Anar al contingut

Monacato

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Monge.
Ninots representant monges.
Monasteri de Santa Catalina del Mont Sinaí en Egipte. El monasteri és elloc a on viu el monge i normalment es troba en llocs apartats que propicien la vida monástica.

El monacato (del grec monachos, «persona solitària») és l'adopció d'un estil de vida més o menys ascético dedicat a una religió i subjecte a determinades regles en comuna. En vàries religions es troben formes de vida monásticas, encara que les seues característiques varien enormement, entre elles: hinduisme, budisme, Jainisme, taoisme, sintoísmo, cristianisme, etc.[1]

Al membre d'una comunitat que du una vida monástica li'l denomina monge o monja. Es rigen per les regles característiques de l'orde religiosa a la que pertanyen i duen una vida d'oració i contemplació. Alguns viuen com ermitaños i uns atres en comunitat, a la que es diu monasteri.

Monacato en general

Vore també: Monacato femení
Una forma d'ascetisme, particularment estricta de la religió hindú.

En totes les religions ha existit, més o menys explícitament, una manera "marginal", pero organisada, d'encarnar els valors essencials de la seua doctrina o teologia. A esta forma "marginal" de viure és a lo que normalment se li ha cridat monacato.[2] Entre totes esta formes de vida monacal, sense perdre l'essència que correspon a cada religió, és fàcil trobar certs paralismes o semblances.[1]

Aspecte antropològic

L'ascetisme, que és la forma més elaborada i organisada del monacato, té un significat antropològic profunt. Per això, el monacato, abans que un fet religiós és un fet antropològic que implica un concepte d'orde de vida natural. Existix davant tot una filosofia de vida monástica, que una teologia de la mateixa, a on prevalen els valors formalment religiosos.[3] El monge, en sentit comú, és l'home de la trobada en la divinitat, i tot ell s'organisa de tal manera que la seua vida estiga sempre disposta per a eixa trobada. Per tant, el monacato assumix les formes més diverses en totes i en cada una de les religions. No solament en relació en la trobada de l'home en la divinitat, sino ademés, en raó de l'organisació concreta que es presenta siga individualment (eremitisme) o en grup (cenobitisme). Açò explica per eixemple la diversitat d'organisacions monásticas que existixen, inclús en la mateixa religió.[4]

Aspecte soci-religiós

Les religions que han alcançat un cert grau d'evolució poden tindre en comuna unes determinades formes de monacato. Est, sobre manifestació concreta d'ascetisme, comú a totes les religions, és un fenomen primari que inicia com a contraposició entre lo sagrat i lo profà. Este dualisme afonda les seues raïls en els conceptes d'esperit i matèria, pero en un nivell més elevat, l'ascetisme confronta extroversión en introversió, realitat circumdant en recolliment cap a allò que es considera font i orige de la vida espiritual. Per això, en les religions en un desenroll històric com el budisme i el cristianisme, el monge abandona les implicacions de la vida quotidiana per a possibilitar l'unificació íntima en el Ser suprem.[5]

Tenint en conte lo anterior, ni l'ascetisme ni el monacato són monopoli d'alguna religió, pel contrari, és patrimoni comú de totes les religions, i inclús d'algunes filosofia. Per això, és normal que haja donat lloc a una tipologia social en numerosos paralismes en totes les religions del món.[5] Encara que l'ascetisme és la seua dimensió més profunda és un fet individual, la major part dels que han triat eixe estil de vida han buscat companyers en el desig de seguir la mateixa meta, lo que fa al monacato, ademés de religiós, un fet social i colectiu, raó per la qual, les característiques del mateix en les religions socials tinguen certa similitut.[6]

Un monge trapense orant. La vida d'oració o meditació constituïx un dels elements comuns a totes les formes monásticas presents en totes les religions.

Elements comuns

Es poden entrevore en les formes de vida monásticas de totes les religions que les posseïxen, la coincidència d'una série d'elements ben determinats. En això no es vol dir que totes siguen iguals, lo particular de cada forma monástica serà lo específic de cada religió. En traça generals es poden identificar els següents elements:[7]

  • una certa separació del món i de la societat,
  • la promesa per un temps o per a sempre de continència o virginitat,
  • una preeminència de l'oració o meditació i de la vida llitúrgica o ritual,
  • un determinat grup de pràctiques penitencials,
  • la subjecció a una Regla de vida,
  • la sumissió a un superior o director espiritual,
  • una vida austera de pobrea,
  • un temps d'iniciació o noviciado o guia d'un pare espiritual,
  • un canvi de nom que signifique la renúncia de tot el seu passat,
  • un hàbit o vestit diferent o algun signe extern que indique la seua pertinença o la seua opció,
  • i un sistema penitencial per a els qui infrantan la Regla i les costums de la comunitat monástica. Si be en cert que existixen formes parals o semblants en el monacato de les diverses religions, també ho és el fet de que cada una d'estes, li dona una impronta pròpia, en traces específiques, a l'estil de vida monacal que sorgix en elles.[8]

