L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Juan Crisóstomo

Plantilla:Ficha de líder religiós

Juan Crisóstomo (grec: Ἰωάννης ὁ Χρυσόστομος, llatí: Ioannes Chrysostomus) o Juan d'Antioquía (llatí: Ioannes Antiochensis; Antioquía, 347-Comana Pontica, 14 de setembre de 407)[1] va ser un clerc cristià eminent, patriarca de Constantinopla, considerat per l'Iglésia catòlica un dels quatre grans Pares de l'Iglésia de l'Orient. l'Iglésia ortodoxa grega ho valora com un dels més grans teòlecs i un dels tres pilars d'eixa Iglésia, juntament en Basilio el Gran i Gregorio Nacianceno. Per la seua formació intelectual i el seu orige, és l'únic dels grans Pares orientals que procedix de l'Escola d'Antioquía.[2]

Este Pare de l'Iglésia va ser famós pels seus discursos públics i per la seua denúncia dels abusos de les autoritats imperials i de la vida licenciosa del clero bizantí. El seu enfrontament en la cort de l'emperador Arcadio i de la seua esposa Elia Eudoxia va resultar en el seu desterro. Reinstalado en la seua sèu episcopal temporalment, va anar per últim depost i exiliat fins a la seua mort.[2] Un sigle despuix, Juan de Constantinopla va rebre el títul pel que li coneix la posteritat: Juan Crisóstomo.[3] Eixe terme prové del grec chrysóstomos (χρυσόστομος) [jrisóstomos], i significa ‘boca d'or’ (χρυσός: jrüsós 'or' i στόμα: stoma 'boca') en raó de la seua extraordinària eloqüència que ho va consagrar com el màxim orador entre els Pares grecs.[2]

És venerat com sant en les iglésies Iglésia ortodoxa, ortodox oriental, catòlica, anglicana i luterana, aixina com en algunes atres. Els ortodoxos orientals, junt en els bizantino catòlics, ho tenen en especial consideració com un dels Tres Sants Jerarcas (junt en Basilio de Cesarea i Gregorio Nacianceno). Junt en ells i Atanasio d'Aleixandria, també és considerat un dels quatre grans Pares de l'Iglésia grecs.[4] Les festes de Juan Crisóstomo en l'Iglésia Ortodoxa són el 14 de setembre, el 13 de novembre i el 27 de giner. En l'Iglésia catòlica, se li reconeix com Doctor de l'Iglésia. Degut a que la data de la seua mort coincidix en la festivitat de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre), el Calendari romà general ho celebra des de 1970 el dia anterior, 13 de setembre; des d'el XIII fins a 1969 ho feya el 27 de giner, aniversari de la translació del seu cos a Constantinopla.[5] D'atres iglésies occidentals, incloses les províncies anglicanes i les iglésies luteranas, algunes ho commemoren el 13 de setembre i unes atres el 27 de giner. Juan Crisóstomo és honrat en els calendaris de l'Iglésia d'Anglaterra i l'Iglésia episcopal el 13 de setembre.[6][7] l'Iglésia copta ortodox també ho reconeix com a sant (en festivitats el 16 de Thout i el 17 d'Hathor).[8]

Biografia

Primers anys i formació

Va nàixer en Antioquía (Síria), (actual Antakya, Hatay, Turquia) cap a l'any 347.[9][10][11] En aquelavors, dita ciutat era la segona més important del Imperi Romà d'Orient. El pare de Juan, Secunde, era un alt oficial de l'eixèrcit romà i va morir poc temps despuix del naiximent de Juan per lo que la seua germana major i ell varen quedar totalment a càrrec d'Antusa, la mare cristiana d'abdós si ben diferents estudiosos descriuen a la seua mare Antusa com pagana o com cristiana.[12]

Juan va ser batejat en 368 o 373,[13] i tonsura com llector (una de les órdens menors de l'Iglésia). A voltes es diu que va ser mossegat per una serp quan tenia dèu anys, lo que li va provocar una infecció. A l'edat de 23 anys, i va ser ordenat llector (una de les órdens menors de l'Iglésia). Va escomençar estudis en el filòsof Andragatio i, com a resultat de les influents conexions de la seua mare en la ciutat, Juan va escomençar la seua educació en el retòric Libanio,[14] que llavors era un famós orador i el més fervent partidari del paganisme romà. De Libanio, Juan va adquirir les habilitats necessàries per a dedicar-se a la retòrica, aixina com l'amor per la llengua grega i la lliteratura.[15] Finalment, es va convertir en advocat.

  • Libanio va quedar maravillado en l'eloqüència del seu discípul i va prevore per al mateix una lluenta carrera com a estadista o llegislador. No obstant, una trobada en el bisbe Melecio va resultar decisiu en la vida de Juan, qui va començar a estudiar teologia en Diodoro de Tarso (un dels líders de l'antiga escola d'Antioquía) mentres mantenia un ascetisme extrem. A mida que va ser creixent, Juan es va comprometre més profundament en el cristianisme i va passar a estudiar teologia en Diodoro de Tarso, fundador de la reconstituida Escola d'Antioquía. Segons l'historiador cristià Sozomeno, Libanio hauria dit en el seu llit de mort que Juan hauria segut el seu successor «si els cristians no nos ho hagueren llevat».[16]

Juan va viure en un ascetisme extrem i es va convertir en ermitaño al voltant de l'any 375; va passar els dos anys següents de peu contínuament, dormint molt poc i memorisant la Bíblia. Com a conseqüència d'estes pràctiques, el seu estòmec i els seus renyons varen sofrir danys permanents i la seua mala salut li va obligar a retornar a Antioquía.[17]

Diaconado i servici en Antioquía

No obstant, les ànsies d'una vida més perfecta ho varen dur a convertir-se en un eremita (al voltant de 375) condició en la que va permanéixer fins que la seua quebrantada salut per excessives vigílies i dejunis durant l'hivern ho varen obligar a tornar a Antioquía a on va reprendre la seua activitat com a llector. Crisóstomo va anar sempre un admirador d'un monaquisme actiu i utilitari i es va pronunciar contra els perills d'una contemplació ociosa. Juan va ser nomenat per primera volta llector en l'iglésia d'Antioquía per Zenón de Verona a la seua tornada de Jerusalem. Més vesprada, en 381, va ser ordenat diácono pel bisbe Melecio d'Antioquía, que en aquell moment no estava en comunió en Aleixandria i Roma. Despuix de la mort de Melecio, Juan es va separar dels seguidors d'est, sense unir-se a Paulino II d'Antioquía, rival de Melecio pel bisbat d'Antioquía. Despuix de la mort de Paulino II (388), va ser ordenat presbítero (sacerdot) per Evagrio d'Antioquía, successor de Paulino per la facció d'Eustacio d'Antioquía en la ciutat. [18] Més vesprada, estava destinat a conseguir la reconciliació entre Flaviano I d'Antioquía, Aleixandria i Roma, lo que va dur a la comunió entre eixes tres sèus per primera volta en casi setanta anys. [19]

En Antioquía, a lo llarc de dotze anys (386-397), Juan va guanyar popularitat gràcies a l'eloqüència dels seus discursos públics en l'Iglésia Dorada, la catedral d'Antioquía, especialment per les seues perspicaces exposicions de passages bíblics i ensenyances morals. Les obres més valioses d'este periodo són les seues homilies sobre varis llibres de la Bíblia. Feya recalcament en la caritat i es preocupava per les necessitats espirituals i temporals dels pobres. Es va pronunciar en contra de l'abús de la riquea i la propietat personal:

«¿Desiges honrar el cos de Crist? No ho ignores quan està nuet. No li rendixques homenage en el temple vestit en seda, per a despuix descuidar-ho fòra, a on passa fret i està mal vestit. El que va dir: «Est és el meu cos» és el mateix que va dir: «Em vàreu vore famolenc i no em vàreu donar de menjar», i «Tot lo que vàreu fer un d'estos germans meus més chicotets, a mi m'ho vàreu fer»... ¿De qué servix que la taula eucarística estiga repleta de cálices d'or quan el teu germà es mor de fam? Escomença per asseciar la seua fam i despuix, en lo que sobre, pots adornar també l'altar.[20]

