Anar al contingut

Arrianisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arrianisme
Gravat d'Arrio argumentant la supremacia de Deu Pare, i que el Fill va tindre un començ, en haver tingut un verdader naiximent.

L'arrianisme (grec: Ἀρειανισμός, Areianismós) és una doctrina cristològica de caràcter unitari atribuïda al presbítero i teòlec d'orige aleixandrí Arrio (ca. 256-336). El núcleu de l'arrianisme radica en la seua concepció de la naturalea de Jesucristo i la seua relació en Deu Pare. Arrio defenia un monoteisme estricte, sostenint que Deu Pare és l'únic ser etern, absolut i increado. baix esta premissa, argumentava que el Fill (Jesucristo) no podia ser idèntic al Pare ni haver existit des de sempre. Per al arrianisme, el Fill va ser creat pel Pare del no res com el primer i més perfecte dels sers, servint després d'instrument per a la creació de l'univers. En conseqüència, encara que se li considerava una divinitat de ranc excelso, Jesucristo quedava subordinat al Pare i posseïa un principi en el temps, una postura resumida en la famosa frase de l'época: «Va haver un temps en que el Fill no existia».[1] Cal destacar que els arrianos no es denominaven a sí mateixos d'esta manera, i es tracta d'un terme amprat pels autodenominats ortodoxos. Una forma extrema d'esta doctrina és la proposta per Aecio i el seu discípul Eunomio, el cridat heterousianisme, en la que se sostenia la total disimilitud entre el Fill i el Pare. El arrianisme sosté que el Fill és distint del Pare i per tant subordinat a est. La naturalea de les ensenyances d'Arrio i els seus seguidors s'oponien fortament a les doctrines teològiques homoousianistas sobre la naturalea de la Santíssima Trinitat i la naturalea de Crist. El arrianisme va tindre una important difusió en l'Imperi romà d'Occident, estant protegit per alguns emperadors, i entre alguns dels pobles germànics que ho varen invadir en el V. En els regnes romà-germànics l'adopció de l'arrianisme per part dels germans va marcar la principal diferència entre estos i els romans. Va existir una gran controvèrsia entre les interpretacions homoousianistas i arrianas de la divinitat de Jesús, basada en l'ortodòxia teològica de l'época, una trinitaria i l'atra derivada de l'ortodòxia trinitaria, i les dos interpretacions varen intentar resoldre els seus respectius dilemes teològics. La perspectiva homoosuianista (o consubstancialista) va ser afirmada formalment pels dos primers concilios ecuménicos. Des de llavors, el arrianisme ha segut condenat com «l'herejía o secta d'Arrio». Com a tal, totes les branques del cristianisme dominant consideren actualment al arrianisme com heterodoxo i herético. Les doctrines homoousianistas varen ser defeses vigorosamente pel patriarca Atanasio d'Aleixandria, qui insistia que Jesús, el Fill de Deu, era «igual en essència» a Deu Pare. Arrio, en canvi, afirmava que «Si el Pare va engendrar al Fill, llavors l'engendrat va tindre un començ d'existència, i com se seguix d'açò va haver un temps en que el Fill no va ser». la cristología arriana sosté que el Fill de Deu no va existir sempre, sino que va ser engendrat per Deu Pare abans del temps. Esta creència es basa en varis texts bíblics, pero especialment en un versícul del Evangeli segons sant Juan[2] a on Jesús declara:

Heu escoltat que vos he dit: «Em vaig i torne a vosatres». Si m'amàreu vos alegraríeu de que vaja al Pare, perque el Pare és major que yo.
Evangelio segons sant Juan 14:28 (Versió Bíblia de Navarra)

el Primer Concilie de Nicea de 325 va considerar que les doctrines arrianas eren heréticas, mentres que el Primer Sínodo de Tir, en 335, va exonerar a Arrio.[3] Despuix de la seua mort, va ser anatemizado de nou i declarat herético una atra volta en el Primer Concilie de Constantinopla de 381.[4] Els emperadors romans Constancio II (337-361) i Valente (364-378) varen ser arrianos o propencs al arrianisme. Segons Everett Ferguson, «L'immensa majoria de cristians no tenien opinions clares sobre la naturalea de la Trinitat i no entenien lo que estava en joc en els assunts que rodejaven açò».[5]

El terme arrianisme s'usa també per a referir-se a atres sistemes teològics no trinitarios d'el IV, que consideraven a Jesucristo —el Fill de Deu, el Logos— com una criatura engendrada d'una substància similar pero no idèntica a la del Pare o com ni creat ni no creat en sentit en que atres sers són creats (p. eix., el semiarrianisme abans mencionat).

