Anar al contingut

Amiano Marcelino

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Amiano Marcelino (en llatí, Ammianus Marcellinus; Antioquía, c. 325-Roma, c. 400) va ser un militar i historiador romà d'el IV, autor d'una obra històrica que comprenia des del govern de Nerva fins a la batalla d'Adrianópolis i de la que es conserven solament els seus últims llibres. És una de les fonts principals per a conéixer l'història de l'Imperi romà durant la segona mitat d'el IV.

  • Amiano va servir com a soldat baix els emperadors Constancio II i Juliano i va viure molts dels acontenyiments que descriu. Encara que estava més preocupat per l'objectivitat que atres historiadors antics, la seua perspectiva personal és a voltes prou clara. Per eixemple, en ocasions jujava molt negativament a Constancio II, mentres que pintava un quadro extremadament positiu de Juliano. No obstant, el valor excepcional del seu Res gestae per a l'estudi d'el IV és indiscutible.

L'Imperi romà en l'época d'Amiano Marcelino

[editar | editar còdic]

Quan va nàixer Amiano Marcelino, l'emperador Constantino ya havia governat l'Imperi reunificado durant varis anys.[1] Les fronteres estaven en gran part assegurades, i en els últims mesos de la seua vida Constantino inclús va preparar una campanya contra el Nou Imperi Sasánida Persa, el gran rival de Roma en l'est, que només va fracassar per la seua mort el 22 de maig de 337. l'Imperi romà va estar subjecte a un canvi profunt durant el regnat de Constantino, que l'investigació moderna flama el "Canvi constantiniano": el cristianisme, que havia segut perseguit només uns anys abans de maneres molt sanguinoses, ara era privilegiat i de facto es va convertir en la religió estatal a finals d'el IV per l'emperador Teodosio I. el paganisme, per un atre costat, un terme molt vago, pero que comprenia idees religioses molt diferents, des dels cults mistéricos fins als cults romans tradicionals i els moviments influenciats pel neoplatonisme, ya havia perdut significativament la seua vitalitat en l'época de Teodosio i al final només va aplegar a ser practicat per una minoria reduïda de la població. L'Imperi també es va tornar cada volta més cristià, inclosa l'idea de que l'emperador era el virrey de Deu en la terra.[2]

No obstant, la cristianisació progressiva de l'Estat i de la societat també va estar associada a problemes d'un tipo completament nou, com deixa clar la disputa arriana: a principis d'el IV, el presbítero alejandrino Arrio va afirmar que Deu el Fill no era de la mateixa essència que el Deu Pare. l'arrianisme (que no representava un moviment unificat, sino més be dividit en varis grups) va trobar un caldo de cultiu principalment en parts de l'est de l'Imperi, mentres que va ser fortament condenat en l'oest. Les disputes cristològiques relacionades, és dir, la qüestió de la verdadera naturalea de Crist, varen requerir molta energia i varen ser sostingudes en passió no només pels teòlecs, sino també per amplis sectors de la població. L'emperador Constancio II, que va governar ilimitadamente l'Imperi des de l'any 353 en avant, va intentar en va a lo llarc del seu regnat impondre una confessió arriana uniforme per a tota l'Iglésia imperial.[3]

Mentrestant, la pressió en les fronteres va seguir aumentant. Des de 337/338 existia en Orient un estat de guerra casi permanent. Els perses varen invadir repetidament les províncies orientals romanes, mentres que les ofensives imperials no varen tindre èxit. En l'oest, la Galia va ser devastada repetides voltes per saquejadors germànics, ya que dins de l'Imperi es varen produir usurpacions com la de Magnencio, lo que va fer que la seguritat de les fronteres es resentira. L'Imperi encara era capaç de mantindre's ferm, encara que en algunes dificultats. Amiano va viure ell mateixa molts d'estos acontenyiments, els va processar en la seua obra històrica i va deixar aixina a la posteritat un panorama d'una época en la que el Vell Món va iniciar un procés de transformació, que finalment va presagiar el fi de l'Antiguetat.

