comenta els llocs mencionats en la Bíblia.

Comentaris (405-420)

Durant els següents 15 anys, fins a la seua mort, Jerónimo va produir una série de comentaris sobre les Escritures, en els que a sovint explicava les seues eleccions de traducció utilisant l'hebreu original en lloc de traduccions sospitoses. Els seus comentaris patrísticos s'ajusten estretament a la tradició judeua, i s'entrega a subtilea alegóricas i místiques a l'estil de Filó i l'escola alejandrina. A diferència dels seus contemporàneus, emfatisa la diferència entre els «apócrifos» de la Bíblia hebrea i la «Hebraica veritas» dels llibres protocanónicos. En els seus pròlecs de la Vulgata, descriu algunes parts dels llibres de la Septuaginta que no es troben en l'hebreu com no canòniques (les va cridar «apócrifos»);[19] per a Baruc, ho menciona pel seu nom en el seu Pròlec a Jeremías i senyala que no es llig ni es conserva entre els hebreus, pero no ho califica explícitament d'apócrifo o «no canònic».[20] El seu Prefacio als Llibres de Samuel i Reis[21] (comunament cridat el «Prefacio en yelmo») inclou la següent declaració:

Este prefacio a les Escritures pot servir com una introducció «en caixco» a tots els llibres que traduïm de l'hebreu allatí, de modo que pugam estar segurs de que lo que no es troba en la nostra llista deu colocar-se entre els escrits apócrifos. Per lo tant, el Llibre del Saber, que generalment du el nom de Salomón, i ellibre de Jesús, fill de Sirach, el Llibre de Judit, el Llibre de Tobías i el Pastor no estan en el cànon. He descobert que el primer llibre de Macabeos està escrit en hebreu, mentres que el segon està escrit en grec, com es pot demostrar per l'estil mateix.

Escrits històrics i hagiogràfics

Jerónimo com a historiador L'obra històrica més famosa de Jerónimo va ser el Chronicon, una traducció, reelaboración i continuació del Chronicon d'Eusebio. Escrita en Constantinopla al voltant de l'any 380, es va convertir en un text influent en la cristiandad llatina, a pesar de que no està exenta d'errors.[22] En les seues atres obres va evocar acontenyiments històrics i va utilisar l'història com a eixemple i font d'argumentació. Encara que Jerónimo es va dedicar a l'escritura històrica, no es considerava obligat a seguir les regles dels historiadors, per lo que la seua producció en este àmbit deu jujar-se en conseqüència.[23]

Descripció de la deficiència de vitamina A

El següent passage, pres de l'hagiografia de Jerónimo, sembla ser el relat més antic sobre l'etiologia, els síntomes i la cura de la deficiència greu de vitamina A:[24]

“Des dels treinta y uno fins als trentacinc anys, la seua alimentació consistia en sis onces de pa d'ordi i verdures llaugerament cuites sense oli. Pero en donar-se conte de que els seus ulls s'estaven tornant borrosos i que tot el seu cos estava arrugat en una erupció i una espècie d'aspereza pétrea (impetigine et pumicea quad scabredine), va afegir oli a la seua antiga dieta i, fins als sesenta y tres anys de la seua vida, va seguir este règim moderat, sense provar frutes, llegums ni res més.[24]”

Cartes

Les cartes o epístoles de Jerónimo, tant per la gran varietat dels seus temes com per les seues qualitats estilístiques, constituïxen una part important del seu llegat lliterari. Ya siga discutint problemes acadèmics, raonant sobre casos de consciència, consolant als afligits, dient coses agradables als seus amics, fustigando els vicis i la corrupció de l'época i denunciant l'immoralitat sexual entre el clero,[25] exhortant a la vida ascética i a la renúncia al món, o debatent en els seus oponents teològics, oferix una image vívida no solament de la seua pròpia ment, sino també de l'época i les seues característiques peculiars. Ya que no existia una llínea clara entre els documents personals i els destinats a la publicació, les seues cartes contenen en freqüència tant mensages confidencials com a tractats destinats a atres persones ademés de qui es dirigia.[26]

Pel temps que va passar en Roma entre famílies adinerades pertanyents a la classe alta romana, Jerónimo rebia en freqüència encàrrecs de dònes que havien fet vot de virginitat per a que els escriguera i els orientara sobre cóm viure la seua vida. Com a resultat, va passar gran part de la seua vida mantenint correspondència en estes dònes sobre certes abstinència i pràctiques d'estil de vida.[27]

Francesco St Jerome per Jacopo Palma il Giovane, c. 1595

Escrits teològics

“'La Verge i el Chiquet en els sants Jerónimo i Nicolás de Tolentino”', de Lorenzo Lotto, 1522

