Anar al contingut

Iglésia llatina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Iglésia llatina
«Iglésia d'Occident» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Cristiandad occidentala cristiandad, el cristianisme o les Iglésies desenrollades en Occident.

La Iglésia llatina (en latín: Ecclesia Llatina, en el Anuari Pontifici ) o Iglésia d'Occident (en latín: Ecclesia Occidentalis) és la més gran de les vintiquatre Iglésies sui iuris que conformen l'Iglésia catòlica.[nota 1] Està presidida pel papa, bisbe de Roma, i es regula pel Còdic de Dret Canònic. En el seu llitúrgia seguix els ritos llatins, dels quals el més estés és el rito romà. L'Iglésia llatina es va desenrollar en l'Imperi romà d'Occident —a on dominava ellatí— i es distinguix de les Iglésies catòliques orientals,[2] que varen sorgir en atres contexts culturals i varen desenrollar diferents ritos llitúrgics i disciplina eclesiàstica, aixina que no tots els catòlics són llatins (o catòlics romans).[4] Històricament, va aplegar a ser coneguda com a patriarcat d'Occident (també patriarcat llatí o romà),[4] principalment en Orient, i este un dels títuls del Papa seguix sent el de Patriarca d'Occident.[5]

Distribució geogràfica

L'Iglésia llatina, que es va desenrollar inicialment en l'Europa occidental i Àfrica del Nort, està present en totes les parts del món habitat. Aixina mateix les Iglésies orientals (siguen catòliques, ortodox, ortodox orientals o unes atres) que varen tindre el seu orige en regions més a l'est, siga adins que fora de l'Imperi romà, ara tenen membres en casi tots els països.

Història

Iglésia primitiva

La Crucifixió de Pedro, de Caravaggio, ho representa en el cap cap a avall, d'acort en la tradició

Tradicionalment en l'Iglésia catòlica es creu que els apòstols Pedro i Pablo, junt en els seus discípuls, varen fundar una comunitat cristiana en Roma. L'any de l'arribada de sant Pedro a Roma és incert, algunes tradicions antiquíssimes diuen que va ser l'any 42, i uns atres la daten un poc despuix. Pedro va acabar els seus dies en Roma, a on va morir martirisat en l'any 67 baix el mandat de Nerón en el Circ de la Tossal Vaticà, sepultat a poca distància delloc del seu martiri i que a principis d'el IV l'emperador Constantino I el Gran va manar construir la gran basílica. Clemente Romà, en la seua carta als corintios, data la seua mort en l'época de les persecucions de Nerón. El evangeli de Juan sugerix, en el seu característic estil alegórico, que Pedro va ser crucificado.[6] Alguns retarden la redacció d'este Evangeli fins al II, per lo que consideren el seu testimoni de menor rellevància. Pedro d'Aleixandria, que va ser bisbe d'eixa ciutat i va fallir entorn a 311, va escriure un tractat cridat Penitència, en el que diu: «Pedro, el primer dels apòstols, havent segut capturat a sovint i tirat a la presó i tractat en ignomínia, va anar finalment crucificado en Roma». Orígens en el seu Comentari allibre del Génesis III, citat per Eusebio de Cesarea, diu que Pedro va demanar ser crucificado cap avall per no considerar-se digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Lo mateixa relata Jerónimo d'Estridón en la seua obra Vides d'hòmens ilustres. En el III, sant Cipriano, bisbe de Cartago, parla d'una jerarquia monàrquica de sèt graus, en la quala posició suprema l'ocupava el bisbe. En esta jerarquia el bisbe de Roma ocupava un lloc especial, en quant successor de sant Pedro. Ademés, el que el bisbe de Roma aplegara a tindre una importància particularment gran, es va deure, segons alguns, per motius polítics: Roma va ser la capital de l'Imperi romà fins que l'emperador Constantino I el Gran va fer de Constantinopla la nova capital, l'11 de maig de 330.cita requerida Uns atres atribuïxen esta importància a que el bisbe de Roma reclama ser el successor de sant Pedro, a qui, segons l'Evangeli de Lucas 22:32, Jesús li va dir:

"pero yo he pregat per tu, per a que la teua fe no desfallezca. I tu, quan hages tornat, confirma als teus germans.".
(Sant Lucas 22:32, Bíblia de Jerusalem)

Més encara, cap a l'any 95, Clemente de Roma (bisbe de l'Iglésia de Roma entre 89 i 97) va escriure una carta a la comunitat cristiana de Corinto per a resoldre un problema intern, sugerint la seua primacia sobre les Iglésies particulars. En efecte, havien sorgit alçament contra els presbíteros-epíscopos en Corinto i Clemente, com a bisbe de l'Iglésia de Roma, els va cridar a l'orde i a l'obediència als seus respectius pastors, evocant el recort dels apòstols Pedro i Pablo. Eixa carta és la primera obra de la lliteratura cristiana fora del Nou Testament de la que consta històricament el nom del seu autor, la situació i l'época en que es va escriure, i les paraules de la qual manifesten una durea pròpia dellenguage d'aquell que és conscient de la seua autoritat. En el primer sigle del cristianisme l'Iglésia llatina es formava per les províncies occidentals del Imperi romà, açò és, per l'Europa d'influència llatina (Itàlia, Galia, Hispania, etc.) més la regió del Àfrica Proconsular (Àfrica del Nort en excepció d'Egipte), pertanyent a l'àrea d'influència grega

L'emperador Justiniano I (527–565), quan va instituir el sistema eclesiàstic imperial de la Pentarquía, va traçar la frontera del Bisbe de Roma a l'orient de Macedònia i Grècia, passant Creta i aplegava fins a Àfrica a la frontera occidental d'Egipte. El territori que l'Emperador aixina assignava al Patriarca d'Occident era molt manco vast de lo que es podria pensar, ya que l'Imperi tenia relativament poc en el seu poder. No obstant, Roma, que no va acceptar la teoria de la Pentarquía i va privilegiar l'idea de les tres sèus episcopals petrinas de Roma, Aleixandria i Antioquía, era el punt de referència per als cristians de les noves nacions occidentals, degut no solament a la conversió dels pobles germànics assentats adins de les anteriors fronteres de l'Imperi, sino també a una expansió misionero que va abraçar Irlanda i Germania, que mai pertanyien a l'Imperi. L'emperador León III el Isaurio (717-741) va anular casi totalment en el seu domini el poder del bisbe de Roma, transferint el sur d'Itàlia, Iliria i Grècia de la jurisdicció papal a la del patriarca de Constantinopla. Pero, poc despuix, l'Imperi va quedar totalment exclós de l'oest i l'Iglésia llatina sancera ya no tenia relació de dependència política de l'Imperi.

Época tardoantigua i migeval

Papa León XIV, actual bisbe de Roma i cap de l'Iglésia llatina i universal

En la conquista àrap va desaparéixer l'Iglésia africana, molt important des del punt de vista demogràfic i cultural, que contava en numerosos bisbes i alguns dels més importants pensadors cristians com Tertuliano o Agustín d'Hipona, reduint-se l'Iglésia llatina al territori europeu. Lo mateix va succeir en la conquista àrap i turca en orient, a on ya abans havia sorgit una divisió entre l'Iglésia que recolzava el Concilie de Calcedonia de l'any 451 (i que per això es diu calcedoniana o ortodoxa) i la majoria dels cristians en Egipte i algunes atres parts, que ho rebujaven (les Iglésies ortodoxes orientals). Aixina varen quedar fortament reduïts els patriarcats ortodoxos d'Aleixandria, Antioquía i Jerusalem. Des de llavors, l'Orient cristià ortodox es va identificar pràcticament en l'Iglésia grega o bizantina, és dir, el Patriarcat de Constantinopla i les iglésies naixcudes com a frut de la seua acció misionero, que li reconeixien una primacia de jurisdicció o a lo manco d'honor. Va seguir el Gran Cisma entre esta cristiandad i l'Iglésia llatina.

El Gran Cisma

Artícul principal → Cisma d'Orient.


