Anar al contingut

Jericó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jericó
Per a atres usos d'este terme vore Jericó (desambiguació).
Jericó, pròxim a la desembocadura del riu Jordán en el Mar Morta.
«Els israelitas davant la destrucció de les muralles de Jericó». La batalla de Jericó, per Julius Schnorr von Carolsfeld, h. 1851-60.
Font donant la benvinguda a Jericó.
Erro al crear miniatura:
Monasteri de la Tentació en Jericó.
Paisage típic en les afores de Jericó.

Jericó (àrap أَرِيحَا,  (🔊 (escoltar)); en arameo: ܐܝܪܝܚܘ, ʾĪrīḥō; en hebreu: יְרִיחוֹ, Yeri. jó  (🔊 (escoltar))) és una ciutat palestina, capital de la Governació de Jericó, en el Estat de Palestina. La ciutat yacer en la regió de Cisjordània, en el vall del Jordán, a l'est de Jerusalem i a l'oest del riu Jordán. La seua àrea és de 59 km² i la seua població estimada en 2024 és de 23522 habitants.[1]


Jericó és una de les ciutats habitades més antigues del món[2][3][4] i la ciutat en la muralla protectora més antiga.[5] Els arqueòlecs han desenterrado els restants de més de 20 assentaments successius en Jericó, el primer dels quals es remonta 11000 anys arrere,[6][7] casi al començ de l'época del Holoceno de l'història de la Terra.[8][9] Es pensava que Jericó també tenia la torre de pedra més antiga del món, pero les excavacions en Tell Qaramel, en Síria, han descobert torres de pedra més antigues.[10][11] Els abundants manantials en la ciutat i les seues afores han atret a la població humana durant mils d'anys. Jericó és descrita en la Bíblia com la "ciutat de les palmeres" i és escenari principal dels texts bíblics. Durant 400 anys va ser part del Imperi otomà fins a 1917, després va estar baix el Mandat Britànic de Palestina, passant a control jordà entre 1948 i 1967 i després va ser conquistada per Israel durant la guerra dels Sis Dies, i ha permaneixcut des de llavors baix ocupació militar israelita. Des de 1994, despuix dels Acorts d'Oslo, va passar a estar baix l'administració de la Autoritat Nacional Palestina.[12][13]

Toponímia

[editar | editar còdic]

El nom castellà de la ciutat deriva del nom bíblic hebreu Yeriẖo, que, junt a la seua forma àrap ʼArīḥā, es relaciona en el vocablo cananeo reaẖ (‘fragant’), o be en la paraula, també cananea, i després hebrea, per a la lluna, Yareaẖ. S'ha postulat que este últim nom evoca al deu llunar Yarij, de la quala ciutat era un centre de cult.[14][15][16]

Història

[editar | editar còdic]

Temps prehistòrics

[editar | editar còdic]

Des dels temps prehistòrics es distinguixen tres assentaments distints propencs a la localisació actual, que comprenen més de 11 000 anys d'història, en una posició noroest respecte al mar Morta.

Tell és-Sultà

[editar | editar còdic]
Lloc arqueològic de Tell és-Sultà.

L'assentament més primerenc estava situat en l'actual jaciment de Tell és-Sultà, a un parell de quilómetros de la ciutat actual. En idioma hebreu, la paraula tel (en àrap, tell) significa montícul, és dir, elevació formada per capes consecutives que es varen acumular per l'habitació humana, de la mateixa manera que els establiments antics en Mig Oriente i Anatolia. Jericó és un tipo de lloc classificat com Neolític Pre-Ceràmic A (PPN A) i Neolític Pre-Ceràmic B (PPN B). L'habitació humana s'ha classificat en vàries fases:

Natufiense
[editar | editar còdic]

Proto-Neolític: es caracterisa per l'instalació i construcció d'estructures de pedra de la cultura Natufiense, que comença en dates anteriors a el 9000 a. C.


PPN A
[editar | editar còdic]
Torre de Jericó.

Neolític Pre-Ceràmic A, 8350 a. C. a 7370 a. C., també cridat Sultaniense. En este periodo s'ubica la construcció d'un assentament de 40 000 metros quadrats, rodejat per un mur de pedra, en una torre de pedra en el centre d'eixe mur. En el seu interior hi ha cases redones de rajola de fanc o atobó. Ya hi ha us de cereals domesticats: farro, ordi i llegums, ademés d'evidència de caça d'animals salvages.

PPN B
[editar | editar còdic]

Neolític Pre-Ceràmic B, 7220 a. C. a 5850 a. C. Hi ha una gama molt àmplia de plantes domesticades. També hi ha evidència de possible domesticació d'ovellas. Hi ha antecedents d'un cult religiós, que implicava la preservació de cràneus humans, en les característiques de reconstrucció facial en algeps i els ulls coberts en clafolls de fruts en alguns casos (vore: cràneus humans enyesados). Despuix de l'establiment de fase de PPN A s'evidencia un quebre o un tall de varis sigles, fins que s'inicia l'assentament de PPN B, fundat sobre la superfície erosionada del tell. En esta nova etapa l'arquitectura va consistir en edificis rectilíneos fets de rajoles en fundacions de pedra. Les rajoles varen ser fetes en les impressions profundes del polze per a facilitar la seua manipulació. No s'ha excavat cap edifici en la seua totalitat. Normalment, varis quartos formaven una arracada al voltant d'un pati central. Els quartos tenen colors rojos o rosáceos i els pisos estan fets de calç, formant lo que es coneix com terrazzo. Algunes impressions de les estores fetes de canyes o de juncs s'han preservat. Els patis tenen pisos d'argila.

Kathleen Kenyon, una de les més destacades investigadores de l'assentament de Jericó, interpreta que una de les construccions va ser una cosa aixina com un templete, ya que en una de les parets té un altar. Un pilar de pedra volcànica va ser trobat molt prop d'eixe lloc. Els seus habitants enterraven als seus morts baix dels pisos o en un terraplé d'enrunes d'edificis abandonats. Hi ha varis sepelis colectius, encara que no tots els esquelets s'articulen totalment, lo que pot senyalar un periodo d'exposició abans del sepeli pròpiament tal. Una sepultura de va contindre sèt cràneus. Les mandíbules (o quijades) varen ser separades, la cara coberta en algeps, caragols marins varen ser utilisats per als ulls. En els atres llocs, es varen trobar dèu cràneus. Els cràneus modelats varen ser trobats dins de Tell Ramad i Beisamoun.