Escatologia

«Jerónimo en el seu estudi», obra del dibuixant flamenc De Bry. [28]

Jerónimo va advertir que aquells que substituïen el significat real de les Escritures per interpretacions falses pertanyien a la «sinagoga del Anticristo».[29] «El que no és de Crist és del Anticristo», va escriure al Papa Dámaso I.[30] Creïa que «el misteri de l'iniquitat» del que parla Pablo en Plantilla:Nobr ya estava en marcha quan «tots parlen de les seues opinions».[31] Per a Jerónimo, el poder que contenia este misteri d'iniquitat era l'Imperi Romà, pero en caure est, la força contenidor va desaparéixer. Va advertir a una noble de Galia:[32]

l'Iglésia catòlica ha reconegut sempre a sant Jerónimo com un home elegit per Deu per a explicar i fer entendre millor la Bíblia, per lo que va ser nomenat patró de tots els que en el món es dediquen a explicar la Bíblia; per extensió, se li considera el sant patró dels traductors. Va morir el 30 de setembre de l'any 420, als 80 anys. En el seu recort se celebra el Dia internacional de la Traducció.

Escrits

Erro al crear miniatura:
Ordo seu regula.

Entre les seues obres més conegudes trobem les seues Cartes o Epístoles i els seus famosos Comentaris d'exégesis bíblica. Les Cartes o Epistolario són la seua obra més interessant per la varietat de la seua temàtica i la calitat del seu estil. En l'actualitat s'han identificat 154 escrites per la seua mà. En elles discutix punts d'erudición, evoca casos de consciència, reconforta als afligits, charrada en els seus amics, vitupera els vicis de la seua época, exhorta a la vida ascética i a la renúncia del món o combat contra els seus adversaris teològics. En suma, oferix una pintura viva no solament del seu geni, sino de la seua época i les seues característiques particulars. Les epístoles més reproduïdes i citades són les d'exhortación: la ep. 14 Ad Heliodorum de laude vitae solitariae, una espècie de resum de la teologia pastoral vista des del punt de vista ascético; ep. 53 Ad Paulinum de studio scripturarum (Sobre l'estudi de les Escritures); ep. 58 al mateix: d'institutione monachi (Sobre l'institució del monacato); ep. 70 Ad Magnum de scriptoribus ecclesiasticis (A Magne sobre els escritors eclesiàstics), i ep. 107, Ad Laetam d'institutione filiae (A Leta sobre l'institució de la filla) Moltes oferixen consells sobre la vida ascética i sobre l'educació, i algunes varen tindre una extraordinària difusió, especialment la vigèsim segona, destinada a Eustoquia, sobre la conservació de la virginitat, o la quinquagèsim segona, sobre la vida dels clercs. Existix una bona edició bilingüe de les Cartes de Sant Jerónimo en dos vols. en la «Biblioteca d'Autors Cristians» realisada per Daniel Ruiz Bo i una atra posterior en la mateixa BAC, també bilingüe i en dos vols., per Juan Bautista Valero (1993 i 1995). A Jerónimo es deu també la primera història de la lliteratura cristiana: els Varons ilustres (De Viris Illustribus), que va ser continuada per Genadio de Marsella. Va ser escrita en Belén en 392, i el seu títul i estructura s'inspiren en Eusebio de Cesarea. Conté breus notícies biogràfiques i lliteràries sobre 135 autors cristians, des de Sant Pedro al mateix Jerónimo d'Estridón. Per als primers 78 la seua font principal és Eusebio de Cesarea (Història ecclesiastica); la segona part, que comença en Arnobio i Lactancio, comprén una bona cantitat d'informacions independents, particularment en lo que concernix als autors occidentals. En el domini de l'hagiografia, se li deuen tres vides de sants: la Vida de Sant Pablo Ermitaño, la Vida de San Malco el monge captiu i la Vida de Sant Hilario. També cal senyalar que s'aproximen al mateix gènero numeroses evocació que fa de «santes dònes romanes» que ell coneixia en la seua Epistolario. Obra històrica és la seua Chronicon o Temporum liber, compost cap a 380 en Constantinopla; es tracta d'una traducció allatí de les taules cronològiques que componen la segona part del Chronicon d'Eusebio de Cesarea, al que afig un suplement que cobrix el periodo de 325 a 379. Pese als numerosos errors presos d'Eusebio i a alguns que afig ell, es tracta d'un valiós treball, encara que solament fòra per l'impuls que va donar a cronistes posteriors, com Pròsper d'Aquitània, Casiodoro i Víctor de Tunnuna. Algunes de les seues obres d'orige apologètic són les següents:

La Perpètua Virginitat de María, Carta per a Pamaquio en contra de Juan de Jerusalem, Diàlec contra els Luciferianos, Contra Joviniano, Contra Vigilancio i Contra Pelagio. En Contra Joviniano, Jerónimo escriu:

El plaure per la carn era desconegut fins al Diluvi universal; pero des del Diluvi se nos han embotit les fibres i els sucs pestilentes de la carn animal… Jesucristo, que va aparéixer quan es va complir el temps, va tornar a unir el final en el principi, de manera que ya no nos està permés menjar més carn (...) I per això vos dic, si voleu ser perfectes, llavors és convenient no menjar carn.
Adversus Jovinianum 1,18 i 2,6.