En el Gran Cisma de 1054, es va donar la ruptura entre l'Iglésia de Roma i l'Iglésia de Constantinopla. Es mostren a favor de Constantinopla els atres tres patriarcats orientals (els d'Aleixandria, Antioquia i Jerusalem), pero la seua ruptura definitiva en el bisbe de Roma va ser oficialment poc temps despuix de la de Constantinopla pels fets ocorreguts en Les Creuades. Estos quatre patriarcats sense l'autoritat de Roma varen conformar la hui cridada Iglésia ortodoxa, que compartia el mateix passat en l'Iglésia catòlica fins al cisma que encara seguix vigent. No es deu confondre la ruptura dels Patriarcats Ortodoxos en Roma, en el cisma produït en V quan les Iglésies no calcedónicas, per eixemple el Patriarcat Copto d'Aleixandria, varen trencar en Roma i els atres 4 patriarcats de l'antiga Pentarquía. No totes les Iglésies orientals es varen separar del bisbe de Roma: l'Iglésia maronita, en particular, afirma mai haver trencat els llaços.[7][8] Encara hui els catòlics llatins en Orient Mig són molt manco numerosos dels catòlics orientals,[7] i existix en occident en plena comunió en Roma una Iglésia no llatina, l'italo-albanesa.[8]

Patriarcat d'Occident

Plantilla:Vejau

Càtedra de Sant Pedro.

El títul de "Patriarca d'Occident" ho va amprar en l'any 642 el papa Teodoro I. Sense usar el títul de "Patriarca d'Occident", l'IV Concilie de Constantinopla (869-870), l'IV Concilie de Letrán (1215) i el Concilie de Florencia (1439), varen incloure al Papa com el primer dels cinc Patriarques de llavors. Solament va tornar a aparéixer en els sigles XVI i XVII, degut a que els títuls del Papa es varen multiplicar.

Erro al crear miniatura:
Archibasílica de Sant Joan de Letrán, catedral de Roma, en l'inscripció Omnium Urbis et Orbis Ecclesiarum Mater et Caput («Mare i cap de totes les Iglésies de la ciutat i del món»).

El títul de Patriarca d'Occident es referix històricament a la relació particular del Bisbe de Roma en l'Iglésia llatina, és dir, en la gran tradició occidental de l'Iglésia Catòlica Romana. En este marc, el papa reunix varis plans d'autoritat: és bisbe de Roma, cap propi de l'Iglésia llatina i pontífex universal de tota l'Iglésia catòlica. En l'expansió misionero, especialment des d'el XVI, l'Iglésia llatina es va difondre fòra d'Europa i es va estendre per Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania. En eixe context varen sorgir també títuls patriarcals llatins vinculats a l'expansió ibèrica, com el Patriarcat de les Índies Orientals i el Patriarcat de les Índies Occidentals, associats respectivament a l'àmbit portugués i espanyol. Estos títuls no varen constituir Iglésies sui iuris pròpies ni patriarcats equiparables als de les Iglésies orientals catòliques, sino dignidades llatines de caràcter històric o honorífic. El significat del terme «Occident» va canviar notablement en el temps. En l'Antiguetat tardana i en l'organisació eclesiàstica tradicional podia associar-se a l'àmbit occidental del món romà i, més vesprada, a l'Iglésia llatina. No obstant, en el XX el terme va adquirir un sentit cultural i geopolític molt més ampli, que podia incloure no solament Europa occidental, sino també Norteamérica, Austràlia, Nova Zelanda i, en certs usos, Amèrica Llatina. Per això, «Occident» va deixar de ser una categoria territorial precisa per a definir un patriarcat en sentit canònic estricte. Si s'ampra en llenguage eclesiològic, el títul «Patriarca d'Occident» s'entén de forma més adequada com a referència a l'especial relació del bisbe de Roma en l'Iglésia llatina. El títul de «Patriarca d'Occident» va ser usat històricament per al papa i va aparéixer per primera volta en el Anuari Pontifici en 1863. Va ser omés en l'edició de 2006, durant el pontificat de Benedicto XVI, en considerar-se un títul històricament ambigu i pràcticament poc útil per a definir un territori patriarcal. En eixa explicació es va senyalar que l'Iglésia llatina contava ya en estructures canòniques modernes, com les conferències episcopals i els seus organismes internacionals, per a respondre a les seues necessitats pastorals i de govern. El títul va reaparéixer en el Anuari Pontifici de 2024 com a títul històric del papa. Convé distinguir entre el Patriarca d'Occident en sentit fort —el papa considerat en la seua relació específica en l'Iglésia llatina— i els demés patriarcats llatins, com el Patriarcat Llatí de Jerusalem, el Patriarcat de Venècia, el Patriarcat de Lisboa, el Patriarcat de les Índies Orientals i el Patriarcat de les Índies Occidentals. Estos últims no constituïxen Iglésies sui iuris pròpies ni conferixen per sí mateixos una potestat especial de govern, sino que funcionen principalment com dignidades històriques o honorífiques unides a sèus o tradicions particulars. Dins d'esta organisació, el Patriarcat Llatí de Jerusalem ocupa un lloc singular per la seua jurisdicció transfronterizo en Terra Santa; el Patriarcat de Venècia remet a l'herència de l'antic Patriarcat de Grau; el Patriarcat de Lisboa respon a una concessió vinculada al prestigi històric de Portugal; el Patriarcat de les Índies Orientals conserva la memòria del Padroado portugués en Àsia; i el Patriarcat de les Índies Occidentals permaneix com a títul vacant, sense jurisdicció territorial pròpia. En conjunt, estos títuls permeten entendre l'estructura, el sentit canònic i la funció simbòlica dels patriarcats llatins dins del marc general de l'Iglésia llatina.