Atres troballes
[editar | editar còdic]
  • Pedernals: S'han descobert puntes de flecha (tipo espiga o de muescas laterals) i dentades, hoces laminades, buriles, raspadors i algunes astrals d'obsidiana negra i obsidiana verda de font desconeguda.
  • Pedres: bols i algunes astrals, plats i tazones de pedra calcàrea suau. També hams fets de pedra.
  • Ferramentes d'os: espátulas i taladros.
  • Figures antropomorfas d'algeps, casi de tamany natural.
  • Figures antropomorfas d'argila.
  • Closques i trossos de malaquita.
Neolític Ceràmic A i B
[editar | editar còdic]

A partir del IV mileni a. C., Jericó va anar novament ocupada i, en general, els restants delloc mostren conexió en els grups siris i en els de l'oest del Éufrates. Hi ha edificis d'atobó i pisos rectilíneos d'algeps.

Edat de Bronze

[editar | editar còdic]

Moltes de les ciutats cananeas varen ser destruïdes durant el XVI, a finals del Bronze Mig de la Edat de Bronze i tals rastres han segut trobats en Jericó en tres distintes excavacions. Hi ha també mostres arqueològiques d'una paret al voltant de la ciutat en un revestiment extern de pedra pero construït sobre atobó, que va ser destruïda en eixe periodo. La seqüència i les dates exactes d'estos restants són difícils d'establir i són altament discutides. Kathleen Kenyon va observar 15 diversos episodis destructius en els restants de l'edat de bronze.

Tul Abu El-'Alayiq

[editar | editar còdic]

Els periodos posteriors que va travessar l'àrea, tals com el helenístico, el romà i el islàmic han deixat els montículs situats en El-'Alayiq de Tul Abu, a 2 quilómetros a l'oest del modern Er-Riha.


Edat de Ferro

[editar | editar còdic]

Convencionalment, s'ha considerat que Tell és-Sultan va permanéixer deshabitat des del final del XVI fins a el X o IX, moment en el que la ciutat va ser reconstruïda.[17][18][19]D'esta nova ciutat no queden atres restants a banda d'una casa de quatre habitacions en l'ala oriental.[20] No obstant, recents excavacions sugerixen l'existència d'un assentament des del XV fins a el XIII[21] Cap a el VII Jericó s'havia convertit en una gran ciutat, pero va ser destruïda durant la conquista babilònica del Regne de Judá a finals del VI[17]

Periodos Persa i Helenístico Primerenc

[editar | editar còdic]
Imperi Seléucida (323-60 a. C.)

Despuix de la destrucció de la ciutat pels babilonios a finals del VI,[17] lo que vullga que es reconstruïra en el periodo persa ha deixat molt pocs restants.[20] L'assentament es va abandonar poc despuix d'este periodo.[20] Hi ha poques evidències d'ocupació de la regió durant el periodo persa i helenístico.[20]


Jericó va passar de ser un centre administratiu de la Yehud Medinata (la "Província de Judá") baix control persa a servir de facenda privada d'Alejandro Magne entre 336 i 323 a. C., despuix de la seua conquista de la zona. A mitan del II Jericó estava baix el domini helenístico del Imperi Seléucida, moment en el que el general siri Báquides va construir una série de fortes per a reforçar les defenses de les afores de Jericó contra la tumult dels macabeos.[22] Un d'estos forts, construït a l'entrada del Wadi Kelt, va anar posteriorment refortificado per Herodes I el Gran, que ho va batejar com Kypros en honor a la seua mare.[23]

Periodos Helenístico Tardà i Romà Enjorn

[editar | editar còdic]

Despuix de l'abandó de Tell és-Sultà, la nova Jericó del periodo helenístico tardà (o asmoneo) i romà primerenc (o herodiano) es va crear com una ciutat jardí veïna a la facenda real de Tul Abu el-'Alayiq i es va expandir enormement gràcies a l'explotació intensiva dels manantials de la zona.[20] La nova ubicació consistia en una série de chicotets montículs en abdós riveras del Wadi Qelt.[17] Els asmoneos varen ser una dinastia descendent d'un grup sacerdotal (kohanim) de la tribu de Leví, que va governar Judea despuix de l'èxit del tumult dels macabeos i fins que l'influència romana en la zona va fer que Herodes reclamara el tro asmoneo.[24]

En la part més baixa dels tallats entre Nuseib al-Aweishireh i Jabal Quruntul, en Jericó, s'han trobat tombes excavades en la roca d'un cementeri d'época herodiana i asmonea que va ser usat entre els anys 100 a. C. i 68 d. C.[23]

Periodo Herodiano

[editar | editar còdic]
Regne d'Herodes el Gran, 40-4 a. C.

Herodes va tindre que tornar a arrendar la facenda real de Jericó a Cleopatra en acabant de que Marco Antonio li l'haguera donat a ella com a regal. Despuix dels seus suïcidis, que varen tindre lloc l'any 30 a. C., Octavio Augusto va prendre el control de l'Imperi Romà i va otorgar a Herodes el control absolut de Jericó com a part dels nous dominis herodianos. Durant el govern d'Herodes va tindre lloc la construcció d'un hipòdrom-teatre (Tell és-Samrat) per a entretindre als seus invitats, aixina com de nous aqüeductes per a irrigar la zona que queda baix els tallats i alcançar aixina els seus palaus d'hivern en Tul Abu el-Alaiq (escrit alternativament com 'Alayiq).[23]


La dramàtica mort d'Aristóbulo III en una piscina dels palaus d'hivern, prop de Jericó, va tindre lloc durant un convit organisat per la sogra asmonea d'Herodes i va ser narrada per l'historiador judeo-romà Flavio Josefo. Despuix de la construcció dels palaus, la ciutat va començar a funcionar no solament com a centre agricultural i creuament de camins, sino també com a centre d'entreteniment hivernal per a l'aristocràcia de Jerusalem.[25]