Començos

En alguns grups dels primers cristians s'ensenyava que Crist havia preexistit com a Fill de Deu des d'abans de la seua encarnació en Jesús de Nazaret, i que havia descendit a la Terra per a redimir als sers humans.[6]

  • Arrio creïa que Deu Pare i Deu Fill no havien existit junts des de sempre,[7] sino que el Logos era un ser diví creat per Deu Pare abans que el món i que estava subordinat al Pare.[8] Arrio i els seus seguidors apelaven al ya mencionat text del Evangeli de Juan i ademés a Proverbis, a on el Saber Diví (identificada llavors en elogos, és dir, en Jesucristo) proclama:[9]
El Senyor em va crear al principi de la seua obra, ans que ell escomençara a crear-ho tot.
Proverbis 8:22 (Versió Deu parla hui, 1996)
  • Arrio havia segut discípul de Luciano d'Antioquía en el seu acadèmia d'Antioquía i va heretar d'ell una versió modificada de les ensenyances de Pablo de Samósata.[10] Despuix de la conversió de Constantino I i en vista de l'asprós caire que prenien les disputes teològiques, es va convocar al Concilie de Nicea, el qual va adoptar una solució general a esta controvèrsia. La gran majoria recolzava les doctrines trinitarias, que varen passar a considerar-se l'ortodòxia (és dir, la forma correcta d'entendre la fe cristiana), i la posició arriana va quedar en minoria i va ser declarada heterodoxa o herética. La controvèrsia sobre el arrianisme es va desenrollar durant tot el IV. Va involucrar a molts membres de l'Iglésia: simples creents, sacerdots, monges, bisbes, emperadors i membres de la família imperial romana. Els emperadors romans Constancio II i Valente es varen convertir en arrianos o semiarrianos. També es varen fer arrianos els godos, vàndals i lombardos. La profunda controvèrsia en el sí de l'Iglésia durant este periodo podria no haver-se materialisat sense la significativa influència històrica de les doctrines arrianas.[11] Dels trescents bisbes que varen acodir al Primer Concilie de Nicea, solament dos no varen firmar el Credo Niceno, que condenava el arrianisme.[12] Segons alguns estudiosos, esta majoria obedia a la pena d'exili imposta per Constantino a els qui refusaren firmar l'acort alcançat en Nicea. No obstant, s'ha senyalat que dita suposició és gratuïta, ya que en les fonts posteriors no apareix cap indici d'imposició en els escrits dels participants del mateix; més encara, hi ha evidència de que els bisbes presents en el mencionat concilie varen ser pressionats d'una o una atra manera per Constantino I per a reintegrar a Arrio i a atres membres del seu partit en els llocs eclesiàstics que eixercien prèviament. Entre ells es trobava Atanasio, a qui per opondre's a la mida imperial se li exilia forzadamente de la seua sèu en Aleixandria; posteriorment, és encarcerat i exiliat per l'emperador Constancio II, qui va decidir recolzar de forma activa als arrianos, encara sense compartir la totalitat de la seua doctrina.
  • Constantino va promulgar un edicte contra el arrianisme que dispon lo següent:
Ademés, si es troba algun escrit sobre Arrio, podria ser tirat al fòc, per lo que no solament es borra la maldat de la seua ensenyança, sino que no quedarà res per a recordar-ho. I per açò faig una orde pública de que si es descobrira que algú amaga un escrit redactat per Arrio, i no ho du immediatament a la seua destrucció per fòc, la pena serà la mort. Tan pronte com es descobrixca la seua ofensa, ell podria ser somés a castic capital.
Edicte de l'emperador Constantino contra els arrianos.[13]

La vigència del mencionat Edicte va tindre curt vigor en la seua aplicació; si ben Arrio va ser desterrat a Ilírico junt en dos prelats afins seus, Theonas de Marmarica i Segon de Ptolemaida, i els seus llibres varen ser cremats, passats tres mesos, l'emperador va suavisar les sancions impostes als seguidors d'Arrio referent als seus escrits i llibres, provablement per trobar-se interessat en la tendència arriana de la seua fins a eixe moment exconsejero i també exiliat Eusebio, i en l'any 328 va demanar als bisbes de la regió d'Egipte, en especial a Atanasio d'Aleixandria, que reconsideraren la condena dels mateixos i se'ls tornara als càrrecs eclesials que ocupaven abans del concilie. La resposta dels mateixos va ser unànim en el rebuig cap a l'emperador, sent el propi bisbe tallant en exigir que es respectara lo estipulat en Nicea sobre el tema. No obstant, Constantino va forçar a través de la via judicial que Arrio tornara de l'exili i ho va impondre de nou en la diòcesis contra la voluntat d'Atanasio, que va continuar ferma en la seua negativa a acceptar-li de nou. Dit desafiu va ser rebut per l'emperador com una amenaça al seu imperi i, persuadit de nou pel bisbe Eusebio, va buscar formes per a condenar-ho a l'exili; no obstant, Atanasio va conseguir escapar i fugir a Constantinopla. el tira y afloja de Constantino en la seua postura en arrianos i ortodoxos és inconsistente. Es va convocar un concilie en l'any 336 en Jerusalem, a on Arrio i els seus varen ser rehabilitats en els seus llocs. Arrio va fallir camí de Constantinopla eixe mateix any, i el propi emperador va morir un any més vesprada, en 337. Mentres, Atanasio es trobava entre l'exili i la reinstalación en la seua sèu d'Aleixandria, fins que el jove emperador Constantino II li va permetre tornar a Egipte de forma permanent. En dita acció també pretenia posar en dificultats al seu germà Constancio II, governador de l'Imperi Oriental i partidari de l'arrianisme. El arrianisme va continuar existint durant vàries décades, encara que l'aparent resorgiment de l'arrianisme despuix de Nicea va ser, més be, una reacció antinicena explotada pels simpatisants dels arrianos que alguna cosa pròpiament arriano.[14] A finals d'el IV, s'havia erradicat tot restant d'arrianisme en el sí de la jerarquia oficial de l'iglésia romana, que era trinitaria.[15] En l'Europa Occidental, el arrianisme, que havia segut predicat per Ulfilas, un misionero arriano, entre les tribus germàniques, era dominant entre godos i vàndals i, més vesprada, va ser significatiu entre els lombardos; pero va deixar de ser una creència majoritària en estes tribus en el VIII, a mida que els reis d'eixos pobles varen ser adoptant gradualment el catolicisme. Este procés va escomençar en Clodoveo I, rei dels francs en 496, si ben ell no era arriano, sino pagà; va seguir en Recaredo I, rei dels visigodos, en 587 i va culminar en Ariberto I, rei dels lombardos, en 653. El regne suevo de Galícia va abandonar el arrianisme en el rei Carriarico, cap a 550-570.