La postura de Jerónimo sobre les relacions físiques entre home i dòna és de rebuig total i absolut. Este tipo de plaers es consideren pecaminosos i ilícits inclús entre esposa i espós dins del matrimoni: «L'home prudent deu amar a la seua esposa en freda determinació, no en càlit desig (…) Res més inmundo que amar a la teua esposa com si fora el teu amant».cita requerida

Biografies i obres lliteràries hispàniques sobre Jerónimo

Un incunable és la Vita et tránsitus S. Hieronymi / Vida i trànsit de Sant Jerónimo (Burgos: Fadrique [Biel] de Basilea, 1490 i Saragossa: Paulus Hurus, 22 de decembre de 1492). Diverses biografies del sant es varen incloure en diversos flos sanctorum, per eixemple el d'Alonso de Villegas. Un intent més ambiciós va ser el de fra José de Sigüenza (1544-1606), prior dellavors jerónimo Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial, que va escriure en sis llibres una clàssica Vida de Sant Gerónimo, Doctor de la Santa Iglésia (1595) que més vesprada va resumir fra Lucas d'Alaejos (Madrit: Antonio Marín, 1766). L'obra de Sigüenza va ser traduïda a l'anglés (London: Sands and C.º, 1907). Va tindre una versió jocoseria en redondillas: Vida del doctor maximo de l'Iglésia Sant Geronimo, escrita en redondillas Ioco-séries: treta dels seus mateixos escrits... ([S. l.], [s. n.], [16--?]). Aixina mateix es varen fer diverses comèdies de sants; la més coneguda és La moradura de Belén i vida de Sant Jerónimo de Lope de Vega, que s'ha conservat, pero també va haver una anònima Comèdia de la vida i mort de Sant Gerónimo, editada per Donald K. Barton en 1943. Fra Valentí de la Creu va escriure Sant Jerónimo: la seua vida a la llum dels seus escrits (Burgos: El Mont Carmelo, 1953). Maruxa Vilta va escriure una peça teatral moderna de cert èxit inspirada en la seua biografia, Una veu en el desert: vida de Sant Jerónimo (1991, 1994, 2002).

Iconografia

Sant Jerónimo, per Francisco Salzillo, Museu de la Catedral de Múrcia.

Els atributs en els que sol representar-se a este sant són: Capell i roba de moradura (de color roig), un lleó i, en menor mida, una creu, una calavera (la qual remet al tòpic del memento mori ), llibres i materials per a escriure. El motiu pel qual se li representa en un lleó és perque, segons es diu, es trobava Sant Jerónimo meditant a les vores del riu Jordán, quan va vore un lleó que s'arrastrava cap a ell en una pata travessada per una enorme espina. Sant Jerónimo va socórrer a la fera i li va curar la pata per complet. L'animal, agraït, no va voler separar-se jamai del seu bienhechor. Quan va morir Sant Jerónimo, elleó es va gitar sobre la seua tomba i es va deixar morir de fam. Pero és una llegenda atribuïda per error, en realitat li pertany a Sant Gerásimo, eremita, i recorda a la faula d'Androcles i elleó. La semblança en els noms va induir a l'error.

Hi ha dos iconografias clàssiques per a la representació de sant Jerónimo: la primera ho presenta escrivint en el seu gabinet, com apareix en el quadro de Domenico Ghirlandaio per a l'iglésia d'Ognissanti en Florencia, en tota seguritat preparant la seua traducció llatina de la Bíblia. La segona ho mostra sometent-se a mortificació com penitència, lo que dona als artistes l'oportunitat de reflectir un nuet masculí parcial, puix apareix com un eremita en la gruta del desert, generalment acompanyat per un lleó, com pot vore's en el quadro de Leonardo i en el Sant Jerónimo en oració d'El Bosco. Acompanyat de les santes Paula i Eustoquia va ser representat per Andrea del Castagno (en Trinitat en sants) i per Zurbarán.

