Mediterràneu oriental

Mediterràneu oriental

Mediterràneu oriental en un mapa alemà de 1906 (Justhus Perthes See Atles: Őstliches Mittelmeer). Es poden vore els mapes dels ports d'Aleixandria, el Pireo, Corinto i Odessa.

Mediterràneu oriental és un concepte geogràfic en implicacions històriques i geopolítiques. Es referix a la mitat este del mar Mediterrànea, aixina com a la mitat este de la conca del Mediterràneu. El punt de divisió en el Mediterràneu occidental són els estrets que separen el sur d'Europa a l'altura de la península itálica, les illes de Sicília i Malta i la península de Hermeo en el nort d'Àfrica.

Pertanyen a esta regió les illes del Mediterràneu oriental, les majors Creta i Chipre, i gran número d'illes menors (Corfú, Eubea, Rodas, Lesbos, etc.), moltes d'elles agrupades en archipèlecs (Dodecaneso, Cícladas, illes Jónicas, illes Dálmatas, etc.); i àmplies zones continentals del surest d'Europa (península dels Balcans, incloent el seu extrem sur, el Peloponeso) i de l'oest d'Àsia (península de Anatolia, Alce mediterràneu) i noreste d'Àfrica (Egipte i Líbia). Les mars en que se sol subdividir són els que tenen una major separació en el restant: el mar Adriático i el mar Egeo.

l'estret dels Dardanelos, el mar de Mármara i el Bósforo separen al Mediterràneu oriental del mar Negra, que si be formen una continuïtat geogràfica en el Mediterràneu, les seues característiques especials, tant físiques com a històriques solen fer-li'ls considerar com a entitats separades. Per eixemple, pel fet de que és en estes mars a on desemboquen la major part dels grans rius europeus que avenan extens conques (Danubio, Dnieper, Dniéster, Don); mentres que solament el Po ho fa en el Adriático.

El Nilo, a través del seu jagantesc delta és el principal riu del Mediterràneu oriental, i l'únic gran riu d'Àfrica del nort. En la costa asiàtica destaca l'Orontes, mentres que el Jordán desemboca en una mar interior (mar Morta). Atres accidents geogràfics destacats són el golf de Tarento, la península Salentina, l'estany de Venècia, el golf de Corinto, el golf de Salónica, i les penínsules Calcídicas.

Prehistòria i Edat Antiga

L'obstàcul aparentment insalvable que l'estret de Gibraltar significa per als moviments dels grups humans anteriors a la navegació ha condicionat que les interpretacions prehistoriográficas i paleontológicas més comunament acceptades -recolzades en numeroses proves físiques- posen en les costes del Mediterràneu oriental i el Caucas les zones per les que se supon que es produiria el pas des d'Àfrica fins a Europa.

El desigual desenroll històric entre Mediterràneu occidental i oriental es fa decisiu des de l'aparició de la Revolució Neolítica i la Revolució Urbana en el Creixent fèrtil del Antic Próximo Oriente, que va significar per a eixa regió el naiximent de la Història. Les zones del Mediterràneu occidental es varen vore influenciades per difusió de les innovacions (teoria difusionista), primer de l'agricultura i de la ceràmica i després de l'us dels metals (Edat dels Metals) i de construccions com els megalits. Les primeres mostres de poblats i ceràmica s'han trobat en Jericó i Çatal Höyük, i les primeres ciutats, grans temples i testimonis d'escritura en Sumerio, a partir de el IV mileni a. C. (Ur, Uruk, Lagash, Eridú). Els primers grans estats varen ser els imperis del Antic Egipte (Menes, unificador de l'alt i el baix Egipte) i Babilonia. La civilisació cretense i micénica en el II mileni a. C. i les ciutats fenicias i gregues en l'I mileni a. C. varen desenrollar la navegació i el comerç a llarga distància pel Mediterréneo. També es varen desenrollar atres civilisacions importants, com la hebrea i l'àrap. En el VI l'Imperi persa va unificar casi tot el Mediterràneu oriental, a excepció de les ciutats gregues del continent europeu, protagonistes de les guerres mèdiques (V). En la seua part naval va ser decisiva la victòria grega en la Salamina (480 a. C.), que va significar a la seua volta el predomini ateniense sobre els seus aliats de la lliga de Delos, discutit per Esparta i els seus aliats en la guerra del Peloponeso. A finals de el IV varen ser els grecs, unificats pel regne de Macedònia, els que es varen impondre als perses, l'imperi dels quals varen ocupar. El breu imperi d'Alejandro Magne va deixar instaurades una série de monarquies helenísticas que varen perpetuar l'influència grega en tot el Mediterràneu oriental (helenisme). Aleixandria va passar a ser el centre comercial i cultural de la zona.