Creències

La reconstrucció de lo que realment va dir Arrio i per qué ho va dir és una gran tasca, perque ha sobrevixcut molt poc del seu propi treball, en la salvetat de les cites fetes en propòsits polèmics pels seus oponents, i també perque no se sap a ciència certa quina teories teològiques i filosòfiques havien conformat el seu sistema de creències.[16]

Els arrianos no creïen en la doctrina tradicional de la Trinitat, que sosté que Deu Pare, Jesús i l'Esperit Sant són un únic ser.[17]

La carta d'Auxentius de Durostorum[18] sobre el misionero arriano Ulfilas dona una image clara de les creències arrianas. Ulfilas va ser ordenat bisbe pel arriano Eusebio de Nicomedia i va retornar al seu poble per a actuar com a misionero. Ulfilas creïa que Deu Pare (el Deu Sense Començ, el Deu Totpoderós) sempre havia existit i era l'únic Deu verdader (Evangeli de Juan 17:3). Aixina mateix, creïa que el Fill de Deu, Jesucristo (Deu "unigénito", Evangeli de Juan 1:18;[19] Deu Poderós, Llibre del profeta Isaías 9:6) va escomençar en acabant de que el temps escomençara (Proverbis 8:22-29; Llibre de les revelacions 3:14, Epístola als colosenses 1:15), i qui és Senyor/Guia (Primera epístola als corintios 8:6). L'Esperit Sant (el poder iluminador i santificador) tampoc és Senyor/Guia. El capítul 8, versícul 6, de la Primera epístola als corintios 8:6 diu:

[...] per a nosatres existix un sol Deu, el Pare, que és principi de tot i fi nostre i existix un sol senyor, Jesucristo, per qui tot existix i també nosatres.
Primera epístola als corintios 8:6. Escrita per sant Pablo de Tarso a la comunitat cristiana de Corinto. Sigle I.

En una carta a Auxentius, Ulfilas resumix aixina les seues creències:

Yo, Ulfilas, bisbe i confesor, he cregut sempre, i en açò, en l'única fe verdadera, faig el camí cap al meu Senyor: cree solament en un Deu Pare, el que no té començ i és invisible, i en el seu unigénito fill, el nostre Senyor/Guia i Deu, el dissenyador i el hacedor de tota la creació, no havent un atre com ell. Per lo tant, hi ha un Deu de tots, que també és Deu del nostre Deu; i hi ha un Esperit Sant, el poder iluminador i santificador, com va dir Crist despuix de la resurrecció als seus apòstols: "Yo els enviaré lo que el Pare va prometre, per això queden-se en esta ciutat fins que siguen revestits en la força que ve des del cel" (Evangelio de Lucas 24:49) i també va dir: "Pero rebran la força de l'Esperit Sant que vindrà sobre vostés [i seran testics meus en Jerusalem, Judea i Samaria i fins al confín del món]" (Fets dels apòstols 1:8). Ni Deu ni Senyor/Guia, sino fidel ministre de la fe de Crist; no igual, pero subjecte a obediència en tot al Fill. I crec que el Fill està subjecte i és cregut en tot a Deu Pare.[20]
  • Arrio va escriure una carta a Eusebio de Nicomedia que dia:
Alguns d'ells diuen que el Fill és una erupció, uns atres que és una producció, uns atres que no té començ. Estos són impíos als que no podem escoltar, encara que els herejes nos amenacen en un miller de morts. Nosatres diem i creem i tenim que deprendre, i que ensenyar, que el Fill no va ser sense començ, ni cap part seua va ser sense començ, i que la seua subsistència no depén de res; sino que és per la seua pròpia voluntat i consell per lo que ha subsistit abans del temps i abans de les eres tan perfecte com Deu, solament escomençat i incanjeable, i que abans de ser escomençat, o creat, o propost, o establit, ell no estava. Perque ell no carix de començ. Nosatres som perseguits perque diem que el Fill té un començ pero que Deu no té començ.[21]