A la mort d'Herodes I en l'any 3 a. C., l'emperador Augusto va dividir la regió de Palestina entre els seus successors, quedant la regió de Judea en mans del seu fill Herodes Arquelao, qui va construir un llogaret en el seu nom al nort de la ciutat (Archelaïs, l'actual Khirbet al-Beiyudat) per a estajar als llauradors que treballaven en la seua plantació de dátiles. La Geografia d'Estrabón descriu la Jericó del I de la següent manera:

Jericó és una planicie rodejada d'una espècie de país montanyós que d'alguna manera s'inclina sobre ella com un teatre. Ací està el Phoenicón, que entremescla gran varietat de cultius i arbres frutals, encara que en la seua majoria està format per palmeres. Té uns 100 estadis de llarc i està regat per tots costats per les seues corrents. Ací també es troben el Palau i el Parc Balsámico.[23]

Província Romana

[editar | editar còdic]

Despuix de la primera guerra judeo-romana de l'any 70 d. C. i la caiguda de Jerusalem davant els eixèrcits romans de Vespasiano, l'importància de Jericó va declinar ràpidament i cap a l'any 100 d. C. no era més que una chicoteta guarnició romana.[26] Poc despuix, en 130 d. C., es va construir un fort allí que resultaria clau per a sofocar la rebelió de Bar Kojba en 133 d. C.


Periodo Bizantí

[editar | editar còdic]
Copia del mosaic Shalom Al Yisrael trobat en una sinagoga en Jericó

En l'any 333, un peregrí cristià va deixar constància de les seues impressions sobre Jericó. Poc despuix, es varen abandonar les edificacions de la ciutat i es va construir una nova Jericó bizantina (Ericha) a un quilómetro i mig de distància cap a l'est, en elloc en el que la ciutat moderna seguix a dia d'hui.[26] Durant el periodo bizantí, el cristianisme es va assentar en la ciutat i la zona va començar a poblar-se densament. En aquella época es varen construir una série de monasteris i iglésies, inclosos el monasteri de Sant Jorge de Coziba en l'any 340 d. C. i una iglésia abovedada dedicada a Sant Eliseo,[25] encara que els monasteris varen ser abandonats despuix de la invasió persa de l'any 614 d. C.[27] També es varen construir a lo manco dos sinagogues en el VI[23] Una d'elles va ser descoberta en 1936 i li la va batejar com Shalom Al Yisrael, o "Pau en Israel", en honor alema central escrit en hebreu que apareix en el mosaic del seu sol. La sinagoga Na'llauren, una atra construcció d'época bizantina, va ser descoberta en 1918 a les afores de Jericó; encara que és menys coneguda que la sinagoga Shalom Al Yisrael, té un mosaic més gran i es troba en similars condicions.[28]

Mosaic àrap omeya del Palau d'Hisham en Jericó

Periodo Musulmà Primerenc

[editar | editar còdic]

Despuix de la conquista musulmana, Jericó, denominat Ariha en àrap, va passar a formar part del Yund Filastin (districte militar de Palestina), a la seua volta partix de la província de Bilad al-Sham. L'historiador àrap Musa b. 'Uqba (mort en 758) va deixar escrit que el califa Umar ibn al-Jattab va exiliar als judeus i als cristians de Khaybar a Jericó i Taima.[29]


Per a l'any 659, eixe districte havia quedat baix control de Muawiya ibn Abi Sufyan, fundador de la dinastia omeya. Eixe mateix any, un terremot va destruir Jericó.[30] Una década despuix, un peregrí cridat Arculfo va visitar Jericó i la va trobar completament en ruïnes, i a les seues "paupèrrims (habitants) cananitas" dispersats en poblacions improvisades al voltant de la costa del Mar Morta.[31]

En Khirbet al-Mafjar, a un quilómetro i mig al nort de Tell és-Sultà, es troba un complex palatí atribuït durant llarc temps al dècim califa omeya, Hisham ibn Abd al-Malik (r. 724–743), i conegut per això com el Palau d'Hisham. És més provable que este "castell del desert" o qasr anara construït pel califa Walid ibn Yazid (r. 743–744), que va ser assessinat abans de poder terminar la seua construcció.[32] Encara es poden visitar in situ els restants de dos mesquites, un pati, mosaics i atres objectes. L'estructura inacabada del palau va ser destruïda casi per complet per un terremot ocorregut l'any 747.

Regne creuat de Jerusalem.

El periodo omeya va terminar en 750 i despuix d'ell varen vindre els califatos de les dinasties abasí i fatimí. Durant l'época musulmana es va desenrollar la irrigación en fins agrícoles, reafirmant la reputació de Jericó com una fèrtil "Ciutat de les Palmeres".[33] El geógrafo àrap Al-Muqaddasi va escriure en 985 que "l'aigua de Jericó està considerada la millor de tots els territoris islàmics. Està plena de bananes, dátiles i flors d'un fragrante aroma".[34] També va dir de Jericó que era una de les principals ciutats del Yund Filastin.[35] La ciutat va seguir florint fins a l'invasió dels turcs selyúcidas en 1071, seguida del caos originat per les Creuades.


Época de les Creuades

[editar | editar còdic]

En 1179, els creuats varen reconstruir el monasteri de Sant Jorge de Koziba en la seua ubicació original, a uns 9,7 quilómetros del centre de la ciutat, i varen construir dos noves iglésies i un monasteri en honor a Juan el Batiste. També varen introduir el cultiu de la canya de sucre en la ciutat;[36] de fet, en Tawahin és-Sukkar (lliteralment "molins de sucre") es troben els restants d'una instalació de producció de sucre creuada. En 1187, i com a resultat de la Batalla de les Banyes d'Hattin, les forces ayubíes de Saladino varen expulsar als creuats de la zona, despuix de lo que la ciutat va iniciar un llent decliu.[27]

Periodos Ayubí i Mameluco

[editar | editar còdic]
Un Incunable escrit per Elisha ben Abraham en hebreu: les laberínticas muralles de Jericó, imprés en la Bíblia Farhi (XIV).