A partir de el II la República Romana va ser interferint en els assunts interns dels regnes helenísticos, anexionándolos paulatinament. La batalla de Actium (31 a. C.), en la victòria naval d'Agripa (general d'Augusto) front a Marco Antonio i Cleopatra, va significar el control total i el començ del Imperi romà, encara que no el fi del predomini cultural d'Orient i de la decisiva importància de les importacions de blat egipcíac a Roma. El grec va ser la llengua culta de tot l'imperi, i la koiné o llengua comuna en Orient (ademés de les locals, com el copto en Egipte o l'arameo en Llevant). Emperadors com Adriano varen privilegiar Egipte (cult d'Antínoo); i Constantino va elegir Bizancio com segona Roma. La canviant frontera oriental front als parts va exigir el manteniment d'una forta presència militar.

La divisió del Imperi romà —unificador del Mediterràneu o Mare Nostrum— en dos mitats: Imperi romà d'Orient i Imperi romà d'Occident està en l'orige de la divisió del Mediterràneu en dos parts; que va quedar reforçada en la caiguda de l'Imperi romà d'Occident en 476 i la supervivència del Imperi bizantí fins a 1453. La mitat oriental, la més desenrollada econòmica i culturalment

Bronze Recent

A finals del Bronze Recent, el Mediterràneu oriental va experimentar canvis que varen afectar als Imperis, Estats, regnes i ciutatés des del Mediterràneu central fins a l'Alta Mesopotamia, al mateix temps que apareixien pobles com els Filisteos, Arameos, l'assentament d'Israel, els regnes de Moab i Edom, etc., que tindran un major protagonisme en els sigles posteriors. El cataclisme produït per l'arribada dels Pobles de la Mar són la conseqüència de dits canvis.

Edat Mija

l'expansió musulmana va incorporar a l'Imperi persa sasánida i les zones meridionals de l'Imperi bizantí (des de Síria fins a Egipte), aixina com la ribera sur del Mediterràneu (VII i VIII), lo que va fer que les traces culturals anaren més semblats entre el Mediterràneu occidental i l'oriental que entre el nort i el sur, encara que no s'ignoraven les diferències entre est i oest: el centre del Califato va estar primer en Damasc i després en Bagdad.

Les Creuades varen significar la presència durant els sigles XII i XIII d'una presència cristiana occidental (cristiantat llatina) en la zona de Terra Santa, i la relació comercial a través de navegants venecianos. Els turcs es varen ser imponent com la potència dominant de la zona, inclús en l'Europa balcànica a partir de el XIV, culminada en la pren de Constantinopla en 1453 —va canviar el seu nom a Estambul—.

Vore també

• Bosc del Mediterràneu oriental

Bibliografia

• Gordon Childe, Vere (1997). Els orígens de la civilisació, Fondo de Cultura Economica, pp. 335. ISBN 9681651456.
• Braudel, Fernand (1987). El Mediterràneu i el Món Mediterràneu en l'época de Felipe II, Fondo de Cultura Econòmica, pp. 954. ISBN 9681607767.
• Pirenne, Henri (1978). Mahoma i Carlomagno, Aliança, pp. 229. ISBN 8420622141.
• Waltari, Mika (3 de maig de 2010). Sinuhé l'egipcíac, Plaça & Janés, pp. 608. ISBN 840133909X.
• Pérez-Reverte, Arturo (2 de novembre de 2011). Corsarios de Llevant, Penguin Random House Grup Editorial Espanya. ISBN 8420498408.