La seua comprensió directa de les Escritures, en contrast en la tendència alejandrina cap a l'interpretació alegórica de la Bíblia, significava que els temes de les seues charrades eren pràctics i explicaven l'aplicació de la Bíblia a la vida quotidiana. Esta predicació directa va ajudar a Crisóstomo a guanyar-se el respal popular.[21]

En el transcurs del temps Crisóstomo va aplegar a ser el successor de Flaviano I. Durant la seua missió com a bisbe va mostrar gran preocupació per les necessitats espirituals i materials dels pobres. També es va pronunciar en contra dels abusos dels poderosos i de la propietat personal. La seua interpretació directa de les Escritures (en contrast en la tendència d'Aleixandria a on es recorria a una interpretació alegórica) ho va conduir a seleccionar per a les seues charrades temes eminentment socials que explicaven el concepte de la vida cristiana. Un incident que va ocórrer durant el seu servici en Antioquía ilustra l'influència de les seues homilies. Quan Crisóstomo va aplegar a Antioquía, Flaviano, el bisbe de la ciutat, va tindre que intervindre davant l'emperador Teodosio I en nom dels ciutadans que s'havien rebelat i mutilat les estàtues de l'emperador i la seua família. Durant les semanes de Quaresma de 387, Juan va predicar més de vint homilies en les que suplicava al poble que reconeguera l'error dels seus actes. Estes homilies varen causar una impressió duradora en la població general de la ciutat: molts pagans es varen convertir al cristianisme com a resultat d'elles. La ciutat es va lliurar finalment de greus conseqüències.[22]

A la mort de Nectario el 27 de setembre de 397 va ser instituït de certa forma en contra de la seua voluntat com a metropolità de Constantinopla (per la seua calitat de vila imperial, el metropolità de Constantinopla va rebre posteriorment el títul de Patriarca). Per a poder abandonar la ciutat d'Antioquía, en a on era tan volgut, una escolta militar va tindre que acompanyar-ho per a aixina evitar la commoció del poble. Va quedar instituït com a metropolità el 26 de febrer de 398 per Teófilo, patriarca d'Aleixandria, qui en gran desgano va portar a terme el demanat de l'emperador Arcadio. Dignes de mencionar són els comentaris que va fer a passages bíblics i l'exposició d'ensenyances morals moltes d'elles recopilades en les seues Homilies.

Bisbe de Constantinopla

Artícul principal → Crisis origenistas.
  • Constantinopla, fundada per Constantino I el Gran en 330 en elloc que ocupava Bizancio, en convertir-se en la capital de l'Imperi Romà d'Orient va passar a ser la principal sèu episcopal de l'Orient i es va convertir en el centre de la teologia oficial, les intrigues palatines i les controvèrsia teològiques. A Crisóstomo li desagradaven els privilegis que li havien segut conferits per la seua condició de metropolità. Durant el seu mandat es va negar a oferir recepcions suntuosas i va criticar l'alt nivell de vida que duya el clero. Els seus esforços per reformar l'Iglésia de Constantinopla varen chocar en l'oposició dels poderosos i del clero corrupte i varen tindre poc èxit encara que varen incrementar la seua popularitat entre les persones comunes. La seua estància en Constantinopla va resultar molt difícil.
 
Juan Crisóstomo enfrontant-se a Aelia Eudoxia, en una pintura anticlerical d'el XIX de Jean-Paulaurens.

En autumne de 397, Juan va ser nomenat arquebisbe de Constantinopla, despuix d'haver segut propost sense el seu coneiximent pel eunuc Eutropio. Va tindre que abandonar Antioquía en secret per temor a que la marcha d'una figura tan popular provocara disturbis civils. [23]

Durant el seu mandat com a arquebisbe, es va negar rotundament a organisar fastuosas reunions socials, lo que li va granjear la simpatia del poble pla, pero li va granjear l'antipatia dels ciutadans rics i del clero. Les seues reformes del clero tampoc varen ser ben rebudes. Va ordenar als predicadores regionals que visitaven la ciutat que retornaren a les iglésies a les que devien servir, sense cap compensació econòmica.[24] També va fundar varis hospitals en Constantinopla.[25][26][27]

La seua estància en Constantinopla va ser més tumultuosa que la que va passar en Antioquía. Teófilo I d'Aleixandria, patriarca d'Aleixandria, volia sometre Constantinopla al seu domini i es va opondre al nomenament de Juan per a Constantinopla. Teófilo havia castigat a quatre monges egipcíacs (coneguts com «els germans alts») per recolzar les ensenyances d'Orígens. Estos varen fugir i varen anar a Juan, qui els va donar la benvinguda. Per lo tant, Teófilo va acusar a Juan de ser massa parcial en les ensenyances d'Orígens. Es va guanyar una atra enemiga en Aelia Eudoxia, esposa de l'emperador Arcadio, qui va supondre que les denúncies de Juan sobre la extravagancia en la vestimenta femenina anaven dirigides a ella.[22] Eudoxia, Teófilo i uns atres dels seus enemics varen celebrar un sínodo en 403 (el Sínodo del Roure) per a acusar a Juan, en el que es va utilisar en contra seua la seua conexió en Orígens. El resultat va ser la seua destitució i desterro. Arcadio ho va cridar de regrés casi immediatament, ya que el poble es «alborotó» per la seua partida, aplegant inclús a amenaçar en cremar el palau imperial.[28] La nit de la seua detenció va haver un terremot, que Eudoxia va interpretar com una senyal de l'ira de Deu, lo que la va dur a demanar a Arcadio que readmetera a Juan.[29]

La pau va durar poc. Es va erigir una estàtua d'argent d'Eudoxia en l'Augustaion, prop de la Santa Sofia constantiniana, la seua catedral. Juan va denunciar les cerimònies de dedicació com a paganes i es va pronunciar en térmens durs contra l'emperatriu: «De nou Herodías delira, de nou balla i de nou desija rebre el cap de Juan en una font»,[30] una alusió als acontenyiments bíblics que rodegen la mort de Juan el Batiste. Una volta més va ser desterrat, esta volta al Caucas en Abjasia.[31] El seu desterro va provocar disturbis entre els seus partidaris en la capital, i en els enfrontaments es va incendiar la catedral construïda per Constancio II, lo que va obligar a construir una segona catedral en el mateix lloc, la Santa Sofia de Teodosio. Al voltant de l'any 405, Juan va escomençar a prestar respal moral i financer als monges cristians que aplicaven les lleis antipaganas dels emperadors, destruint temples i santuaris en Fenicia i regions propenques. [32]

Exili i mort

 
L'exili de Juan Crisóstomo, escena del Menologio de Basilio II d'el XI.

Les causes de l'exili de Juan no estan clares, encara que Jennifer Barry sugerix que tenen que vore en les seues conexions en l'arrianisme. Atres historiadors, entre ells Wendy Mayer i Geoffrey Dunn, han argumentat que «l'excés de proves revela una lluita entre els bandos johannita i anti-johannita en Constantinopla poc despuix de la partida de Juan i durant alguns anys despuix de la seua mort».[33] Davant l'exili, Juan Crisóstomo va escriure una petició d'ajuda a tres eclesiàstics: el papa Inocencio I; Venerio de Milà, bisbe de Mediolanum (Milà); i Cromacio, bisbe d'Aquilea.[34][35][36] En 1872, l'historiador eclesiàstic William Stephens va escriure:

El patriarca de Roma Oriental apela als grans bisbes d'Occident, com a defensors d'una disciplina eclesiàstica que ell mateixa confessa ser incapaç de fer complir o de vore alguna possibilitat d'establir. El patriarca de la Nova Roma no sent enveja alguna del patriarca de l'Antiga Roma. Es corteja l'interferència d'Inocencio, se li concedix certa primacia, pero al mateix temps no se li tracta com a àrbit suprem; se li solicita ajuda i simpatia com a un germà major, i atres dos prelats d'Itàlia són destinataris conjunts en ell de la crida.[37]

El papa Inocencio I va protestar pel desterro de Juan de Constantinopla a la ciutat de Cucusus (Göksun) en Capadocia, pero va anar en va. Inocencio va enviar una delegació per a intercedir en nom de Juan en 405. Estava dirigida per Gaudencio de Brescia; Gaudentius i els seus companyers, dos bisbes, varen trobar moltes dificultats i mai varen conseguir el seu objectiu d'entrar en Constantinopla.[38]

Juan va escriure cartes que encara tenien gran influència en Constantinopla. Com a resultat d'això, va ser exiliat de Cucusus (a on va permanéixer des de 404 fins a 407) a Pitiunt (Pityus) (en l'actual Geòrgia). Mai va aplegar viu al seu destí, ya que va morir en Comana Pontica (l'actual Gümenek, Tokat, Turquia) el 14 de setembre de 407 durant el viage.[39] Va morir en el presbiteri o comunitat del clero pertanyent a l'iglésia de Sant Basilisco de Comana.[40] Es diu que les seues últimes paraules varen ser «Δόξα τῷ Θεῷ πάντων ἕνεκεν» («Glòria a Deu per totes les coses»).[41]

Oposició, deposición i mort

Artícul principal → Crisis origenistas.

