Concili de Calcedonia

Concili de Calcedonia

El Concili de Calcedonia va ser un concilie ecuménico que va tindre lloc entre el 8 d'octubre i l'1 de novembre de 451 en Calcedonia, ciutat de Bitinia, en Àsia Menor i és considerat com un d'els sèt primers concilios ecuménicos. És el quarto dels primers sèt concilios ecuménicos de la Cristiandad, i les seues definicions dogmàtiques varen ser des de llavors reconegudes com infalibles per l'Iglésia catòlica, l'Iglésia ortodoxa, la Comunió anglicana i el luteranisme, pero rebujat per les Iglésies ortodoxes orientals i per l'Iglésia asiria de l'Orient. Va rebujar la doctrina del monofisisme, defesa per Eutiquio, i va establir el Credo de Calcedonia, que descriu la plena humanitat i la plena divinitat de Crist, segona persona de la Santíssima Trinitat.

Precedents

Mural retratant el Concili d'Éfeso

En el Concili d'Éfeso (431) havia segut condenada l'herejía nestoriana (difisitas), que defenia que les dos naturalea (divina i humana) de Crist eren completament independents entre sí, és dir, que Crist era solament un home que va ser posseït i habitat per Deu. En el concilie, Sant Cirilo d'Aleixandria s'havia distinguit rebatent les tesis de Nestorio. Segons els seus oponents, Cirilo, en atacar a Nestorio, havia incorregut a la seua volta en error, aplegant a negar l'existència de dos naturalea en Crist. Havia escrit que en Crist no hi ha més que una physis, la del Verp encarnat, utilisant la fòrmula «L'única physis encarnada de Deu Verp» (mia physis tou Theou logou sesarkoménee) (Epíst. 17; Epíst. 46). En 433, dos anys despuix del concilie, la controvèrsia entre Cirilo i els seus adversaris es va resoldre en un edicte d'unió, en el que explícitament es parlava de les dos naturalea de Crist.

Eutiquio

En 444, dos anys despuix de la mort de Cirilo, un vell archimandrita de Constantinopla, cridat Eutiquio, va escomençar a predicar que la naturalea humana de Crist estava absorbida per la divina, de modo que, en l'unió d'abdós, no hi havia sino una naturalea. Eutiquio es proclamava seguidor de Cirilo d'Aleixandria; les seues tesis varen tindre molts seguidors, entre ells Dióscoro, successor de Cirilo en la sèu d'Aleixandria. L'herejía d'Eutiquio es denomina monofisita, del grec mones («u») i physis («naturalea»)

Les idees d'Eutiquio varen trobar pronte opositors convençuts: entre ells, Teodoreto de Ciro, Eusebio de Dorilea i Flaviano, patriarca de Constantinopla. En cert modo, el conflicte monofisita es va plantejar també com una pugna entre les sèus d'Aleixandria i Constantinopla. En un sínodo regional celebrat en Constantinopla en 448, Eusebio de Dorilea va denunciar les tesis d'Eutiquio. El sínodo va expressar inequívocament l'ortodòxia de la doctrina de les dos naturalea i va requerir la presència d'Eutiquio. Este es va negar rotundament a acceptar la decisió del sínodo, reafirmant-se en la seua doctrina d'una sola naturalea de Crist, per lo que el sínodo va llançar anatema contra ell i els seus partidaris.

El «latrocinio d'Éfeso»

Artícul principal → Latrocinio d'Éfeso.

• Eutiquio no va acceptar l'autoritat del sínodo i va recórrer al papa León I. Est va respondre en la Epístola Dogmàtica, en la que reafirmava la doctrina de les dos naturalea. Esta solució no va ser acceptada per Eutiquio ni pels seus partidaris; a instàncies de Dióscoro, l'emperador romà d'Orient, Teodosio II, monofisita, va convocar un sínodo general en Éfeso en agost de l'any 449. Este acontenyiment és denominat pels historiadors catòlics «latrocinio d'Éfeso», seguint una expressió del papa León I. El nou sínodo va declarar l'absolució d'Eutiquio, anatematizando la doctrina de les dos naturalea, i va depondre a Flaviano, patriarca de Constantinopla, qui va ser conduït al desterro i va fallir a conseqüència dels malos tratos que li varen dispensar els seus captores. El papa va moure tots els fils al seu alcanç per a modificar la situació: va escriure a l'emperador Teodosio II, a la seua germana Pulqueria, partidària de l'enteniment en Roma, i va intentar fer intervindre a l'emperador d'Occident, Valentiniano III. Es va obrir una profunda crisis entre León I i Dióscoro, patriarca d'Aleixandria, qui va aplegar a excomulgar al papa. La mort de Teodosio II en 450 va produir un gir en la situació: va ser succeït per Pulqueria; ella, i el seu marit Marcianà eren partidaris de les tesis de Flaviano i León, i varen realisar varis gests, com conduir a Constantinopla els restants de Flaviano per a donar-els solemne sepultura. Finalment, va decidir convocar-se el concilie, no en Itàlia, com pretenia el papa, sino en Calcedonia, en Àsia Menor.

