Decio

Decio

Decio, de nom complet Cayo o Gayo Mesio Quint Trajano Decio (en llatí: Gaius Messius Quintus Traianus Decius; Budalia, 201-Abrito, 1 de juliol de 251), va anar un emperador romà que va governar entre 249 i 251. Distinguit polític durant el regnat de Filipo l'Àrap, Decio va ser proclamat emperador per les seues tropes despuix de sofocar una rebelió en Moesia. En 249, va derrotar i va matar a Filipo prop de Verona i despuix va ser reconegut com a emperador pel Senat. Durant el seu regnat, va intentar enfortir l'Estat romà i la seua religió, lo que va conduir a la persecució de Decio, en la que varis cristians prominents, inclós el papa Fabián, varen ser eixecutats. En l'últim any del seu regnat, Decio va ser cogobernante en el seu fill Herenio Etrusc fins que abdós varen morir en la batalla d'Abrito, convertint-se en el primer emperador romà en morir en combat front als bàrbars.

El seu ascens al tro

• Decio va nàixer en Budalia, hui Martinci, Sèrbia prop de Sirmio (Sremska Mitrovica), en Panonia Inferior. Va ser un dels primers d'una llarga série d'emperadors oriunts de la província d'Iliria, en el Danubio. A diferència dels seus immediats predecessors imperials, com Filipo l'Àrap o Maximino, Decio era un senador distinguit que havia servit com cònsul en 232. Havia segut governador de l'Hispania Tarraconense entre 235 i 238 i va ser prefecto urbà de Roma durant el principi del regnat de l'emperador Filipo l'Àrap (Marque Juliol Filipo).

Cap a 245 Trajano Decio va ser nomenat comandant de les legions en la zona del Danubio pellavors emperador Filipo I. En 248 o 249 l'emperador li va ordenar sofocar el tumult de Pacatiano i les seues tropes en Mesia i Panonia. Els soldats estaven enujats pel tractat de pau firmat entre Filipo i els sasánidas. Decio va complir en el seu comés. Pero Filipo I era un emperador poc volgut i les legions, conclosa la campanya, varen insistir en substituir-li, proclamant emperador a Trajano Decio, encara que Decio encara mantenia que era lleal a Filipo.

Decio com a emperador

Despuix de la seua proclamació, Decio es va posar en marcha cap a Roma. En l'estiu de 249 es va trobar en l'eixèrcit de Filipo prop de Verona, Itàlia, i va tindre lloc una batalla entre l'anterior emperador i el nou, sent aquell derrotat i mort. el Senat va reconéixer a Decio com a emperador, donant-li l'atribut Traianus, una referència a l'emperador Trajano. L'historiador bizantino Zósimo va escriure aixina l'escena:

Decio va ser llavors investit en púrpura i forçat a assumir [les dures tasques de] el govern, a pesar del seu renuencia i mala gana.

La seua dòna, Herenia Etruscila, va ser acceptada com a Augusta.

Iniciatives polítiques i monumentals

El programa polític de Decio es va centrar en la restauració de la força de l'Estat, tant oponent-se militarment a les amenaces externes com restaurant la pietat pública en un programa de renovació de la religió estatal. Considerava que l'Imperi travessava per greus problemes de corrupció i decadència. Una part de la culpa la va buscar en la pèrdua dels antics valors i en l'abandó dels vells cults. Per això, va manar reprendre el cult i les ofrenes ancestrals en tot el territori. Be com una concessió al Senat, o potser en l'idea de millorar la moralitat pública, Decio va intentar reviure el càrrec de censor per lo que va instar al Senat a nomenar al candidat propost per ell mateix i que era el futur emperador Valeriano. Pero est, ben conscient dels perills i les dificultats inherents al càrrec en aquella época, va rebujar el càrrec. L'invasió dels godos i la mort de Decio va anular la reforma. Durant el seu regnat, va procedir a construir varis edificis en Roma «incloent les Termes Dacianas o banys de Decio sobre l'Aventino» que varen ser terminades en 252 i encara sobrevivien en el XVI; Decio també va actuar per a reparar el Coliseu, que hi havia resultat danyat pels rajos.

Persecució dels cristians

Artícul principal → Persecució de Decio.

Estàtua de Decio vestit com Hércules.

