Estany de Venècia
El estany de Venècia (en italià: estany vaig donar Venezia o estany Veneta) és una estany coster salada localisada en el nort del mar Adriático. La ciutat de Venècia està en l'interior de l'estany, a 4 km de terra ferma i a 2 km de la mar oberta, construïda sobre 118 chicotetes illes separades per 160 canals i unides per més de 400 ponts.
En 1987, Venècia i el seu estany varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.
Geografia
Es tracta d'una massa d'aigua salobre inscrita en unes dimensions aproximades de 50 km de llongitut per uns 15 d'esgambi. La profunditat mija de l'estany és prou escassa i en la majoria de les zones no sobrepassa els 2 metros de profunditat. La superfície de l'estany és d'aproximadament 550 km², dels quals el 8 % està ocupada per terra —Venècia mateixa i atres chicotetes illes—. Aproximadament el 11 % de la superfície de l'estany està ocupat permanentment per aigua, o per canals dragados. El 89 % restant són planures de fango i pantans d'aigua salada.
Està conectada a la mar Adriático per tres boques: Lido, Malamocco i Chioggia (es pronuncia Quiot-ya). Estant localisada en un extrem tancat de la mar, l'estany està subjecte a grans variacions del nivell de l'aigua, produïda per les marees i pels vents, la més vistosa de les quals és la marea d'autumne-primavera, coneguda com acqua alta, la que inunda regularment gran part de Venècia.
L'estany, originalment, va servir com a protecció a les poblacions romanes en fuga dels invasores bàrbars en el sigle VI, i va propiciar el creiximent de la República de Venècia i del seu imperi marítim. Encara hui dona una base per a un port marítim, l'Atarassana de Venècia i per a activitats peixqueres, ademés d'una reserva llimitada de caça i per a activitats de piscicultura.
Originalment moltes de les 130 illes de l'estany eren pantanosas, pero gradualment han segut drenadas i reblides per a tornar-les habitables. Moltes de les illes menors són enterament artificials, mentres que algunes àrees al voltant del port de Mestre són illes saneadas. Una part important de les illes restants són en la pràctica dunes, incloent les de la franja limítrofa en la mar (Lido, Pellestrina i Treporti). Al noreste es troba l'Estany de Grau, considerada la seua bessona.
La protecció de Venècia i de l'estany de Venècia
Despuix de les dramàtiques torrentades de 1966, el salvament de Venècia i de l'estany s'han transformat en una prioritat nacional i regional.[1]
Els objectius fixats pel programa de salvament de Venècia i el seu estany són:
- Protecció ambiental: Recuperació de costes degradades, millorament de la calitat de l'aigua i dels sediments, protecció i reconstrucció de l'hàbitat característic de zones costeres;
- Defensa contra les "aigües altes": El Sistema MOSE, obres mòvils en les entrades als ports, elevació de màrgens i pavimentació;
- Defensa contra l'embat de les ones, reconstrucció de plages i dunes;
- Control i gestió de l'ambient en tot l'estany, monitoreo de les principals variables i banc de senyes.
El Sistema MOSE
El Sistema MOSE[2] és la principal de les intervencions destinades a salvaguardar l'integritat de tot l'Estany de Venècia i de la ciutat de Venècia en particular, llimitant l'elevació del nivell de la mar Adriático.
El Sistema MOSE està en fase de construcció, es va iniciar en el 2004 i s'estima la seua finalisació en el 2013, encara que hui en dia encara està en construcció. Estarà compost de 78 grans comportes tipo basculant. Durant les marees baixes les comportes permaneixen obertes, recolzades en un receptàcul situat en el fondo, permetent d'esta forma el moviment natural de l'aigua, entre l'estany i la mar, en un mínim d'interferència. Quan es tinga una previsió de marea major que 1.10 m sobre el nivell mig de la mar, s'injecta aire a l'interior de la comporta, l'aire expulsa l'aigua que hi havia en el seu interior i aixina la comporta, sent més llaugera, s'eleva fins a alcançar un inclinament de 45 graus, bloquejant d'esta forma l'entrada d'aigua provinent des de la mar Adriático a l'interior de l'estany. En este sistema es pot alcançar un desnivell de fins a 2 m entre la mar i l'estany. En terminar la marea, (la duració mija dels events més crítics ha segut de 4 hores i mija), les comportes s'omplin novament d'aigua, lo que les fa descendir fins a recolzar-se en els seus receptàculs en el fondo.
Les estructures de formigó que estagen les mateixes quan estes estan obertes consistixen en caixons de formigó de 60 m de llongitut, i en un ample que pot variar de 35 a 47 m, i una altura de l'orde de 10 m. Estos elements són fabricats en els canteros i una volta terminats són remolcats fins al lloc a on seran afonats a profunditats que varien entre 15 i 20 m.
Vore també
Referències
- ↑ El Govern d'Itàlia ha emés, entre unes atres: la Llei Especial n.171/173; la n.798/84; i, la 139/92, que definixen els objectius generals de les intervencions, els procediments per a la seua realisació, i les competències dels diversos actors involucrats en el proyecte
- ↑ El nom del sistema es deriva d'un dels prototips (MOdulo Sperimentale Ilettromeccanico) instalat en 1988 en un estany més menut, cridada estany del Consorci Venezia Nova.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Estany de Venècia.- Informacions de l'Estany de Venècia (italià)
- Burano - Estany de Venècia
- Visita les illes de l'Estany de Venècia
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Laguna de Venecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.