Llitúrgia

Artícul principal → Ritos llatins.

Mentres en les Iglésies orientals cada u dels ritos llitúrgics tendix a identificar-se en una Iglésia ritual particular, marcades per diferències en l'orde jeràrquic i disciplinar, en l'Iglésia llatina ells no constituïxen Iglésies distintes.[9][10] i s'usen o s'usaven en distintes àrees geogràfiques o distintes famílies religioses que pertanyen totes a l'única Iglésia llatina. En sentit llitúrgic, no existix un sol «rito llatí», sino una varietat de ritos llitúrgics llatins, pero és el rito romà el que practica la major cantitat de fidels en Occident, i en el món en general, i algunes voltes s'ampren abdós térmens com si foren sinònims. No obstant, junt en el romà, coexistixen en l'Iglésia llatina el rito ambrosiano (en Milà) i el rito mossàrap. (en Espanya, particularment Toledo). Ademés, el rito romà, posseïx una série de usos propis a regions o órdens religioses. Estos ritos i usos particulars es varen conservar encara despuix de la fixació del rito romà per la bula Quo Primum tempore, per la seua antiguetat. El rito romà va sofrir molts canvis, tant que alguns consideren que el rito romà original ya no subsistix: lo que ara existix seria una combinació de l'antic rito en adició galicanas, que es va impondre en casi tota l'Iglésia llatina despuix del Concilie de Trento.[11][12]

Fins a 1970, el rito romà havia permaneixcut sense majors canvis des del temps de Sant Gregorio Magne (sigle V).[13] el Concilie Vaticà II (1962-1965) va ordenar una revisió general dels llibres llitúrgics, per ad açò es va implementar una comissió (Consilium ad exsequendam constitutionem sacra llitúrgia) que durant els anys següents va portar a terme profunts canvis en la celebració de la missa, els sacraments i l'ofici diví. A pesar de l'aprovació de les reformes al rito romà (la primera edició típica del missal romà despuix de la reforma va ser publicada en 1970, i l'actual (tercera) en 2002, durant el pontificat de Juan Pablo II), vàries comunitats i individus consideraven que esta reforma anava molt més allà de lo demanat pel Concilie i donava lloc a una llitúrgia fabricada, en incloure creacions noves i «artificials» i rebujant la tradició de creiximent orgànic. En el periodo posterior a la reforma llitúrgica, vàries comunitats varen voler conservar els ritos antics, lo que en alguns casos va dur a enfrontaments i oposicions. La convivència de la forma tradicional (última edició en el missal de 1962) junt en la forma reformada (última edició en el missal de 2002) va ser finalment establida pel papa Benedicto XVI en el seu motu proprio Summorum Pontificum de 2007, en la coexistència de la forma ordinària (reformada) i la extraordinària (tradicional) del rito romà, encara que en 2021 el seu successor Francisco va impondre restriccions a la celebració de l'última, en el motu proprio Traditionis custodes. El rito ambrosiano és el rito llitúrgic ordinari en la major part de l'archidiòcesis de Milà i en algunes parts de diòcesis propenques en el nort d'Itàlia i en Suïssa. el rito mossàrap seguix celebrant-se actualment en molt pocs llocs i l'us del rito bracarense en l'archidiòcesis de Braga és sol facultatiu. Les comunitats religioses que tenien particulars ritos llitúrgics migevals (els dominicos, els carmelitas, els cartujos) en la pràctica els varen abandonar de manera general despuix del Concilie Vaticà II, pero algunes comunitats seguixen usant hui els antics ritos. Atres ritos llitúrgics llatins són ya extints, entre ells el rito cèltic, l'africà i el galicano.[9] En la seua essència, este últim assembla als ritos orientals.[14]

