Diaca
El diaca (del grec antic διάκονος, diakonos, i després del llatí diaconus, "servidor" o "ajudant") és, en la teologia cristiana, un clèric o ministre que ha rebut el primer grau del sagrament de l'orde sacerdotal, dedicat de forma específica al servici litúrgic, la predicació de la paraula i les obres de caritat de la comunitat.[1]
Història bíblica
[editar | editar còdic]La institució del diaconat es remunta als temps apostòlics narrats en els Fets dels Apòstols (capítol 6), quan els dotze apòstols varen triar a set hòmens de bona reputació (entre ells sant Esteve, el primer màrtir cristià, i sant Felip) per a encarregar-se de la distribució diària d'aliments a les viudes i necessitats, alliberant així als apòstols per a l'oració i el ministeri de la predicació.
En l'Iglésia catòlica
[editar | editar còdic]En l'Iglésia catòlica existixen dos modalitats de diaques: 1. Diaca transitori: Aquell que rep el diaconat com a etapa prèvia i formativa abans de ser ordenat presbíter. 2. Diaca permanent: Orde restaurat de forma autònoma pel Concili Vaticà II, al qual poden accedir hòmens casats o celibataris per a dedicar la seua vida de forma estable al servici eclesial.
Funcions litúrgiques i pastorals
[editar | editar còdic]Un diaca està facultat per a:
- Proclamar l'Evangeli i predicar l'homilia durant la Santa Missa.
- Assistir al bisbe i al presbíter en l'altar.
- Administrar solemnement el sagrament del bateig.
- Assistir i beneir el sagrament del matrimoni en nom de l'Iglésia.
- Presidir les exèquies cristianes i ritus funeraris.
- Distribuir la Sagrada Comunió com a ministre ordinari.
- Dirigir la pastoral social i caritativa de la parròquia.
Vestidures litúrgiques
[editar | editar còdic]La vestidura pròpia i distintiva del diaca en les celebracions solemnes és la dalmàtica (túnica en mànegues amples), portada sobre l'alba i l'estola creuada en diagonal des del muscle esquerre cap al costat dret.