Arcadio
Flavio Arcadio (en llatí: Flavius Arcadius), més conegut com Arcadio (grec, Ἀρκάδιος, Arkádios; c. 377/378-1 de maig de 408), va ser emperador romà d'Orient entre els anys 395 i 408. Arcadio va ser, segons alguns historiadors, el primer emperador del Imperi bizantí,[1] denominació moderna usada per a referir-se a la mitat oriental de l'Imperi romà naixcut de la seua divisió en el IV.
- Arcadio, naixcut en Hispania durant l'exili temporal del seu pare just abans de pujar al tro, era el fill major de Teodosio I i d'Elia Flacila, i germà d'Honorio, que seria emperador d'Occident, i d'Elia Pulqueria, fallida junt en la seua mare en acabant de nàixer, en 385. El seu pare ho va declarar co-august d'Orient en giner de 383. El seu germà menor també va ser declarat Augusto, pero d'Occident, en 393. Arcadio va començar a regnar en solitari sobre la mitat oriental de l'Imperi quan el seu pare va fallir en giner de 395 en Milà, a a on havia acodit per a sofocar una rebelió.
La divisió de l'Imperi
La divisió del Imperi romà en dos parts, someses cada una d'elles al govern d'un emperador o Augusto, era una pràctica administrativa habitual des de finals d'el III despuix de la primera reforma de l'emperador Diocleciano. La novetat del regnat d'Arcadio radica que la divisió de l'Imperi realisada pel seu pare Teodosio I seria la definitiva, les dos parts de l'Imperi no tornarien mai més a ser reunificades, tal i com havien fet en el passat emperadors poderosos com Constantino I el Gran, Constancio II o el propi Teodosio I. Per això Arcadio és considerat el primer emperador del Imperi romà d'Orient. En el seu moment la divisió de l'Imperi no va tindre provablement el caràcter definitiu i radical que l'historiografia posterior li ha adjudicat, ya que des de la perspectiva de finals d'el IV, i en els antecedents de lo ocorregut a lo llarc d'eixe sigle, tenia visos de ser una divisió més o menys transitòria. Ademés, especialment al començ del regnat d'Arcadio, les polítiques de l'Imperi Occidental i de l'Oriental estaven encara entrellaçades per lluites de poder que buscaven en part el control de tot l'Imperi romà.
L'invasió visigoda i lluites de poder en el sí de l'Imperi
El buit de poder causat per la mort de l'emperador Teodosio I en 395 i el fet de que moltes tropes orientals estigueren en aquell moment desplaçades a la part occidental de l'Imperi, varen ser aprofitades pels hunos per a atacar l'Imperi Oriental. Els hunos varen atacar pel Caucas i pel Danubio, a on hostigaron als godos, poble que s'havia assentat com federat en la província romana de Mesia Inferior. Azuzados pels hunos, els godos, que estaven guiats pel seu rei Alarico I, es varen ser desplaçant cap a les províncies romanes limítrofes, que varen escomençar a ser saquejades. En aquell moment cada part de l'Imperi estava governada per un home fort en gran influència sobre l'emperador. En Occident, Honorio estava baix el domini del general vàndal romanizado, Flavio Estilicón (Flavius Stilicho), mentres Arcadio era dominat pel prefecto de pretori d'Orient, cridat Rufino. Estilicón va acodir a la part oriental de l'imperi, a Grècia, a tractar de frenar als godos, pero va ser acusat per alguns de tractar de convertir-se també en esta acció en l'home fort de l'Imperi Oriental. Arcadio, influït per Rufino, va demanar que Estilicón es retirara de la part Oriental. Per a desfer-se del seu contrincant, Estilicón va manar assessinar a Rufino per mercenaris godos en 395, encara que este fet seguix sent discutit. En l'eliminació de Rufino va esclatar una lluita en la cúpula del poder, que es va resoldre favorablement per a Eutropio, un