Anar al contingut

Primera guerra judeo-romana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Primera guerra judeo-romana

Artícul bo

La primera guerra judeo-romana, també cridada el gran tumult judeu (en llatí Bellum Iudaicum; en hebreu המרד הגדול, ha-Mered Ha-Gadol), va ser la primera de les tres principals rebelions dels judeus de la província de Judea contra l'Imperi romà (guerres judeo-romanes), i va tindre lloc entre els anys 66 i 73 —la segona va ser la guerra de Kitos (115-117) i la tercera la rebelió de Bar Kojba (132-135)—. Va començar en l'any 66, a causa de les tensions religioses entre grecs i judeus.[1] Va terminar quan les legions romanes, comandades per Tito, en l'any 70 varen sitiar i varen destruir Jerusalem, a on varen saquejar i varen incendiar el Temple de Jerusalem, varen demolir les principals fortalees judeues, especialment Masada, en l'any 73, i esclavizaron o varen massacrar a gran part de la població judeua.

Context

En l'any 6, Judea, que fins a llavors havia segut un Estat client de Roma en el seu propi governant, va ser incorporada com a província a l'Imperi romà. Va passar a ser regida per un procurador, responsable del manteniment de la pau i de la recaptació dels imposts. En este últim aspecte, eren comuns els abusos, lo que causava profundes molèsties a la població judeua, que devia soportar una doble càrrega impositiva, ya que també era obligatori oferir tribut al Temple de Jerusalem. Per un atre costat, la presència de l'autoritat romana va ser també font de tensions religioses: des del començ de l'administració, els romans es arrogaron el dret a nomenar al sum sacerdot. Un atre conflicte de tipo religiós, que va estar a punt de desembocar en un tumult, es va produir quan l'emperador Calígula va prendre la decisió d'ubicar una estàtua seua en l'interior del temple. L'assessinat de Calígula en l'any 41 va impedir que el seu propòsit es duguera finalment a veta. Des de la mort del rei Herodes el Gran, abans inclús de que la dominació romana escomençara a eixercir-se de forma directa, havia sorgit entre els judeus un moviment revolucionari d'orientació teocràtica, la finalitat de la qual era l'expulsió de la presència romana en Judea: els zelotes. Generalment es considera com el iniciador d'este moviment a Judas el Galeo. Este grup permaneixeria actiu durant sis décades i seria un dels principals motors del tumult en l'any 66. El moviment va ser radicalisant-se a mida que els successius incidents anaven accentuant el antagonisme entre judeus i romans.

El tumult

El començ

El tumult es va iniciar en l'any 66 en Cesarea, quan, despuix de guanyar una disputa llegal front als judeus, els grecs varen perpetrar un pogrom contra el barri en el que la guarnició romana no va intervindre.[2] L'ira dels judeus es va acréixer quan es va saber que el procurador Gesio Floro havia furtat diners del tesor del temple. Aixina, en un acte desafiant, el fill del sum sacerdot, Eleazar ben Ananías, va cessar les oracions i els sacrificis en el temple en honor a l'emperador romà i va manar atacar a la guarnició romana que estava en Jerusalem. El tetrarca de Galea i governador de Judea, Herodes Agripa II, i la seua germana Berenice varen fugir mentres Cayo Cestio Gal, llegat romà en Síria, reunia una important força en Acre per a marchar a Jerusalem i sofocar la rebelió. Les milícies de Judea després varen atacar als ciutadans romans de Judea i als funcionaris prorromanos, netejant el país de qualsevol símbol romà. Entre atres fets, la facció rebel dels sicarios, liderats per Menahem ben Judá, va sorprendre a la guarnició romana de Masada i es va apoderar de la fortalea. Inicialment, l'esclat de violència havia segut un conflicte entre faccions internes judeues, entre els que estaven a favor de la rebelió i els que no. Es va produir una gran pèrdua de vides, inclosa la de l'ex sum sacerdot Ananías i el seu germà Ezequías. La guarnició romana de Jerusalem va quedar sitiada i no va poder ajudar als que s'oponien a la rebelió. Finalment, liderada pel seu comandant Metilio, la guarnició es va rendir a canvi d'un pas sense obstàculs de la ciutat, pero, liderada per Eleazar, els rebels judeus varen massacrar a tots els soldats rendits, llevat a Metilio, qui es va vore obligat a convertir-se el judaisme. Segons els pares de l'iglésia d'el IV, Eusebio de Cesarea i Epifanio de Salamina, els cristians judeus de Jerusalem varen fugir a Pela abans del començ de la guerra.[3]

El sege i la caiguda de Jerusalem

Detall del Arc de Tito que mostra els tesors saquejats del Temple de Jerusalem: El candelabro dels sèt braços, la mà dels pans de proposició, els rolls de la llei i el vel del sancta sanctorum.[4]
Artícul principal → Sitie de Jerusalem (70).