Biografia

[editar | editar còdic]

Va nàixer en Antioquía, província romana de Síria, en una acabalada família noble (es diu a sí mateixa ingenuus) d'ascendència grega[4][5] assentada en Antioquía, i va seguir una molt moguda carrera militar en l'eixèrcit romà; abdós coses ho varen marcar, puix es definia a sí mateixa com «mills quondam et græcus, un soldat veterà i un grec»,[6] perque estava orgullós del seu orige i del seu pas per l'eixèrcit.

Carrera militar

[editar | editar còdic]

Durant l'imperi de Constancio II (337-361) es va integrar en el regiment d'èlit que li servia de guàrdia real (protectors domestici) i va estar baix el mando del comandant de la cavalleria d'Orient Ursicino en la fortalea de Nísibis, en Mesopotamia, junt a la frontera persa, des de l'any 353. En l'any 355 va acompanyar a Ursicino a una breu campanya en la Galia per a reprimir per orde de Constancio II la rebelió de Claudio Silvano, que s'hi havia autoproclamado emperador. En esta campanya va conéixer al futur emperador Juliano el Apóstata, al com admirava. A l'any següent va tornar a la frontera oriental en Ursicino i en 359 es va escapar en la seua esposa, per molt poc, del lloc d'Amida (Diyarbakir) pels perses, quan la plaça va ser presa per les forces de Sapor II. I, encara que va perdre el favor de l'emperador Constancio II quan el seu superior Ursicino va caure en desgràcia, ho va recuperar quan el seu amic Juliano advino al tro. El gran número d'elogis que Amiano Marcelino destina a Juliano en les seues obres demostra la seua gran admiració per este emperador que va voler tornar la religió pagana a la Roma recentment convertida al cristianisme. Va marchar en ell a les campanyes contra els alamanes i de nou en una expedició contra Pèrsia en 363, a on Juliano va ser ferit i va morir. Va seguir a les órdens del nou emperador Joviano en la retirada cap a Antioquía, la seua pàtria, a on va residir des de 363 fins a 380, visitant en eixe lapsus ocasionalment Egipte, Grècia i Tracia. Es va traslladar a Roma i es va instalar definitivament allí, a on va passar el restant de la seua vida, perfeccionant el seu llatí i escrivint la seua obra historiográfica Res gestæ en treinta y uno llibres, freqüentant els círculs dels nostàlgics aristócrates pagans (Símaco, Eunapio, Oribasio o Libanio), i oferint llectures públiques de la seua obra en gran èxit popular, segons Libanio.[7]

S'ignora la data exacta de la seua mort. L'últim any en el que es pot presupondre que seguia viu és 391, puix nomena a Sext Aurelio Víctor com prefecto de Roma, qui va accedir eixe any a dit càrrec. Possiblement va morir cap a l'any 400.[8]

Obra

[editar | editar còdic]
Copia de Rerum gestarum de 1533.

La seua obra Rerum gestarum libri XXXI (coneguda en espanyol simplement com a Històries) va ser escrita en Roma com una continuació de les Historiæ de Tácito en prosa rítmica, alguna cosa notable tenint en conte que ellatí no era la seua llengua materna. Per això abunden els grecismes sintàctics i lèxics; el seu estil és ademés barroc i difícil, com el del seu model Tácito, a qui voldria sobrepujar; com ell, inclou discursos i cartes compostes ad hoc, pero en lo demés utilisa documentació fiable i es mostra un historiador segur i veraç, que perseguix la veritas, com ell mateixa declara,[9] i que és en ocasions testic presencial, atent al sentit dels fets més que a la seua mera acumulació analística, per lo que resalta els més significatius sobre els detalls irrellevants. En els últims llibres no se li oculta el risc que supon parlar de personages i fets contemporàneus,[10] no descuida tampoc la caracterisació dels personages que es mouen en la seua història i inclou digressió geogràfiques i etnogràfiques. Va dividir els treinta y uno llibres de que consta en tres parts, ya que cada una du el seu propi pròlec:

  • 1.ª llibres 1-14 (de l'any 96 al 354);
  • 2.ª llibres 15-25 (del 354 al 364);
  • 3.ª llibres 26-31 (del 364 al 378).[11]