Teófilo, el patriarca d'Aleixandria, volia sometre a Constantinopla al seu poder i es va opondre aliderage de Crisóstomo. Com era un fort oponent de les ensenyances d'Orígens, Teófilo va acusar a Crisóstomo de parcialitat davant les ensenyances d'eixe mestre i va traure profit de l'episodi de quatre monges d'Egipte, els cridats quatre germans llarcs (Dióscoro, Ammón o Ammonio, Eusebio i Eutimio, coneguts pel seu saber i la seua pietat), a els qui havia condenat pel seu respal a les teories d'Orígens. Dits monges varen fugir de la represàlia de Teófilo i varen ser acollits per Crisóstomo en Constantinopla. Ademés Crisóstomo es va guanyar a un atre enemic en la persona de l'emperatriu Elia Eudoxia, esposa d'Arcadio, que es va vore identificada en les crítiques del metropolità contra les extravagancias en el vestir de les dònes. Es pot dir que Crisóstomo es va caracterisar per denunciar les ofenses de les instàncies superiors i la seua actitut va conduir a que es creara una aliança en contra seua entre Eudoxia, Teófilo i el clero molest els qui varen convocar un sínodo en 403 i varen acusar a Crisóstomo de favorir les ensenyances d'Orígens. El Sínodo de la Carrasca (Synodus ad quercum) es va pronunciar per la deposición de Crisóstomo. No obstant al poc temps va ser restituït per Arcadio temerós de l'ira del poble i perque un incident que va ocórrer en palau l'emperatriu ho va atribuir a l'ira de Deu. No obstant la pau va ser curta. Una estàtua d'argent que Eudoxia es va fer erigir front a la catedral va ser denunciada per Crisóstomo i una volta més va ser suspés i enviat a una regió lluntana en la frontera en Armènia. Les freqüents deposiciones de les que va anar objecte en vida demostren l'influència del poder temporal sobre l'Iglésia d'Orient en dit periodo, a la parell de la rivalitat entre Constantinopla i Aleixandria per ser reconegudes com la sèu principal de l'Orient. Les hostilitats entre els patriarques d'abdós urbs varen ser causa de grans sofriments i ruptures dins de l'Iglésia.

Les homilies de Juan Crisóstomo sobre els judeus

 
Relleu bizantí de Juan Crisóstomo (XI).
Museu de Louvre.

Durant els seus primers dos anys com presbítero en Antioquía (386-387), Juan Crisóstomo va denunciar a judeus i cristians judaizantes en una série d'huit homilies entregades a cristians en la seua congregació que participaven en festivitats i celebracions judeues. Es discutix si l'objectiu principal era específicament judaizantes o judeus en general. Les seues homilies es varen expressar de la manera convencional, utilisant la forma retòrica intransigent coneguda com els psogos (grec: culpa, censura). Un dels propòsits d'estes homilies era evitar que els cristians participaren de les costums judeues, i aixina previndre l'erosió de la rabera de Crisóstomo. En les seues homilies Juan va criticar als "cristians judaizantes", que participaven en festes i celebracions judeues com el shabat, se sometien a la circumcisió i peregrinaban a Israel. Va haver una renaixença de la fe i la tolerància judeua en Antioquía en el 361 d. C., per lo que els seguidors de Crisóstomo i la comunitat cristiana en general estaven en contacte en els judeus en freqüència, i a Crisóstomo li preocupava que esta interacció alluntara als cristians de la fe de la seua identitat. Juan va afirmar que les sinagogues estaven plenes de cristians, especialment dònes, en els dies de shabat i atres festes judeues, perque els encantava la solemnitat de la llitúrgia judeua i gojaven escoltant el shofar en Rosh *#aná, i aplaudien a predicadores famosos com era la costum de llavors. Una teoria més recent diu que realment lo que va tractar de fer va ser persuadir als judeus cristians, que durant sigles havien mantingut llaços en els atres judeus i el judaisme, a que elegiren entre el judaisme i el cristianisme. Va promoure la proselitisació dels judeus, i molts dels seus sermones resaltaven la seua necessitat de ser "salvats" de la seua fe corrupta. Es referia als judeus com a estranys, malts, idólatras, lascius i bésties. Per la seua alta posició en l'iglésia, tant a nivellocal com dins de la jerarquia eclesiàstica major, les seues sermones varen tindre prou èxit en la difusió d'un sentiment antijudío. Açò va provocar l'introducció de llegislacions antijudías i regulacions socials, aumentant la separació entre les dos comunitats. A pesar d'estar en un món diversificado, Crisóstomo i molts atres cristians de l'época tenien l'objectiu d'establir una comunitat que anara distinta a totes les demés, i que llimitara la presència dels no cristians. Com solament hi havia atres dos persones ordenades en Antioquía llegalment reconegudes com autorisades a predicar el cristianisme, Crisóstomo va poder aplegar a la majoria de la població local, especialment en les seues habilitats en l'art de l'oratòria. Com tenia un gran poder social i polític en Antioquía, va determinar on es podia anar i a on no anar físicament. En freqüència mencionava actes de violència ocorreguts en llocs freqüentats per judeus a fi de dissuadir als cristians de que anaren a eixos llocs. En grec les seues homilies es titulen Kata Ioudaiōn (Κατὰ Ἰουδαίων), traduïdes allatí com Adversus Judaeos, i Contra els Judeus, en castellà. El primer editor benedictino de les homilies, Bernard de Montfaucon, va incloure la següent nota al títul Adversus Judaeos: «Un discurs contra els judeus, pero pronunciat contra aquells que varen ser judaizantes i feyen dejunis en ells [els judeus en Yom Kipur]».[42] Com a tal, es va afirmar que el títul original tergiversa el contingut dels discursos, els quals mostren que els objectius primaris de Juan Crisóstomo eren aquells membres de la seua pròpia congregació que continuaven observant les festes i dejunis judeus. Sir Henry Savile, en la seua edició de 1612 de les Homilies 27, Volum 6, donava també el títul: Discurs de Crisóstomo contra aquells que eren judaizantes i observaven els seus dejunis. Segons alguns estudiosos de la Patrística, l'oposició a qualsevol punt de vista particular a finals d'el IV es va expressar convencionalment per mig de l'utilisació de la forma retòrica coneguda com psogos,[43] les convencions lliteràries del qual consistien en vilipendiar als opositors de manera inflexible, per lo que calificar a Juan Crisóstomo com un «antisemita» és anacrònic, i incongruent en el context i registre històric.[44] Avery Dulles va reprendre l'argumentació de Wilken que senyalava que seria millor cridar a eixes predicacions Homilies contra els judaizantes, ya que els principals adversaris eren els cristians que observaven aspectes de la llei judeua i celebraven les festes en els judeus.[45]

Pero segons atres estudiosos, la teologia de Crisóstomo era clarament antijudía. El clerc anglicà James Parkes va cridar als escrits de Crisóstomo sobre els judeus "les denúncies més horribles i violentes del judaisme que es troben en els escrits d'un teòlec cristià". Segons l'historiador nortamericà William I. Brustein, els seus sermones contra els judeus varen impulsar l'idea de que els judeus són colectivament responsables de la mort de Jesús. Per al filòsof nortamericà Steven Katz, les homilies de Crisóstomo són "el gir decisiu en l'història de l'antijudaísmo cristià, un gir l'última conseqüència del qual va ser promulgada en l'antisemitisme polític d'Adolf Hitler" .

