Anar al contingut

Alarico I

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alarico I

Alarico I (en gòtic *𐌰𐌻𐌰𐍂𐌴𐌹𐌺𐍃, Alareiks: ‘rei de tots’;[1] en llatí: Alaricus;[2][3] Peuce, 370 /75 -Cosenza, 410) va ser un caudillo militar visigodo de la tribu dels tervingios. És considerat el primer rei històric dels visigodos, fill (o net patern) del caudillo visigodo Rocestes[4] i germà (o nebot) d'Afarid,[5] forma part de l'anomenada dinastia baltinga.[6]

El seu regnat se situa entre 395 i 410. És conegut sobretot pel seu saqueig de Roma en 410, un acontenyiment decisiu en la caiguda de l'Imperi romà d'Occident.

Alarico va escomençar la seua carrera baix el mando del general godo Gainas, i més tart es va unir a l'eixèrcit romà. Li'l menciona per primera volta com a cap d'una banda mesclada de godos i pobles aliats, que va invadir Tracia en 391, els quals varen ser detinguts pel general romà Estilicón. En 394, va manar una força goda de 20 000 hòmens que va ajudar a l'emperador Teodosio I en la derrota de l'usurpador Eugenio i el seu comandant, el magister militum franc Arbogastes, en la batalla del Frígido. A pesar d'això, Alarico va rebre escàs reconeiximent per part de l'emperador. Decepcionat, va deixar l'eixèrcit, va ser elegit rei dels visigodos en 395 i va marchar cap a Constantinopla fins que va ser alluntat per forces imperials. Després es va traslladar cap al sur, a Grècia, a on va saquejar el Pireo (el port d'Atenes) i va destruir Corinto, Megara, Argos i Esparta. A pesar de tot, l'emperador d'Orient Arcadio va nomenar a Alarico magister militum, el més alt ranc militar, en Iliria, lo que demostra que era un ciutadà romà, ya que solament un romà podia ostentar eixe ranc.[7]

En 401 Alarico va invadir Itàlia, pero va ser derrotat per Estilicón en Pollentia (la moderna Pollenza) el 6 de abril del 402. Una segona invasió eixe mateix any també va acabar en derrota en la batalla de Verona, encara que va forçar al Senat romà a pagar un gran subsidi als visigodos. Durant l'invasió d'Itàlia de Radagaiso en 406, va permanéixer inactiu en Iliria. En 408, l'emperador d'Occident Honorio va ordenar l'eixecució de Estilicón i la seua família, en resposta als rumors de que el general havia aplegat a un tracte en Alarico. Honorio llavors va incitar a la població romana a massacrar a decenes de mils d'esposes i fills dels godos foederati que servien en l'eixèrcit romà. Els soldats godos llavors es varen passar a Alarico, incrementant el tamany de la seua força en al voltant de 30.000 hòmens, i es varen unir a la seua marcha sobre Roma per a venjar a les seues famílies assessinades.[8]


Movent-se ràpidament a lo llarc de calçades romanes, Alarico va saquejar les ciutats d'Aquileya i Cremona i les terres a lo llarc de la costa adriática. El rei visigodo llavors va posar lloc a Roma en 408, pero el Senat va acabar pagant un sustancioso rescat. Ademés, va forçar al Senat a lliberar a tots els 40.000 esclaus godos en Roma. Honorio, no obstant, va rebujar nomenar a Alarico com el comandant de l'eixèrcit romà d'Occident, i en 409 els visigodos de nou varen rodejar Roma. Alarico va alçar el bloqueig despuix de proclamar emperador d'Occident a Atalo. Atalo ho va nomenar magister utriusque militiae («generalísimo»), pero va rebujar permetre-li enviar a un eixèrcit a Àfrica. Les negociacions en Honorio es varen trencar, despuix de lo que Alarico va depondre a Atalo en l'estiu de 410 i va sitiar Roma per tercera volta. Els aliats dins de la capital li varen obrir les portes el 24 d'agost, i durant tres dies les seues tropes varen saquejar la ciutat. Encara que els visigodos es varen dedicar al pillage de Roma, varen tractar als seus habitants humanamente i només varen cremar uns pocs edificis. Havent abandonat un pla per a ocupar Sicília i el Nort d'Àfrica despuix de la destrucció de la seua flota en una tormenta, Alarico va morir mentres els visigodos alvançaven cap al nort.