El Concili

Concili de Calcedonia

El Concili es va reunir en Calcedonia en octubre de 451. Varen assistir uns 350 bisbes, dels que solament dos eren occidentals, deixant a banda els llegats pontificis. Front a la major estabilitat de l'imperi romà oriental, en occident cal tindre en conte que en eixe any 451 es produiria l'enfrontament en els hunos d'Atila (Batalla dels Campos Cataláunicos) i la famosa intervenció, evitant que el huno marchara sobre Roma, del propi papa León I. Uns anys més vesprada, en 455, en una situació similar, els vàndals de Genserico varen saquejar Roma, pero el papa va conseguir que es respectara la vida dels seus habitants i que no fora incendiada

La presidència del Concili va ser ocupada pel patriarca de Constantinopla, Anatolio, al costat dels representants del papa. L'emperador Marcianà recolzava decididament l'ortodòxia. En la tercera sessió, es va reconéixer l'Epístola Dogmàtica del papa com a document de fe. Terminada la seua llectura els pares conciliessis varen exclamar «Pedro ha parlat per boca de León». Dióscoro va ser condenat per unanimitat -sembla ser que els bisbes egipcíacs varen ser pressionats- ^{cita requerida}, i tots els seus decrets varen ser declarats nuls. Els partidaris d'Eutiquio varen deure acceptar l'Epístola del papa per a continuar formant part de l'Iglésia. Tretze bisbes egipcíacs, no obstant, varen refusar acceptar-la, arguyendo que solament acceptarien «la fe tradicional». El text principal de les decisions del Concili és el següent:

Ἑπόμενοι τοίνυν τοῖς ἁγίοις πατράσιν, ἕνα καὶ τὸν αὐτὸν ὁμολογεῖν Υἱὸν τὸν Κύριον ἡμῶν Ἰησοῦν Χριστὸν, καὶ συμφώνως ἅπαντες ἐκδιδάσκομεν, τέλειον τὸν αὐτὸν ἐν θεότητι, τέλειον τὸν αὐτὸν ἐν ἀνθρωπότητι, Θεὸν ἀληθῶς, καὶ ἄνθρωπον ἀληθῶς, τὸν αὐτὸν ἐκ ψυχῆς λογικῆς καὶ σώματος, ὁμοούσιον τῷ Πατρὶ κατὰ τὴν θεότητα, καὶ ὁμοούσιον ἡμῖν τὸν αὐτὸν κατὰ τὴν ἀνθρωπότητα, κατὰ πάντα ὅμοιον ἡμῖν χωρὶς ἁμαρτίας· πρὸ αἰώνων μὲν ἐκ τοῦ Πατρὸς γεννηθέντα κατὰ τὴν θεότητα, ἐπ' ἐσχάτων δὲ τῶν ἡμερῶν τὸν αὐτὸν δι' ἡμᾶς καὶ διὰ τὴν ἡμετέραν σωτηρίαν ἐκ Μαρίας τῆς παρθένου τῆς θεοτόκου κατὰ τὴν ἀνθρωπότητα, ἕνα καὶ τὸν αὐτὸν Χριστὸν, Υἱὸν, Κύριον μονογενῆ, ἐν δύο φύσεσιν ἀσυγχύτως ἀτρέπτως, ἀδιαιρέτως, ἀχωρίστως γνωριζόμενον· οὐδαμοῦ τῆς τῶν φύσεων διαφορᾶς ἀνῃρημένης διὰ τὴν ἕνωσιν, σῳζομένης δὲ μᾶλλον τῆς ἰδιότητος ἑκατέρας φύσεως καὶ εἰς ἓν πρόσωπον καὶ μίαν ὑπόστασιν συντρεχούσης, οὐκ εἰς δύο πρόσωπα μεριζόμενον ἢ διαιρούμενον, ἀλλ' ἕνα καὶ τὸν αὐτὸν Υἱὸν καὶ μονογενῆ Θεὸν, Λόγον, Κύριον Ἰησοῦν Χριστόν· καθάπερ ἄνωθεν οἱ προφῆται περὶ αὐτοῦ, καὶ αὐτὸς ἡμᾶς ὁ Κύριος Ἰησοῦς Χριστὸς ἐξεπαίδευσε, καὶ τὸ τῶν πατέρων ἡμῖν παραδέδωκε σύμβολον. Τούτων τοίνυν μετὰ πάσης πανταχόθεν ἀκριβείας καὶ ἐμμελείας παρ' ἡμῶν διατυπωθέντων, ὥρισεν ἡ ἁγία καὶ οἰκουμενικὴ σύνοδος, ἑτέραν πίστιν μηδενὶ ἐξεῖναι προφέρειν, ἢγοῦν συγγράφειν, ἢ συντιθέναι, ἢ φρονεῖν, ἢ διδάσκειν ἑτέρους. τοὺς δὲ τολμῶντας ἢ συντιθέναι πίστιν ἑτέραν, ἢγοῦν προκομίζειν, ἢ διδάσκειν, ἢ παραδιδόναι ἕτερον σύμβολον τοῖς ἐθέλουσιν ἐπιστρέφειν εἰς επίγνωσιν ἀληθείας ἐξ Ἑλληνισμοῦ, ἢ ἐξ Ἰουδαϊσμοῦ, ἢγοῦν ἐξ αἱρέσεως οἱασδηποτοῦν, τούτους, εἰ μὲν εἶεν ἐπίσκοποι ἢ κληρικοί, ἀλλοτρίους εἶναι τοὺς ἐπισκόπους τῆς ἐπισκοπῆς, καὶ τοὺς κληρικοὺς τοῦ κλήρου· εἰ δὲ μονάζοντες ἢ λαϊκοὶ εἶεν, ἀναθεματίζεσθαι αὐτούς. Traducció:

Seguint, puix, als Sants Pares, tots a una veu ensenyem que ha de confessar-se a un solament i el mateix Fill, el nostre Senyor Jesucristo, el mateix perfecte en la divinitat i el mateix perfecte en la humanitat, Deu verdaderament, i el mateix verdaderament home d'ànima racional i de cos, consustancial en el Pare sobre la divinitat, i el mateix consustancial en nosatres sobre la humanitat, semblant en tot a nosatres, menys en el pecat [Hebr. 4, 15]; engendrat del Pare abans dels sigles sobre la divinitat, i el mateix, en els últims dies, per nosatres i per la nostra salvació, engendrat de María Verge, la theotokos (paridora de Deu), sobre la humanitat; que s'ha de reconéixer a un solament i el mateix Crist Fill Senyor unigénito en dos naturalea, sense confusió, sense canvi, sense divisió, sense separació, en modo algun borrada la diferència de naturalea per causa de l'unió, sino conservant, més be, cada naturalea la seua propietat i concorrent en una sola persona i en una sola hipóstasis, no partit o dividit en dos persones, sino un solament i el mateix Fill unigénito, Deu Verp Senyor Jesucristo, com d'antic sobre Ell nos varen ensenyar els profetes, i el mateix Jesucristo, i nos ho ha transmés el Símbol dels Pares. Aixina, puix, en acabant de que en tota exactitut i conte en tots els seus aspectes va ser per nosatres redactada esta fòrmula, va definir el sant i ecuménico Sinodo que a ningú serà lícit professar una atra fe, ni tan sols escriure-la o compondre-la, ni sentir-la, ni ensenyar-la als demés. En el seu cànon 28, el Concili va aprovar que la sèu de Constantinopla fora la segona en importància despuix de Roma, anant en contra de lo estipulat en Nicea a on la segona sèu més important era Aleixandria, lo que exacerbó encara més els caldeados ànims de l'Iglésia en Egipte que va vore que no solament era depost el seu patriarca, sino que ademés era degradada en categoria, lo que desembocaria en l'any 457 en el cisma del patriarcat d'Aleixandria declarat per Timoteo Eluro i que dona orige a l'Iglésia copta. No obstant la decisió del cànon 28 va ser presa en absència dels llegats del papa i anulada per est. El ya nomenat Anatolio, que presidia, va escriure aixina al papa referint-se a açò: «quedant reservada a l'autoritat de Vostra Beatitud tota la validea i l'aprovació de tal acte».