Els judeus varen conseguir repelir les forces de Cestio Gal en Bet Horón i li varen obligar a retirar-se, matant sis milegionaris de la Legio XII Fulminata en l'emboscada. Seguidament, l'emperador Nerón va encarregar la campanya al general Vespasiano, dels més experimentats de Roma, que va concentrar quatre legions, la V Macedonica, la X Fretensis, la XII Fulminata i la XV Apollinaris; xixanta mil hòmens aproximadament [5] en Judea i va conseguir en l'any 68 esclafar la resistència judeua en el nort. Aixina, elíder zelote del nort, Juan de Giscala, i el sicario Simón bar Giora varen conseguir escapar a Jerusalem. En l'any 69 Vespasiano va ser nomenat emperador de Roma, deixant al seu fill Tito, de vintinou anys, al càrrec del sege i la pren de Jerusalem, capital de la província de Judea. El sege de Jerusalem va ser més dur de lo que Tito esperava. Al no poder trencar la defensa de la ciutat en un sol assalt, l'eixèrcit romà es va vore obligat a sitiar-la, establint un campament en les afores. Els romans varen alçar terraplens de sege i una muralla o empalizada contínua que rodejava tota la ciutat, a fi d'impedir la fugida tant de dia com de nit. La cercada Jerusalem caria d'aigua i aliments suficients per a tots els sitiats, prenent en conte que estava abarrotada en molts centenars de peregrins que havien aplegat en mesos passats per a celebrar la Pasqua judeua, pero ara els romans els impedien per la força eixir de la ciutat, en el fi que estos peregrins causaren major pressió sobre la minvada existència de recaptes. Dins de Jerusalem hi havia disputes i lluites entre les faccions rivals i gran part dels suministraments d'aliments varen ser destruïts, fins al punt de que la gent moria per millers de maltia i de fam. Pero els revolucionaris judeus no estaven disposts a rendir-se i tiraven per damunt de les muralles a aquells pacifistes que els semblaven sospitosos.[6] També es matava com a traïdors a tots aquells que es aprehendía intentant fugir de la ciutat. Els defensors de la ciutat contaven en prop de vinticinc mil combatents dividits en zelotes, al mando d'Eleazar ben Simón, que ocupaven la fortalea Antonia i el temple, sicarios, al mando de Simón bar Giora, que dominaven la ciutat alta, idumeos i uns atres, a les órdens de Juan de Giscala.[7]

Sesterci de Vespasiano en la llegenda IVDEA CAPTA (Judea conquistada) en el revers.

Tito també va recórrer a la guerra sicològica. Abans d'atacar les muralles de Jerusalem, va oferir als sitiats un espectàcul: l'eixèrcit romà en la seua totalitat es va desplegar a la vista dels sitiats, per a impressionar-els en el seu enorme poder. Va apelar aixina mateix als servicis de l'exprisionero judeu Flavio Josefo exhortant-li a que arengara als seus compatriotes a que es rendiren. Aixina ho va fer Josefo: «Que se salven ells i el poble, que salven a la seua pàtria i al temple» (Guerra dels judeus V, 362); «Deu, que fa passar l'imperi d'una nació a una atra, està ara en Itàlia» (ib. V, 367); «El nostre poble no ha rebut mai el dò de les armes, i per a ell fer la guerra carrejarà forçosament ser vençut en ella» (ib. V, 399); «¿Creeu que Deu permaneix encara entre els seus convertits en perverso?» (ib. V, 413). Lo que Josefo volia demostrar-els als zelotes sublevats és que Deu ya no estava en ells i per tant la seua lluita no seria exitosa.[8] Pero Josefo no va conseguir convéncer als seus compatriotes sitiats, sino que pel contrari va suscitar una reacció de rebuig. La situació de la sitiada ciutat es tornava cada volta més crítica, tant que el propi Josefo relata que la fam va aplegar a ser tan greu, que la gent va aplegar fins al punt de menjar manojos de fenaç, cuiro i fins a a els seus propis fills.[9]

En l'estiu de l'any 70 els romans, despuix de conseguir trencar les muralles de Jerusalem, varen entrar i varen saquejar la ciutat. Varen atacar en primer lloc la Fortalea Antonia i seguidament varen ocupar el temple, que va ser incendiat i destruït el dia 9 del més judeu d'Av del mateix any; al més següent va caure la ciutadella d'Herodes.