Primers anys

Naixcut en l'illa de Peuce en la boca del delta del Danubio en lo que hui és Romania, la data del seu naiximent es discutix, donant els estudiosos com a dates provables el 365/370 i el 375.[9] Pertanyia a la dinastia baltinga dels godos tervingos. Els godos varen sofrir revessos contra els hunos, aixina que varen fer una emigració massiva creuant el Danubio, i guerrearon contra Roma. Alarico era provablement un chiquet durant este periodo.

Al servici dels romans

La seua infància va transcórrer en l'interior del Imperi romà, puix el seu poble havia conseguit un pacte en l'emperador Teodosio I i estaven assentats com foederati en Mesia des de l'any 382, despuix dels acontenyiments que varen dur a l'insurrecció dels godos i la derrota i mort de l'emperador d'Orient, Valente, en la batalla de Adrianópolis en 378. Durant el IV, els emperadors romans habitualment ampraven foederati: tropes irregulars baix mando romà, pero organisats per estructures tribals. Per a evitar que les poblacions provincials sofriren imposts excessius i aforrar diners, els emperadors varen escomençar a amprar unitats reclutades de tribus germàniques. El més ampli d'estos contingents va ser el dels godos, a els qui en 382 (376 en algunes fonts), se'ls havia permés assentar-se dins de les fronteres imperials, mantenint ampli grau d'autonomia.

Va manar un eixèrcit visigodo aliat dels romans (387–395). En 394 Alarico va ser cap dels foederati baix Teodosio I per a derrotar al usurpador Eugenio. Com la batalla del Frígido, que va arrematar esta campanya, es va lluitar en els passos dels Alps Julianos, Alarico provablement va saber la debilitat de les defenses naturals d'Itàlia en la seua frontera nordest en el cap del mar Adriático.[10]

Teodosio va morir en 395, deixant a l'imperi dividit entre els seus dos fills Arcadio i Honorio, el primer assumint la porció oriental de l'imperi i el segon, la porció occidental.[10] Arcadio va mostrar escàs interés en governar, deixant la major part del poder verdader en el seu prefecte pretoriano Rufino. Honorio era encara menor; com a guardià, Teodosio havia nomenat al magister militum Estilicón. Estilicón també va reclamar ser guardià de Arcadio, causant gran rivalitat entre les corts occidental i oriental.


Segons Edward Gibbon en la Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà, durant els canvis en els càrrecs que varen tindre lloc a començ dels nous regnats, Alarico aparentment esperava ser promogut de mer comandant al ranc de general en un dels eixèrcits regulars. No obstant, se li va negar esta promoció. Entre els visigodos assentats en la Baixa Mesia (ara partix de Bulgària i Romania), la situació era propícia a la rebelió. Havien sofrit desproporcionadament grans pèrdues en Frígido. Segons un rumor, expondre als visigodos en batalla era una manera molt convenient de debilitar a les tribus godas.

Açò, combinat en els seus recompenses post-batalles, els va impulsar a alçar a Alarico «sobre l'escut» i proclamar-li rei; segons Jordanes, un burócrata romà del V d'orige godo que més tart es va dedicar a l'història, tant el nou rei com el seu poble varen decidir «més buscar nous regnes per sí mateixos, que dormitar en pacífica sumissió al govern d'uns atres».[10] Sembla ser que els hereus de Teodosio I no es varen enterar. Segons les cròniques de Sant Isidoro, «Els godos, refusant el patrocini de foedus romà, constituïxen en assamblea a Alarico en rei seu, jujant que era indigne ser súbdit del poder de Roma, de les lleis del qual i companyia s'haurien separat vencedors en la batalla». El rei Flavio Alarico va ser crucial en el procés de descomposició del Imperi romà d'Occident.[11][12]


En Grècia

Artícul principal → Guerra gòtica (395-398).