El Primer Concili de Nicea i les seues conseqüències

En l'any 321, Arrio va ser denunciat per un sínodo en Aleixandria per ensenyar un punt de vista heterodoxo sobre la relació entre Jesús i Deu Pare. Com Arrio i els seus seguidors havien tingut una gran influència en les acadèmies d'Aleixandria (l'antecedent de les modernes universitats i seminaris), les seues opinions teològiques s'havien divulgat molt, sobretot en el Mediterràneu Oriental. Entorn a 325, la controvèrsia s'havia tornat lo suficientment significativa i l'emperador Constantino I va convocar una assamblea de bisbes, el Primer Concilie de Nicea, que va condenar la doctrina d'Arrio i va formular el credo de Nicea original.[22] El terme central del credo de Nicea, usat per a descriure la relació entre el Pare i el Fill, és el homousisme (ὁμοούσιος), o consustancialidad, que significa "de la mateixa substància" o "un mateix ser". El Credo d'Atanasio és usat menys habitualment, pero és més obertament antiarriano pel que fa a la Santíssima Trinitat. El foc del Concilie de Nicea va ser la naturalea del Fill de Deu i la seua relació precisa en Deu Pare (vejau l'obra de Pablo de Samosata i els sínodo d'Antioquía). Arrio va ensenyar que Crist era diví/sagrat i que va ser enviat a la Terra per a la salvació de la humanitat,[17] pero que Jesucristo no era igual a Deu Pare (l'infinit) en l'escalafó i que Deu Pare i el Fill de Deu no eren iguals a l'Esperit Sant (que seria el poder de Deu Pare).[7] En el arrianisme, Crist no era consustancial en Deu Pare[23] perque, encara que tant el Pare com el Fill haurien segut una essència, no eren la mateixa essència ni el mateix ser (vejau homousisme).[23] Deu Pare és una deïtat i és diví i el Fill de Deu no seria una deidad, pero sí seria diví ("Yo, el Senyor, soc l'únic Deu." Llibre del profeta Isaías 46:9).[17] Deu Pare va enviar a Jesús a la terra per a la salvació de la humanitat (Evangeli de Juan 17:3). Ousia significa "essència" o "ser" en la cristiandad oriental, i és un aspecte de Deu que és completament incomprensible per a la percepció humana. És tot lo que subsistix per sí mateix i que no té el seu ser en un atre.[24] Per als homousios, el Deu Pare, el Fill de Deu i l'Esperit Sant són sers no creats. Juan Damasceno va escriure:

Deu no és originat, és interminable, etern, constant, no ha segut creat, és immutable, inalterable, simple, no complex, incorpóreo, invisible, intangible, indescriptible, sense llímits, inaccessible a la ment, incontenible, incomprensible, bo, just, el Creador de totes les criatures, el Totpoderós Pantocrátor.[25]

D'acort en l'ensenyança d'Arrio, el Logos preexistente que es va encarnar en Jesucristo va ser un ser creat; solament el Fill va ser directament creat i escomençat per Deu Pare, abans de les eres, pero era una essència o substància distinta, encara que similar, de la del Creador. Els seus oponents argumentaven que açò podria fer semblar a Jesús menor que Deu i açò era herético.[23] Gran part de la distinció entre les distintes faccions versava sobre la frase que Crist va dir en el Nou Testament per a expressar la sumissió al Deu Pare.[23] El terme teològic per a esta sumissió és kenosis. Est concilie ecuménico va declarar que Jesucristo era una forma de Deu en existència o en realitat (hypostasis), paraula que els llatins varen traduir com "persona". Jesús era Deu en essència, ser i/no natural (ousia), que els llatins varen traduir com a substància. Es creu que Constantino va exiliar a tots aquells que varen refusar acceptar el credo de Nicea (Arrio, el diácono Euzoios i els bisbes libios Theonas de Marmarica i Secundus de Ptolemais) i també als bisbes que varen subscriure el Credo pero que varen refusar unir-se a la condena a Arrio (Eusebio de Nicomedia i Teognis de Nicea). L'emperador també va ordenar la crema de totes les còpies dellibre Talía, en el que Arrio havia expressat les seues tesis. No obstant, no hi ha evidències de que el seu fill i successor, Constancio II, que era arriano, anara exiliat. Encara que se li va ordenar mantindre lo que l'Iglésia havia definit en Nicea, Constantino també va voler que regnara la pau en la situació i, en el temps, es va fer més indulgent en aquells condenats a l'exili en el concilie. Primer va permetre retornar a Eusebio de Nicomedia, que era un protegit de la seua germana, i a Teognis, una volta que varen firmar una declaració alguna cosa ambigua de fe. Abdós, i atres amics d'Arrio, es varen afanar perque s'alçaven les prohibicions d'Arrio. En el Primer Sínodo de Tir, en l'any 335, varen esgrimir acusacions contra Atanasio, bisbe d'Aleixandria, i principal oponent d'Arrio; despuix d'açò, Constantino va desterrar a Atanasio i ho va considerar com algú que impedia la reconciliació. Eixe mateix any, el Sínodo de Jerusalem, baix la direcció de Constantino, va readmetre la comunió d'Arrio en 336. No obstant, Arrio va morir en Constantinopla de camí a este event. Alguns acadèmics sugerixen que Arrio podria haver segut enverinat pels seus oponents.[26][27][28] Eusebio i Teognis varen conservar el favor de l'emperador, i quan Constantino, que havia segut catequizado durant la seua vida adulta, va acceptar el batisme al final de la seua vida, est li va ser administrat per Eusebio de Nicomedia.[29][30]