lliberte eunuc que havia segut tutor de l'emperador i que pocs mesos abans havia propiciat el matrimoni d'est en Eudoxia,[2] filla d'un general franc. Apartat del poder, Estilicón es va inhibir de la defensa de l'Imperi Oriental i els godos camparon a les seues amples per Grècia, saquejant tot el territori, llevat les ciutats de Tebas i Atenes, que es varen lliurar del saqueig. En 397 Estilicón va organisar una nova expedició unilateral per a desestajar als godos, esta volta del Peloponeso. Com havia ocorregut dos anys abans, Eutropio, temerós de que Estilicón li desplaçara del poder, va instigar a Arcadio per a que demanara al general occidental que es retirara del seu territori. Alarico es va desplaçar llavors al Epiro, a on es varen acantonar els godos. Com a mig d'assossegar als visigodos, Arcadio va concedir el títul de prefecto de la província del Ilírico a Alarico, que vea d'eixa forma llegalisada institucionalment la presència visigoda dins de l'Imperi Oriental. En 401 els visigodos varen abandonar l'Imperi Oriental i varen penetrar en Itàlia, possiblement instigats des de Constantinopla, que aixina vea alluntar-se el problema godo de la seua jurisdicció.
_02.jpg)
Per un atre costat els hunos varen realisar incursions dins de l'Imperi Oriental des de 395. el prefecto del pretori Eutropio va fer front a les incursions en èxit i açò li va dur a assentar la seua posició al front del govern, dotant-li de prestigi i autoritat. No obstant en 399 es autonombró cònsul, una dignitat que fins a llavors no havia ostentat mai un eunuc. Este fet va provocar una rebelió de les tropes enviades a la seua volta a sofocar un tumult en Frigia. A pesar de les reticències que tenia l'emperador, l'emperatriu Eudoxia li va convéncer per a que deponguera a l'eunuc del seu càrrec. Comença aixina en 399 el periodo d'influència de l'emperatriu.
L'influència d'Eudoxia
Des de 399 va eixercir el govern un grup de personalitats lligades a l'emperatriu Eudoxia, com el Prefecto del Pretori d'Orient, Aureliano, despuix de 400 el comte Juan, o el general Fravitta, d'orige godo. A partir de 403 es va opondre constantment a Eudoxia Juan Crisóstomo, Patriarca de Constantinopla, que sentia que ella havia usat la riquea de la seua família per a guanyar control sobre l'emperador. Eudoxia, en l'ajuda del Patriarca d'Aleixandria, va conseguir exiliar a Crisóstomo, pero un tumult popular li va fer retrocedir. Encara que va conseguir finalment el seu objectiu en el 404, al final del mateix any fallia l'emperatriu.
Els últims anys de regnat
A la mort de l'emperatriu, Arcadio va ser dominat durant el restant del seu regnat per Antemio, Prefecto del Pretori d'Orient. El propi Arcadio es preocupava més per semblar un cristià pío que de les matèries polítiques o militars del seu imperi. Va morir en 408, sense haver eixercit més que nominalmente el mando del seu imperi. d'Eudoxia havia tingut cinc fills: Pulqueria, Arcàdia, Flácida i Marina, i un varó, el futur Teodosio II.
Referències
- ↑ (1873) «ARCADIUS», Charres A. Dana, George Ripley (ed.). The New American Encyclopaedia, Universitat de Texas: D. Appleton, p. 19.
- ↑ Rudolf Brändle, Gilles Dorival, Jean Chrysostome « Saint Jean bouche d'or », christianisme et politique au IVe siècle Éditions du CERF, 2003.
Bibliografia
- J. Hahn, “Arcadius”, (M. Clauss ed.), Die römischen Kaiser. 55 historische Portraits von Caesar bis Iustinian, München, C. H. Beck, 2005, (1.ª ed., 1997), pp. 374-380.
Enllaços externs
- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arcadio.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arcadio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.