En 1226, el geógrafo àrap Yaqut al-Hamawi va dir de Jericó que "té moltes palmeres, i també abundant canya de sucre i bananes. El millor sucre de tota la terra de Ghaur es fa ací". En el XIV, Abu ul-Fida escriu que hi ha mines de sulfur en Jericó, "les úniques en Palestina".[37]

Periodo otomà

[editar | editar còdic]

En els anys finals del domini otomà, Jericó formava part de waqf i del imerat de Jerusalem. Els seus habitants tenien el processament del índigo com una de les seues principals fonts d'ingressos, usant calderos específicament dissenyats per a això que els prestaven les autoritats otomanes en Jerusalem.[38] Durant la major part del periodo otomà, Jericó va ser un chicotet llogaret de grangers susceptible als atacs ocasionals dels beduinos. El viager francés Laurent d'Arvieux va dir en 1659 que el poble estava "assolat, i consistix solament en unes 50 cases pobres en molt mala condició... la planicie que la rodeja és extremadament fèrtil, regada per vàries rieres que fluïxen cap al Jordán. A pesar d'estes ventages, solament es cultiven els jardins adjacents al poble".[39] En el XIX, una série d'acadèmics, arqueòlecs i misionero europeus la varen visitar. La primera excavació en Tell és-Sultà es va portar a terme en 1867, i els monasteris de Sant Jorge de Koziba i de Juan el Batiste varen ser completats i refundats en 1901 i 1904, respectivament.[27]


Mandat Britànic de Palestina

[editar | editar còdic]

Despuix de la derrota de l'Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial, la ciutat de Jericó va passar a formar part del Mandat Britànic de Palestina. El cens de Palestina de 1922, portat a terme per les autoritats britàniques, donava una població de tan sol 1029 habitants en la ciutat, dels quals 931 eren musulmans, 92 cristians i 6 judeus.[40] En 1927, un terremot va colpejar Jericó i atres ciutats de la zona, deixant un balanç d'unes 300 víctimes mortals. Poc despuix, en el cens de 1931, la població de la ciutat havia creixcut fins als 1.693 habitants, dels que 1512 eren musulmans, 170 cristians, 7 drusos i 4 judeus.[41] Els britànics varen construir fortificacions en Jericó durant la Segona Guerra Mundial en l'ajuda de l'empresa judeua Sol Boneh. També es varen colocar explosius en els ponts per a poder dinamitarlos en cas d'una hipotètica invasió alemana.[42]


Ocupació jordana

[editar | editar còdic]
Classes a l'aire lliure durant la Nakba (1948)

Jericó va quedar baix ocupació jordana despuix de la guerra àrap-israelita de 1948. La Conferència de Jericó, organisada pel rei Abdula i a la que varen assistir més de 2000 delegats palestins en 1948, va proclamar a "El seu Majestad Abdula com a Rei de tota Palestina" i va demanar "l'unificació de Palestina i Transjordania com un pas cap a la plena unitat àrap". Jordània es va anexar formalment Cisjordània, inclosa Jericó, el 24 d'abril de 1950, donant automàticament a tots els residents la ciutadania jordana. A diferència de qualsevol atre país àrap al que varen fugir despuix de la guerra d'Independència d'Israel, els refugiats palestins en Cisjordània (i en Transjordania) varen rebre la ciutadania jordana sobre la mateixa base que els residents existents.[43] L'anexió de Jordània va ser àmpliament considerada com a illegal i nula per la Lliga Àrap i uns atres. Elihu Lauterpacht, un expert jurídic internacional, ho va descriure com un moviment que «per complet caria de justificació llegal».[44] L'anexió formava part de la política expansionista jordana del «Pla de la Gran Síria»,[45] i en resposta, Aràbia Saudita, Líban i Síria es varen unir a Egipte per a exigir l'expulsió de Jordània de la Lliga Àrap.[46][47] Una moció per a expulsar a Jordània des de la Lliga va ser impedida pels vots en contra de Yemen i Iraq.[45] El 12 de juny de 1950, la Lliga Àrap va declarar que l'anexió era una mida temporal, pràctica i que Jordània estava sostenint el territori com un «administrador» en espera d'una solució en el futur.[48][49] El 27 de juliol de 1953, el rei Hussein de Jordània va anunciar que Jerusalem Este era «la capital alternativa del Regne Hachemita» i formaria una «part integral i inseparable» de Jordània.[50] En un discurs davant el parlament en Jerusalem en 1960, Hussein va cridar a la ciutat la «segona capital del Regne Hachemita de Jordània».[51] A pesar de l'oposició de la Lliga Àrap, els habitants de Cisjordània es varen convertir en ciutadans de Jordània. Les tensions varen continuar entre Jordània i Israel fins a principis de la década de 1950, en terroristes palestins creuant la Llínea Verda. Abdula I de Jordània, que s'havia convertit en emir de Transjordania en 1921 i rei en 1923, va ser assessinat en juliol de 1951 durant una visita a la Mesquita del-Aqsa en el Mont del Temple en Jerusalem Este per un terroriste palestí despuix dels rumors de que estava discutint un tractat de pau en Israel. El juí va trobar que este assessinat havia segut planejat pel coronel Abdullah el-Tell, exgobernador militar de Jerusalem, i Musa Abdullah Husseini. Va ser succeït pel seu fill Tal i després pel seu net Hussein. Esta situació es va mantindre fins a la derrota jordana en la guerra dels Sis Dies de 1967 davant Israel.