Iconografia de sant Jerónimo estudiant

Iconografia de sant Jerónimo en penitència

Artícul principal → Sant Jerónimo penitente.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Consciencia bíblica». Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2005.
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ (2023-08-30) The Linguistic Classification of the Reading Traditions of Biblical Hebrew: A Phyla-and-Waves Model, 1 edició (en en), Open Book Publishers. doi:10.11647/obp.0210. ISBN 978-1-78374-953-9.
  4. ↑ «Sant Jerónimo, patró dels llingüistes i traductors». UPRESS. Universitat Popular Autònoma de l'Estat de Pobla. Consultat el 2024-03-28.
  5. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Comerç i Justícia. Consultat el 2024-03-28.
  6. ↑ «Dia Internacional de la Traducció. 30 de setembre». Nacions Unides. Consultat el 2024-03-28.
  7. ↑ Payne, 1951, p. 91.
  8. ↑ Rebenich, 2002, p. 211. : Ademés, va escomençar a estudiar hebreu: «Em vaig dirigir a un germà que abans de la seua conversió havia segut hebreu i...»
  9. ↑ (1988).«Nazarene Jewish Christianity: from the end of the New Testament».
  10. ↑ Pierre Maraval, Petite vie de Saint Jérôme, París, Éditions Desclée de Brouwer, 1995 (reimpr. 1998), 37.
  11. ↑ «Sant Jerónimo (347-420). Vida», en Mercaba http://www.mercaba.org/TESORO/JERONIMO/jeronimo-01.htm
  12. ↑ Jerónimo, 1993.
  13. ↑ Moshe Gil (trad. Ethel Broido), A History of Palestine, 634-1099, Cambridge University Press, 1997, 996 p. 69.
  14. ↑ Pierre Maraval, op. cit., p. 64
  15. ↑ Pierre Maraval, op. cit. p. 66
  16. ↑ Pierre Nautin 1986, «Hieronymus», Theologische Realenzyklopädie, vol. 15, Walter de Gruyter, Berlín i Nova York, pp. 304-315 [309-310].
  17. ↑ Michael Greus 2007, «Jerome's Hebrew Philogy: A Study Based on his Commentary on Jeremiah», Brill: 196-98 [197], ISBN 978-90-47-42181-8: «En el seu anàlisis, oferix proves clares d'haver consultat ell mateixa l'hebreu, proporcionant detalls sobre l'hebreu que no podrien haver-se deprés a partir de les traduccions gregues».
  18. ↑ Vejau Associació Humanisme sense Credos, «El sant Jerónimo de llengua viperina i geni endiablado (2)», en Periodiste Digital, 3-I-2016: http://blogs.periodistadigital.com/humanisme.php/2016/01/03/el-san-jeronimo-de-lengua-viperina-y-gen [1] archivat en Wayback Machine.
  19. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«La Bíblia». Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2016.
  20. ↑
    {{{1}}}
  21. ↑ «Prefacio de Jerónimo a Samuel i Reis».
  22. ↑ Burgess, R. W.. “Jerome explained: an introduction to his Chronicle and a guide to its use”. The Ancient History Bulletin 16: 1–32.
  23. ↑ Fafinski, Mateusz. “¿El fi de l'història? Jerónimo, Geruchia i els creus del Rin”. doi:10.1111/emed.12752. ISSN 1468-0254.
  24. ↑ 24,0 24,1 Taylor, F. Sherwood. “Sant Jerónimo i la vitamina A”. Nature 154 (3921): 802. Bibcode: 154Q.802T 1944Natur. 154Q.802T.
  25. ↑ «regulae sancti pachomii 84 regla 104.
  26. ↑ W. H. Fremantle, «Prolegomena to Jerome», V.
  27. ↑ Williams, 2006.
  28. ↑ «Hiëronymus in zijn studeervertrek». Consultat el 2 d'octubre de 2020.
  29. ↑ Jerome. «The Dialogue against the Luciferians», St. Jerome: Cartes i obres selectes, 1893, p. 334.
  30. ↑ Jerónimo. San Jerónimo: Cartes i obres selectes, 1893, p. 19.
  31. ↑ Jerome. St. Jerome: Cartes i obres selectes, 1893.
  32. ↑ Jerónimo. San Jerónimo: Cartes i obres selectes, 1893, pp. 236–237.
  33. ↑ «Onze Mil Vérgens, Mestre de les». Enciclopèdia online. Museu Nacional del Prat. Consultat el 31 de decembre de 2014.

Bibliografia

Fonts

Enllaços externs

Commons

  • Texts de Sant Jerónimo en francés, i uns atres bilingües llatí - francés, en índex electrònic, introducció i anotacions en este idioma, en el [6] de Philippe Remacle.
    • Philippe Remacle (1944 - 2011): latinista i helenista belga d'expressió francesa.

Texts llatins

Facsimiles

Traduccions angleses

Traduccions a l'anglés (Físiques)


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jerónimo_de_Estridón&oldid=1592593»