Valeriano
Publio Licinio Valeriano (en llatí, Publius Licinius Valerianus; 200-260) va ser cònsul, governador de les províncies de Nórico i Recia, i emperador romà des de 253 fins a 260, sent corregente junt en el seu fill Galieno. Era part de la gens Licinia. Va governar despuix de l'assessinat de l'usurpador Emiliano per part dels seus propis soldats mentres comandaba legions de reforç per al fallit emperador Treboniano Gal. El seu govern conclou en la seua derrota i consegüent eixecució despuix de la batalla d'Edesa contra els perses sasánidas en 260, despuix de la qual Galieno va assumir la regència de l'imperi en solitari. Es coneix a Valeriano per ser el primer emperador romà en ser capturat en batalla. En Edesa, ho va capturar l'emperador persa Shapur I, causant commoció i inestabilitat en tot l'Imperi romà. L'event sense precedents i el destí desconegut de l'emperador capturat varen suscitar una varietat de reaccions i "noves narrativa sobre l'Imperi Romà en diversos contexts". [1]
Biografia
Orígens i carrera
Al contrari de la majoria dels usurpadores de la crisis del sigle III, generals romans que aplegaven en poder com a resultat de guerres civils, Valeriano descendia d'una família noble i senatorial. Dels seus primers anys de vida poc se sap, llevat que va casar dos voltes, la segona en Egnatia Mariniana, de la que va tindre dos fills varons: Galieno i Valeriano el Menor.[2]
Va ser cònsul per primera volta abans de l'any 238 com Suffectus o en el 238 com Ordinarius. En 238 ya era princeps senatus, i Gordiano I va negociar en ell el seu reconeiximent com a emperador per part del Senat. En 251, quan Trajano Decio (r. 249-251) va otorgar als censores poders llegislatius i eixecutius tan amplis que reemplaçaven pràcticament l'autoritat civil de l'emperador, Valeriano va ser elegit censor pel Senat, encara que es va negar a acceptar el càrrec. Valeriano va quedar a càrrec dels assunts en Roma quan Decio va partir per a la seua última campanya desafortunada en Illyricum. Nomenat governador de les províncies renanas de Nórico i Recia, va ser lleal al següent emperador, Treboniano Gal (r. 251-253), qui li va demanar reforços per a sofocar la rebelió d'Emiliano en 253.
- Valeriano es va dirigir al sur, pero va aplegar massa vesprada: les mateixes tropes de Gali havien donat mort despuix de la derrota i fugida de la batalla d'Interamna Nahars, i s'havien unit a les d'Emiliano ans que Valeriano aplegara. El Senat va proclamar emperador a Emiliano, pero Valeriano no va acceptar esta designació i va marchar en contra seua. Quan abdós tropes es varen trobar prop de Spoleto, i veent la superioritat de les de Valeriano, les legions d'Emiliano li varen donar mort, unint-se a l'eixèrcit de Valeriano per a salvar la seua vida i proclamant-li emperador. El Senat va reconéixer este nomenament ràpidament, no solament per por a les represàlies, sino sobretot, per considerar-li un dels seus.
Ascens al poder
El primer acte de Valeriano com a emperador va ser nomenar al seu fill Galieno colega. Al principi del seu regnat les coses en Europa anaven de mal en pijor, i tot l'Occident va entrar en un autèntic caos. En Orient, Antioquía va caure en mans dels perses i Armènia va ser ocupada per Sapor I. Valeriano i Galieno varen encarar els problemes de l'imperi entre els dos, ocupant-se el fill d'Occident i dirigint-se el pare a Orient per a solucionar el conflicte en els perses. En el 253 va succeir la primera gran invasió de bàrbars en la Galia, regió que no va poder ser ben defesa degut a que Valeriano s'havia dut els eixèrcits apostats ahí a Itàlia per a protegir el seu recent adquirit tro. Va evacuar llavors tropes dels rius Rin i Danubio, sent que els alamanes varen travessar el primer riu, prop de Mannheim, i varen aplegar fins a les actuals regions del Palatinado i Renania. Els francs per la seua banda també varen entrar en el territori romà i varen alcançar Metz, Reims i París.[3] Seria el seu fill Galieno, poc despuix, qui recuperara les Galias d'estes invasions. En 254, 255 i 257, Valeriano va tornar a ser cònsul ordinari. Per a l'any 257, havia recuperat Antioquía i tornat la província de Síria al control romà. A l'any següent, els godos varen assolar Àsia Menor. Pero, en 259, es va presentar una nova invasió dels alamanes i els francs. El net de l'emperador, Salonino, era el comandant que defenia ara el Rin. Esta volta els bàrbars varen aplegar fins a Hispania i varen saquejar Tarragona. Per eixes dates, un general romà d'orige gal, Pòstum, va sitiar a l'eixèrcit de Salonino derrotant-ho i capturant al general, a qui despuix va donar mort. Pòstum va establir un estat independent, l'Imperi gal, que va durar fins al 274 d. C., any en que l'emperador Aureliano (r. 270-275) lo reconquistó.