Provablement va publicar la primera part —de la que s'han perdut tretze llibres, pero no l'últim— en 391 i el restant a partir de 395. Les parts segona i tercera han aplegat fins a nosatres gràcies a una còpia manuscrita descoberta per l'humaniste Poggio Bracciolini en el monasteri de Fulda. Els seus escrits concentren tots els acontenyiments ocorreguts en l'Imperi entre l'ascensió al tro de Nerva en l'any 96 (any en que conclouen les Historiæ de Tácito) i la mort de Valente en la batalla d'Adrianópolis contra els godos (378).[6] La part conservada narra l'época compresa entre 353 i 378.[5][12]

Les Res gestæ, escrites en llatí per a facilitar la seua difusió, ya que Amiano Marcelino es autodefinía com a grec,[6] li varen reportar gran fama en tot l'Imperi, especialment en Roma i Antioquía. El seu lloc com a referent per a l'història d'el IV, i en particular la de Juliano el Apóstata va permanéixer vigent fins a el VI, sumint-se després en l'oblit durant l'Edat Mija. A pesar de les parts perdudes, es considera a les Històries de Marcelino com una obra de referència obligada per a entendre els últims anys de govern de Constancio II, els mandats de Juliano, Joviano, Valentiniano I i Valente i els primers anys de Graciano el Jove. Ademés oferix un retrat de la realitat política i social en el Baix Imperi romà i de la seua progressiva decadència, les causes de la qual atribuïx a la nocura, deshonor i hedonisme de la població, i també a l'organisació política i militar de numerosos pobles bàrbars, inclosos els hunos i els visigodos. Aixina mateix, Amiano Marcelino deixa entrevore en les seues obres les funestas conseqüències que la situació del moment durien a Roma, com el saqueig d'Alarico I que va sobrevindre dos décades despuix de la provable mort de l'historiador, el qual va ser vist pels contemporàneus com el fi del món fins a llavors conegut. Amiano Marcelino era pagà i no tenia en gran aprecie al cristianisme,[13] per lo que és provable que la seua postura influïra en els qui varen vore més vesprada eixa religió com la causant de la caiguda de Roma, una idea que va posar en destrets inclús a sant Agustín.

Història de la transmissió

[editar | editar còdic]
p. 3 de l'edició d'Ammianus d'Accorso. Esta pàgina conté la dedicatòria al comerciant i banquer d'Augsburc Anton Fugger.

L'obra d'Ammiano ya va gojar de gran renom en vida d'este, pero posteriorment es va utilisar molt poc (provablement degut també al seu estil res senzill) i despuix es va perdre com a tantes obres, encara que tal volta va ser continuada per Sulpicius Alexander. Només el conegut gramàtic llatí d'el VI Prisciano sembla haver tingut coneiximent de l'obra.[14] No es reimprimió fins al Renaixença: Poggio Bracciolini va descobrir el text del Codex Fuldensis en 1417 (vejau més alvance). L'història de la transmissió és molt problemàtica:[15] L'únic manuscrit completament conservat, que, no obstant, només reproduïx el contingut dels llibres 14 a 31, és el Codex Fuldensis del Monasteri de Fulda (que ara es troba en la Vaticà: Vaticanus Latinus 1873). Es basa en el Codex Hersfeldensis, que es va originar provablement en el Monasteri d'Hersfeld en el IX (o inclús X) i del que depén tota la tradició. Aparte de sis pàgines i fragments, el Codex Hersfeldensis s'ha perdut per complet, per lo que cal basar-se principalment en el text del manuscrit de Fulda. També existix una còpia del Vaticanus Lat 1873 de Niccolò Niccoli d'el XV.[16] Els llibres 14-26 varen ser publicats per Sabinus Angelus en Roma en 1474 (editio princeps] i per Johannes Frobenius en Basilea en 1518. L'edició dels llibres 14-31 per Mariangelo Accorso (Augsburc, 1533) va ser la primera en contindre també els llibres 27-31.[16] Una edició (encara que no del tot correcta) de les Res gestae de Sigismund Gelenius del mateix any es basa en el Codex Hersfeldensis i és, per tant, important per a la reconstrucció del text, encara que açò es veu dificultat per algunes corrupció i l'estil a voltes difícil d'Ammiano (vejau més arriba).[17] L'edició estàndar actual del text llatí és de Wolfgang Seyfarth. Un ampli comentari històric-filògic es va completar en l'últim volum publicat a principis de 2018.[18]

Traduccions

[editar | editar còdic]
  • Amiano Marcelino, Història de l'imperi romà des de l'any 350 al 378 de l'era cristiana escrita en llatí per Ammiano Marcelino. Traducció de Francisco Navarro i Calvo, Madrit: Viuda d'Hernando, 1895-96, dos volums (reimpressió: Madrit: Llibreria i Casa Editorial Hernando, 1925).