Ocupació israelita

[editar | editar còdic]

El 5 de juny de 1967, Israel va llançar una poderosa campanya militar que va derrotar per complet a Egipte, Síria i Jordània en el determini de sis dies; com a resultat d'esta victòria, Israel va ocupar militarment territoris fins a llavors gestionats pels seus països veïns: la península del Sinaí i la Franja de Gaza d'Egipte, els Alts del Golán de Síria i Cisjordània i Jerusalem Este de Jordània. En l'excepció de la península del Sinaí, que va ser tornada a Egipte en 1978 en el context dels Acorts de Pau de Camp David, el restant de territoris es troben a dia d'hui baix un règim d'ocupació militar israelita. Numeroses resolucions de la ONU han recordat a Israela "inadmisibilidad de l'adquisició de territori per la força" i li han instat a tornar a les llínees d'armistici anteriors a juny de 1967, conegudes colectivament com a Llínea Verda. En la década dels noranta, Jericó va ser la primera ciutat palestina el control de la qual es va traspassar a l'Autoritat Nacional Palestina a conseqüència dels Acorts d'Oslo. Ellimitat autogovern palestí de Jericó s'havia decidit en el Acort Gaza-Jericó de 1994. Encara que actualment Jericó es troba gestionada per l'Autoritat Nacional Palestina, es tracta d'un enclavament completament rodejat per territoris palestins denominats Zona C, és dir, baix control absolut de l'eixèrcit israelita. El 16 de març de 2005 Israel va entregar la ciutat de Jericó a l'Autoritat Nacional Palestina per a que anara esta última qui la gestionara. Pese a això, Israel manté el control dels accessos a la ciutat i del seu espai aéreu, per lo que es considera que l'ocupació militar continua.[52] El 14 de març de 2006, tropes israelites varen assaltar la presó de Jericó per a seqüestrar a un pres palestí que es trobava en ella per l'assessinat d'un ministre israelita.[53] Uns mesos despuix, el 4 d'agost, uns 50 palestins disfrassats de policies de l'Autoritat Nacional Palestina varen assaltar la mateixa presó i varen matar a 6 presos.[54]

El 10 de març de 2014, Raer 'Alaa a-Din Nafe'a Z'eiter, de 38 anys, moria pels dispars de soldats israelites en el pas Allenby, que unix Cisjordània en Jordània, i que està controlat per Israel. Raer, en doble nacionalitat palestina i jordana, va discutir i va espentar a un soldat israelita en el pas fronteriç, despuix de lo que va rebre diversos impactes de bala que li varen causar la mort.[55]

Arqueologia

[editar | editar còdic]

Les primeres excavacions delloc varen ser realisades per Charles Warren en 1868. Després, Ernst Sellin i Carl Watzinger varen excavar Tell és-Sultà i El-'Alayiq de Tul Abu entre 1907-1909 i en 1911. John Garstang va treballar allí excavant entre 1930 i 1936.

Kathleen Kenyon va portar a terme extenses investigacions en tècniques més modernes entre 1952 i 1958. Lorenzo Nigro i Nicolo Marchetti varen conduir una excavació llimitada en 1997, finançats pel Departament Palestí d'Arqueologia. La capa de destrucció analisada per Kenyon indica que Jericó va caure en el XVI, a finals de la Edat del Bronze Mig. La datació per radiocarbono realisada per Bruins i Van Der Plicht en 1995[56] de la capa de la quarta destrucció indica que esta va succeir al voltant de 1617-1530 a. C., lo que va confirmar l'exactitut de la datació estratigráfica c. 1550 de Kenyon.


Alusions bíbliques

[editar | editar còdic]
Vore també: Batalla de Jericó

La primera menció en les Escritures es dona en relació en el campament dels israelitas en Sitim (Números 22:1; 26:3). La ciutat és coneguda com elloc per a on els israelitas varen entrar a la Terra Promesa, dirigits per Josué, el successor de Moisés. El Tanaj descriu una destrucció de Jericó com a resultat de l'invasió portada a terme per Josué. La ciutat va ser presa de manera miraculosa, en ser derribats els seus murs pel sò de les trompetes dels hebreus. Alguns investigadors bíblics que utilisen les genealogia de les Escritures fixen la data del Èxodo en el setzé o el quinzé sigle a. C. El Nou Testament relata el pas de Jesús per la ciutat, el milacre del menic cego (Lucas 18, 31-43) i la conversió d'un jericoano de nom Zaqueo. El camí des d'esta ciutat a Jerusalem és l'escenari de la paràbola del Bon Samaritano.

Geografia

[editar | editar còdic]

Jerico

Jerico

Jericó es troba a 258 metros per baix del nivell de la mar, en un oasis en Wadi Qelt en el Valle del Jordán.[3][27][57] El propenc manantial de Ein és-Sultan produïx 3,8 m³ d'aigua per minut, irrigando uns 10 quilómetros quadrats a través de multitut de canals i desembocant en el riu Jordán, a 10 quilómetros de distància.[27][57] Les precipitacions anuals són de 160 mm, la major part concentrada entre els mesos de novembre i febrer. La temperatura mija és de 15 °C en giner i 31 °C en agost. Els numerosos dies de sol, el ric terreny aluvial i l'abundant aigua de la seua manantial han fet que Jericó siga, a lo llarc de l'història, un atractiu lloc per a assentar-se.[57]

Clima

[editar | editar còdic]

Demografia

[editar | editar còdic]

En el primer cens portat a terme per la Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS), en 1997, la població de Jericó era de 14674 habitants. El percentage de refugiats palestins era considerablement alt, alcançant un 43,6 % dels residents (6393 persones).[58] Sobre el sexe de la població, un 51 % eren hòmens i un 49 % dònes. Jericó tenia llavors una població jove, en prop de la mitat dels seus habitants (49,2 %) per baix dels 20 anys. La franja d'edat d'entre 20 i 44 anys agrupava al 36,2 % de la població, mentres que un 10,7 % es trobava entre els 45 i els 64 anys, i un 3,6 % estava per damunt dels 64 anys.[59] En el cens de 2007, Jericó tenia una població de 18346 habitants.[60]

La demografia de Jericó ha variat considerablement a lo llarc de l'història, depenent del grup ètnic dominant. En els censos de Palestina de 1922 i 1931, realisats per l'administració britànica del Mandat, la població de Jericó (1029 i 1693, respectivament) era majoritàriament musulmana, en tan sol 6 judeus en 1922 i 4 en 1931.[40][41] En un estudi de terra i població de 1945 realisat per Sami Hadawi, dels 3010 habitants que tenia Jericó, el 94 % (2840) eren àraps i el 6 % (170) eren judeus.[61] Actualment, la gran majoria de la població és musulmana,[62] mentres que la comunitat cristiana supon un 1 % del total.[63] Un gran comunitat de palestins negres viu a dia d'hui en Jericó.[62]


Economia

[editar | editar còdic]
Mercat de Jericó, 1967

En 1994, israelites i palestins varen firmar un acort econòmic que permetia als palestins de Jericó obrir bancs i recaptar imposts, aixina com importar i exportar bens, a modo de preparació per a un futur autogovern.[64]

Turisme

[editar | editar còdic]

Jericó va ser declarada en 2010 el destí més popular entre els turistes palestins, entre atres motius per la seua proximitat al Mar Morta.[65]

En 1998, en el respal de Yasir Arafat, es va construir un hotel-cassino de 150 millons de dólars en Jericó.[66] El cassino està tancat a dia d'hui, pero l'hotel seguix obert.