L'intenció de reforçar els cults tradicionals va dur a un enfrontament entre Decio i els cristians. Alguns cristians s'oponien civilmente a la reposició dels antics valors, pero la majoria d'estos mirant al govern imperial en desconfiança, preferien solament mantindre's apartats. No obstant, varen anar durament perseguits, ya que li'ls volia obligar a realisar actes de cult de la religió civil romana, que implicaven adoració a la figura de l'emperador. En giner de 250, Decio va emetre un edicte per a la supressió del cristianisme. L'edicte en sí va ser prou clar:

Es requerix a tots els habitants de l'imperi per a que facen sacrificis davant els magistrats de la seua comunitat «per la seguritat de l'imperi» en un dia determinat (la data variaria en cada lloc i l'orde va poder haver segut que el sacrifici tenia que estar consumat dins d'un específic periodo en acabant de que la comunitat rebera l'edicte). Quan facen el sacrifici podran obtindre un certificat (libellus) documentant el fet de que han complit l'orde.

Mentres el propi Decio va poder haver pretés l'edicte com una forma de reafirmar la seua visió conservadora de la Pax Romana i per a reafirmar als ciutadans de Roma que l'Imperi encara era segur, a pesar d'això va encendre una «terrible crisis d'autoritat quan varis bisbes [cristians] i les seues raberes varen reaccionar a ell de diverses maneres». Primer es varen prendre mides exigint que els bisbes i oficials de l'iglésia feren un sacrifici per l'emperador, un assunt d'un jurament d'aliança que els cristians consideraven ofensiu. Es varen emetre certificats en favor d'aquells que varen satisfer als inspectors pagans durant la persecució dels cristians baix Decio. Quarantassís certificats semblants s'havien publicat, tots datats de l'any 250, quatre d'ells d'Oxirrinco. Els seguidors cristians que varen rebujar oferir un sacrifici pagà per l'emperador i el benestar de l'imperi a una data determinada s'arriscaven a la tortura i a l'eixecució.

Una série de destacats cristians de fet varen rebujar fer sacrificis i varen ser assessinats en el procés, incloent al propi bisbe de Roma, Fabián, en 250 i «els sentiments anticristianos varen dur a la cacera dels fidels en Cartago i Aleixandria». En realitat, no obstant, cap al final del segon any de regnat de Decio, «la ferocitat de la persecució [anticristiana] havia disminuït, i la tradició precedent de tolerància havia començat a reafirmar-se». L'Iglésia cristiana no obstant mai va oblidar el regnat de Decio a qui motejaron com «eixe feroç tirà».

Pesta antonina

En esta época, va haver un segon esclat de la pesta antonina, que en el seu punt àlgit en 251 a 266 es va dur les vides de 5000 persones diàries en Roma. Es referixen a este brot com la «pesta de Cipriano» (el bisbe de Cartago), a on tant la pesta com la persecució dels cristians varen ser especialment severes. El biógraf de Cipriano Poncio va donar un vívido relat dels desmoralizadores efectes de la pesta i Cipriano moralizó sobre l'acontenyiment en la seua composició De mortalitate. En Cartago la «persecució deciana» es va desencadenar a l'arribada de la pesta usant als cristians com a chivo expiatorio, aplegant a la mort de molts cristians, entre ells els membres del presbiteri i el propi "papa" de Cartago, el bisbe metropolità Tascio Cecilio Cipriano en l'any 256. L'edicte de Decio va ser renovat baix Valerio en 253 i rebujat baix el seu fill, Galieno, en 260-1.

Accions militars i mort

número d'or de victòria de Decio.

Les incursions bàrbares en l'Imperi s'estaven fent poc a poc més gosades i freqüents mentres que l'Imperi es tenia que enfrontar a una séria crisis econòmica en l'época de Decio. En el seu breu regnat Trajano Decio va tindre que realisar importants operacions bèliques contra els godos, els qui varen creuar el Danubio per a saquejar els territoris de Mesia i Tracia. Esta és la primera ocasió d'importància en la que els godos, que més vesprada tindrien un paper decisiu, apareixen en la documentació històrica. No es coneixen molts detalls de la campanya i fins a quin punt Trajano Decio i el seu fill major Herenio Etrusc varen estar personalment envolts. Els godos baix el rei Cniva varen ser sorpresos en el sege de Nicópolis en les vores del Danubio. En acostar-se l'eixèrcit romà, els godos varen traspassar les montanyes balcàniques pero, llavors, varen retornar i varen sorprendre als romans prop de Beroë (moderna Stara Zagora), saquejant el seu campament i dispersant a les tropes. Va ser la primera volta en que un emperador romà va fugir a la vista dels bàrbars.

Erro al crear miniatura:

Bust en bronze de Decio (Viminacium).

Els godos llavors varen atacar Filipópolis (moderna Plovdiv), que va caure en les seues mans. Varen tractar la ciutat en suma crueltat. El governador de Tracia, Prisco, germà de l'anterior emperador Filipo, es autoproclamó emperador baix protecció goda en oposició a Decio, pero el desafiu de Prisco va resultar irrellevant quan va ser assessinat poc temps despuix.