Segons Atanasio d'Aleixandria, opost a Arrio, estes són algunes de les ensenyances arrianas, citades en la seua obra Discurs contra els arrianos:

Deu no sempre va ser Pare, sino que "va haver un temps en que Deu estava sol i encara no era Pare, pero despuix es va convertir en Pare." "El Fill no va existir sempre;" puix, aixina com totes les coses es varen fer del no res, i totes les criatures i obres existents varen ser fetes, també la Paraula de Deu mateixa va ser "feta del no res" i "va haver un temps en que no va existir" i "Ell no va existir abans del seu orige", sino que Ell i atres "varen tindre un orige de creació". Puix Deu, diu, "estava sol, i la Paraula encara no era, ni tampoc el Saber. Llavors, en desijar donar-nos forma, Ell va fer a cert ser i ho va cridar Paraula, Saber i Fill, per a que poguera donar-nos forma per mig d'Ell.[31]

Corrents arrianes: debats teològics

El Concilie de Nicea no va terminar en la controvèrsia, ya que molts bisbes de les províncies orientals discutien el homousisme, el terme central del credo niceno. El fill de Constantino I (fallit en 337), Constancio II, que s'havia convertit en emperador de la part oriental de l'Imperi romà, va animar als arrianos i va revocar el Credo niceno. El seu conseller en estos assunts va ser Eusebio de Nicomedia, que havia segut del partit arriano en el Concilie de Nicea, i que també havia segut ordenat bisbe de Constantinopla. Constancio II va usar el seu poder per a exiliar als bisbes adherits al credo niceno, sobretot a Atanasio d'Aleixandria, que es va marchar a Roma. Despuix de l'assessinat del seu germà Constant en 350 i despuix d'haver derrotat al «usurpador» Magnencio en 353 Constancio II es va convertir en l'únic emperador i va estendre la seua política a les províncies occidentals, usant a sovint la força per a pressionar als creents, i exiliant al bisbe de Roma Liberio per a instalar en el seu lloc a Félix II. Com els debats feyen estralls a l'hora d'adoptar una nova fòrmula, varen sorgir tres grups entre els oponents al credo niceno. El primer propugnava el terme "homoiousios" (similar en substància) en lloc d'el "homooúsios" (igual en substància) niceno, i, al mateix temps, acceptava l'igualtat i el caràcter coeterno de les persones de la Trinitat. El segon grup, la posició del qual seria coneguda com semiarrianisme, descrivia al Fill com un ser similar al Pare (homoíos). El tercer grup parlava explícitament d'Arrio i descrivia al Fill com a diferent (anomoios) al Pare.

Corrents de l'arrianisme (IV)
Nom Caràcter Definició doctrinal Principals representants
Homoiousianos (o homeusianos) Moderats
(semiarrianisme) 		el Deu Fill (el Logos) és d'una substància semblant (homoioúsios) al Pare Basilio d'Ancira, Jorge de Laodicea Acostament a la posició dels nicenos que defenen que el Pare i el Fill són de la mateixa substància (homooúsios)
Homeos Moderats El Fill és semblant (homoíos) al Pare, pero no en la substància. Acacio de Cesarea, Ursacio de Singidunum, Valente de Mursa Posició intermija entre els homoiousianos i els anomeos (o heterousianos). Varen contar en el respal decisiu de l'emperador Constancio II.
Anomeos o Heterousianos Radicals El Fill, sobre l'essència, és completament desigual (anomoios) del Pare.
(Subordinacionisme radical: el Fill en posició d'inferioritat respecte del Pare) 		Aecio d'Antioquía, Eunomio (eumoneísmo), Marcelo d'Ancira, Foción de Sirmio.
Eusebio de Nicomedia (Subordinacionisme) 		Duen al seu extrem les tesis d'Arrio

El debat entre estos grups va produir numerosos sínodo, entre els que es conten el Concilie de Sárdica en 343, el Concilie de Sirmio en 358 i el doble Concilie de Rímini i Seleucia de 359, i no menys de catorze formes de credos entre els anys 340 i 360, lo que va dur al pagà Amiano Marcelino a comentar sarcásticamente: "Els camins estan plens de bisbes galopant". Cap d'estos intents va ser acceptable per als que defenien l'ortodòxia nicea: escrivint sobre posteriors concilios, sant Jerónimo va senyalar que el món "es va despertar en un plany quan es va descobrir arriano". Despuix de la mort de Constancio II en 361, el seu successor, Juliano, un devot dels deus pagans de Roma, va declarar que ell no es plegaria a cap facció de l'Iglésia, i va permetre a tots els bisbes exiliats que retornaren; açò va provocar un aument de les disensiones entre els cristians. L'emperador Valente, no obstant, va recuperar la política de Constancio i va recolzar al partit "homoiano", exiliant als bisbes i amprant la força contra els opositors. Durant la seua persecució, es varen exiliar molts bisbes als extrems més lluntans de l'Imperi (per eixemple, l'exili d'Hilario de Poitiers a les províncies orientals)

Estos contactes i la difícil situació comuna varen donar lloc a un acostament entre els partidaris occidentals del credo de Nicea i els "homousios" de l'este semiarrianos.