Rehabilitació, commemoracions i títuls

En el procés de paulatina rehabilitació de Juan Crisóstomo cal senyalar, ya en l'any 428, l'institució per part de la cort imperial d'una festivitat el 26 de setembre en el seu honor. Posteriorment es va celebrar el solemne trasllat i deposición dels seus restants mortals en l'iglésia dels Sants Apòstols (a on yacer Eudoxia des de l'any 404), el 27 de giner de 438. Varis monasteris del mont Athos duen el seu nom. el Martirologio Romà i els sinaxarios orientals fixen la festivitat de Juan Crisóstomo el 27 de giner, aniversari de la tornada dels seus restants mortals a Constantinopla. Li'l festeja el 30 de giner en Basilio Magne i Gregorio Nacianceno els qui, de la mateixa manera que ell, havien segut oradors de gran fama. En la recent edició del calendari romà, la festivitat de Juan Crisóstomo es va traslladar al 13 de setembre.

Veneració i canonisació

 
Bizancio relleu d'el XI en sabonet de Juan Crisóstomo, Louvre

Juan va escomençar a ser venerat com sant poc despuix de la seua mort. Casi immediatament despuix, un partidari anònim de Juan (conegut com pseudo-Martyrius) va escriure un discurs fúnebre per a reivindicar a Juan com a símbol de l'ortodòxia cristiana.[33] Pero tres décades més vesprada, alguns dels seus seguidors en Constantinopla varen permanéixer en el cisma.[46] Proclo, arquebisbe de Constantinopla (434-446), en l'esperança de conseguir la reconciliació dels joanitas, va predicar una homilia alabant al seu predecessor en l'iglésia de Santa Sofia. Va dir:

Oh, Juan, la teua vida va estar plena de dolor, pero la teua mort va ser gloriosa. La teua tomba és beneïda i la teua recompensa és gran, per la gràcia i la misericòrdia del nostre Senyor Jesucristo. ¡Oh, beneït, que has vençut els llímits del temps i l'espai! L'amor ha vençut a l'espai, la memòria imborrable ha aniquilat els llímits i elloc no obstaculisa els milacres del sant.[47]

En 1568, Pío V ho va declarar doctor de l'Iglésia. És un dels quatre doctors orientals. Per la seua banda, Pío X ho va declarar patró dels predicadores. També figura en el Calendari de Sants Luterano.

Escrits

Es conserven uns 700 sermones i 246 cartes de Juan Crisóstomo, ademés de comentaris bíblics, discursos morals i tractats teològics.

Homilies

 
L'emperador bizantí Niceforo III rep un llibre d'homilies de Juan Crisóstomo; l'arcàngel Miguel es troba a la seua esquerra (manuscrit allumenat d'el XI).
 
Mosaic del sigle XI de Juan Crisóstomo en la closca de l'àbsit surest de la nau del monasteri d'Hosios Loukas

General

Erro al crear miniatura:
Els restants del Temple d'Artemisa en Éfeso, la destrucció del qual s'ha atribuït a Juan Crisóstomo

Les obres homiléticas conservades de Crisóstomo són molt extenses i inclouen centenars d'homilies exegéticas tant sobre el Nou Testament (especialment les obres del apòstol Pablo) com sobre l'Antic Testament (en particular sobre el Génesis). Entre les seues obres exegéticas hi ha sesenta y siete homilies sobre el Génesis, cincuenta y nueve sobre els Salms, noranta sobre l'Evangeli de Mateo, ochenta y ocho sobre l'Evangeli de Juan i cincuenta y cinco sobre els Fets dels Apòstols.[21] La més coneguda de les seues numeroses homilies és una extremadament breu, l'Homilia pascual (Hieratikon), que es llig en el primer servici de Pascha (Pasqua), l'Orthros de mijanit (Maitines), en l'Iglésia ortodoxa oriental.[48]

Les homilies varen ser transcritas per taquígrafs i posteriorment difoses, revelant un estil que tendia a ser directe i molt personal, pero molejat per les convencions retòriques de la seua época i lloc. [49] En general, la seua teologia homilética mostra moltes característiques de l'escola antioquena (és dir, més lliteral en l'interpretació dels acontenyiments bíblics), pero també utilisa en gran medida l'interpretació alegórica més associada a l'escola alejandrina.[21]

El món social i religiós de Juan estava marcat per la presència constant i generalisada del paganisme en la vida de la ciutat. Un dels seus temes habituals era el paganisme en la cultura de Constantinopla, i en les seues homilies arremet contra els entreteniments pagans populars: el teatre, les carreres de cavalls i les festes que rodejaven les vacacions.[50] En particular, critica als cristians per participar en tals activitats:

Si es pregunta a [els cristians] quí és Amós o Abdías, quants apòstols o profetes hi havia, es queden muts; pero si se'ls pregunta pels cavalls o els aurigas, responen en més solemnitat que els sofistas o els retòrics. [50]

Cirilo d'Aleixandria va atribuir la destrucció del Temple d'Artemisa en Éfeso a Juan Crisóstomo, referint-se a ell com «el destructor dels dimonis i derribador del temple de Diana». Més vesprada, l'arquebisbe de Constantinopla, Proclo de Constantinopla, va repetir l'acusació, dient: «En Éfeso, va despullar l'art de Medixques». Abdós afirmacions es consideren falses. [51]

Conte dels necessitats

Una de les característiques recurrents de les homilies de Juan és el seu émfasis en el conte dels necessitats:[52] era «potser el predicador més fervent sobre la justícia social» de tots els pares orientals.[53] Fent-se eco dels temes que es troben en el Evangeli de Mateo, exhorta als rics a deixar de costat el materialisme en favor d'ajudar als pobres, amprant a sovint totes les seues habilitats retòriques per a avergonyir als rics i que abandonen el consum conspicuo:

¿Honra tant els teus excrements com per a rebre'ls en un orinal d'argent mentres un atre home creat a image i semblança de Deu perix de fret?[54]

En esta llínea, va escriure a sovint sobre la necessitat de donar almoina i la seua importància junt en el dejuni i l'oració, per eixemple, «l'oració sense almoina és infructuosa».[55]

Homilies contra els judeus i els cristians judaizantes

Artícul principal → Adversus Judaeos.
 
Juan Crisóstomo en Basilio de Cesarea i Gregorio de Nacianceno en un icon de finals d'el XV dels Tres Sants Jerarcas de la Catedral de Santa Sofia, Novgorod

Durant els seus dos primers anys com presbítero en Antioquía (386-387), Juan va denunciar als judeus i als cristians en una série d'huit homilies dirigides als cristians de la seua congregació que participaven en festes judeues i atres celebracions judeues.[56][57] Es discutix si els principals objectius eren específicament els cridats «judaizantes» o els judeus en general. Les seues homilies s'expressaven de manera convencional, utilisant la forma retòrica intransigent coneguda com «psogos» (grec: culpa, censura).[56]

Un dels propòsits d'estes homilies era evitar que els cristians participaren en les costums judeues i, d'esta manera, impedir l'erosió percebuda de la rabera de Crisóstomo. En les seues homilies, Juan criticava als «cristians judaizantes», que participaven en les festes judeues i en atres celebracions judeues, com el shabat, se sometien a la circumcisió i peregrinaban als llocs sagrats judeus.[56] En l'any 361 es va produir una renaixença de la fe i la tolerància judeues en Antioquía, per lo que els seguidors de Crisóstomo i la comunitat cristiana en general estaven en contacte freqüent en els judeus, i a Crisóstomo li preocupava que esta interacció alluntara als cristians de la seua identitat religiosa.[58]