Alarico va colpejar primer a l'imperi oriental. Va marchar per les rodalies de Constantinopla pero, trobant-se incapaç de posar-li lloc, va retrocedir sobre els seus passos cap a l'Oest i després va marchar cap al sur a través de Tesalia i el pas no guardat de les Termópilas cap a Grècia.[10] Els eixèrcits de l'imperi d'Orient estaven ocupats en les incursions hunas en Àsia menor i Síria. En lloc d'això, Rufino va intentar negociar en Alarico en persona, pero solament va conseguir suscitar sospites en Constantinopla que Rufino estava en complot en els godos. Estilicón llavors va marchar cap a l'Est contra Alarico. Atacat per Estilicón, Alarico es va vore forçat a replegar-se. Segons Claudiano, Estilicón estava en una posició per a destrossar als godos quan Arcadio li va ordenar, per influència de Rufino, deixar Iliria. Estilicón tenia problemes en Arcadio i en la creixent influència del seu favorit Rufino. Poc despuix, els propis soldats de Rufino varen matar a Rufino a hachazos. El poder en Constantinopla va passar llavors al chambelán eunuc Eutropio.

La mort de Rufino i la marcha de Estilicón va permetre a Alarico llibertat de moviments; va saquejar el Ática en 396 (entre els seus saquejos es troba el del santuari abandonat a on es realisaven els misteris eleusinos)[13][14][15][16][17][18] pero va lliurar a Atenes, que va capitular ràpidament davant el conquistador. Després va penetrar en el Peloponeso i va capturar les seues ciutats més famoses—Corinto, Argos, i Esparta—venent a molts dels seus habitants com esclaus.[10]


Ací, no obstant, la seua victoriosa carrera varen sofrir un sério revés. En 397 Estilicón va creuar la mar cap a Grècia i va triumfar atrapant als godos en les montanyes de Foloi, en les fronteres d'Elis i Arcàdia en la península. Des d'allí Alarico va escapar en dificultat, i no sense alguna sospita de connivència en Estilicón, qui supostament de nou havia rebut órdens de marchar-se.

Alarico llavors va creuar el golf de Corinto i va seguir en el saqueig de Grècia cap al nort a Epiro.[19] Ací va continuar la seua conducta violenta fins que el govern oriental ho va nomenar magister militum per Illyricum, donant-li el mando romà que desijava, aixina com l'autoritat per a reabastecer als seus hòmens en les atarassanes imperials. El jove emperador Arcadio trobaria una solució pactant en els visigodos, i va conseguir assentar a Alarico i les seues gents en Iliria, zona que pertanyia per llavors a l'imperi oriental, pero que es disputava en la part occidental per la seua proximitat a Itàlia. En això, va conseguir traslladar el problema visigodo de la zona oriental de l'imperi a l'occidental, en alluntar al perillós Alarico de Constantinopla, lo que enervó a Estilicón, qui va acabar per desentender de qualsevol problema oriental o de Arcadio.

Primera invasió d'Itàlia

Artícul principal → Guerra gòtica (401-403).

En l'any 400, envalentit i descontent en les seues noves terres, potser ansiós de poder, Alarico va marchar sobre Itàlia. Va ser provablement en 401 quan Alarico va invadir per volta primera a Itàlia, originalment en l'intenció de demanar un càrrec més propenc a Roma. Alarico tenia una fascinació per la «edat d'or» de Roma i va insistir als seus correligionaris en que ho cridaren Flavius Alaricus. Segons el poeta romà Claudiano, va dir que va sentir una veu procedent d'una arboleda sagrada, «Trenca tots els retarts, Alarico. Este mateix any forçaràs la barrera alpina d'Itàlia; penetraràs en la ciutat». Pero eixa suposta profecia no es va complir llavors. Va difondre la desolació per Itàlia septentrional i aterrorizando als ciutadans de Roma. Va ser detingut per Estilicón, qui ho va derrotar el 6 de abril del 402 (coincidint en la Pasqua) en la definitiva batalla de Pollentia, hui en el Piemont. Va ser una victòria costosa per a Roma, pero va detindre en efectivitat el progrés dels godos.[20] Ho varen forçar a retirar-se d'Itàlia.

