Antioquía del Orontes

Antioquía del Orontes

Antioquía del Orontes (en grec: Antiocheia Ἀντιόχεια), també coneguda com Antioquía de Síria, va ser una antiga ciutat situada entre la costa sur d'Anatolia i la costa de Síria, en les vores del riu Orontes. Actualment el seu nom és Antioquía (en turc: Antakya) i és la capital de la província de Hatay en Turquia.

Antioquía va ser fundada a finals de el IV per Seleuco I Nicator, un dels generals d'Alejandro Magne, com una de les quatre ciutats de la Seleucis de Síria. L'ubicació de la ciutat oferia ventages geogràfiques, militars i econòmiques als seus ocupants; Antioquía estava molt implicada en el comerç d'espècies i es trobava a poca distància de la Ruta de la Seda i la Ruta Real. Seleuco va animar a grecs de tot el Mediterràneu a establir-se en la ciutat.

Durant el periodo helenístico tardà i l'Imperi Romà Mig, la població de Antioquía va poder haver alcançat un pico de més de 500.000 habitants —la majoria sol estimar entre 200.000 i 250.000—, convertint a la ciutat en la tercera més gran de l'Imperi despuix de Roma i Aleixandria i una de les més importants del Mediterràneu oriental. La ciutat va ser la capital del Imperi seléucida des de 240 a. C. fins a 63 a. C., quan els romans varen prendre el control, convertint-la en la capital de la província de Síria i més vesprada de la Síria de Coele. Des de principis de el IV, Antioquía va ser la sèu del Comte d'Orient, cap de la diòcesis d'Orient. Els romans varen dotar a la ciutat de muralles que cobrien casi , dels quals una quarta part era mont, lo que deixava , aproximadament una quinta part de la superfície de Roma dins de les Muralles Aurelianas.

La ciutat va ser també el principal centre del judaisme helenístico a finals del periodo del Segon Temple. Antioquía formava part de la pentarquía i va ser cridada "el breçol del Cristianisme" com a resultat de la seua longevitat i el paper fonamental que va eixercitar en el sorgiment del cristianisme primitiu. El Nou Testament cristià afirma que el nom "cristià" va sorgir per primera volta en Antioquía. La ciutat va decaure fins a alcançar una relativa insignificança durant l'Edat Mija per les guerres, els repetits terremots i el canvi de les rutes comercials. La ciutat encara presta el seu nom al Patriarcat Ortodox Grec de Antioquía, una de les iglésies més importants de l'Alce i el Mediterràneu oriental.

Fundació i periodo helenístico

Per a distinguir-la d'atres ciutats en el mateix nom, li la va cridar Antioquía del Orontes o de Dafne (per una cova d'este nom). Va ser fundada per Seleuco I Nicátor en la primavera del 300 a. C. i es varen traslladar gran part dels habitants d'Antigonia, que va quedar inacabada, encara que estava situada molt prop (a 9 km més dalt del riu). L'arquitecte va ser Xeneo (Xenaeus) i els supervisors Attaios (Ateu), Perites i Anaxícrates. Es varen reunir (synœcisme) vàries viles menudes: Lópolis, Jope, Meroe i Bottia. Es va donar privilegis als grecs i als judeus per a establir-se en la ciutat. La ciutat va tindre un govern municipal democràtic, incloent un senat. Segons la tradició contada per Juan Malalas, la fundació va ser precedida d'un sacrifici humà: una chica anomenada Amatea que despuix va ser considerada dea (la Destinada) i el seu santuari va ser un dels més venerats; l'escultor Eutíquides li va fer una estàtua per encàrrec del rei. Seleuco va fundar atres santuaris, com el de Zeus Bottaios i el del Llorer consagrat a Apolo, i el temple d'Atenea. Es va convertir en la capital seleucida per la seua magnífica situació en la planura fèrtil de Amuk, en unes montanyes propenques (Staurun i Silpion), a on es podien erigir fortalees defensives. A mida que va créixer, li la va denominar Tétrapolis (ciutat quàdruple), com menciona Estrabón. En una illa del riu, Antíoco III el Gran va construir un palau. Al sur de la ciutat, estava el barri de Epifanía (Epiphaneia), fundat per Antíoco IV Epífanes. Poblada de grecs, siris i judeus, va tindre un gran dinamisme comercial i industrial, encara que menys artístic i cultural en comparació a Pérgamo i Aleixandria.