Vore també

Notes

  1. ↑ Encara que particularment en contexts no catòlics la totalitat de l'Iglésia catòlica es denomina Iglésia catòlica romana (Ecclesia Catholica Romana), l'Iglésia llatina també es coneix en este nom.[1][2][3] No obstant, «Iglésia de Roma» es referix específicament a la diòcesis o inclús a la província eclesiàstica de Roma.[4]

Referències

  1. ↑ «¿Sabies que l'Iglésia catòlica està constituïda per 24 Iglésies autònomes?». Aleteia. Consultat el 2022-11-02. «La branca occidental està representada per la tradició llatina de l'Iglésia Catòlica Apostólica Romana. És cridada “occidental” per la localisació geogràfica de Roma, i no perque la seua presència es restringix a països d'Occident»
  2. ↑ 2,0 2,1 «¿Qué són les Iglésies Catòliques Orientals? ¿Qué són els “ritos”?». Consultat el 2022-11-05. «Hi ha solament una Iglésia Catòlica, dins de la qual hi ha diverses iglésies. Totes elles reconeixen al Papa com el seu líder. La distinció més important va sorgir com a resultat de la divisió dins de l'Imperi Romà. Açò va conduir a una Iglésia Occidental en Roma com el seu centre: l'Iglésia Catòlica Romana. Aparte d'açò, hi ha vàries iglésies catòliques orientals»
  3. ↑ «Iglésies catòliques». DatosMundial. com. Consultat el 2022-11-05.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  5. ↑ «El Papa Francisco torna a ser oficialment Patriarca d'Occident» (en és). ACI Prensa. Consultat el 2024-04-14.
  6. ↑ Juan 21:18-19
  7. ↑ 7,0 7,1 Lorieux, Claude (2002-02-01). Cristians en terres de l'Islam: La seua vida, les seues dificultats, les seues esperances (en és), Paraula, p. 36. ISBN 978-84-8239-618-7.
  8. ↑ 8,0 8,1 Binns, John (2010-03-15). [1] (en és), Edicions AKAL, pp. 252–253. ISBN 978-84-460-2567-2.
  9. ↑ 9,0 9,1 Brunori, Pedro (2000). [2] (en és), Edicions Rialp, S. A., p. 59. ISBN 978-84-321-3308-4.
  10. ↑ Consell Episcopallatinoamericà (2006). Còdic de Dret Canònic (edició bilingüe i anotada) (en és), Paulinas, p. 126. ISBN 978-958-625-620-9.
  11. ↑ Fortescue, Adrian (2012). The Sacred Writings of The Early Liturgies (Annotated Edition) (en en), Jazzybee Verlag. ISBN 978-3-8496-2129-2.
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ «The movement for the Latin Mass is about far more than nostàlgia». Catholic Herald.
  14. ↑ Stefon, Matt (2011-08-15). Christianity: History, Belief, and Practice (en en), The Rosen Publishing Group, Inc, p. 139. ISBN 978-1-61530-493-6.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Iglésia_llatina&oldid=1488243»