Turisme bíblic i cristià

[editar | editar còdic]
Monasteri del Mont de la Tentació, en Jericó

El turisme cristià és una de les majors fonts d'ingressos de Jericó. Hi ha varis destins turístics importants per als peregrins cristians en la pròpia Jericó o en les seues afores.

Turisme arqueològic

[editar | editar còdic]
Jaciment de Tell és-Sultà, en Jericó

Els jaciments arqueològics en Jericó o les seues afores tenen un gran potencial per a atraure turistes. Alguns d'ells es tracten en més detall en les seccions Història i Arqueologia d'este mateix artícul:

  • Les ciutats de l'Edat de Pedra, Bronze i Ferro en Tell és-Sultà.
  • Els palaus d'hivern asmoneos i herodianos en Tul Abu el-'Alayiq.
  • Les sinagogues d'época bizantina en Jericó i Na'llauren.
  • El palau omeya en Khirbet al-Mafjar conegut com el Palau d'Hisham.
  • Les instalacions de producció de sucre d'época creuada en Tawahin és-Sukkar.
  • Nabi Musa, el santuari mameluco i otomà dedicat a Moisés ("el profeta Musa" per als musulmans).

Agricultura

[editar | editar còdic]

L'agricultura és una atra font d'ingressos per a la ciutat de Jericó, en multitut de plantacions de bananes al voltant de la ciutat.[67]


El Parc Agroindustrial de Jericó és una iniciativa mixta (en part pública i en part privada) que es desenrolla en la zona de Jericó. En un esforç per a potenciar l'economia de la ciutat, s'oferixen una série d'ajudes econòmiques a empreses de processat d'aliments per a que s'ubiquen en parceles del parc.[68]

Educació

[editar | editar còdic]

En 1925, uns monges cristians varen obrir una escola per a 100 alumnes que acabaria convertint-se en l'escola Terra Santa. La ciutat té 22 escoles públiques i un número indeterminat d'escoles privades.[63]

Sanitat

[editar | editar còdic]

En abril de 2010, la Agència dels Estats Units per al Desenroll Internacional (USAID en les seues sigles angleses) va celebrar una cerimònia pionera per a la renovació de l'Hospital Governamental de Jericó. La USAID va proporcionar 2,5 millons de dólars a la finançació d'este proyecte.

Deports

[editar | editar còdic]

L'equip de fútbol de Jericó, cridat Hil Areeha, juga en la Lliga Premier de Cisjordània. Juga els partits de casa en l'estadi Internacional de Jericó, en capacitat per a uns 15000 espectadors.[69]

Ciutats germanes

[editar | editar còdic]

Jericó està hermanada en:

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Oficina Central d'Estadístiques de Palestina. «pcbs. gov. ps/statisticsIndicatorsTables. aspx? lang=en&table_id=702 Projected Mid-Year Population for Jericho & Al-Aghwar Governorate by Locality 2017-2026».
  2. ↑ Gates, Charles (2003). org/details/ancientcitiesarc0000gate "Near Eastern, Egyptian, and Aegean Cities", Ancient Cities: The Archaeology of Urban Life in the Ancient Near East and Egypt, Greece and Rome, Routledge, p. org/details/ancientcitiesarc0000gate/page/18 18. ISBN 0-415-01895-1. «"Jericho, in the Jordan River Valley in the West Bank, inhabited from ca. 9000 BC to the present day, offers important evidence for the earliest permanent settlements in the Near East."»
  3. ↑ 3,0 3,1 Murphy-O'Connor, 1998, p. 288.
  4. ↑ Freedman et al., 2000, pp. 689–671.
  5. ↑ Michal Strutin, Discovering Natural Israel (2001), p. 4.
  6. ↑ Akhilesh Pillamarri. «com/2015/04/exploring-the-indus-valleys-secrets/ Exploring the Indus Valley's Secrets». The diplomat.
  7. ↑ «britannica. com/eb/artícul-9043547/Jericho Jericho – Facts & History».
  8. ↑ «theguardian. com/cities/2015/feb/16/whats-the-oldest-city-in-the-world What is the oldest city in the world?».
  9. ↑ telegraph. co. uk/travel/destinations/middleeast/11105676/The-worlds-20-oldest-cities. html The world's 20 oldest cities.
  10. ↑ Anna Ślązak. «eduskrypt. pl/yet_another_sensational_discovery_by_polish_archaeologists_in_syria-info-6775. html Yet another sensational discovery by Polish archaeologists in Syria». Science in Poland service, Polish Press Agency.
  11. ↑ R. F. Mazurowski (2007). «pcma. uw. edu. pl/index. php? id=154&L=2 Pre- and Protohistory in the Near East: Tell Qaramel (Syria)». Newsletter 2006. Polish Centre of Mediterranean Archaeology, Warsaw University.
  12. ↑ «jpost. com/Features/InThespotlight/artícul. aspx? id=254558 The lost Jewish presence in Jericho».
  13. ↑ aljazeera. com/news/middleeast/2012/08/2012829184442780471. html "Palestinian farmers ordered to leave lands", Al Jazeera, 29 d'agost de 2012
  14. ↑ Schreiber, M. et alii (2003). The Shengold Jewish Encyclopedia, p. 141.
  15. ↑ Bromiley, 1995, The International Standard Bible Encyclopedia, p. 1136.
  16. ↑ “gordon. edu/hu/bi/Ted_Hildebrandt/OTeSources/01-Genesis/Text/artículs-Books/Waltke_CreationIV_BSac.pdf The Creation Account in Genesis 1:1–3” (1975). Bibliotheca Sacra 132: 327–42.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Jacobs 2000, p. 691.
  18. ↑ Hubbard, Jr., Robert L. (30 d'agost de 2009). google. com/books? id=Qz9E8NC409YC&pg=PA203 Joshua (en Inglés), Zondervan, p. 203. ISBN 978-0-310-59062-0. «"L'actual consens acadèmic s'adherix a la conclusió de Kenyon: llevat per un chicotet i breu assentament (aprox. 1400 a. C.), Jericó estava completament deshabitada cap a 1550-1100 a. C."»
  19. ↑ Dever, William G. (1990). google. com/books? id=Ab7_GFJ-dKQC&pg=PA47&dq=Dever+Joshua+destroyed+even+there 2. L'assentament israelita en Canaán. Nous models arqueològics. (en Anglés), University of Washington Press, p. 47. ISBN 0-295-97261-0. «Per supost, per a alguns, això solament fa l'història bíblica més miraculosa encara - ¡Josué va destruir una ciutat que no existiaǃ»
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Negev, Avraham i Simon Gibson. Jericó. Enciclopèdia arqueològica de Terra Santa (en Anglés), New York and Londonː Continuum, p. 259. ISBN 0-8264-1316-1.
  21. ↑ Nigro, Lorenzo (2023). «Tell és-Sultan/Jericho in the Clapix Bronze Age. An overall reconstruction in the light of most recent research», Soennecken, Kaja; Leiverkus, Patrick; Zimni, Jennifer; Schmidt, Katharina (ed.). Durch die Zeiten - Through the Ages: Festschrift für Dieter Vieweger / Essays in Honour of Dieter Vieweger (en en), Gütersloher Verlagshaus, pp. 599-614. ISBN 978-3-579-06236-5.
  22. ↑ 1 Macc 9:50
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Murphy-O'Connor, 1998, pp. 289–291.
  24. ↑ Magnusson, Magnus (1977). New Yorkː Simon and Schuster (ed.). Arqueologia de la Bíblia (en Anglés), p. 219. ISBN 9780671240103.
  25. ↑ 25,0 25,1 Franciscan Cyberspot. «archive. org/web/20160307205816/http://www. christusrex. org/www1/ofm/mad/discussion/012discuss. html Jericó - Ariha» (en inglés). Christusrex. org. Archivat des d'el christusrex. org/www1/ofm/mad/discussion/012discuss. html original, el 7 de març de 2016. Consultat el 1 de novembre de 2016.
  26. ↑ 26,0 26,1 Losch, 2005, p. 117–118.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Ring et al., 1994, google. com/books? id=R44VRnNCzAYC&pg=RA1-PA367&dq=jericho+babylonian+ring&lr=#v=onepage&q=&f=false p. 367–370.
  28. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 1 de novembre de 2016.
  29. ↑ Vàries coleccions d'hadices: p. ej. Bukhari, Sahih traduït per Muḥammad Muḥsense Khân, La Traducció dels Significats de Sahih al-Bukhari (Índia: Kitab Bhavan, 1987), 3.39.531 i 4.53.380, i la traducció musulmana Sahih d'Abdul Hamid Siddiqui (Lahore: Kazi Publications, 1976), 10.3763.
  30. ↑ La Crònica Maronita, escrita durant el califato de Muawiya. Per motius de propaganda, establix la data del terremot en un any distint: Andrew Palmer, El VII en les Cròniques de Síria Occidental (Liverpool: Liverpool University Press, 1993), 30, 31, 32.
  31. ↑ "El pelegrinage d'Arculfo en Terra Santa", De Locis Sanctis, traduït pel reverent James Rose MacPherson (W. London: BD. 24, Hanover Square, 1895), ch. I.11.
  32. ↑ Murphy-O'Connor, Jerome (2008). Terra Santa: Guia arqueològica Oxford des dels primers temps fins a 1700 (en Anglés), Oxford University Press, p. 342-344.
  33. ↑ Shahin, 2005, p. 285.
  34. ↑ Shahin, 2005, p. 283.
  35. ↑ al-Muqaddasi citat en Li Strange, 1890, p. 39.
  36. ↑ Hull, 1855.
  37. ↑ al-Hamawi i Abu-l-Fida citats en Li Strange, 1890, p. 397.
  38. ↑ Singer, 2002, p. 120.
  39. ↑ Graham, Peter (1836). Un diccionari topogràfic de Palestina (en Anglés), p. 122.
  40. ↑ 40,0 40,1 Mandat britànic de Palestina. «org/stream/PalestineCensus1922/Palestine%20Census%20%281922%29#page/n21/mode/2up Cense de Palestina» (en inglés). Pág. 23. Consultat el 10 de setembre de 2017.