Al final del periodo helenístico, tenia uns 350.000 habitants. Els carrers rectes i creuades en àngul recte, i les institucions locals (Boulé i Arcont) la feyen casi per sí mateixa un estat. El 83 a. C., la ciutat va acceptar la sobirania de Tigranes II el Gran.

Domini romà

Archiu:Mosaïque Phénix 02. caps block 12

Mosaics en el Museu del Louvre.

En 64 a. C., va passar a Roma, pero va obtindre el privilegi de ser autònoma, privilegi confirmat per Juliol César el 47 a. C. i que va conservar quan Antonino Pío la va fer colónia. Va ser la capital de la província romana de Síria i va ser denominada la Corona d'Orient. Baix Tiberio, es va estendre cap al nort i es va crear una avinguda en 3.200 columnes que separava Epifanía del restant de la ciutat, que va ocórrer el centre local, tipo d'urbanisme que va ser imitat per atres ciutats. Va aplegar, llavors, a mig milló d'habitants, solament superada per Roma i Aleixandria.

El terremot del 37 li va causar greus danys, pero varen ser reparats per l'emperador Calígula. Tito va construir un teatre; Domiciano, unes termes i un temple d'Asclepio; Trajano, un pont, un circ i més termes. Un atre terremot en 115 va causar danys quan en la ciutat es trobava l'emperador Trajano, i per orde d'est i despuix d'Adriano, es va restaurar encara millor. Adriano va fer construir dos polsos a Artemisa i a Trajano divinizado. Entre 162 i 166, va residir l'emperador Lucio Vero durant la seua guerra contra els parts. El seu germà Marco Aurelio, a pesar de que la ciutat havia recolzat a Avidio Casio, no va prendre represàlies i va fer restaurar termes i va construir el Nimfeo, una font monumental; la va visitar en 176; el seu gendre Claudio Pompeyano era de la ciutat. Cómodo va fer construir més termes, tan grans com les que despuix va construir Caracalla; també va construir polsos a Zeus i Atenea i l'estadi cobert de Xystos.

En 193-194, va prendre partit per Pescenio Níger en contra de Septimio Sever. Quan este va triumfar, la ciutat va ser castigada, i rebaixada al ranc de poble dins del territori de Laodicea, pero va anar un castic efímer i pronte va recuperar el seu ranc anterior de metròpolis i la capitalitat de Syria. En les lluites contra parts i despuix sasánidas, va ser freqüent residència dels emperadors. Caracalla, Macrino, Heliogábalo, Alejandro Sever, Gordiano III, Filipo l'Àrap, Valeriano i Aureliano, inclús Diocleciano, Galerio i Maximino Daya varen residir més o menys temps. En 218 es va celebrar la batalla entre les tropes de Macrino i Heliogábalo, que va convertir a est en emperador. En 252, Síria va ser invadida pels sasánidas de Sapor i el poder local va quedar en mans de Mariàdes, un noble local favorable en Pèrsia. Una gran part de la població va ser deportada en Pèrsia (a Susiana) i part de la ciutat va ser destruïda (258). Valeriano I la va reconstruir, pero els perses varen tornar en 260. De 266 a 272, va ser dominada per Zenobia de Palmira.

En el IV, tornava a ser una ciutat important i residència imperial del César Constancio Gal cap a 350, que va introduir en la ciutat una política policial contra els opositors. Juliano el Apóstata (360-363) era criticat obertament en la ciutat. En 387, un nou impost va desencadenar la cridada "tumult de les estàtues", en la qual el poble va derrocar les estàtues dels emperadors i la família imperial. En 388, se li va retirar en castic el títul de metròpolis.