Juan afirmava que les sinagogues estaven plenes de cristians, especialment dònes cristianes, durant els sabbats i les festes judeues, perque els encantava la solemnitat de la llitúrgia judeua i gojaven escoltant el shofar en Rosh *#aná, i aplaudien als predicadores famosos segons la costum contemporànea. [59] Per l'importància de Crisóstomo en l'Iglésia cristiana, tant a nivellocal com dins de la jerarquia eclesiàstica, les seues sermones varen tindre prou èxit en la difusió del sentiment antijudío. En grec, les homilies es denominen «Kata Ioudaiōn» (Κατὰ Ἰουδαίων), que es traduïx com Adversus Judaeos en llatí i «Contra els judeus» en espanyol. [60] L'editor benedictino original de les homilies, Bernard de Montfaucon, afig la següent nota al peu al títul: «Un discurs contra els judeus; pero va ser pronunciat contra aquells que judaizaban i guardaven els dejunis en ells [els judeus]». [60]

Segons els estudiosos de la Patrología, l'oposició a qualsevol punt de vista concret a finals d'el IV s'expressava convencionalment d'una manera, utilisant la forma retòrica coneguda com psogos, les convencions lliteràries de la qual consistien en vilipendiar als oponents de manera intransigent; per lo tant, s'ha argumentat que cridar a Crisóstomo «antisemita» és amprar una terminologia anacrònica d'una manera incongruent en el context i els registres històrics.[61] Açò no exclou les afirmacions de que la teologia de Crisóstomo era una forma de supersesionisme antijudío. [62]

Els seus sermones contra els judeus varen donar un nou impuls a l'idea de que els judeus són colectivamente responsables de la mort de Jesús. [63]

Homilia contra l'homosexualitat

El discurs més notable de Juan Crisóstomo al respecte és la seua quarta homilia sobre Romans 1:26,[64] a on argumenta lo següent:

Tots estos afectes eren vils, pero principalment la loca luxúria pels hòmens; puix l'ànima sofrix més pels pecats i es deshonra més que el cos per les malties. ... [Els hòmens] han insultat a la pròpia naturalea. I encara més vergonyós que açò és quan inclús les dònes busquen estes relacions, que deurien tindre més sentit de la vergonya que els hòmens.[65]

Afirma que l'home actiu victimiza a l'home passiu d'una manera que ho deixa més deshonrat que inclús una víctima d'assessinat, ya que la víctima d'este acte deu «viure baix» la vergonya de la «insolència».[65] La víctima d'un assessinat, pel contrari, no du cap deshonra. Afirma que el castic per a tals transgresores es trobarà en l'Infern i que les dònes poden ser tan culpables del pecat com els hòmens. Crisóstomo sosté que el companyer passiu masculí ha renunciat efectivament a la seua masculinitat i s'ha convertit en dòna, per lo que mereix ser «expulsat i llapidat». Atribuïx la causa al «lux». «No penseu, diu (Pablo), perque heu sentit que varen ser cremats, que el mal estava sol en el desig. Perque la major part d'això provenia del seu lux, que també va encendre la flama de la seua luxúria».[65]

Segons l'erudit Michael Carden, Crisóstomo va anar especialment influent en la configuració del pensament cristià primitiu de que el desig entre persones del mateix sexe era un mal, afirmant que va alterar l'interpretació tradicional de Sodoma com un lloc inhòspit a una atra en la que les transgressions sexuals dels sodomitas varen passar a ser primordials. [66] No obstant, atres estudiosos, com Kruger[67] i Norjé-Meyer[68]—disputen açò, argumentant que l'autor de l'Epístola de Judas ya va interpretar el pecat de Sodoma com a homosexualitat en el Nou Testament.

Tractats

Ademés de les seues homilies, atres tractats de Juan han tingut una influència duradora. Una d'estes obres és el tractat primerenc de Juan «Contra els que s'oponen a la vida monástica», escrit quan era diácono (en algun moment abans del 386), que estava dirigit a pares, tant pagans com a cristians, els fills dels quals contemplaven la vocació monástica.[69] Crisóstomo va escriure que, ya en la seua época, era costum entre els antioquenos enviar als seus fills a ser educats per monges.[70]

Un atre important tractat escrit per Juan es titula «Sobre el sacerdoci» (escrit entre 390 i 391, conté en ellibre 1 un relat dels seus primers anys i una defensa de la seua fugida de l'ordenació per part del bisbe Melecio d'Antioquía, i despuix continua en els llibres posteriors exponent la seua exaltada comprensió del sacerdoci). Atres dos llibres notables de Juan són «Instruccions als catecúmenos» i «Sobre la incomprensibilidad de la naturalea divina»..[71] Ademés, va escriure una série de cartes a la diaconisa Olimpia, de les quals es conserven dèsset.[72]

Llitúrgia

Més allà de les seues predicacions, l'atre llegat perdurable de Juan és la seua influència en la llitúrgia cristiana. Dos dels seus escrits són particularment notables. Va harmonisar la vida llitúrgica de l'Iglésia revisant les oracions i rúbriques de la Divina Llitúrgia, o celebració de la Sagrada Eucaristía. Fins al dia d'hui, les Iglésies ortodoxes orientals i catòliques orientals de rito bizantí solen celebrar la Divina Llitúrgia de Sant Joan Crisóstomo com a llitúrgia eucarística normal, encara que la seua conexió en ella seguix sent objecte de debat entre els experts.[73]

Llegat i influència

 
Escultura de Juan Crisóstomo en la Catedral de Sant Patricio, Nova York

En una época en la que el clero de la ciutat era objecte de crítiques pel seu luxós estil de vida, Juan es va propondre reformar el clero de Constantinopla. Estos esforços es varen trobar en resistència i varen tindre un èxit llimitat. Se li considerava un excelent predicador[73] les homilies del qual i escrits encara s'estudien i citen. Com a teòlec, ha segut i seguix sent molt important en el cristianisme oriental, i generalment se li considera un dels Tres Sants Jerarcas de l'Iglésia grega, pero ha tingut menys importància per al cristianisme occidental. Els seus escrits han sobrevixcut fins als nostres dies més que els de qualsevol un atre Pares grecs.[21]

Catecisme de l'Iglésia Catòlica

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica ho cita en díhuit seccions, en particular les seues reflexions sobre el propòsit de l'oració i el significat del Padrenuestro:[74]

Considera cóm [Jesucristo] nos ensenya a ser humils, fent-nos vore que la nostra virtut no depén solament del nostre treball, sino de la gràcia que ve de lo alt. Ell ordena a cada u dels fidels que resa que ho faça de manera universal, per tot lo món. Perque no va dir «faça's la teua voluntat en mi o en nosatres», sino «en la terra», en tota la terra, per a que l'error siga desterrat d'ella, la veritat tire raïls en ella, tots els vicis siguen destruïts en ella, la virtut florixca en ella i la terra ya no diferixca del cel.[75]

Llegenda de la penitència de Sant Joan Crisóstomo

 
“'La penitència de Sant Joan Crisóstomo”', gravat de Lucas Cranach el Vell, 1509. El sant apareix en segon pla, a quatre pates, mentres que la princesa i el seu bebé ocupen el primer pla.