  41. ↑ 41,0 41,1 Mandat britànic de Palestina. «us. archive. org/18/items/CensusOfPalestine1931. PopulationOfVillagesTownsAndAdministrativeAreas/PalestineCensus1931.pdf Cense de Palestina» (en inglés). Pág. 56. Consultat el 10 de setembre de 2017.
  42. ↑ Friling and Cummings, 2005, p. 65.
  43. ↑ Al Abed, Oroub. «forcedmigration. org/research-resources/expert-guides/palestinian-refugees-in-jordan/fmo025.pdf Palestinian refugees in Jordan». Forced Migration Online. «Palestinians were granted Jordanian Citizenship. artícul 3 of the 1954 law states that a Jordanian national is: 'Any person with previous Palestinian nationality except the Jews before the dona't of May 15, 1948 residing in the Kingdom during the period from December 20, 1949 and February 16, 1954.' Thus Palestinians in the East Bank and the West Bank of the#emite Kingdom of Jordan were granted Jordanian nationality.»
  44. ↑ Eli I. Hertz (abril de 2005). Reply, Myths and Facts, Inc., p. 108. ISBN 978-0-9741804-0-3. «Thus Jordan’s occupation of the Old City, and indeed of the whole of the area west of the Jordan, entirely lacked llegal justification.»
  45. ↑ 45,0 45,1 Naseer Hasan Aruri (1972). Jordan: a study in political development (1921-1965)., Springer, p. 90. ISBN 978-90-247-1217-5. «For Abdullah, the annexation of Palestine was the first step in the implementation of his Greater Syria Pla. His expansionist policy plagau him at odds with Egypt and Saudi Arabic. Syria and Lebanon, which would be included in the Pla were uneasy. The annexation of Palestine was, therefore, condemned by the Arab League’s Political Committee on May 15, 1950.»
  46. ↑ (1951) American Jewish year book, American Jewish Committee, pp. 405–6. «On April 13, 1950, the council of the League resolgau that Jordan's annexation of Arab Palestine was illegal, and at a meeting of the League's political committee on May 15, 1950, Saudi Aràbia, Lebanon and Syria joined Egypt in demanding Jordan’s expulsion from the Arab League.»
  47. ↑ Council for Middle Eastern Affairs (1950). Middle Eastern affairs, Council for Middle Eastern Affairs, p. 206. «May 12: Jordan's Foreign Minister walks out of the Political Committee during the discussion of Jordan's annexation of Arab Palestine. May 15: The Political Committee agrees that Jordan's annexation of Arab Palestine was illegal and violated the Arab League resolution of Apr. 12, 1948. A meeting is called for June 12 to decidix whether to expel Jordan or take punitive action against her.»
  48. ↑ Sicker, Martin (2001). The Middle East in the twentieth century, Greenwood, p. 187. ISBN 0-275-96893-6.
  49. ↑ El-Hasan, Hasan Afif (2010). Is the Two-State Solution Already Dead?, Algora, p. 64. ISBN 0-87586-792-8.
  50. ↑ Martin Gilbert (12 de setembre de 1996). org/details/jerusalemintwent00gilb/page/254 Jerusalem in the twentieth century, J. Wiley & Sons, p. org/details/jerusalemintwent00gilb/page/254 254. ISBN 978-0-471-16308-4.
  51. ↑ (2008) Jerusalem: idea and reality, Taylor & Francis, p. 260. ISBN 978-0-415-42128-7.
  52. ↑ «elpais. com/internacional/2005/03/16/actualidad/1110927604_850215. html ». Consultat el 26 de novembre de 2016.
  53. ↑ «elpais. com/internacional/2006/03/15/actualidad/1142377207_850215. html ». Consultat el 26 de novembre de 2016.
  54. ↑ «elpais. com/internacional/2006/08/04/actualidad/1154642403_850215. html ». Consultat el 4 de decembre de 2016.
  55. ↑ «btselem. org/statistics/fatalities/after-cast-lead/by-date-of-event/wb-gaza/palestinians-killed-by-israeli-security-forces BTselem - morts palestines a mans israelites des de l'operació Plome Fos» (en inglés). Consultat el 26 de novembre de 2016.
  56. ↑ J. Bruins y Van Der Plight, 1995.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 Holman, 2006, p. 1391.
  58. ↑ pcbs. gov. ps/Portals/_pcbs/phc_97/jer_t6. aspx Població Palestina per Municipi i Estatus de Refugiat. pcbs. gov. ps/Portals/_pcbs/phc_97/jer_t6. aspx archivat en Wayback Machine. Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS).
  59. ↑ pcbs. gov. ps/Portals/_pcbs/phc_97/jer_t1. aspx Població Palestina per Municipi, Sexe i Franja d'Edat. pcbs. gov. ps/Portals/_pcbs/phc_97/jer_t1. aspx archivat en Wayback Machine. (PCBS).
  60. ↑ pcbs. gov. ps/Portals/_PCBS/Downloads/book1487.pdf#page=109 Cens del PCBS de 2007. pcbs. gov. ps/Portals/_PCBS/Downloads/book1487.pdf#page=109 archivat en Wayback Machine. Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS).
  61. ↑ Hadawi, 1970, palestineremembered. com/download/VillageStatistics/Table%20I/Jerusalem/Page-057.jpg p. 57. palestineremembered. com/download/VillageStatistics/Table%20I/Jerusalem/Page-057.jpg archivat en Wayback Machine.
  62. ↑ 62,0 62,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
  63. ↑ 63,0 63,1 «archive. org/web/20170910220321/http://www. ilsussidiario. net/News/English-Spoken-Here/From-the-World/2012/5/24/HOLY-LAND-Jericho-A-small-Christian-community-and-their-school/283382/ Jericóː una chicoteta població cristiana i la seua escola». Archivat des d'el ilsussidiario. net/News/English-Spoken-Here/From-the-World/2012/5/24/HOLY-LAND-Jericho-A-small-Christian-community-and-their-school/283382/ original, el 10 de setembre de 2017. Consultat el 1 de novembre de 2016.
  64. ↑ «nytimes. com/1994/04/30/world/gaza-jericho-economic-accord-signed-by-israel-and-palestinians. html? pagewanted=all&src=pm ». Consultat el 6 de novembre de 2016.
  65. ↑ «telegraph. co. uk/expat/expatnews/7214355/Palestinians-aim-to-push-tourism-beyond-Bethlehem. html ». Consultat el 6 de novembre de 2016.
  66. ↑ «baltimoresun. com/1998-07-26/news/1998207031_1_casinos-austria-play-in-casinos-jericho ». Consultat el 6 de novembre de 2016.
  67. ↑ 67,0 67,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
  68. ↑ «theguardian. com/global-development/2012/jun/18/jericho-business-park-palestine-sustainability ». Consultat el 6 de novembre de 2016.
  69. ↑ «archive. org/web/20170915044808/http://www. worldstadiums. com/middle_east/countries/palestine. shtml Estadis del Món - Palestina» (en inglés). Archivat des d'el worldstadiums. com/middle_east/countries/palestine. shtml original, el 15 de setembre de 2017. Consultat el 6 de novembre de 2016.


Bibliografia

[editar | editar còdic]
213-220.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jericó&oldid=1308968»