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Konstantin herrschte seit 312 uneingeschränkt im Westen und *übte seit 324 die Alleinherrschaft *über dones gesamte Imperium aus. Zu seinen Lebensumständen vgl. die knappe Einführung von Bruno Bleckmann, Konstantin der Großi, 2. Auflage, Reinbek 2003.
  2. ↑ Una visió de conjunt de l'entorn pagà a finals del sigle IV és la que oferix Alan Cameron, The Last Pagans of Rome, Oxford-New York 2011. També es pot trobar una bona panoràmica, encara que prou antiquada, en la colecció d'ensajos editada per Arnaldo Momigliano The Conflict Between Paganism and Christianity in the Fourth Century, Oxford 1963; vgl. allgemein David S. Potter, The Roman Empire at Bay, London/New York 2004, speziell S. 299 ff. (ab Konstantin).
  3. ↑ Per a més detalls, vejau l'artícul Constancio II en les referències que allí figuren.
  4. ↑ Israel Shatzman, Michael Avi-Yonah, Illustrated Encyclopedia of the Classical World, Harper and Row, 1975, p. 37, ISBN 0-06-010178-4.
    George Frederick Young, East and West Through Fifteen Centuries: Being a General History from B. C. 44 to A. D. 1453, Longmans, Green and Co., 1916, p. 336.
    Thomas Hobbes, Leviathan, Cambridge University Press, p. lxvii.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Ammianus Marcellinus» en la Encyclopædia Britannica Online.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Amiano Marcelino, Res gestæ, 31.16.9.
  7. ↑ Libanio, epístola 983, dirigida a Amiano.
  8. ↑ «Amiano Marcelino». MCN Biografies. Enciclonet.
  9. ↑ Pròlec allibre XV: «Utcumque potui ueritatem scrutari, ea quae uidere licuit per aetatem, uel perplexe interrogant uersatos in mig scire, narrauimus ordine casuum exposito diuersorum; residua … pro uirium captu limatius absoluemus, nihil obtrectatores longi (ut putant) operis formidantes. Tunc enim laudanda est breuitas, cum mores rumpens intempestiuas, nihil subtrahit cognitioni gestorum».
  10. ↑ «Dictis impensiore cura rerum ordinibus ad usque memoriae confinia propioris, conuenerat iam referre a notioribus pedem, ut et pericula declinentur ueritati saepe contigua» (Amiano Marcelino, Res gestæ, XXVI 1.1).
  11. ↑ G. Estany Mariscal, op. cit.
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ «El "historiador captiu": Amiano Marcelino front al seu auditori senatorial romà».Habis.(37)
    427-438.ISSN 0210-7694.
  14. ↑ En la possible excepció de l'autor anònim de la Història Augusta', vejau Syme, Ammianus and the Història Augusta i Barnes, Ammianus, p. 30.
  15. ↑ Resumint Seyfarth, Ammianus, pp. 40-46.
  16. ↑ 16,0 16,1 Barbara Kuhn-Chen: Ammianus Marcellinus. In: Manfred Landfester (Hrsg.): Geschichte der antiken Texte. Autoren- und Werklexikon (= Der Neue Pauly. Supplemente. Band 2). Metzler, Stuttgart/Weimar 2007, ISBN 978-3-476-02030-7, S. 35–36
  17. ↑ Sobre la tradició, vejau Rosen, Ammianus, pp. 8 i ss.; sobre l'història de la transmissió, vegen-se les referències en Drijvers/Hunt, Interpreting Ammianus Marcellinus, pp. 8 i ss.
  18. ↑ Comentari filògic i històric sobre Ammianus Marcellinus, ed. de donen Boeft et al.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amiano_Marcelino&oldid=1399076»