Agotats pel sege de Filipópolis que havia mermat tant els recursos com el número dels godos, estos varen oferir eixir de la ciutat sense captius ni botí per a conseguir una retirada lliure.^{cita requerida} Decio no obstant que havia conseguit tancar el sege i confiava en tallar-els la retirada, es va negar a negociar esta possibilitat. L'enfrontament final, en el que els godos varen lluitar en el valor de la desesperació, baix el mando de Cniva, va tindre lloc en la segona semana de juny de 251 en terreny cenagoso en la Ludogorie, una regió en Bulgària nort-oriental que confluïx en el replanell de Dobruja i la planura danubiana al nort, prop del chicotet assentament d'Abrito o Forum Terebronii (modern Razgrad): vejau batalla d'Abrito. Jordanes narra que el fill de Decio, Herenio Etrusc va ser assessinat per una flecha al començ de la batalla, i per a animar als seus soldats Decio va exclamar «Que ningú plore; la mort d'un soldat no és una gran pèrdua per a la república». A pesar d'això, l'eixèrcit de Decio es empantanó en les ciènages i va ser aniquilat en esta batalla, mentres que ell mateixa va ser mort en el camp de batalla. Com a conte l'historiador Aurelio Víctor:

Els Decii (açò és Decio), mentres perseguia als bàrbars a l'atre costat del Danubio, va morir per traïció en Abrito despuix de regnar dos anys.... Molts conten que el fill pronte va caure en batalla mentres dirigia un atac massa audazmente; que el pare no obstant, havia afirmat enèrgicament que la pèrdua d'un soldat li semblava massa insignificant per a preocupar-se. I aixina va seguir en la guerra i va morir de manera parecida mentres barallava enèrgicament.

Segons una tradició lliterària posterior, Decio va ser traïcionat pel seu successor Treboniano Gal, qui estava implicat en una aliança secreta en els godos pero açò no pot sostindre's i va anar en tota provabilitat una invenció posterior posat que Gal es va sentir obligat a adoptar al fill menor de Decio, Gayo Valente Hostiliano, com a emperador conjunt inclús encara que el segon era massa jove per a governar per dret propi.

És també improvable que les disperses legions romanes proclamaren emperador a un traïdor que era responsable de la pèrdua de tants soldats d'entre les seues files. Decio va ser el primer emperador romà que va morir en batalla contra un eixèrcit enemic. El seu cos jamai va ser trobat.

Família

Casat a lo manco abans de l'any 230 en Herenia Cupresenia Etruscila, elloc del qual de naiximent es desconeix, encara que es presumix que tinguera una parentela noble i alguna relació en Etruria. Va ser declarada Augusta poc despuix d'aplegar Decio al tro; ostentava el títul de Mater castrorum des de mediats de 250, i el de Mater Augustorum des de començos de l'any 251. Va morir a mitan de juliol d'eixe mateix any, poc despuix que el seu marit i el seu fill major, i casi al mateix temps que el menor. Els dos fills varons de la parella varen ser:

1. Herenio Etrusc, naixcut en Pannonia h. 220/230, que va aplegar a ser coagusto del seu pare.
2. Valente Hostiliano, naixcut poc despuix de 230 en Sirmio en l'Ilírico. Va ser reconegut pel Senat, adoptat i tingut per co-august per Treboniano Gal, segons l'historiador Zósimo per a evitar una guerra civil, pero va morir en Roma, al començ d'una famosa epidèmia, abans del 15 de juliol de 251. Encara que en un primer moment l'emperador i el seu fill major varen ser declarats divi, per al més de juliol tota la família imperial havia segut objecte de damnatio memoriae.

Bibliografia

• Gómez Aragonés, Daniel (2020). Història dels Visigodos, Almuzara. OCLC 1164599358. ISBN 978-8418346-46-0.
• Nathan, Geoffry i Robin McMahon, "Trajan Decius (249-251 A. D.) and Usurpers During His Reign", DIR
• Potter, David S. The Roman Empire at Bay AD 180–395, Routledge, 2004. ISBN 0-415-10058-5
• Scarre, Chris, Chronicle of the Roman Emperors: the reign-by-reign record of the rulers of Imperial Rome, Thames & Hudson, 1995. ISBN 0-500-05077-5
• Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine, Routledge, 2001. ISBN 0-415-23943-5
• Encyclopædia Britannica.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Decio.
• Herennia Etruscilla.
• Retrat d'Herennia Etruscilla.
• Plaga de Cipriano, artícul en la Wikipedia anglesa. (anglés)