Els enemics de Estilicón més tarde li varen reprochar haver obtingut la seua victòria aprofitant-se de forma impía de la gran festivitat cristiana. Alarico era cristià arriano (al contrari que Estilicón que era ortodox), encara que va continuar practicant els rituals pagans dels seus antepassats aixina com observant les pràctiques rituals cristianes. Havia confiat en la santitat de la Pasqua per a quedar immune a l'atac.[20]

L'esposa de Alarico supostament va ser presa presonera despuix d'esta batalla; no és irracional supondre que ell i les seues tropes es varen vore obstaculisats per la presència de grans cantitats de dònes i chiquets, que va donar a la seua invasió d'Itàlia el caràcter d'una migració humana.[20]

Despuix d'una atra derrota davant Verona, Alarico va deixar Itàlia, provablement en 403. No havia «penetrat en la ciutat» pero la seua invasió d'Itàlia va produir importants resultats. Va fer que la residència imperial passara de Milà a Rávena, i va fer necessari que la Legio XX Valeria Victrix es retirara de Britania.[20]

Segona invasió d'Itàlia

Artícul principal → Guerra gòtica (408-416).


És provable que Alarico i Estilicón tractaren una treua o aliança per a fer front als problemes que estaven destruint la part occidental de l'Imperi: vàndals i godos en el nort d'Itàlia, insurrecció de les tropes de Britania i pronunciaments de militars que es proclamaven césares, i, ademés, suevos, vàndals i alanos creuant el Rin en 406. Alarico s'hi havia fet amic i aliat del seu otrora oponent, Estilicón. Per a l'any 407, el distanciament entre les corts oriental i occidental s'havia fet tan amarc que amenaçava en la guerra civil. Estilicón va propondre usar a les tropes de Alarico per a reforçar la pretensió de Honorio a la prefectura de Iliria. La mort de Arcadio en maig de 408 va fer que prevalguera una postura més suau en la cort occidental, pero Alarico, que ya havia entrat en Epiro, va exigir d'una manera alguna cosa amenazadora que si de sobte se li exigia desistir de la guerra, llavors devien pagar-ho be per lo que en llenguage modern es cridaria «costs de la movilisació». La suma que va senyalar era prou alta, 4.000 lliures d'or. Baixe una forta pressió eixercida per Estilicón, el Senat romà va consentir en pagar-ho.[20]

Pero tres mesos més tart, Estilicón i els ministres principals del seu partit varen ser traicioneramente assessinats per orde d'Honorio. En l'inseguritat que va seguir per tota Itàlia, les esposes i els fills dels foederati varen ser assessinats.[8] En conseqüència, els godos es varen passar a Alarico i varen acodir al seu campament, en lo que es va incrementar el tamany de la seua força a al voltant de 30.000 hòmens, i es varen unir en la seua marcha sobre Roma per a venjar a les seues famílies assessinades. Llavors els guio, creuant els Alps Julianos i, en setembre de 408, es trobava front a les muralles de Roma, sense cap general capaç com Estilicón que la defenguera, i va escomençar un bloqueig estricte.[20]