Epifanio de Salamina va etiquetar al partit de Basilio d'Ancira en 358 com "semiarriano". Açò ha segut considerat inapropiat per l'historiador J. N. D. Kelly, que argumenta que alguns membres d'eixe grup eren pràcticament ortodoxos des del principi pero que no els agradava l'adjectiu "homousio", mentres que uns atres es varen moure cap a eixa direcció despuix, en l'arribada dels arrianos.[32]

Teodosio I i el Concili de Constantinopla

No va ser fins al correinado de Graciano i Teodosio I quan el arrianisme va desaparéixer d'entre les classes dirigents i les èlits de l'Imperi romà d'Orient. L'esposa de Teodosio, Elia Flacila, va ser una ferramenta en la campanya per a acabar en el arrianisme. Valente va morir en la batalla d'Adrianópolis de 378 i va ser succeït per Teodosio I, que es va adherir al credo de Nicea. Açò va permetre que s'avivara la disputa. Dos dies en acabant de que Teodosio aplegara a Constantinopla, el 24 de novembre de 380, va expulsar al bisbe homiousio i va posar a les iglésies d'eixa ciutat baix el govern de Gregorio Nacianceno, que era elíder de la chicoteta comunitat nicea d'allí. Este acte va provocar un tumult. Teodosio havia segut batejat pel bisbe Acholius de Tesalónica, durant una greu maltia, com era habitual en els començos del món cristià. En febrer, ell i Graciano varen publicar un edicte[33] que dia que tots els seus súbdits devien professar la fe dels bisbes de Roma i d'Aleixandria (el credo niceo), o serien capturats per a ser castigats. Encara que bona part de la jerarquia de l'Iglésia oriental s'oponia, Teodosio va conseguir l'unitat en les bases del credo niceo. En 381, en el Primer Concilie de Constantinopla, un grup conformat sobretot per bisbes de l'est es va reunir en una assamblea i varen pactar acceptar el credo de Nicea de 325 en alguns elements propis, lo que va ser conegut com el credo de Nicea-Constantinopla de 381.[34] Entre eixos elements nous hi havia alguns comentaris en relació en l'Esperit Sant. Generalment, açò es considera el fi de la disputa sobre la Trinitat i el fi de l'arrianisme en l'Imperi Romà i entre els pobles cristians no germànics.

Difusió posterior de l'arrianisme

Ulfilas, bisbe i misionero, va propagar el arrianisme entre els pobles germànics, particularment els visigodos, vàndals, burgundios i ostrogodos. Despuix del Concilie de Constantinopla de l'any 381, el arrianisme va ser definitivament condenat i considerat com herejía en el món catòlic. No obstant, el arrianisme es va mantindre com a religió d'alguns pobles germànics fins al sigle VI, quan Recaredo I, rei dels visigodos, es va batejar com a catòlic en l'any 587 i va impondre el catolicisme com a religió oficial del seu regne dos anys despuix en la lluita i oposició dels visigodos arrianos, despuix del III Concilie de Toledo (589). En Itàlia, les conviccions arrianas en el regne longobardo varen persistir fins a molt alvançat el sigle VII,[35] i el rei lombardo Grimoaldo (662-671) pot considerar-se com l'últim monarca arriano del regne[36] i, per això, d'Europa.

El arrianisme en l'actualitat

Els socinianos, una denominació naixcuda després de la Reforma protestant en Polònia, no creuen en l'aspecte diví de Jesús, per lo que en alguna mida podrien ser considerats hereus de l'arrianisme.

  1. Teologia actuals sorgides en l'Iglésia catòlica són acusades de reproduir esquemes arrianos, en una presentació no cristològica de Jesús. En 2007, Demetrio Fernández ―llavors bisbe de Tarazona i hui bisbe de Còrdova― va acusar al teòlec José Antonio Pagola per lo expost en el seu llibre Jesús, aproximació històrica (PPC, 2007).[37]