El sege i la caiguda de Masada

Artícul principal → Masada.
Vista general de Masada

Despuix de la conquista de Jerusalem, en la primavera de l'any 71 Tito va partir cap a Roma, encarregat la tasca de terminar les operacions militars en Judea a la Legio X Fretensis baix les órdens del nou governador de Judea, Lucilio Base. Per una maltia, Base no va poder completar esta missió, per lo que va ser substituït per Lucio Flavio Silva. Silva va marchar cap a l'última fortalea judeua que quedava en peu, Masada, en l'autumne de l'any 72. D'acort en Josefo, quan els romans finalment varen conseguir entrar en Masada en l'any 73, varen descobrir que noucents cincuenta y tres defensors, baix eliderage del sicario Eleazar ben Yair, havien preferit suïcidar-se en massa abans que rendir-se.[10]

Conseqüències

Judeus ortodoxos en el sol (senyal de duel) resant en Tisha b'Av

Despuix del tumult, tota Judea es va convertir en una província en ruïnes, en una Jerusalem reduïda a enrunes i el Temple destruït. Segons l'autor judeorromano Flavio Josefo, aproximadament 1 100 000 judeus varen morir i 97 000 varen ser capturats i esclavizados;[11] els càlculs actuals estimen el número de morts entre 600 000 i 1 300 000 judeus.[12]

Des del punt de vista històric, la derrota dels judeus va ser una de les causes de la Diàspora —numerosos judeus es varen dispersar despuix de perdre el seu Estat i alguns d'ells varen ser venuts com a esclaus en diferents llocs de l'Imperi romà—, i una de les majors catàstrofe de l'història judeua,[13] que va acabar en l'història de l'Estat judeu en l'antiguetat.[14]

Per un atre costat, des del punt de vista religiós, la destrucció del Temple de Jerusalem va supondre la pèrdua espiritual més important dels judeus,[15] que encara hui recorden en el dia de duel de Tisha b'Av.

Vore també

Referències

  1. ↑ Flavio Josefo, Guerra dels judeus II.8.11, II.13.7, II.14.4, II.14.5.
  2. ↑ Paul Johnson, L'història dels judeus, Zeta Bojaca, p. 203.
  3. ↑ Eusebius, Church History 3, 5, 3; Epiphanius, Panarion 29,7,7–8; 30, 2, 7; On Weights and Measures 15. See: Craig Koester, "The Origin and Significance of the Flight to Pella Tradition", Catholic Biblical Quarterly 51 (1989), pp. 90–106; P. H. R. van Houwelingen, "Fleeing forward: The departure of Christians from Jerusalem to Pella", Westminster Theological Journal 65 (2003); Jonathan Bourgel, "The Jewish Christians' Move from Jerusalem as a pragmatic choice", in: Donen Jaffe (ed), Studies in Rabbinic Judaism and Early Christianity, (Leyden: Brill, 2010), pp. 107–138; Joseph Ratzinger, "Jesús de Nazaret", Obres completes VI/1, BAC (2021), Madrit, p. 408.
  4. ↑ Jacob Al-Kubba, Els judeus, Bruguera, p.47.
  5. ↑ Paul Johnson, op. cit. p. 205.
  6. ↑ Max I. Dimont: Els judeus, Deu i l'història, Menorah, p. 121.
  7. ↑ Paul Johnson, op. cit. p. 202.
  8. ↑ Mireille Fades-Lebel: Flavio Josefo, el judeu de Roma, Herder, pp. 152-162.
  9. ↑ “Perspicàcia per a comprendre les Escritures”, Watchtower Bible and Tract Society of Pennsylvania.
  10. ↑ The Masada Myth, Nachman Ben-Yehuda, Hebrew University.
  11. ↑ Flavio Josefo, op. cit. VI.9.3.
  12. ↑ L'Història d'Israel i Palestina Tom I. Editorial Ercilla, Santiago de Chile, 2009, Christian Stüdemann (editor), pp. 48.
  13. ↑ Solomon Zeitlin: The Rise and Fall of the Judean State, vol. 3.
  14. ↑ Paul Johnson, op. cit. p. 213.
  15. ↑ Séfer HaTodaá, Eliahu Kitov.

Bibliografia

Fonts

  • Flavio Josefo: La guerra dels judeus. Madrit: Gredos, 2001 (2 vols.).

Obres modernes

  • Johnson, Paul (2006). L'història dels judeus. Madrit: Zeta Bojaca.
  • Sánchez Sanz, Arturo (2013). Judea Capta. La primera guerra judeo-romana (66-73 d. C.). Saragossa: HRM Edicions. ISBN 978-84-941099-6-6
  • Suárez, Luis (2005). Els judeus. Barcelona: Ariel.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Primera_guerra_judeo-romana&oldid=1501972»