Esta volta no es va derramar sanc; Alarico va confiar en la fam com la seua arma més poderosa. Quan els embaixadors del Senat, solicitant la pau, varen intentar intimidar-ho en lo que podrien aplegar a fer els ciutadans desesperats, es rio i va donar la seua célebre resposta: «¡Quan més espés el fenaç, més fàcil es talla!» Despuix de molt negociar, els ciutadans colpejats per la fam varen estar d'acort en pagar un rescat de 5.000 lliures d'or, 30.000 lliures d'argent, 4.000 corfolls de seda, 3.000 #cuiro teñir d'escarlata i 3.000 lliures de pebre.[21] Aixina va terminar el primer sege de Alarico a Roma.[20] El valor combinat de l'or i l'argent en acunyament pur hauria tingut un valor de 7000 lliures en or o 1.028 millons de sòlits —suficient per a atendre les necessitats bàsiques de 200.000 adults i chiquets durant un any, o equipar a 30.000 romans d'infanteria i cavalleria.

Segon sege de Roma

Els visigodos de Alarico, aprofitant la dèbil situació de l'Imperi d'Occident, forcen a l'emperador Honorio a refugiar-se en la inexpugnable ciutat de Rávena i marchen de nou sobre Itàlia. Varen intentar aplegar a un acort en Honorio. A lo llarc de la seua carrera, el principal objectiu de Alarico no era socavar a l'imperi, sino assegurar per a sí una posició regular i reconeguda dins de les fronteres de l'Imperi. Les seues exigències eren certament grans: la concessió d'un tros de territori de 200 milles de llarc per 150 d'ample entre el Danubio i el golf de Venècia (per a tindre'ls en certs térmens de dependència nominal de l'Imperi) i el títul de comandant en cap de l'Eixèrcit Imperial. Per molt exorbitantes que anaren els seus térmens, hauria rebut millor consell si li hagueren dit que li'l concedira. Honorio, no obstant, va rebujar vore més allà de la seua pròpia seguritat, garantisada pels dics i les marismas de Rávena. Tots els intents d'aplegar a una negociació satisfactòria en l'emperador varen fracassar i llavors Alarico, despuix d'un segon lloc i bloqueig de Roma en 409, va aplegar a un acort en el Senat. En el seu consentiment, va establir a un emperador rival, el prefecte de la ciutat, un grec cridat Prisco Atalo.[20]

Tercer sege de Roma

Artícul principal → Saquege de Roma (410).


Alarico va destituir al seu poc efectiu emperador títaro despuix d'onze mesos i va reobrir les negociacions en Honorio. Estes negociacions podrien haver tingut èxit de no haver segut per l'influència d'un atre godo, Saro, un amelungo, i per lo tant enemic secular de Alarico i els seus. Alarico, de nou superat per les #maquinació de l'enemic, va marchar cap al sur i va escomençar el seu tercer sege de Roma. Aparentment, la defensa era impossible; va haver sospites, no del tot acreditades, de traïció; la sorpresa és l'explicació més plausible. Siga com anara, puix la nostra informació en este punt de l'història és escassa, el 24 de agost del 410 Alarico i les seues visigodos varen irrompre per la Porta Salaria en el nordest de la ciutat. Roma, durant tant temps victoriosa contra els seus enemics, estava ara a merced dels seus conquistadors estrangers.[20]

Els eclesiàstics contemporàneus varen documentar en maravella molts casos de la clemència dels visigodos: iglésies cristianes salvades dels estralls; protecció otorgada a àmplies multituts tant de pagans com de cristians que es refugiaven allí; vaixelles d'or i argent que es varen trobar en una morada privada, que es libó perque «pertanyia a Sant Pedro»; a lo manco un cas en el que una bella matrona romana va apelar, no en va, als millors sentiments del soldat godo que va intentar deshonrar-la. Pero inclús estos casos excepcionals mostren que Roma no es va lliurar del tot dels horrors que usualment acompanyen l'entrada a una ciutat sitiada. Pese a tot, les fonts escrites no mencionen danys pel fòc, llevat els jardins de Salustio, que estaven situats prop de la porta per la que els godos varen fer la seua entrada; ni hi ha raó alguna per a imputar-los àmplia destrucció dels edificis de la ciutat a Alarico i els seus seguidors.[20] Va ardir la Basílica Emilia, en el Fòrum romà, lo que potser puga atribuir-se a Alarico: l'evidència arqueològica de monedes que daten de 410 i que es varen trobar foses en el sol. La tomba dels emperadors pagans del Mausoleu d'Augusto i Castell de Sant'Angelo varen ser registrats i les cendres dispersades.cita requerida