Una llegenda de finals de l'Edat Mija conte que, quan Juan Crisóstomo era ermitaño en el desert, se li va acostar una princesa real en dificultats.[76] Juan, pensant que era un dimoni, al principi es va negar a ajudar-la, pero la princesa ho va convéncer de que era cristiana i de que les bésties salvages la devorarien si no li permetia entrar en la seua cova. Per lo tant, la va admetre, dividint cuidadosadament la cova en dos parts, una per a cada u d'ells. A pesar d'estes precaucions, es va cometre el pecat de fornicación i, en un intent per ocultar-ho, Juan, angustiat, va agarrar a la princesa i la va tirar per un precipici. Després es va dirigir a Roma per a demanar l'absolució, que li va ser denegada. En donar-se conte de la terrible naturalea dels seus crims, Crisóstomo va fer el vot de no alçar-se del sol fins que els seus pecats anaren expiados, i durant anys va viure com una béstia, arrastrant-se a quatre pates i alimentant-se d'herbes i raïls selvades. Posteriorment, la princesa va reaparéixer, viva, alletant al bebé de Juan, qui miraculosament va declarar que els seus pecats havien segut perdonats. Esta última escena va ser molt popular a partir de finals d'el XV com a tema per a gravadors i artistes. El tema va ser representat per Albrecht Dürer al voltant de 1496,[77] Hans Sebald Beham i Lucas Cranach el Vell, entre uns atres. Martín Lutero es va burlar d'esta mateixa llegenda en la seua obra Die Lügend von S. Johanne Chrysostomo (1537) per a analisar les trampes de la llegenda (hagiografia) cristiana. [78][79]

Relíquies

 
La tornada de les relíquies de Sant Joan Crisóstomo a l'Iglésia dels Sants Apòstols en Constantinopla

Juan Crisóstomo va morir en la ciutat de Comana en 407, quan es dirigia al seu lloc d'exili. Allí varen permanéixer els seus relíquies fins a l'any 438, quan, trenta anys despuix de la seua mort, varen ser traslladades a Constantinopla durant el regnat del fill de l'emperatriu Aelia Eudoxia, l'emperador Teodosio II (408-450), baix la guia del discípul de Juan, Proclo de Constantinopla, que per a llavors s'havia convertit en arquebisbe de Constantinopla (434-447).[80]

La majoria de les relíquies de Juan varen ser tretes de Constantinopla pels creuats en 1204 i dutes a Roma, pero alguns dels seus ossos varen ser tornats a l'Iglésia ortodoxa el 27 de novembre de 2004 pel papa Juan Pablo II. [81][82][83] Des de 2004, les relíquies es conserven en la Catedral patriarcal de Sant Jorge.[84]

No obstant, el cràneu, que es conservava en el monasteri de Vatopedi en el Mont Athos , al nort de Grècia, no es trobava entre les relíquies que es varen dur els creuats en el XIII. En 1655, a petició del sar Allunte I de Rússia, el cràneu va ser traslladat a Rússia, per lo que el monasteri va rebre una compensació de 2000 rublos. En 1693, despuix de rebre una solicitut del Monasteri de Vatopedi per a que es tornara el cràneu de Sant Joan, el sar Pedro el Gran va ordenar que el cràneu permaneixquera en Rússia, pero que es pagaren al monasteri 500 rublos cada quatre anys. Els archius estatals russos documenten estos pagaments fins a 1735. El cràneu es va conservar en el Kremlin de Moscou, en la Catedral de la Dormición de la Mare de Deu, fins a 1920, quan va ser confiscat pels soviètics i depositat en el Museu d'Antiguetats d'Argent. En 1988, en motiu del milenari del Batisme de Rússia, el cap, junt en atres relíquies importants, va ser tornada a l'Iglésia ortodoxa russa i conservada en la Catedral de la Epifanía, fins que va ser traslladada a la Catedral de Crist Salvador despuix de la seua restauració. Hui en dia, el monasteri de Vatopedi reivindica la possessió del cràneu de Juan Crisóstomo, i allí els peregrins veneren un cràneu com el de Sant Joan. Dos llocs en Itàlia també afirmen tindre el cràneu del sant: la Basílica de Santa María del Fiore en Florencia i la capella Dal Pozzo en Pisa. La mà dreta de Sant Joan es conserva en el Monasteri de Filoteo en el Mont Athos,[85] i numeroses relíquies més chicotetes es troben disperses per tot lo món.[86]

Traduccions

Hi ha una edició de les seues Obres abocades en versió bilingüe en tres volums en la Biblioteca d'Autors Cristians (BAC) pel helenista espanyol Daniel Ruiz Bo (1905-1997).

Obres


Predecessor:
Nectario 		Arquebisbe de Constantinopla
398-404 		Successor:
Arsacio