Es diu que en est concili va ser la primera volta que es va utilisar el terme grec prosopon, que vol dir caraça, per a referir-se a persona, com hui coneixem el terme.

Cànons

El treball del concili es va completar en una série de 30 cànons disciplinaris, que els seus epítomes antics són:

1. S'observaran els cànons de cada sínodo dels sants pares.
2. Qui compre o embena una ordenació, fins a un prosmonario, correrà el perill de perdre el seu grau. Tal serà també el cas en els intermediaris, si són clercs se'ls llevarà el seu ranc, si són llaics o monges seran anatematizados.
3. Els que assumixen el conte de les cases seculars deuen ser correctes, a menos que la llei els cride a l'administració d'aquells que encara no són majors d'edat, dels quals no hi ha exenció. A menos que el seu bisbe els permeta cuidar d'òrfens i viudes.
4. Els oratorios i monasteris domèstics no deuen erigir-se en contra del juí del bisbe. Cada monge deu estar subjecte al seu bisbe, i no deu eixir de la seua casa, llevat per la seua sugerència. No obstant, un esclau no pot entrar en la vida monástica sense el consentiment del seu amo.
5. Els que van de ciutat en ciutat estaran subjectes a la llei canònica sobre el tema.

1. En els santuari en honor de màrtirs i monasteris, les ordenacions estan estrictament prohibides. Si algú fora ordenat allí, la seua ordenació no tindrà efecte.
2. Si algun clerc o monge afecta arrogantemente als militars o qualsevol atra dignitat, que siga maldit.
3. Qualsevol clerc en una casa de beneficencia o monasteri deu sometre's a l'autoritat del bisbe de la ciutat. Pero el que es rebela contra açò deurà pagar la pena.
4. Els clercs litigiosos seran castigats segons el cànon, si desprecien a l'episcopal i recorren al tribunal secular. Quan un clerc té una disputa en un bisbe, deixen-ho esperar fins que el sínodo s'establixca, i si un bisbe té una disputa en el seu metropolità, deixen-ho dur el cas a Constantinopla.
5. Cap clerc serà registrat en la llista de clercs de les iglésies de dos ciutats. Pero si va desviar, que siga tornat al seu antic lloc. Pero si ha segut transferit, que no participe en els assunts de la seua antiga iglésia.
6. Deixen que els pobres que necessiten ajuda facen el seu viage en cartes pacífiques i no encomiables: per a les cartes encomiables solament deuen donar-se a aquells que estan oberts a sospites.

1. Una província no es dividirà en dos. Qui faça açò serà expulsat de l'episcopado. Les ciutats que estiguen tallades per rescripte imperial gojaran solament de l'honor de tindre un bisbe establit en elles, pero tots els drets pertanyents a la verdadera metròpoli seran preservats.
2. Cap clerc serà rebut per a la comunió en una atra ciutat sense una carta de recomanació.
3. Un cantor o llector alié a la fe sana, si despuix d'estar casat, engendra fills, deixen-els dur-els a la comunió, si hagueren segut batejats allí. Pero si encara no hagueren segut batejats, no seran batejats despuix pels herejes.
4. Cap persona serà ordenada diaconisa excepto que tinga quaranta anys d'edat. Si ella deshonra el seu ministeri en contraure un matrimoni, que siga anatema.
5. Els monges o monges no contrauran matrimoni, i si ho fan, deixen que siguen excomulgados.
6. Les parròquies dels llogarets i les zones rurals, si han estat posseïdes durant trenta anys, continuaran aixina. Pero si dins d'eixe temps, l'assunt estarà subjecte a juí. Pero si per orde de l'emperador es renova una ciutat, l'orde de les parròquies eclesiàstiques seguirà les formes civils i públiques.