Monacato hindú

Un monge Sanniasin hindú.
Vore també: Sanniasin

En l'Índia, breçol de moltes religions, es troben formes antiquíssimes de monacato, per aixina dir-ho hindú. La societat religiosa índia sempre s'ha preocupat per lo que, des del punt de vista religiós, se li pot cridar la santitat dels seus membres. Per això, és llògic que en ella es donen formes d'ascetisme organisat en monacato, en la busca de la pau a través de la trobada en el ser suprem, per a trobar la pau més allà de lo creat. En el V a. C., molt abans del naiximent del budisme i el jainisme, existien en l'Índia un elevat número de monges que caminaven d'un costat a un atre, mendigando el seu sustente diari i peregrinando als santuaris famosos. Existien ademés, monges solitaris que es retiraven als boscs.[9] Estes formes de monacato en la religió hindú no ha variat molt. El hinduisme ensenya que en el sistema de castes, la quarta posició l'ocupen els Sanniasin, que és l'equivalent a monge (en sentit de renúncia). Este es troba en la quarta etapa de la vida, en la que renunciant a tota lligaça material (família, bens etc.), es dedica una vida nómada, peregrinando cap als santuaris més famosos de la seua religió. Poden tindre monasteris, a on es reunixen chicotets grups de sanniasin, pero solament en propòsits educatius. Alguns d'estos s'han convertit en centres de pelegrinage per als seguidors llaics hindús.[10]

Monacato budiste

Vore també: Bhikkhu i Sangha (budisme)
Monges budistes del Tibet.

Buda fa una reforma de l'antiga religió brahamánica, donant orige al budisme. El monacato budiste es va diferenciar de colp i repent del monacato hindú, per haver eliminat el sistema de castes. A l'inici, els monges budistes, com aquells hindús, anaven d'un costat a un atre, peregrinando i mendicando per al seu sustente diari. En el temps, es varen ser establint en comunitats baix el comando d'una Regla de vida. Esta forma de monacato, es va expandir fòra de l'Índia, per Indochina, Tibet, China i Japó, al punt que està a la base de la mateixa religió budista.[11]

La raïl última del monacato budiste està en la creència de la vanitat de tota les coses, aparents i perilloses per al camí de perfecció cap al nirvana. L'originalitat d'este tipo de vida monástica consistix en evitar un enrolamiento indefinit en el cicle de les reencarnacions, és dir, busca morir a tot, en l'aniquilació total de totes les facultats i alcançar el repòs definitiu.[11]

Monacato jaina

Monge jaina de la tradició digambara.
Vore també: Digambar i Svetambara

En el jainisme, el monacato és considerat com la forma més indicada per a ser seguidor de Jina.[12] Sol amprar-se el terme yain muni (en sánscrito: जैन मुनि) o muni per a referir-se tant als monges com a les monges. Se'ls sol cridar sadhus i sadhuís, respectivament en la tradició de la secta svetambara. Les dos corrents principals dins del jainisme (Digambara i Svetambara) mostren certes diferències en els hàbits monacals. Els monges Digambara no visten robes en absolut com a forma de practicar el rebuig als apegos. Els monges i monges Svetambara duen robes blanques puix consideren que deuen dur-se robes senzilles i amples mentres no desenrollen un apego per elles. Els monges i monges jainas viagen a peu i rebugen inclús el transport sanitari.[13]

Les condicions del monacato jaina són molt estrictes i sorgixen de les ensenyances de Majavira. Els cinc majá-vratas són els cinc vots principals que deuen observar els monges jainas: no violència (ahimsa), veritat (satiá), no furtar (asteia), castitat (brahmacharia), desapegar (aparigraja). El monacato jaina, continua sent similar a aquell original hindú, duen una vida mendicante i nómada.[12] Els qui adopten la vida sedentaria, ho fan per ancianidad o per maltia.[13]

Monacato cristià

Artícul principal → Monacato cristià.
Monge de l'Iglésia ortodoxa en Chipre.

El monacato cristià sorgix en Egipte, entre els sigles III i IV, en Pablo Ermitaño i Antonio Abad (considerats els primers monges cristians), donant lloc a les primeres comunitats de "solitaris" en la Tebaida (Pares del desert), els qui renunciaven al món material en la finalitat de seguir una vida d'ascetisme i contemplació, orientada cap a lo diví. Els cristians d'Egipte varen assumir el monaquisme en tant entusiasme que l'emperador Valente va tindre que llimitar el número d'hòmens que podria convertir-se en monges. En el seu orige el monacato era "eremítico", despuix els monges es varen ser agrupant en comunitats, i va ser sant Pacomio qui va redactar la primera regla per a cenobitas, quan els monges varen començar a reunir-se en monasteris.[14] El monacato va ser exportat d'Egipte al restant del món cristià. A partir d'el V es va difondre en Occident, un dels aportes més rics de l'Edat Mija. Tenint gran repercussió la Regla de sant Benito.[15]