Referències

  1. ↑ La data exacta del naiximent de Juan és objecte de debat. A sovint es barallen dates entre 344 i 349, en llímits establits entre 340 i 350 (Kelly 296). En la biografia general més recent de Crisóstomo, l'eminent erudit patrístico John Norman Davidson Kelly, despuix de revisar les proves i la bibliografia, es decanta per 349 com la data que millor s'ajusta a totes les proves disponibles, coincidint en Robert Carter. Vore Kelly, «Golden Mouth - The Story of John Chrysostom: Ascetic, Preacher, Bishop», Grand Rapids, EL MEU, Baker Academic, 1998, publicat originalment en Ithaca, Cornell University Press, 1995), p. 4, nota al peu 12; esp. 296-298 «passim». Per a un anàlisis coincidente que se seguix en les reconstrucció més recents de la vida primerenca de Crisóstomo, vejau Robert Carter, «The Chronology of St. John Chrysostom's Early Life», en Traditio 18:357-364 (1962). Per a un debat sobre alternatives, a sovint en lliteratura més antiga, vejau especialment G. Ettlinger, Traditio 16 (1960), pp. 373-380, Jean Dumortier, «La valeur historique du dialogue de Palladius et la chronologie de saint Jean Chrysostome», Mélanges de science religieuse, 8:51-56 (1951).
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Orlandis Rovira, José (2012). Història de l'Iglésia I: L'Iglésia antiga i migeval, 12ª edició, Madrit: Edicions Paraula, p. 121. ISBN 978-84-9840-615-3.
  3. ↑ González García, Just (2003). Història del cristianisme, Miami (estat de Florida): Unilit, p. 209.
  4. ↑ William Dool KILLEN (1871). The Old Catholic - O l'història, doctrina, cult i política dels cristians, Edimburc: T&T Clark, p. 90. ISBN 978-0-85323-479-1.
  5. ↑ «Calendarium Romanum» (en la) págs. 102–103. Typis Polyglottis Vaticanis.
  6. ↑ «El calendari» (en en).
  7. ↑ «Juan Crisóstomo, bisbe i teòlec, 407» (en en). Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2022. Consultat el 19 de juliol de 2022.
  8. ↑ copticcentre. com/synaxarium.pdf Sinaxario copto [1] archivat en Wayback Machine.
  9. ↑ Donald Attwater. «St. John Chrysostom – archbishop of Constantinople}», , Encyclopædia Britannica.
  10. ↑ «Saint John Chrysostom, Archbishop of Constantinople». The Orthodox Faith – Lives of the Saints. The Orthodox Church in America.
  11. ↑ «John Chrysostom on Pythagoreanism».Ancient Philosophy and Early Christianity.Brill.
    179–200.
  12. ↑ The Encyclopaedia Judaica descrius Chrysostom's mother as a paguen. In Pauline Allen and Wendy Mayer, John Chrysostom (p. 5), she is described as a Christian.
  13. ↑ Wilken 2004, p. 7 preferiblement 368 com a data del batisme de Crisóstomo, la Encyclopaedia Judaica preferix la data posterior de 373
  14. ↑ Averil Cameron (1998) "Education and literary culture" in Cameron, A. and Peter Garnsey (eds.) The Cambridge ancient history - Vol. XIII The clapix empire, A. D. 337–425, Cambridge, Cambridge University Press, p. 668.
  15. ↑ Wilken, 2004, p. 5.
  16. ↑ Sozomeno (1995). «Història eclesiàstica de Sozomeno, Llibre VIII, Capítul II - Educació, formació, conducta i saber del gran Juan Crisóstomo», Philip Schaff (ed.). Pares nicenos i postnicenos, Volum II: Sócrates i Sozomeno, Històries eclesiàstiques, reimpressió edició, Peabody, MA: Hendrickson Publishers, p. 399. ISBN 1-56563 -118-8.
  17. ↑ Pauline Allen i Wendy Mayer, “'John Chrysostom”', Routledge, 2000, p. 6
  18. ↑ Sócrates Escolàstic, synaxis. org/cf/volume25/ECF00007. htm “'Història eclesiàstica”' [2] archivat en Wayback Machine., VI, 3
  19. ↑ Philip Hughes, “'Història de l'Iglésia”', Sheed and Ward, 1934, vol. I, pp. 231-232.
  20. ↑ Crisóstomo, Juan; In Evangelium S. Matthaei, homilia 50:3–4, pp. 58, 508–509
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Baur, 1910.
  22. ↑ 22,0 22,1 Wilken, 2013.
  23. ↑ Allen i Mayer, 2000, p. 6
  24. ↑ Farmer, David H.; “'The Oxford Dictionary of the Saints”' (2.ª ed.), Nova York, Oxford University Press, 1987, p. 232
  25. ↑ Andrew Todd Crislip, «From Monastery to Hospital - Christian Monasticism and the Transformation of Health Care in Clapix Antiquity», University of Michigan Press, 2005, p. 103, University of Michigan Press. ISBN 978-0-472-11474-0.
  26. ↑ Baluffi, Cajetan; «La caritat de l'Iglésia» (trad. Denis Gargan), Dublín, University of Michigan Press
  27. ↑ Baluffi, Cajetan; «La caritat de l'Iglésia» (trad. Denis Gargan), Dublín, Gill, 1885, p. 39
    Schmidt, Alvin J.; «baix l'influència: cóm el cristianisme va transformar la civilisació», Grand Rapids, LA MEUA, Zondervan, 2001, p. 157
  28. ↑ Sócrates Escolàstic (1995). Philip Schaff (ed.). Pares nicenos i postnicenos, Volum II - Sócrates i Sozomeno, Històries eclesiàstiques, reimpressió edició, Peabody, MA: Hendrickson Publishers, p. 149. ISBN 1-56563 -118-8.
  29. ↑ Why Church History Matters, Downers Grove, Illinois: InterVarsity Press, p. 169. ISBN 9780830828197.
  30. ↑ Ambrose and John Chrysostom - Clerics between Desert and Empire, Nova York: Oxford University Press, p. 245. ISBN 978-0-19-959664-5.
  31. ↑ Perfil de «Juan Crisóstomo», “'The Oxford Dictionary of Church History”' (ed. Jerald C. Brauer), Filadèlfia, Westminster Press (1971)
  32. ↑ google. com/books? id=7XXYAAAAMAAJ&q=chrysostom Chuvin, Pierre, “'A chronicle of the last pagans”' [3] archivat en Wayback Machine., Harvard University Press, 1990, p. 75 ISBN 9780674129702
  33. ↑ 33,0 33,1 “Diagnosing Heresy - Ps. -Martiri per a Juan Crisóstomo” (en) . Journal of Early Christian Studies 24 (3): 395–418. doi:10.1353/earl.2016.0033.
  34. ↑ (Ep. CLV: PG LII, 702)
  35. ↑ vatican. va/holy_father/benedict_xvi/audiences/2007/documents/hf_ben-xvi_aud_20071205_en. html Pàgina web de la Biblioteca Vaticana [4] archivat en Wayback Machine.; consultat el 20 de juny de 2015.
  36. ↑ earlychurchtexts. com/public/palladius_john_chrysostom_letter_to_innocent_i. htm Crida al Papa [5] archivat en Wayback Machine., earlychurchtexts. com; consultat el 20 de juny de 2015.
  37. ↑ William Stephens, (2005) «Saint Chrysostom - His Life and Claves», Elibron Classics, pp. 349-350
  38. ↑ newadvent. org/cathen/06393c. htm Perfil de Sant Gaudentius [6] archivat en Wayback Machine., newadvent. org; consultat el 20 de juny de 2015.
  39. ↑ A Dictionary of Christian Biography and Literature, Londres: John Murray, pp. 167–168.
  40. ↑ Butler, 1821, p. 297.
  41. ↑ Història de l'Iglésia Cristiana, vol. 3, Nova York: Charles Scribner and Company, p. 704, n.2.
  42. ↑ John Chrysostom (1839). «Adversus Judaeos», de Montfaucon, Bernard (ed.). Johannis Chrysostomi, Opera Omnia (en grec i llatí), París: Gaume Brothers.
  43. ↑ Jeffreys, Elizabeth (març de 2001). Rhetoric in Byzantium: Papers from the Thirty-fifth Spring Symposium of Byzantine Studies, Exeter College, University of Oxford: Society for the Promotion of Byzantine Studies (Great Britain). ISBN 978-0-7546-3453-9.
  44. ↑ Wilken, Robert Louis (1983). John Chrysostom and the Jews: rhetoric and reality in the clapix fourth century, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 124-126. ISBN 978-0-520-04757-0.
  45. ↑ Dulles, Avery (2005). A History of Apologetics, Sant Francisco: Ignatius Press, p. 69. ISBN 978-0-89870-933-9.
  46. ↑ Holum, K. G., (1982) «Theodosian Empresses», University of Califòrnia Press, p. 184
  47. ↑ La Divina Llitúrgia de Sant Joan Crisóstomo, Primedia I-launch, pp. 8–9. ISBN 978-1-61979 -382-8.
  48. ↑ «Holy Pascha». Orthodox Feasts and Fasts. The Cathedral Church of St. John the Baptist, Russian Orthodox Church Outside of Russia, Washington, D. C.. Archivat des d'el original, el 1 de setembre de 2022. Consultat el 5 de maig de 2020.
  49. ↑ Yohanan (Hans) Lewy, «John Chrysostom» en Encyclopaedia Judaica (ed. Cecil Roth), Keter Publishing House, 1997 ISBN 965-07-0665-8
  50. ↑ 50,0 50,1 Wilken, 2004, p. 30.
  51. ↑ «Temple d'Artemisa en Éfeso». Universitat de Chicago. Archivat des d'el original, el 27 de giner de 2024.
  52. ↑ Liebeschuetz, J. H. W. G. “'Barbarians and Bishops - Army, Church, and State in the age of Arcadius and Chrysostom”' (Bàrbars i bisbes: l'eixèrcit, l'Iglésia i l'Estat en l'época d'Arcadio i Crisóstomo), Oxford, Clarendon Press, 1990, pp. 175-176
  53. ↑ Papa León XIV, vatican. va/content/leo-xiv/en/apost_exhortations/documents/20251004-dilexi-te. html Dilexi et, paràgraf 41, publicat el 4 d'octubre de 2025, consultat el 6 de novembre de 2025
  54. ↑ Crisóstomo, Juan (citat en Liebeschuetz, p. 176)
  55. ↑ Hopko, Thomas. «32 - When You Give Alms», The Lenten Spring, St. Vladimir's Seminary Press, pp. org/details/lentenspringread0000hopk/page/128128–129. ISBN 978-0-88141-014-3.
  56. ↑ 56,0 56,1 56,2 Wilken, 2004, p. xv.
  57. ↑ «Juan Crisóstomo» en Encyclopaedia Judaica
  58. ↑ Juan Crisóstomo, Discursos contra els cristians judaizantes, trad. Paul W. Harkins, 2010, XXIX
  59. ↑ Perfil de «Juan Crisóstomo», “'Encyclopaedia Judaica”'.
  60. ↑ 60,0 60,1 Crisóstomo, Juan; «Discursos contra els cristians judaizantes», «Pares de l'Iglésia» (vol. 68), Paul W. Harkins (trad.), Washington, D. C., The Catholic University of America Press, 1979, pp. x, xxxi
  61. ↑ Wilken, 2004, pp. 124–126.
  62. ↑ Charlotte Fonrobert, google. com/books? id=uPC-fTBF1K8C «Cristians judeus, judaizantes i antijudaísmo», “'Clapix Ancient Christianity”' (2010), Minneapolis, MN, Fortress Press, pp. 234–254
  63. ↑ Brustein, William I (2003). Roots of Hate - Anti-Semitism in Europe before the Holocaust, Cambridge University Press, p. 52. ISBN 0-521-77308-3.
  64. ↑ Plantilla:Bibleverse
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 «Juan Crisóstomo: Homilies sobre Romans: Homilia IV».
  66. ↑ Michael Carden, Sodomy - A history of a Christian Biblical Myth, Routledge, 2004, p. 32
  67. ↑ Kruger, M. A., (1993) «Τούτοις in Jude:7», “'Neotestamentica”', 27 (1), p. 126
  68. ↑ Norjé-Meyer, L., (2014) «Effeminacy as vilification in the letter of Jude - female sexuality and the constitution of hierarchy and authority», “'Scriptura”', 113 (1), p. 5
  69. ↑ Wilken, 2004, p. 26.
  70. ↑ Thomas Woods, «Cóm l'Iglésia catòlica va construir la civilisació occidental», Washington, D. C., Regenery, 2005 ISBN 0-89526-038-7, p. 44
  71. ↑ «Sobre el sacerdoci» ya era molt conegut durant la vida de Crisóstomo, i és citat per Jerónimo en 392 en el seu «De Viris Illustribus», capítul 129
  72. ↑ Kirsch, Johann Peter (1911). «Santa Olimpia}», , Robert Appleton Company.
  73. ↑ 73,0 73,1 Parry (2001), pp. google. com/books? id=vaukEAAAQBAJ&pg=PA268268–269
  74. ↑ «Catecisme de l'Iglésia Catòlica – IntraText». Archivat des d'el original, el 9 de decembre de 2003. Consultat el 26 d'agost de 2023.
  75. ↑ Crisóstomo, Juan. Hom. in Mt, 19,5, pp. 57, 280.
  76. ↑ Una variant relata que es tractava de Genoveva de Brabante, esposa del comte Siegfried de Treves, que va anar injustament acusada d'infidelitat i condenada a mort. La varen dur al bosc per a eixecutar-la, pero els seus verducs es apiadaron d'ella i la varen abandonar allí.
  77. ↑ Dürer, Albrecht. «La penitenza vaig donar Sant Giovanni Crisostomo, Dürer, Albrecht – Stampe i incisioni – Lombardia Beni Culturali».
  78. ↑ Disponible digitale-sammlungen. de/de/view/bsb10204257? page=5en llínea [7] archivat en Wayback Machine.
  79. ↑ Fenelli, Laura. academia. edu/3740182/From_the_Vita_Pauli_to_the_Legenda_Breviarii_Real_and_imaginary_animals_as_a_Guide_to_the_Hermit_in_the_Desert, «De la Vita Pauli a la Legenda Breviarii: Animals reals i imaginaris com a guia per al ermitaño en el desert» [8] archivat en Wayback Machine., «Animals and Otherness in the Middle Ages - Perspectives Across Disciplines», Oxford, Archaeopress (BAR International Séries 2500), 2013, p. 41, nota al peu 40
  80. ↑ «San Proclo, arquebisbe de Constantinopla». Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2022. Consultat el 15 de decembre de 2022.
  81. ↑ Pope John Paul II. «Letter to the Ecumenical Patriarch of Constantinople, His Holiness Bartholomew I».
  82. ↑ «Ecumenical celebration relics of Saints Gregory Nazianzus and John Chrysostom».
  83. ↑ Archived at org/varchive/youtube/20211205/1Eztvp0CN4Q Ghostarchive and the archive. org/web/20200228220527/https://www. youtube. com/watch? v=1Eztvp0CN4Q Wayback Machine: «Return of the Relics of Sts. Gregory the Theologian and John Chrysostom to Constantinople».
  84. ↑ cbc. ca/news/world/vatican-returns-relics-to-orthodox-church-1.478335 Relics of St. John Chrysostom at the Church of St. George, Istanbul [9] archivat en Wayback Machine., CBC. ca; retrieved 13 September 2010.
  85. ↑ A Religious Guide to Europe, Nova York: Macmillan Publishing, p. 238. ISBN 0-02-097950-9.
  86. ↑ Mils de persones fan coa fòra d'una iglésia de Chipre despuix dels informes sobre una relíquia miraculosa, International Herald Tribune.