Alarico va reclamar a l'emperador Honorio ser nomenat magister militum o general dels eixèrcits de l'Imperi, ya que com a romà de ple dret podia reclamar dit honor, pero eixa pretensió jamai es voria complida. No obstant, de Roma es va dur com a botí a la germanastra de l'emperador, a la princesa Gala Placidia.

Des de que vaig prendre Roma en les meues mans, ningú ha tornat a menysprear el poder dels godos. Lo que va impulsar l'afany de conquistes i el desig d'aventures va donar grandea a un poble necessitat de pàtria.
Flavio Alarico I, rei dels visigodos


Aquell primer saqueig de la Roma clàssica va commocionar al món civilisat d'aquell temps, com es desprén, per eixemple, de l'obra de Sant Agustín, bisbe de la ciutat d'Hipona.

Mort i funeral

Alarico, havent penetrat en la ciutat, va marchar després cap al sur, a Calàbria. Alarico va escomençar a somiar en el nort d'Àfrica que, gràcies al seu gra, s'havia convertit en la clau per a retindre Itàlia. Va partir cap a la Reggiana en l'intenció d'embarcar cap al «graner de Roma». Pero una tormenta va destruir els seus barcos i molts dels seus soldats es varen ofegar. Lo cert és que els visigodos eren un poble aguerrido i endurit, pero no destacaven precisament pels seus coneiximents nàutics, aixina que el pas a Àfrica no depenia d'ells. Ademés, la Fortuna no li va somriure i Alarico va trobar la mort prematurament en Cosenza a una edat de 35 (o 40) anys, possiblement per una febra[22] i, segons la llegenda, el seu cos va ser enterrat en el llit del riu Busento conforme a les pràctiques paganes del seu poble visigodo. Els erudits es pregunten a sovint sobre la causa de la mort del rei Alarico. Recentment, Francesco Galassi i els seus colegues varen llegir detenidamente totes les fonts històriques, mèdiques i epidemiológiques que varen poder trobar sobre la mort del rei, i varen concloure que la causa subjacent va deure ser malaria (paludisme).[23]

Varen desviar el curs del riu Busento al seu pas per Cosenza i varen enterrar a Alarico i el seu tesor en el llit del riu, tornant després el riu al seu curs normal i matant als esclaus que varen realisar l'obra.[24][25] Una història similar es conta sobre el tesor de Decébalo, enterrat baix un riu en l'any 106. Estos #enterrament repetixen models escitas del Danubio inferior i la mar Negra.[26]

A Alarico li va succeir en el mando de l'eixèrcit godo el seu cunyat Ataúlfo,[27] qui es va casar en la germana de Honorio, Gala Placidia, tres anys despuix. Alarico va ser sogre del futur rei visigodo Teodorico I i pare d'una filla que va casar en Brond, rei dels anglosaxons. Estos últims varen ser pares de Friwin de Morinie, besyayo de Cerdic de Wessex, fundador de la Casa Real de Wessex en Anglaterra.cita requerida

Encara que es parla d'ell com el primer dels reis visigodos, va ser més be un caudillo militar i mai va aplegar a chafar la península ibèrica. La llínea de reis godos escomença pròpiament en el seu successor, primer i cunyat Ataúlfo que, casat en Gala Placidia en 414, va trobar la mort en la ciutat de Barcino en 415. el Regne visigodo de Tolosa, com a estat federat de Roma (418–476), estava assentat en la província Aquitània secunda, per lo que la seua política i intervencions militars quedaven llunt de Hispania. No obstant, les intervencions de Teodorico I (418–453) en Hispania varen ser numeroses, ya siga com a poble federat de Roma o per iniciativa pròpia. Solament despuix de la derrota visigoda en la batalla de Vouillé i el periodo cridat interregnum ostrogodo (507–549), tindrà lloc el naiximent del Regne visigodo de Toledo.