En l'Iglésia catòlica, els monges estan agrupats en diverses famílies d'órdens monásticas, i pertanyen als instituts religiosos, dins de la gran varietat d'Instituts de vida consagrada. Entre ells, les órdens de monges més importants són les dels benedictinos, cistercienses, cartujos, camaldulenses, jerónimos, antonianos, basilios i paulinos.[16]

En l'Iglésia ortodoxa també hi ha una gran tradició monástica, en la que tots els seus monasteris seguixen la regla de sant Basilio. El conjunt de monasteris del Mont Athos són la representació més famosa del monacato ortodox. la reforma protestant va suprimir el monacato, encara que en l'Iglésia Anglicana es varen reviure, començant en el XIX, els monacatos benedictino, franciscano, cisterciense i dominico, entre uns atres.[17]

Monacato en atres religions o moviments

Talla migeval en monge inspirat per un àngel en traduir un text bíblic del hebreu al llatí.[18]

En traces generals, les religions ya mencionades són aquelles en les que el monacato té formes clares d'institucionalisació. Encara que en els seus orígens varen començar sent formes marginals en el sí de les seues respectives religions, l'evolució de les mateixes els ha donat un lloc de privilegi o a lo manco important, en les seues estructures bàsiques. Aparte d'estes, atres religions, moviments o filosofia que acullen formes de vida monacal són, entre uns atres, el Taoisme, el Sintoísmo, l'Ananda Marga i algunes religions chamánicas. En atres religions, com el Judaisme, l'islam, el sijisme, el bahaísmo o el zoroastrisme, no es fomenta o inclús es condena (Islam[19] i zoroastrisme), tota forma de monacato. Encara que si en l'islam existixen els derviches, formes de vida de consagració total a Alá, estes no es poden considerar formes de vida monásticas, en tot cas es podrien equiparar més a les fraternitat cristianes.[20] Menció a banda mereix el Judaisme, que en l'antiguetat presentava formes de consagració, similars a aquelles del monacato, com el cas dels nazareos,[21] que renunciaven a certs plaers de la vida en vista d'una major entrega a Yahveh, pero a estes no se'ls pot declarar obertament monásticas. Els judeus en l'actualitat no fomenten cap tipo de monacato. Finalment, existixen numerosos moviments, especialment aquells en el marc de la Nova Era, que tenen plantejaments similars als del monacato, que inclús fomenten un estil de vida semblat al dels monges, com la Cienciología, el Xiantiandao i el moviment de Meditació transcendental.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Álvarez Gómez, 1987, p. 36.
  2. ↑ Leclercq, 1970, p. 22.
  3. ↑ Guillaumont, 1978, p. 40-51.
  4. ↑ Álvarez Gómez, 1987, p. 38.
  5. ↑ 5,0 5,1 Álvarez Gómez, 1987, p. 39.
  6. ↑ Álvarez Gómez, 1987, p. 40.
  7. ↑ Leclercq, 1978, col. 1673-674.
  8. ↑ Leclercq, 1978, col. 1677.
  9. ↑ Gispert Sauch, 1969, pp. 433-538.
  10. ↑ Monier-Williams, 1899, p. 1148.
  11. ↑ 11,0 11,1 Gispert Sauch, 1969, pp. 612-628.
  12. ↑ 12,0 12,1 Álvarez Gómez, 1987, p. 41.
  13. ↑ 13,0 13,1 Dundas, 2002, p. 152.
  14. ↑ Schwaiger, 1998, p. 10.
  15. ↑ Schwaiger, 1998, p. 11.
  16. ↑ AP, 2011, p. 1901.
  17. ↑ Un monge de Prinknash Abbey, 1971, p. 111.
  18. ↑ Sobre l'image figura incisa la següent inscripció hebrea: "אבינו שבשמים יהקדיש שמך" (Avinu shebashamáim iheakdísh shimjá), és dir, "El nostre pare que [està] en els cels santificará el teu nom". Misericòrdia gòtica, Iglésia de St Pons de Thomières, França.
  19. ↑ «Etiquette, Ethics, and Manners» (en anglés). Ahmadiyya Muslim Community. Consultat el 4 de giner de 2016.
  20. ↑ Mandel Khân, 2006, p. 102.
  21. ↑ Números 6, 1-21.

Bibliografia

  • (2011) Annuario Pontifici, Città del Vaticà. ISBN 978-88-209-8522-6.
  • Álvarez Gómez (1987). Història de la Vida Religiosa, Madrit: Publicacions Claretianas. ISBN 84-86425-25-5.
  • (2002) The Jains (en anglés), Routledge. ISBN 9780415266062.
  • «Espiritualitat budista».Història de l'Espiritualitat.IV
612-628.
  • «Alguns aspectes de l'espiritualitat hindú».Història de l'Espiritualitat.IV
433-538.
  • «Esquisse d'unix phénoménologie du monachisme».Numen.(25)
40-51.
  • «William Law i el monacato de l'Iglésia anglicana».Cuardenos Monásticos.(17)
111-119.

Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monacato&oldid=1493086»