Esta «herejía» (des del punt de vista catòlic) seguix en la ment d'alguns membres de l'Iglésia: per lo general, es creu que determinades noves eclesiologías combinen la teologia liberacionista en el nou arrianisme científic, sorgit de determinades corrents historicistas en l'investigació bíblica. No obstant, la doctrina oficial de l'Iglésia és concloent en declarar el arrianisme com herejía en el Primer Concilie de Nicea (325), inicialment, i des del Primer Concilie de Constantinopla (381) de forma definitiva. Una iglésia anglesa moderna, cridada Sagrada i Apostólica Iglésia del Catolicisme Arriano (The Holy Catholic and Apostolic Church of Arian Catholicism), diu seguir les ensenyances d'Arrio i ho canonizó el 16 de juny de 2006. La seua doctrina diu que solament el Pare és el Deu absolut i que Jesús va tindre un començ, en la carn, i que està subordinat al Pare. Ensenyen també que Jesucristo era el mesías redentor sense pecat, encara que no accepten el naiximent virginal de Jesús, la resurrecció del cos de Jesucristo, la divinitat o l'adoració de Jesús ni la infalibilidad de Jesús, lo que els situa en una posició oposta al propi Arrio, que sí acceptava tot això, en excepció del nivell de divinitat de Crist. Les ensenyances d'eixa iglésia arriana estan més alineades en el socinianisme que en l'autèntic arrianisme. Encara que, segons el propi Arrio, Crist existia abans de María, eixa iglésia arriana creu que no. Dita iglésia creu que Jesús era el fill natural de José i María i que l'Esperit Sant va supervisar la concepció, i també ensenyen que la resurrecció de Crist no va ser en la carn, sino que va ser espiritual. De fet, el seu credo "catòlic arrio" és una creació moderna, no una fe antiga.

Atres usos del concepte

Teòlecs, autoritats religioses, teleevangelistas i religiosos, en la seua majoria vinculats a corrents cristianes, especialment en el pentecostalisme, moviments marianistas, moviments evangèlics carismàtics, moviments evangèlics vinculats a la teologia de la prosperitat, sectors radicals i conservadors de l'Iglésia catòlica, i corrents ortodoxes com l'iglésia ortodoxa russa, de manera descontextualizada han utilisat el concepte de Arrianisme per a descriure les pràctiques i doctrines dels testics de Jehová , i per a descriure les posicions en particular respecte de la Traducció del Nou Món. [38][39] [40][41][42] L'utilisació descontextualizada del concepte de Arrianisme en el marc de les perspectives i interpretacions sobre els punts de vista teològics dels Testics de Jehová han motivat situacions d'intolerància religiosa i situacions de terrorisme d'Estat i persecució religiosa en diversos països durant els sigles XX i XXI en el context de règims de facto i règims baix l'estat confessional, com en el cas dels països suramericans en el context de les dictadures militars de les décades de 1970 a 1980. [43] [44][45] [46][47][48][49][50] En l'actualitat, les doctrines i interpretacions dels testics de Jehová sobre la matèria consideren a Deu com omnisciente i com omnipresent i a Jesús com a fill de deu, pero no un deu igual a Deu Pare, adheriendose profundament a les ensenyances d'Arrio .[51]

Els membres de l'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies (Iglésia SUD) creuen en la doctrina de la Trinitat pero no obstant han segut acusats a voltes de ser arrianos pels seus detractors.[52] No obstant, el seu cristología diferix en varis aspectes de la teologia arriana.[53]cita requerida