Bibliografia

  • Liebeschuetz, J. H. W. G. (1990), Barbarians and Bishops - Army, Church and State in the Age of Arcadius and Chrysostom, Oxford, Clarendon Press ISBN 0-19-814886-0.
  • Lechințan, Lucian. “Paths of Devotion, Art, and Liturgy throughout the Palaiologan Era. The Enthroned Virgin with the Child, Holy Patrons, and Archangels, in the Semi-dome of the Main Apse of the Wallachian Church Dedicated to Saint Nicholas in Curtea d'Argeş”. Anastasis. Research in Medieval Culture and Art 10 (2): 47–76. ISSN 2392-862X.
  • Lewy, Yohanan [Hans] (1997), "John Chrysostom", Encyclopaedia Judaica, (CD-ROM Edition Version 1.0), Ed. Cecil Roth, Keter Publishing House ISBN 965-07-0665-8.
  • Meeks, Wayne A. and Robert L. Wilken (1978), Jews and Christians in Antioch in the First Four Centuries of the Common Era (The Society of Biblicaliterature, Number 13), Missoula, Scholars Press ISBN 0-89130-229-8.
  • Stephen Morris (theologian), "Let Us Love One Another" - Liturgy, Morality, and Political Theory in Chrysostom's Sermons on Rom, 12–13 and II Thess. 2", in: Speculum Sermonis - Interdisciplinary Reflections on the Medieval Sermon, ed. Georgiana Donavin, Cary J. Nederman, and Richard Utz, Turnhout, Brepols, 2004. pp. 89–112.
  • Palladius, Bishop of Aspuna, Palladius on the Life And Claves of St. John Chrysostom, transl. and edited by Robert T. Meyer, New York, Newman Press, 1985 ISBN 0-8091-0358-3.
  • (1969) Prelude to Dialogue, London: Schocken Books.
  • The Blackwell Dictionary of Eastern Christianity, Oxford: Blackwell. ISBN 0-631-18966-1.
  • Pradels, W. (2002), "Lesbos Cod. Gr. 27 - The Tale of a Discovery", Zeitschrift für Antikes Christentum, 6, pp. 81–89.
  • Pradels, W., R. Brändle, and M. Heimgartner (2001), "Dones bisher vermisste Textstück in Johannes Chrysostomus, Adversus Judaeos, Oratio 2", Zeitschrift für Antikes Christentum, 5, pp. 23–49.
  • Pradels, W., R. Brändle, and M. Heimgartner (2002), "The sequence and dating of the series of John Chrysostom's eight discourses Adversus Judaeos", Zeitschrift für Antikes Christentum, 6, pp. 90–116.
  • Schaff, Philip, and Henry Wace (eds.) (1890), Socrates, Sozomenus: Church Histories, (A Select Library of Nicene and post-Nicene Fathers of the Christian Church, second séries, Vol. II), New York, The Christian Literature Company.
  • Stark, Rodney (1997), The Rise of Christianity. How the Obscure, Marginal Jesus Movement Became the Dominant Religious Force in the Western World in a Few Centuries, Princeton University Press.
  • Stephens, W. R. W. (1883), Saint John Chrysostom, His Life and Claves, London, John Murray (publishing house).
  • Stow, Kenneth (2006), Jewish Dogs, An Imagine and Its Interpreters - Continiuity in the Catholic-Jewish Encounter, Stanford, Stanford University Press ISBN 0-8047-5281-8.

Llectures adicionals

Fonts primàries

  • Sermon on Alms Translated by Margaret M. Sherwood from the Parall Greek and Latin Text of the Abbé Jacques Paul Migne, New York, The New York School of Philanthropy, 1917
  • The priesthood - a translation of the Peri hierosynes of St. John Chrysostom, by W. A. Jurgens, (New York, Macmillan, 1955)
  • Commentary on Saint John the apostle and evangelist - homilies 1–47, translated by Sister Thomas Aquinas Goggin, Fathers of the Church, Vol. 33, (New York, Fathers of the Church Inc, 1957)
  • Commentary on Saint John the Apostle and Evangelist, translated by Sister Thomas Aquinas Goggin, Homilies 48–88, Fathers of the Church, Vol. 41, (Washington, D. C., The Catholic University of America Press, 1959) [translation of Homiliae in Ioannem]
  • Baptismal instructions, translated and annotated by Paul W Harkins, (Westminster, MD, Newman Press, 1963)
  • Discourses against judaizing Christians, translated by Paul W. Harkins, Fathers of the Church, Vol. 68, (Washington, D. C., The Catholic University of America Press, 1979)

Fonts secundàries

Obres

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Juan_Crisóstomo&oldid=1591461»