Cristianisme

Antioquía va ser un centre principal del cristianisme primitiu durant l'época romana. La ciutat tenia una gran població d'orige judeu en un barri cridat el Kerateion, per lo que va atraure als primers misionero. Evangelizada, entre uns atres, pel propi Pedro, segons la tradició sobre la que es basa el Patriarcat de Antioquía encara descansa la seua reivindicació de primacia, i més vesprada, segons els Fets dels Apòstols, per Bernabé i Pablo, els seus converso varen ser els primers en ser cridats cristians. No cal confondre-la en Antioquía en Pisidia, a la que més vesprada varen viajar Bernabé i Pablo.

Al voltant de la ciutat hi havia varis monasteris grecs, siris, armenis i llatins. Entre els anys 252 i 300 d. C., es varen celebrar en Antioquía dèu assamblees de l'Iglésia i es va convertir en la sèu d'un dels cinc patriarcats originals, junt en Constantinopla, Jerusalem, Aleixandria i Roma (vore Pentarquía).

Archiu:JulianusII-antioch(360-363)- caps block 35 .jpg

Moneda de bronze de Antioquía que representa a emperador Juliano. Note's la barba puntaguda.

Juan Crisóstomo escriu que quan Ignacio de Antioquía era bisbe en la ciutat, el dêmos, provablement significant el número d'hòmens i dònes adults lliures sense contar chiquets i esclaus, ascendia a 200.000. En una carta escrita en 363, Libanio diu que la ciutat conté 150.000 anthrôpoi, una paraula que normalment significaria tots els sers humans de qualsevol edat, sexe o condició social, lo que sembla indicar una disminució de la població des de el I. Crisóstomo també diu en una de les seues homilies sobre el Evangelio de Mateo, que varen ser pronunciades entre 386 i 393, que en la seua pròpia época hi havia 100.000 cristians en Antioquía, sifra que pot referir-se als cristians ortodoxos que pertanyien a la Gran Iglésia en contraposició als membres d'atres grups com arrianos i apolinaristas, o a tots els cristians de qualsevol credo.

Es varen fer dèu concilios en la ciutat entre 252 i 380. Cap a 270, es va produir una divisió entre els partidaris del bisbe Pablo de Samósata i els que se li oponien; estos varen demanar l'arbitrage o més be el favor de l'emperador Aureliano. En el IV, l'Iglésia de Antioquía era considerada la més important despuix de les de Roma i Aleixandria. Va ser de les primeres en construir una catedral, entre 327 i 341, en cúpula i mosaics. Més vesprada, la seua importància va disminuir en l'ascens de Constantinopla i l'erecció de Jerusalem com a patriarcat, i per l'activitat de la herejía arriana —concilie de Antioquía, de 324— i despuix nestoriana i monofisita. En els sigles IV i V, un gran número de personages varen participar en les controvèrsia teològiques, entre els quals Diodoro de Tarso, Teodoro de Mopsuestia, Teodoreto de Ciro i sant Juan Crisóstomo, partidaris de l'interpretació lliteral contra l'escola alejandrina, que consideraven una interpretació alegórica.

El patriarca de l'Iglésia catòlica maronita es diu Patriarca de Antioquía i de tot Orient. Actualment residix en Bkerke - Líban. Els maronitas continuen la tradició llitúrgica antioquena i l'us de la llengua siri-aramea, concretament siro-arameo o arameo occidental, en les seues llitúrgies. Una de les iglésies canòniques Ortodox Oriental seguix cridant-se Iglésia Ortodoxa Grega de Antioquía, encara que va traslladar la seua sèu de Antioquía a Damasc, Síria, fa varis sigles, i el seu bisbe principal conserva el títul de "Patriarca de Antioquía", de forma anàloga a com varis papes, caps de l'Iglésia catòlica romana, varen seguir sent "bisbes de Roma" encara que residiren en Aviñón, en l'actual França, en el XIV.

El Patriarcat Siri Ortodox de Antioquía i Tot l'Orient, és una Iglésia Ortodoxa Oriental en patriarcat autocéfalo fundada per Sant Pedro i Sant Pablo en el sigle I, segons la seua tradició. L'Iglésia ortodoxa siríaca forma part de l'Ortodòxia oriental, una comunió distinta d'iglésies que pretenen continuar la cristología patrística i apostólica anterior al cisma que va seguir al Concilie de Calcedonia en 451.