Vore també

Referències

  1. ↑ Steinacher, Roland; Berndt, Guido M.. Arianism: Roman Heresy and Barbarian Cregau, London: Routledge.
  2. ↑ Rowan Williams (2002). Arius: heresy and tradition, Wm. B. Eerdmans Publishing Co, p. [1]. ISBN 978-0-8028-4969-4.
  3. ↑ Sócrates de Constantinopla, Church History, llibre 1, capítul 33. Anthony F. Beavers, Chronology of the Arian Controversy.
  4. ↑ «First Council of Constantinople, Cànon 1». ccel. org.
  5. ↑ Ferguson, 2005, p. 267.
  6. ↑ Esta concepció apareix reflectida al principi del Evangeli de Juan, que identifica a Jesús en el Logos de Deu. A esta visió s'oponien atres grups, com els ebionitas, que preferien mantindre's fidels a la tradició judaica. Vore Bart Ehrman: Cristianisme perduts, els credos proscrits del Nou Testament (págs. 151-156). Madrit: Crítica (colecció Llaures i Mars), 2004.
  7. ↑ 7,0 7,1 Mark S. Ritchie. «The Story of the Church. Partix 2, capítuls 2 i 3». The Story of the Church.
  8. ↑ M'Clintock i Strong. Cyclopedia. Volum 7, pàgina 45a.
  9. ↑ (1991) Systematic theology: Roman Catholic perspectives, Fortress Press, pp. 164 i següents. ISBN 978-0-8006-2460-6.
  10. ↑ Leighton Pullan (1905). Edwin S. Gorham (ed.). Early Christian Doctrine, 3.ª edició, Nova York: Oxford Church Text Books, p. [2].
  11. ↑ R. P. C. Hanson (2007). The Search for the Christian Doctrine of God, Grand Rapids: Baker Academic, pp. 127–128. ISBN 0-8010-3146-X.
  12. ↑ Henry Chadwick«Faith and Order at the Council of Nicea».The Harvard Theological Review.53doi:10.1017/S0017816000027000.
  13. ↑ Athanasius. «Edict by Emperor Constantine against the Arians». Fourth Century Christianity. Wisconsin Lutheran College. Consultat el 2 de maig de 2012.
  14. ↑ Everett Ferguson (2005). Church History: From Christ to Pre-Reformation, Grand Rapids: Zondervan, p. 200.
  15. ↑ «Arianism and Its Influence Today. Arius. Idea That Jesus Christ Is Not Equal to the Father By Nature». carm. org. Consultat el 23 d'octubre de 2015.
  16. ↑ Richard Bauckham, Review of Arius: Heresy and Tradition by Rowan Williams. Themelios: Volum 14, nº 2, giner/febrer de 1989, 1989, 75.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 «Newton's Arian beliefs». School of Mathematics and Statistics, University of St. Andrews. Archivat des d'el original, el 26 d'octubre de 2019. Consultat el 18 de giner de 2016.
  18. ↑ «Auxentius on Wulfila: Traduït per Jim Marchand».
  19. ↑ «New American Standard Bible John 1». Bible Hub.
  20. ↑ Heather i Matthews. Goths in the Fourth Century, p. 143.
  21. ↑ Peters. Heresy and Authority in Medieval Europe, p. 41.
  22. ↑ «The Seven Ecumenical Councils». Christian Classics Etherealibrary.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 "The oneness of Essence, the Equality of Divinity, and the Equality of Honor of God the Són with the God the Father." Orthodox Dogmatic Theology: A Concise Exposition Protopresbyter Michael Pomazansky pages 92–95
  24. ↑ The Mystical Theology of the Eastern Church, SVS Press, 1997. (ISBN 0-913836-31-1) James Clarkef & Co Ltd, 1991. (ISBN 0-227-67919-9) V Lossky pg 50–51
  25. ↑ Orthodox Dogmatic Theology: A Concise Exposition Protopresbyter Michael Pomazansky pages 57.
  26. ↑ Edward Gibbons. «21», The Decline and Fall of the Roman Empire, pp. 1776–88.
  27. ↑ Jonathan Kirsch (2004). God Against the Gods: The History of the War Between Monotheism and Polytheism.
  28. ↑ Charres Freeman (2002). The Closing of the Western Mind: The Rise of Faith and the Fall of Reason.
  29. ↑ Just González (1984). The Story of Christianity, Harper Collins, p. 176. ISBN 0-06-063315-8.
  30. ↑ Richard I. Rubenstein, When Jesus Became God, Harcourt, Sant Diego, 1999, pág. 139.
  31. ↑ (Vejau anglés en NewAdvent. org).
  32. ↑ Kelly J. N. D. Early Christian Doctrines A&G Black 1965, p. 249
  33. ↑ «Sozomen's Church History VII.4». ccel. org.
  34. ↑ «The Holy Cregau Which the 150 Holy Fathers Set Forth, Which is Consonant with the Holy and Great Synod of Nice». ccel. org. Consultat el 27 de novembre de 2010.
  35. ↑ Orlandis, José: Història de l'Iglésia: iniciació teològica (pág. 67). Madrit: Rialp, 2002.
  36. ↑ Orlandis, José: La conversió d'Europa al cristianisme (pág. 93). Madrit: Rialp, 1988.
  37. ↑ https://www.infocatolica.com/?t=opinion&cod=363
  38. ↑ (2010) The Arian Christian Bible, Institute for Metaphysical Studies, p. 209.
  39. ↑ Adam Bourque. Tingues Things You Didn’t Know about Jehovah’s Witnesses, Michigen Skeptics Association.
  40. ↑ Tommy Dorsett. «Modern Day Arians: Who Llaure They?». Consultat el 2 de maig de 2012.
  41. ↑ «Trinity: Arius and the Nicene Cregau». Consultat el 2 de maig de 2012.
  42. ↑ Alexey Young. «Jehovah's Witnesses». Consultat el 2 de maig de 2012.
  43. ↑ «Anuari dels testics de Jehová per a 1977».Anuari dels testics de Jehová per a 1977.Consultat el 8 de Juliol de 2023.
  44. ↑ «[3]». Consultat el 8 de Juliol de 2023.
  45. ↑ "Els vols de la mort eren aprovats per la jerarquia de l'Iglésia"», artícul del 27 de giner de 2005 en el diari L'Opinió (de Rafaela).
  46. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pàgina/12.
  47. ↑ «[4]». Consultat el 8 de Juny de 2023.
  48. ↑ «[5]». Consultat el 8 de Juny de 2023.
  49. ↑ «[6]». Consultat el 8 de Juny de 2023.
  50. ↑ «Iglésia i educació durant l'última dictadura en Argentina».Memòria Acadèmica.Universitat Nacional de l'Argent. Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació.Argentina:Consultat el 8 de Juny de 2023.
  51. ↑ «Should You Believe in the Trinity?».Awake!.
    12–13.Consultat el 2 de novembre de 2014.
  52. ↑ Daniel S. Tuttle(1981).«Mormons».A Religious Encyclopedia.
  53. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Mormon Metaphics. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2012. Consultat el 2 de maig de 2012.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arrianisme&oldid=1492837»