1. Els clercs i monges, si s'hagueren atrevit a celebrar conventículos i conspirar contra el bisbe, seran expulsats del seu ranc.
2. Dos voltes a l'any, el sínodo es portarà a terme a on el bisbe de la metròpoli designe, i es determinaran tots els assunts d'interés urgent.
3. Un clerc d'una ciutat no rebrà cura en una atra. Pero si ha segut expulsat del seu lloc natal i va a un atre, serà sense culpa. Si algun bisbe rep clercs sense la seua diòcesis, serà excomulgado, aixina com el clerc que reba.
4. Un clerc o llaic que present càrrecs imprudentment contra el seu bisbe no serà rebut.
5. Qui s'apodere dels bens del seu bisbe fallit serà expulsat del seu ranc.
6. Els clercs o monges que passen molt temps en Constantinopla en contra de la voluntat del seu bisbe, i provoquen sedició, seran expulsats de la ciutat.
7. Un monasteri erigit en el consentiment del bisbe serà inamovible. I lo que siga que li pertanyga no serà enajenado. Qui s'encarregue d'ell per a fer lo contrari, no serà considerat inocent.

1. Que l'ordenació dels bisbes siga dins de tres mesos: no obstant, la necessitat pot prolongar el temps. Pero si algú s'ordena contra este decret, estarà subjecte a castic. Els ingressos permaneixeran en el œconomus.
2. El œconomus en totes les iglésies deu ser elegit del clero. I el bisbe que descuida fer açò no està exent de culpa.
3. Si un clerc s'escapa en una dòna, que siga expulsat de l'Iglésia. Si és un llaic, que siga anatema. Lo mateix serà la sòrt de qualsevol que ho ajude.
4. Perque els Pares varen concedir en raó privilegis al tro de l'antiga Roma, perque era la ciutat real. I els cent cinquanta Bisbes més religiosos, impulsats per la mateixa consideració, varen donar iguals privilegis al santíssim tro de Nova Roma, jujant en justícia que la ciutat que és honrada en la sobirania i el senat i goja dels mateixos privilegis que l'antiga Roma imperial, deuria també en assunts eclesiàstics ser magnificada com ella i ocupar el segon lloc.

1. És sacrílego qui degrada a un bisbe al ranc de presbítero. Perque el que és culpable de crim no és digne del sacerdoci. Pero el que va ser depost sense causa, que siga [encara] bisbe.
2. És costum dels egipcíacs que cap se subscriga sense el permís del seu arquebisbe. Per lo tant, no se'ls deu culpar a els qui no varen subscriure l'epístola del sant León fins que s'haja designat un arquebisbe per a ells. Segons algunes coleccions gregues antigues, els cànons 29 i 30 s'atribuïxen al concilie: el cànon 29, que establix que un bisbe indigne no pot ser degradat pero pot ser eliminat, és un extracte de l'acta de la sessió 19. El cànon 30, que otorga als egipcíacs temps per a considerar el seu rebuig del Tom de León, és un extracte de l'acta de la quarta sessió.

En tota provabilitat, es va fer un registre oficial dels procediments, ya siga durant el propi consell o poc despuix. Els bisbes reunits varen informar al papa que se li transmetria una còpia de tot el "Acta". En març de 453, el papa León li va encarregar a Julián de Cos, despuix en Constantinopla, que fera una colecció de totes les actes i les traduïra allatí. La majoria dels documents, principalment les actes de les sessions, varen ser escrits en grec; uns atres, per eixemple, les cartes imperials, es varen emetre en abdós idiomes; uns atres, novament, per eixemple, les lletres papals, varen ser escrits en llatí. Finalment, casi tots varen ser traduïts a abdós idiomes.

Conseqüències

La principal conseqüència del Concili va ser el cisma dels monofisitas. el patriarca d'Aleixandria no va acceptar el concili i finalment va terminar per escindir el seu patriarcat del restant de l'Iglésia. Molts bisbes varen repudiar també el concili arguyendo que la doctrina de les dos naturalea era pràcticament nestoriana. En les principals sèus apostólicas del Imperi romà d'Orient, es va obrir un periodo de disputes entre monofisitas i ortodoxos, en diverses vicissituts, en les que varen intervindre a sovint els emperadors. Ací té el seu orige el cisma en les Iglésies ortodoxes orientals, que encara hui rebugen els resultats del Concili: l'Iglésia copta que va nàixer de la ruptura del patriarcat d'Aleixandria, l'Iglésia ortodoxa siríaca, que va nàixer de la ruptura del patriarcat d'Antioquía, l'Iglésia apostólica armènia, l'Iglésia ortodoxa de Malankara de l'Índia, l'Iglésia ortodoxa d'Etiopia i l'Iglésia ortodoxa d'Eritrea.

Vore també

• Facundo d'Ermiane
• Ensenyança ortodoxa oriental sobre el Filioque