Vore també

Referències

  1. ↑ Kelsie B. Harder, Names and their varieties: a collection of essays in onomastics, American Name Society, University Press of America, 1984, pp. 10–11
  2. ↑ (1976).«The Visigothic Invasion of Italy in 401».The Classical Journal.72(1)
    65–67.
  3. ↑ (1930) Alaric the Goth, R. M. McBride & Co..
  4. ↑ Settipani, Christian (1993). La Préhistoire dones Capétiens, 481–987, Première Partie, Villeneuve d'Ascq, p. Tableau 1.
  5. ↑ Biografies i vides - Alarico I [1]
  6. ↑ Gómez Aragonés, 2020, p. 25.
  7. ↑ Gómez Aragonés, Daniel (2020). Història dels visigodos, Almuzara, pp. 25-26. ISBN 978-84-18089-95-4.
  8. ↑ 8,0 8,1 Heather, Peter (2006). The Fall of the Roman Empire: A New History, Pa Books, p. 224. ISBN 978-0-330-49136-5.
  9. ↑ (2018) Alarico. L'integració frustrada, Marcial Pons.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Hodgkin, 1911, p. 470.
  11. ↑ Barber d'Aguilera i Vigil M.: La formació del feudalisme en la Península Ibèrica.
  12. ↑ ArteHistoria - Alarico I [2]
  13. ↑ Bernabé, A., "Les religions mistériques del món grecorromano", en David Castro de Castro i Araceli Striano Corrochano (eds.), Religions del Món Antic, SCEC: Madrit, 2010, pp. 111-137.
  14. ↑ Burkert, W., Religió grega, arcaica i clàssica, Abada: Madrit, 2007.
  15. ↑ Clinton, K., Myth and cult. The iconography of the Eleusynian mysteries, Svenska institutet i Athen: Estocolm, 1992.
  16. ↑ Cosmopoulos, M. B. (ed.), Greek mysteries. The archaeology and ritual of ancient Greek secret cults, Psychology Press: Londres-Nova York, 2003.
  17. ↑ González González, M., Creències i rituals funeraris: el més allà en l'antiga Grècia, #Síntesis: Madrit, 2018.
  18. ↑ Mylonas, G. I., Eleusis and the Eleusinian mysteries, Princeton University Press: Princeton, NJ, 1961.
  19. ↑ Hodgkin, 1911, pp. 470–471.
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 Hodgkin, 1911, p. 471.
  21. ↑ J. Norwich, Byzantium: The Early Centuries, 134
  22. ↑ Erik Durschmied, From Armageddon to the Fall of Rome, pág. 401, cap. 17, 2002, Londres: Coronet.
  23. ↑ DHWTJ, King Alaric: His Famous Sacking of Rome, Secretive Burial, and Lost Treasure, Ancient-Origins
  24. ↑ Juan Antonio Cebrián: L'aventura dels godos . pág 23 ISBN 84-226-9803-X
  25. ↑ Hodgkin, 1911, pp. 471–472.
  26. ↑ Alarico I, Diccionari biogràfic espanyol, Luis Agustín García Moreno, Real Acadèmia de l'Història.
  27. ↑ Hodgkin, 1911, p. 472.

Fonts

Les principals autoritats sobre la carrera de Alarico són: l'historiador Orosio i el poeta Claudiano, abdós contemporàneus, cap d'ells imparcials; Zósimo, un historiador que va viure provablement al voltant de mig sigle despuix de la mort de Alarico; i Jordanes, un godo que va escriure l'història de la seua nació en 551, basant la seua obra en la Història gòtica de Casiodoro. La llegenda de l'enterrament de Alarico en el riu Buzita procedix de Jordanes.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alarico_I&oldid=1496234»