Concili d'Éfeso
El Concili d'Éfeso es va celebrar entre el 22 de juny i el 16 de juliol de l'any 431, en Éfeso, antic port grec, en l'actual Turquia i és considerat el tercer d'els sèt primers concilis ecumènics.
És considerat per l'Iglésia catòlica, l'Iglésia ortodoxa, el luteranisme, la Comunió anglicana i les Iglésies ortodoxes orientals com el III Concili Ecumènic.
Motivació del concili
Com a reacció al apolinarisme (Apolinar de Laodicea 310-390) que propugnava que el Verp s'hauria encarnat prenent sol cos, pero no ànima humana, l'Escola de Antioquía va escomençar a propondre que les naturalea humana i divina en Crist eren completes a tal grau que formaven dos substàncies independents, dos persones en definitiva. Teories d'esta índole varen ser propostes per Diodoro de Tarso i Teodoro de Mopsuestia que ampraven imàgens com la presència d'una persona (persona divina) en un temple (persona humana) o el vestit (persona divina) que es posa algú (persona humana) per a explicar l'unió de les dos naturalea.
Ya que la terminologia no era clara i única, els eixemples i explicacions variaven. Per un atre costat, les teories explicades en l'escola de Antioquía no tenien molta difusió i varen poder passar desapercebudes fins que Nestorio les va donar a conéixer en motiu de la denominació de la Verge com a «Mare de Deu». Nestorio s'havia fet monge i va alcançar gran fama en Antioquía pels seus dots de predicador. Va ser elegit patriarca de Constantinopla en 428. Se li va demanar intervindre en un tumult causat per un monge que afirmava que María no era mare de Deu. Va explicar el patriarca que María era «mare» de la naturalea humana de Crist i que, per tant, se li podia cridar Mare de Crist, pero que era un error cridar-la «mare de Deu».
La resposta del patriarca va causar estupor. No varen tardar en eixir els defensors de la maternitat divina de María. Aixina, per eixemple, Eusebio de Dorilea i Proclo de Constantinopla. Nestorio va acodir a les autoritats civils per a acallar als monges que se li oponien i va escriure al papa Celestino I (429) per a demanar-li la seua opinió sobre esta doctrina que ensenyava. Li va enviar per a això una série de sermones que el papa va posar a consideració de Juan Casiano.
No obstant, Cirilo d'Aleixandria va prendre en força la lluita contra Nestorio, mogut també per les rivalitats entre l'escola d'Aleixandria i la de Antioquía. Cirilo va enviar a Roma a Posidonio en escrits i argumentacions que demostraven l'heterodoxia de Nestorio. En eixos dies, Casiano també va donar el seu semblar desfavorable sobre els escrits del patriarca de Constantinopla. La resposta de Celestino (430), despuix de demanar novament consell en un sínodo celebrat en Roma,[1] va ser donar plens poders, com delegat seu, a Cirilo i escriure a Nestorio per a que se sometera a la doctrina que Cirilo li presentaria com a ortodoxa.
Eixe mateix any es va celebrar un atre sínodo, esta volta en Aleixandria, que Cirilo va presidir i que va donar com a frut els célebres Dotze anatematismos que expressaven la doctrina considerada ortodox. Este text va ser enviat a Nestorio per a que, com havia indicat l'iglésia de Roma, fòra subscrita pel patriarca. No obstant, les expressions amprades pels anatematismes no eren exactes i despuix varen ser amprades pels monofisitas. El mateix Nestorio es va donar conte de l'ambigüitat dels texts i va respondre en els seus Dotze antianatematismos intentant refutar les posicions de sant Cirilo.
En este moment atres personages intervenen tractant d'aplacar els ànims i sobretot aclarint que les afirmacions de Cirilo tampoc resultaven ortodox ya que semblaven sostindre una sola naturalea en Crist. Aixina es varen pronunciar el patriarca de Antioquía, Juan i Teodoreto de Ciro (abdós formats també en l'escola de Antioquía).
Nestorio va acodir també a l'emperador, Teodosio II qui, per a evitar conflictes majors, va decidir convocar un concilie. Va escriure al papa per a comentar-li la seua idea i est li va prometre que enviaria els seus llegats al concilie. Cal dir que la situació era complexa puix la posició de Nestorio havia segut ya condenada per Celestino i, per tant, el concili –si volia evitar un cisma– devia fer un atre tant. L'emperador va fixar el 431 per a la celebració del concili i va indicar que es realisaria en Éfeso. Allí Celestino va enviar als seus llegats: els bisbes Arcadio i Proyecte i el presbítero Filipo. Per una atra part, el papa va escriure a Cirilo per a que no es condenara a Nestorio sense sentir-ho abans.
Al contrari dels anteriors concilios les qüestions teològiques dels quals es referien principalment a l'unicitat de Deu, el concili de Éfeso va supondre un canvi de direcció, puix es va debatre sobre la naturalea de Crist donada la negació dels nestorians a l'unicitat de la naturalea de Crist i considerar que les seues naturalea, divina i humana, es trobaven separades, prevalent la naturalea humana sobre la divina, per lo que María no devia ser considerada Mare de Deu (Theotókos), sino solament "Mare de Crist" (Khristotokos, ya que havia donat a llum a un home en que la divinitat havia anat a habitar).
Desenroll del concili
En la primera sessió del concilie, celebrada el 22 de juny, i aprofitant l'absència de Nestorio que es negava a comparéixer fins que no aplegara a Éfeso el seu amic el patriarca Juan de Antioquía, es va procedir a condenar la doctrina nestoriana com a errònea (Cànons 2 a 5), decretant que Crist era una sola persona en les seues dos naturalea inseparables. Aixina mateix, va decretar la maternitat divina de María. Cirilo va conseguir ademés que s'aprovara un decret redactat per ell que deponia i excomulgaba a Nestorio.
El 27 de juny va aplegar a Éfeso Juan de Antioquía, celebrant immediatament una assamblea paralela en la que acusa a Cirilo de herejía arriana, per lo que es va procedir a la seua condena i deposició.
El 10 de juliol varen aplegar els llegats papals (els bisbes Arcadio i Proyecte i el representant personal del papa Celestino I, Felipe), que aproven la sessió celebrada el 22 de juny i en això la condena de Nestorio.
El text principal de la decisió del Concilie és la següent:
La solució no va satisfer a cap i abdós varen escomençar a fer pressió sobre l'emperador. Consta que Cirilo va sobornar a autoritats imperials. Teodosio finalment va manar publicar les decisions del concilie, confirmant la condena de Nestorio, enviant-ho al monasteri de Eutropio i nomenant un nou patriarca de Constantinopla, Candidiano. Ya que Nestorio va continuar publicant obres i difonent les seues idees va ser traslladat a diverses presons fins a aplegar a Egipte. Allí va publicar encara el Llibre de Heráclides.
Vore també
- Theotokos
- Celestino I, papa
- Cirilo d'Aleixandria
- Lux veritatis, encíclica de Pío XI en el XV centenari del Concilie de Éfeso
- Traducció de Lux veritatis en Wikisource
- Nestorio
- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
Referències
- ↑ El llibre de Llorca diu 340 (cf. pàgina 526), pero és un evident error tipogràfic.
Bibliografia
- (2001) Història de l'Iglésia catòlica I: Edat Antiga: l'Iglésia en el món grecorromano, 8ª edició, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, p. 522-534. ISBN 978-84-7914-228-5.
- Denzinger: Concilie de Éfeso (contra els nestorians).
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Concilio de Éfeso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.