Persecució als cristians
- Artícul principal → Persecució als cristians.
- Valeriano és conegut per proclamar un edicte de persecució en el que prohibia el cult cristià i les assamblees, confiscant els cementeris a on a sovint es reunien. Les motivacions de Valeriano, alegades pel seu ministre de finances Macriano, eren fins a llavors inèdites: va intentar subsanar en part el dèficit estatal en els bens dels cristians.[4] En l'Edicte d'agost de 257, «va prohibir el cult cristià, obligant al clero a sacrificar als deus so pena de desterro» (Actes de Cipriano). Un any més vesprada, en agost de 258, un Senat consulte va ampliar l'edicte en prescriure:
Frut de l'edicte varen ser martirisats en Roma els Papas Esteban I (254-257) i Sixto II (257-258), els seus diáconos Agapito, i el popular Sant Lorenzo. Resultat de l'ambient reinante, també va ser mort el chiquet Tarsicio, cridat des de llavors «el màrtir de l'Eucaristía». A on els cristians més varen sofrir la persecució va ser en el nort d'Àfrica, ejemplificada en la decapitació del bisbe Cipriano de Cartago, referent indiscutido.[5]
Varen ser eixecutats en 258 els sants Dionisio en París, Poncio en Cimiez, Cipriano i uns atres en Cartago i Eugenia en Roma. En 259, San Patroclo va ser eixecutat en Troyes i Sant Fructuoso en Tarragona. Quan el fill de Valeriano, Galieno, es va convertir en emperador en solitari en 260, el decret va ser rescindit.
Últims anys i mort
Al voltant de 257 Valeriano va recuperar Antioquía i la província de Síria, pero a l'any següent els godos varen saquejar Àsia Menor. Al final de 259 es va traslladar a Edesa, pero una epidèmia diezmó les seues tropes, debilitant les posicions romanes. Per circumstàncies que s'ignoren, encara que possiblement va ser traïcionat per la seua prefecto pretoriano Macriano el Vell, va ser fet presoner pels perses, sense que aplegara a firmar la pau en Sapor I. Es creu que va ser cruelment ultrajado, en ser obligat a engolir or fos, i posteriorment eixecutat. Va ser el primer emperador que va caure presoner de l'enemic. En la seua pell els perses varen fer un trofeu que mostraven en el seu temple principal. A pesar de varis intents d'usurpació i en gran astúcia, Galieno es va assegurar el tro fins al seu assessinat en 268. Despuix de la mort de Valeriano Síria, Cilicia i Capadocia varen ser ocupades i devastades pels perses. El caos es va apoderar del Imperi, va haver atacs en les fronteres i en les costes pels pirates, terremots i pesta que diezmaron la població, aprofitant el Senat estes circumstàncies per a enfortir el seu poder. Per lo incomplet i contradictori de les fonts, la cronologia i els detalls del regnat de Valeriano són prou incerts.
Referències
- ↑ Caldwell, Craig H. (2018). "The Roman Emperor as Persian Prisoner of War: Remembering Shapur's Capture of Valerian". Brill's Companion to Military Defeat in Ancient Mediterranean Society. pp. 335–358. doi:10.1163/9789004355774_016. ISBN 9789004355774.
- ↑ (1997) Gallienus: A study in reformist and sexual politics, Kent Town, S. Austràlia: Wakefield press, p. [1].
- ↑ Miller (1992). , Sigle Veintiuno Editors, pp. 324.
- ↑ 4,0 4,1 García (1979). Deu i el César. Relaciones Iglésia-Estat en els primers sigles de l'Iglésia (any 30 - any 313), Buenos Aires (Argentina): Editora Pàtria Gran, pp. 11-12.
- ↑ Sáenz (2002). , Morón, Buenos Aires (Argentina): Edicions Gladius, p. 85. ISBN 950-9674-61-3.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Valeriano.
- Història Augusta: Els dos Valerianos (Valeriani Duo).
- Text llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
- Text en llatí, en Wikisource.
- Text en llatí, en el [2] The Latin Library (La Biblioteca Llatina).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Valeriano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.