Imperi bizantí

Conquista de Antioquía pels creuats.

Durant el regnat de León I (457-474) va sofrir un terremot, i també va haver disturbis en l'hipòdrom, massacres de judeus i guerres faccionales. En 526, un atre terremot va fer un quarto de milló de víctimes; la ciutat va ser restaurada per Efrén, comites d'Orient i més tarde patriarca. Durant el regnat de Justiniano I, va ser engrandida i restaurada, pero cap a 535 va ser destruïda per un atre terremot i en 538 va ser ocupada pels perses, que varen completar la destrucció; la població va ser deportada en bona part cap a Ecbatana. Quan varen eixir els perses, estava tan malograda que es va fundar una nova ciutat (Theupolis, 'Ciutat de Deu') per orde de Justiniano I, més chicoteta que l'anterior, i a la qual es va acabar imponent el nom de Antioquía. Al començament de el VII, va ser saquejada pels sasánidas en 602 i en 611, fins que varen ser expulsats per Heraclio.

Dominació islàmica, creuades i dominació mameluca

Caiguda de Antioquía davant els bizantino baix el mando de Miguel Bourtzes el 28 d'octubre de 969

El 637/638, va ser ocupada pels àraps baixe el califa Umar ibn al-Jattab, cridat Omar. Va ser sèu de l'organisació militar de fronteres anomenada Awasim i centre del territori dels Awasim; en 878, va passar als tulúnides d'Egipte, en mans dels quals va quedar fins a 898. Va tornar al califato fins que va ser ocupada pel hamdánida Sayf al-Dawla d'Alep, en 944. Després va ser conquistada pels bizantino dirigits pel general Miguel Burtzes el 29 d'octubre de 969, que la varen convertir en centre administratiu i militar per als territoris orientals de l'imperi. Va ser governada per ducs bizantins fins que va ser ocupada en 1084 per Sulayman ben Kutlumish, pels selyúcidas. La possessió li va ser disputada per Muslim ibn Kurays, senyor ukaylida de Mossul i Alep, que finalment va ser derrotat per Sulayman en la batalla de Antioquía, en la qual Muslim va morir en juny de 1085; pero, a la seua volta, va ser derrotat pel seu parent Tutush I en 1086. Va intervindre, llavors, el selyúcida Malik Shah I, que va concedir Antioquía en feu al turc Yaghi-Siyan, que la va conservar fins a 1098.

En 1097, durant la Primera Creuada, la ciutat va ser sitiada pels creuats i conquistada el 3 de juny de 1098. El sege a que seguidament la va sometre l'emir-governador de Mossul, Karbugha, va ser rebujat. Es va establir, llavors, el principat de Antioquía, que va durar fins a la conquista de la ciutat pel mameluco Baibars el 18 de maig de 1268. Despuix, va perdre importància i va quedar com una chicoteta ciutat de Síria.

Bibliografia

• Albu, Emily (2015). «Antioch and the Normans», Kathryn Hurlock; Paul Oldfield (ed.). Crusading and Pilgrimage in the Norman World (en anglés), Woodbridge: Boydell Press, pp. 159-176. ISBN 9781783270255.
• (1897) Jahrbuch (en alemà), Berlín: Berlin Arch. Institute.
• Freund, Albin (1882). «Jena», Beiträge zur antiochenischen und zur konstantinopolitanischen Stadtchronik (en alemà), J. Hossfeld.
• Grousset, René (1970). The Empire of the Steppes: A History of Central Àsia (en anglés), Londres: Rutgers University Press. Traducció francés-anglés per Naomi Walford.
• Müller, Karl Otfried (1839). Antiquitates Antiochenae Commentationes Duae: Cum Tab. II. (en llatí), Gotinga: Dieterich.

• Rockwell, William Walker (1911). «Antioch», The Encyclopaedia Britannica: A dictionary of arts, sciences, literature and general information (en anglés), Cambridge: Cambdirge University Press, pp. 130-132.
• (1999) «Antioch», Erwin Fahlbusch; Geoffrey William Bromiley (ed.). The Encyclopedia of Christianity (en anglés), Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans, pp. 81-82. ISBN 0802824137.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Antioquía del Orontes.